Publicat a International Socialism 60 com a Fourth International in decline.
(La primera part d'aquest article aparegué
sota el títol de Against
the Stream – The Origins of the Fourth Internationalist
movement, a IS 53.)
Baixat de REDS
– Die Roten.
Indexat per Einde O'Callaghan pel Marxists’
Internet Archive, que l'ha traduït al català.
Hi havia un acord general... que després d'un període de post-guerra de reactivació i de reconstrucció, tindria lloc una seriosa crisi econòmica. Els marxistes, en basar-se molt especialment en la concepció leniniana de l'imperialisme creien que la pèrdua de les colònies contribuiria a la desintegració dels centres imperialistes. Lluny de desintegrar-se, durant 15 anys el món capitalista experimentà un creixement, una prosperitat econòmica sense precedents no interrompuda pas per crisis sinó tan sols per «recessions» variables però sempre limitades en volum i durada... Un capitalisme privat de les seues colònies però que floreixia com mai abans, amb una classe obrera que oblidava les seues aspiracions polítiques i es preocupava gairebé exclusivament en el nivell de vida; en els estats obrers es mantenia l'extensió de les noves relacions de producció i del domini burocràtic sense cap mobilització obrera; en els països colonials hi havia un aixecament revolucionari basat essencialment en la pagesia—tot plegat explicava abastament la proliferació de teories que negaven, d'una forma o d'una altra, la missió històrica del proletariat com l'havia formulada Marx... (Pierre Frank: La Quarta Internacional)
Això, però, no explica per què el propi moviment quart-internacionalista sucumbí a aitals teories; i així a la més fonamental revisió del marxisme. Tampoc no és una formulació honesta del cas. Com veurem, Pierre Frank i la tendència política de la qual fa part, negà específicament, en el moment clau, que hi hagués o hi pogués haver «un període de post-guerra de reactivació i reconstrucció», i insistí en la natura capitalista de tot ço que ara anomena «els estats obrers».
El fet és que la victòria de les idees «substitucionistes» en el moviment trotskista no es degué simplement a la pressió de les circumstàncies. Es degué més a la incorrecció de parts importants de l'herència trotskista d'idees i el resultat en fou una lluita política dins el moviment que dugué a la victòria, inicial, d'un grup conservador o «ortodox» que s'evidencià incapaç de resoldre els problemes teòrics o pràctics que encarava. Quan això esdevingué obvi fins i tot pels «ortodoxos», caigueren en una sèrie de zigues-zagues sense principis que els portaren finalment a un «suport crític» de l'estalinisme.
Els grups quart-internacionalistes entraren a la Segona Guerra Mundial amb la perspectiva que acabaria amb una crisi revolucionària similar a la del 1917-20 però a una escala encara més gran. El 1944, quan la maquinària de guerra alemanya entrava en un declivi visible, el nou-nat secretariat europeu de la QI publicà tesis que proclamaven: «amb una necessitat inexorable, la guerra imperialista es desenvolupa cap a la seua transformació inevitable en guerra civil... el ràpid desenvolupament dels esdeveniments revolucionaris i la situació a l'URSS crearan totes les condicions necessàries per un trencament entre les masses i els dirigents estalinistes... L'ús a gran escala de l'Exèrcit Vermell com a força contrarevolucionària és descartat... La revolució alemanya roman la columna vertebral de la revolució europea... El proletariat alemany, més gran que mai en nombre, més concentrat que mai jugarà des del principi un paper decisiu... Hi haurà les condicions més favorables per un moviment revolucionari victoriós». (1)
I sis mesos abans que la guerra a Europa s'acabàs, la figura més autoritzada del moviment, James P. Cannon, secretari nacional del Partit Obrer Socialista dels EUA, declarava «Trockij va predir que el destí de la Unió Soviètica es decidiria en la guerra. Això roman la nostra més ferma convicció. Tan sols no hi som d'acord amb certa gent que creu despreocupadament que la guerra s'acaba... La guerra no s'acaba, i la revolució que hem dit que sorgirà de la guerra a Europa no és fora de l'agenda». (2)
Així les prediccions de Trockij eren elevades al grau d'escriptura sagrada, d'evangeli; i si hi havia una contradicció entre l'evangeli i la realitat, doncs pitjor per a la realitat.
L'oposició revisionista atacà el propi programa. La llur posició, en el fons, representava un trencament fonamental amb els conceptes programàtics, tradicions i mètodes implícits de la Quarta Internacional. (James P. Cannon. The Convention of the SWP. 1940)
El Partit Obrer Socialista americà (SWP) era de lluny la més forta (uns 1.500 militants) (3) i la més estable organització de la QI. La direcció de Cannon havia sigut influïda profundament per la lluita faccional i l'escissió del 1940 quan «els shachtmanistes tenien no menys del 40% del partit i la majoria de l'organització juvenil. Si comptau els joves, que no eren membres amb vot del partit, fou gairebé una escissió del 50%» (4). El grup Abern-Burnham-Shachtman s'havia escindit del SWP per formar el Partit Obrer i això suposà un gran cop pel SWP. S'havien escindit d'una forma confusa i sense antecedents.
Tot i que els desertors eren en desacord amb l'anàlisi de Trockij dels esdeveniments que seguiren el pacte de Hitler-Stalin (1939)—la presa russa de l'Ucraïna Occidental i de la Bielorrúsia Occidental de Polònia, la guerra russo-finesa, etcètera—no tenien cap posició comuna pròpia quant a la «qüestió russa». Com concedí després Cannon, «Shachtman, fins al moment de l'escissió, no revistà obertament el nostre programa quant a la Unió Soviètica, que era la qüestió central en disputa... Quant a Abern no realitzà res de teòricament revisionista» (5). De fet el grup de Shachtman s'havia concentrat en la qüestió del «règim de partit» que descrivia com a «conservador i burocràtic». La descripció de Trockij d'ells com a «oposició petit-burgesa» era essencialment correcta.
