Es

Esclavisme

La societat esclavista prova de basar-se íntegrament en l'esclavitud, és a dir, en el fet que la gran majoria de les classes productores de la societat siguen esclaves. Aquesta és una fase històrica que no està connectada a cap evolució particular del sistema de classes, sinó que s'ha repetit al llarg de tota la història que coneixem. Els esclaus han sigut part de les societats humanes des de l'època tribal, fins a les societat monàrquiques, i també en la societat capitalista. Mentre l'esclavitud ha sigut practicada per tot el món en diferents èpoques, tan sols de forma excepcional en el curs de l'era dels sistemes classistes, hi ha hagut intents de crear “societats esclavistes” reals, com fou el cas d'Amèrica (1492-1865) o de l'Imperi Romà (-150 - 350).

L'esclavitud a gran a escala ha existit en moltes societat. El primer exemple conegut prové d'Atenes al voltant de l'any -600, després que Soló hagués abolit l'esclavatge per deutes dels ciutadans (el 594). Els esclaus eren aconseguits principalment mitjançant el tràfic, però també a partir dels presoners de guerra. En el cim de l'esclavisme, al voltant d'un terç de la població d'Atenes eren esclaus. Més tard, zones de l'Imperi Otomà comerciaren amb esclaus, i en el punt àlgid la població esclava suposà una cinquena part de la població d'Istambul. En el Sudan, entre el 1200 i el 1900, d'una a dues terceres parts de la població de determinades àrees eren esclaus. A Ghana, entre el 1076 i el 1600, un terç de la població era esclava.

L'Imperi Romà provà de mantindre una societat esclavista durant més de 500 anys. Roma havia sigut un gran imperi semi-feudal amb molts camperols/pagesos. Els camperols eren necessaris per a la guerra expansiva de l'imperi, de forma que els soldats capturats poguessen ésser emprats com a treball esclau a les finques. Roma fou capaç de mantindre una població esclava d'un terç en tot l'imperi, però això esdevingué més i més difícil sota les pressions d'una expansió continuada. Nombrosos aixecaments heroics d'esclaus contribuiren finalment a la fi del despotisme romà.

Existí una petita societat esclavista en el kanat de Crimea, entre el 1475 i el 1783. Els tàrtars feien incursions a les societats veïnes, i empraven els captius pel comerç d'esclaus. Al voltant d'un 75% de la població de Crimea eren esclaus. El 1783, l'emperadriu russa Ekaterina, esclafà implacablement aquesta societat esclavista, i incorporà les seues terres i gents a l'Imperi Rus.

Les societats esclavistes d'Amèrica han sigut les més profundes i repressives de la història. El comerç d'esclaus aviat quedà dominat per l'extremadament rendible comerç sucrer. En els anys 1700, un terç de la població de Cuba era esclava, mentre que a les illes de Jamaica, Antigua i Granada més del 80% eren esclaus. Les poblacions nadiues d'aquestes illes foren completament, o quasi completament, exterminades en genocidis massius efectuats pels europeus. Al Brasil, més de la meitat de la població fou esclava i treballà en les plantacions de cafè fins el 1800. Als Estats Units d'Amèrica, els primers esclaus foren capturats a Àfrica i transportats per l'Atlàntic en les condicions més salvatges, el 1619. Tan sols la meitat de la gent transportada en aquests vaixells sobrevivia al viatge. La població esclava de Sud dels EUA oscil·la entre un i dos terços fins a que l'esclavitud fou legalment prohibida després de la Guerra de Secessió, el 1865.

