Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya
La nació en la nova etapa històrica
La naturalesa incanviable del capitalisme monopolista
És molt possible que els defensors del capitalisme monopolista, potser, els ingenus creients en el més que mort liberalisme econòmic, ens plantegin una qüestió: el capitalisme monopolista ha estat el que ha estat, però ¿per què no canviem la seva naturalesa? ¿La pressió dels Governs, les exigències de la situació econòmica, un ressorgiment d'amor «cristià» a la humanitat, no poden convertir-lo en un instrument insubstituible per a la reconstrucció del món?
Pot, companys, el llop carnisser transformar-se en ovella mansoia? Val la pena deixar resolt l'interrogant.
Amb el poder polític a les mans, guanyat en les jornades de la Revolució francesa, la burgesia bastí el seu Estat, donà vida i articulà els elements constitutius de la nacionalitat, organitzà l'economia capitalista. En l'etapa de la lliure concurrència, productors isolats servien el mercat general i la banca no era més que un simple intermediari en el procés de producció i consum. Del 1860 al 1880, la lliure concurrència assolí el màxim desenvolupament i poder. En aquell període nasqueren els primers càrtels, germans del futur que passaren gairebé imperceptibles. La crisi del 1873 obrí un període de desenvolupament en gran escala de càrtels, de solidesa precària i que foren tinguts per un fenomen passatger. La prosperitat dels darrers anys del segle XIX i la crisi del 1900-1903 assenyalen la fi històrica del capitalisme de lliure concurrència i els càrtels esdevingueren una de les bases de tota la vida econòmica. «El capitalisme es transformà en imperialisme» (Lenin). D'aleshores ençà el capitalisme imperialista ha seguit el procés de creixença i de caducitat. En el període de creixença ininterrompuda, provocà la primera guerra mundial. En el període de caducitat obert per la guerra, provocà la guerra contra l'URSS, les guerres i conflictes sagnants de fronteres i colònies, la feroç repressió blanca, la crisi econòmica permanent, el nazi-feixisme-falangisme crearen les condicions que feren inevitable la segona guerra mundial. L'imperialisme, el capitalisme monopolista ha caducat definitivament està a les acaballes. ¿I en les impotències de la senectud ha de refer un món que abaixà en les eufòries de la joventut i de la maduresa? Serà sempre el que ha dit Lenin:
«El monopoli, l'oligarquia, la tendència a la dominació no a la llibertat, l'explotació d'un nombre cada vegada major de nacions petites o febles per un grapat de nacions riquíssimes molt fortes: tot això ha forjat els trets definitius de l'imperialisme, els quals ens obliguen a caracteritzar-lo com a capitalisme parasitari o en estat de descomposició».
¿O és que les activitats actuals del capitalisme monopolista permeten esperançar qualsevol altra cosa?
En primer terme, ¿quina pau prepararia si els pobles li ho permetessin? L'escriptor Robert Reuben, l'ha definit en el número del dia 11 d'octubre de 1943 de la revista nord-americana «The New Republic», com segueix:
«La pau seria edificada per individualitats que dominaren el món en el passat, i les quals són les úniques, en el moment actual, que preparen, científicament, amb tot detall, el restabliment d'un ordre econòmic mundial. Sòn aquestes individualitats els industrials internacional que, per mitjà de llurs convenis de càrtels fets en el passat, han establert ja un «supergovern», una organització internacional que domina la vida dels homes corrents fins al límit mateix en què pogués dominar-lo qualsevol «super-govern» polític que hi hagi en el futur».
En segon terme, ¿quina és la perspectiva d'un món altra vegada controlat i dirigit pel capitalisme monopolista? Henry Wallace, vicepresident dels Estats Units, ens dóna la resposta:
«La democràcia econòmica ha d'ésser combinada amb la democràcia política, car en el cas contrari, la democràcia política morirà... Cal que hi hagi un poder que pugui fer front als càrtels internacionals que escanyen la producció, empren mètodes i competències deslleials que condueixen a la guerra».