L'efecte desastrós d'aquesta escissió en el moviment internacional fou aital que confirmà i reforçà la idea de Cannon i dels seus seguidors que la «defensa del nostre programa era la nostra principal, i pràcticament l'única, tasca teòrica de la direcció». La direcció del SWP esdevingué, per eliminació, la direcció efectiva de la QI. Per programa volien dir la lletra de L'agonia mortal del capitalisme i les tasques de la Quarta Internacional. Després de l'assassinat de Trockij el 1940 no havien tingut cap guia competent, de forma que creien que descartaven canviar ni una jota d'aquell document. El programa i la perspectiva del 1938 eren indissolublement connectats en les ments de la direcció del SWP. Després de l'escissió de Schachtman, qualsevol intent de modificar la perspectiva era tractat com un atac a les «tradicions i mètodes» de la QI.
Els europeus tenien una visió molt similar però part d'ells eren capaços d'aprendre de l'experiència. Ací hi rau la diferència entre la direcció (abans del 1948) de la secció francesa de la QI (PCI) i del Partit Comunista Revolucionari Britànic (RCP) i els americans. Aquestes dues organitzacions—tot i petites (el PCI deia tindre 1.000 militants el 1947, el RCP 400)—eren les úniques altres organitzacions de la QI de certa importància, que eren en posició d'influir en la seua política. (6)
Entraren en conflicte amb el SWP des d'un bon principi i el nomenament d'una nova «direcció internacional» independent de les dues úniques seccions europees serioses (i per tant dependent dels americans), juntament amb l'aparició d'una oposició interna a les direccions francesa i britànica, esdevingueren importants objectius polítics pel SWP. La batalla fou lluitada, en primera instància, en si hi havia o no cap possibilitat d'una revifalla temporal del capitalisme europeu i per tant una revifalla de la democràcia burgesa després de la derrota del feixisme. Aquesta revifalla es considerava incompatible amb la perspectiva d'una revolució proletària immediata. Per tant calia excloure-la.
L'experiència dels països «alliberats» per l'Exèrcit Vermell, tant en els «alliberats» per l'Exèrcit Vermell, com en els «alliberats» pels exèrcits aliats, ja mostra que la burgesia, arruinada, incapaç de fer les més petites concessions a les masses... gira des del començament cap a solucions «fortes», cap a dictadures policials i militars... Serà impossible un període «democràtic» relativament llarg, que dure fins la victòria decisiva de la revolució socialista o del feixisme de nou... En tots els països «alliberats» la burgesia és incapaç de restaurar la vida econòmica. (La situació que madura a Europa i les tasques de la Quarta Internacional, Resolució del Comitè Executiu Internacional del 1945)
En l'esclat de la Segona Guerra Mundial el «Secretariat Internacional» es traslladà a Nova York. De fet la direcció internacional elegida el 1938 no fou capaç d'actuar. Quan certs membres de l'executiu sortiren en defensa de Shachtman, la direcció del SWP els deposà sense cerimònies, amb l'aprovació de Trockij (7), i nomenà un nou secretari de la QI, l'emigrat europeu Gerland («Logan»). (8)
Però Gerland tenia una ment pròpia, i tan aviat com el 1943, ell, juntament amb l'editor del diari del SWP, Morrow («Cassidy») i d'altres, començaren a cridar l'atenció als signes de revifalla del suport de les masses als partits comunistes i socialdemòcrates en els moviments de resistència europeus. Aquests signes suggerien que els petits grups de la QI haurien de fer front a una veritable revifalla massiva dels partits reformistes, més que no pas a unes masses revolucionàries a la recerca d'una direcció. Això, és clar, fou exactament ço que succeí el 1944-45. Lluny d'haver-hi «un trencament entre les masses i els dirigents estalinistes», els partits estalinistes proliferaren en organitzacions molt més grans que abans de la guerra.
Lluny d'haver-hi una «transformació inevitable en guerra civil», a països com França i Itàlia (deixam de banda Alemanya on la classe obrera fou atomitzada pel nazisme i després sotmesa al domini militar aliat), els governs de coalició socialista-comunista-liberal arribaven al poder en un país rera l'altre de l'Europa occidental i començaren a recrear les maquinàries estatals sacsejades per la guerra sota la coberta d'un núvol de retòrica esquerranosa. No era la revolució proletària sinó la «contrarevolució en la seua 'forma democràtica'», com Lenin l'havia anomenada, qui era ascendent. (9)
L'Exèrcit Vermell es demostrà ben capaç d'ésser emprat a gran escala com a «força contrarevolucionària». Per tota l'Europa oriental (llevat de Iugoslàvia i Albània) fou emprat per imposar governs de coalició d'una complexitat aparentment tan gran com els d'Occident. On l'entusiasme revolucionari amenaçà aquest procés, fou fermament reprimit. A Bulgària, per exemple, el ministre de la guerra nomenat pels estalinistes havia emès el 1944 «una ordre taxativa a les tropes de tornar immediatament a la disciplina normal, d'abolir els consells de soldats i de no enarborar més banderes vermelles. Ara Sofia reporta que l'exèrcit búlgar ha sigut posat sota el comandament suprem del mariscal (rus) Tobulkhin. Aparentment, el comandant soviètic no té paciència amb les repeticions balcàniques del 1917». (10)
Gerland, juntament amb Morrow, Goldman i altres del SWP, veié que les coses es quedaven en un estadi inicial, i provà de desviar la línia del SWP i dels europeus lluny de ço que Morrow anomenava, tàcticament però acurada, «braggadocio d'extrema esquerra» i cap a demandes immediates que tingueren present la consciència real dels obrers radicalitzats que donaven suport als partits comunista i socialista. Per exemple, la demanda d'abolir la monarquia a Itàlia i a Bèlgica (que no fou adoptada pels dirigents del PC), per la legalització del PCI, etcètera. També suggeriren una «entrada» de curt termini als partits socialistes belga, francès, italià i d'altres i, generalment, posar fi a l'«heroïcisme revolucionari i als cops de pit».