D'acord amb Marx i Engels, la societat esclavista era la primera forma de societat de classes. Com que es basaven en el migrat coneixement d'història antiga que els europeus tenien aleshores (a Roma, Grècia i Egipte), Marx i Engels pensaven que la societa esclavista aparegué quan la constitució tribal fou minada per la presència de forasters dins la comunitat tribal però fora del sistema de parentiu, en el qual es basava la constitució tribal, i encara més, quan la productivitat del treball arribà a un punt que féu possible de fer treballar els forasters com a esclaus:

“L'augment de la producció en totes les branques — ramaderia, agricultura, artesania — donà a la força de treball humana la capacitat de produir més producte del necessari per a la subsistència... els presoners de guerra foren convertits en esclaus. Amb el seu augment de la productivitat del treball, i per tant de la riquesa, i de la seus ampliació del camp de la producció, la primera gran divisió social del treball anà lligada, en les condicions generals històricament vigents, a la introducció de l'esclavitud. De la primera gran divisió social del treball sorgí la primera gran fractura de la societat en classes: amos i esclaus, explotadors i explotats” [Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staats - IX]

Quan l'Imperi Romà cresqué i estengué el seu domini a més i més territori del món antic, l'economia de saqueig, d'obtenció de tributs i de supervisió del treball esclau esdevingué no sols esgotadors, sinó extremadament ineficient com a sistema de producció, i odiada universalment. D'ésser el cor bategant d'un Imperi, Roma gradualment caigué a la posició d'ésser simplement una altra ciutat provincial.

“L'esclavitud ja no era rentable; és per això que s'extingí. Però en morir deixava el seu agulló enverinat – l'estigma que rep el treball productiu dels homes lliures. Aquest fou l'atzucac que no deixava eixida al món romà: l'esclavitud havia esdevingut econòmica impossible, el treball dels homes lliures era moralment rebutjat. La primera ja no podia ésser la forma bàsica de la producció social; l'altra, no ho podia ésser encara. Res no s'hi podia fer tret d'una revolució completa... l'opressió dels funcionaris i dels grans terratinents romans havia esdevingut tan feixuga que molts “romans” fugiren vers els districtes ja ocupats pels bàrbars, i on els ciutadans romans no temíem res amb tanta intensitat com el retorn al domini romà”. [Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staats - VIII]

La societat esclavista no havia produït cap classe capaç d'enderrocar-la, de fer una revolució social; atomitzada i reduïda al nivell d'animals de granja, els esclaus eren incapaços d'una rebel·lió sòlida o d'escapar, i menys encara de prendre el poder. A la fi Roma fou rescatada des de l'exterior, pels pobles tribals de l'Europa central:

“Sols els bàrbars són capaços de rejuvenir un món de les urpes d'una civilització col·lapsada”.

Teoria marxista: A partir de les runes fumejants de la civilització, els pobles tribals locals elaboraren gradualment un nou sistema de vida que no provava de reduir ningú a la posició d'esclau i que incorporà a la llei romana força components de l'antiga constitució tribal. La societat esclavista aparegué a molts punts del món en diferents èpoques, i com l'imperi romà, les altres societats esclavistes també acabaren amb la seua mort.

La qüestió que ens hem de demanar és si la divisió del treball humà requereix necessàriament una societat esclavista per tal de construir el feudalisme? Coneixem exemples incomptables de societats que tingueren el feudalisme sense una societat esclavista: des de mil·lennis de dinasties xineses, fins la civilització d'Harappa, l'antic Egipte, totes les manifestacions del feudalisme europeu, els imperis maia i inca, Japó, etc. I encara que a l'Europa meridional les principals classes productores fosses esclaves, aquests esdeveniments s'haurien d'entendre més com una aberració que no pas com una ruta històricament necessària. El feudalisme europeu posterior no es basà en Roma, Roma fou demolida, esclafada, la seua memòria completament oblidada i escombrada durant segles – els únics records se servaren a l'Orient Mitjà. Roma no tingué cap gran imperi feudal – Anglaterra, França i Rússia, el tingueren. Mentre que es pot dir que el capitalisme dels EUA al sud es basà en l'esclavitud, també cal dir que aquest és un exemple històric únic, i certament no es tractava d'una transició de la societat tribal a la feudal.

