Volguts companys,

Acabo de rebre la carta signada per vosaltres, en la qual reivindiqueu la vostra qualitat d'antics militants cenetistes i segons la qual expresseu l'estat d'ànim general del conjunt d'obrers de la mateixa antiga filiació i que treballen en les fàbriques fonamentals de Barcelona. Amb claredat digna de bons militants de la classe obrera em plantegeu les vostres inquietuds davant la situació actual i expresseu el desig de conèixer la meva opinió. Res no podia plaure'm tant, car la veu dels lluitadors de l'interior, dels companys que no han perdut la confiança en la pròpia força i en la invencibilitat de la causa revolucionària i democràtica, dels companys que malgrat el temps i les sofrences no han desertat dels rengles combatents contra el sanguinari règim de classe franco-falangista, és per a mi la més respectada, la més sagrada.

En substància em demaneu: ¿Com hem pogut arribar a aquesta situació d'oprobi i esclavatge? ¿Per què aquest règim sinistre, feixista, condemnat pel món sencer, odiat per tot el poble, s'allargassa tant? ¿Què hem de fer per anorrear-lo, per reprendre el camí d'una vida lliure i democràtica? ¿Què haurem de fer per enterrar definitivament les forces del passat, de la carnissera reacció espanyola i assegurar el constant desenvolupament, sense recaigudes, de la Revolució arreu d'Espanya?

Heus ací, volguts companys, la meva opinió.

Engels, en les anàlisis que ha fet de la Revolució espanyola al llarg del segle XIX afirmà que a Espanya la classe obrera de Catalunya va ésser la més combatent i que el nostre Pi i Margall, l'únic socialista del Govern de la primera República, fou vençut pels desgavells cantonalistes que els bacuninistes, antecessors dels actuals faistes, provocaren. La derrota política de Pi i Margall fou de fet la liquidació d'aquella ja llunyana revolució. I Engels tragué la conclusió històrica d'aquell període:

«Els bacuninistes espanyols ens han donat l'exemple insuperable de com NO s'ha de fer una revolució».

La gloriosa tradició revolucionària, comprovada per Engels, mai no s'ha estroncat. La classe obrera de Catalunya s'ha mantingut en l'avantguarda combatent de la classe obrera espanyola en lluita ininterrompuda per un règim de llibertat, de veritable democràcia. Les vagues generals del 1902 i del 1907, la Revolució del 1909, les vagues del 1909 al 1911, la Revolució del 1917, les profundes commocions del 1918 al 1923, la resistència activa a la dictadura de Primo de Rivera i a les coaccions terroristes dels Sindicats Lliures, l'aixecament massiu del 1931, d'octubre de 1934 i del febrer de 1936, i la victòria decisiva del 191 de juliol, són les fites inoblidables que assenyalen les grans gestes d'una classe obrera incorruptible i que mai no s'ha considerat vençuda.

Aquesta tradició és el nostre orgull i també la nostra lliçó històrica, lliçó que hem d'acceptar i assimilar. Car, del 1900 al 19 de juliol de 1936, difícilment podríem trobar un exemple de més combativitat i d'esterilitat revolucionàries.

¿Per què, doncs, aquesta característica, aparentment contradictòria, de combativitat i d'esterilitat, ha estat l'essencial del nostre moviment obrer? És segur, estimats companys, que més d'una vegada us haureu plantejat aquest interrogant amb angoixa pròpia d'obrers honrats i revolucionaris.

Lenin ens ha dit que sense teoria revolucionària no pot haver-hi moviment revolucionari. Aquest principi leninista és el que ens resol la contradicció de combativitat i d'esterilitat revolucionàries.

Per raons històriques que ara no hem d'escatir, la classe obrera de Catalunya ha estat influïda per la filosofia anarquista, petit-burgesa i reaccionària; ha estat dirigida per grups i individus que l'han posada sempre al servei de la reacció, que n'han fet un instrument d'algú aliè a la pròpia classe, de formacions polítiques burgeses que presentaven en primer pla la demagògia social, anticlerical o nacionalista. Mancada d'una teoria revolucionària i d'un destacament d'avantguarda que, en possessió d'aquesta teoria, assegurés la seva independència de classe i la dirigís en la lluita amb objectius propis i concrets, la classe obrera de Catalunya estava condemnada a començar revolucions i a sofrir repressions cada vegada més sagnants.

La crisi econòmica aguditzada per la pèrdua de les darreres colònies creà arreu d'Espanya i, particularment a Catalunya, on aleshores també existia la major concentració obrera, un profund clima revolucionari que va tenir la seva culminació el 1909. Quins foren els fruits? Per una part, Solidaritat Catalana, especulació nacionalista de la gran burgesia. Per l'altra, el lerrouxisme o la demagògia social i anticlerical més grollera i aventurera. En un i altre cas, la classe obrera fou peó de maniobra dels seus enemics.

Les immoralitats de la monarquia, l'explotació de classe cada vegada més accentuada i la criminal aventura del Rif van determinar l'aixecament revolucionari del 1909. La classe obrera es va apoderar, de fet, de Barcelona i altres ciutats de Catalunya i durant tota una llarga setmana, l'Exèrcit i el conjunt de les forces repressives varen confraternitzar amb els revolucionaris. Què va sortir-ne? La implacable repressió simbolitzada pels afusellats de Monjuïc. Car els líders de la classe obrera, petits burgesos per la seva teoria, no van dirigir el combat amb fins propis, de classe, sinó que van oferir-ne la direcció a la trepa lerrouxista.

