Publicat originalment com “Contro lo scissionismo frazionistico per l'unità ferrea del partito”, a “L'Unità” (15.10.1925)..
La lluita contra la fracció i la discussió en el partit
D'acord amb la delicada dicció de la lletra de data del 22 de maig del Comitè d'entesa, “la feina de caràcter organitzatiu i propagandístic” que el grup de companys recentment denunciats pel Comitè executiu a la massa dels militants fortament fidels a la disciplina revolucionària, havia iniciada, fins al mes d'abril, aital feina superava el fet del congrés i cercava de crear en tot el partit una espècia de fusió espiritual entre els companys de l'esquerra”.
El congrés devia per tant, en les llurs intencions, tan sols oferir l'ocasió i el pretext, sota l'aparença de la participació en la discussió i de la contribució a la resolució dels formidables problemes posats a l'avantguarda del proletariat per la situació històrica en la qual és cridada a assumir les seues tasques, de posar en el partit les bases d'un permanent procés de disgregació. Dona una anàlisi exacta de la situació internacional per deduir-ne les directives tàctiques de la Internacional? Examinar les condicions concretes de la societat italiana, per fixar les actuals posicions recíproques del proletariat i de la burgesia i de les diverses agrupacions polítiques? Establir les directives per retre a la massa dels treballadors italians una forma orgànica d'arrenglerament, un enquadrament més sòlid, una organització més adaptada a les lluites imminents? Traçar les grans línies d'una solució comunista dels problemes econòmics d'Itàlia considerada en el seu conjunt de 40 milions d'obrers i camperols, en les seues terres, en les seues mines, en les seues fàbriques? I ara! Els companys del comitè nacional de la fracció tenen tasques ben diferents a les quals dedicar-s'hi.
Cal superar les diferències contingents per crear l'unitat ideològica del partit, substància i contingut de la unitat organitzativa? Doncs no, responen aquells, “avui ço que és necessari (sic!) és el desenvolupament del procés crític de diferenciació”. Cal, davant l'ofensiva reaccionària, les lleis contra les associacions, l'estagnament minador del moviment proletari, avaluar la nostra actuació, tancar files, esdevindre una muralla intangible i fèrria, que siga pura amb qualque sacrifici de qualque concepció tàctica, amb la renúnica de qualques afirmacions? Doncs no, absolutament no, responen els nostres òptims companys fraccionistes: l'imperatiu del moment i pel bon revolucionari italià de “demostra com no és just ni convenient fingir ignorar l'existència de tota una corrent del moviment comunista en el nostre país”; “el requeriment als companys d'una immediata presa de posició crítica que ocupe plenament l'activitat del partit”.
Que ocupe plenament l'activitat del partit, en mig de la lluita més aspra contra el feixisme i l'Aventí; empenyat a defendre contra els reformistes, la unitat sindical, garantint-los pas a pas la lliberat i l'autonomia de les masses organitzades; agafat pel coll per les noves lleis que cerquen, sota la màscara de l'antimaçonisme, de donar els pretext legals per ofegar la nostra organització! Vet ací de veritat un òptim programa pels “vells combatents de la idea comunista”, els quals saben que ocupar-se suposa abatre i esbocinar.
Aquestes afirmacions del comitè de la fracció precisen de forma perfecta l'àmbit i els objectius de la campanya que el Comunicat del Comitè executiu del partit inicia. Aqueixa ha d'ésser la campanya del retorn a la disciplina, de la condemna dels desconeixedors de la tradició de bones costums polítiques del nostre partit, de la purificació d'aquests de tots els residus de mentalitat socialdemòcrata que improvisadament afloren. I aquesta lluita en la qual el partit sencer, sense diversitat de corrents, s'hi llençarà sota la crida dels dirigents, no tindrà res a veure amb la discussió política a la qual el partit s'hi aboca.
Cal evitar que la maniobra dels fraccionistes, en crear l'equívoc, impedesca a la pròxima discussió d'arribar, amb la contribució de la massa dels companys, a resoldre la crisi ideològica surgida del IV Congrés de la Internacional i ara arribada a la maduració. No és possible evidentment de confondre una qüestió de disciplina, de pura i simple disciplina, amb una qüestió política.
La cosa millor hauria sigut pel partit haver poder arribat al congrés a través d'una llarga discussió no salpicada d'incidents com l'actual, destinada a crear un certa terbolesa entre els rangs de companys, els quals mani no s'havien imaginat que el Partit Comunista Italià pogués allotjar aitals gèrmens degeneratius. I el Comitè Central havia triat de fet aital via, evitant – llevat d'un cas particularment deplorable que es verificà a la federació de Milà – de recòrrer a sancions disciplinàries contra els companys de l'oposició, tot i que amb la llur conducta havien ofès els principis constitutius del partit.
