(1962)
Comentari radiofònic de Hal Draper per Pacifica Radio (KPFA) del 20 de juny del 1962.
El Dia de la Independència s'apropa; i començ a pensar com els nostres reverenciats avantpassats s'aixecaren en massa per fer fora l'opressió forastera, per lluitar per la llibertat, per conquerir la democràcia i la sobirania, i el govern pel poble; i tota la resta. Hi tenim una saga revolucionària; com molta gent li agrada d'assenyalar, totes les nacions recentment alliberades poden mirar en la nostra història per veure Com Fer-Ho. Els hi donàrem un model – una revolució model – fa poc menys de 200 anys, o no? Tot plegat em fa sentit molt patriòtic.
Però he mirat en l'Esperit del 76, i el resultat és que estic intrigat, confús i estorat. Pel que m'he trobat.
Sens dubte sempre ho heu sabut, però jo sempre havia tingut la impressió que si més no els nostres precursos colonials eren favorables a la nostra gloriosa revolució – en tot cas, la majoria d'ells. Ja sabem com ens sentim els americans davant els països on bandes de certs homes fan cops d'estat per enderrocar governs per la força i la violència sense el suport de la majoria de la gent?
I amb tot he de dir que les millors autoritats històriques admeten que el percentatges d'americans colonials que donaven suport al bàndol revolucionari contra el britànica era de tan sols – un terç. Específicament, segons les millors estimes, un terç era partidari dels britànics; un altre terç n'era de la revolució; i el darrer terç simplement que li deixessen llaurar el seu camp de moresc.
Això converteix la nostra revolució modèlica en el cop d'una minoria. Per ma vida, no puc pensar en cap altre país del món la gran revolució nacional del qual no rebés el suport de la majoria del seu propi poble. Per exemple, la revolució francesa del 1789 té mala reputació en cercles respectables pel fet que es tallàs el cap a tantes persones, cosa poc esportiva, però – però ningú no ha afirmat mai que la majoria del poble francès no li fes gran goig la caiguda de la Bastilla. Podeu mirar des de la revolució de Cromwell a Anglaterra fins als temps moderns i el cop de peu als britànics d'Índia – el quadre és el mateix, de país a país. La majoria d'aquests pobles donaren suport a les llurs revolucions nacionals.
Però a la nostra modèlica gran revolució americana: sols un terç de la gent! Deixa perplex. No és estrany que ningú no esmente, especialment en els llibres d'història per estudiants impressionables.
Però això no és tot, tot i ser massa. Sabeu que nosaltres els democràtics americans pensam en les revolucions actuals que empren el terror i la coerció contra la gent per forçar-los a unir-s'hi quan en realitat no volen la revolució, o que els afusellen, i es dediques a altres comportaments censurables. No sols ens irriten aquestes coses, sinó que podem arribar, en la nostra indignació, a enviar un exèrcit invasor a Playa Girón per ensenyar bones maneres a aquesta gent desviada. Però una sospita m'envolta: com dimonis la nostra minoria pro-revolucionària dugué les colònies a la lluita contra els britànics?
La resposta, o part d'ella, és el quitranatge i el plomatge inventat aleshores. Tota mena d'assalts físics i de persecucions tingueren un gran paper també; a més d'obligar gent a deixar la llar per anar a l'exili, és a dir, els membres recalcitrants de la deplorable majoria antipatriòtica, els dos terços, especialment el terç conservador. Un historiador ha explicat:
“Els homes eren lligats i sacsejats en pals de valles; eren ficats en gàbies o lligats durant dies; apedregats; asfixiats en cambres amb la llar de foc encesa i amb la ximeneia bloquejada; denunciats com a enemics públics, de forma que es tallàs qualsevol contacte amb els veïns. Disparaven als llurs dormitoris; se'ls demanava diners o argent per estalviar-los la violència... Es cremaven cases i vaixells; eren obligats a pagar els guardes que els vigilaven;... i passejats en carro per ésser injuriats...”.
Uns altres historiadors emfasitzen el gran nombre de gent expulsada cap a Canadà o Anglaterra. No foren pocs els penjats, però el nombre no se sap del cert.
A propòsit, mai heu llegit en els vostres llibres de text que hi hagué moments durant la revolució que hi havia més americans enrolats en les forces britàniques que en les de George Washington?
Vet ací una precisió de l'historiador Louis Hacker, que discuteix les operacions dels anomenats Comitès de Seguretat que organitzaven l'interior durant la nostra modèlica revolució. Escriu:
“Al principi, des dels Comitès de Seguretat d'actuació local i sense cap pretensió de legalitat, els patriotes dugueren a terme una guerra salvatge d'extermini contra els enemics domèstics. [Això és, contra els elements més destacats de la majoria no-revolucionària]. Sense fer cap esforç per disminuir la violència, els comitès capturaren i maltractaren lleialistes, empresonaren molts en camps de concentració, mataren no pocs, en cremaren les cases, en confiscaren els béns, i forçaren uns 100.000 a fugir”.
Cent mil! Aturam-nos un moment en aquesta figura. Un terç de la població colonial de l'època faria precisament uns tres quarts de milió—menys que la població de San Francisco en l'actualitat; així és d'aquest petit nombre que uns 100.000 no sols foren perseguits sinó expulsats de casa seua. (I què pensau que passà amb les dites cases?)... De nou a la història de Louis Hacker, llegim:
“Quan s'establiren agències més sistemàtiques, sota direcció estatal, el segrest de la propietats lleialistes tingué lloc universalment i a gran escala...
