1897
CAPÍTOL 2. CARÀCTER DE LA CRÍTICA DEL CAPITALISME EN ELS ROMÀNTICS
VI. LA POSICIÓ DEL ROMANTICISME I DE LA TEORIA CIENTÍFICA EN RELACIÓ AMB ELS IMPOSTOS ALS CEREALS QUE S’APLIQUEN EN ANGLATERRA
Per tal de completar la comparació entre la teoria del romanticisme i la moderna pel que fa als punts principals de l’economia contemporània, confrontarem els seus respectius judicis a propòsit d’un problema pràctic. El valor d’aquesta comparació és tant major puix que, d’una banda, es tracta d’un dels més importants problemes pràctics del capitalisme, d’un problema de principis; i per l’altra, perquè sobre ell s’han pronunciat els dos representants més destacats d’ambdues teories antagòniques.
Ens referim a les lleis del blat en Anglaterra i a l’abolició de les mateixes. Durant el segon quart del present segle, aquest problema va suscitar l’interès més profund, no sols entre els economistes anglesos, sinó també entre els del continent: tots comprenien que no es tractava d’una qüestió particular de política duanera, sinó d’un problema general que tenia a veure amb la llibertat de comerç, amb la lliure competència, amb “la sort del capitalisme”. Es tractava, precisament, de coronar l’edifici del capitalisme instaurant íntegrament la llibertat de competència, de desbrossar el camí per a portar a terme “la ruptura” que la gran indústria mecanitzada havia començat a operar en Anglaterra a partir de finals del segle passat; es tractava d’eliminar els obstacles que frenaven aqueixa “ruptura” en l’agricultura. I precisament així van enfocar aquesta qüestió els dos economistes continentals a què anem a referir-nos.
Sismondi va agregar a la segona edició de la seua obra Nouveaux principes un capítol especial titulat “Sobre les lleis sobre el comerç del blat” (I. III, ch. X).
Comença per assenyalar que el problema és candent: “Una meitat del poble anglès exigeix ara l’abolició de les lleis del blat, profundament irritat contra aquells que les mantenen; i l’altra meitat exigeix el seu manteniment, i llança crits d’indignació contra aquells que les volen abolir” (I, 251). En analitzar el problema, Sismondi assenyala que els interessos dels grangers anglesos exigeixen que s’imposen impostos als cereals, per a assegurar un remunerating price (“un preu remunerador, sense pèrdues”). Pel contrari, els interessos dels manufacturers exigeixen l’abolició d’aqueixes lleis, perquè les manufactures no poden existir sense mercats exteriors i el desenvolupament de les exportacions angleses es veia frenat per les lleis que posaven traves a la importació: “Els manufacturers adduïen que la saturació del mercat amb què entropessen als llocs de venda és també el resultat de les mateixes lleis; que la gent rica del continent no podia comprar les seues mercaderies perquè no trobava on vendre el seu blat” (I, 251)98.
“És probable que l’obertura del mercat al cereal estranger arruïne als grans terratinents anglesos i faça descendir a un nivell moltíssim més baix el preu de l’arrendament. Açò seria indubtablement una calamitat, però no una injustícia” (I, 254). I Sismondi se disposa a demostrar amb la major ingenuïtat que la renda dels grans terratinents ha d’estar en relació amb els serveis (sic!!) que ells presten “a la societat” (a la capitalista?), etc. “Els grangers [continua] extrauran el seu capital [...] en part, almenys, de l’agricultura.”
Aquest raonament de Sismondi (amb el qual ell es queda satisfet) posa en evidència el vici fonamental del romanticisme, que no presta suficient atenció al procés del desenvolupament econòmic que es produeix en la realitat. Hem vist que el mateix Sismondi crida l’atenció sobre el desenrotllament progressista i l’increment del sistema d’economia basat en granges en Anglaterra. Però en compte d’estudiar les causes que originen aqueix procés, s’afanya a condemnar-lo. Només aqueixa precipitació, aqueix desig d’imposar a la història els seus innocents anhels, pot explicar que Sismondi perda de vista la tendència general del desenvolupament del capitalisme en l’agricultura i la inevitable acceleració d’aqueix procés amb la derogació de les lleis del blat, és a dir, el progrés capitalista de l’agricultura, en compte de la decadència que profetitza.