Però ara, que per voluntat deliberada d'alguns d'ells la disciplina ha sigut trencada d'una forma escandalosa i inesperada, cal resoldre ràpidament i radicalment aquest episodi sense lligar-lo amb els grans problemes polítiques que s'hi presenten. La gran massa dels companys, de fet, reacciona amb decisió contra la temptativa fraccionista que han denunciat, sense distingir entre factors i opositors de la tàctica del partit. L'amor i l'acatament per ells, la consciència de la gravetat del moment de reacció contra els qui tan sols la més sòlida unitat dóna garantia de victoriosa resistència, la submissió plena i completa a la disciplina de la Internacional comunista, la fidelitat insobornable a la milícia revolucionària són virtut ben essencials de tots els comunistes italians. Cap confusió no és possible entre els qui atempten contra la solidesa del partit i els defensors de criteris tàctics diferents de la central.
Aquells
no poden tindre i no tindran dret ni possibilitat de defendre i
sostindre davant els companys la llur activitat enemiga del partit;
aquests podran i deuran, sense restriccions, en el curs de la
discussió, exposar i sostindre les llurs idees i les llurs
conviccions. I si potser es retrasa breument l'inici d'aquesta, el
partit n'ha de donar les gràcies a la inconsciència
delictiva de la fracció emmascarada.
(“L'Unità”,
10 de juny del 1925)
Democràcia interna i fraccionisme
Publicàrem una lletra de M. V. no ja perquè es puga obrir una discussió entre els violadors de la disciplina i el partit, sinó perquè aqueixa reflecteix – i no a propòsit – les ingènues habilitats amb les quals es voldria per part dels pocs defensors del fraccionisme confondre el Comitè d'entesa com quelcom de legítim i honest i la Central del partit, que té la plena aprovació en aquesta seua acció per part de la Internacional, com un grup de fraccionistes, furiosos i perversos.
Hi ha l'antiga rondalla del llop i de l'anyell que bevien en el mateix rierol. El llop era amunt i enterbolia les aigües: “enterboleixes les aigües que bec”, cridava l'anyell que era avall, i el descobrí. Es constitueix una fracció en el partit; el comitè executiu la descobreix; òndia!, si la descobreix és perquè la fracció s'havia organitzada secretament. I el Comitè executiu llença l'alarma. “Es crea el fraccionisme! Lluita al fraccionisme”.
Però ara el company M. V. es despenja: “qui lluita contra la fracció és un fraccionista. Qui lluita contra la fracció provoca l'enrenou en el partit i en davalla la influència entre les masses”. Així no és el Comitè d'entesa, qui ha fet tot allò que, documentalment, el comitè executiu ha denunciat al partit, qui viola els principis de la Internacional; sinó el propi comitè executiu que no ha arribat a l'acord que el Comitè d'entesa no és més que la formació normal de “comunistes en meditació” (?), que una “presa de posicions precongressuals” no és més que la “democràcia” en el partit.
Què ha passat en el partit? Això: companys “que eren units per purs i simples vincles ideològics i d'afinitats de visió en problemes deteminants” es trobaren per posar les bases “d'una feina organitzativa i propagandista que supera el fet del congrés”. Quan ho fan? Naturalment quan el congrés els ho ofereix un motiu. Quina és la finalitat de l'organització? “Desenvolupar el procés crític de diferenciació del partit”. Quin és el primer instrument per això? Una circular secreta i personal, de la qual es desprén la necessitat d'iniciar-ho sense cap altra feina seriosa i eficaç de convocatòria en totes les regions, grups, cèl·lules, etc., triant els companys més fidels i políticament més provats. I el segon instrument? “Una escapada a Milà per reunir-se amb els companys encarregats de la feina”.
Quins són els resultats que s'esperen d'aquesta activitat? “Obtindre el més aviat possible un grup eficient apte per a realitzar de forma unitària i homogènia l'obra directa d'influir en ple en l'activitat actual del partit i en la posició teòrica que l'expressa”. I com es du a terme aquesta obra? Encarregant qualques companys diputats i no-diputats (i fornint els no-diputats amb un bitllet ferroviari) de fer-se un lloc prop de tots els centres federals i prop dels companys influïbles; valent-se possiblement d'informacions reservades del partit aconseguides d'una forma sens dubte que deslleial; i possiblement aprofitant les coneixences organitzatives adquirides en un període en el qual es realitzava per compte de la Central un treball de fiscalització. No s'oblidaren ni tan sols de les reunions fetes amb invitacions personals, de la difusió de documents dels quals la Internacional ha ordenada la no-publicació, les trobades de sabor maximalista a altes hores de la nit.
Què
hi ha de dolent en tot això? Manté el company M.V, que
afirma que tot això no és fraccionisme sinó
democràcia del partit, sinó presa de posicions per a la
discussió. “I vosaltres enterboliu les aigües”
crida a la Central.