Les contradiccions econòmiques aguditzades en el curs de la guerra mundial imperialista, l'accentuada corrupció del rei i de la seva cort, les maniobres dels agents alemanys, les rivalitats militars i les exaltacions ideològiques que la mateixa guerra provocava, el ressò profund que tingué la caiguda del tsarisme, obriren la crisi més forta que la monarquia sofrí des de la restauració. La proclamació de la República semblava imminent i hauria estat inevitable si la classe obrera hagués actuat com a classe independent i amb objectius propis. ¿Què va ocòrrer, però? En la primera etapa revolucionària, coneguda amb el nom d'Assemblea de Parlamentaris, la classe obrera fou posada a les ordres de Cambó i Abadal, és a dir, a les ordres d'una burgesia que cobejava un compromís i no una revolució. En la segona etapa, la classe obrera es llançà a la vaga general revolucionària abonant un moviment dirigit per les Juntes Militars de Defensa, per uns republicans més o menys lerrouxistes, pels socialdemòcrates sotmesos a les directrius de la burgesia, és a dir, per un conjunt d'elements que tremolaven de por davant la Revolució i propensos indefectiblement a acceptar un compromís. Altra vegada la classe obrera no fou la força dirigent, sinó un peó de maniobra dels capitalistes.

A Espanya els socialistes van fer la política dels republicans i els republicans la política de la reacció

Del 1918 al 1923, la classe obrera de Catalunya visqué i sofrí la major experiència d'aquell període. Havia acabat la guerra imperialista i la Revolució socialista d'octubre obrí l'era històrica de les revolucions proletàries. Per primera vegada, el capitalisme fou aixafat i esbandit d'un gran país. Per primera vegada, la classe obrera d'un país conquistà el poder polític i, en lluita cos a cos contra els enemics de classe interiors i la reacció internacional, construïa i consolidava el seu Estat, construïa la nova vida, la nova civilització, el socialisme. La tempesta revolucionària somogué el món capitalista i els noms de Lenin i Stalin i l'heroisme bolxevic esdevingueren guia i exemple de la classe obrera internacional, dels revolucionaris de cada país. A Catalunya, com arreu d'Espanya. Mai la classe obrera de Catalunya, en el seu conjunt, no havia tingut una consciència tan actuant de la seva personalitat, de la seva força. Mai la decisió de la classe obrera de Catalunya, en el seu conjunt, no havia tingut una consciència tan actuant de la seva personalitat, de la seva força. Mai la decisió de la classe obrera de Catalunya no s'havia afirmat amb tanta empenta i unanimitat, no per unes reivindicacions esmarrides de tipus econòmic, no per la recerca esmaperduda d'uns dirigents aventurers que la portessin al combat, no per una superficial ambició nacionalista o republicana, sinó per una revolució pròpia, per desfermar i portar a bon terme la seva revolució, la revolució proletària, la Revolució ja victoriosa a la Rússia ex-tsarista. Mai tampoc l'Estat capitalista no havia donat tantes proves de desconcert, de feblesa; de por, de dislocaments interiors. La classe obrera tenia la intuïció de la victòria imminent. ¿I què va ocórrer? ¿Què es va fer d'aquesta immensa energia revolucionària en moviment? Els elements anarquistes antipolítics, apolítics, antiestatals, antidisciplina, antiautoritaris que dirigien la CNT, incapaços de comprendre el valor i la missió històrica de la classe obrera, trafiquejaren políticament amb els dirigents més o menys lerrouxistes de sempre, no saberen sortir socialment de les reivindicacions econòmiques aïllades unes de les altres, no van veure altra perspectiva que la de crear uns sindicats de fortalesa momentània i condemnats a la repressió i no van trobar altra sortida revolucionària que la del pistolerisme professional. La burgesia va tenir el lleure i els mitjans suficients per recobrar-se, passà a l'ofensiva, trencà l'onada revolucionària i desfermà la brutal repressió econòmica dels locauts, primer, i després la repressió física contra una classe obrera famolenca, desmoralitzada. I els pistolers professionals, expressió i instrument «revolucionari» dels anarquistes, es posaren sota les ordres de Martínez Anido i d'Arlegui i assassinaren els líders que, com Salvador Seguí, començaven a treure honradament l'experiència que corresponia d'aquella derrota.

Passà Primo de Rivera. Passaren Berenguer i Aznar i el 14 d'abril de 1931 el poble proclamà la República. S'acostuma a dir que s'havia proclamat la República en un país sense republicans. Això no és cert, car la classe obrera espanyola havia estat sempre profundament republicana. S'havia, doncs, proclamat la República en un país republicà. Certament és veritat que en el país els partits republicans no tenien ni consistència ni arrels profundes en la classe obrera i en la massa popular. Això vol dir que teòricament la classe obrera sorgia com la força determinant i dirigent de la República, que aquesta República havia d'esdevenir República Popular en marxa vers el socialisme. Enfront de la classe obrera hi havia unes castes i una classe capitalista en dispersió i espaordida. Entorn de la classe obrera i acceptant-ne la seva direcció ressorgia una pagesia revolucionària i esperançada i una petita burgesia guanyada per la República, disposada a acceptar les transformacions previsibles. Pel seu volum, per la seva homogeneïtat, per la seva tradició revolucionària, la classe obrera apareixia com la dirigent indiscutible del nou règim. I què va ocórrer? A Catalunya, dirigida per la FAI, organitzada el 1926—continuïtat i degeneració del vell anarquisme—, la classe obrera desorientada a més per la demagògia nacionalista i anticlerical, com abans en els temps lerrouxistes ho fou per la demagògia social i anticlerical, acceptà la direcció de la petita burgesia representada per Macià i Esquerra Republicana.

