|
|
GaAntonio Gades (Elda, 1936 – Madrid, 21.7.2004) Ballarí i coreògraf. Nascut com a Antonio Esteve. El 1947, amb la seua família, s'instal·là a Madrid. Iniciat en el ball flamenc pel Pilar López, n'ha sigut una de les figures més destacades de la segona meitat del segle XX. Actor i ballarí a films com «Los Tarantos» (1962), «El amor brujo» (1967). De conviccions comunistes, el gir reformista del PCE, el disgustà (1977). El 1979, s'apropà a l'esquerra independentista, i fou cap de llista a Alacant del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN). Més tard fou militant del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE). Compromès amb la revolució cubana, ingressà en el Partit Comunista Cubà. Cipriano García (Manzanares de la Mancha, 1927 - Castelldefels, 1995) Polític i sindicalista. El 1943 entrà a treballar a les mines d'Amoradiel, que deixà el 1951, per passar a Terrassa. Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1954 passà a formar part de la direcció egarenca del partit. A partir del 1957 tingué un paper actiu en les mobilitzacions antifranquistes, per la qual cosa fou empresonat diversos cops. El 1964 participà en la creació de Comissions Obreres. El 1965 accedí per primer cop als comitès central i executiu del partit. Diputat a les Corts de Madrid (1979-82) i al Parlament del Principat (1984-88). Defensà la unitat de la classe treballadora del Principat front les temptatives neolerrouxistes pretesament d'esquerres. Instal·lat ja a Castelldefels, encapçalà les llistes municipals d'Iniciativa per Catalunya (IC) en els comicis de 1991. Morí en un accident durant una encartellada a les següents municipals. En la seva memòria la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) ha creat la Fundació Cipriano García. Miquel Garcia Llabrés (Palma de Mallorca, 1899 - ?) Polític. D'ofici era paleta. El 1919 s'uní al grup anarquista Ciencia y Sociedad, però les seves simpaties amb la Revolució bolxevic li portaren a trencar-hi (1920). El 1923 ingressà en l'Agrupació Comunista Palmesana (ACP), que seria el nucli a Mallorca de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) del Partido Comunista de España (PCE). Fou president del sindicat mallorquí de la construcció. Quan la FCCB trencà amb el PCE, es va arrenglerar amb el segon, i fou un dels seus reorganitzadors a Mallorca (1930-1), on s'estructurà com a Federació Regional Balear. Alhora fou redactor de "Nuestra Palabra". Des del càrrec de secretari sindical del comitè regional (1935-36) va dirigir el procés de fusió del sindicat de la construcció amb El Trabajo, sectorial de la Unión General de Trabajadores (UGT). Ricard Garrido i Cruatles (mort el 5.7.2013) Sindicalista i advocat laboralista valencià. Milità en el moviment obrer antifranquista, i ocupà responsabilitats en la direcció federal del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i en l’UGT de València, de la qual fou secretari general. Crític amb la direcció «renovadora» s’integrà en la Coordinadora Obrera d’Agrupacions Socialistes (COAS). Consumat l’abandonament del PSOE del marxisme, Garrido participà en la fundació del Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI). Més tard, milità en el Grup Germinal. GATT (sigles angleses de l'Acord General sobre Tarifes i Comerç) Organització internacional de comerç, que existí des del 1947 fins el 1994, i que es creà per desmantellar el proteccionisme construït pels estats en el període d'entreguerres. El 1994 fou substituïda per l'OMC. Els fonaments del món capitalista de post-guerra foren col·locats en una vila tranquila de New Hampshire el juliol del 1944. Reunits sota els auspicis de la Conferència Monetària i Financera de les Nacions Unides, els ministres dels estats aliats, llevat de la Unió Soviètica, acordaren de fer reviure i mantindre llur sistema econòmic sobre la major part del món que poguessin. Crearen tres exitoses institucions per realitzar llurs objectius: el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Internacional per la Reconstrucció i el Desenvolupament (BIRD), també anomenat Banc Mundial, i l'Acord General sobre Tarifes i Comerç (GATT). Amb l'economia europea esparracada per la gran destrucció causada per la guerra, uns Estats Units ilesos eren l'única nació capaç de rescatar el capitalisme una vegada havia finalitat la guerra. Abans de la guerra, gairebé tots els països del món havien aixecat barreres comercials per protegir llurs economies de la crisi devastadora que assolava el món des de l'adveniment del crac de Wall Street. Aquestes mesures proteccionistes havien contribuït a la Gran Depressió, i havien fet que l'exportació de mercaderies a altres països fos tan impossible com produir-les per uns mercats domèstics inexistents. No hi havia cap forma de reconstruir la malmesa economia capitalista si no es reprenia el comerç internacional. El GATT fou establert per tirar a terra les barreres comercials (amb forma de tarifes, quotes, acords de comerç preferencials entre països, etc) per fer que el fluxe de mercaderies i capital estigués menys restringit per la influència dels governs estatals. El GATT explica com funcionaria el nou ordre amb tres principis de la negociació d'acords comercials: reciprocitat, no-discriminació, i seguretat nacional. La reciprocitat és el principi que diu que els estats haurien d'oferir una compensació equivalent pels beneficis que guanyen. A la pràctica, però, la reciprocitat no té sentit si els estats signants no tenen, de fet, unes relacions econòmiques iguals o semblants. Per exemple, els EUA exporta aliments