L'any 1936 fou aprovada la Constitució Soviètica avui vigent. Aquesta Constitució és la realització plena de la teoria leninista-stalinista nacional. Els principis bàsics leninistes-stalinistes sobre el problema nacional, han sigut incorporats a la Constitució soviètica sense cap limitació, sense cap reserva, sense les matisacions que són tan característiques entre els advocats i juristes redactors de constitucions burgeses.

Vegem, per comprovar-ho, els articles fonamentals, en la qüestió nacional, de la Constitució soviètica.

«Article 13.—La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques és un Estat federal, constituït sobre la base de la unió voluntària de Repúbliques Socialistes Soviètiques iguals en drets».

«Article 17.—Cada República federada conserva el dret de separar-se lliurement de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques».

«Article 123.—La igualtat de drets dels ciutadans de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, sense distinció de nacionalitat ni de raça en tots els dominis de la vida econòmica de l'Estat, cultural, social i política, és una llei immutable. Tota restricció directa o indirecta dels drets, o inversament, l'establiment de privilegis directes o indirectes, per als ciutadans en raó de la raça o nacionalitat a la qual pertanyin, el mateix que tota mesura d'exclusivisme racional o nacional, o d'odi o de menyspreu racial o nacional, són castigats per la llei».

Aquests articles de la Constitució soviètica per la seva precisió i claredat no necessiten comentaris complementaris o de qualsevol altra mena. Cal però subratllar una particularitat característica i fonamental de l'article 13. Es diu que les Repúbliques unides voluntàriament, són iguals en dret, però no en deures. Això no significa deixar una porta oberta, per a avui o per al futur, a la lluita per l'hegemonia d'una o més de les Repúbliques federades, sinó l'aplicació constitucional d'un principi de la teoria leninista-stalinista: el principi desenvolupat per Stalin i d'acord amb el qual la igualtat entre les nacions ha d'ésser real, total, no simplement jurídica i que, per tant, les nacions més avançades deuen ajudar les més endarrerides a ascendir almenys fins al seu mateix nivell econòmic, polític i cultural; igualtat, ajuda i estímul que han d'ésser considerats com un dels fonamentals requisits previs per arribar a la fraternal cooperació entre les masses treballadores de les diverses nacions. No s'estableix en l'article 13 de la Constitució soviètica, la igualtat en drets i deures, perquè els deures de les nacions més avançades són majors que els de les més endarrerides.

Els principis leninistes sobre el problema nacional

Per primera vegada en la història de la humanitat, el problema nacional ha sigut enfocat i resolt, no aïlladament, sinó en escala mundial: un vast imperi ha sigut transformat en una Federació voluntària de pobles lliures i iguals, sobirania en una sisena part de la terra.

Per primera vegada, també, la teoria nacional formulada per Marx, desenvolupada per Lenin, complementada i realitzada per Stalin, ha sigut incorporada íntegrament a la Constitució política d'una germandat de pobles i nacions abans separats, abans hostils, a causa de l'imperialisme, de l'explotació capitalista.

En què consisteix aquesta teoria?

Per a nosaltres, comunistes, el principi bàsic del qual es deriven els altres és aquest: el problema nacional i colonial ha d'ésser considerat sempre amb connexió indissoluble amb el problema general de la revolució proletària. Desenrotllant aquest principi bàsic, Stalin n'ha formulat d'altres que, en el seu conjunt, constitueixen la teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional, cada un dels quals ha de merèixer detinguda meditació i una discussió profunda de tots els companys. Són els següents:

A) El món està dividit en dos camps; el que formen un petit grup de nacions civilitzades, posseïdores del capital financer i que exploten la immensa majoria de la població del planeta, i el camp dels pobles oprimits i explotats de les colònies i dels països dependents, que formen aquesta majoria.

B) Les colònies, els països dependents, oprimits i explotats pel capital financer, constitueixen una formidable reserva, la més important font de força per a l'imperialisme.

C) La lluita revolucionària dels pobles oprimits, dels països colonials i dependents contra l'imperialisme, és l'únic camí pel qual poden emancipar-se de l'opressió i de l'explotació.

D) Els països colonials i dependents més importants han començat ja el moviment d'alliberament nacional que ha de conduir per força a la crisi del capitalisme mundial.

E) Els interessos del moviment proletari dels països desenrotllats i el moviment d'alliberament nacional de les colònies exigeixen que aquests dos aspectes del moviment revolucionari s'uneixin en un front únic contra l'imperialisme.