Però Sismondi es manté fidel a si mateix. En quant s’acosta a la contradicció que caracteritza aqueix procés capitalista, recorre a la seua ingènua “refutació” de la mateixa, tractant de demostrar a totes passades que el camí pel qual marxa “la pàtria anglesa” és equivocat.
“Què farà el jornaler? [...]. El treball cessarà, els camps de cultiu seran transformats en pastures [...]. Quina sort correran les 540.000 famílies que es veuran privades de treball?99 Fins i tot suposant que servisquen per a qualsevol treball en la indústria, ¿es disposa potser en l’actualitat d’una indústria que estiga en condicions de col·locar-los? [...]. ¿Hi haurà un govern que puga voluntàriament exposar a la meitat de la nació que governa a una crisi semblant? [...]. ¿I els altres, aquells en honor dels quals serien sacrificats els agricultors, n’obtindrien algun profit? Ja que aqueixos agricultors són els més pròxims i segurs consumidors de les manufactures angleses. La cessació del seu consum assestaria a la indústria un colp més funest que el tancament del més gran mercat estranger” (255-256). I ací ve la famosa “reducció del mercat interior”. “¿Quant perdran les manufactures degut a la cessació del consum per tota la classe dels agricultors anglesos i que constitueix quasi la meitat de la nació? ¿Quant perdran com a conseqüència del cessament del consum de les persones riques, les rendes de les quals provinents de l’agricultura serien liquidades quasi per complet?” (267). El romàntic es desviu per demostrar als fabricants que les contradiccions pròpies del desenrotllament de la seua producció i de la seua riquesa no són més que l’expressió del seu error, la seua falta de previsió. I per a “convèncer-los” “del perill” que representa el capitalisme, Sismondi pinta un quadro detallat de la competència que els amenaça per part del blat polonès i rus (p. 257-261). Per a això recorre a qualsevol classe d’arguments, i tracta fins i tot de ferir l’amor propi dels anglesos. “Què seria de l’honor d’Anglaterra si l’emperador de Rússia, cada vegada que desitgés obtenir una concessió qualsevol, pogués rendir-la per fam tancant els ports del Bàltic?” (268). Recorde el lector com, per a demostrar que “l’apologia del poder dels diners” és un error, deia Sismondi que en les vendes és fàcil l’engany... Vol “refutar” els teòrics del sistema d’economia basat a les granges, i assenyala que els grangers rics no poden resistir la competència dels mísers camperols (veure la cita més amunt esmentada), i en definitiva arriba una altra vegada a la seua conclusió favorita, evidentment convençut que ha aconseguit demostrar com d’“erroni” és el camí seguit per “la pàtria anglesa”. “L’exemple d’Anglaterra ens fa veure que aquesta pràctica [el desenvolupament de l’economia monetària, a la que Sismondi contraposa l’habitude de se fournir soi-même, “guanyar-se la vida amb el propi esforç”] no està exempta de perills” (263). “El sistema econòmic [precisament el basat a les granges] és roí en si mateix, té un fonament perillós, i aqueix sistema és el que cal tractar de canviar” (266).
Un problema concret, nascut del xoc d’interessos determinats dins de determinat sistema d’economia, es veu així ofegat per un torrent d’innocents desitjos! Però el fet és que el problema va ser plantejat de forma tan contundent per les mateixes parts interessades que era ja completament impossible circumscriure’s a semblant “solució” (tal com ho fa el romanticisme respecte a tots els altres problemes).
“Què fer, llavors? [interroga Sismondi desesperat]; obrir els ports d’Anglaterra o clausurar-los? ¿Condemnar a la fam i a la mort els obrers de les manufactures o els de l’agricultura d’Anglaterra? En veritat, és un problema terrible; la situació en què es troba el ministeri anglès és una de les més delicades en què poden trobar-se els homes d’Estat” (260). I torna una vegada més a “la conclusió general” sobre el “perill” del sistema de les granges, el “perill de sotmetre tota l’agricultura a un sistema d’especulació”. ¿Però “com fer per a que en Anglaterra s’adopten mesures que siguen al mateix temps serioses i graduables, que permeten reivindicar la importància [remettraient en honneur] de les petites granges, quan una meitat de la nació ocupada en les manufactures pateix fam, i les mesures que ella reclama amenacen amb la fam l’altra meitat ocupada en l’agricultura? Açò, ho ignore. Estime necessari sotmetre a considerables canvis les lleis referents al comerç del blat, però als qui exigeixen la seua completa abolició els aconselle analitzar minuciosament els següents problemes” (267), i ací segueix l’enumeració de velles queixes i temors sobre la decadència de l’agricultura, la reducció del mercat intern, etc.