A Espanya, els socialistes van fer la política dels republicans i els republicans la política de la reacció i, uns i altres, es conjuminaren una República de «treballadors de totes classes», un president agent del Vaticà, una Guàrdia Civil doblada amb la Guàrdia d'Assalt, una casta militar reforçada, una legislació social reformista sabotejada impunement per la burgesia, una reforma agrària raquítica, una República que als dos anys d'aquell immens aixecament popular del 1931 havia de caure en mans dels filofeixistes Lerroux i Gil Robles.

La repressió del bienni negre no va poder crebantar la voluntat revolucionària de la classe obrera i de les masses populars. I el 16 de febrer de 1936 la República triomfà novament. La classe obrera havia adquirit ja molta major maduresa política. Les experiències viscudes, el revulsiu poderós del Front Popular, la crisi econòmica i la repressió, l'evidència dels errors i de les traïcions comeses, radicalitzaren amplis nuclis de la classe obrera, de la pagesia, de la massa popular. Al mateix temps, el Partit Comunista d'Espanya, el partit marxista-leninista, avançava amb passa ferma i esdevingué, sota la direcció de Pepe Díaz i Pasionaria, un gran partit de masses, el destacament d'avantguarda de la classe obrera. A Catalunya, alliçonats per l'experiència d'octubre, els partits obrers treballaven agermanats, preparant la unificació, la creació del partit únic, del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Per consegüent, la victòria popular del 16 de febrer fou de més volum, de més contingut revolucionari que la del 14 d'abril. Malauradament, però, els dirigents faistes i socialistes van tenir prou força encara per paralitzar unes vegades i desorientar altres la voluntat revolucionària de la classe obrera i l'Estat republicà essent monopoli de la burgesia. No es realitzà la Revolució democràtica amb la rapidesa i profunditat degudes i les castes tradicionals i els capitalistes, propietaris i dirigents de l'economia espanyola, posseïdors dels ressorts fonamentals de l'Estat, servint interessos propis i els plans de guerra i dominació mundial del nazi-feixisme, s'aixecaren contra els pobles hispànics, bolcaren l'Estat «republicà» contra els republicans, van obrir el nou capítol decisiu de la història espanyola.

I bé, estimats companys, ¿quines conclusions podem treure d'aquesta tan llarga i tan dolorosa experiència?

La classe obrera tenia la força i la lliurà als seus enemics

La raó profunda és que la classe obrera, influïda per una filosofia reaccionària i dirigida pels grups anarquistes aventurers o irresponsables no actuà mai com a classe independent, amb principis propis, de classe, amb objectius de classe. No es considerà mai com la classe dirigent de la nació, com la classe inconciliable amb el règim capitalista i la missió de la qual és destruir l'Estat burgès, prendre el poder polític, liquidar l'explotació de l'home per l'home, crear una societat sense explotadors ni explotats, una nova civilització: el socialisme. Tenia la força i la lliurà als seus enemics. Dirigent que havia d'ésser, passà a ésser dirigida i del seu entusiasme i abnegació revolucionaris se'n va fer un ús especulatiu al servei del capitalisme i de les seves formes més reaccionàries. La classe obrera, desorientada per les prèdiques antipolítiques i apolítiques, antiestatals i antiautoritàries, enlluernada sovint per fantasmagories sentimentals que exaltaven el seu instint revolucionari i la conduïen a explosions aventureres i sense sortida, no comprengué que ella, com a classe independent, havia de tenir una teoria revolucionària pròpia, havia de forjar el seu propi partit polític revolucionari. L'anarquisme li havia embenat els ulls i la va lliurar indefensa a les maniobres i a tots els paranys de la burgesia. I així és com no va copsar que l'antipoliticisme i l'apoliticisme són la política de la reacció; que l'apoliticisme la conduí a votar el lerrouxisme, abans, i a la petita burgesia nacionalista catalana, després. Així és com tampoc no copsà que l'antiestatisme i l'antiautoritarisme consoliden el monopoli burgès de l'Estat i de l'autoritat i condemnen la classe obrera a l'explotació despietada, a les repressions brutals, a la desesperança i a la impotència.

L'experiència ha estat feta a tot al llarg d'aquest període que estem analitzant. I és prou densa i prou tràgica per considerar-la suficient. En tenim, però, una altra de volum incommensurable i que ha de liquidar inevitablement els dubtes de bona fe que encara un obrer honrat i revolucionari pugui tenir: l'experiència de la guerra.

Per primera—i única—vegada, els anarquistes o llur degeneració faista, que pel cas és igual, tingueren el poder polític a Catalunya i el lleure d'aplicar els «principis», en una situació concreta i momentàniament dominada. I què va ocórrer?

La classe obrera, els catalans progressius i patriotes i les forces de la Generalitat van esclafar pels carrers de Barcelona i de les ciutats catalanes els militars sublevats. En vint-i-quatre hores es produïda a Catalunya el canvi més radical que ha conegut la seva història.