Així és important de deixar clar que els primers marxistes tenien concepcions errònies degut a la manca de dades. Ha sigut una concepció errònia però comuna, fins i tot en el segle XX, per exemple, la idea que l'antic Egipte era una societat massivament esclavista. La interpretació dels jeroglífics mitjançant la pedra de Rosetta, així com els avenços arqueològics, han mostrat que tot i que hi havia esclavitud a Egipte, no era de cap manera el sector essencial de la societat productora. Així, és més acurat descriure l'evolució general de la història humana com una transició de la societat tribal cap al feudalisme i el capitalisme. Tot i que la història no és quelcom simple, i el desenvolupament és desigual i complex, en mirar l'essència del sistema productiu, es veu que els esclaus no són infreqüents, però que la societat esclavista no és habitual.

Ésser

El conjunt de les condicions materials i socials.

Les persones interactuen entre elles (relacions socials) independentment de si ho fan o no conscientment, però aquestes relacions es construeixen sobre l'“esser” d'una societat — el conjunt de les condicions presents materials i socials d'una societat. Per exemple, un treballador pot fer la seva feina perquè creu que déu li ha encomanat aquesta tasca mentre visqui, però fa el que fa de totes formes, és a dir, no fou la idea de “déu” allò que la posà a treballar, sinó la necessitat pràctica d'aconseguir els mitjans de subsistència. La necessitat de treballar (que és l'“ésser”), pot assumir diverses formes en la seva consciència, en aquest cas la idea de déu.

Quan Marx escrigué a Zur Kritik der Politischen Ökonomie, sobre el “fonament real” que descriu com l'“ésser”:

En la producció social de llur existència, els human estableixen inevitablement relacions definides, que són independents de llur voluntat, és a dir relacions de producció adaptades a un determinat estadi del desenvolupament de llurs forces materials de producció. El conjunt d'aquestes relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, el fonament real, sobre el qual sorgeix una superestructura legal i política i a la que corresponen determinades formes de consciència social. El sistema de producció de la vida material condiciona el procés general de la vida social, política i intel·lectual. No és la consciència dels humans la que determina llur existència, sinó llur existència social la que determina llur consciència.

Lectures addicionals: Veieu també Die deutsche Ideologie - I on Marx i Engels exposen en detall els fonaments de l'ésser. A la famosa formulació d'Engels a Ludwig Feuerbach und der Ausgang der klassischen deutschen Philosophie : ‘La qüestió bàsica més important de tota la filosofia, especialment de la filosofia més recent, és la que s'ocupa de la relació entre pensar i ésser’, Engels aclara de nou que el terme “ésser” és sinònim del ‘món més enllà de la consciència’.

Filosofia hegeliana: L'“ésser” és l'estadi del desenvolupament d'un procés en el qual les coses esdevenen i s'esvaeixen sense cap contacte extern, quan el procés encara no està desenvolupat i la seva importància encara és implícita i no reconeguda. En la percepció, l'ésser es refereix a la percepció sensorial immediata. En els moviments socials, l'ésser es refereix als esdeveniment quotidians i a l'activitat que constitueix la base d'un moviment social que encara no s'ha manifestat.

L'ésser és la primera de les tres divisions de la lògica (ésser, essència, noció).

A la Lògica Breu, Hegel diu: ‘sigui el que sigui amb què comenceu (la I = I, la indiferència absoluta, o el propi déu), comenceu amb una figura de concepció materialitzada, no amb un producte de pensament; i això, si més no pel que fa al seu contingut de pensament, és simplement ésser’, i aquí “ésser” té un significat similar que el que té pels materialistes.

Fenomenologia: Filòsofs del segle XX com Heidegger o Husserl, usaren un plegat de mots com Dasein ["ésser-hi"], o Existenz a més de Sein [ésser], cap dels qual té el significat que “ésser” té pel materialisme, sinó que es refereixen a diferents graus de consciència subjectiva individual. Però tant per Hegel com per Marx, la consciència subjectiva té la seva base en les relacions materials i socials de la societat on viu l'individu, no en la pròpia consciència subjectiva.

Lectures addicionals: Veieu la secció del Resum de lògica de Hegel o a la Lògica breu, de la distinció entre ésser i essència i la descripció de l'ésser des de la posició de la idea absoluta. Veieu també els primers tres capítols de El significat de la lògica de Hegel i la primera part de Conèixer Hegel.