D’aquesta manera, ja en el seu primer xoc amb la realitat, el romanticisme ha patit el més complet fiasco. Es va veure forçat a atorgar-se a si mateix el testimoniun paupertatis i signar personalment el seu rebut. Recorde hom amb quanta facilitat i senzillesa “resolia” el romanticisme tots els problemes en la “teoria”. El proteccionisme és irracional; el capitalisme és un pèrdua perniciosa; el camí seguit per Anglaterra és erroni i perillós; la producció ha d’anar de bracet del consum; la indústria i el comerç, de bracet de l’agricultura; les màquines són avantatjoses només quan condueixen a l’elevació del jornal, o a la reducció de la jornada de treball; els mitjans de producció no han de ser separats dels productors; l’intercanvi no ha d’avançar-se a la producció, no ha de conduir a l’especulació, etc., etc. Per a cada contradicció el romanticisme tenia la frase sentimental corresponent per a cobrir-la; cada pregunta tenia com a resposta l’expressió d’un anhel innocent, i enganxar les mateixes etiquetes a totes les manifestacions de la vida corrent s’anomenava “solució” dels problemes. No és res estrany que aqueixes solucions foren tan commovedorament senzilles i fàcils! Encara que ignoraven una petita circumstància: els interessos reals, en el conflicte dels quals residia precisament la contradicció. I quan el desenrotllament d’aqueixa contradicció el va posar enfront d’un d’aqueixos conflictes particularment aguts, qual és la lluita dels partits, que en Anglaterra va precedir la derogació de les lleis del blat, el nostre romàntic es va veure completament perdut. Se sentia tan bé enmig de la boira d’il·lusions i de bons desitjos, componia amb tanta mestria sentències aplicables a la “societat” en general (però inaplicables a qualsevol règim social històricament determinat); però quan, del seu món de fantasies va anar a caure a la voràgine de la vida real i de la lluita d’interessos, va resultar que no tenia criteri per a solucionar problemes concrets. En haver contret el costum de les formulacions abstractes i de les solucions també abstractes reduïa el problema a aquesta fórmula pura i simple: a quina població correspon arruïnar: l’agrícola o la manufacturera? I el romàntic, per descomptat, només podia arribar a la conclusió que no cal arruïnar-ne cap, que “és necessari anar per un altre camí”..., però les contradiccions reals ja ho han assetjat tan estretament que li impedeixen elevar-se de nou cap a les nebulositats dels seus bons desitjos, i el romàntic es veu forçat a donar una resposta. Sismondi no en va donar una, sinó dues respostes: la primera, “ho ignore”; la segona, “per un costat no pot hom deixar de reconèixer, i per l’altre, és necessari admetre”.
El 9 de gener de 1848, a Brussel·les, en una reunió pública, Karl Marx va pronunciar el seu “discurs sobre el lliure canvi”100. Contràriament al romanticisme, per al qual “l’economia política no és una ciència exacta sinó una ciència moral”, va prendre com a punt de partida per a la seua exposició un simple i objectiu càlcul dels interessos en pugna. En compte de considerar el problema de les lleis del blat com una qüestió de “sistema” escollit per la nació, o de legislació (tal com ho feia Sismondi), l’orador va començar per presentar-lo com un conflicte d’interessos entre els fabricants i els grans terratinents, i va mostrar com els fabricants anglesos procuraven fer-ne una causa nacional, persuadir els obrers que obraven en interès de tot el poble. Contràriament al romàntic, que exposa l’assumpte com a consideracions en què ha d’inspirar-se el legislador per a realitzar la reforma, l’orador va reduir el problema al conflicte d’interessos reals de les diferents classes de la societat anglesa. Va mostrar que el fons del problema era la necessitat d’abaratir les matèries primeres per als fabricants. Va assenyalar l’actitud de desconfiança dels obrers anglesos, que veien “en els homes abnegats, en un Bowring, un Bright i companyia, als seus més grans enemics”.