Els partits polítics nacionalistes petit-burgesos, que tenien vint-i-quatre hores abans tot el poder polític a llurs mans, s'esfondraren verticalment. El Partit Socialista Unificat de Catalunya va néixer tres dies després com una promesa. Els faistes prengueren el poder. ¿Què van fer-ne? Tenien el domini del veritable Govern de Catalunya, el Comitè de Milícies, que va poder actuar, donades les circumstàncies, com un poder independitzat del Govern central. Es van apoderar de les forces repressives de la Generalitat i les doblaren amb les Patrulles de Control. Es van apoderar dels organismes militars, de l'armament, i en confiaren la direcció exclusiva al Comitè de Milícies, és a dir, a ells mateixos. Es van apoderar de l'economia de Catalunya i de la frontera. Establiren llur domini, mitjançant els controls de carretera i l'actuació terrorista dels grups especials enviats a comarques, damunt Catalunya sencera. Els faistes van tenir a llurs mans tot el poder polític, econòmic i militar. I no van saber què fer-ne. No van saber fer la Revolució. No van saber fer la guerra. I foren, junt amb els socialdemòcrates i els trotskistes, els factors principals interiors de la derrota. Eren antipolítics i formaren Governs. Eren antiestatals i crearen un aparell d'Estat policíac i venjatiu. Eren antiautoritaris i organitzaven les Patrulles de Control i els Comitès de Defensa de barriades i els Comitès de Control de tota mena. Eren «filòsofs sentimentals, adoradors de la personalitat humana i de la llibertat individual» i, de Trilles a Roldan Cortada, passant per La Fatarella, es van descobrir com a aventurers sanguinaris. Tot es convertí per a ells en un joc de paraules. Acceptaven el Govern, si se'n deia Consell. Acceptaven ésser consellers, si les Conselleries s'anomenaven Departaments. Acceptaven la mobilització de lleves i la formació de l'Exèrcit popular si als tinents se'ls deia delegats de companyia. De vegades feien veure que cremaven les pessetes i imprimien vals. No tenien altra dèria que la de cobrir llur buidor mental i llur deshonestedat revolucionària amb canvis formals. I mentrestant es refusaven a organitzar un front veritable, a fer la guerra de debò, a desenvolupar una economia de guerra, a establir un ordre revolucionari a la reraguarda, a assegurar, donant primacia a les exigències de la guerra, la unitat combatent de tots els catalans patriotes a l'entorn de la classe obrera. Van seguir les petjades dels bacuninistes desemmascarats per Engels i crearen els cantons de Puigcerdà, de Molina, de la Torassa, de barriada, d'Aragó i, imitant els republicans del segle passat que deien «salvin-se els principis encara que es perdi la República», proclamaren: «guanyem la Revolució encara que es perdi la guerra». I pretengueren «guanyar la Revolució» organitzant la indisciplina.

S'ha demostrat a bastament que l'anarquisme és una filosofia reaccionària

Aquesta contradicció adquirí un relleu excepcionals perquè a la vegada que la vida demostrava el contingut reaccionari de la filosofia anarquista, la classe obrera, la pagesia i els sectors més avançats de la massa popular anaven forjant amb rapidesa increïble el gran partit obrer, el gran partit nacional: el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Enduts per llur reaccionarisme, els faistes es van llançar a fons, no contra Franco, sinó contra el Partit Socialista Unificat i contra els seus millors militants, amb l'afany d'anorrear-lo. S'aliaren amb els burgesos per tal d'impedir la formació d'un Govern dirigit per la classe obrera. S'aliaren amb els trotskistes i altres agents del franco-falangisme per tal de desorientar la classe obrera i impedir que la teoria victoriosa del marxisme-leninisme penetrés en llurs rengles. A les proposicions concretes del PSU, proposicions que tendien a assegurar la més ràpida victòria militar, condició indispensable per a consolidar les primeres conquestes revolucionàries i desenvolupar-les després, els faistes contestaren amb l'insult, el sabotatge, amb la calúmnia, l'assassinat i prenent part principal en totes les conspiracions polítiques que una burgesia espaordida teixia contra el partit de la classe obrera. Enfollits per llurs propis crims, per la comprovació diària de llur caiguda veritcal com a nucli dirigent d'un sector de la classe obrera, els faistes, conxorxats amb els trotskistes i servint els plans de Franco i Mussolini, es llançaren a la criminal aventura de maig, obrint el front a l'enemic i el port de Barcelona a l'esquadra mussoliniana. El putsch de maig marca el gran tombant en la nostra recent història. Faistes i trotskistes foren batuts per la classe obrera i el poble, i llur naturalesa contrarevolucionària i traïdora quedà al nu per sempre més. Des d'aleshores el PSU, en progressió ininterrompuda, esdevingué la força més important de Catalunya en guerra i Catalunya tingué des de llavors una política de guerra i escriví les pàgines militars i econòmiques més glorioses de la seva història. Per l'acció perseverant i abnegada del Partit Comunista d'Espanya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, els trets fonamentals de la democràcia popular van prendre formes definides i concretes, es creà l'Exèrcit Popular Regular, s'organitzà l'economia de guerra i es crearen les condicions de la victòria. Malauradament l'acció reaccionària i traïdora de faistes i trotskistes, la política vacil·lant i contradictòria dels socialistes i republicans, agreujada per les traïcions sistemàtiques dels prietistes, no van permetre la realització d'un pla metòdic i a ritme accelerat. Així vàrem veure que les directrius fonamentals militars, econòmiques i polítiques, proposades i popularitzades pel Partit Comunista d'Espanya i el PSU s'acceptaven sempre tard i s'aplicaven sovint amb esperit de derrota i no de victòria.

