Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic
|
|
CrLa crítica és la pràctica d'exposar els interessos que rauen sota un argument. La crítica difereix de respondre simplement un argument amb un de diferent o de demostrar-ne la falsedat, de fet, la crítica implícitament reconeix que l'argument al que s'oposa és correcta, però correcte per exepressar un interès social específic, sovint no declarat. La crítica comença amb Kant, la Crítica de la Raó Pura del qual pot ésser considerada com la pedra d'inici de la filosofia moderna. Per Kant, el criticisme és una “tercera via” entre el dogmatisme i l'escepticisme. En lloc de considerar simplement si una determinada afirmació és certa o falsa, Kant la sotmet a l'escrutini de les ‘categories’, els conceptes en si, a través dels quals presentava la qüestió. Kant demostrà que Hume, el defensor de l'escepticisme, era de fet dogmàtic, ja que negava absolutament, sense cap prova, la possibilitat de conèixer la causa de les coses. Hegel fou el primer en desevolupar el criticisme de forma sistemàtica. La crítica de Hegel es basava en la idea que tot pensament era simplement una etapa del desvetllament de la idea absoluta; desenvolupà l'art de descobrir les contradiccions internes d'un argument, que portaven, en la seva pròpia lògica, a la posició contrària. Hegel veia la història humana com una expressió dels estadis successius del desenvolupament de la idea. Cada veritat és per a Hegel, doncs, una veritat relativa, ja que expressa un estadi del desvetllament de la història. “A la història de la filosofia els diferents estadis de la idea lògica assumeixen la forma del successius sistemes, cadascú basat en una definició particular de l'absolut. Com que es veu que la idea lògica es desvetlla en un procés que va de l'abstracte al concret, així en la història de la filosofia els primers sistemes són més abstractes, i alhora els més pobres. A més la relació entre els sistemes filosòfics més primerencs i els més tardans és en gran part la relació entre els estadis corresponents de la idea lògica: en altres paraules, els primerencs es preserven en els darrers: però subordinat i immergits. Aquest és el veritable significat d'un fenòmen molt malentès de la història de la filosofia – la refutació d'un sistema per un altre, d'un d'anterior per un de posterior. Molt sovint la refutació es considerada en un sentit purament negatiu per dir que el sistema refutat ha deixar de valdre per a res, ha estat deixat de banda. Si ho fos, la història de la filosofia seria, de tots els estudis, el més depriment, ja que mostraria, com ho fa, la refutació de tots els sistemes que han aparegut en el temps. Ara bé, tot i que es pot admetre que tota filosofia ha estat refutada, s'ha de mantindre amb la mateixa força que cap filosofia ha estat refutada. I això de dues formes. En primer lloc, tota filosofia que es mereixi aquest nom conté la idea: i en segon lloc, tot sistema representa un factor particular o un estadi particular de l'evolució de la idea. La refutació d'una filosofia, per tant, tan sols implica que les seves barreres han estat creuades, i que el seu principi especial ha estat reduït a un factor del principi més complet que el succeeix. “Així la història de la filosofia, en el seu veritable significat, no tracta amb el passat, sinó amb un present etern i veritable: i, en els seus resultats, recorda no un museu de les aberracions de l'intel·lecte humà, sinó un panteó d'imatges divines. Aquestes imatges de déus són els diferents estadis de la idea, a mesura que apareixen un rere l'altre en el desenvolupament dialèctic. [Lògica breu, Hegel] Dels joves hegelians que s'anomenaven ells mateixos “crítics”, Marx en ridiculitzà llur criticisme a Die heilige Familie oder Kritik der kritischen Kritik. Un dels joves hegelians, Ludwig Feuerbach desenvolupà una nova estratègia de criticisme que dirigí contra Hegel. Feuerbach prengué les afirmacions de Hegel i bescanvia subjecte i objecte, tot mostrant que llavors la sentència tenia molt més sentit. Per exemple, mentre el cristianisme assegurava que la família era una imatge de la Sagrada Família, Feuerbach assegurà que la Sagrada Família era una imatge imaginària de la família terrenal. (Veieu L'essència del cristianisme). En els seus treballs inicials, com a Zur Kritik der Hegelschen Rechtsphilosophie, Marx uses Feuerbach’s method: “Si Hegel hagués començat amb els subjectes reals com la base de l'estat, no li hauria estat necessari deixar que l'estat és subjectifiqué d'una forma mísica. 'Amb tot, la certesa de la subjectivitat', diu Hegel, 'sols es dóna en un subjecte, i la certesa de la personalitat tan sols en una persona'. Això també és una mistificació. La subjectivitat es característica dels subjectes i la personalitat és característica de la persona. En lloc de considerar-les predicats de llurs subjectes, Hegel fa que els predicats en siguin independents i així permet que es converteixen conseqüentment i misteriosa en llurs subjectes.” Però Marx aviat descobrí les limitacions del criticisme de Feuerbach com una materialisme contemplatiu i parcial. “Feuerbach, per tant, no veu que el propi “sentiment religiós” és un producte social i que l'individu abstracte que analitza pertany a una forma social particular”. [Tesis sobre Feuerbach, VII] Així, Marx restaurà un element valuós de la crítica de Hegel, la concepció