Hal Draper

 

Polis, Harry el Brut, i en Junious Poole

Comentari radiofònic per la KPFA (Cops, Dirty Harry, And Junious Poole) – 27 de gener del 1972

Vaig a parlar-vos de Harry el Brut i d'en Junious Poole, i de la vostra responsabilitat per tots dos.

Harry el Brut, tal com ja ho haureu trobat ara, és una pel·lícula dretana ben feta, gairebé un film de propaganda birchista, feta amb la cooperació del bran batlle liberal de San Francisco i el seu gran i liberal Departament de Policia. Harry, un detectiu de la policia de San Francisco, és un gos rabiós sàdic i assassí en roba de carrer, amb placa, que odia gent, negres, morens, i ell mateix (si fa no fa en aquest ordre) i se'l mostra com un gran heroi que rescata la civilització d'un assassí boig, també en roba de carrer però sense placa. Aquest boig—vull dir el segon boig – és un pistoler patològic que probablement US eixamparà si no vigiles. I així es disposa l'audiència a afermar-se a Harry el Brut quan denuncia les decisions del Tribunal Suprem com toves envers el clim, i condemna els cors tendres civils que alliberen un assassí dement perquè mate més gent tan sols per la llum bonhomia civil-llibertària. Aquest il·lustrador film fins i tot us mostra que aquest gos rabiós (vull dir el pistoler) es colpeja deliberadament per tal d'acusar Harry el Brut d'haver-ho fet—de forma que qui es pot creure ara cap història de brutalitat policial? La víctima probablement va pagar algú perquè li colpejàs...

És així com va, i us disposa a fer sí amb el cap a mesura que el guionista, en base a denúncies fraudulentes sobre com els liberals radicals lliguen de mans els policies que ens han de protegir a tu i a jo—el guionista us mostra com en necessitau de polis contundents, de polis amb llicència per disparar, de polis que s'estimen la violència; de fet, us mostra com en necessitau de tipus rabiosos en la força policial per tal de protegir-vos contra els tipus rabiosos que no són de la força policial.

Això és Harry el Brut. Ara bé, qui és en Junious Poole?

Dilluns passat, a San Francisco, en Junious Poole, un negre que anava alt de licor i de benzedrina, i baix de diners i esperances, eixí amb un rifle al carrer i l'alçà contra dos policies per atzar caminaven per allà, i el descarregà en un esclat d'odi per quelcom, ferint-los a tots dos. Ço que va dir als reporters dels diaris sembla una imitació de guió cinematogràfic d'allò que un pobre diable com ell se suposa que ha de dir: «Tot d'una em va vindre», deia. «Sense ingressos. La meua dona que demana ajuts socials, dues criatures... Em sentia a disgust amb tot el món i la situació. Has sigut un idiota per tant de temps, home, i de cop i volta comences a veure-ho davant els nasos», deia

Bé, aquesta pobra víctima de la societat, que havia sigut un idiota per tant de temps: què començava a veure davant els nasos? També ho va dir, això: «Vaig veure d'un plegat tot el que m'havien dit quan vaig veure aquests dos policies al cap del carrer». Això és de Poole, mot per mot.

Què era «tot plegat» que li havien dit—que hi va veure quan veié aquests dos policies al cap del carrer? Va veure les pintades de les parets: “Fora porcs!” i missatges polítics il·lustradors similars per fer la revolució als carrers, i de treure pistolers per fer-se homes. Això d'una banda. De l'altra banda, veia tots els Harries els Bruts en uniforme que havien injuriat i colpejat negres als guetos.

I què veieren els dos policies? Veieren que Harry el Brut tenia raó: foteu-la abans que us foten—cop a l'entrecuix, bala al cap, poseu-vos durs perquè us hi va la vida.

Així Harry el Brut produeix en Junious Poole; i en Junious Poole produeix més Harries els Bruts; i teniu una bona i vella guerra entre polis i bojos, i bojos i polis—fins que ja no podeu dir qui és el poli i qui és el boig, si és que hi té cap importància.

