Publicat a «Front», número 1 (1 de juliol del 1932)
Tal com havíem previst, la claudicació més vergonyosa ha estat consumada pels diputats catalans que han acceptat calladament la imposició despòtica i arbitrària de les Corts centralistes espanyoles.
Davant aquest fet, la Federació Comunista Ibèrica i el Bloc Obrer i Camperol denuncien a l'opinió catalana l'escarni de què és víctima la seva voluntat expressada en la votació unànime de l'Estatut aprovat el dia 2 d'agost del 1931 i la traïció efectuada pels diputats catalans que tenien l'obligació de defensar-lo íntegrament tal com el votà el poble.
En l'Estatut del dia 2 d'agost no hi ha cap article transitori que atorgui facultats als diputats catalans per a retallar o modificar el text de l'Estatut. No n'hi ha cap tampoc que digui que l'Estatut de Catalunya s'hagi d'adaptar a la Constitució espanyola. L'Estatut és simplement i pura el plec de proposicions que el poble català presentava a les Corts espanyoles per si a aquestes els interessava un pacte amb Catalunya a base de respectar-li els drets mínims consignats en l'Estatut. Lògicament, doncs, en bona doctrina jurídica, i seguint les normes del dret públic internacional, la Constitució espanyola havia d'elaborar-se tenint en compte l'estat de fet i de dret de l'Estatut que tenia la gran força jurídica d'ésser l'expressió viva de la nació catalana, que en funcions de la seva sobirania es dictava unes normes de convivència aprovades plebiscitàriament per si Espanya, a base de respectar-les íntegrament, volia pactar amb Catalunya.
La funció de les Corts espanyoles no era de discutir l'Estatut i de modificar-lo a gust seu. Ben altrament, llur única missió era d'examinar les proposicions que Catalunya presentava i dir simplement si les acceptava o no. En el primer cas, havia d'adaptar la Constitució a l'Estatut. En el segon, Catalunya i Espanya—dues realitats nacionals diferents, dos Estats amb sobirania independent—haurien organitzat llur vida interior de la manera que els hagués plagut.
Però, en lloc de seguir aquest camí de claredat jurídica, els representants catalans s'han sentit més diputats espanyols que no pas mandataris de la voluntat del poble català. Han claudicat d'una manera servil davant les imposicions de l'imperialisme panespanyol. Han votat una Constitució unitària que ara es troben que barra el pas a l'articulat de l'Estatut.
Per això avui Catalunya es troba enfront de l'Estat espanyol, la Constitució del qual no pot regir Catalunya mentre aquell no accepti íntegre l'Estatut de Catalunya.
Els diputats catalans han deixat d'ésser els representants de Catalunya. Totes les supressions i mutilacions que amb el sue beneplàcit acordin les Corts d'Espanya, no tenen cap obligació d'acceptar-les els ciutadans de Catalunya.
Aquest article primer aprovat a les Corts espanyoles no té res a veure amb l'article primer de l'Estatut de Catalunya plebiscitat pel poble.
Perquè Catalunya l'acceptés seria necessari que demostrés la seva conformitat per mitjà d'un altre plebiscit que anul·lés l'anterior. No existeix jurídicament cap poder superior a l'expressat pel poble per mitjà d'un plebiscit. Ni els diputats catalans ni la Generalitat no poden acceptar una modificació de l'Estatut, car fou el poble i no ells qui el sancionà, i ara és el poble també el qui ha de dir si accepta o no la carta de traïció que ens elaboren les Corts d'Espanya.
La Federació Comunista Ibèrica i el Bloc Obrer i Camperol, vetllant pels drets del poble català, s'adrecen públicament al president de la Generalitat de Catalunya perquè organitzi un nou plebiscit per saber si Catalunya accepta o no les modificacions infamants que les Corts d'Espanya, en col·laboració amb els diputats catalans, han introduït i introduiran en l'Estatut de Catalunya.
Barcelona, 12 de juny del 1932