F) La classe obrera dels països desenrotllats no pot triomfar, ni els pobles oprimits poden alliberar-se del jou imperialista, sense la formació i consolidació d'un front revolucionari comú.

G) Aquest front revolucionari comú no pot formar-se si el proletariat de les nacions opressores no dóna un suport directe i resolt al moviment d'alliberació dels pobles oprimits contra l'imperialisme de la seva pròpia pàtria, car «no pot ésser lliure el poble que oprimeix altres pobles» (Marx).

H) Aquest suport significa sostenir, defensar i portar a la pràctica la consigna del dret dels pobles a separar-se i a existir com a Estats independents.

I) Sense posar en pràctica aquest consigna serà impossible aconseguir la unificació i col·laboració de les nacions en una sola economia mundial, que constitueix la base material per al triomf del socialisme.

J) Aquesta unió sols pot ésser voluntària, inspirada sobre la base de la mútua confiança i de les relacions fraternals entre els pobles.

Per què ha estat resolt el problema nacional a la Unió Soviètica

El problema nacional i colonial ha estat resolt en la pràctica i constitucionalment a la Unió Soviètica. Aquesta solució no ha estat deguda a un pacte amb la burgesia. Ha estat la conseqüència obligada del triomf de la Revolució Socialista d'Octubre. Sense la victòria i consolidació de la Revolució d'Octubre, el problema nacional i colonial no hauria estat resolt. Com així mateix, si la Revolució d'Octubre no hagués resolt d'immediat el problema nacional i colonial, la seva victòria hauria estat efímera. Perquè la indissoluble connexió del problema nacional i colonial amb el problema general de la revolució proletària no és una frase, sinó una realitat històrica de primera categoria.

L'imperialisme, forma superior del capitalisme, no pot resoldre els problemes nacionals i colonials, com el capitalisme no pot suprimir l'explotació de l'home per l'home. L'imperialisme necessàriament ha d'alimentar-se amb el sotmetiment i l'opressió dels pobles i nacions colonials i dependents, perquè la llibertat d'aquesta seria la seva fi; el mateix que el capitalisme NECESSÀRIAMENT es nodreix del dolor, de la misèria i de l'esclavitud de les masses treballadores, perquè la seva emancipació seria la seva fi. Els imperialismes en lluita no es plantegen la qüestió d'alliberar pobles i nacions del domini del competidor, sinó una redistribució del món sotmès, un canvi d'amos, car l'alliberament dels pobles i nacions explotades per l'adversari posaria terme a les apetències conjuntes, encara que fossin rivals. Exactament igual, el capitalisme en les seves violentes palestres de mutu extermini, fruits inevitables de les seves insolubles contradiccions internes, no es planteja la qüestió d'emancipar milers d'obrer per ferir de mort un capitalista a un altre capitalista, sinó una constant redistribució del treball assalariat i dels mercats, base de la seva potència i de la seva única ambició, car l'emancipació d'un nucli obrer, seria el principi de la fi de la seva existència.

Podria el capitalisme en casos extrems i per tal de subsistir, adaptar-se com el camaleó a les condicions d'un nou clima històric. Però, sols canviaria de pell, de formes i de colors. La substància seguiria essent la mateixa. Les autonomies polítiques i administratives i fins i tot, la solemne declaració d'independència a favor de no importa quin nucli dependent o colonial són maniobres imperialistes defensives desenrotllades quan les condicions històriques del combat, si hi ha força suficient, es torna a la condició anterior, i si no n'hi ha, l'explotació imperialista es conforma amb les noves condicions creades per ella mateixa, i les nacions legalment sobiranes, les colònies convertides legalment en nacions independents, continuen essent dependents, font de poder i de riquesa del capitalisme financer.

Els fets confirmen sobradament les afirmacions teòriques. Ens diu Lenin que la separació d'una nació oprimida, és a dir, el lliure exercici del dret d'autodeterminació, sense excloure la decisió de constituir-se en Estat independent, no pot «donar-se» i «realitzar-se» abans del socialisme més que en l'u per mil dels casos. En la història contemporània, que és la història dels Estats i nacions existents avui, amb llur seguici de pobles i nacions dependents i colonials, solament coneixem un cas de separació voluntària abans del socialisme: el de Noruega. El cas d'Irlanda no és igual, tota vegada que la seva autonomia política d'avui fou conseqüència d'un llarg i cruent període de lluita armada. I encara en el cas escandinau, Noruega guanyà per plebiscit la seva independència política amb relació a Suècia, però continuà essent un domini del capital financer anglès. Com Irlanda, que sense haver aconseguit plenament la seva independència nacional, continua essent una dependència del capital financer anglo-americà. És justa l'afirmació de Lenin: abans del socialisme no pot «donar-se» i «realitzar-se» la plena independència de les nacions dependents i de les colònies.

