Font: «Underground
Russia», Progress, August 1883, p. 106-110 and
September 1883, pp. 172-176;
Transcrit per Ted Crawford.
Traducció del MIA.
«L’estat i la forma del llur govern és ben tirànica ja que posa tothom als peus del Príncep, i això de la manera més oberta i bàrbara.» La Comunitat Russa, o forma de governar de l’emperador rus (habitualment anomenat Emperador de Moscòvia) amb les maneres i modes del poble d’aquell país. — De Giles Fletcher; 1591.
Que un llibre sobre el moviment revolucionari, escrit per Stepniak, amb un prefaci sorgit de la ploma de Lawroff, fos del màxim interès era d’esperar. El petit volum que Stepniak modestament anomena una sèrie d’«esbossos i perfils», és en realitat una obra del màxim valor històric, ja que encara que escrita per un nihilista actiu és plena de justa apreciació i perspectiva crítica. Cal esperar que tots els historiadors romàntics i els romàntics d’aspiració històrica; tots els vells estadistes emotius i de cor tendre, i teòlegs distribuïdors de tractats i visitadors de presons el llegiran abans d’expressar les llurs opinions sobre Rússia i la condició del poble rus.
En la seua excel·lent «Introducció» Stepniak, d’una forma magistral, ha traçat la història del moviment socialista o – com se l’anomena impròpiament – nihilista des del seu començament el 1861 fins a la seua darrera fase, la fase «terrorista» d’avui dia. Aquesta Introducció, que considerarem en detall, és seguida d’una sèrie de «Perfils» - de fet, descripcions ben acabades – d’alguns, tan sols uns pocs, ai las!, dels més remarcables màrtirs i herois del moviment socialista a Rússia. El llibre conclou amb una exposició ben lúcida i hàbil de la posició actual dels dos enemics, el representant del despotisme i el de la llibertat, aquests terribles adversaris que «tres vegades es trobaren cara a cara», el Terrorista «després de cada derrota sorgint més amenaçadorament que mai», fins que «l’emperador omnipotent caigué mig mort al terra». Però si Stepniak ha mostrat prou clarament quina és la condició del poble ara, no ha mostrat – de fet no entrava en el rang del seu tema – què el «gran» i «noble» fet d’Alexandre, l’emancipació dels serfs, significava realment. I com – demanau a l’estadista emotiu i al teòleg sensible – com podia haver-hi gent tan perduda per a tot sentit de gratitud com per assassinar baixament l’Alliberador, l’Emancipador, que donà llibertat a milers? Abans de procedir a una examinació estreta de l’obra de Stepniak, vejam quina era realment la posició d’Alexandre en relació als serfs.
L’anomenada emancipació dels camperols russos fou començada pel tsar Nicolau. El tsar ha estat sempre, i encara és, el més gran propietari de terres de Rússia. El 1845 els dominis estatals supervisats en la part europea de l’Imperi pujaven a 261.824.541 desjatinas, que és força més de 30.000 milles quadrades - una desjatina és poc més d’una hectàrea — i els camperols estatals eren d’un nombre de més de la meitat de la població rural. Els darrers eren realment serfs, per bé que legalment homes lliures, i això encara que la comuna havia estat preservada més intacta entre ells que per a la resta de la pagesia. El governant no era el terratinent sinó el gendarme, el recaptador d’impostos, i el destil·lador privilegiat. En aquest domini, on la seua hegemonia no tenia obstacles, Nicolau obrí la campanya d’autocràcia contra la noblesa terratinent. Ell – de qui certament mai no se sospità que «regnàs com un pare», ni que fos «moderats i just» – de tota manera començà les seues reformes el 1837 amb una florida de fraseologia humanitària. Però no era una mera pretesa. En aquell moment els ingressos estatals de l’enorme domini eren escorrialles; en no haver tingut lloc cap agrimensura, la noblesa terratinent, com havia fet continuadament en el passat, constantment s’encaminava damunt les terres i boscos de la corona. Això no era tot. El caps locals de policia, els isparniks, eren escollit per un comitè dels nobles, els interessos dels quals eren tan antagònics als de la corona, com als dels camperols de la corona. Prenien cura que en el repartiment de càrregues en espècie, com el recrutament, l’aquarterament de soldats, l’obertura de camins, etc., la principal càrrega hagués de caure en els llurs propis camperols, sinó en els de l’estat. Per una sèrie d’ukases, que abasten des del 1838 fins a gairebé l’època de la guerra de Crimea, Nicolau canvià tota l’administració. Féu mesurar la terra; reclamà part de les finques