La reacció ortodoxa a això fou tractar-ho com «un intent de revisar el nostre programa», que és clar calia esclafar, i reafirmar fortament la imminència de la inevitable revolució proletària. La perspectiva havia sigut clarament falsificada. Però encara era defensada pels dirigents del SWP amb un vigor ferotge. Els crítics foren expulsats del SWP (11). Però els europeus començaren a mostrar signes preocupants d'influència, retrospectiva, d'idees similars. La direcció del SWP necessitava d'un instrument per combatre l'heretgia a la pròpia Europa. Exercien la llur influència i el suport financer (12) per assegurar que el nou Secretariat Internacional centrat a París, fos impecablement «ortodox» tant en les seues perspectives com, és clar, en la sagrada «qüestió russa».
Les nostres relacions amb la direcció d'Europa en aquella època eren de la més estreta col·laboració i suport. Hi havia un acord general entre nosaltres. Aquests eren desconeguts pel nostre partit. Ningú no n'havia sentit a parlar. Contribuïrem a popularitzar els dirigents individuals... Encara havien de guanyar autoritat, no sols ací sinó per tot el món. I el fet que el SWP els donàs suport en tota regla reforçà enormement la llur posició. (James P. Cannon, Internationalisme i SWP)
La direcció de la qual parlava Cannon no havia sigut triada, és clar, de les direccions sospitoses de les dues principals seccions europees. L'emissari de Cannon a Europa, Gordon («Stuart»), havia trobat, i fou capaç d'anunciar, un nombre de «desconeguts» que reunien les qualitats necessàries: cap base en cap grup trotskista important, talent i una acceptació sense qüestions de l'evangeli segons l'SWP. Els més importants dels «desconeguts» eren Michel Raptis («Pablo»), un grec que residia a França, i Ernest Mandel («Germain»), un belga. Pablo, un «home d'organització» amb certa destresa, esdevingué el nou secretari de la QI; Mandel, un periodista brillant i mestre de l'art de la polèmica, esdevingué el «teòric».
La tasca més urgent de Mandel era contrarestar la noció subversiva, que guanyava base entre els dirigents del PCI i del RCP, que, donat el fracàs de la perspectiva de revolució immediat per a Europa, s'era al davant d'un important creixement de postguerra.
«No hi ha cap raó, però», escrivia el 1946, «per assumir que entram en una nova època d'estabilització i desenvolupament capitalistes». Al contrari, la guerra sols ha actuat per «agreujar la desproporció entre l'augment de productivitat de l'economia capitalista i la capacitat del mercat mundial d'absorvir-la» (13). La tècnica de fer volar coloms de Mandel ja era ben desenvolupada; els seus contraris no havien predit «una nova època d'estabilització capitalista»—això no ho esperava encara ningú—sinó simplement un creixement important.
La resposta del RCP era tranquila i acurada. «Les condicions clàssiques de creixement són presents a Europa en l'actualitat. Una manca de béns de capital; una manca de producte agrícola; una manca de béns de consum... la posició específica del Secretariat i del SWP... que els països de l'Europa occidental romandran en un nivell proper a l'estagnació i l'ensulsiada és del tot fals» (14). Però com que l'SWP era lligat a la idea de «la ruina accelerada de l'economia europea per la guerra i la completa impossibilitat de restaurar-li la salut amb una base nacional i capitalista» (15), com havia assenyalat Cannon dos anys abans, Mandel era forçat a mantindre la seua tesi.
Mentre, Pablo es dedicava a la tasca més mundana però essencial de minar les direccions del PCI i del RCP amb maniobres organitzatives. A França especialment, aquesta era una tasca urgent. La direcció de Craipeau-Demazière havia dut el congrés del partit del 1946 a una plataforma que cridava a la fi de la política sectària i a la repetició de consignes sobre “les lluites revolucionàries ascendents”, i per una orientació seriosa de l'organització en el moviment real de masses (16). En breu, per un refús a la política de Cannon-Pablo-Mandel. El PCI guanyava terreny. Craipeau havia aconseguit 14.000 vots a Seine-et-Oise en l'elecció del 1946. La Verité creixia en circulació i influència. La vaga de la Renault (influïda per militants de ço que ara és Lutte Ouvriere) havia sacsejat la campanya “anti-vagues” de la federació sindical comunista i del govern. L'organització Joventut Socialista, amb una força nominal de 5.000, havia trencat amb el seu partit i negociava amb el PCI per una unitat de base revolucionària, ja que hi havia un grup menor del partit adult encapçalat per l'antic secretari nacional unificat dels socialistes, Yves Dechezelles. La fusió d'aquestes forces havia d'ésser aturada a tota costa. Si tenia succés, ni que fos parcialment, donaria a la direcció de Craipeau-Demazière una majoria inabastable i, pitjor encara, alteraria tot el balanç de forces a la QI i posaria fi a l'hegemonia del SWP i dels seus acòlits europeus.