.

Estalinisme

En la parla quotidiana, el mot “estalinisme” ha passat a incloure un ampli rang d'ideologies, de posicions polítiques específiques, de formes d'organització social i de tendències polítiques. Això fa que arriba al nucli de l'“estalinisme” sigui difícil, però no impossible.

Abans de res, l'estalinisme ha d'ésser concebut com la política d'un estrat social. Específicament, l'estalinisme és la política de la burocràcia que sura sobre un estat obrer. La seva primera manifestació tingué lloc a la Unió Soviètica, on l'estalinisme sorgí quan sectors de la burocràcia començaren a expressar llurs interessos propis contra els de la classe treballadora, que havia creat l'estat obrer mitjançant la revolució per satisfer el seus interessos de classe.

La Rússia soviètica era un estat obrer aïllat, i els seus problemes de desenvolupament eren profunds. El moviment socialista—inclosos els dirigents bolxevics de Rússia—mai no s'havien enfrontat a aquesta mena de problemes. El principal de tot era que Rússia era un país endarrerit i de predomini agrari, la “baula més feble de la cadena capitalista”, i havia de lluita per sobreviure en un món imperialista. Aquesta amenaça fou el resultat de la derrota de la revolució a Europa, particularment a Alemanya, i l'aïllament de l'estat obrer soviètica de l'ajuda material que li podia haver donat un estat obrer més fort. Però les pressions de l'imperialisme eren massa fortes.

Des d'un punt de vista social, doncs, l'estalinisme és l'expressió d'aquestes pressions de l'imperialisme dins de l'estat obrer. La política estalinista prové d'aquestes pressions.

Els dogmes polítics de l'estalinisme es reuneixen en la teoria del socialisme en un sol país—desenvolupada per Stalin per contrarestar la teoria bolxevic segons la qual la supervivència de la revolució russa depenia de les revolucions proletàries d'Europa. Contràriament, la teoria estalinista estipulava que es pot asssolir una societat socialista en un sol país.

L'abril del 1924, en la primera edició del seu llibre Fonaments del leninisme, Stalin havia refusat explícitament la idea que el socialisme pogués construir-se en un sol país. Va escriure: “És possible assolir la victòria final del socialisme en un sol país, sense els esforços aplegats dels proletaris de diversos països avançats? No, no ho és. Els esforços d'un sol país són suficients per derrocar la burgesia. Això és el que ens diu la història de la nostra revolució. Per a la victòria final del socialisme, per a l'organització de la producció socialista, els esforços d'un sol país, especialment d'un país agrari com el nostre, no són suficients. Per això ens calen els esforços del proletariat de diversos països avançats. Aquests, en general, són els trets característics de la teoria leninista de la revolució proletària”.

L'agost del 1924, quan Stalin consolidava el seu poder a la Unió Soviètica, es publicà una segona edició del mateix llibre. El text abans citat havia estat substituït en part, amb el següent: “Una vegada consolidat el seu poder, i una vegada ha pres la direcció de la pagesia, el proletariat del país victorisós pot i ha de construir una societat socialista”. I el novembre del 1926, Stalin havia revisat completament la història, i afirmava: “El partit sempre posa com el seu punt de partida la idea que la victòria del socialisme... es pot assolir amb les forces d'un sol país.”

Lev Trockij, a La Tercera Internacional després de Lenin, digué que el concepte estalinià de “socialisme en un sol país” era una “teoria reaccionària” i caractertizà la seva “base” com una que “inclou interpretacion sofístiques de diverses línies de pensament de Lenin d'una banda, i una intepretació escolàstica de la 'llei de desenvolupament desigual' de l'altra. Si li donem una correcta interpretació a la llei històrica com a les citacions [de Lenin] emprades”, continuava Trockij, “arribem a la conclusió directament oposada, és a dir, a la conclusió a que arribaren Marx, Engels, Lenin i tots nosaltres, inclosos Stalin i Bukharin, fins el 1925."