“al cost d’elevades inversions els fabricants construeixen palaus en els quals l’Anti-Corn-Law League instal·la, en certa manera, la seua residència oficial; envien a tots els punts d’Anglaterra un exèrcit de missioners per a que prediquen la religió del lliure canvi, publiquen i distribueixen gratuïtament milers de fullets, destinats a il·lustrar l’obrer sobre els seus propis interessos, despenen enormes sumes de diners per a atraure la premsa, munten un gran aparell administratiu per a dirigir el moviment lliurecanvista i malgasten eloqüència en els mítings públics. En un de tals mítings un obrer va exclamar: si els grans terratinents vengueren els nostres ossos, vostès, els fabricants, serien els primers en comprar-los per a llançar-los a un molí de vapor i transformar-los en farina Els treballadors anglesos han comprès admirablement bé el significat de la lluita entre els grans terratinents i els fabricants. Saben de sobra que es vol rebaixar el preu del blat per a rebaixar els salaris, i que el benefici del capital augmentarà en la proporció en què disminuïsca la renda.”
D’aquesta manera, la formulació del problema en si mateix és totalment distinta que en Sismondi. Es tracta, en primer lloc, d’explicar la posició de les diferents classes de la societat anglesa en aquest problema, des del punt de vista dels seus respectius interessos; en segon lloc, d’aclarir el significat de la reforma dins de l’evolució general de l’economia social d’Anglaterra.
Sobre aquest últim punt, les opinions de l’orador coincideixen amb les de Sismondi, en el sentit que ell també hi veu, no una qüestió particular, sinó una qüestió general; la del desenvolupament del capitalisme en general, la del “lliure canvi” com a sistema. “L’abolició de les lleis del blat en Anglaterra ha sigut el més gran triomf obtingut pel lliure comerç en el segle XIX”. “Amb l’abolició de les lleis del blat, arriba al seu punt culminant el desenvolupament de la lliure competència i la moderna economia social101. En conseqüència, per a aquests autors, es planteja aquest interrogant: és, doncs, desitjable que continue el desenrotllament del capitalisme, o cal detenir-lo i cercar “altres camins”?, etc. I nosaltres sabem que la resposta afirmativa que van donar a aquesta pregunta és precisament la que va donar solució a un problema general, de principi, com és el relatiu als “destins del capitalisme” i no al problema particular de les lleis del blat en Anglaterra, perquè el punt de vista ací establert es va aplicar, molt més tard, també a altres grans països. En la dècada de 1840 ambdós sostenien la mateixa opinió respecte a Alemanya i Amèrica;102 declaraven que la lliure competència constituïa per a aqueixos països un factor progressista; pel que fa a Alemanya, un d’ells escrivia, encara en la dècada del 60, que aqueix país pateix no sols a causa del capitalisme sinó també a causa de l’insuficient desenrotllament del mateix.
Però tornem al discurs. Hem assenyalat que el punt de vista de l’orador difereix en els seus principis del de Sismondi i redueix el problema als interessos de les diferents classes que componen la societat anglesa. Aqueixa profunda diferència la veiem en el plantejament del problema purament teòric del paper que exerceix l’abolició de les lleis del blat en l’economia social. Per a ell, no és un problema abstracte el sistema que ha d’adoptar Anglaterra, i el camí que ha d’escollir (és així com ho planteja Sismondi, oblidant que Anglaterra té un passat i un present que determinen ja aquest camí). No: d’entrada ubica l’assumpte al terreny del règim economicosocial existent, es pregunta quina ha de ser l’etapa següent en el desenvolupament d’aqueix règim, després de l’abolició de les lleis del blat.
La dificultat consistia en determinar quina influència tindria l’abolició d’aqueixes lleis sobre l’agricultura, puix l’efecte sobre la indústria era evident per a tots.
Per a demostrar quina utilitat tindria aqueixa abolició també per a l’agricultura, l’Anti-Corn-Law League va assignar premis per als tres millors treballs que tractassen sobre la influència benèfica de l’abolició d’aqueixes lleis sobre l’agricultura anglesa. L’orador comença per exposar breument els punts de vista dels tres llorejats: Hope, Morse i Greg, i a continuació destaca a aquest últim, que aplica en el seu treball, de mode més científic i més rigorós, els principis establerts per l’economia política clàssica.