En la guerra mundial de 1914 a 1918, les potències imperialistes es feren la guerra, unes per conservar i augmentar en el possible els seus domini, altres per forçar una nova redistribució de les colònies i nacions dependents i dels mercats. Al final de la guerra, el grup imperialista victoriós reféu el mapa del món al seu gust i conveniència, a la seva imatge i semblança, tal com féu Déu.

No alliberà un sol país. No va admetre de cap manera l'exercici del dret d'autodeterminació. Ofrenà trossos de la Unió Soviètica a Finlàndia, Polònia i Romania. Separà de la Unió Soviètica els països bàltics. Distribuí trossos d'Alemanya, Àustria, Hongria i Turquia a Polònia, Itàlia, Dinamarca, Bèlgica i Grècia. Es repartiren les colònies del grup vençut sense més ni més, no podent evitar que en certs casos la careta del «mandat» cobrís la brutal realitat. Creà el «nou» mapa polític d'Europa.

Es formaren nous Estats: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Albània, Àustria. Els nous Estats que formaren part dels Estats imperialistes vençuts, foren retallats sense respecte a cap principi nacional. Pagaren el preu dels vençuts: Àustria, Hongria, Bulgària, Turquia, sense oblidar la mateixa Alemanya i el que es va fer contra la Unió Soviètica en el període de la seva feblesa econòmica i militar. Cobraren, aparentment, aquest preu els nous Estats ja esmentats i Romania i Grècia.

Es formaren nous Estats imperialistes multinacionals. En fer-los, el grup imperialista vencedor no va tenir en compte el dret de les nacions a disposar lliurement dels seus destins, tot i haver-se dit en la propaganda d'aquells dies. Tingué en compte, únicament, el seu interès polític, econòmic, estratègic, perquè l'imperialisme no doblega mai la seva llei constant: crear, a mesura de les seves possibilitats, noves fonts de poder i de riquesa. Al voltant de cada nació més forta organitzà un Estat imperialista multinacional dependent seu.

Així veiem que la nació polonesa es convertí en opressora de les minories nacionals alemanya, jueva, lituana, blanco-russes i ucraïneses; la nació romanesa en opressora d'ucraïnesos, moldaus, búlgars i trans-silvans; la nació txeca en opressora de rutens, sudetes i eslovacs; la nació sèrvia en opressora dels eslovens, croates, bosnis, dàlmates, búlgars, montenegrins i albanesos; la nació grega en opressora de turcs i macedonis. Cada un d'aquests Estats nasqué amb un problema interior insoluble mentre no dos aniquilat el seu règim capitalista, la seva dependència del capital financer i el seu taló d'Aquil·les per on haurien de rebre la seva ferida mortal en produir-se una situació internacional adversa.

Tenim la nostra pròpia experiència.

En ésser proclamada la República a Espanya, el 14 d'abril de 1931, es produí un canvi profund en la correlació de forces. Les castes tradicionals i semifeudals que foren el punt de suport fonamental de la Monarquia quedaren estabornides per la violència del cop rebut i momentàniament apartades. Els nuclis liberals de la burgesia i la petita burgesia influïts en bona part pel federalisme tradicional del republicanisme en les nacionalitats oprimides, passaren de cop a un primer pla. La classe obrera ascendí amb gran vigoria i arribà a ésser un factor important en la República, amb major força puix que la pagesia, tot i no estar emancipada completament del domini que damunt d'ella exerciren les castes semifeudals, arribà a ésser la seva aliada i es llançà al camp de batalla en part sota la seva direcció. Fou aquest canvi en la correlació de les forces i, fonamentalment, l'ascensió política de la classe obrera i la seva aliança amb la pagesia, i no el pacte de Sant Sebastià «entre cavallers», els que determinaren la nova estructura política de l'Estat espanyola sota el règim republicà. Amb tot, l'Estatut de Catalunya no s'aprovà amb facilitat. La seva discussió provocà una lluita violenta, la qual estigué a punt de fer que naufragués diverses vegades i per fi sortí de les Constituents raquític pels retocs i les reticències anunciades i previstes del període d'agitació. Els desencerts i febleses del primer període republicà, el qual no volem analitzar ara, donaren un sentit contrari al pèndol i les castes confinades foren enfortides, tot i accentuant cada vegada més el seu poder contra la classe obrera i contra la pagesia. La República caigué en mans dels estraperlistes i dels filofeixistes, en mans dels seus enemics, la primera mesura dels quals fou la de convertir l'Estatut de Catalunya en ignominiosa caricatura, mesura prèvia a la seva derogació, i encarpetar el projecte d'Estatut base aleshores ja en tràmit parlamentari. El poder despòtic del centralisme espanyol gairebé refet de l'estaborniment en el qual va caure el 14 d'abril, tornava pels seus furs. En l'estiu del 1934, fou la classe obrera espanyola la més fervorosa i abnegada defensora de la Generalitat de Catalunya, que havia promulgat i aplicat la revolucionària llei de Contractes de Conreu; fou la burgesia catalana, i la seva fracció més bel·licosa aleshores els famosos «isidristes», la pitjor enemiga de la Catalunya autònoma. Recobrà el seu vigor l'Estatut de Catalunya del 16 de febrer, i es va anar molt més enllà de les facultats escrites en el període de la guerra nacional revolucionària, en els dies heroics en què la classe obrera i els seus aliats camperols intervingueren amb més energia i personalitat que mai en la direcció de la guerra i de la República. Fou en aquest període característic de la guerra, que les Corts aprovaren l'Estatut d'Euzkadi. En caure Catalunya i la República, el franquisme, expressió genuïna i sagnant de l'imperialisme espanyol, destruí el moviment obrer, es basà en el terror com a règim polític permanent. I la liquidació de la nova estructura política republicana, dels Estatuts de Catalunya i d'Euzkadi, fou un simple problema de signatura en el peu d'un decret ignominiós.