En tercer terme, ¿quin és el poder actual del capital monopolista, els seus tripijocs per conservar-lo? Ens dóna la mesura aquest angoixós crit de Mr. Edward H. Levy, cap de la Secció de la Guerra Econòmica del Departament de Justícia del Govern nord-americà:
«Lluitem per la llibertat, i en el dia de la pau aquests càrtels dominaran la terra».
En quart terme, ¿qui són els representants del capitalisme monopolista que ha provocat amb les seves infàmies i conxorxes, els comentaris anteriors? Qui els coneix de prop, el jutge Thurman Arnold, els defineix així:
«Són els mateixos homes que empren els sistemes dels preus alts i la producció restringida durant la depressió»—i després, afegim nosaltres, impediran el desenvolupament de la producció, destrossaran els mercats de productes del camp, crearan l'escassetat enmig de l'abundància, imposaran el mínim irreductible de 9.000.000 de parats forçosos.
En cinquè terme, ¿quina és la naturalesa del seu poder que el fa superior al dels governants oficials, àdhuc de l'aparentment omnipotent Govern nord-americà? Els escriptors Joseph Borkin i Charles Nelsh, en un treball titulat «El gran pla d'Alemanya», la caracteritzen bé:
«La bona voluntat que no s'assenti damunt de bases econòmiques esdevé un lligam molt trencadís. El nostre Govern no pot establir tals lligams, perquè els càrtels havien pres altres disposicions. El fet simple que la política dels càrtels pugui anul·lar els desigs del Govern americà, és la clau de la seva veritable naturalesa. Els càrtels són Governs privats». (I més efectius que els Governs oficials, afegim nosaltres).
I per últim, ¿quins són els fets actuals que han donat lloc a judicis, comentaris i afirmacions tan categòriques d'escriptors i d'altíssims funcionaris nord-americans no gens suspectes de «comunistoides»?
El capitalisme monopolista nord-americà ha armat l'Alemanya hitleriana. Això ressurt clarament d'aquest paràgraf de «El gran pla d'Alemanya».
«Amb la cooperació dels participants nord-americans, els càrtels mantingueren sistemàticament baixa la capacitat del nostre país per produir en grans quantitats tots els elements bàsics per fer la guerra—magnesi, cautxú artificial, equip òptic—mentre que, amb l'estreta col·laboració dels industrials i feixistes alemanys, enfortiren l'economia alemanya fins a fer-ne una poderosa màquina de guerra».
El capitalisme monopolista «aliat» traeix en plena guerra, la causa de les Nacions Unides. Els seus defensors s'escridassen, ens diu K. Hofman, en la revista «La guerra i la classe obrera», per «amagar al control públic el secret dels tenebrosos revolts mitjançant els quals les primeres matèries i el petroli del Carib i de Sud-amèrica tramesos a Espanya arriben finalment a Alemanya i com les més recents patents emprades en la producció de guerra aliada són conegudes tot seguit pels alemanys».
Els monopolistes «aliats» són còmplices actuals dels monopolistes alemanys. És la revelació que llegim en «El gran pla d'Alemanya»:
«Cal témer que mitjançant el restabliment del sistema dels càrtels la indústria alemanya surti d'aquesta guerra vencedora econòmica, malgrat la derrota militar que sofreixi Alemanya. Els industrials dels Estats Units, de la Gran Bretanya, d'Alemanya, d'arreu, prenen ja les disposicions necessàries per reprendre llurs activitats (monopolístiques) després de la guerra». Car «a Europa, el Govern de Hitler ha preparat curosament les bases d'un imperi industrial capaç de perviure a la derrota militar. Hitler passarà, però perdedors, guanyadors o empatats, els càrtels dels junkers estan ja preparats. Han preparat una «legalitat» ajudats pels monopolistes dels països ocupats (i pels monopolis «aliats» com veurem). Els industrials dels països ocupats, dependents ara de l'organització industrial dominada pels alemanys, de la qual han entrat a formar part, resistiran qualsevol esforç que tendeixi a la dissolució».