(“L'Unità”, 21 de juny
del 1925)
Els documents fraccionistes
Si es consideren d'una part la lletra enviada pel comitè d'entesa a l'executiu del partit i de l'altra els documents il·legals, dels quals el comitè executiu no en deuria d'haver tingut coneixença, es comprén de seguida el llur valor i significat. La lletra al comitè executiu és un intent del comitè d'entesa de procurar-se davant els òrgans responsables el dret de ciutadania en el partit, en el si del qual hauria desenvolupat “clandestinament” la feina de la fracció: substancialment és la demanda d'un deixar-passar per introduir de contraband en la nostra organització la mercè avariada del fraccionisme del qual hi trobam traces en els documents reservats.
Tot i que aquests darrers no haguessen vist la llum, amb un mínim de sentit comú es podia comprendre del prop text de la lletra el fi real que aquesta es proposava. N'hi ha prou amb examinar les propostes que aquesta conté. Aquestes es poden dividir en dues parts: la primera comprèn els punts a i b: amb aquests se sosté que la discussió ha de rebre el temps necessari pel seu desenvolupament i que els congressos provincials tinguen lloc després de la discussió.
Quin valor podria tindre un congrés al qual hi assistissen delegats de federacions en les quals no s'hi haja abans discutit amb seriositat i consciència, etc., etc? S'hi afirma en la primera part d'aquesta lletra. Aquestes propostes són supèrflues: voldríem saber quan i com s'ha afirmat mai que el comitè central prove de sofocar la discussió, de convocar els congressos provincials abans que els companys s'hagen preparat a discutir. Quan i com s'haja feta una declaració així que justifique la crida que hem reportat.
S'hi vol potser creure que el comitè central siga interessat en fer el contrari de tot allò que se sosté en aquella lletra? És el contrari ço que és cert: no és per res que la pròpia executiva internacional afirmava que el nostre partit necessitava ara d'una vasta i àmplia discussió per convèncer-s'hi de la bondat de la política i de la tàctica de la Internacional comunista i de l'error en el qual s'hi troba l'extrema esquerra italiana.
Som conscients que si qualcú pot tindre interès en evitar una àmplia discussió aquest és precisament l'extrema esquerra. Aquelles propostes haurien hagut de colmar les llacunes i d'ésser crítiques amb les normes de la discussió. Com es pot fer això abans de conèixer les normes? És lògic pensar que calia si més no de provar de conèixer les disposicions que haurien regulat la discussió i la convocatòria dels congressos, disposicions que eren preanunciades en les deliberacions del comitè central fetes públiques a l'“Unità” del 26 de maig.
En aquelles deliberacions hi ha un passatge que diu també amb quin esperit i amb quins criteris el comitè central prova de dirigir la discussió en el partit. Però tot això no té valor pel comitè d'entesa, el qual deu trobar una qualsevol raó per justificar la pròpia existència i per això fingeix d'ignorar i de no entendre, provant així de sorprendre la bona fe dels companys i de crear una atmosfera de sospita a l'entorn del comitè central.
El propi fet de tendir a organitzar la fracció és una manifestació de feblesa de l'extrema esquerra, ja que es vol amb els vincles disciplinaris interns que aquesta crea obstaculitzar i frenar el lliure desenvolupament del procés de clarificació política i de comprensió dels principis i del mètode leninista, la coneixença i assimilació del qual duria sectors cada vegada més nombrosos de companys a abandonar les concepcions errònies de l'extrema esquerra.
I passam a la segona part de les demandes: els punts c, d, e. Aquesta no necessiten de gaires comentaris: presumeixen tots l'existència en el partit de fraccions contrastants organitzades.
1. S'hi sosté que en el congressos provincials es done torn de rèplica els companys “reconeguts” de les diverses corrents. Qui ha pensat mai que es faça impossible i es prohibesca la rèplica? En els congressos qualsevol delegat pot prendre la paraula, parlar a favor i en contra, presentar tots els ordres del dia que li plaguen. Però què significa la demanda d'aquest dret pels companys “reconeguts”? Què és aquesta nova categoria de companys que vindria a establir-se en el partit? Reconeguts o no, el dret de paraula no deriva de pertànyer a una o altra corrent, d'ésser més o menys “reconeguts”, i menys encara del fet de pertànyer a aquella determinada organització. I cadascú té el dret de fer totes les rèpliques que crega.