D'acord amb això, Pablo, ajudat per Pierre Frank (també membre del secretariat), es posaren a la feina de soldar una coalició de tendències per fer fora la direcció abans que la fusió pogués tindre lloc. La coalició consistia d'elements que no tenien res en comú llevat de la llur oposició a la «dilució» del PCI per noves forces, és a dir, el seu creixement seriós. Hi havia els antics molinieristes encapçalats per Pierre Lambert, aleshores com ara, repetidors sectaris de consignes. Hi havia el personal que seguia Frank, encara oficialment part de la tendència de Lambert però que aviat seria el seu més violent opositor. Hi havia el grup d'extrema-esquerra de Peret (que, dit siga de passada, considerava la URSS com a capitalista d'estat), el grup influït pel schachtmanisme de Chaulieu, que considerava la URSS com una nova mena de societat explotadora, i el Partit Comunista Francès com l'embrió de la nova classe dirigent “burocràtico-col·lectivista” de França, i el futur apòleg de l'estalinisme, Mestre, i els seus amics. La coalició possible no podria liderar el PCI, però, amb l'ajut de tot el pes del Secretariat i del SWP, aconseguiria aplegar prou vots com per deposar la direcció a la fi del 1947 i matar així la fusió i les esperances de sortir del gueto sectari (17). Aconseguit això, la coalició s'ensorrà, les seues parts constituents se separaren o foren expulsades fins que, uns pocs anys més tard, tot ço que restava del PCI era una petita recialla presidida per Pierre Frank.
A Gran Bretanya Pablo tingué mennys èxit. A partir de la feina anterior de “Stuart”, Mandel i ell feren tot el possible per desenvolupar la minoria de Healy-Lawrence, que era servilment devota de la línia del SWP, en una alternativa creïble a la direcció de Haston-Grant. Quan això resultà impossible – Healy sols pogué aconseguir el suport d'una cinquena part de la militància – el secretariat intervingué per escindir el RCP en dues seccions, totes dues oficialment reconegudes (1947). El grup de Healy entrà en el Partit Laborista, el RCP continuà amb una tàctica oberta de partit. Pablo havia fracassat en la destrucció de la direcció del RCP. Amb el temps, aquella direcció resoldria el problema per ell. Es destruí tota sola. La roca on s'entrebancà fou la “qüestió russa”, la qüestió que anava a desorientar i a desmoralitzar tot el moviment trotskista.
La burocràcia que esdevingué una força reaccionària en la URSS no pot jugar un paper revolucionari en l'arena mundial. (Trockij, L'agonia mortal del capitalisme i les tasques de la Quarta Internacional)
El 1944-45, l'Exèrcit Rus aconseguí el control de la major part de l'Europa Oriental. Els amos de la política russa procediren a erigir noves maquines estatals burocràtiques per substituir els gastats règims de palla alemanys que havien sigut destruïts. El personal fou extret d'entre els sirvents dels anteriors règims semi-feixistes, reforçats per emigrats i militants clandestins dels partits comunistes. Aquestes “democràcies populars” eren encapçalades per la mateixa mena de governs PC-socialistes-partits liberals burgesos (o camperols) que en occident. La diferència raïa en el fet que les maquinàries militars i policials eren sota el control efectiu dels estalinistes que recolzaven en l'Exèrcit Rus.
La línia de la QI, afirmada l'abril i el juny del 1946, era cridar a “la retirada de totes les tropes d'ocupació inclòs l'Exèrcit Vermell” (18). Hi havia però una complicació. Com escrigué Mandel: “La burocràcia en general començà amb el sotmetiment i el trencament de l'aixecament revolucionari de les masses. Un any i mig més tard, però, la situació d'aquests països és marcada per una introducció més o menys general de reformes agràries i de nacionalització de la indústria pesada” (19). De fet, gairebé tota la indústria moderna era nacionalitzada.
Quina mena de règims eren? El terme règims “tampó” fou encunyat per descriure'ls, per implicar que l'interès rus en ells era merament militar. Mandel declarà: “En els països 'tampó' l'estat roman burgès” (20). “El caràcter burgès de l'estat”, explicava, “sorgeix de les relacions capitalistes de producció i s'expressa en una mena especial d'estructura estatal. Aquesta estructura (administració jeràrquica i centralitzada, aparell de repressió, etc.) és present arreu, amb els antics funcionaris encara en el càrrec...” (21). Però en aquestes nous estats controlats per Rússia els sectors decisius de la indústria eren nacionalitzats. És cert que això canviava la llur natura? “Les nacionalitzacions”, responia Mandel, “de cap manera canvien el caràcter capitalista de les nacions 'tampó'; simplement expressen, d'una forma nova i concentrada, la incapacitat total del capital privat nadiu d'aquests països per desenvolupar o ni tan sols conduir la indústria” (22).
Hi havia, però, una dificultat. Durant els primers 10 anys de l'Oposició d'Esquerres – fins a la fi del 1933 – Trockij havia mantingut, com a component essencial de la seua concepció de “Rússia com un 'estat obrer degenerat'” que “l'edifici de l'estat obrer pot regenerar-se amb els fonaments socials de la Unió Soviètica, sense una nova revolució” (23); és a dir, que es podia posar fi al despotisme estalinià amb mitjans reformistes. Trockij abandonà aquesta posició i mantingué, durant els darrers set anys de la seua vida, que tan sols una revolució podia “regenerar” la URSS; en segon lloc, que amb tot romania un estat obrer degenerat però tan sols pel fet que els mitjans de producció eren de propietat estatal; en tercer lloc, que aital propietat estatal dels mitjans decisius de producció sols podia sorgir d'una revolució proletària.