Els monopolistes «aliats» preparen ja noves guerres, d'acord amb els monopolistes alemanys. Els «apaivagadors econòmics» temorencs d'un «prematur» acabament de la guerra, denuncia K. Hofman a la revista soviètica «La guerra i la classe obrera», «ja fan plans de 'reconstrucció' amb l'esforç dels vells càrtels i amb la participació dels monopolistes alemanys. Els Càrtels internacionals estan interessats en tot allò que inevitablement determini nous conflictes i guerres mundials».
Quines són les activitats concretes actuals dels monopolistes? L'Standard Oil signà un acord amb la I.G. Farben, el trust químic alemany. Lliurà a la I.G. Farben la patent per a la fabricació de cautxú butil. A canvi d'això, la I.G. Farben atorgà a l'Standard Oil el monopoli de certs productes en certes àrees, amb absoluta llibertat per fixar les quotes de producció i els preus. S'anà més lluny. L'Standard Oil convingué a donar a la I.G. Farben la llibertat absoluta en el camp químic, àdhuc a lliurar-li qualsevol descobriment que pogués aconseguir en aquest terreny i la I.G. Farben, en compensació, reconegué a l'Standard Oil el monopoli total en els camps de combustibles líquids. Com es veu l'acord era totalment favorable als alemanys, car aquests cedien el que no tenien (combustibles líquids) i guanyaren el que més urgentment necessitaven (patents químiques). Aquest tracte de «favor» no fou altra cosa que un factor més que sumaven els monopolistes en la política d'agressió contra la Unió Soviètica. Cal esclarir que l'Standard Oil mai no lliurà a la indústria nord-americana la patent del cautxú sintètic, «negligència» que posà els Estats Units en perill de derrota en conquistar els japonesos la font del cautxú natural. Cal afegir que, interrogada l'Standard Oil pel Departament de Justícia, ha declarat que l'acord amb la I.G. Farben serà altra vegada vigent després de la guerra. I mentrestant, els soldats americans lluiten contra soldats hitlerians transportats sobre llantes de l'Standard Oil. Els monopolistes no tenen pàtria!
El «càrtel més gros de la història», l'organització anglo-americano-holandeso-alemanya, que controla i distribueix la gasolina natural i sintètica, es reorganitza a l'Estat «neutral» de Suïssa. Els monopolistes no tenen pàtria.
La Companyia General Anilina dels Estats Units, en uin acord sobre colorants, cedí a la I.G. Farben el monopoli de tota l'Amèrica Llatina. A causa d'aquest conveni la General Anilina ha estat processada i els bons alemanys foren sotmesos a «custodiar». Però el procés s'ha arxivat i el conveni continua en peu: els famosos «custodis» no ha gosat a anular-ho.
El càrtel de la quinina, holandès (presentat sempre com a exemple típic dels càrtels inhumans), continua actuant. El seu mètode peculiar és destruir el 50 % de la producció per cobrar preus de carestia. La pèrdua de la font de primera matèria ha destorbat les activitats del càrtel. Una nova amenaça ha sorgit. Fora del càrtel s'ha posat en producció quinina sintètica anomenada «atebrina». Avui l'activitat essencial dels monopolistes és incloure l'«atebrina» en el càrtel de la quinina. Els monopolistes holandesos no renucien a alimentar-se de carn humana sofrent.
Els trustos gegants de la indústria química: Dupont de Nemurs, nord-americà, Indústries Químiques Imperials, britànic i la I.G. Farben, alemanya, es repartiren el món en esferes de producció i de preus monopolístics, abans de la guerra. Amb la guerra, el càrtel internacional està, en part, suspès. És ja un fet comprovat que una vegada acabada la guerra, la maquinària continuarà rodant com si res no hagués passat. Sortosament, els soldats britànics i nord-americans no oblidaran que ha passat quelcom!