És natural per tant que els congressos provincials no puguen i no hagen d'esdevindre el pretext per una ferotge “oratòria en el partit”, en la qual en cada congrés provincial o sectorial cada corrent envia els seus “representants itinerants”. Això contrasta amb les directives organitzatives del partit. Tothom participa a les reunions de la pròpia organització de base, a la pròpia cel·lula. Els delegats participen després en els congressos de grau superior. Menys grans discursos i més discussió real i efectiva entre els companys obrers: aquesta ha d'ésser la pràctica del nostre partit. Res a veure amb la manca de llibertat. No cal que hi hagen companys nominats, instruïts per difondre el verb de cada tendència; per posar en coneixença de tot el partit el pensament de les diverses corrents, n'hi haurà prou amb el sobre on s'hi publicarà tot el material de discussió amb les tesis i contratesis relacionades.
El comitè executiu del partit ja ha pres disposicions perquè aquest puga arribar a tot arreu, a totes les nostres organitzacions. En els congressos provincials les diverses corrents es manifesten a través dels delegats que hi participen. Aquests es troben i es mesuren després definitivament en el congrés nacional. Cal recordar també aquestes normes elementals de la nostra organització?
2. S'hi sosté que la nominació dels delegats al congrés es faça pels respectius congressos federals. Aquí veritablement s'hi superen tots els límits. Qui ha pensat i afirmat mai el contrari? S'hi vol potser der creure que la central prova d'elegir per si mateix directament els delegats al congrés? L'“Avanti!” no s'hauria mai pensat que trobaria millors aliats en la seua campanya de deningració del nostre partit.
3. S'hi continua: si la nominació es fes amb altres sistemes, que es done facultat d'elecció dels elements cridats a fer part d'eventuals comitès als “representants” de les diverses corrents. Què hi pinten els representants? Qui són aquests? Els delegats al congrés nomenen ells mateixos els elements cridats a fer part dels eventuals comitès, respectant totes les corrents segons les normes que en el seu moment es dictaran. Cap autoritat i cap dret especial a “representants” que no han d'existir. Si aquests elements, que en la ment de l'extrema esquerra assumirien la funció de “representants”, són delegats al congrés, aquests tenen els mateixos drets que els altres companys delegats, ni més ni menys. Si no són compresos entre els delegats i no fan part d'aquella organització aquests no tenen res a veure amb el congrés.
No es comprèn perquè en base a un cert criteri un militant, posam pel cas, d'una cel·lula de Milà haja de tindre el dret de presentar-se, posam, al congrés provincial de Girgenti en qualitat de “representant” i com a tal puga limitar els drets dels delegats regularment elegits al congrés d'aquella federació per la facultat que li conferiria i reconeixeria un òrgan superior incontrolat i incontrolable. Certament pareix que somniem amb els ulls oberts. I es té el coratge de presentar propostes d'aquest gènere precisament en un període d'il·legalitat com el que el partit atravesa!
4. S'hi sosté a la fi el dret al comitè de fracció de nomenar i instruir els oradors de la pròpia corrent al congrés nacional. Cal recordar l'abc de la nostra organització: el congrés és convocat pel comitè central i per aquest dret en tota la seua fase de preparació fins al moment en el que, reunits els delegats, aquests nomenen un “presídium” que assum la direcció de les feines del congrés i al qual per tant hi correspon el dret d'instruir els oradors sense distinció de tendència, i de prendre qualsevol altra deliberació relacionada amb el propi congrés.
Cap altre organ no té res a fer. De les observacions de ço exposat s'hi manifesta el contrast clar que hi ha entre la direcció del partit i el comitè d'entesa. Pels companys del comitè executiu qualsevol qüestió s'ha de concebre i d'aplicar des del punt de vista del partit; per ells tot s'hi posa des del punt de vista de les fraccions. Totes les reivindicacions de l'extrema esquerra no presumen una discussió que s'haja de desenvolupar en el si d'un mateix partit, sinó una lluita entre dos organismes diferenciats, entre dos partits contraris.
Es podia admetre i aprovar un criteri aixó? I ara apareixencara més clar l'objectiu de la lletra enviada al comitè central. És evident que si el comitè executiu l'hagués acceptada ni que fos sols en part, això hauria reconegut el dret d'una entesa “organitzada” entre els elements d'una mateixa corrent. Pràcticament el comitè d'entesa s'hi hauria dedicat a organitzar la fracció la constitució de la qual hauria hagut de “superar el propi fet del congrés” (lletra del 22 de maig).
I quan el comitè executiu s'hagués adonat que no es tractava tan sols d'una entesa congressual i hagués intervingut d'acord amb el seu deure, se li hauria respós: però com, abans autoritzaveu una determinada feina i després castigau per la pròpia feina que havíeu autoritzat? Era evident que no era possible d'establir una entesa sense un mínim d'organització.