En el període de post-guerra un centenar de milions de persones en un terç d'Europa eren sotmesos a règims que eren contrarevolucionaris en origen però que satisfeien el criteri de “propietat estatal” per ésser “estats obrers”. Inevitablement, s'exposà l'argument que Polònia, Hongria, Bulgària i els altres eren de fet “estats obrers degenerats” del tipus de Rússia que havien sigut creats per una “revolució des de dalt”. A aquests arguments els trotskistes “ortodoxos” reaccionaren amb una hostilitat violenta; en part perquè el suggeriment minava tot l'argument en favor de la necessitat d'una nova internacional en implicar que la burocràcia bonapartista de la URSS no era necessàriament contrarevolucionària, i en part perquè els llurs instints classistes i revolucionaris eren ultratjats amb la idea que els despotisme repressius eregits a l'Europa oriental sense o contra la classe obrera poguessen ésser comparats amb el resultat, tot i que degenerat, de la gran revolució d'octubre. La tesi de la “revolució des de dalt”, més tard associada amb Deutscher i Pablo, fou defensada per primera vegada pel trotskista renegat francès, Leblanc. Mandel, com era habitual, respongué en nom dels ortodoxos:
Els fets així proven la completa falsedat de la teoria de Leblanc que la burocràcia estalinista es veja obligada 'objectivament a dur la revolució socialista a altres països.
Aquesta teoria és una completa revisió petit-burgesa del concepte marxista-leninista tant de l'estat com de la revolució proletària... Finalment la tesi de Leblanc revisa completament la concepció trotskista del paper objectivament contrarevolucionari de la burocràcia estalinista tant a Rússia com en els altres països... és clar que ací hi ha una capitulació sota la pressió de l'estalinisme... una pressió molt poderosa entre la intel·lectualitat francesa (24).
Tot plegat era incontestable. Però que hi havia de la URSS? També feia temps que tenia una “administració jeràrquica i centralitzada, un aparell de repressió, etc”. L'únic tret diferencial essencial era la nacionalització dels mitjans de producció que Mandel, d'acord amb Engels, ara proclamava que “en cap sentit canvia el caràcter capitalista”. El cert era que ja no era possible de mantindre alhora la teoria marxista-leninista de l'estat i de la revolució proletària i la teoria de Trockij que la URSS era encara, en un cert sentit, un estat obrer ni que l'única forma que els obrers poguessen obtindre el poder fos en el curs d'una revolució proletària. Ja no era possible, a no ser que s'ignorassen els fets importants. Però l'essència del “trotskisme ortodox” (el terme fou encunyat per Cannon) era l'adhesió a la lletra dels texts sagrats de 1938-40. I així, fou mantingut, i aquells qui prengueren qualsevol extrem del dilema eren condemnats. Tots els qui entenien la identitat essencial del caràcter de classe de la URSS i dels estats de l'Europa oriental caigueren en les tenebres; aquells qui mantenien que en tots dos casos hi havia en un cert sentit un estat obrer eren condemnats igualment que els qui mantenien que en tots dos casos hi havia en un cert sentit un capitalisme d'estat. “El paral·lelisme d'aquestes dues tendències revisionistes és evident”, declarava el Segon Congrés Mundial (1948). “No hi ha lloc per elles en el moviment revolucionari” (25).
On s'havia pres el camí de dur l'alliberament amb les baionetes de l'Exèrcit Vermell, no hi hauria realment més que l'esclavatge dels pobles sota una altra forma, i la ciència del marxisme-leninisme hi moriria. (Josif Tito al Quinzenal iugoslau, el 2 de novembre del 1949).
La supervivència i l'expansió de l'estalinisme precipità una crisi que en darrer terme destruïria el “trotskisme ortodox” tal i com Cannon i els seus partidaris l'entenien. Hi havia dos problemes relacionats; la supervivència de l'estalinisme a la pròpia URSS i l'existència, ara, d'altres estats estalinistes que eren essencialment de la mateixa mena. El primer problema es podia resoldre amb una afirmació dogmàtica. La fi de l'estalinisme, la destrucció de la burocràcia, és a la mà. La guerra, reiterava el Secretariat el 1946, “marca el començament del període en el qual el destí del règim establert per la revolució d'octubre es decidirà definitivament i final... sols la intervenció de la revolució proletària pot salvar la Unió Soviètica d'un final prematur i fatal” (26).
El segon problema es podia resoldre d'una sèrie de formes. Els fets de les “democràcies populars” foren negats o minimitzats – realment hi havia encara un munt d'indústria privada, l'agricultura no havia sigut col·lectivitzada, etcètera (tot això era igualment cert per la Rússia de mitjans dels anys vint). Aleshores, ignorant del tot les diferències qualitatives entre els esdeveniments del 1939-40 i els dels 1944-45, hi hagué molt de l'argument pseudo-instruït del grau d'“assimilació estructural” de les “democràcies populars” a la URSS. El punt ací era que el propi Trockij havia assenyalat que quan l'Ucraïna occidental s'incorporà a la URSS, la seua economia havia sigut transformada per adaptar-se al model rus. Els diversos arguments eren exposats amb un gran art sofístic, però sempre duien a la conclusió requerida – els estats de l'Europa oriental són capitalistes, la URSS és un estat obrer degenerat; la identitat aparent de les llurs estructures socials és un miratge i una il·lusió.
