AVM – AVM-Català (it) – Arxiu d'Onorato Damen (it)

NO HI HAURÀ PARTIT REVOLUCIONARI SI... [fragment]

Onorato Damen

(1978)

(publicat originalment (Non ci sarà partito rivoluzionario se...) a Battaglia comunista n. 12, desembre del 1978)

(...) En aquesta època de confusió i de dispersió política, tots es reclamen de Marx, de Lenin i del socialisme, i en aital babel de llengües i d'ideologies omplen l'escena social i política del món, que es tracta de creure que el teu Marx, el teu Lenin, el teu socialisme resten certament incontaminats, i que són els que realment condueixen el proletariat i el seu partit vers una solució revolucionària de la crisi que destrueix la societat capitalista.

El partit, per tant, ha de fer cara a aquesta situació que no és aliena a la seua lluita, però com? Vet ací el problema de la tàctica. Si per tàctica s'entèn l'acció de capgirar en una situació els objectius intermediaris pels instantanis, aquesta no és la nostra tàctica perquè trencaria la línia de desenvolupament d'una visió estratègica de la lluita. El moment tàctica sempre es considera com un moment de desenvolupament de la línia general d'una estratègica revolucionària de classe. Aquest moment de l'acció contingent, quant vist i resolt com a projecció vers el fi revolucionari, no és mai un fi en si mateix sinó en funció d'aquell fi.

No hi haurà partit revolucionari si no s'enfronta a l'onada de contaminació ideològica creixent entre les pròpies forces minoritàries que gosen de reclamar-se marxistes. La nostra tasca, per tant, és la de treballar per la represa dels valors doctrinaris del marxisme científic i de la dialèctica de la superació revolucionària contra tota la teoria fàcil que es basa en la dialèctica formal. Des de les experiències intel·lectualistes de l'escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, etc.) als exercicis més recents d'historicisme de l'escola de Louis Althusser, l'intent de la cultura burgesa sempre ha estat el mateix: és a dir, plegar la doctrina i la praxi del materialisme dialèctica de Marx a les exigències de la conservació, a una interpretació en clau idealista del món i de les vicisituds humanes. Una visió que condueix inevitablement, per milers de canals diversos, al compromís i a la capitulació.

No hi haurà partit revolucionari si no es desfà la teoria massa fàcil dels que prediquen la necessitat d'una acció que “accelere” el deslligament dels nusos i faça explotar les contradiccions del sistema; recordem que el marxisme assum que la voluntat realitzadora dels homes esdevé operativa no per virtut pròpia sinó sota l'impuls d'una condició objectiva que la determina.

No hi haurà partit revolucionari si no es té clara la natura de classe de l'estat (de tots els estats encara que s'autodefinisquen com a “socialistes”), en la fase de la dominació imperialista. Cada moviment de les zones subdesenvolupades que arriba a la conquesta armada del poder, construeix l'estat segons el model més avançat i salta les fases intermèdies de l'estat liberal, democràtic parlamentari, per consentir com a màxim el desenvolupament d'una economia planificada. I fins i tot en aquest cas, en saltar-se totes les fases intermèdies per la coneguda llei de la desigualtat del desenvolupament capitalista, típic del capitalisme en general i del monopolista en particular.

Però es tracta en tot cas d'estat d'estructura capitalista i d'una economia que es desenvolupa des de les formes de la feudalitat i del precapitalisme a les del capitalisme modern, sobre la base de les relacions de producció caracteritzades pel salari, pel benefici i per l'acumulació, i pròpies d'una societat dividida en classes.

En aquesta anàlisi, tot i que això pot semblar com a “progressiu”, obeeix la llei fèrria de l'expansió i de la dominació del capitalisme. En termes d'estratègia general tot això vol dir que a la globalitat de l'explotació imperialista cal necessàriament contraposar la globalitat de classe del proletariat revolucionari, siga quin siga el grau de la seua consciència de classe i de la seua consciència del fi.

D'altra banda no hi ha, ni pot existir, un tercer front, una tercera estratègia diferent de la de l'imperialisme, d'una banda, i del proletariat revolucionari, de l'altra (...)