Vàrem perdre una guerra que havíem d'haver guanyat. L'hauríem guanya si des de l primer dia l'esforç de la classe obrera i del poble s'hagués concentrat contra l'enemic. L'hauríem guanyada si la línia fonamental del Partit Comunista d'Espanya i del PSU—que la guerra i les exigències de la guerra estaven per damunt de tot, que la Revolució era guanyar la guerra—no hagués estat sabotejada pels reaccionaris i traïdors faistes, prietistes i trotskistes des del primer dia passant pel putsch de maig i acabant amb la Junta de Casado.

Doncs bé, volguts companys, la vida ha demostrat a bastament que l'anarquisme és una filosofia reaccionària, aliena a la classe obrera, una perllongació de la burgesia vers el camp obrer. La vida ens ha demostrat a bastament que els grups específics, hereus del bacuninisme i dels anarquistes individualistes, han estat un instrument de la burgesia en el moviment obrer, força de xoc aventurera i amoral dels inconciliables enemics de la classe obrera i del poble.

El deure d'un obrer revolucionari és estar en el camp democràtic i antiimperialista

Els imperialistes anglo-saxons, renegant dels acords de Postdam i de les Nacions Unides, han perllongat, ajudant-lo sistemàticament, el règim franco-falangista. Aquesta és una verita tan punyent que ja no necessita ésser demostrada. La Unió Soviètica, les Noves Democràcies, la classe obrera internacional, les masses progressives del món sencer i, al capdavant d'elles, els Partits Comunistes, han restat fidels a la nostra causa, han fet i fan a cada moment i segons la situació tot el que els és possible per ajudar-nos en la lluita a mort contra el règim franco-falangista i per l'establiment d'una veritable democràcia. El deure d'un obrer revolucionari, comparteixi o no plenament la nostra ideologia, és clar i categòric: ha de lluitar aferrissadament contra els imperialistes que perllonguen la vida del règim franco-falangista, al costat de les forces democràtiques que sostenen la causa alliberadora dels pobles hispànics. Què fan els faistes? Són instruments assalariats dels imperialistes, són els més grollers i més cínics calumniadors i enemics de la Unió Soviètica i de les Noves Democràcies. Els faistes sostenen la causa dels imperialistes i, per tant, són també responsables del perllongament de la vida miserable del règim franco-falangista.

En el món existeixen dos camps: el camp imperialista, dirigit pels monopolistes nord-americans, el camp democràtic i antiimperialista, dirigit per la Unió Soviètica. Els imperialistes vitalitzen allà on poden i com poden les forces reaccionàries, pretenen restablir els sinistres règims colonials, han lliurat el poder als militaristes i senyors feudals a la Corea del Sud i al Japó, a Filipines i Turquia. Reconstrueixen el feixisme a Grècia i a l'Alemanya occidental. Mantenen els règims feixistes d'Espanya i Portugal. Han fet tot el que han pogut per mantenir a Xina el feixista Txang Cai Xec. Atempten a la independència i sobirania de les nacions americanes i occidentals europees. Enfonsen en la misèria la classe obrera, la pagesia, el conjunt de la massa treballadora i intenten paralitzar-les mitjançant una política repressiva cada vegada més accentuada. La Unió Soviètica ha alliberat la humanitat sencera del malson nazi-feixista. La Unió Soviètica, vencent les forces més agressives i inhumanes de l'imperialisme, ha exaltat la confiança en la pròpia força i en la invencibilitat de la seva causa de les immenses masses dels països colonials en lluita avui per la independència i sobirania de llurs pàtries, pel dret inalienable a bastir la democràcia popular. Ha fet possible que en els països directament alliberats per l'Exèrcit Soviètic es realitzés la democràcia popular dirigida per la classe obrera; ha impedit que els imperialistes els arrabassessin la independència i sobirania i els imposessin el retorn al poder polítics dels aristòcrates i terratinents expropiats, dels monopolistes, d'una burgesia els béns de la qual han estat nacionalitzats, i dels jerarques vaticanistes; ha ajudat fraternalment les Noves Democràcies a vèncer les dificultats gegantines de la reconstrucció, a executar els plans de desenvolupament de l'economia nacional, a crear totes les condicions d'una vida de benestar progressiu, a construir els fonaments del socialisme. I l'exemple gloriós de la Unió Soviètica restablint a un ritme mai no igualat les espantoses destruccions de la guerra, desenvolupant l'economia nacional i sobrepassant la producció d'avantguerra, marxant vers el comunisme malgrat els boicots, les infàmies, les maniobres de tot ordre dels imperialistes, és la força tranquil·la que accelera la maduresa política de la classe obrera internacional, de les masses progressives de cada país, que les mobilitza en la lluita per la independència i la democràcia, mediatitzada i ofegada pels imperialistes i llurs agents; que assegura la victòria de la classe obrera i de les masses populars arreu. El camp imperialista és sotmetiment nacional, és colonització, és misèria, és neofeixisme. El camp democràtic antiimperialista és independència nacional recobrada, és alliberament social i nacional dels països colonials, és la classe obrera dirigint la construcció de la nova vida, és treball, benestar i llibertat. Posat davant d'aquest dilema d'acer, el deure d'un obrer revolucionari, comparteixi o no plenament la nostra ideologia, és clar i categòric: estar en el camp democràtic i antiimperialista, al costat de la Unió Soviètica i de les Noves Democràcies, de la classe obrera internacional i de les masses progressives. Què fan els faistes? Són els gossos rabiosos de l'imperialisme i, com Franco, s'especialitzen en l'antisovietisme i en l'anticomunisme i cada victòria de la classe obrera i de les masses populars, sigui a Xina, a Grècia, on es vulgui, provoca en ells explosions histèriques d'odi i rancúnia.