Ara bé, la meua intenció, fet i fet, no va ni amb Harry el Brut ni amb en Junious Poole. No tinc cap mena de desig de perdre el temps en convertir els polis en vegetarians o en nens de les flors o de fer que preguen per les llurs ànimes perdudes. Vaig pujar en un moviment marxista on hi havia l'axioma que un home en aquesta societat que es posa un uniforme de policia i que va amb la porra a la mà no és, si és que no hi ha cap evidència en el sentit contrari, res més que fems. Però, per la mateixa regla, vaig aprendre fa molt de temps de no confondre els poders dirigents de la societat amb els fems que tenen al llur càrrec.

El meu objectiu tampoc no és el pobre idiota, que es plany de les seues misèries, que agafa el rifle i que de la mateixa forma es podia clavar un tret al cap com fer-ho contra aquells policies. El meu objectiu és la gent que l'explicà «tot plegat». Em referesc als autodenominats radicals que, de fa uns anys, han esbarbussat una retòrica de «fora els porcs» i de «treure la pistola» i de «revolució als carrers» i de «guerrilles urbanes», i que celebren cada vegada que algú fa esclatar els vidres d'una sucursal del Bank of America, o ataca una línia de la PG&E [Pacific Gas and Electricity], o incuba una revolució en un dipòsit de seguretat, o de qualsevol altra manera entra en acció directa amb el terrorisme segons les doctrines més de moda del 1890. Perquè resulta que aquests caps calents de carbassa de la teoria del Big Bang de la revolució han tingut molt d'èxit, però no en la destrucció del sistema, sinó en la destrucció del moviment radical que tot just neixia.

En tota la història de moviments de dissensió social, d'aquest o de qualsevol altre país, dubté que hi haja hagut mai una teoria més buida i més autoderrotadora de l'acció revolucionària que aquesta tendència dels nostres darrers anys que fa de «fora els porcs» la seua principal consigna, i que fa oracions de «revolució al carrer». És clar que totes dues arriben al mateix punt, ja que si eixiu als carrers a fer la revolució, us hi trobareu als porcs. No topareu amb el Consell de Direcció de la General Motors en aquest camp de batalla que heu triat, ni al Govern, ni tan sols els agents del Poder Vigent: l'enemic que us trobareu «als carrers» són els fems llogats, i punt. I la crema de la broma és que, per cada poli que mate un bravo que s'autodenomina revolucionari, no es despentina ni un sol cabell de la classe dirigent, que tenen dret de morir-se de riure davant aquestes antigalles pseudo-revolucionàries mentre que, en públic, fan un crit d'horror front els crims dels subversius.

Cal entendre que la policia són les proteccions del poder estatal capitalista. Això implica una comparació amb (digam) la granera de mines. Si es troba en aigües minades, qualsevol contacte directe amb una mina li obriria un fortat. Tota la seua estratègia, per tant, és evitar qualsevol contacte directe, i interposar la seua pròpia coberta—d'una o més capes—per la qual ha de passar qualsevol força explosiva abans d'arribar al nucli real de potència. Els protectors de la granera de mines són més útils com més allunyats són del centre real que cal defendre. Un protector entra en contacte amb una mina explosiva, i salta: el protector és destruït, però el vaixell resta segur perquè l'han destruït.

La policia actua com els protectors del sistema. Hi són, a l'espai obert, com el primer contacte amb un material social potencialment explosiu. Si maten un poli, o simplement l'ataquen, el poder estatal fa molt de soroll i plany, i es pot prendre un llarg respir. Pot emprar l'incident per llençar l'opinió pública contra els dissidents; pot emprar-lo per augmentar la repressió; el pot emprar per aprofundir la reacció; i a canvi, l'únic que paga és una pensió per la vídua del poli, com a molt. Però no es despentina ni un cabell. La transacció és ben barata per l'estat, que no podria ésser millor si l'hagués planejada; i mai no sabreu si ho feren o no. Hi ha un gran malentès en la qüestió de diferenciar entre provocadors i infiltrats policial, d'una banda, i tipus sincers però estúpids com Weatherman, de l'altre. El malentès és aquest: que hi ha diferència si els podeu distingir. En la història del terrorisme, qualques onades de reacció les han llençades governs que fabricaren un incident terrorista, i uns altres per governs que simplement esperaven que un ximple els hi fes la feina. I en certs casos, fins ara no ha sigut possible de determina qui era qui.