La posició “ortodoxa” fou formulada de nou en el Congrés Mundial del 1948. “La natura capitalista de l'economia de la 'zona tampó' és aparent... En els països 'tampó' l'estat roman burgès... l'estat dels països 'tampó' representa alhora una forma extrema de bonapartisme” (27). I aleshores esclatà el conflicte entre Stalin i Tito. Setmanes després del congrés el Secretariat de Pablo i Mandel emeté una declaració de suport al règim “capitalista” de Tito en la seua lluita contra l'“estat obrer” de Stalin! La llur posició era la més estranya perquè Tito aviat començaria a rebre un substanciós ajut dels EUA! Com justificar aquesta complet gir de posició? Doncs empassant-se totes les paraules que s'havien escrit contra el “revisionisme” i proclamant que ço que havia passat a Iugoslàvia quatre anys abans erea “la revolució socialista iugoslava” (28). La Comintern d'Stalin mai no féu un abandonament tan brusc d'una línia anterior. Prengué un cert temps que l'SWP es menjàs les seues paraules (ho féu en una declaració formal, El conflicte Tito-Stalin, el 1949). Aquesta fou la primera vegada que Pablo i Mandel havien actuat independentment.
Frankenstein ja no controlava completament la seua criatura. El monstre havia desenvolupat una ment i una voluntat pròpies. I en haver fet el primer pas aviat faria el camí cap a aquella “revisió completament petit-burgesa del concepte marxista-leninista tant de l'estat com de la revolució proletària” que tan vehementment havia denunciat. Havia sigut precedit per la direcció del RCP.
Haston i Grant del RCP britànic havien reconegut molt abans que la posició “ortodoxa” era insostenible. El 1947 havien flirtejat amb la idea que la URSS era capitalista d'estat però no l'havien dut endavant i aleshores, abans que Pablo i Mandel, havien caigut en la posició pablista. Hi havia hagut de fet una “revolució des de dalt” a la major part de l'Europa oriental i a Iugoslàvia i Albània hi havia hagut una revolució des de baix, dirigida pels partits estalinistes i no basada en la classe obrera, que havia dut de totes formes a la creació d'“estats obrers”, en els quals, des d'un bon començament, els obrers havien sigut exclosos de tota traça de poder. El propi Pablo anà una mica més enllà per empassar-se el verí, que no Mandel i Cannon. Però un cop s'ho empassaren ja no pogueren aturar-se. La droga era addictiva. El 1951 s'acceptà que els nous estats estalinistes eren “estats obrers deformats”, deformats més que degenerat perquè, per dir-ho així, mai no s'havien degenerat, ja que els obrers mai no havien tingut el poder. Així l'“ortodoxia” havia arribat al més profund revisionisme. La QI havia abandonat “la missió històrica del proletariat tal i com l'havia formulada Marx”. Però que restava doncs com a justificació històrica de la QI?
Una època de transició entre el capitalisme i el socialisme, una època que ja ha començada i que és força avançada... Aquesta transformació prendrà probablement un període sencer de diversos segles, i s'omplirà, mentres, amb formes i règimes de transició entre el capitalisme i el socialisme, i que necessàriament es desviaran de les formes i normes “pures”. (Pablo, Cap a on anam, 1951).
Quan Arne Swabeck arribà al plenari uns pocs dies més tard digué “Què és això – segles d'estats obrers degenerats?” I ens digué que una jove camarada de la branca de Xicago s'havia alçat i demanat... “Si han d'haver-hi segles d'estalinisme, quin sentit té que isca i venga 10 diaris a la cantonada?” Una molt bona qüestió. (Cannon, Internationalisme i SWP)
El flirteig de la QI amb Tito fou de curta durada. Ja que era l'època de la guerra freda que esclatà en una guerra calenta limitada a Corea el 1950. Kim Il-Sung de Corea del Nord, tot i que probablement no era conscient del fet, era transformat conjuntament amb els seus anàlegs de l'Europa oriental de dictador bonapartista d'un estat policial capitalista en el dirigent d'un “estat obrer”, per bé que deformat. El “premi” fou fet retrospectiu, per dir-ho així, fins a l'època quan fou instal·lat per l'exèrcit rus el 1945. Però Kim Il-Sung, en aquell moment, era purament i simple un ninot de palla dels russos. Tito no ho era; i ben conscient que la seua supervivència depenia en darrer terme del suport dels EUA, refusà de ple de donar suport al bloc rus contra els EUA i els seus satèl·lits en la guerra de Corea. La QI, d'altra banda, corria darrera Stalin.
Aleshores la “molt poderosa pressió de l'estalinisme” la sentia, no simplement la “intel·lectualitat francesa” sinó els propis trotskistes. La guerra freda havia polaritzat enormement el moviment de la classe obrera europea amb una esquerra (fins i tot a Gran Bretanya) sota una forta influència estalinista. Els partits comunistes eren expulsats arreu del govern i adoptaren una línia “esquerranosa” - promoció de vagues i manifestacions, etc. L'ala dretana, inclosa la direcció del Partit Laborista birtànica (i els ex-esquerranosos de Tribune), esdevingueren violentament pro-americans. No hi havia gaire espai per respirar entre la dreta i els estalinistes. Hi havia una pressió immensa per “triar bàndol” - per Stalin o per Truman. El Secretariat escollí Stalin, i en fer-ho precipità la primera i més gran de les escissions internacionals de la QI.