El camp imperialista prepara freturosament la tercera guerra mundial. Els imperialistes somnien en bombes atòmiques i organitzen exèrcits mercenaris, volten la Unió Soviètica de bases estratègiques, mobilitzen la patuleia dels nazis sobrevivents i dels desclassats. Volen fer la guerra a la Unió Soviètica, volen anorrear el món socialista, volen perllongar el seu domini encara que sigui damunt d'una terra plena de runes i amarada de sang. En els plans criminals dels imperialistes, l'Espanya franquista juga un paper essencial: Espanya és rica en primeres matèries estratègiques, és una base militar important donada la seva situació geogràfica, és una massa humana abundant i barata, és un país «d'ordre assegurat» per la dictadura feixista. En els plans imperialistes el règim de classe franco-falangista és la clau de volta. Per això el sostenen, per això l'ajuden, per això intervenen per tal d'afeblir les forces democràtiques alimentant en llur si elements de corrupció i traïció. En els plans de guerra dels imperialistes Espanya és un coixí atòmic «ideal» i els espanyols són carn de canó barata. En el camp democràtic i antiimperialista, la Unió Soviètica és el baluard de la pau, és l'avantguarda de les forces democràtiques que no consideren inevitable la guerra, que sostenen la possibilitat de coexistència per un llarg temps dels dos mons, que fan front amb serenitat i energia a les provocacions bel·licoses dels imperialistes, que desfan les intrigues i que, malgrat tot, mantenen la pau. El camp imperialista és la guerra, és el règim de classe franco-falangista. El camp democràtic i antiimperialista és la pau, és l'anihilament del franco-falangisme i dels seus derivats, és una Espanya independent recobrada, és la República, és Catalunya lliure en una Espanya lliure. Davant d'aquest dilema d'acer, el deure d'un obrer revolucionari compateixi o no plenament la nostra ideologia, és clar i categòric: estar en el camp democràtic i antiimperialista; en el camp de la pau, en el camp dels pobles hispànics en lluita per la independència i la llibertat, en lluita per la Revolució democràtic. Què fan els faistes? Com instruments assalariats del camp imperialista han pactat amb Franco, amb el pretendent, amb els Prieto, Tarradellas i Aguirre, han pactat amb les forces més caracteritzades de la reacció espanyola i junt amb elles i d'acord amb elles menen el combat, no contra el règim de classe franco-falangista, sinó contra els partits incorruptibles de la classe obrera, contra els partits dirigents de la lluita dels pobles hispànics: el Partit Comunista d'Espanya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya.

La classe obrera ha de liquidar un passat de divisions

Doncs bé, volguts companys, la vida ha palesat a bastament que els faistes, que els grups específics, no són ja una tendència ideològica en el moviment obrer. Els faistes, els grups específics, d'anomenin llibertaris, comunistes llibertaris, socialistes llibertaris, socialistes democràtics, socialistes sindicalistes, llibertaris existencialistes, apolítics o polítics, anarco-sindicalistes o anarquistes a seques, siguin aduladors del pretendent Don Joan o admiradors de Truman i dels seus dòlars, aliats de Prieto o membres de la gossada antisoviètica i anticomunista, no són més que una trepa de traïdors i sabotejadors, d'espies i delators, d'assalariats de l'imperialisme i del franco-falangisme i els seus derivats. Són un cos estrany en el moviment obrer i l'hem d'esbandir sense contemplacions ni pal·liatius sentimentals. Aquest és un deure imperiatiu per a tota la classe obrera i, molt particularment, per a aquells obrers que, com vosaltres, han servit de massa de maniobra d'aquells desclassats malgrat servar viva i pura la tradició de combativitat increbantable que els ha caracteritzat a tot al llarg tràgic i alliçonador de la nostra història.

Aquesta neteja del moviment obrer no presenta avui ja grans dificultats. Vosaltres sabeu tan bé com jo que el procés d'esclariment ideològic i de reestructura orgànica del moviment obrer va començar amb la proclamació de la República i es va accentuar després d'octubre de 1934 i en vigílies de la guerra, que va seguir el seu curs durant la guerra i les seves dramàtiques experiències, que ha arribat al darrer estadi sota el terrorisme franco-falangista. En el primer període de la República les atzagaiades aventureres de la FAI varen contribuir fortament al ressorgiment ofensiu de la reacció. Quan els fets d'octubre, mentre els obrers i pagesos, els demòcrates i patriotes de Catalunya sofrien ja la repressió, mentre els minaires asturians sostenien aïllats un combat heroic, els faistes—que ja havien sabotejat el moviment revolucionari—ordenaren des de la Capitania General de Catalunya la represa immediata del treball, amb la qual cosa empenyien la nostra gloriosa classe obrera a cometre un acte de traïció. Quan la campanya del 16 de febrer, quan la classe obrera i els demòcrates hispànics reprenien el combat amb més vigoria que mai, els faistes—que ja havien boicotejat les eleccions de la República, de l'Estatut i del 1933—predicaren l'abstenció electoral i feien així el joc a la reacció. No és, doncs, d'estranyar que aquesta acumulació de traïcions dels faistes, que per mantenir lluir dictadura damunt la CNT havien liquidat prèviament la democràcia sindical, determinés l'esclatament d'una crisi profunda que es caracteritzà per un reforçament de la UGT, per la creació de la UGSO, i per la declaració d'autonomia sindical de molts poderosos sindicats i federacions, i per la formació, en el curs de la guerra, d'una UGT més forta que la CNT. I ara, la claredat és absoluta, car vosaltres sabeu per pròpia experiència que els faistes, que a l'interior de Catalunya tenen encara la gosadia de dir-se els vostres dirigents, han sabotejat sistemàticament la lluita de la classe obrera i del poble, estan farcits de delators i provocadors i conjuminen amb els jerarques del Sindicat Vertical els plans d'un més llarg sotmetiment de la classe obrera a les castes i als capitalistes i, no cal dir, al règim franco-falangista.