usurpades; restaurà, a la seua manera, la comuna rural llavors en plena decadència; assignà als camperols – és a dir, qual membre del sexe masculí registrat en el cens i oficialment anomenat «ànima de revisió», en tant que vinculat al servei militar – quinze desjatines en els districtes menys poblats, deu en els més poblats, a banda de boscos i terra erma, indispensables atencions en l’economia rural russa. L’obrok (tribut en moneda) es basava en el valor de la terra registrada i, a partir d’aquells llocs on la participació dels camperols queia per sota de la mitjana oficial, la transmigració, quan era demanada, era facilitada per ajut estatal. Amb tot això seria un engany suposar que des de llavors els camperols estatals vivien en un «pays de cocagne»; però encara la llur situació contrastava tan avantatjosament amb la dels serfs que Nicolau trobà necessari, poc abans de la guerra de Crimea, d’emetre un edicte, garantint la noblesa terratinent que les reformes en la situació dels camperols de la Corona no eren del tot adreçades a infringir la llei immemorial i fonamental de l’Imperi Rus, pel dictat de la qual la noblesa sola tenia dret a la propietat de la terra. Això, de passada, demostra la curta memòria de persones exaltades, ja que, de fet, fou tan sols sota el domini de la dinastia Romanov que la major part de la noblesa fou feta per ukases propietaris privats de la terra dels camperols, i els camperols mateixos convertits d’homes lliures en serfs, amb una forta barreja d’esclavitud real, com ara la venda de les llurs persones a banda de la terra, etc. Les grans insurreccions camperoles sota Stenka Rezina durant la segona meitat del segle XVII, i de Pugatxev en l’època de Caterina II, eren les respostes «terroristes» a les benevolents innovacions dels Romanov.
Alexandre II vacil·la sis anys abans d’estendre el seu Manifest d’Emancipació del 1861 als camperols estatals. Millorà l’interval en elevar el llur obrok en un ruble per desjatina, per no parlar d’altres augments d’impostos suportats en comú amb la resta dels camperols. Al mateix temps els fons dels llurs bancs d’estalvi, acumulats durant més de vint anys i mantinguts sota aval governamental, foren simplement balafiats. A banda d’això, tot el canvi es limità a lliurar als camperols efectes de títol de les terres que ocupaven realment, a condició que pagassen el llur obrok durant quaranta-nou anys. Encara que així començaren la llur nova carrera sota condicions força perjudicials, hom és sobtat, en repassar l’estat general de la pagesia russa, per la diferència entre els antics camperols estatals i els antics serfs dels terratinents; els primers posseeixen molta més terra i paguen molts menys impostos. Els admiradors d’Alexandre haurien de contemplar aquest quadre i l’altre — els emancipats pel dèspota ferm, i els del seu «moderat i just» fill. Nicolau també havia fet alguns esforços febles per interferir directament en la qüestió servil. Per ukasa del 2 d’abril del 1842, «permeté» els terratinents de canviar l’estat existent de coses a través del contracte lliure amb els llurs camperols. Recorregué al mateix tema en uksases del 1841, 1847, i 1848, però sempre de bades. Finalment, per disposició del 3 de març del 1848 permeté als serfs de comprar terres.
L’emancipació dels serfs havia esdevingut una necessitat moral després del fracàs de Crimea. Els occidentals contemplaven el camp de batalla únicament; però els russos veien amb els propis ulls les incomparablement més grans masses de tropes arrencades de tots els racons de l’immens imperi, que, sense haver arribat mai al teatre bèl·lic, periren miserablement en el camí, víctimes sense glòria d’incompetència i corrupció administratives. El sistema de puny de ferro de Nicolau s’havia trencat doncs abans de la primera emergència seriosa a la qual havia de fer front. Commocions entre els camperols, i revolta intel·lectual en els rangs més alts de la societat, assenyalaren simultàniament la servitud com la pedra de toc del vell sistema, i la veritable raó del col·lapse. La condició estranya de l’opinió popular es pot aplegar a partir del rumor àmpliament difós entre els serfs que la llur emancipació fou una de les clàusules del Tractat de Pau dictat a París per Napoleó III, a qui més o menys confonien amb Napoleó I. Cap tsar, per molt forta voluntat que tingués, podia haver resistit aquesta onada. Hauria d’haver estat prou continent de fer dels seus nobles els caps de turc dels pecats acumulats de l’autocràcia.
