UN ESPÈCIMEN DE LA DIPLOMÀCIA DEL SR. BLAINE – ÉS UN HOME SEGUR PER CONFIAR-HI COM A PRESIDENT?
PER D. DE LEON, ESQ.
Publicat originàriament com a pamflet
(«To
Business Men») pel National Committee of Republicans and
Independents (Mugwumps), New York, September of 1884
Transcripció
indexació de Robert Bills (The Socialist Labor Party of
America) i David Walters. Traducció de la Secció
Catalana del MIA.
Els poders conferits per la Constitució a l’Executiu li permeten de conformar la política exterior d’aquesta nació gairebé independentment de la Legislatura. Un president calculador i sense escrúpols pot dur el país a greus complicacions, comprometre’l a una política forassenyada, o si més no a posar en ridícul la seua diplomàcia exterior abans que el Congrés puga tindre una oportunitat per aturar-lo.
De totes les qüestions que el nostre Departament d’Estat hagué de tractar l’any 1881, durant la secretaria del Sr. Blaine, les de més pes per al nostre país i continent foren les derivades de la guerra en la qual Xile, Perú i Bolívia eren llavors implicades; i totes aquelles qüestions se centraven al voltant del punt important del reconeixement del govern del Dr. Francisco García Calderón, a qui una petita coalició de residents a Lima i Callao intentaven de col·locar com a president de Perú després que Piérola, el dictador, i l’únic govern reconegut de Perú, hagués abandonat la capital davant de l’avançament de les tropes xilenes.
El maig d’aquell any el Sr. Blaine envià el següent despatx al Sr. Christiancy, el representant dels Estats Units a Lima:
No. 143 Departament d’Estat,
Washington,
9 de maig del 1881
Senyor – en el vostre darrer despatx, No. -, informàveu aquest Departament que el govern xilè refusava absolutament de reconèixer el general Piérola com a representant de l’autoritat civil a Perú, i que el Señor Calderón era al capdavant d’un govern provisional.
Si el govern Calderón recolza en el caràcter i intel·ligència de Perú i realment s’esforça per restaurar el govern constitucional amb la idea tant d’ordre interior com de negociació amb Xile per la pau, podeu reconèixer-lo com el govern provisional existent, i prestar-li l’ajut que pugueu en consell i bons oficis amb aquesta finalitat.
He rebut el Sr. Elmore com l’agent confidencial d’aquest govern provisional.
Sóc, etc.,
James G. Blaine.
Com que la rebuda pel Sr. Blaine del Sr. Elmore, com l’agent de Calderón deixà el Sr. Christiancy sense cap més opció que reconèixer Calderón; com que el reconeixement de Calderón pels Estats Units fou una passa d’importància transcendental per al futur dels tres bel·ligerants, ja que dugué els Estats Units a les portes d’una guerra estrangera, i com que el Sr. Blaine deixa en blanc el No. del darrer despatx en el que diu el Sr. Christiancy informava el Departament que el Señor Calderón era al capdavant del govern provisional, és d’interès remuntar-se a la correspondència del Sr. Christiancy des del moment que Calderón aparegué en l’escena política i esbrinar quines eren de fet les opinions comunicades al Departament pel Sr. Christiancy en relació a l’estatus del govern de Calderón fins el 9 de maig del 1881, quan el Sr. Blaine n’autoritzà el reconeixement.
El 25 de febrer del 1881, despatx No. 245, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
* * * «Tinc l’honor d’informar-vos que d’ençà que les autoritats xilenes han determinat definitivament ací no tractar amb Piérola, actualment l’únic govern reconegut de Perú, reconegut per tots els altres governs que hi tenen representants, i per Xile mateix en tractar amb ell a Arica.
«Un moviment, doncs, ha estat iniciat entre alguns dels principals ciutadans de Lima i Callao, i encoratjat per les autoritats xilenes, per establir un nou govern en oposició al de Piérola (que encara és a Tarma o Jauja). I en una reunió de 110 d’aquests ciutadans, el Sr. Francisco García Calderón fou, per una bona majoria d’aquella reunió, declarat de constituir, per emprar el llur propi llenguatge, el ‘govern unipersonal’ de Perú.
«Amb una ullada superficial això semblaria ésser un intent de deslliurar-se d’una dictadura clarament adoptada pel poble de tota la República Peruana, i reconeguda per govern estrangers, incloent-hi Xile, amb una nova dictadura, adoptada per la majoria d’una reunió auto-constituïda de 110 homes de Lima i Callao, i reconeguda de moment per ningú més excepte Xile. En aquest aspecte merament, seria és clar, simplement ridícula.
«Però la intenció, com la professa aquest nou ‘govern provisional’ i el diari Xile ací * * * és que aquest moviment per l’establiment d’un nou govern serà sotmès en certa forma al poble de Perú; que es farà una crida al poble, que serà convidat a sancionar aquest govern fins que es puga convocar un Congrés per ratificar o per establir un altre d’alguna forma. I, és clar, si el poble de Perú triàs de ratificar o concórrer en aquest o en qualsevol altra forma de govern, s’hauria de considerar-lo llavors legítim i reconèixer-lo com a tal. Però Xile no pretén d’acceptar cap tractat com a final sense la seua ratificació per un Congrés Peruà, encara que pot acordar mentrestant un tractat provisional amb aquest govern merament provisional, tan sols per sotmetre’l i ratificar-lo per un congrés.