Naturalment s'hauria respós amb indignació davant l'acusació de voler organitzar la fracció, de voler “escindir les forces” del partit, etc. Quanta fe s'hi hauria hagut de prestar a aquestes declaracions de lleialisme, es demostrarà amb l'exam dels “documents il·legals”. Prenguem la circular n. 1 (personal i reservada de l'abril). Aquest document reflexa fidelment el formalisme que caracteritza la mentalitat dels companys de l'extrema esquerra. Aquesta comença amb lamentar que la Internacional “prova de denigrar el company Bordiga” en fingir d'ignorar l'existència d'una “esquerra italiana”, això és de l'extrema esquerra.
És així banal aquesta lamentació que en veritat no mereix resposta: és potser possible que els companys, no els darrers nouvinguts al moviment, no sàpiguen que quan en les nostres discussions es diu el nom de tal o tal company exponent d'una determinada tendència, s'entèn que s'esmenta tota la tendència que representa i no tan sols ell personalment? Que estiguen tranquils els components del comitè d'entesa: quan s'hi parla de Bordiga s'hi vol parlar també de tots aquells que pensen com ell, amb ell inclòs.
És cert entre Bordiga i un nombre limitat de companys, la mentalitat dels quals s'ha fet rígida i anquilosa en l'error i que, si n'és possible el canvi i la correcció, canviaran tan sols sota la força dels esdeveniments i de la història, i la massa que li ha seguit per raons diverses que no tenen res a veure amb les llurs errònies afirmacions teòriques hi ha una diferència notable, que imposa una distinció de valoració política que cal tindre present: per Bordiga i companyia aquesta distinció n existeix i no s'ha de fer: el desconeixement d'aquest principi ha sigut sempre una característica de l'error de concepció de Bordiga.
Voleu saber, continua la circular, fins a quin punt s'arriba a denigrar el company Bordiga? S'arriba “noresmenys” a dir que Bordiga s'ha passat a la dreta. Si els companys del comitè d'entesa jutjassen els fets i les coses amb intel·ligència política i no amb el formalisme propi d'una mentalitat “notarial”, potser haurien comprès millor el veritable significat d'aquella declaració. El company Bordiga que sempre ha estat a l'extrema esquerra i s'hi trobava per tant sempre lluny i contra les posicions de la dreta, ara, no obstant totes les seues afirmacions extremistes en teoria, pràcticament, en l'acció concreta, i d'això sempre cal tindre-ho en compte en un judici polític, amb la seua posició reforça la dreta de la internacional i en moltes qüestions es troba en un mateix pla. (…)
Allà on la posició de Bordiga és la mateixa que la de tota la dreta de la Internacional és en la reivindicació del dret a les fraccions, a l'organització de les tendències. I aquí ens hem de dedicat sols a algunes qüestions. Quina meravella per tant si amb un judici fet des d'un punt de vista objectiu i no subjectiu (els sentiments de Bordiga vers la dreta no ens interessen: ço que compta són els fets) i que es basa en la situació internacional i no tan sols en la d'Itàlia (l'extrema esquerra s'hauria d'enrecordar qualque vegada de que fa part d'una organització internacional), s'ha arribat a haver de cridar l'atenció als companys amb l'exemple de Bordiga, l'extremisme del qual el porta a unir-se amb la dreta.
Però tot això no interessa als companys del comitè d'entesa. La substància de la qüestió és per ells bandejada: es limita a la forma. Es gosa “noresmenys” d'apropar el nom de Bordiga a la paraula “dreta”? Però és inaudit! S'hi llença una alarma: tot el camp murmura. Un grup de “vells i provats companys” sorgeix en armes i es constitueix en comitè d'entesa. Es mobilitzen els “vells combatents de la idea comunista”, s'apel·la a les llurs “energies” en defensa “del pensament, de la tàctica i de tota una tradició de capacitat revolucionària” contra la Internacional comunista que colpeja i destrueix tot allò que hi ha de més revolucionari, “el patrimoni ideològic i tàctica de l'esquerra italiana”.
La cosa seria d'una enorme befa si no fos extremadament perillosa i perjudicial pel partit. Una mica més de línia i de seriositat, benvolguts companys del comitè d'entesa. Us heu dedicat en cos i ànima a l'organització clandestina d'una fracció del partit, i no pareix que la vulgueu abandonar, per preparar-vos a demostra una vegada més “com no és just ni convenient circumscriure la lluita a l'objectiu Bordiga”. Però qui ha dit que la lluita es limitaria a l'objectiu Bordiga? És més, qui ha dit mai que Bordiga personalment siga objectiu de la lluita? L'objectiu real es troba en els errors que el company Bordiga sosté i que cal que corregesca: aquests no seran combatuts tan sols en Bordiga sinó en tots aquells que el sostinguen.
Parlau de capacitat, de tradicions revolucionàries i de lluita per salvar-les. Per qui són amenaçades? Això de la tradició revolucionària del moviment italià serà el terreny més propici per batre en brega totes les desviacions i els errors que caracteritzen la vosta posició. Per ara sols observam això: amb la vostra obra destruïu ço que és el mitjà en la tradició revolucionària, mentre tendiu a mantindre en vida i a perpetuar ço que en ella cal corregir i eliminar. Un error, per vell que siga i que tinga una tradició, és sempre un error.