Hi ha, però, un departament on Alexandre II podria haver deixat ample camp a la seua pròpia magnanimitat. Em referesc als camperols d’apanatge — és a dir, els camperols establerts en els domini privats de la família imperial; dominis que comprenen 7.528.312 desjatines, i vora un milió de caps de família. Tot el que féu fou assegurar la renda dinàstica contra qualsevol pèrdua, i situar aquestes persones en una posició molt inferior a la dels camperols de la corona.
He parlat de la necessitat moral de l’abolició de la servitud; però si Nicolau ja sentia que l’interès de la corona jeia en aquella via, qualsevol dubte ulterior en la matèria era impossible després de la guerra de Crimea. La guerra deixà enrere un tresor exhaust, un paper moneda depreciat, i uns endarreriments que creixien ràpidament dels impostos directes, que requeien únicament en els camperols i treballadors en general. Ço que es volia era el poder de collar fiscalment amb llibertat, i fer del govern el recaptador d’impostos. Això era impossible amb un estat de servitud, en el qual els terratinents eren responsables dels impostos dels llurs serfs. L’abolició de la servitud, a més, necessitaria que els russos convocassen institucions rurals – és a dir consells provincials i de districte (Zemstvo) elegits per nobles i camperols. Aquests òrgans servien, de fet, dos objectius: d’una banda una gran part de les despeses del govern central per a la seua administració provincial i de districte foren descarregades dels seus muscles sota el pretext de descentralització i autogovern; i en la mesura que aquests òrgans esdevenien merament els recaptadors d’impostos dels governadors provincials, sense cap mena de reducció dels impostos generals. D’altra banda, el govern central els concedia el certament noble privilegi de carregar fiscalment les llurs circumscripcions lliurement per a la promoció de la riquesa pública, per tal de fundar escoles, hospitals, i altres necessitats de la vida civilitzada, fins llavors del tot desfornides. En darrer terme, però no menor, per col·locar l’autòcrata a la par dels governants continentals, la creació d’un banc estatal havia esdevingut inevitable – i això, de nou, tan sols es podia assolir a través de l’esquema peculiar d’emancipar els serfs. Tot això pel que fa a interessos fiscals i financers).
Encara més fortament pesaven consideracions militars als ulls de l’autòcrata. La guerra de Crimea havia donat el colp definitiu a la maldestra vella organització de l’exèrcit, que consistia en un exèrcit permanent recrutat de la pagesia – els guardes servien vint-i-dos anys, i tota l’altra tropa vint-i-cinc. Amb aquest temps de servei era ben fora de qüestió augmentar-ne els nombres. Això era plenament entès pel govern, que per tant estengué més i més, i com un complement irregular de l’exèrcit permanent, colònies cosaques per tot l’imperi. Deixau-me remarcar, en passant, que si bé ara foses en el recrutament general, aquestes colònies, d’un nombre conjunt de dos milions i un quart de persones, són dotades amb 54.605.187 desjatines, una àrea superior a la posseïda pels vint-i-dos milions d’antics serfs, i no molt menor que la posseïda pels antics camperols de la corona! Un exèrcit d’elements tan heterogenis era ben antiquat vis-à-vis dels altres exèrcits continentals, especialment de l’exèrcit prussià, l’ideal d’Alexandre). Però el servei obligatori general no era tan sols impossible mentre el camperol romangués propietat del seu terratinent; no es podia estendre a les altres classes mentre el servei militar – equivalent, de fet, a una servitud penal de per vida – fos l’estigma de la servitud. El camperol havia d’esdevindre nominalment home «lliures» abans que altres russos nominalment «lliures» poguessen allistar-se al seu costat. Així, si Pere el Gran, per tal de crear un exèrcit permanent hagué de consolidar la servitud, Alexandre II, sota condicions ben alterades, havia d’abolir-la — per tal d’introduir un servei obligatori general.
Finalment, és evident que per transformar vora la meitat del poble rus de súbdits mediats en directes del tsar, i al mateix temps anorrear la relativa independència de la noblesa terratinent, no hi havia altre camí – abolir la servitud. Certament doncs, sota aquestes condicions, el poble rus no devia més gratitud a Alexandre per la seua «emancipació» del serf que el poble anglès deu a Joan per signar la Magna Charta. No, menys, ja que si bé la signatura extorquida de Joan conferia alguns avantatges al poble anglès, Alexandre tan sols afegí a la ja terrible misèria del poble rus – tan sols féu les llurs cadenes més feixugues, les llurs càrregues més insuportables.