* * * «Si la crida a poble reïx en aconseguir el suport popular, la pau (en els termes que Xile trie de dictar) en serà probablement el resultat.
«Però, si com tem que pot passar, el poble de tan sols una part de Perú ho pot aprovar, i els de qualsevol porció considerable encara s’adhereixen a Piérola, el resultat probablement resultà tan calamitós de fet per a Perú, produint-hi una guerra civil a més de la guerra amb Xile. * * *
* * * «En la crida proposada al poble pel nou govern provisional o proposat provisional, crec probable que la porció del Perú a l’oest dels Andes ratificarà el moviment.» * * *
El 9 de març del 1881, despatx No. 254, el senyor Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«L’intent de formar un nou govern peruà ací en oposició al de Piérola, descrit en el meu despatx No. 245, sembla per les aparences actuals haver fracassat completament. El Sr. F.G. Calderón trobà gran dificultat en aconseguir ministres adients per ocupar càrrecs sota ell; però quan finalment pensava que ho havia arranjat, per primera vegada, segons sembla, començà a inquirir fins a quin punt els seus amics xilens pretenien de permetre governar al seu govern.
«Sol·licitava que l’exèrcit xilè es retiràs de la ciutat de Lima, que se li hauria de permetre d’ocupar el palau governamental i hissar-hi la bandera peruana, que se li hauria de permetre de controlar la casa de duanes i la recol·lecció d’aranzels, etc., tot el qual fou refusat; per això, segons entenc, els seus ministres proposats refusaren d’actuar, i ell mateix era disposat a declinar la tasca de formar un govern. Es reporta ara de nou que no ha abandonat definitivament l’intent, però tampoc no ha resultat res en clar».
El 16 de març del 1881, despatx No. 257, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«En referència al meu despatx No. 254, pel que fa a l’intent de formar un nou govern de Perú, sota els auspicis de les autoritats xilenes, tinc l’honor d’informar-vos ara addicionalment que l’intent, encara que per un temps aparentment abandonat, ha persistit des de llavors, i que en el 12è instant aquell nou govern fou instal·lat en el petit llogarret (massa petit per anomenar-no vilatge) de Magdalena, a unes tres milles de Lima, que ha estat declarat territori neutral».* * *
«Com Piérola encara afirma ésser el govern de Perú, la gran qüestió per a jo i altres ambaixadors d’ací és decidir la del reconeixement, quant tots fins ara han reconegut Piérola. La meua pròpia opinió és que no puc reconèixer aquest nou govern professional {provisional} fins que semble ésser un govern de Perú, per comptes de Lima i Callao».
El 23 de març del 1881, despatx No. 264, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«Tinc l’honor d’informar-vos que el Señor Manuel M. Gálvez, el secretari de relacions exteriors sota el nou govern, establert o intentat d’establir per a Perú, vingué a veure’m ahir * * *
«Inquiria llavors què pensava jo de la política de trametre un enviat especial als Estats Units. Li vaig dir francament que no veia més que una objecció, i que aquesta podia no ésser més que temporal, és a dir, que fins ara no semblava suficientment que aquest nou govern fos el govern de Perú, i que fins que això semblàs, els Estats Units podrien no ésser disposats a reconèixer-lo com a tal; que en la mesura que el nostre govern, amb tots els altres governs que hi són representats, havien reconegut el govern de Piérola, jo mateix, en absència d’instruccions en sentit contrari, era obligat d’esperar fins que semblàs per vot o aquiescència del poble de Perú que la majoria aprovava o admetia el nou govern, i que era inclinat de creure que el meu govern probablement prendria la mateixa opinió de la qüestió; i que, de mentre, no havia vist prou evidència d’aquesta aprovació o aquiescència, però que el mateix moment que hagués vist aquesta evidència, reconeixeria el nou govern sense esperar instruccions, i que tot el que el nostre govern volia saber era quin és el govern de Perú per de seguida reconèixer-lo; però que no es podien convertir ells mateixos en partits d’una contesa entre dos governs, tots dos afirmant ésser el govern de Perú, fins que el poble de Perú hagués decidit la qüestió per ells mateixos, etc.».
El 31 de març del 1881, despatx No. 273, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«SENYOR—En referència al meu despatx No. 264, he d’informar-vos ara que, segons totes les aparences, el nou govern peruà, del qual el Sr. García Calerón és el cap, no sembla probable que siga reconegut pel poble de Perú; i mentrestant, segons tota manifestació de la voluntat popular que ha arribat al meu coneixement, la massa del poble sembla probable que continua adherida al dictador Piérola. Circumstàncies encara no ocorregudes ho poden canviar; però, per ara, segons la millor informació que puc aconseguir, les mateixes localitats en la concurrència de les quals el nou govern comptava, encara s’adhereixen a Piérola, i fins i tot ací a Lima, el govern municipal, en una reunió celebrada ahir, decidiren unànimement no reconèixer-lo; i quan l’alcalde (batlle) anà a consultar el secretari xilè de guerra al palau, fou informat que el govern xilè no reconeixia encara el nou govern (esperant, sens dubte, veure que fos reconegut primer pel poble de Perú). I quan l’alcalde demanà què hauria de fer el govern municipal en el cas que el nou pretès govern demanàs l’edifici de la municipalitat i cercàs de treure’ls fora, el secretari de guerra replicà, en substància, que no ho sabia, però que si cap pertorbació de la pau hagués de tindre lloc en una baralla entre el nou govern i les autoritats municipals, hauria d’enviar-los tots igualment a la presó».