Greg, fort fabricant ell mateix, es dirigeix de preferència als grans grangers i tracta de demostrar que l’abolició de les lleis del blat desallotjarà de l’agricultura els grangers petits, els quals es bolcaran a la indústria, però que serà avantatjosa per als grans, els quals tindran així la possibilitat d’establir-se a la terra per períodes més prolongats, d’invertir-hi més capital, d’emprar major quantitat de màquines i reduir el treball, que serà més barat en abaratir-se el cereal. Quant als grans terratinents, hauran d’acontentar-se amb una renda més baixa, perquè les terres d’inferior qualitat, no aptes per a fer front a la competència del cereal importat més barat, deixaran de ser conreades.
L’orador va tenir perfecta raó en considerar que aqueixa predicció i aqueixa oberta apologia del capitalisme en l’agricultura eren més científiques. La història va justificar tal predicció. “L’abolició de les lleis del blat va donar a l’agricultura anglesa un enorme impuls [...]. La disminució absoluta de la població obrera rural augmentava paral·lelament a l’ampliació de la superfície conreada, a la intensificació del cultiu, a la gegantina acumulació del capital invertit en la terra i dedicat al seu cultiu, a l’augment del producte de la terra, sense paral·lel en la història de l’agronomia anglesa, a l’augment de la renda dels grans terratinents, al creixement de la riquesa dels arrendataris capitalistes [...]. La condició bàsica per als nous mètodes va ser la major inversió de capital per acre de terra i, en conseqüència, la concentració accelerada de les granges”103.
Però l’orador, per descomptat, no es limita a reconèixer que els raonaments de Greg són els més justos. En boca d’aquest, no són una altra cosa que arguments utilitzats per un “lliurecanvista” que discorre sobre l’agricultura anglesa en general, i que procura demostrar els avantatges que reportaria per a tota la nació l’abolició de les lleis del blat. D’allò que s’ha exposat més amunt sorgeix amb claredat que era un altre el punt de vista de l’orador.
Explica que la rebaixa en els preus del cereal, tan lloada pels “lliurecanvistes”, significa la ineludible reducció dels salaris, l’abaratiment de la mercaderia “treball” (o més exactament: força de treball); que la reducció del preu del cereal mai podrà equilibrar per a l’obrer aqueixa rebaixa del salari: primer, perquè en descendir el preu del blat, li serà més difícil a l’obrer estalviar sobre el consum del mateix per a poder adquirir altres articles; i en segon lloc, perquè el progrés de la indústria torna més barats els articles de consum en reemplaçar la cervesa pel vodka, el pa per les patates, la llana i el lli per les teles de cotó, i fa descendir així el nivell de les necessitats i de vida del treballador.
Veiem així que aparentment, l’orador planteja els elements del problema de la mateixa manera que Sismondi: ell també reconeix que el lliure canvi comporta de manera inevitable la ruïna dels petits grangers, la misèria dels obrers en la indústria i l’agricultura. Els nostres populistes, que a més es distingeixen per un art inimitable en el mode de “citar” interrompen normalment les seues “cites” justament en aquest lloc i, ufanosos de satisfacció, declaren que estan molt “d’acord”. Tals procediments, però, només serveixen per a mostrar, primer, que no comprenen l’enorme diferència en el mode de plantejar el problema que hem assenyalat més amunt; i segon, que no veuen que la diferència essencial entre la teoria moderna i el romanticisme a penes comença ací: el romàntic gira l’esquena al problema concret del desenrotllament real, per a submergir-se en els somnis; el realista, al contrari, es val dels fets establerts al seu criteri per a arribar a la solució precisa del problema concret.
Després de predir el millorament de la situació dels obrers en un futur pròxim, l’orador prossegueix:
“Els economistes ens objectaran respecte d’això:
I bé, convinguem que la competència entre els treballadors, que certament no disminuirà davall el règim del lliure canvi, no trigarà en posar al salari d’acord amb el preu més baix de les mercaderies. Però d’altra banda, la disminució del preu de les mercaderies conduirà a un augment en el consum; un major consum exigirà una producció més intensiva, cosa que implicarà una major demanda de força de treball i el resultat d’aquesta major demanda de força de treball serà l’elevació dels salaris.