«La Russie sous Alexandre II, loin d'avoir été une époque de progrès et de reformes, les dernières années de l'émancipation ont été à tous égards une période de confusion, de réaction et de recul. Jamais peut-être une gouvernement ne s'est montré aussi irresolu, aussi en désaccord avec lui-meme, ne sachant ni achever ce qu'il avait commencé, ni detruire ce qu'il avait ebauché.» — Anatole Leroy-Beaulieu. Revue des Deux Mondes,” 1882.
En el meu darrer article em vaig dedicar a mostrar que l’immens deute de gratitud degut per Rússia al tsar Alexandre II existeix tan sols en les fervents imaginacions de certs «europeus de l’oest». Una vegada admès això, no tan sols podem simpatitzar més profundament amb els revolucionaris russos, sinó que podem entendre el llur curs d’acció, i la raó per la qual la primera manifestació del moviment nihilista començà el 1860 – és a dir, immediatament després d’aquell enorme engany, l’Emancipació.
El mot «nihilisme» és invenció del novel·lista Turgenev, «acceptat», ens diu Stepniak, «per orgull de partit contra els qui s’emprava», i ara utilitzat per designar un moviment completament diferent del que primer fou designat amb aquest nom. L’agitació nihilista original no tenia objectius polítics. Era «un moviment filosòfic i literari... ara absolutament extint, i del que tan sols en queden poques traces». Amb tot, fou la llavor de la qual l’altre i més gran moviment sorgí i per tant mereix la nostra atenció. «El nihilisme era una lluita per l’emancipació de la intel·ligència de tota mena de dependència»; el seu «principi fonamental era un individualisme absolut. Era la negació en el nom de la llibertat individual de totes les obligacions imposades a l’individu... El nihilisme era una reacció apassionada i poderosa, no contra el despotisme polític, sinó contra el despotisme moral que pesa damunt la vida privada i interior de l’individu».
La primera batalla fou per la llibertat religiosa, i fou guanyada fàcilment. Tot rus cultivat és ateu, i «una vegada que aquesta banda d’escriptors joves, armats amb les ciències naturals i la filosofia positiva... fou impulsada a l’assalt, el cristianisme caigué com una barraca vella i deteriorada que roman dempeus perquè ningú no la toca». De l’entusiasme apassionat d’aquesta «banda» és difícil oferir una idea als no familiaritzats amb els russos. Quan Zaizev deia que un nihilista «hauria lliurat la vida per Darwin», aquesta no era una exageració ridícula o mera figura retòrica. Era una afirmació planera d’un fet planer. Però tot aquest fanatisme no calgué. «No hi havia ningú per defensar els altars dels déus», i la «batalla fou guanyada gairebé sense problema... definitivament, absolutament guanyada». Però si bé guanyada fàcilment, la batalla mereixia ésser combatuda, i Stepniak té raó en assenyalar quin guany inefable ha estat aquest ateisme absolut per al moviment revolucionari modern.
La llibertat religiosa no era tot, però, per al que lluitaven els nihilistes. El nihilisme reconeixia els drets iguals de dones i homes. Ací la lluita fou llarga i amarga, ja que la «vida familiar bàrbara i medieval» de Rússia s’interposava en el camí. Però de nou aconseguí una victòria. En cap altre país són les dones de les «classes educades» tan completament al mateix nivell que els homes.
Guanyades aquestes victòries, els nihilistes començaren a demanar-se què, després de tot, havien assolit? Patia menys el camperol, arran de terra sota el taló de ferro del terratinent i del recaptador d’impostos? Eren els treballadors de tallers i fàbriques menys esclaus dels llurs patrons? Com a màxim, no havia el nihilisme concedit nous privilegis tan sols a una classe ja privilegiada? El moviment havia arribat a l’escena quan, davant de la qüestió desesperançadora, «què hem de fer?» l’Associació Internacional dels Treballadors oferí una resposta, i l’heroica Comuna de París mostrà el camí.