El 4 d’abril del 1881, despatx No. 277, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«SENYOR—En referència als meus despatxos Nos. 257,264 i 273, en referència a la qüestió, Quin és el govern de Perú? tinc ara l’honor d’informar-vos addicionalment que d’ençà del meu despatx No. 273, l’alcalde (batlle de la vella municipalitat sota el govern Piérola) refusà d’aplicar la resolució unànime del Consell municipal, i permeté el Consell del 1879 d’entrar-hi i prendre-hi possessió, d’acord amb el decret del govern provisional de García Calderón. Diré a més que aquesta és l’única indicació, d’ençà dels despatxos anteriors, de l’acceptació del govern provisional de Perú.
«Fins i tot les províncies del nord, en les quals comptava (i on, supòs, el terror de les armes xilenes hauria garantit l’adhesió del poble), semblen ésser aclaparadorament oposades al govern provisional de Calderón i adherir-se a Piérola. Aquest és també el cas en el Sud. * * * * En el present totes les indicacions són que gairebé tots els habitants a l’est dels Andes encara s’adhereixen a Piérola, i que el mateix és el fet amb la majoria entre les muntanyes i la costa.
«Cadascun dels (anomenats) governs ha convocat un Congrés».
El 13 d’abril del 1881, despatx No. 283, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«SENYOR—En referència al meu despatx No. 277 sobre la qüestió, Quin és el govern de Perú? tinc l’honor d’informar-vos que res no ha ocorregut que contribuesca a canviar l’aspecte de la qüestió. * * * * L’evidència, per ara, és ben clara que la majoria aclaparadora del poble de Perú s’oposa al govern provisional, i encara s’adhereix a Piérola, i de moment, si l’exèrcit xilè hagués de partir demà, l’única seguretat dels membres del govern provisional seria partir amb ells».
Aquestes eren les lletres rebudes en el Departament fins a i abans del 9 de maig, quan el Sr. Blaine autoritzà el Sr. Christiancy a reconèixer Calderón. De cap d’aquests despatxos, i especialment tampoc del darrer, sembla que el Sr. Christiancy autoritzàs les inferències damunt les quals el despatx del Sr. Blaine sembla fundar-se.
Tampoc l’opinió del Sr. Christiancy quant a l’estatus de Calderón patí cap canvi d’ençà del darrer despatx, No. 283, de 13 d’abril. Després d’aquest despatx la seua correspondència continua en el mateix to, mostrant d’una banda la popularitat del govern Piérola, i de l’altra la impotència del de Calderón, i el descrèdit en el que havia caigut.
El 17 d’abril del 1881, despatx No. 285, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
* * * «Piérola, segons els darrers reports, romania a Jauja, amb una petita força d’uns 200 homes, però encara afirma ésser el govern de Perú, emet els seus decrets com a tal, en disposar encara aparentment del suport de la gran majoria del poble de Perú».
El 9 de maig del 1881, despatx No. 296, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
* * * «El coronel Lagos, el comandant de les forces xilenes ací, havia fet un arranjament amb el govern provisional de Francisco García Calderón, per permetre el seu govern el control de la Casa de Duanes en la part nord de Perú, per permetre’l de mantindre el seu govern, i el dret d’enviar uns 500 o 600 soldats a les viles del nord per fer efectiva la seua autoritat amb aquesta finalitat.
«Però uns quatre o cinc dies d’ençà que el secretari adjunt de guerra de Xile hi arribàs, i l’arranjament esmentat fou de seguida desaprovat i revocat, als soldats del Señor Calderón no se’ls permeté d’embarcar-se.
«Ells (els xilens) encoratjaren l’establiment del govern provisional de Calderón, i de tant en tant encoratjaven aquell govern en els esforços, però aviat començaren a tractar-lo amb menyspreu, i a retallar-li un privilegi rere l’altre, encara permetent-li de fer crides al poble de Perú per a la llur adhesió, i a convocar un Congrés».* * *
El 17 de maig del 1881, despatx No. 301, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«SENYOR—Tinc l’honor d’informar-vos que en el 14 del corrent aparegué el següent a El Orden, de Lima, el diari que és l’òrgan del govern provisional de Calderón, és a dir:
(Cablegrama oficial anglès.)
PARÍS, 12 de maig, VALPARAÍSO, 13, a 1.50 P.M. President CALDERÓN, Lima:
Elmore telegrafia des de Washington, dient que el govern Calderón ha estat reconegut pel govern americà.