En la Unió Soviètica el problema nacional ha estat resolt, perquè l'octubre de 1917 triomfà el proletariat i perquè el proletariat sabé conduir la seva lluita amb estreta aliança amb els camperols, establint amb mà ferma la seva pròpia dictadura. El proletariat victoriós construí la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, prototipus de la futura Federació Mundial de pobles lliures i iguals, de pobles units voluntàriament per establir una economia mundial i construir el socialisme. Únicament el proletariat victoriós crearà el nostre Estat Socialista multinacional, solament amb el socialisme desapareixerà l'explotació de l'home per l'home, l'explotació dels pobles febles pels forts.

La primícia del dret proletari

El problema nacional i colonial està indissolublement unit al problema general de la Revolució proletària de l'establiment de la dictadura del proletariat. Però si els problemes van units i si en la solució final l'un és necessari a l'altre, no per això devem concloure que existeix una absoluta identitat.

En qualsevol cas el triomf del proletariat significa la solució definitiva del problema nacional o colonial. Però no en tots els casos la solució possible d'un problema nacional assegura o ajuda al triomf definitiu del proletariat. Hi ha casos en els quals el problema nacional pot arribar a ésser, momentàniament i en circumstàncies donades un estorb, un enemic a combatre.

Quan els socialdemòcrates defensaren el 1914 «llur» Pàtria francesa o alemanya o anglesa, no defensaren una causa justa, car el que estava en joc no era l'existència de la «seva» nació, sinó el major o menor poder de riquesa dels «seus» imperialistes. Quan els socialdemòcrates polonesos abonaven el règim de Pilsudsky, no estaven encertats, car amb això no afavorien la lluita dels proletaris polonesos, sinó que la perjudicaven enfortint el domini dels «ens» imperialistes damunt els obrers i camperols polonesos i els lituans, blanco-russos i ucraïnesos.

Quan els socialdemòcrates alemanys, Kautsky a la capdavantera, advocaven per l'assimilació dels txecs, amb l'afirmació que els txecs res no podrien guanyar amb la seva «pobra» nacionalitat i sí en canvi molt de «cultura alemanya», es proposaven, en realitat, enfortir, des del camp obrer, la política imperialista del kaiserisme.

No sempre la defensa de la nació imperialista o no sobirana coincideix amb els interessos fonamentals de la classe obrera. En aquest cas, companys, i això deu quedar ben clar, prima sempre el dret de la classe obrera. Per a Marx no oferia cap dubte aquesta subordinació del problema nacional al problema obrer.

Oblidar això ens portaria fàcilment al camp del nacionalisme petit-burgès, a l'acceptació de la tesi de la «comunitat de destí», tesi preuada pels nacionalistes i per molts sectors socialdemòcrates. No existeix una «comunitat de destí» en la nació, ja sigui aquesta sobirana o dependent. Pot existir una coincidència momentània per a la consecució d'un objectiu comú. Però, res més, car «en cada nació moderna hi ha dues nacions», ens ha dit Lenin. La nació burgesa que històricament desapareixerà i la nació proletària que històricament ha d'ascendir al poder polític i econòmic, a l'exercici de la seva pròpia dictadura per forjar el món nou en el qual sí que hi haurà una «comunitat de destí». La burgesia de cada país es va basar en el problema nacional per tal d'enganyar els obrers, per embrutir els camperols, per enverinar la petita burgesia. La classe obrera de cada país es basa en el problema nacional per portar endavant la revolució, per resoldre conjuntament amb el problema nacional el de la seva dictadura.