Record vivament una entrevista que el presentador televisiu Mike Wallace (crec que era ell) realitzà a Eldridge Cleaver a Algèria, la primera entrevista que hi donà després d'haver fugit, crec. L'emeteren després de la primera onada d'assalts policials contra els Panteres Negres i, si no m'erri, en aquell moment la vida de Huey Newton penjava d'un fil als tribunals. En mig d'aquesta atmosfera de linxament, que es basava en la proposició que els Panteres no eren res més que assassins terroristes, Cleaver explicava calmadament al seu entrevistador que de ben segur que seria una bona idea assassinar el president Nixon.

Ara bé, podria Cleaver haver-ho fet millor per ajudar el moviment de linxament contra els Panteres si l'haguessen pagat per aquesta feina els del FBI? I el cas és que no tinc pas dubte de la sinceritat de Cleaver en aquest punt; aquest ignorant polític i teòric de mig pèl de l'absurd ha sigut un desastre pels Panteres de la mateixa forma que fou un desastre pel Partit de la Pau i la Llibertat, que va apunyalar per l'esquena després d'haver-ne sigut nominat com a candidat presidencial. Un espia policial probablement hauria sigut més astut. Però quina diferència hi ha si el FBI aconsegueix ajut debades o a canvi d'un salari, quan aquest gran pensador revolucionari no es priva d'enviar un missatge, des d'Algèria, de com li han de tallar el cap al moviment radical?

Tot aquest moviment de radicalisme malaltís, com el representen aquests elements terroristes o els tipus com Weatherman, compten amb quelcom per abandonar la nul·litat on són realment. Compten amb vosaltres. És a dir, compten amb el fet que les llurs antigalles equívoques troben una certa quantitat de simpatia tàcita des del públic liberal i radical, perquè les llurs intencions són tan bones, o perquè els veuen com a revolucionaris reals i en marxa. Això és un pur bluf. Aquests elements no tenen res en comú amb un moviment revolucionari seriós. Aquests tipus són realment liberals de classe mitjana disfressats. De fet, qualques d'ells actuen així després d'alternar entre el suport dels falsos esquerranosos del Partit Demòcrata, d'una banda, i d'escriure articles, de l'altra, sobre la química de les bombes de canó.

Fa temps, el meu amic Karl Marx els prengué la mesura. El 1850 escrigué una ressenya d'un parell de llibres d'espies policials francesos sobre les societat secretes conspiratives de l'època—els Weatherman de l'època. En aquest text, Marx els ficà de cap per avall i els sacsejà com mai s'havia fet. Vet ací un parell de frases de la ressenya de Marx, com a exemple:

«La llur feina consistia de fet en retallar el procés del desenvolupament revolucionari, fent-lo entrar artificialment en crisis, fent una revolució pel caprici del moment sense les condicions per una revolució. Per ells l'única condició per la revolució és una organització suficient per la llur conspiració. Són els alquimistes de la revolució, i comparteixen plenament la confusió d'idees i la limitació a nocions fixes dels antics alquimistes. S'afanyen per inventar dispositius per realitzar el miracle revolucionari: bombes incendiaris, mecanismes explosius amb poders màgics, rebomboris, els efectes dels quals són certament més miraculosos i estranys com menys base racional tenen. Ocupats en la preparació d'aquests complots, no tenen cap altre objectiu que l'enderrocament immediat del govern existent, i miren amb el menyspreu profund un aclariment més teòric dels obrers quant als llurs interessos de classe».

Això pel que fa a Karl Marx. Però, és clar, Marx és passat de moda per aquests amants de les bombres, les teories dels quals ja s'havien fet velles abans que Marx nasqués. Aquestes teories, ara revestides de nous termes com «guerrillerisme urbà» o d'altres, sempre han sigut les redescobertes de gent superada per la pròpia impotència, frustrada per la pròpia manca de qualsevol perspectiva realment revolucionària, que fa el darrer suspir de ràbia liberal just abans de tornar a «fer-lo» dins el sistema o de donar suport al darrer polític capitalista que empra les frases més modernes de l'esquerra. Per damunt de tot, com ja deia Marx, tenen el més profund menyspreu per les tasques de l'educació teòrica i de l'organització a llarg termini de la lluita de classes de les masses treballadores d'aquest país, que, alhora, tenen el més profund menyspreu per ells, i amb raó.

Deixau aquests tipus en els llurs jocs de polis i bojos. Aqueix no és el camí.