«Si pogués confiar en l’autenticitat d’això, és clar, hauria de reconèixer el govern provisional, per bé que cap altra delegació ho ha fet encara. * * * Per tant he d’esperar informació oficial directa del meu govern abans de prendre cap passa oficialment de reconeixement fins que veja una evidència satisfactòria que Perú ha admès el govern provisional, evidència que fins ara no he vist, per bé que durant la darrera setmana aquell govern semblat haver fet alguns progressos en aquella direcció». * * *
El 27 de maig, despatx No. 310, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«SENYOR—Tinc l’honor d’informar-vos que en el primer instant, jo, com qualsevol altre membre del cos diplomàtic d’ací, vaig rebre una lletra circular, amb data de 30 d’abril, de M.M. Gálver, que afirmava ésser Secretari de Relacions Exteriors de Perú, sota el govern provisional del Dr. Francisco García Calderón, comunicant la instal·lació d’aquell govern, i els noms dels membres del Gabinet; en ésser això evidentment escrit per convidar al reconeixement pel cos diplomàtic, una reunió d’aquell cos fou convocada un dia o dos després per considerar la propietat de resposta. Tot el cos acordava que no hi havia encara prou evidència que aquest govern provisional hagués esdevingut el govern defacto de Perú, i tothom concorregué en la resolució de no fer-hi encara cap resposta. Una altra reunió del cos fou celebrada ahir, sobre el mateix tema, i si bé tothom (amb la possible excepció d’un) acordava que no hi havia encara prou raons per al reconeixement, amb tot diversos, dels quals jo n’era un, creien que seria adient reconèixer la recepció de la lletra, però d’una manera que es pogués construir com a reconeixement. Dos o tres semblaven objectar a la resposta, perquè creien que no es podria fer sense que implicàs un reconeixement. * * *
«D’ençà del meu despatx, No. 302, al govern provisional se li ha permès d’enviar 225 homes més, fent un total de 300, a la província de Junín, amb l’objectiu, supòs, de permetre els congressistes d’aquella regió a vindre a Lima. Però aquesta força és massa petita per impedir que el congrés de Piérola es reunesca a Ayacucho el 6 de juny, i es reporta i creu ací que Pièrola durà allà des del sud un mínim de 1.000 homes.
«Aquesta és la posició de moment. No hi ha diferència d’opinió en el cos diplomàtic pel que fa als principis de reconeixement.» * * *
Aquest era el tenor uniforme dels despatxos del Sr. Christiancy al Departament en relació a Calderón des del moment que la trobada de cent deu ciutadans de Lima i Callao l’establí, o com el Sr. Christiancy ho expressava, intentà d’establir com a President de Perú, fins el dia que rebé el despatx del Sr. Blaine del 9 de maig, autoritzant reconeixement. Immediatament a la recepció d’aquest despatx, el Sr. Christiancy el respongué el 16 de juny, despatx No. 319, com segueix:
“SENYOR—En resposta al vostre despatx No. 143 [Lletra del Sr. Blaine de 9 de maig del 1881], tinc l’honor de dir que aquell despatx em posa en la greu responsabilitat de determinar com a matèria de fet tres proposicions diferents, sobre cap de les quals he estat capaç d’aconseguir cap prova gaire satisfactòria.
«1r. Si el govern provisional del Señor Calderón té el suport del caràcter i influència de Perú;
«2n. Si realment s’esforça en restaurar el govern constitucional; i
«3r. Si ho fa, si és amb la intenció d’ordre interior i negociació amb Xile per la pau.
«La primera qüestió sota les circumstàncies actuals és una de ben difícil de decidir tot just ara. Si s’hi refereix a mers diners o ‘influència’ financera, això s’ha de trobar al llarg de la costa, que és completament controlada pels xilens, i consisteix en propietaris rics de plantacions de sucre i de la classe mercantil, que cerca la pau a qualsevol preu i sota qualsevol terme. Però si per ‘influència’ o pes d’influència sobre matèries polítiques o governamentals (que concloc que és el vostre sentit), llavors hi ha espai per a dubte, i sóc força inclinat a creure que pot girar-se en contra del govern provisional. És una qüestió ben feixuga de decidir.
«Sobre les altres dues qüestions no tinc fonament, excepte les professions del govern provisional, per decidir-ho; però sóc inclinat a pensar que s’hauria de decidir en l’afirmatiu. * * *
«Però ahir vaig tindre una conferència amb l’Almirall Lynch, comandant de les forces xilenes d’ací, i amb el Señor Godoy, el representant de Xile en afers polítics ací, i vaig trobar de seguida que no volen que el govern provisional de Perú siga reconegut per ara, i tots dos em deien que no l’havien reconegut per part de Xile, i que voldrien veure’l reconegut per altres nacions fins que ells l’hagen reconegut. * * *
«Aquest govern no és, ni tan sols com a tal, un govern defacto en cap part del Perú, excepte en un petit llogarret de Magdalena».
El 21 de juny del 1881, cinc dies després, despatx No. 320, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«SENYOR—En referència al meu despatx No. 319, tinc l’honor d’informar-vos del resultat de la reunió diplomàtica allà referida. Vaig trobar que l’opinió del cos era, 1r, que l’(anomenat) govern provisional té el suport del pes de caràcter i influència política de Perú; 2n, que l’objectiu d’aquell govern és restaurar el govern constitucional a Perú; 3r, que cerca de restaurar l’ordre internacional; 4t, que desitja fer la pau amb Xile; però, 5è, que l’(anomenat) govern provisió no es pot, sota les circumstàncies actuals, considerar un govern de facto, com per atorgar-hi el reconeixement per aquesta raó.
«Sóc inclinat a concórrer amb el cos en tots els punts anteriors, encara que tinc certs dubtes sobre el primer, i no sóc sense suspicàcia pel que fa als 2n, 3r, i 4t.