I passam a una altra cosa. Es prega als companys que reflexionen les següents paraules: “...l'esquerra italiana ha de saber demostrar com no hagen sigut debades tots els intents d'absorció i de desviació”. Se'ls prega de prendre la col·lecció de l'“Avanti!” i de constatar quantes vegades aquestes paraules han sigut adoptades pels diversos Vella i Nenni en la llur lluita contra la Internacional. El llur significat és gravíssim: són indicatius d'una situació de la qual pot sorgir una veritable i autèntica forma de maximalisme comunista.
Els companys del comitè d'entesa adscriuen com a mèrit llur no haver sigut absorvits per la Internacional comunista. S'hi consideren així com quelcom d'heterogeni i d'estrany a aquella, fins al punt de considerar com a objectiu no deixar-se absorvir per no perdre les pròpies posicions. I aquests companys volen organitzar una fracció amb l'objectiu de mobilitzar el partit o si més no una part d'aquest per tal de demostrar d'haver superat tota temptativa d'absorció en la Internacional. El perill que el partit ha corregut sense remei sota la direcció del comitè central ha sigut sens dubte gravíssim: el de desviar-se cap a la Internacional comunista i deixar-se absorvir per aquesta! És per això que en un moment donat els companys de l'extrema esquerra han sortit a escena per impedir que s'esdevingués aital absorció i aital desviació.
Per continuar aquest moviment aquests companys s'acolliran ben aviat a altres temptatives de desviació en un sentit contrari al de la Internacional comunista. Lògicament se'n deriva que cal atacar en ple tota l'activitat del partit i la posició teòrica que l'expressa. I per fer això no n'hi ha prou amb la discussió, sinó que s'organitza clandestinament una fracció. Així aquest “atac” assum un significat ben precís. En conseqüència cal el més aviat possible una “agrupació per fer unitària i homogènia aquesta obra”.
Com es veu pel comitè d'entesa el problema de la unitat i homogeneïtat no es posa en relació al partit, sinó sols a una part d'aquest, a una fracció. Qui no entèn el significat escissionista d'aital tractament del problema? No s'hi posa ni tan sols la qüestió de la unificació ideològica del partit mitjançant la discussió. Així, aquesta i el propi congrés que seguirà esdevindran motius d'una més gran i profunda divisió i diferenciació. De fet, tot el contrari.
S'hi llegeix de fet en la lletra del comitè d'entesa de data del 22 maig: “el congrés del partit que tindrà lloc d'ací a no gaire dóna lloc a una feina de caràcter organitzatiu i propagandístic que, en substància, supera el fet del propi congrés i mira de crear en tot el partit una mena d'agrupament entre els companys de l'esquerra de cara al desenvolupament d'un procés crític de diferenciació”...
A
aquestes paraules fem seguir una afirmació de la moció
votada pel comitè central. “El seu (de la discussió)
objectiu essencial no ha d'ésser obrir en el si del partit una
lluita de tendències o fraccions, sinó al contrari que
ha de tendir mitjançant la discussió dels problemes
essencials de la teoria i de la pràctica del leninisme a
l'elevació de l'educació i de la capacitat política
de tots els nostres militants i a la creació d'aquella
homogeneïtat i unitat ideològica que té la
premissa essencial d'una real i efectiva bolxevització del
partit”. I ara els companys jutgeu: tot comentari és
superflu.
(“L'Unità”, 23-25 de juny del
1925)
Es tracta realment de fraccionisme?
El secretari general de Teramo defuig les habilitats verbals i els inútils circumloquis. Jutja amb fredor, precisa el seu pensament, diu sense embuts ço que pensa i que vol. I què vol? Res més que “organitzar” la fracció d'esquerra. Aquest dret el reivindica meravellant-se que la central d'un partit comunista es dedique a “afonar qualsevol moviment que tendesca a una fracció”.
Ara són els esquerranosos els qui s'organitzen; demà en una situació inversa, amb l'esquerra en la direcció del partit i amb els defensors de la tàctica de la Internacional a l'oposició, seran aquests els organitzadors d'una altra fracció, d'un altre comitè d'entesa. O! El nostre company és en aquestes coses absolutament imparcial: plena llibertat per tothom d'organitzar i de desorganitzar en el si del partit! Hi poden haver dubtes en aquests conceptes? Adopta paraules que no es poden malinterpretar: “l'esquerra s'organitza”, “la fracció d'esquerra”, etc.