La classe obrera de Catalunya ha assolit ja la maduresa política necessària per copsar la seva missió històrica i prendre, per tant, la direcció de la lluita del nostre poble. Per portar a bé aquesta transcendental missió, per accelerar i assegurar la victòria, la classe obrera ha de liquidar un passat de divisions, s'ha d'unir en cada fàbrica i taller, mina i comerç, i qualsevol altre lloc de treball i nacionalment a l'entorn del seu destacament d'avantguarda: el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el partit que posseeix la teoria victoriosa marxista-leninista. Els obrers de Catalunya no han d'esmerçar esforços, no han d'esgotar llurs enegies, pretenent reorganitzar els sindicats clandestins de la UGT o de la CNT. No solament perquè el combat més eficaç no és aquest, sinó perquè els que hem estat ugetistes o cenetistes hem de donar per finida i enterrada la vella guerra d'anagrames i, junts fraternalment amb la nova generació, hem de voler la unitat combatent d'avui que ens agermanarà demà en els rengles invencibles d'una Central Sindical única. Res no podria justificar un retorn a les velles històries, a la repetició d'errors que, tant ugetistes com cenetistes, vàrem cometre. Contràriament, tots els elements en presència ens porten a la conclusió oposada. Els falangistes han pogut corrompre alguns obrers, però llur ideologia feixista no ha penetrat en els rengles de la classe obrera. Els ex-combatientes portats pel règim a Catalunya amb la intenció sinistra de descomposar i esmicolar el moviment obrer, han estat, en l'essencial, assimilats per la classe obrera. Les noves generacions crescudes sota el règim terrorista han heretat la combativitat de llurs pares i són avui una força de xoc fonamental, assedegada d'odi contra els botxins de la pàtria i de llur classe, amarada d'entusiasme per la nostra causa nacional i revolucionària. La classe obrera, en el seu conjunt, sent una admiració profunda i cada vegada més dinàmica per la Unió Soviètica i les Noves Democràcies. Reacciona amb violència creixent contra els imperialistes sostenidors del franco-falangisme, del règim que la té esclavitzada i sotmesa a una vida d'humiliació, de fam i de misèria, com mai no l'havia coneguda. La classe obrera en el seu conjunt ha copsat ja que el marxisme-leninisme és la seva teoria, que assimilant el marxisme-leninisme forja la victòria, que només la direcció assenyada i conseqüentment revolucionària dels partits comunistes, dels partits marxistes-leninistes, anihilarà per sempre més el passat, vencerà els imperialistes i llurs instruments, restablirà la República i les llibertats nacionals de Catalunya, Euzkadi i Galícia, realitzarà la Revolució democràtica, obrirà el camí venturós del socialisme. ¿Què pot, doncs, separar avui els obrers que foren ugetistes o cenetistes en la lluita contra l'enemic comú i demà en l'esforç per consolidar i desenvolupar la Revolució democràtica?

Els faistes, encara que en parlen molt pels descossits, no podran fer mai la Revolució

Què us pot separar del Partit Socialista Unificat de Catalunya a vosaltres, volguts companys, que manta vegada heu estat víctimes de les propagandes verinoses dels enemics de la classe obrera, dels agents del franco-falangisme i de l'imperialisme; que alguna vegada us han induït a lluitar contra nosaltres com a partit i com a dirigents? Si ens referim a les conductes i a la conseqüència combativa i revolucionària, el plet està ja jutjat i pronunciat, car la vida de tots està a la vista de tots, car a vosaltres més que a ningú us consta que són els militants del PSU, els comunistes, els combatents d'avantguarda inflexibles i incorruptibles de la classe obrera de Catalunya, del poble català. Si ens referim als principis, què ens pot separar? L'apoliticisme? La vida ha liquidat l'equívoc. L'autoritarisme? La vida ha palesat la seva inconsistència. La disciplina? La vida ens diu que és la virtut primera dels revolucionaris. Què ens pot, doncs, separar? La concepció de l'Estat? Heus ací la darrera trinxera, volguts companys. Una trinxera, però colgada ja per l'experiència i la vida.

La Revolució és un afer seriós. Però més seriós encara és l'afer de consolidar-la i desenvolupar-la. En aquest afer no hi entren per res les xerrameques sentimentals, els esgarips d'una rancúnia petit-burgesa i negativa, les filosofies barates sobre el bé i el mal, els moralisme de secà. I és evident que no poden fer una revolució, encara que en parlin pels descossits, tots aquells que, com els faistes, proclamen que «la classe obrera és un mite», que «el Cristo proletario nos ha salido rana», justament quan la classe obrera dirigeix ja la vida de mitja humanitat i acumula la força necessària per fer-ho en la resta; quan la classe obrera espanyola és l'avantguarda combatent, dirigent dels pobles hispànics contra el franco-falangisme.