“Tota aquesta argumentació es redueix al següent: el lliure canvi augmenta les forces productives. Si la indústria creix, si la riquesa, les forces productives, en una paraula, si el capital productiu augmenta la demanda de treball, també s’eleva el preu del treball i, per consegüent, el salari. L’acreixement del capital constitueix la més favorable circumstància per a l’obrer. Açò cal reconèixer-ho104. Si el capital queda estroncat, la indústria no sols s’estroncarà, sinó que començarà a declinar, i en aqueix cas el treballador serà la primera víctima, sucumbirà abans que el capitalista. I en el cas en què el capital vaja en augment, o siga, tal com ja s’ha dit, en el cas millor per a l’obrer, quina serà la seua sort? Puix, sucumbirà igualment...” I l’orador explica en detall, recolzant-se en les dades dels economistes anglesos, com la concentració del capital accentua la divisió del treball, la qual abarateix la força de treball en substituir el treball qualificat pel simple; com les màquines desallotgen els obrers; com el gran capital arruïna els petits industrials i petits rendistes, i agreuja les crisis que augmenten fins i tot més el nombre d’aturats. La conclusió de la seua anàlisi és que el lliure canvi no significa una altra cosa que el lliure desenvolupament del capital.
D’aquesta manera, l’orador va saber trobar el criteri per a solucionar el problema que, a primera vista, conduïa al dilema insoluble davant el qual es va detenir Sismondi: tant el lliure canvi com la restricció del mateix condueixen per igual els obrers a la ruïna. Aqueix criteri és el desenvolupament de les forces productives. Aquesta manera de plantejar el problema sobre el terreny històric es va manifestar immediatament: en compte de comparar el capitalisme amb una societat abstracta, tal com hauria de ser (és a dir, en definitiva, amb una utopia), ho va fer amb les etapes precedents de l’economia social, va comparar entre si les diferents etapes del capitalisme en la successió consecutiva i va comprovar que les forces productives de la societat es desenrotllen gràcies al desenrotllament del capitalisme. En aplicar a l’argumentació dels lliurecanvistes una crítica científica, l’orador va saber evitar l’error habitual dels romàntics, els quals en negar tot valor a aquesta crítica “llancen el xiquet amb l’aigua bruta de la banyera”; va saber extraure el gra bo, és a dir, comprovar el fet indubtable del gegantí progrés de la tècnica. Els nostres populistes, amb la seua agudesa característica, havien arribat, per descomptat, a la conclusió que l’autor de referència, que en forma tan oberta es col·loca de part del gran capital contra el petit productor, és un “apologista del poder dels diners”, encara més en la mesura que havia declarat davant la faç d’Europa continental que les deduccions extretes de la vida anglesa les feia extensives també a la seua pàtria, on la gran indústria mecanitzada feia en aqueix llavors els seus primers passos vacil·lants. I no obstant això, en aquest exemple (igual que en multitud d’exemples anàlegs de la història d’Europa occidental) podrien ells estudiar a fons el fenomen que no poden (o no volen?) comprendre de cap manera: que el reconeixement del caràcter progressista del gran capital, en oposició a la petita producció, dista molt, moltíssim, de ser una “apologia”.
Basta recordar el capítol de Sismondi dalt citat, i el discurs en qüestió, per a convèncer-se de la superioritat d’aquest últim, tant en el sentit teòric com en la seua posició hostil a tota “apologia”. L’orador va caracteritzar les contradiccions que acompanyen el desenvolupament del gran capital, d’una manera molt més precisa, completa, directa i franca del que ho hagen fet mai els romàntics. Però en cap moment va recórrer a una sola frase sentimental per a deplorar aqueix desenrotllament. En cap moment va deixar caure una sola paraula sobre la possibilitat, qualsevol que fos, de “prendre un altre camí”. Comprenia que els qui utilitzen aqueixa frase només pretenen cobrir amb ella el fet que són ells mateixos els qui “prenen un altre camí” que el que els planteja la vida, és a dir, determinada realitat econòmica, un desenrotllament econòmic determinat i els interessos, també determinats, que augmenten sobre el terreny d’aquest desenrotllament econòmic.
El criteri esmentat, enterament científic, li va donar la possibilitat de resoldre aquest problema mantenint-se en la seua posició de realista conseqüent.
“Però, senyors [deia l’orador], no creguen que en criticar el lliure canvi tenim la intenció de defensar el sistema proteccionista.” I va assenyalar que en l’actual règim d’economia social, el lliure canvi i el proteccionisme tenen la mateixa base de sustentació; es va referir en forma concisa al procés de “ruptura” de la vella vida econòmica i de les velles relacions semipatriarcals als països d’Europa occidental que el capitalisme produeix tant en Anglaterra com al continent; va assenyalar el fet social que, en determinades condicions, el lliure canvi accelera aqueixa “ruptura”105. “I només en aquest
sentit, senyors [va concloure l’orador], done el meu vot a favor del lliure canvi”106.