Però davant qualsevol company, per bizantinista que fos, que volgués dubtar de creure possible aital denúncia explicitat d'un dels més importants principis organitzatius d'un partit comunista, el secretari federal de Teramo es disposa a donar algunes comparacions o exemple destinats a dibuixar el seu pensament. I ara la meravellosa invectiva: “però renegau de tota la lluita que heu dut a terme contra els maximalistes quan expulsàreu la fracció tercerista i la que realitzau actualment contra els reformistes!·.
Que hi haja en el partit un company el qual, de tota l'acció desenvolupada en el curs dels primers mesos del 24 contra el partit maximalista amb l'objectiu d'esquerdar-ne les fileres i de trencar-ne la xarxa organitzativa, no haja extret cap altre ensenyament que no siga el de la licitud de l'aplicació d'una tàctica igual en el si del partit; que hi haja un company el qual, de la viva polèmica que duem a terme contra els reformistes per reivindicar el nostre dret a organitzar les nostres fraccions comunista en els sindicats, extrega la convicció que es pot concedir un dret igual a companys individuals en el si del partit, és quelcom veritablement trist i desconsolador.
Quina diferència hi ha entre un partit oportunista contra el qual s'hi lluita, del qual s'hi vol captar els elements obrers revolucionaris que encara hi són enquadrats, en el si del qual es provoca per tant la formació d'una fracció, la qual ha de cercar de restar-hi el més llarg temps possible per poder introduir-hi cada vegada més profundament la perturbació, la inèrcia, la dispersió, i un partit comunista? Quina diferència hi ha entre els principis d'organització i els principis de tàctica? El nostre secretari respon a aquests interrogants amb una única resposta monosil·làbica: cap.
Quan el partit marximalista expulsà la fracció tercerista nosaltres denunciarem l'abús, l'arbitri, el cop de mà. Per què? Perquè cap estatut maximalista no havia vetat mai l'existència de fraccions i així, precisament per no acceptar aquest principi, el partit maximalista trenca les seues relacions amb la Internacional; perquè aital expulsió era motivada per l'aliança constituïda entre els terceristes amb el partit comunista per una acció comuna antifeixista, acció que els maximalistes no volien realitzar i que haurien volgut fer impossible també amb els altres grups o partits proletaris; perquè aital expulsió era en plena contradicció amb el criteri de “llibertat per tothom” que els maximalistes enarboraven com a estandard de la llur organització oportunista.
I contràriament el company secretari federal de Teramo havia cregut que, en reivindicar el dret de ciutadania en el partit maximalista per la fracció tercerista, nosaltres sosteníem un principi general i absolut propi de totes les organitzacions polítiques, de tots els partits, també del partit comunista. I era per ell l'argument principal per fer callar els anarquistes i les llurs acusacions que contínuament li brunzegen les orelles. Quins arguments podrà encara trobar per rebatre els fonaments d'aquells ara que la central del partit afirma res menys que voler “esclafar” qualsevol moviment que tendesca a crear una fracció?
Renunciam
a parlar de la crida a la nostra lluita en els sindicats contra els
dirigents reformistes que proven d'impedir-hi una acció
organitzada contra la llur activitat anticlassista. Ens trobam
veritablement en els primers preceptes elementals del comunisme:
quina diferència hi ha entre un sindicat i un partit? El
secretari federal de Teramo que fou un bon organitzador sindical
hauria d'exercir de mestre en aquestes qüestions en les quals,
contràriament, s'encalla tristament. Però això
és ben natural. Sostindre el dret a la fracció en el si
del nostre partit no pot ésser altra cosa que la conseqüència
de la ignorància completa de totes les tesis de tots els
congressos de la Internacional. I això explica àmpliament
els errors fonamentals en els quals ens hi hem hagut
d'entretindre.
(“L'Unità”, 25 de juny
del 1925)
Rectificació
Hi ha un oportunisme dels més perillosos per un partit revolucionari, i és el que suggereix i aconsella una determinada tàctica no ja perquè aquesta l'aprope més a les masses, o perquè fa comprendre a aquestes el contingut d'una determinada situació històrica, o perquè el duga vers una eixida de la dita situació més favorable a la lluita revolucionària, o perquè provoca la superació d'una situació i un pas cap a una situació més avançada de la guerra de classe; sinó que basa una determinada tàctica en el temor de les crítiques dels partits adversaris, proletaris o petit burgesos; un episodi qualsevol de la tàctica d'un partit revolucionari que no provoque les més aspres crítiques per part precisament d'aquests elements, mereix l'acusació més vehement.
El
judici dels adversaris no ha d'ésser mai un element de les
decisions d'un partit comunista, el qual no s'ha de preocupar més
que del judici de les masses i de la necessitat de la seua acció,
la qual, sempre, fereix i topa amb els interessos, les intensions, la
tàctica dels altres partits.