La Revolució planteja a la classe obrera el problema del poder polític. L'Estat està en mans de les castes i de la gran burgesia. El primer pas de la Revolució és esbandir-les, és anihilar l'Estat dels capitalistes. Una vegada realitzada aquesta tasca, ¿què ha de fer la classe obrera? ¿Pot creure ningú que la burgesia en derrota aplicarà mansoiament la màxima cristiana de presentar l'altra galta? L'experiència ens diu que una classe que té en mans l'Estat es defensa fins a la darrera extremitud i que la nova classe ascensional ha de menar el combat també, si vol triomfar, fins a la darrera extremitud. És això jutament el que a Espanya no s'ha sabut fer mai. A Espanya no s'ha pogut consolidar i desenvolupar la Revolució democràtica: perquè les castes i la burgesia expulsades del poder hi retornaren, perquè la classe obrera i les masses populars, aconseguida la primera victòria, no prengueren el poder polític i el deixaren a mans enemigues. Una vegada conquistat el poder polític, no saberen conservar-lo. Si no es vol, doncs, repetir altre cop la tràgica experiència espanyola, cal que la classe obrera assimili i realitzi aquesta primera veritat: conquistar i conservar en les seves mans el poder polític, anorrear l'Estat dels capitalistes i bastir el seu propi Estat, l'Estat dels proletaris i de la massa popular.

Conservar el poder és també un afer molt seriós. No és pas una tasca fàcil. Ni és tasca que es pugui confiar a xerraires de l'«idealisme» i de l'«humanisme» que acaben per trobar-se com peix a l'aigua en companyia dels carnissers provocadors d'una tercera guerra mundial. No és afer que es pugui resoldre amb tarufismes sentimentals. És un afer molt seriós, perquè justament en el període de la transició és quan la lluita de classes s'aguditza al màxim i es planteja el dilema de vida o mort. Aquesta exigència històrica, l'hem experimentada.

Si la classe obrera no pren el poder polític i no organitza amb severitat i rapidesa l'Estat dels proletaris i de la massa popular, podrà llançar.se a accions més o menys violentes, més o menys heroiques i glorioses: però així no farà mai la Revolució. Serà sempre vençuda. D'un estadi d'explotació passarà a un altre esclavatge.

L'Estat socialista s'extingirà en la mesura que, realitzat el socialisme, s'avanci en la construcció de la civilització superior comunista

Nosaltres, però, volguts companys, no som pas estatistes com han pretès fer-vos creure, per crear un esperit d'oposició i d'enemistat, els aventurers faistes. Nosaltres som marxistes-leninistes i diem: l'Estat burgès, l'hem d'anorrear, l'Estat socialista s'extingirà en la mesura que, realitzat el socialisme, s'avanci en la construcció de la civilització superior comunista. Nosaltres no volem pas començar la casa per la teulada. Nosaltres comencem la casa pels fonaments i aquests fonaments, els volem sòlids perquè sostinguin una casa que ni els terratrèmols més violents no puguin enrunar. Per a nosaltres, doncs, l'Estat no és un fi, sinó un mitjà. I el mitjà desapareixerà al llarg d'un procés i en el moment que l'estructura social i la condició humana consentin prescindir de les formes inferiors com són l'Estat, la democràcia i la nació. Però aquest és un afe de gran llunyania que a nosaltres, els comunistes, no ens fa perdre avui el temps.

Aquest és el camí de la victòria i no n'hi ha d'altres: una classe obrera unida i marxant al combat sota la direcció del seu destacament d'avantguarda, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el partit de tota la classe obrera i no d'un sector d'ella, el partit que ha heretat i desenvolupa tot el que de sa, positiu i revolucionari conté la història del nostre moviment obrer. Cal, doncs, que a cada fàbrica de Catalunya els obrers més combatents, els obrers revolucionaris, sense distinció de velles afiliacions s'ajuntin, reforcin i creïn el nucli poderós i dinàmic del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Cal, doncs, que la classe obrera, dirigida pel seu partit, copsi definitivament que el problema central no és el de les millores raquítiques, econòmiques, per bé que la lluita econòmica hàgim de menar-la amb energia: que el problema central és que sota aquest règim no hi ha solució possible i que l'hem d'anihilar emprant tots els mitjans i tots els elements, els que el mateix règim amb les seves contradiccions ofereix i els que té i coneix la classe obrera en virtut de la seva vella experiència revolucionària, que el problema central és realitzar el programa de la Revolució democràtica espanyola. Amb el seu exemple d'unitat i d'acció la classe obrera es guanyarà la ferma i necessària aliança de les capes populars: de la pagesia, de la menestralia i petita burgesia, dels intel·lectuals. I la classe obrera, columna vertebral de la nació, ànima i força viva de la nació, guanyarà aquesta batalla històrica sense deixar darrera d'ella cap possibilitat de retorn a les castes i als capitalistes, a la reacció interior i als imperialistes.

La unitat de la classe obrera i del poble català, la unitat dels obrers de Catalunya amb els obrers de la resta d'Espanya, la unitat de Catalunya amb tots els pobles hispànics, sota la direcció dels Partits Comunista d'Espanya i Socialista Unificat de Catalunya, la unitat increbantable dels quals és un exemple, ens asseguren la liquidació efectiva i accelerada del règim franco-falangista i reconquesta de la independència d'Espanya i de les nostres llibertats nacionals, el restabliment de la República, la realització completa i definitiva del programa de la Revolució democràtica, via lliure vers el socialisme.

Amb fervent admiració per les vostres gestes combatents, us saluda ben cordialment el vostre company,

Joan Comorera

Gener de 1949