Som ara a l’any 1871. A través d’aquelles meravelloses invencions, a través dels quals els homes dels temps moderns es pode anomenar omnipotents, se situa davant seu (del nihilista) el quadre d’una immensa ciutat que s’ha aixecat per una gran idea, la de reclamar els drets del poble. Segueix amb interès sense respirar totes les vicissituds del terrible drama que es representa a les vores del Sena. Veu fluir sang; sent els crits agonitzants de dones i infants massacrats en els bulevards. Però per què moren? Per què ploren? Per l’emancipació del treballador; pel gran ideal social». El nihilista ara sap «què fer». Aniria entre el poble, seria poble, s’esforçaria al costat seu, i els predicaria la bona nova del socialisme com els deixebles de Jesús ho havien fet. Què li importa si els matadegolles del govern li posen les mans al damunt? Què són per a ell l’exili, Sibèria, la mort? Ple de la seua idea sublim... desafia el patiment, i rebria la mort amb una mirada d’entusiasme i un somriure de felicitat»). Aixó sorgí el moviment propagandista socialista del 72-74, un moviment que presentava un complet contrast amb el dels 60-70, per una estranya però no rara ironia, el darrer moviment passà a ésser conegut pel nom de l’anterior.
En la segona part de la seua Introducció Stepniak traça el creixement d’aquest segon moviment. Entre les causes que dugueren la joventut de Rússia a acceptar aquests principis revolucionaris, cap no era més potent que els anys de reacció ferotge que havien seguit la insurrecció polonesa del 66, una reacció que «agranà tot allò que encara mantenia una semblança de liberalisme», i que preparà el camí perquè la propaganda socialista començàs el 72. Els homes i dones joves que havien estudiat, a Zuric, i que havien estat cridats per l’ukasa, igualment estúpida i brutal, del 73, passaren a omplir els rengles del partit revolucionari. De l’efecte immens i indescriptible d’aquesta «propaganda» Stepniak diu: «Res de semblant no s’havia vist abans ni de llavors ençà. Era una revelació més que una propaganda. Al principi, es podia traçar el llibre, o l’individu, que havia empès tal o tal persona a unir-se al moviment; però després d’un temps això esdevingué impossible. Era un crit poderós, que sorgia de ningú sabia on, i convocava l’ardent a la gran obra de la redempció del país i de la humanitat. I els ardents, portadors d’aquest crit, s’alçaren, saturats de pena i indignació per la llur vida passada, i abandonant llar, riquesa, honors, família, es llençaren cap al moviment amb una joia, un entusiasme, una fe, com les que s’experimenten tan sols una vegada en la vida, i que quan es perden mai no es troben de nou».
Amb tot, aquest no era un moviment polític. Els «propagandistes» no havien après encara que l’emancipació política és una passa necessària cap a l’emancipació social, i que una revolució social no podria provindre més de la llur prèdica que no pas es podria establir per ukasa imperial. Era un moviment noble i bell, però «en contacte amb la dura realitat s’esmicolà com un preciós vas de Sevres, colpit per una pedra pesada i bruta». Durà dos anys. Trenta-set províncies foren, segons circulars governamentals, «infectades». Per comptes de propaganda entre les masses de tot Rússia, grups de socialistes s’aplegaven en certes províncies i districtes concrets; però en un país tan vast aquest pla era condemnat al fracàs per necessitat. El nombre de detencions és desconegut. En un judici hi hagué 193 presoners. El 1875 el moviment canvià quelcom el seu aspecte. Els anys 77-78 marcaren el final del primer període revolucionari. En el 77 el judici dels «Cinquanta» de Moscou fou, per ordre del govern, un judici públic pel qual esperava d’infringir terror en el cor de la burgesia. Però l’habilitat dels presoners que parlaren, el llur noble heroisme i abnegació senzilla i sense afectació, produí tot just l’efecte oposat al que esperava el govern. «Són sants», era l’exclamació repetida amb una veu trencada pels qui foren presents en aquell judici memorable; «i el de ‘els 193’ de l’any següent tan sols confirmà aquesta impressió. Però aquests «sants» eren un tipus massa ideal per ésser adient a la lluita venidora, i aparegueren en el llur lloc un tipus igual de noble, però més fort – el del terrorista.