«Això pot semblar, a primera vista, de dur el cas dins dels principis del vostre despatx, No. 143, i d’autoritzar-me (per bé que no instruir-me) a reconèixer allò que s’anomena el govern Calderón o provisional. Però el vostre despatx, quan es considera acuradament, pot, i potser s’ha de construir com haver estat escrit en l’entesa que el govern Calderón era un govern defacto, si més no d’una gran part Perú.
«El fet és que no és un govern de facto, o en l’exercici de les funcions de govern enlloc excepte allà on les autoritats xilenes opten o li permeten d’exercir qualsevol poder d’aquesta mena, i aquest és confinat en límits ben estrictes. Se li ha permès d’exercir, fins ara, plens poders únicament en el petit llogarret de Magadalena.
* * * * * * * * * * * * * * *
«Ara, en examinar acuradament el vostre despatx No. 143, veig clarament que un dels vostres objectius en reconèixer el govern Calderón és dur-hi la pau amb Xile. * * * * Però sóc ara plenament convençut que Xile no pretén fer la pau amb Perú a menys que siga força a fer-ho per pressió externa. * * * El dissabte passat (19 del corrent), el Sr. Godoy, el representant polític de xile ací em cridà a la legació i tinguérem una conversa lliure i general sobre tota la situació. * * * Podia veure clarament que ells (els xilens) no volen que s’atorgue cap encoratjament o prestigi al govern Calderón tret d’allò que ells puguen triar d’atorgar-li. * * * Es veurà ràpidament que un compliment literal del permís atorgat en el vostre despatx de reconèixer el govern Calderón seria probablement violar-ne l’esperit i interès; i abans de separar-se de la norma segura i generalment aprovada de reconèixer un nou govern, que hauria de semblar un govern de facto, crec que hauria d’esperar, si més no fins a l’arribada d’una altra correu, * * * ja que de mentre haureu rebut altres despatxos meus que poden permetre-us donar instruccions més aplicables a l’estat actual de coses. * * * *
«Cap altre representant estranger d’ací és disposat encara a reconèixer aquest govern Calderón, i crec que veig preocupació en part d’ells en veure que els Estats Units s’aparten de la doctrina generalment sostinguda de reconèixer un nou govern tan sols quan ha esdevingut govern defacto. Siga quin siga el suport que el ‘govern Calderón’ puga semblar tindre, és l’opinió fixada i unànime de tot home intel·ligent ací que no duraria ni un dia després que les forces xilenes haguessen d’abandonar el país. I la meua pròpia opinió és que si els Estats Units el reconeguessen avui, les autoritats xilenes tindrien bona cura que qualsevol prestigi que puga aconseguir d’aquest reconeixement siga més que compensat per les limitacions més estrictes que l’imposarien sobre qualsevol exercici de poders governamentals».
Després de rebre dos altres correus de Washington i el 28 de juny del 1881, despatx No. 322, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«SENYOR—En referència al meu despatx, No. 320, tinc l’honor de dir-vos a més que he considerat acuradament la qüestió del reconeixement del govern provisional allà referit, i en no haver rebut res a través del darrer correu modificant de cap manera el vostre despatx No. 143, i sabent que us he mantingut plenament informat de tots els fets necessaris per a una decisió, i en veure que la qüestió de si el govern Calderón és un govern defacto no fou feta explícitament una condició, i que el fet d’haver rebut ja el Sr. Elmore com a agent confidencial d’aquell govern, que prenc com a indicació clara que esperau que jo reconega aquell govern si trob els fets que havíeu esmentat com a hipotètic són certs, però més especialment en sentir un rumor ací que vindria dels Estats Units segons el qual el meu successor no arribaria ací fins que la pau fos acordada, i, per tant, en témer que la meua omissió en fer la requisició es puga construir com una intenció de part meua d’endarrerir la seua arribada, concloc finalment, el 26 del present, de reconèixer el govern provisional com a tal. * * *
«He de confessar que si se’m deixàs actuar completament segons el meu judici, no hauria reconegut aquest govern provisional fins que hagués esdevingut un govern defacto, o fins que hagués reeixit en aplegar un quòrum del Congrés, no fins que poguéssem haver vist si aquest Congrés o el de Piérola (assemblea nacional) a Ayacucho representassen la majoria del poble de Perú. Però no reclam cap dret d’alçar el meu propi judici contra el del meu govern, en creure que l’obediència estricta als desitjos del meu és el meu primer i únic deure.»* * * * * * *
El 6 de juliol del 1881, despatx No. 327, el Sr. Christiancy escrivia al Departament com segueix:
«SENYOR—En referència al vostre despatx No. 148 i al meu despatx No. 322, tinc l’honor d’afirmar que, com tenia raó de témer quan vaig escriure el darrer despatx, encara tinc més raó per témer ara que el reconeixement del govern provisional de Francisco García Calderón fou prematur * * * encara que davant del vostre despatx No. 151, així com dels vostres despatxos previs, és ben clar que havíeu determinat el reconeixement del govern provisional, i que jo tan sols complia amb el vostre desig de fer el reconeixement.
«Tem, però, que aquest reconeixement conduirà a moltes complicacions, però he obeït el que era obligat a considerar les vostres ordres».
