Publicat originàriament com a “Karl Marx I” Progress, May 1883, pp.288-294. En el número següent aparegué «Karl Marx II» Progress, June 1883, pp.362-366.
Transcrit per Ted Crawford. Traducció del MIA.
No hi ha moment potser tan poc adient per escriure la biografia d’un gran home com immediatament després de la seua mort, i la tasca és doblement difícil quan correspon a algú que el conegué i l’estimà. M’és impossible fer res més de moment que oferir un breu resum de la vida del meu pare. Em limitaré a una simple exposició de fets, i no intentaré ni tan sols una exposició de les seues grans teories i descobertes; teories que són el mateix fonament del socialisme modern – descobertes que revolucionen tota la ciència de l’economia política. Esper, però, oferir en un nombre futur de Progress una anàlisi de la principal obra del meu pare – «Das Kapital», i de les veritats que conté.
Karl Marx nasqué a Trier, el maig del 1818, de pares jueus. El seu pare – un home de gran talent – era advocat, fortament imbuït de les idees franceses del segle XVIII de religió, ciència i art; la seua mare era descendent de jueus hongaresos, que en el segle XVII s’havien establert a Holanda. Entre els seus primers amics i companys hi hagué Jenny – més tard la seua dona – i Edgar von Westphalen. Del llur pare, el baró de Westphalen – el mateix mig escocès – Karl Marx s’embegué del seu primer amor per l’escola «romàntica», i mentre que el pare li llegia Racine, Westphalen li llegia Homer i Shakespere. Aquests romangueren sempre com els seus escriptors favorits. En el seu moment molt estimat i temut pels seus companys d’escola – estimat perquè sempre feia trapelleries, i temut per la seua prestesa en escriure versos satírics i en ridiculitzar els seus enemics, Karl Marx passà per l’habitual rutina escolar, i després avançà fins a les universitats de Bonn i Berlón, on, per complaure el pare, durant un temps estudià dret, i per plaure’s ell mateix estudià història i filosofia. En 1842 era a punt d’habilitar-se a Bonn com a «Privat Dozent», però el moviment polític sorgit a Alemanya d’ençà de la mort de Frederic Guillem III, el 1840, l’abocà a una altra carrera. Els líders dels liberals renans – Kamphausen i Hansemann – havien fundat la Gaceta Renana a Colònia, amb la col·laboració de Marx, la crítica brillant i contundent de la Landtag provincial creà tal sensació que, encara que tan sols tenia vint-i-quatre anys, li oferiren el càrrec d’editor en cap de la publicació. L’acceptà, i amb ell començà el seu llarg combat contra tots els despotismes, i contra el despotisme prussià en particular. Naturalment, la publicació apareixia sota la supervisió d’un censor – però el pobre censor es trobava impotent. La Gaceta publicava invariablement tots els articles importants, i el censor no podia fer-hi res. Després un segon, «especial», fou enviat des de Berlín, però fins i tot aquesta doble censura resultà insuficient, i finalment el 1843 el govern simplement suprimí la publicació d’un plegat. El mateix any, 1843, Marx s’havia casat amb la seua vella amiga i companya de jocs, a la qual havia estat promès durant set anys, Jenny von Westphalen, i amb la seua jove muller passà a París. Ací, juntament amb Arnold Ruge, publicà el Deutsche Französische Jahrbücher, on començà la llarga sèrie dels seus escrits socialistes. La seua primera contribució fou una crítica de la «Rechts-philosophie» de Hegel; la segona, un assaig sobre la «qüestió jueva». Quan el Jahrbücher deixà d’aparèixer, Marx contribuí al periòdic Votwärtz, de qui es diu habitualment que era l’editor. De fet, l’edició d’aquesta publicació, en la que contribuïren Heine, Everbeck, Engels, etc., sembla haver estat duta a terme d’una manera un poc erràtica, i realment mai no hi hagué un editor responsable. La següent publicació de Marx fou la “Heilige Familie” escrita juntament amb Engels, una crítica satírica dirigida contra Bruno Bauer i la seua escola d’idealistes hegelians.