“Al començament en tots els estats, i en qualcuns durant tot el període de la lluita revolucionària, aquesta dictadura dels Comitès, que operava sovint sense garanties legals de cap mena i certament sense cap restricció judicial, hi dominava. En tots els estats l'estructura de la dictadura arribà a ésser presidida per un Comitè de Seguretat Estatal dotat de poder executiu i judicial”.
I Hacker segueix per descriure com aquestes dictadures extralegals continuaren en funció com a poder real en molts casos fins i tot quan els govern estatals legals ja s'havien establert formalment.
Hi hagué altres esdeveniments deplorables, també, que no sé si vull esmentar. Els escamots d'execució, per exemple. Ací i allà en l'exèrcit colonial, hi havia ço que les autoritats anomenaven un motí. No era que volguessen passar-se als britànics; sinó grups de soldats que volien negociar amb les autoritats civils mitjançant comitès electes. Això es declarava com a motí; i hi hagué un cert nombre d'aquests. Aleshores, passava això amb aquests aspiracions pel control democràtic i popular de la revolució des de sota: els motins eren reprimits en rodejar els amotinats amb artilleria i se'ls amenaçava de fer-los a bocins si no es rendien. Aleshores els amotinats eren forçats a aportar que els escamots d'execució que afusellaven els dirigents allà mateix. (Aquest relat, siga dit de pas, no es pres de les històries d'atrocitats dels britànics, sinó de Douglas S. Freeman, en la seua biografia monumental de George Washington.)
No hi ha cap raó per multiplicar els detalls; el quadre de la nostra revolució modèlica hauria de quedar clar. La gent sofisticada no es sorprendrà – únicament els patriotes innocents. Com S.G. Fisher assenyala, a la seua Veritable història de la revolució americana:
“La gent que escriu històries són sovint de la classe que pren el bàndol governamental de la revolució; i com a americans, volen creure que la nostra revolució fou diferent de les altres, més decorosa, i alhora lliure de les atrocitats, errors i absurds que caracteritzen el darrer partit patriòtic i revolucionari... En aquest sentit han provat de descriure la revolució de forma que qualsevol persona educada, refinada i conservadora hi volgués haver pres part, però no se sap que mai hagen tingut lloc revolucions d'aquesta mena”.
Ara bé, que se segueix de tot això? Que les revolucions pel terror d'una minoria són perfectament correctes perquè la nostra pròpia i modèlica revolució americana fou una empresa d'aquesta mena? Bé, no ho crec així; però no hauria d'intrigar i d'estranyar (com he dit) a tota la bona gent? És per això que aquests fets són amagats en les nostres escoles – no sols en els cursos inferiors sinó fins al propi nivell universitari? – perquè després de tot no podríem fer que la gent es meravellàs de les revolucions de minories terroristes. Podrien mirar-s'ho i observar que totes les revolucions, especialment les revolucions anticolonials que es donen el món, que tan preocupen Washington, recolzen fins a un cert punt en els pobles respectius. I amb tot, nosaltres, fills i filles d'una revolució d'una minoria terrorista, denunciam aquestes revolucions una vegada i una altra perquè les trobam inconvenients. I fem un posat tan moralista davant això! El petit enclavament de Goa fou alliberat del domini portuguès finalment, amb un mínim de força i amb menys morts que els que cauen en els carrers de Los Angeles en un mes – i sense quitranar ni plomar ningú; i amb tot el nostre dirigent liberal, de nom Adlai Stevenson, s'aixeca a l'ONU per demanar que s'ataque Índia per fer-ho! O quan no els denunciam, silenciosament armam els opressors, com féu Washington durant anys en subministrar armament en la guerra de França contra Algèria.
Tot plegat es complica més encara quan llegiu – ço que llegeix tothom constantment en aquest país – sobre una altra revolució del nostre segle: la revolució russa del novembre del 1917. Llegim a cada pas que fou “preparada” pel moviment dictatoria d'una activa minoria terrorista; en altres paraules, que fou realitzada de la mateixa forma que la nostra revolució americana, que és tan respectable. De la mateixa forma? Bé, no em fa res que el nostre Congrés Continental d'il·lustre memòria no fos un òrgan electe—ni tan sols pel terç que donava suport a la revolució. No, consistia de gent designada pels dictatorials Comitès de Seguretat i similars. Després de tot, quan una revolució ho capgira tot, no podeu anar amb punyetes, o sí? Després de tot, no hi hagué cap votació per decidir la presa de la Bastilla; i Bolívar no començà per organitzar un parlament, etcètera.
No podeu anar amb punyetes – o podeu? Bé, de fet, hi ha hagut una sola revolució en la història del món que tingué lloc després de consultar el sentiment revolucionari en una votació – la única revolució en la història mundial on les forces revolucionàries reberen un manament. No fou la revolució russa del març del 1917, que dugué Kerenskij al poder – un home que ningú no elegí. No, em referesc a la revolució russa que tingué lloc quan, el novembre del 1917, els bolxevics i els llurs aliats d'esquerres havien aconseguit una clara majoria en els soviets democràtics, prèviament, i quan la presa de poder fou defensada en una votació oberta i lliure en el Congrés del Soviets. Em referesc, és clara, a la revolució russa liderada per Lenin i Trockij, que fou després destruïda per la contrarevolució d'Stalin que establí l'actual dictadura totalitària.
La única revolució de la història mundial basada en una vot popular i democràtic! Tot plegat em deixa perplex; i no crec que a la fi vaja a fer l'oració pel quatre de juliol.