Aquestes eren les opinions del Sr. Christiancy pel que fa a l’estatus de Calderón i aquestes eren en el seu propi llenguatge les raons que l’empenyeren, contra el seu propi judici, d’obeir les ordres del Sr. Blaine i reconèixer un govern que mancava encara de tots els atributs essencials d’un. Quina era l’opinió del mateix Sr. Blaine pel que fa a la legalitat del reconeixement de Calderón es pot jutjar de l’argument contingut en una de les seus darreres notes diplomàtiques, set mesos després que no hagués fet més que ordenar el Sr. Christiancy de reconèixer l’anomenat govern provisional, i quan era a punt de perdre el control de la nostra Oficina d’Exteriors, escrivia al Sr. Wm. H. Trescot el seu despatx No. 2, datat a Washington l’1 de desembre del 1881, en el que hi ha el passatge següent:
El 25 de febrer del 1881, el Sr. Christiancy, el representant dels Estats Units a Lima, escrigué al Departament, com segueix:
«S’ha iniciat, doncs, un moviment entre els ciutadans destacats de Lima i Callao, i encoratjat per les autoritats xileses d’establir un nou govern en oposició al de Piérola».
Des d’aquesta data fins el 13 d’abril del 1881, el Sr. Christiancy mantingué informat el Departament de les probabilitats de l’establiment del govern Calderón, anomenat així pel nom de l’eminent estadista peruà que havia estat escollit com a President. En aquella data escrivia:
«En la meua opinió personal, però, si el govern provisional hagués sorgit sense cap aparença de suport de les autoritats xilenes, hauria tingut molts elements de popularitat, i probablement hagués reeixit en aconseguir l’aquiescència del poble. Aquest nou govern és conscient de la importància d’una pau propera amb Xile, la necessitat de la qual hauria d’ésser reconeguda que qualsevol home reflexiu; mentre que el de Piérola proposa la intenció de continuar la guerra; però no té mitjans per a aquest propòsit en l’actualitat, i la meua opinió és que qualsevol esforç per fer-ho acabarà amb calamitats més grans per a Perú».
El 21 de maig, el mateix representant, en una postdata al seu despatx del 17, diu:
«D’ençà que vaig escriure l’anterior s’ha fet encara més probable que l’amenaça d’ocupació indefinida fos intencionada únicament per conduir els peruans al suport del govern provisional, ja que fa dos dies permeteren el govern d’enviar 75 soldats a Tacna, Aroyo, etc., per controlar aquella part del país, per tal de permetre els membres del Congrés de vindre a Lima; i ara comença a semblar com si Calderós pogués aconseguir un quòrum (dos terços) del Congrés. Si ho aconsegueix, serà una prova que Perú admet aquell govern, i si rep els dos terços dels membres, crec que reconeixeré el govern provisional, o aquell que el Congrés i el President puguen elegir, si no és que, mentrestant, rep unes altres instruccions».
El 9 de maig del 1881, se li havien enviat instruccions des del Departament, que es creuaren amb aquest despatx, en les que li deien:
«Si el Govern Calderón té el suport del caràcter i intel·ligència de Perú, i s’esforça realment en restaurar el govern constitucional amb la intenció tant d’ordre interior com de negociacions amb Xile per la pau, podeu reconèixer-lo com el govern provisional existent, i prestar-li l’ajut que pugueu en assessorament i bons oficis amb aquesta finalitat».
Actuant sota aquestes instruccions, encara que amb un cert dubte explícit quant a la permanència probable de la seua existència, el Sr. Christiancy, el 26 de juny del 1881, reconegué formalment el govern Calderón.
De la llarga llista de despatxos del Sr. Christiancy que contenien en termes inequívocs informació quant al fet que el de Calderón no era ni tan sols un govern de facto, el Sr. Blaine trià tan sols un passatge insignificant del primer i un altre del darrer, sobre els quals fonamentà la seua acció de reconeixement, i suprimí tots els altres.
Primer—Suprimí l’afirmació del Sr. Christiancy en el primer despatx, en el qual el de Calderón era anomenat «govern provisional o proposat com a provisional».
Segon---Suprimí l’afirmació continguda en el despatx següent del 9 de març, que mostrava que les autoritats xilenes desaprovaven Calderón.
Tercer—Suprimí el comentari del Sr. Christiancy en el tercer despatx del 16 de març, on deia que no podia reconèixer Calderón fins que semblàs un govern de Perú per comptes de Lima i Callao.
Quart—Suprimí l’al·lusió del Sr. Christiancy al de Calderón com «el nou govern establert o intentat d’establir», continguda en el quart despatx del 23 de març, i el seu comentari que els Estats Units no podien reconèixer el govern provisional proposat, ja que seria fer-se parts en una contesa entre els dos governs que reclamaven ésser el govern de Perú, abans que el poble de Perú hagués decidit la qüestió per ells mateixos.
Cinquè—Suprimí l’al·lusió del Sr. Christiancy al de Calderón com el «pretès govern», i semblantment suprimia la informació continguda en el cinquè despatx del 31 de març, que la massa del poble semblava que probablement continuava la llur adhesió a Piérola; que les mateixes localitats amb les que comptava el nou govern, i fins i tot la mateixa Lima, mostraven una aversió marcada a Calderón; i finalment que les autoritats xilenes contemplaven clarament el govern Calderón amb menyspreu i no l’havien reconegut encara.