Mentre dedicava la major part del temps en aquesta època a l’estudi de l’economia política i de la revolució francesa, Karl Marx continuava a menar una guerra ferotge amb el govern prussià, i com a conseqüència, aquest govern sol·licità a M. Guizot – es dir que a través de la intermediació d’Alexander von Humboldt, que resultava que era a París — l’expulsió de Marx de França. A aquesta demanda Guizot accedí bravament, i Marx hagué d’abandonar París. Anà a Brussel·les, i allà el 1846 publicà, en francès, un “Discours sur la libre échange”. Proudhon ara publicava les seues «Contradictions Economiques ou Philosophie de la Misère», i escrigué a Marx que esperava la seua “férule critique.” No hagué d’esperar gaire, ja que el 1847 Marx publicà la seua «Misère de la Philosophie, reponse à la Philosophie de la Misère de M., Proudhon» i la“férule” s’aplicà amb una severitat per la que Proudhon probablement no hauria negociat. Aquest mateix any Marx fundava un Club del Treballador Alemany a Brussel·les i, el que és de més importància, s’uní, juntament amb el seus amics polítics, a la «Lliga Comunista». Canvià tota l’organització de la lliga; d’una conspiració de forat i cantonada es transformà en una organització de propaganda de principis comunistes, i era tan sols secreta perquè les circumstàncies existents feien del secret una necessitat. Allà on hi havia clubs de treballadors alemanys també hi havia la lliga, i fou el primer moviment socialista de caràcter internacional, en haver-hi membres anglesos, belgues, hongaresos, polonesos, escandinaus; fou la primera organització del Partit Social Demòcrata. En 1847 se celebrà un Congrés de la Lliga a Londres, al qual Marx i Engels assistiren com a delegats; i foren seguidament designats per redactar el celebrat «Manifest del Partit Comunista» - publicat per primera vegada just abans de la revolució del 1848, i després traduït en gairebé totes les llengües europees. Aquest manifest s’obre amb una revisió de les condicions existents de la societat. Continua per mostrar com gradualment l’antiga divisió feudal de classes ha desaparegut, i com la societat moderna es divideix simplement en dues classes – la dels capitalistes o classe burgesa, i la del proletariat; la dels expropiadors i la dels expropiats; la de la classe burgesa que posseeix riquesa i poder i no produeix res, la de la classe obrera que produeix riquesa però que no posseeix res. La burgesia després d’usar el proletariat per combatre les seues batalles polítiques contra el feudalisme, ha usat el poder així adquirit per esclavitzar el proletariat. A l’acusació que el comunisme vol «abolir la propietat», el manifest respon que els comunistes tan sols volen abolir el sistema burgès de propietat, pel qual ja per a nou desenes parts o la comunitat la propietat és abolida; a l’acusació que els comunistes volen «abolir el matrimoni i la família» el Manifest respon en demanar quina mena de «família» i «matrimoni» són possibles per al treballador, per a qui en tot el sentit dels mots no existeixen cap dels dos. Pel que fa a «l’abolició de la pàtria i la nacionalitat», aquestes ja són abolides per al proletariat, i, gràcies al desenvolupament de la indústria, també per a la burgesia. La burgesia ha aportat grans revolucions a la història; ha revolucionat tot el sistema de producció. Sota les seues mans s’han desenvolupat el motor de vapor, la mula selfactina, el martell de vapor, els ferrocarrils i els vapors transoceànics dels nostres dies. Però la seua producció més revolucionària fou la producció del proletariat, d’una classe les pròpies condicions d’existència l’obliguen a enderrocar tota la societat actual. El Manifest acaba amb els mots:
«Els comunistes menyspreen d’amagar les seves opinions i intencions. Declaren ben obertament que els seus objectius només poden ser aconseguits amb l’enderrocament violent de tot ordre social preexistent. Que tremolin les classes dominants davant una revolució comunista. Els proletaris no tenen res a perdre fora de les seves cadenes. I tenen un món a guanyar. Proletaris de tots els països, uniu-vos!»