Malgrat tot el sacrifici i devoció heroics, els socialistes russos eren obligats a admetre que havien fracassat, i començaren a entendre que per haver-se-les amb el llur bàrbar enemic, calien fets, no paraules. «No reeixirem perquè érem oradors», deien. «Actuem», esdevingué el llur nou crit de guerra; i amb aquesta nova idea es feren esforços per organitzar moviments insurreccionals». «Però una revolució, com un moviment popular, és de creixement espontani, i no es pot forçar», i els revolucionaris abandonaren aviat les sèries de «manifestacions» que havien planificat, i que, en un país on les ciutats de 10.000 o 15.000 habitants formen tan sols un quatre o cinc per cent de la població, eren impossibles. Però si les «manifestacions» cessaren les persecucions governamentals augmentaren. No tan sols eren els presoners subjectes de tota mena de tortura — dels «193», setanta-cinc «moriren» o embogiren a la presó durant les investigacions — però «el que es fa lliurement en qualsevol país d’Europa es castigava entre nosaltres com un assassinat. Deu, dotze, o quinze anys de treballs forçats eren infringits per dos o tres discursos... o per un sol llibre llegit o prestat. De tant en tant, per camins que tan sols presoners poden trobar, arribaven d’aquests homes soterrats en vida algunes lletres, escrites en un tros de paper en el que tabac o una espelma havien estat embolicats, descrivint la vil i inútil crueltat que els llurs carcellers els havien infringit... aixecant en les ments més gentils i tendres pensaments de sang, d’odi, i de venjança».
El moviment terrorista començà el 24 de gener del 1878, quan Vera Sassulitx disparà el governador Trepov. Vera mateixa no era terrorista — actuà per venjar l’home a qui Trepov havia insultat i torturat, i per «cridar l’atenció de Rússia i del món» a la condició dels presoners polítics. La història de Vera Sassulitx és tan ben coneguda que no cal recapitular-la ací. Absolta pel jurat – un veredicte acceptat pel públic i la premsa – el govern emprà tot mitjà per tornar Vera de nou al seu poder. Amb menyspreu cínic del sentiment públic, Alexandre visità ostentosament Trepov, de forma que fins i tot els «liberals» — o els qui d’entre ells eren sincers — feren costat als revolucionaris. Lluny d’intentar conciliar, el govern, amb una insolència forassenyada, cercà tan sols d’agreujar el poble. Força el partit socialista a transformar-se en un sistema el que havia estat tan sols un accident; fer un objectiu del que havia estat un mitjà cap a un objectiu. Cinc mesos després de l’absolució de Vera i de la fugida a Suïssa, «el terrorisme, en donar mort al general Mesentzev, el cap de policia... llençà fermament el guant a la cara de l’autocràcia». De llavors ençà el braç venjador del terrorista ha colpit sovint – i el seu colp més gran el 13 de març del 1881. Com acabarà, qui ho pot dir? Però certament el dèspota covard, amagat entre els seus soldats i els seus espies, i tremolant a cada moment per la seua miserable vida, viu una vida més terrible que la dels seus infeliços camperols o la de les seues víctimes torturades.
És amb un sentiment de retret que he de passar per damunt dels fascinants «perfils» que Stepniak ha dibuixat amb una mà tan amorosa, i alhora tan fidel. Hom desitja d’explicar una vegada i una altra les històries de Stepanovitx [1] de Lissogub, de Vera Sassulitx i per damunt de tot, la de la més noble, més pura, i més gran d’ells — de Sophia Perovski. Però per a aquestes històries, i els «Esbossos» que tracten de certs episodis revolucionaris, he de referir els meus lectors a Stepniak.
Aquest llibre capaç i valuós conclou amb un interessant «Resum» de tot el moviment, en el qual s’ofereix un relat ben lúcid de les teories i doctrines del Partit Socialista Revolucionari. Això s’afegeix una traducció del missatge admirable adreçat al tsar Alexandre III pel Comitè Executiu després del 13 de març. Tots els qui creuen que els terroristes russos són bé monstres assedegats de sang o somniadors i fanàtics bojos, farien bé d’estudiar aquest document. És alhora una justificació de la llur política, i una exposició de les llurs moderades demandes. En ell l’Executiu oferia termes de pau a Alexandre... Només que el tsar concedís una petita mesura de reforma, que atorgàs al seu poble «llibertat de premsa, d’expressió pública, de reunió pública, i consultes electorals», i els terroristes són disposats a deposar les armes. «I ara», deien, «que la Vostra Majestat decidesca. La tria us correspon. Nosaltres, en la nostra banda, tan sols podem expressar l’esperança que el vostre judici i la vostra consciència us suggerirà l’única decisió que pot adir-se amb el benestar de Rússia, amb la vostra pròpia dignitat, i amb els vostres deures envers el país». El tsar trià. Respongué penjant Sophia Perovski i els seus companys presoners, exiliant i empresonant milers. Però el final encara no ha arribat.
Eleanor Marx
1. Cal lamentar que el traductor anglès de Stepniak haja permès que els noms dels socialistes apareguen en la llur forma italiana mutilada. Alguns canvien gairebé sense reconeixement, com per exemple, Deutsch en Deuc.