Sisè—Suprimí la valuosa informació lliurada en el sisè despatx del Sr. Christiancy del 4 d’abril, que gairebé tots els habitants a l’est del Andes encara s’adherien a Piérola, i que el mateix era el fet amb la majoria entre les muntanyes i la cosa; amb altres mots que al llarg i ample de Perú Piérola era el govern reconegut.
Setè—Mentre feia una citació equívoca del despatx del 13 d’abril, suprimia el passatge explícit contingut en el mateix despatx, que la majoria aclaparadora del poble de Perú eren oposats al govern provisional, i que si l’exèrcit xilè hagués de partir l’endemà l’única seguretat per als membres del govern provisional seria partir amb ells.
Després d’haver fet aquestes importants supressions de qüestions que coneixia abans d’autoritzar el reconeixement de Calderón, el Sr. Blaine recorregué a una postdata en el despatx del Sr. Christiancy del 17 de maig per justificar la seua acció. El dit despatx de 17 de maig podria no haver influït la conducta del Sr. Blaine el 9 de maig; però no tan sols féu que precedís el seu despatx del 9 de maig, en el passatge citat abans de la seua lletra al Sr. Trescot, sinó que trià aquest únic passatge, escrit de pressa com a postdata d’un despatx que tractava qüestions ben diferents, i ignorava completament els continguts dels despatxos del Sr. Christiancy de 17 d’abril, 9 de maig, 17 de maig, i 27 de maig, tots els quals eren especialment o principalment dedicats a la qüestió de Calderón i mostraven no tan sols la preponderància de Piérola sobre Calderón sinó també el marcat menyspreu amb el qual les autoritats xilenes i tots els altres governs representats a Lima tractaven l’anomenat govern Calderón.
La supressió gairebé in toto de la correspondència del Sr. Christiancy del 25 de febrer al 13 d’abril, i el recurs a un document posterior per justificar una acció anterior no li semblaven, i amb justícia, suficients al Sr. Blaine per explicar el seu reconeixement de Calderón. En el passatge abans citat de la seua lletra al Sr. Trescot procedia a esmentar el seu despatx del 9 de maig al Sr. Christiancy, però trobava aconsellable no insertar-lo sencer, i el públic, a qui de fet s’adreçava la lletra de Trescot, no és doncs informat de tots els seus continguts. Com es veurà, el Sr. Blaine suprimí amb cura la primera porció, on falsament sostenia que el Sr. Christiancy li havia informat que Calderón era al capdavant del govern, i amb la mateixa cura deixava caure la darrera clàusula, que era com segueix:
«El Sr. Elmore ha estat rebut per jo com l’agent confidencial de tal govern provisional».
I llavors aquest despatx mutilat i garbejat es pretén com les instruccions sota les quals actuà el Sr. Christiancy.
El fet, però, és que aquest despatx mutilat del 9 de maig, tal com és citat pel Sr. Blaine, no eren les «instruccions» reals sota les quals actuà el Sr. Christiancy; tampoc no reconeixia el govern Calderón «amb certs dubtes expressats pel que fa a la permanència probable de la seua existència», com feia el Sr. Blaine. Els despatxos el Sr. Christiancy del 16 de juny, 21 de juny, 28 de juny i 6 de juliol del 1881, destacats a dalt són expressius en aquestes matèries, i contribueixen a una refutació clara de l’afirmació del Sr. Blaine. Enquimerat en veure’s mal citat en aquell despatx, No. 143, des de Washington, consulta el cos diplomàtic de Lima, i després de vacil·lar durant una quinzena finalment reconegué Calderón. Una inspecció dels seus despatxos del 28 de juny i 6 de juliol del 1881, revelarà les raons reals i de control per les quals, mentre el seu propi judici condemnava el pas, finalment el prengué, és a dir: 1r. La recepció del Sr. Elmore pel Sr. Blaine com l’agent confidencial del govern Calderón, tot i que ell, el Sr. Christiancy, havia mantingut el Departament acuradament informat pel que fa a l’estatus real d’aquell govern; i 2n la recepció pel Sr. Christiancy de diversos despatxos subsegüents després del del 8 de maig, que no li deixaven cap opció més que la de reconèixer Calderón, i el forçaven a la conclusió que en prendre aquest pas arriscat no feia més que obeir el que ha estat obligat a considerar com les ordres del seu superior. I ací és d’importància assenyalar que tan sols podem inferir de les al·lusions fetes en ells pel Sr. Christiancy, quins eren els continguts d’aquests expressius despatxos de Washington rebuts per ell després del del 9 de maig del 1881, i que tan enormement influïren la seua conducta en les premisses; no foren transmesos al Congrés el desembre del 1881, i no es troben en aquell arxiu.