Mentrestant Marx havia continuat en el Brüsseler Zeitung el seu atac al govern prussià, i de nou el govern prussià sol·licità la seua expulsió – però de bades, fins que la revolució de febrer causà un moviment entre els treballadors belgues, quan Marx, sense cap soroll, fou expulsat pel govern belga. El govern provisional de França, però, a través de Flocon, l’havia convidat a tornar a París, i acceptà aquesta invitació. Romangué a París un temps, fins després de la revolució de març del 1848, quan retornà a Colònia, on fundà la Neu Rheinisch Gazette — l’única publicació que representava la classe obrera, i que gosava de defensar els insurgents de juny de París. Debades denunciaren les diverses publicacions reaccionàries i liberals la Gazette per la seua audàcia llicenciosa d’atacar tot el que és sagrat i de desafiar tota autoritat – i això, a més, en una fortalesa prussiana! De bades les autoritats en virtut de l’estat de setge suspengueren la publicació durant sis setmanes. Aparegué de nou sota els mateixos ulls de la policia, la seua reputació i circulació creixien amb els atacs que s’hi feien. Després del colp d’éstat prussià de novembre, la Gazette, en la capçalera de cada número, cridava al poble a refusar els impostos, i a confrontar força amb força. Per això, i per raó de certs articles, la publicació fou processada en dues ocasions – i absolta. Finalment després de l’aixecament de maig (1849) a Dresden, les Províncies Renanes, i el sud d’Alemanya, la Gazette fou suprimida per la força. El darrer número — imprès en caràcters vermells — aparegué el 19 de maig del 1849.
Marx tornava ara a París, però unes poques setmanes després de la manifestació del 13 de juny del 1849, el govern francès li presentà la tria de retirar-se a Bretanya o d’abandonar França. S’estimà més això darrer, i anà a Londres – on continuà vivint durant més de trenta anys. Un intent de treure la Neue Rheinisch Gazette en forma de revista, publicada a Hamburg, no reeixí. Immediatament després del colp d’estat de Napoleó, Marx escrigué el seu «18 de brumari de Louis Bonaparte», i el 1853 les «Revelacions sobre el judici de Colònia» - en el que despullava les maquinacions infames del govern i de la policia prussianes.
Després de la condemna a Colònia dels membres de la Lliga Comunista, Marx durant un temps es retirà de la vida política activa, dedicant-se als seus estudis econòmics en el British Museum, contribuint amb importants articles i correspondència al New York Tribune, i escrivint pamflets i fulls voltants atacant el régime de Palmerston, àmpliament difosos en l’època per David Urquhart.
Els primers fruits dels seus llargs i seriosos estudis en economia política aparegueren el 1859, en la seua «Kritik zur Politischer Economie» — una obra que conté la primera exposició de la seua teoria del valor.
Durant la guerra italiana, Marx, en el periòdic alemany Das Volk, publicat a Londres, denuncià el bonapartisme que s’amagava sota la guisa de simpatia liberal de nacionalitats oprimides, i la política russa que ho feia sota la capa de neutralitat, merament cercant de pescar en aigües remogudes. En aquesta ocasió resultà necessari atacar Carl Vogt, que sota pagament de l’«assassí de mitjanit» agitava en favor de la neutralitat alemanya, o de la simpatia fins i tot. Calumniat infamement i deliberadament per Carl Vogt, Marx respongué a ell i altres cavallers de la seua corda en el seu «Herr Vogt», del 1860, en el que acusava Vogt d’ésser a sou de Napoleó. Just deu anys més tard, el 1870, aquesta acusació resultà certa. El govern francès de defensa nacional publicà una llista de pagaments bonapartistes i sota la lletra V apareixia: Vogt, rebé l’agost,[1] 1859, 10,000:francs.” El 1867 Marx publicà a Hamburg la seua obra principal «Das Kapital»,[2] a consideració del qual retornaré en el número següent de Progress.