Als Estats Units treballen per comandes del Govern una munió d'empreses «refugiades». Les cases matrius són alemanyes i resideixen a Alemanya. Els «refugiats» gestionen l'autorització oficial per pagar la part corresponent dels guanys que fan treballant per al Govern nord-americà, a les centrals d'Alemanya. Estem entre «cavallers»!
En general, pot fer-se una afirmació justa: la immensa majoria dels càrtels continuen en preu i els monopolistes, preveien un final ràpid de la guerra, ja actuen per posar-los de nou en marxa.
Suïssa és la seu dels monopolistes. Existeix allí, ha denunciat en la revista soviètica «La guerra i la classe obrera» K. Hofman, «un quarter general secret i en funcions, encarregat de mantenir el contacte entre els monopolistes britànics i americans amb els monopolistes alemanys».
El lloc està ben escollit, car Suïssa és el centre internacional dels càrtels. L'any 1939, Suïssa tenia registrades 2.278 corporacions financeres internacionals (només el 1939 es registraren 260 corporacions) i 214 bancs i més de 2.800 associacions de control i companyies d'inversions i altres institucions legals, la missió de les quals és la d'amagar les manipulacions, les conxorxes, els «contactes» del capital internacional. Suïssa és, també la seu del famós Banc Internacional de Reparacions creat el 1930 pels monopolistes per «resoldre» l'afer dels deutes de guerra alemanys. L'Estatut del Banc, en un dels seus articles, determina que les seves activitats «estan» a cobert de qualsevol incapacitat o de qualsevol classe de mesures restrictives, tals com la censura, la requisa, la confiscació, «tant en temps de pau com en temps de guerra». Banc ideal per als gàngsters nazi-feixistes-falangistes. I ben bé que se n'aprofiten. Goering hi ha dipositat la modesta quantitat de 76 milions de francs or suïssos. Amb la complicitat dels monopolistes aliats, els nazis s'han guardat una poma per a la set. És un banc que té història. El març de 1939, lliurà a Hitler 30.000.000 de dòlars en lingots d'or dipositats pel Govern de Txecoslovàquia, i els quals foren confiats al Banc d'Anglaterra, per a «major seguretat». L'auster Banc d'Anglaterra, el qual es negà a lliurar al Govern de la República Espanyola els dipòsits seus, s'apressà a complaure Hitler. Era or amb el qual s'havia de fabricar armes contra la Unió Soviètica. Però les històries actuals del banc són encara més fantàstiques. ¿No serà per les «fantasies» del banc i per la presència del Quarter General Secret dels monopolistes que Hitler ha respectat fins ara, la «neutralitat» de Suïssa? Vegem, però, les històries d'ara.
El Govern nazi controla el Banc Internacional de Reparacions. El presideix un ciutadà nord-americà: Thomas H. Mc. Kittrick. Són directors: Montagu Norman, ex-director del Banc d'Anglaterra, i Sir Otto Niemeyer, director del Banc d'Anglaterra; quatre banquers de Vichy, entre ells, Roger Aubolim, en representació del Banc de França, controlat per Petain, és a dir, per Hitler; Paul Hechler, banquer de Colònia, ull dret del famós Schachst i altres alemanys; Galopin, banquer belga, suara ajusticiat pels patriotes, un industrial suec, un banquer suís. Són més, però, els directors. A més dels anomenats, els altres consellers i funcionaris executius—21 en total—són alemanys, italians i japonesos. Tota l'Arca de Noè! Aquests senyors no perden el temps. En produir-se el desembarcament al nord d'Àfrica, el banc traslladà a Alger quantitats enormes i les convertí en dòlars. Eren capitals dels càrtels franco-alemanys. Planejaren i es beneficiaren de l'operació: el banquer de París Breart de Boissanger i el banquer de Colònia baró Von Schroeder. ¿No us emociona, companys, aquesta fraternitat d'armes? Seria ben alliçonador saber fins a quin punt el Quarter General Secret dels monopolistes i un dels seus instruments, el Banc Internacional intervingueren en la definició i imposició del darlanisme. Seguim, però, la història.