Aquesta capitulació no era simplement una qüestió de manca de fibra moral. Els dirigents de la QI havien resistit pressions infinitament més grans per “triar bàndol” en la Segona Guerra Mundial. Però aleshores tenien una perspectiva clara, tot i que fos falsa. Ara, en haver-se empassat la tesi de la “revolució burocràtica des de dalt” i la “revolució proletària” de Tito des de baix realitzada per un exèrcit camperol sota control estalinista, ja no trepitjaven terra ferma. L'efecte de la conquesta de Xina per Mao Zedong amb un altre exèrcit camperol (1947-49), una “revolució socialista iugoslava” a una escala molt més gran, completà la llur desorientació. Sota l'impacte dels esdeveniments, Pablo havia redescobert un passatge abans poc assenyalat en el programa del 1938 que afirmava: “Hom no pot negar categòricament a propi la possibilitat teòrica que, sota la influència de circumstàncies completament excepcionals (guerra, derrota, fallida financera, pressió revolucionària de masses, etc.) els partits petits-burgesos, inclosos els estalinistes, puguen anar més enllà del que voldrien pel camí del trencament amb la burgesia”. Però aquesta “variant altament improbable” com Trockij l'havia anomenada, ara esdevenia una perspectiva real. Alhora el “període transicional”, que per Marx i Lenin, havia sigut el període després de la conquesta del poder per la classe obrera fins a l'esvaïment final de l'estat (és a dir, el període de la dictadura proletària) fou redefinit per Pablo com el present (“una època que... ja és força avançada”). En mots planers les dictadures estalinistes són la dictadura del proletariat! Així, la tesi notable dels “segles d'estats obrers deformats”, anava de la mà amb la proposta d'“entrada sui generis” pel grup de la QI en els partits estalinistes (i d'altres “petits-burgesos”).
L'autumni del 1950 un plenari ampliat de l'executiu de la QI adoptà les perspectives que havien d'ésser adoptades pel Tercer Congrés Mundial (1951). Aquestes tesis predeien “una nova guerra mundial en un futur relativament proper”. Afegien que, per la seua pròpia natura, aquesta guerra seria una “guerra-revolució” (29). Els dos blocs de potències eren ara descrits com a “camp imperialista i anti-imperialista” - les mateixes etiquetes que utilitzaven els estalinistes – i en la “guerra-revolució” els estats estalinistes, la “revolució colonial” i la classe obrera, dirigida pels partits estalinistes, serien el bàndol anti-imperialista. A partir d'això, i de la imminència de la “guerra-revolució” se seguia una “entrada sui generis”, una entrada dirigida no a escindir sinó a influir els partits estalinistes. Com Pablo explicava: “Aquestes organitzacions no poden ésser esclafades i substituides per unes altres en un termini relativament curt entre ara i el conflicte decisiu. Més encara com que aquestes organitzacions es veuran obligades, tant si ho volen com si no, a fer un gir cap a l'esquerra en tota o si més no en part de la direcció” (30). Aquest era un retorn al trotskisme “reformista” (reformista en relació a l'estalinisme) d'abans del 1933. Tot i que la necessitat de la QI era encara proclamada, la base política d'ella era completament abandonada.
But the revisionism of 1940 was by no means as deep and definitive as the revisionism that we have split with today. There is not a single member of this plenum who contemplates any later relations in the same party with the strike-breakers of the Pablo-Cochran gang ... the split of 1940 was by no means as definitive and final as is the split today. We are finished and done with Pablo and Pabloism forever, not only here but on the international field. (Cannon, Factional Struggle and Party Leadership)
El 1951 pràcticament totes les tendències crítiques havien sigut eliminades de la QI, o, com la direcció del RCP, s'havien eliminades totes soles. L'escissió era una escissió entre l'“ortodòxia” ultrancera, i era una escissió entre els qui mantenien una certa adhesió a les tradicions del marxisme revolucionari, tot i d'una forma distorsionada, d'una banda, i els qui seguien Pablo, Mandel i Frank, de l'altra. A principis del 1952 el Secretariat “reconstruí” el PCI, deposà la direcció aleshores majoritària (els seguidors de Pierre Lambert) i els substituí per una coalició minoritària de Frank i Mestre. Els lambertistes, per tots els llurs defectes, no podien empassar-se el pro-estalinisme. “Si aquestes idees són correctes”, escrivien de les tesis de Pablo, “cal deixar de parlar de la tàctica d'entrisme, ni que siga d'entrisme sui generis, i presentar clarament la nostra nova tasca: la d'una tendència més coherent, ja no la d'una oposició d'esquerres... el paper de la qual és ajudar l'estalinisme a superar la seua vacil·lació...” (31) Després d'haver sigut deposats, Lambert i els seus seguidors, una majoria considerable de l'organització, s'escindiren.