a Somàlia, però Somàlia exporta ben poc als EUA. Així, Somàlia està obligada a davallar les tarifes a les importancions alimentàries dels EUA, però els EUA no poden oferir gaire de benefici a Somàlia al seu torn. El resultat final és que els estats rics i productius tenen la gran oportunitat de guanyar-se mercats exteriors que baixen llurs tarifes, mentre les nacions pobres tenen poc a guanyar quan els mercats dels rics ja es troben dominats pels productors locals, mentre llurs propis mercats locals es veuen envaïts pels estats rics. Això fa impossible que construeixen llurs pròpies indústries ja que no tenen cap oportunitat de competir amb les mercaderies d'importació. El segon principi del GATT, anomenat "no-discriminació", fou pensat per la protecció contra la corrupció que apareixeria si hi haguessin una miríada de tarifes dieferents que s'apliquessin a les mercaderies que arribessin de diferents estats. Pel bescanvi de mercaderies particular, calien acords de comerç multilaterals. En llenguatge liberal, “no-discriminació” vol dir que un cop un membre redueix una tarifa sobre alguna mercaderia per a algun estat, aquella reducció s'havia d'aplicar a tots els estats membres. Les nacions pobres foren de nou estafadeseren doncs necessaris pel bescanvi was intended to protect against the corruption that wou — les concessions comercials multilaterals entre els estats occidentals per baixar les tarifes sobre els automòbils, per exemple, tingueren poc impacte en la majoria d'estats sud-americans. Les tarifes a Occident continuaren altes pel tèxtil, la fruita tropical, etc., ja que no era avantatjós per a Occident baixar aquestes tarifes. Els mercats dels estats occidentals són més lucratius que els dels estats pobres; per tant la davallada de les tarifes dels mercats ocidentals és una gran concessió, mentre que la davallada als estats del sud és molt més petita en comparació. Així la “no-discriminació” a la pràctica s'aplicà sobretot a Occident — maldaven per no “discriminar-se” entre ells, però en això la major part de la resta del món no era inclosa. I encara més, el GATT establí una sèrie d'excepcions a la reciprocitat i la no-discriminació. El mateniment de la seguretat nacional suposa moltes coses. A l'article 1, paràgraf 2, vol dir que els EUA, els britànics i altres, reestableixen llurs antigues preferències imperials en les colònies; mentre que l'article 14 diu que es poden aixecar barreres no-tarifàries que discriminin entre estats. L'article 19 fa clar que si la davallada de qualsevol tarifa resulta ésser massa perjudicial pels interessos nacionals, es pot rescindir. L'article 21 diu que "res d'aquest acord pot ésser emprat..." per impactar negativament allò que qualsevol estat defineixi com a arriscat per la seva pròpia “seguretat”. A més, a l'article 24, es fan excepcions específiques a la "no-discriminació" — és a dir, l'establiment d'aliances comercials regionals que excloguin altres estats membres (com a ra la Unió Europea, l'EFTA, l'ASEAN, etc). Per l'article 25, el GATT diu que dos estats que negociin poden convocar una votació a dos terços entre ells per “eliminar una obligació que s'hagi imposat a una de les parts contractants per aquest acord". Amb els fonaments legals posats per un acord de comerç internacional, la propera tasca que calia resoldre era qui establiria aquests nou ordre comerical: el FMI i el Banc Mundial. Desenvolupament històric: Originalment el GATT fou establert com a òrgan temporal per facilitar les negociacions comercials. L'Organització Internacional del Comerç (ITO, en les sigles angleses) havia estat creada en el seu lloc per tirar a terra les barrers comercials, governar el comerç durant les negociacions, i resoldre disputes comercials. La Carta de la ITO, adoptada per la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTE, en les sigles angleses) el 1948, incloïa (entre d'altres principis “d'esquerres”) una disposició per a que tots els estats mantinguessin la plena ocupació. Aquesta disposició fou impugnada pels EUA i el Regne Unit que l'assenyalaren com a socialista i una violació de la sobirania nacional. El 1950, els EUA refusaren de ratificar l'acord, i la ITO morí. Contràriament, els EUA donaren suport al GATT amb un paper agrandit. En la ratificació del GATT del 1947, 23 estats l'havien signat; el 1949, 10 estats més acordaren d'acomplir-lo; totes plegades afirmaven controlar les quatre cinquenes parts del comerç mundial. Mentre els membres del GATT negociaven separadament en nombroses ocasions, tot el grup realitzà vuit rondes organitzades de negociacions comercials. A la primera ronda de Ginebra (1947), les tarifes foren retallades en un 20% sobre unes tres quartes parts de les mercaderies d'importació. A les quatre rondes que hi seguiren: Annecy (1949), Torquay (1950-51), Ginebra (1955-56) i (1960-61), les retallades tarifàries mai no arribaren a més del 3%, i cobrien menys d'una desena part de les mercaderies d'importació. Els que controlaven el GATT havien així decidit una nova estratègica: aturar les retallades tarifàries, amb excepció de les negociacions que hi seguirien. Les tres darreres rondes del GATT, molt més exteses, feren exactament això: la “Ronda Kennedy” (1962-67), la Ronda de Tòquio (1973-79) i la Ronda d'Uruguai (1986-94). La darrera ronda de les negociacions del GATT, la Ronda d'Uruguai, marcà la fi del GATT, i el començament d'un nou organisme: l'OMC. 128 estats hi signaren a la seva creació el 1994. Lectura addicional: El text complet del GATT, tal i com fou escrit i esmenat des de 1947 fins el 1966. |
|