El Sr. Blaine no pecà d’ignorància o de desencert. La voluntarietat del seu menyspreu forassenyat dels usos diplomàtics i de la seua violació de principis ben establerts del dret internacional, evidents en el seu reconeixement de Calderón, es mostra en la preocupació d’amagar la seua malversació, i pel curs deliberat de confusió i de supressio veri al qual recorregué en la seua lletra al Sr. Trescot, per tal d’enganyar el públic. La determinació amb la qual entrà en una política tan carregada de perill per al país, però, ha d’haver estat promoguda per un motiu adequat i igualment monstruós. La seua connexió íntima amb el pla de Jacob R. Shipherd d’apropiar-se tot el Perú a través d’una companyia americana; l’absència dels arxius del Departament d’una sèrie de lletres importants de Shipherd al Sr. Blaine, i del Sr. Blaine a Shipherd; l’esforç desesperat però fracassat del Sr. Blaine en un dia posterior de semblar completament desconnectat de Shipherd; i finalment el reconeixement del Sr. Blaine de la reivindicació de Landreau malgrat que sabia que s’havia unit al reclamant abans que hagués esdevingut ciutadà americà, si és que mai ho esdevingué (una circumstància que impedeix la intervenció d’aquest país de part del reclamant), són circumstàncies importants que expliquen els objectius i finalitats d’aquesta tortuosa diplomàcia, i hi deixen clar qualsevol cosa que puga semblar dubtosa o incomprensible. Amb la perspectiva, el 9 de maig del 1881, de vuit anys en el control del nostre Departament d’Exteriors, i l’esperança, després d’això, de vuit anys en la Presidència, l’oportunitat hauria d’haver estat pensada per ell d’invitar a posar dempeus i realitzar aquest agosarat pla que ha estat obertament declarat per la Companyia Peruana, representada pel Sr. Shipherd, d’establir un protectorat dels Estats Units damunt de Perú, i d’instituir en aquest país una nova Companyia de les Índies Orientals, amb Perú com a camp d’explotació. Amb aquesta finalitat el poder creixent de Xile havia d’ésser afrontat, i com que Calderón, encara que afavorit al principi, aviat fou després desautoritzat per aquella República per raó de la manca d’inclinació a signar un tractat amb Xile que cedís territori, el manteniment d’un govern com el de Calderón pels Estats Units esdevingué equivalent a obstaculitzar les reclamacions de Xile sobre Perú. Per a la promoció dels plans de Landreaus i Shipherd, això era un prerequisit. La política del Sr. Blaine en reconèixer un govern com el Sr. Christiancy representava que era el de Calderón, i malgrat els desitjos de Xile en sentit contrari, saltà amb els desitjos de Shipherd, i era d’acord amb els interessos dels reclamants de Landreau.
Però tota aquesta política d’artifici i engany de part de l’anomenat govern Calderón resultà que no era suficient per apropiar-se de Perú en benefici de la Companyia Peruana i dels reclamants de Landreau. El nostre Departament d’Exterior havia d’adaptar encara més la seua política als objectius d’aquell agosarat pla político-monetari. En conseqüència, el Sr. Blaine dissenyà un pla addicional que, si no hagués fracassat també, hauria anat més enllà cap a l’establiment a Perú del pla de Companyia de les Índies Orientals que cap dels seus mètodes previs en aquest sentit. El 29 de novembre del 1881, emeté la seua lletra circular a totes les nacions independents d’Amèrica del Nord i del Sud, convidant-los a enviar delegats a un congrés amb l’objectiu de «considerar i discutir els mètodes d’evitar la guerra, etc., etc.». En la mesura que aquest pla era benevolent, era absurd. Els utòpics poden somniar avui en una pau internacional; l’estadista pràctic sap, però, que la pau, com l’ordre, s’han d’imposar, i que allà on existeix cap poder o, en la natura de coses, no pot existir per imposar aquesta pau, les previsions d’abolir la guerra són fútils. El Sr. Blaine no n’era ignorant. L’estil benevolent amb el que s’enviava aquesta invitació no era més que una coberta per amagar-ne l’objectiu real, que era curosament mantingut en el rerefons. Vora la meitat d’aquella lletra circular apareix el següent passatge hàbilment articulat:
«Impressionat per aquestes idees, el President estén a tots els països independents de Nord i de Sud-Amèrica una invitació honesta a participar en un congrés general a celebrar en la ciutat de Washington el dia 24 de novembre del 1882, amb l’objectiu de considerar i discutir els mètodes d’evitar la guerra entre les nacions d’Amèrica. Desitja que l’atenció del Congrés es limitarà estrictament a aquest gran objectiu; que la seua única finalitat serà cercar una via d’evitar permanentment els horrors d’un combat cruel i sagnant entre països, el més sovint d’una sang i una parla, O LA CALAMITAT FINS I TOT PITJOR D’UNA COMMOCIÓ INTERNA I LLUITA CIVIL».
Si el Congrés s’hagués reunit, hagués estat controlat pel Sr. Blaine, i s’hagués adoptat un pla per evitar la calamitat fins i tot pitjor d’una commoció interna i lluita civil, s’hauria dispositat el fonament per a la intervenció subsegüent dels Estats Units en tots els AFERS INTERNS de les nostres repúbliques germanes, i entre elles de Perú. Si aquell fonament s’hagués dipositat, s’haurien obert de bat a bat les portes per a complicacions exteriors eternes; la nostra política de pau s’hauria convertit en quelcom del passat; en cada moment hauríem estat cridats pels perdedors de cadascun d’aquests països, i ENS HAURÍEM CONVIDAT A ESDEVINDRE PARTS EN TOTES LES COMMOCIONS DEL PERÚ, EL MATEIX QUE GRAN BRETANYA HA FET A LES ÍNDIES ORIENTALS! Dedicats a aquesta política, el rostre d’aquest país hauria estat completament canviat. La pau hauria fugit; una extensa classe militar hauria sorgit, i el fons de corrupció que el ric sòl de Perú hauria posat a disposició del Sr. Blaine hauria fet impossible una reforma pacífica del nostre servei civil.