(“L'Unità”,
9 de juliol del 1925)
Per una lletra del company Ferragni
Els comentaris del company Ferragni demostren que no té una justa concepció de les funcions que corresponen en un partit comunista al comitè central. El comitè central és, en qualsevol moment de la vida del partit, l'únic poder i no abdica mai, per cap motiu i en cap circumstància, de cap part de la seua autoritat.
És bo que es recorde aquest principi, perquè no s'exclou que les objeccions que s'hi presenten ara, en un moment de preparació congressual, arriben en circumstàncies i per motius molt més greus.
Per posar un exemple, el primer que ens ve a la ment: quan existirà en el partit un poder militar, aquest serà en tot cas i sempre subordinat al poder i al control del comitè central. A banda d'aquest exemple, una renúncia del comitè central dels seus poders abans del congrés, per deixar “llibertat” a la formació de l'opinió del partit, no és concebible si no es tracta d'un organisme socialdemòcrata. Per nosaltres, la “llibertat” és garantia del fet que el central no renuncia al seu poder, sinó que continua a exercitar-lo normalment per regular i dirigir la discussió preparatòria.
L'error de l'actual comitè central consistiria però en el fet que aquest, en regular la discussió, no s'amaga de tindre una seua opinió, i així, fa activa propaganda perquè aquesta puga ésser compresa, escoltada i compartida per la majoria dels inscrits. També en aquest punt, la resposta nostra consisteix en admetre que això és el que es fa, en afirmar, així, que això es fa amb la plena convicció de fer-ho bé i de satisfer un deure.
Ni tan sols en condicions “normals” el comitè central no és mai un organisme que puga assistir passivament a una discussió que es desenvolupe en el partit. Això pel simple fet que la discussió parteix d'això, que en el si del partit les aspiracions divergents s'hi formen i arriben a un primer contrast; que no és en línies generals possible de concebre una tendència que en el si d'això no siga representada. Aquest fet resol, i estronca, qualsevol qüestió de la legitimitat i de les formes de l'acció reguladora del central sota debat. És el propi central, de fet, qui ha de discutir d'això i de decidir-ne l'aplicació.
La
tutela de la minoria s'hi exercita en el seu si, i la minoria en
formar-se en el comitè central és per aquest sol fet
reconeguda com a una corrent d'opinió en el partit. Aquesta
tindrà els seus representants en les comissions que elaboren
les tesis, presentarà esmenes d'allò que creurà
oportú i etcètera. El “reconeixement”
d'aquesta no arribarà mai però a inspirar procediments
que afeblesquen les files del partit o que trenquen el procés
de formació “orgànica” - i no
“parlamentària” - del seu centre dirigent. La
integritat d'aquelles files i la continuïtat d'aquest procés
no tenen garanties si no és pel fet que el central no deixa
mai d'ésser un organisme que té un pensament, una
voluntat, un poder.
(“L'Unità”, 1 ottobre
1925)
Contra l'escepticisme
En la nota de l'article precedent del company Bordiga revelàvem com a caràcter essencial d'aquest el dubte, l'escepticisme, la desconfiança i la cura de no oposar concretament una solució pròpia a les qüestions discutides. En l'article que segueix, la crítica a la posició de la Internacional es restringeix al “mètode de treball”, i això encara es circumscriu a les relacions entre els dirigents, les seccions nacionals i el centre de la Internacional.
El central del partit respondrà àmpliament, també en línia dels fets, al company Bordiga. Però mentres cal remarcar que la posició presa per ell és invariablement la següent: roman a l'oposició perquè “no es refia”. Però no cal repetir que la confiança metafísica es pot aplicar a qualsevol, no tan sols al company Bordiga. Qualsevol que siga la direcció internacional pot sempre succeir que sota la línia actual de Bordiga se separe una tendència que justifique el propi “abstencionisme” amb el pretext de “no refiar-se”.
El company Bordiga observa: però perquè fer propostes a la socialdemocràcia, quan es reconeix que aquesta és l'ala esquerra de la burgesia? Ço que el company Bordiga no comprèn és això: que es tracta d'una ala esquerra burgesa, la qual comanda una part notable o directament la majoria del proletariat, el qual ho ignora; que el partit no s'ha de privar de la possibilitat que la situació li oferesca de combatre les il·lusions obreres també a l'interior, i de demostrar als obrers “amb fets” que la socialdemocràcia és la mà esquerra de la burgesia; que, fins que la majoria decisiva del proletariat no s'haja passat a les nostres banderes, és aquesta la veritable lluita de classe que hem de realitzar contra la socialdemocràcia.
És cert que es tracta d'una tàctica que comporta perills; amb tot aquesta és incontestablement justa. El problema consisteix en evitar els perills i de saber-la aplicar rectament. Abandonar-la per por del perill, és un altre oportunisme: oportunisme d'esquerra.