L'estalinisme havia trencat amb els propis fonaments del marxisme i el leninisme.

Del “socialisme en un sol país” se'n deriven els dos altres dogmes principals de la política estalinista. El primer és que el moviment obrer—donat l'objectiu de la construcció del socialisme en un sol país (és a dir, la Unió Soviètica)—s'ha d'adaptar als interessos òptims d'aquest objectiu propis de cada moment. Així trobem que els estalinistes entren en “una sèrie de ziga-zagues contradictòries” (Trockij, La revolució traïda), des de l'enfrontament de l'imperialisme a la 'détente' i d'un suport aparent de la lluita de la classe treballadora a la traïció oberta als obrers. En altres paraules, el propi desenvolupament econòmic de Rússia esdevé prioritària, damunt d'una política internacional de revolucions—que era la perspectiva bolxevic. La segona és la idea de la revolució per “etapes” —que la “revolució nacional-democràtica” s'havia d'acompletar abans que tingués lloc la revolució socialista. Això, també, va en contra del marxisme. Però degut a aquesta teoria i com a expressió de l'imperialisme dins de l'estat obrer—i, per extensió, dins el moviment obrer mundial—ens trobem que els estalinistes assignen un paper revolucionari a la burgesia nacional.

El cas d'Indonèsia del 1965 ens dóna una il·lustració idònia de la desfeta i la traïdoria de la “teoria de les dues etapes”. A mesura que les tensions de classe creixien entre els obrers i els llauradors, i les masses començaven a alçar-se contra el règim depredador del president Sukarno, els dirigents estalinistes de Beijing digueren a les masses indonèsies i a llur organització de masses, el Partit Comunista d'Indonèsia (PKI) que lliguessin el seu destí a la burgesia nacional. L'octubre, gairebé un milió d'obrers i llauradors foren assassinats per un cop organitzat per la CIA i encapçalat pel general Suharto, que es lliurà de Sukarno, i esclafà els moviments de masses ascedents, i instal·la una dictadura militar brutal.

La “teoria de les dues etapes” també impulsà els estalinistes a “fronts populars” amb els elements anomenats “progressius” de la classe burgesa per “avançar” en la primera etapa revolucionària. Els exemples inclouen el suport estalinista (a través del Partit Comunista dels EUA) al president Roosevelt durant els anys 1930. I, en dur aquesta orientació a la seva conclusió lògica, el Partit Comunista dels Estats Units dóna suport als candidats del Partit Demòcrata, inclosos els candidats a la presidència.

La teoria del “socialisme en un sol país” i les polítiques que se'n derivaven provocaren la transformació de la política exterior soviètica sota Stalin. L'estratègia revolucionària bolxevic, basada en el suport de les classes treballadores de tots els països i en un esforç a través de la Internacional Comunista per construir Partits Comunistes com les direccions revolucionàries d'arreu del món, donaren pas a les negociacions i maniobres amb els governs burgesos, els “demòcrates” colonials com Chiang Kai-shek a Xina, i amb les burocràcies sindicals.

En el seu assaig del 1937 “estalinisme i bolxevisme”, Trockij escrigué: “L'experiència de l'estalinisme no refuta els ensenyaments del marxisme sinó que els confirma per inversió. La doctrina revolucionària que ensenya el proletariat a orientar-se en situacions i aprofitar-les activament, no conté òbviament cap garantia automàtica de victòria. Però la victòria és possible sols a través de l'aplicació d'aquesta doctrina”. Com a molt, ho pot dir que l'orientació estalinista no havia estat orientada “correctament".

En termes d'organització d'estat, les polítiques estalinistes són ben clares: els drets democràtics amenacen la posició de la burocràcia, i per tant la democràcia és incompatible amb l'estalinisme. En termes bàsics i a escala mundial, les forces de l'estalinisme feren el possible per evitar la revolució socialista.

Aportació de Scott Cooper,
Desembre del 2000

Índex de la lletra e

Índex temàtic | Enciclopèdia del marxisme