Mentrestant la condició del moviment obrer havia avançat tant que Karl Marx podia pensar en executar un pla llargament cobejat – l’establiment en tots els països més avançats d’Europa i Amèrica d’una Associació Internacional de Treballadors. Una reunió pública per expressar simpatia amb Polònia fou celebrada l’abril del 1864. Això aplegà treballadors de diverses nacionalitats, i fou decidit de fundar la Internacional. Això es féu en una reunió (presidida pel professor Beesley) al St. James’ Hall el 28 de setembre del 1864. Fou elegit un consell general provisional, i Marx redactà l’Adreç Inaugural i les Normes Provisionals. En aquest adreç, després d’una descripció colpidora de la misèria de les classes treballadores, fins i tot en anys de l’anomenada prosperitat comercial, diu als treballadors de tots els països que s’unesquen, i, com gairebé vint anys abans en el Manifest Comunista, conclou amb els mots: «Proletaris de tots els països, uniu-vos!». Les «normes» esmentaven la raons per fundar la Internacional:
«CONSIDERANT,
»Que l’emancipació de les classes treballadores serà conquerida per les pròpies classes treballadores; que la lluita per l’emancipació de les classes treballadores no suposa una lluita de privilegis i monopolis de classe, sinó de drets i deures iguals, i l’abolició de tot domini de classe;
»Que la subjecció econòmica de l’home de treball al monopolitzador dels mitjans de treball, és a dir, les fonts de vida, rau en el fons de la servitud en totes les formes de misèria social, degradació mental, i dependència política;
»Que l’emancipació política de les classes treballadores és doncs la gran finalitat a la qual tot moviment polític s’hauria de subordinar com a mitjà;
»Que tots els esforços adreçat a aquest gran objectiu han fracassat fins ara per la manca de solidaritat entre les múltiples divisions del treball en cada país, i de l’absència d’un vincle fraternal d’unió entre les classes treballadores de països diferents;
»Que l’emancipació del treball no és ni un problema local ni nacional, sinó social, que afecta tots els països on existeix la societat moderna, i que depèn per a la seua solució de la concurrència, pràctica i teòrica, dels països més avançats
»Que, l’actual revifalla de les classes treballadores en els països més industriosos d’Europa, mentre eleva una nova esperança, ofereix un advertiment solemne contra una recaiguda en els vells errors, i exigeix l’aliança immediata dels moviments encara desconnectats
»PER AQUESTES RAONS
»L’Associació Internacional de Treballadors ha estat fundada».
Oferir qualsevol relat de la feina de Marx en la Internacional seria escriure una història de la mateixa Associació – ja que, si bé no fou més que el secretari corresponsal per Alemanya i Rússia, fou l’esperit dirigent de tots els consells generals. Amb escassament cap excepció els adreços – des de l’inaugural fins el darrer – sobre la «guerra civil a França» els redactà ell. En aquest darrer adreç Marx explicà el significat real de la Comuna – «aquella esfinx tan enquimeradora per a la ment burgesa». En mots tan vigorosos com bells blasmà el govern corrupte de «defecció nacional que traí França en les mans Prússia», denuncià el govern d’homes com el falsificador Jules Favre, l’usurer Perry, i el triplement infame Thiers, aquell gnom monstruós» l’«enllustrador polític de l’Imperi». Després de contrastar els horrors perpetrats pels versallistes i la devoció heroica dels treballadors parisencs, que morien per la preservació de la mateixa república de la qual el senyor Perry ara és primer ministre, Marx conclou:
«El París dels treballadors amb la seua Comuna serà celebrat per sempre com el portador gloriós d’una nova societat. Els seus màrtirs seran reverenciats en el gran cort de la classe treballadora. La història dels seus exterminadors ja ha estat clavada en la picota eterna de la qual totes les pregàries dels llurs sacerdots no bastaran per redimir-los».
La caiguda de la Comuna col·locà la Internacional en una posició impossible. Esdevingué necessari desplaçar el Consell General de Londres a Nova York, i això, a suggeriment de Marx, es féu en el Congrés de Den Haag del 1873. Des de llavors el moviment ha pres una altra forma; la relació contínua entre els proletaris de tots els països – un dels fruits de l’Associació Internacional – ha mostrat que, ja no existeix la necessitat d’una organització formal. Però siga quina siga la forma, la feina continuar, ha de continuar mentre els condicions actuals de la societat existesquen.
Des del 1873 Marx s’havia lliurat gairebé completament al seu treball, malgrat que això haja estat endarrerit durant uns anys per la mala salut. El manuscrit del segon volum de la seua obra principal serà editat pel seu amic més vell, més fidel i més estimat, Frederick Engels. Hi ha altres manuscrits, que també es poden publicar.
M’he limitat als detalls estrictament històrics i biogràfics de l’HOME. De la seua colpidora personalitat, la seua immensa erudició, el seu enginy, humor, amabilitat general i simpatia sempre disposada no sóc jo qui n’ha de parlar. Per resumir-ho tot -
“els elements
tan
barrejats hi eren en ell que la Natura podria alçar-se,
i
dir a tot el món, «Aquest fou un Home!»
Eleanor Marx.
1. “Vogt — il lui a été remis en Aout, 1859 ... 10,000 francs” és el text literal.
2. Aparegué una segona edició el 1872, i s’ha de publicar una tercera. Es feren traduccions al francès i al rus en els anys setanta, i condensacions o extractes del llibre han aparegut en la majoria de llengües europees.