Per al Banc Internacional de Reparacions no existeix la guerra. Cada any, els seus directors nord-americans, britànics, francesos, alemanys, italians i japonesos es reuneixen a Basilea i s'aproven el dividend a repartir. És un bon consol trobar un oasi de pau en un món encès per la guerra. La darrera reunió tingué lloc el 22 de maig proppassat. Comentant la convocatòria de la reunió el diari «T.M.» de Nova York preguntà a grans crits als esverats novaiorquins: «¿teniu a mà un desinfectant?». El president del Banc, el nord-americà Mc. Kittrick és un veritable filòsof. Viatjava (abans de la caiguda de Mussolini) amb visat italià, anava de Nova York a Roma i de Roma a Basilea. I a les crítiques dels seus conciutadans que es maten amb els soldats de l'Eix, ha contesta: «Jo sóc l'home més neutral del món». El diputat demòcrata Coffes va proposar que els representants nord-americans fossin retirats: La Comissió de Procediments de la Cambra arxivà la proposició sense més tràmits. ¿Per què es reuneixen aquests honorables senyors, per què els deixen reunir? Per què, Mr. Harry Whit, conseller finacer del Mr. Morguentau, ministre d'Hisenda de Nord-amèrica, va parlar del banc en els següents termes d'una cruesa desacostumada, el novembre de 1943:
«El Banc Internacional de Reparacions està controlat per Alemanya. Alemanya espera confiadament fer ús del banc per aconseguir poder financer. Al banc hi ha un americà en el càrrec de president, el qual fa negocis amb els alemanys mentre els nostres joves lluiten contra els alemanys?»
La raó no la trobarem pas en els grans negocis financers del banc: el 6 % a repartir-se en guanys equival a una quantitat de 20.000 dòlars. Una gota d'aigua per als monopolistes. Per què, doncs? Esforçant-se per donar una resposta, Heinz Pol va escriure en el «P.M.» de l'onze de maig:
«Molts observadors suïssos entenen que aquest banc ha estat fent un joc fosc durant la guerra actual i que potser li està reservada una gestió més fosca encara, una vegada acabada la guerra: La missió de defensar els drets i les prerrogatives dels financers internacionals en el terreny de la política i de l'economia mundials».
No seran aquestes les bescantades armes secretes de Hitler?
No, companys, res ni ningú no podrà canviar la naturalesa del capitalisme monopolista. La violència, la dominació, l'opressió nacional i, en la nova etapa històrica, l'annexió de les nacions que la tradició considerava intocables, intangibles, la supressió cínica de la sobirania nacional, li són consubstancials. Ha provocat tragèdies abismals. Sense esperar el final de la major que hagi sofert la humanitat ja en prepara de noves i pitjors.
«Els grups monopolistes—escriu a «La guerra i la classe obrera» K. Hofman—lluiten entre si pel control sobre els mercats i les fonts de primeres matèries del món, a la vegada que per una influència dominant sobre el comerç internacional... La discussió de tots aquests problemes és portada a terme sobre un fons de competència aguditzada entre els més grans monopolis del vell i del nou món... Per a ells la guerra i la seva conclusió victoriosa volen dir per damunt de tot l'enfortiment i l'augment de poder de llurs càrtels... El mateix que l'Alemanya del Kàiser, l'Alemanya hitleriana ha fet un ús ampli dels càrtels internacionals per fer la guerra. Això ha estat així, però no ha d'ocórrer més».
I perquè no torni a succeir mai més, contra el llop carnisser del capitalisme monopolista no coneixem, companys, més que una recepta: la del nostre Manelic.