de Hegel que les idees i teories expressen interessos d'una “forma particular de societat”. Les relacions socials rauen sota la ideologia i donen la clau per entendre la ideologia, però al mateix temps, la ideologia obre la finestra més gran possible a les relacions socials. Així, Marx titulà la seva obra magna, Capital: Crítica de l'Economia Política, i al Capital la intenció de Marx és entendre la natura de la societat burgesa a través de la crítica de la seva expressió en les formulacions teòriques dels economistes polítics. «L'economia política ha analitzat de fet ara, per bé que de forma incompleta el valor i la quantitat del valor, i ha descobert què hi ha sota aquestes formes. No s'ha demanat ni tan sols una vegada la qüestió de per què assumeixen aquestes formes aquest contingut, per què s'expressa el treball en valor i per què es fa la mesura del treball a través de la seua durada en la quantitat de valor dels productes del treball? Formes que duen gravades la senyal que es corresponen a una formació social on el procés de producció domina els homes, per comptes dels homes dominar el procés de producció, i que per la consciència burgesa apareixen necessitats naturals tan evidents com el propi treball productiu». [El Capital, capítol 1]. La crítica de Marx difereix, per exemple, de la crítica de Derrida: el mètode de Derrida és anomenat deconstrucció, i a la deconstrucció, el mètode ha de desentrella en un argument, un binari amagat o implícit, i comprovar la validesa d'aquest binari. Es pot demostrar que tot argument té un “binari” amagat, de forma que la deconstrucció és una operació que es pot realitzar sense cap referència al món material que hi ha fora del text. Per Marx d'una banda, l'argument, i les condicions socials explícites, expresses i revelades en el texte són inseparables. Una altra tradició crítica comença amb Nietzsche i Freud fins a Lacan i Zizek, en els que els conceptes de psicologia i psicoanàlisi són emprats per revelar els interessos personals amagats en un argument. Hi ha també una corrent de criticisme en la lingüística o semiòtica, que comparteix amb Derrida l'exclusió de qualsevol cosa aliena al text i se centra en revelar els significats amagats en l'estructura lingüística de l'argument. El moviment d'alliberament de la dona introduí un mètode nou i poderós de crítica amb el concepte de llenguatge sexista: “Una de les normes fonamentals que donen sentit al nostre món de dominació masculina — possiblement — és que el masculí representa el positiu mentre el femení, necessàriament llavors, representa el negatiu. Sobre aquest fonament hem eregit molts de l'estrcutures en les que la dominació masculina sembla raonable i àdhuc 'natural' ja que les nostres referències s'alimenten d'allà on pouem. És aquesta norma la que al canviar si volem construir una idea del món on tots dos gèneres reben un valor igual. Quan comencem a seleccionar, raonar i interpretar d'acord amb la norma que tots dos gèneres són iguals, construirem una realitat ben diferent, farem que idees molt diferents 'esdevinguin certes'. La defensa de la superioritat masculina ja no semblarà raonable i el monopoli masculí del poder es veurà com un problema. “Cada dia construïm el món on vivim d'acord amb aquestes regles fetes per homes. Seleccionem, raonem i interpretem el fluxe d'esdeveniment en un intent de dona sentit a la vida i pocs de nosaltres sospitem com de ben atrinxerades i d'arbitràries són aquestes normes. Les imposem sobre el món de forma que el que veiem es conforma amb el que se'ns ha dit que havíem de veure. I un dels factors crucials de la nostra construcció d'aquesta realitat és el llenguatge”. [El llenguatge masculí] El marxisme s'ocupa particularment de descobrir els interessos de classe que hi ha sota un argument. No obstant això no es pot comparar amb afirmacions crues com “Engels posseïa una fàbrica de forma que les seves idees eren burgeses”, o “Althusser matà la dona, per tant les seves idees deuen ésser sexistes”. Trockij ho expressà molt bé: “Hem dit abans que qualsevol agrupació important i duradora del partit, per no dir qualsevol facció organitzada, té la tendència de convertir-se en portant-veus d'alguns interessos socials. Cada desviació incorrecta pot esdevenir, en el decurs del seu desenvolupament, l'expressió dels interessos d'una classe hostil o mig hostil al proletariat. Però sobretot això s'aplica al burocratisme. És necessari començar de forma correcta en això. Que el burocratisme és una desviació incorrecta, i una de dolenta, no serà, esperem, contradit. Si aquest és el cas, amenaçada de dur el partit fora de la via correcta, la via de classe. Aquí és precisament on hi rau el perill. Però hi ha un fet que és instructiu en un grau superior i alhora ben alarmant: aquells camarades que asseguren clarament, amb la major existència i sovint de la forma més brutal, que qualsevol diferència d'opinió, qualsevol grup d'opinió, per eventual que sigui, és una expressió d'interessos de classes oposades al proletariat, no volen aplicar aquest criteri en relació al burocratisme... “De qualsevol forma, no hi hauria d'haver cap simplificació ni vulgarització sobre la interpretació del pensament que les diferències de partit, i això es dirigeix sobretot a les agrupacions, no són més que una lluita per la influència de classes antagonistes.” [El nou curs, Trockij 1923]. |
|