En l'any següent hi hagué ferotges lluites faccionals en el SWP i en la reconstruïda secció britànica (ara dirigida per Healy i Lawrence). Les forces pro-pablistes dirigides per Cochran (EUA) i Lawrence (GB) prengueren les idees de Pablo fins a la llur conclusió lògica com feren Mestre i els seus seguidors a França; en resultaren tres escissions pro-estalinistes, amb els escindits que anaven directament, en els casos de Lawrence i Mestre, cap als estalinistes. Una altra escissió dividí el Partido Obrero Revolucionario bolivià (POR) que aleshores era una organització relativament gran, que el secretariat de Pablo i Mandel pressionava per “entrar” en el partit nacionalista burgès, el Movimiento Nacionalista Revolucionario (MNR). La majoria (el grup de Lora) refusà d'acceptar-ho i fou expulsada, i el reconeixement es transferí al grup pablista de Moscoso. Cannon, Healy, Lambert i altres establiren un “Comitè Internacional de la QI” rival. El Secretariat Internacional fou deixat, com Pablo complaent assenyalà “alhora ideològicament més homogeni i organitzativament més feble”. De fet derivà a la insignificància durant molts anys, les seues seccions restants s'esvaïen cap a les organitzacions el PC o dels socialistes on anaven a perdre més gent que les que guanyaven. Pel que fa al Comitè Internacional, quedà paralitzat des del neixement degut als seus dirigents, que alhora que refusaven les conclusions de Pablo, acceptaven les seues premises polítiques bàsiques. El seu principal component (SWP) havia de tornar, després de deu anys, al tamany original.
De tornar al punt de partida. Circumstàncies desfavorables jugaren un paper en el declivi del moviment quart-internacionalista. Més importants foren les febleses fonamentals del programa del 1938, especialment la seua força errònia anàlisi de l'estalinisme. A més les pròpies pretensions d'una “internacional” sense cap base real en la classe obrera eren un obstacle afegit. La noció absurda que una “direcció internacional” es pogués construir amb persones que no tenien cap experiència pràctica seriosa en la direcció d'organitzacions nacional fou un altre dels errors de Trockij que tingué l'efecte més perjudicial en el moviment. Mentre Trockij visqué va poder substituir aquesta direcció. Sense ell, el “Partit Mundial de la Revolució Socialista” eren encara més feble de cap que no de braços.
1. Citat per Morrow a New International, gener del 1946, p. 13. January 1946, p.13. La cursiva és afegida.
2. Cannon, The Militant, 17 de novembre del 1945. Cursiva afegida.
3. La militància fou reportada de forma variada a la literatura internacional del període com de 1.200 a 1.600.
4. Cannon, Fractional Struggle and Party Leadership, reproduït a Defending the Revolutionary Party etc., p.25.
5. Op. cit., p.25. Burnham, és clar, era un renegat que més tard esdevingué partidari actiu de l'imperialisme dels EUA durant la guerra freda.
6. Els trotskistes vietnamites eren ben nombrosos fins que els estalinistes de Ho Chi Minh els liquidaren amb violència física a partir del 1946. El POR bolivià tenia una base real entre els miners d'estany – demostrada per l'obtenció de quatre diputats del POR en les eleccions generals que seguiren a l'enderrocament del dictador pro-nazi Villarroel (1945). El ceilanès Lanka Sama Samaja Party, una organització establerta que s'adherí a la QI el 1940, després d'expulsar la seua minoria estalinista, sorgí de la il·legalitat com el principal partit de l'oposició en el període immediat de post-guerra. Cap d'aquestes organitzacions que clarament gaudia d'un suport important, tingué cap contacte real o influència en la “direcció internacional” fins al “Segon Congrés Mundial” (1948).
7. Trockij, En defensa del marxisme (contra l'oposició petit-burgesa), New York, 1970 (1941), p.205.
8. Des d'un punt de vista formal era una “conferència d'emergèica” de la QI celebrada a Nova York el maig del 1940 la que faria aquestes coses. De fet aquesta agrupació gens representativa no era més que un segell de goma pel SWP.
9. Una excepció important fou Grècia, on la intervenció militar britànica, amb l'aprovació tàcita de Stalin, esclafà l'esquerra i imposà un règim dretanós.
10. Gluckstein, Stalin’s Satellites in Europe, London 1952, p.133. La citació és de The Economist, 7 d'octubre del 1944.
11. Goldman s'uní a Shachtman. Morrow deixà la política revolucionària amb despit i, com molts altres en la mateixa situació, acabà per donar suport a una causa reaccionària – en el seu cas, el sionisme.
12. Les seccions europees eren desesperadament pobres i el secretariat depenia de l'ajut financer del SWP.
13. The New Imperialist Peace and the Building of the Parties of the FI, imprès a Workers’ International News, novembre-desembre del 1946.
14. Workers’ International News, novembre-desembre del 1946.
15. Cannon, Letters from Prison, p.208.
16. Craipeau, Le Movement Trotskyste en France, p.201.
17. Op. cit., p.203. Craipeau i els seus associats abandonaren el partit en el període següent, i molts d'ells derivaren cap a la política centrista. Craipeau ara lidera una tendència del PSU. Com és habitual aquesta deserció, a desgrat, fou emprada per “provar” que “sempre havien sigut centristes”! Per ésser correctes amb Pierre Frank caldria dir que no fa aquesta acusació a la seua History. Simplement no esmenta aquest gir decisiu en el trotskisme francès de post-guerra o el seu propi paper en l'època.
18. International Information Bulletin (SWP), març del 1947, p. 1.
19. Mandel, The Soviet Union after the War, imprès a IIB. Març del 1947. p.10.
20. The USSR and Stalinism, printed in Fourth International, June 1948.
21. Mandel, The Soviet Union after the War, p.12.
23. Trotsky, Writings 1933-34, p.20.
24. Mandel, The Soviet Union after the War, p.13.
26. The New Imperialist Peace, etc.
28. Open Letter to CPY, citat de New International, setembre del 1948.
29. Frank, The Fourth International, a Intercontinental Press, 14 d'abril del 1972.
30. Citat de A Recall to Order, ISFI, 1959.
31. Citat a Spartacist (New York) número 21, p.10.