98 Per unilateral que siga aquesta explicació dels fabricants anglesos, que desconeixen les causes més profundes de les crisis i el seu caràcter inevitable, en els casos en què l’ampliació del mercat és feble, conté, no obstant això, una idea absolutament justa, i és que la realització d’un producte per la via de la seua exportació exigeix com a norma la corresponent importació. Recomanem a l’atenció dels economistes aquest argument dels fabricants anglesos que eludeixen el problema de la realització del producte en la societat capitalista amb aquestes paraules tan profundes: “S’exportarà”.
99 Per a “provar” que el capitalisme és nociu, Sismondi improvisa a l’instant un càlcul aproximat (als que és tan aficionat, per exemple, el nostre romàntic rus el senyor V. V.). 600.000 famílies (diu) es dediquen a l’agricultura. Si els camps de cultiu són reemplaçats pels de pasturatge, “bastarà” a penes una desena part d’aqueixa quantitat... Com menor és la capacitat d’un autor per a comprendre el procés en tota la seua complexitat, major és el seu interès a recórrer a càlculs infantils fets “a bell ull”.
100 Discours sur le libre échange. Utilitzem la traducció alemanya: Tede über die Frage des Freihandels.
101 Die Lage der arbeitenden Klasse in England (1845). Aquesta obra, que parteix del mateix punt de vista, va ser escrita abans de l’abolició de les lleis del blat (1846), mentre que el discurs que citem és posterior a la seua abolició. Però, la diferència de data no té importància per a nosaltres: basta comparar els esmentats raonaments de Sismondi de 1827, amb aqueix discurs de 1848, per a veure la completa identitat entre els elements del problema, en ambdós autors. La idea mateixa de comparar Sismondi amb l’economista alemany posterior a ell va ser presa per nosaltres del Handwörterbuch der Staatswissenschaften, B. V., article “Sismondi”, Von Lippert, Seite 679. El paral·lel va arribar a oferir un interès tan palpitant, que l’exposició del senyor Lippert va perdre de colp la seua sequedat... és a dir, la seua “objectivitat” i es va transformar en interessant, viva i fins i tot apassionant.
102 Veja hom en Die Neue Zeit els articles de Marx, recentment trobats, publicats en Westphälisches Dampfboot.
103 Escrit en 1867. En allò que fa a l’augment de la renda, cal tenir en compte, per a explicar aquest fenomen, la llei establida per la moderna anàlisi de la renda diferencial, o siga, que l’elevació de la renda pot produir-se paral·lelament a la disminució del preu del cereal. “Quan els aranzels anglesos sobre els cereals van ser derogats en 1846, els fabricants anglesos van creure que amb aquesta mesura havien condemnat a la misèria l’aristocràcia gra terratinent. Lluny d’això, aquesta es va enriquir encara més. Com s’explica açò? Molt senzillament. A partir de llavors els grans terratinents van exigir als seus arrendataris capitalistes, en els contractes d’arrendament, la inversió en cada acre de terra, de 12 lliures esterlines anuals en compte de 8; i, en segon lloc, com tenien molts representants a la cambra baixa, els grans terratinents van aconseguir, en benefici propi, un fort subsidi oficial, per a efectuar el drenatge i altres millores permanents a les seues terres. I atès que mai va haver-hi una total renúncia a les pitjors terres, sinó que com a màxim, i d’una manera purament temporal, se les va emprar per a altres fins, les rendes es van elevar en proporció als capitals invertits a la terra i l’aristocràcia gran terratinent va millorar, fins i tot, la seua situació” (Das Kapital, III, 2, 259.)
105 Respecte a aquest significat progressista de l’abolició de les lleis del blat, també l’autor de Die Lage el assenyalava amb molta claredat, fins i tot abans d’aqueixa abolició (l., c.,, p. 179), i subratllava en particular la influència d’aquesta mesura sobre la consciència dels productors.
106 [En aquest cas sí reproduïm la nota de l’Editorial, N. del T.] Per raons de censura Lenin va modificar ací (o exclogué) algunes paraules del passatge citat del Discurs que analitza. Així, on Marx diu “accelera la revolució social”, tradueix “accelera aquesta ruptura”; i en compte de “sols en aquest sentit, en el sentit revolucionari” hi diu: “sols en aquest sentit.