És la classe obrera la dirigent en la lluita per l'emancipació dels homes i dels pobles. És classe obrera la que triomfant assegura la victòria definitiva, puix que no es concep el règim socialista amb la persistència de l'opressió damunt d'home i de pobles. És natural i necessari, doncs, que el dret de la classe obrera tingui preferència sobre el dret nacional, quan l'opció ens sigui plantejada de manera objectiva i concreta. Aquesta opinió, tanmateix, tenint en compte l'experiència històrica, es presenta per excepció puix que, normalment, el fet nacional, la lluita nacional contra opressors i imperialistes, és progressiva, revolucionària, no reaccionària. Aquesta possible opció sobre casos objectius i determinats, no afecta en el més mínim la línia nacional, els principis leninistes sobre la línia nacional que estem analitzant.

El problema nacional i la Revolució d'Octubre

Els fets han demostrat que l'imperialisme no pot resoldre els problemes nacionals i colonials.

Els fets han demostrat que únicament la classe obrera triomfant pot resoldre els problemes nacionals i colonials.

Però els fets han demostrat també que sense una teoria nacional justa i sense la seva aplicació conseqüent sense reserves ni vacil·lacions, no és possible la consolidació i el desenvolupament de la revolució proletària, fins i tot en el cas de la seva victòria momentània, de la presa del poder polític.

¿Què diu, companys, la resolució aprovada pel X Congrés del Partit Comunista (b) de l'URSS, celebrat el març de 1921? Diu el següent en un dels seus punts:

«...La instauració del règim soviètic a Rússia, i la proclamació del dret de les nacions a la separació estatal determinaren un canvi complet en les relacions de les masses treballadores de les nacionalitats de Rússia, minaren la vella rivalitat nacional, privaren de base a l'opressió nacional i conquistaren per als obrers russos la confiança dels seus germans d'altres nacionalitats, no sols de Rússia, sinó d'Europa i d'Àsia, i convertiren l'esmentada confiança en entusiasme i decisió de lluita per la causa comuna. La formació de Repúbliques Socialistes a Azerbaijan i a Armènia, conduí als mateixos resultats, suprimiren els xocs nacionals i resolgueren les rivalitats seculars que existien entre les masses treballadores turques i armènies i entre les armènies i les azerbaijanes. El mateix es pot dir respecte al triomf temporal dels soviets a Hongria, a Baviera, a Finlàndia i a Letònia. PER ALTRA PART, ES POT AFIRMAR AMB SEGURETAT QUE ELS OBRERS RUSSOS NO HAURIEN POGUT VÈNCER KOLCHAK I DENIKIN I QUE LES REPÚBLIQUES AZERBAIJANES I ARMÈNIES NO HAGUESSIN POGUT POSAR-SE DEMPEUS, SENSE HAVER LIQUIDAT ENTRE ELLS L'ENEMISTAT I L'OPRESSIÓ NACIONAL, SENSE HAVER GUANYAT LA CONFIANÇA I L'ENTUSIASME DE LES MASSES TREBALLADORES D'OCCIDENT I D'ORIENT. L'ENFORTIMENT DE LA REPÚBLICA SOVIÈTICA I LA LIQUIDACIÓ DE L'OPRESSIÓ NACIONAL SÓN DOS ASPECTES D'UN MATEIX PROCÉS, DEL PROCÉS DE L'ALLIBERAMENT DELS TREBALLADORS DE L'ESCLAVITUD CAPITALISTA».

La formulació completa de la teoria nacional i la seva aplicació íntegra no foren, és clar, cosa fàcil. Calgué vèncer les desviacions contrarevolucionària del trotskisme. Calgué vèncer les desviacions de militants russos honestos que no sabien desprendre's dels prejudicis i falses idees i sentiments adquirits pel fet d'haver nascut, d'haver-se desenvolupat en la nació opressora. Calgué vèncer les desviacions de militants honrats fills de les nacionalitats oprimides, de les colònies, les seves reaccions negatives, la seva desconfiança envers els germans russos; la seva tendència a recloure's en el seu món nacional i a confondre's en una «comunitat de destí» amb els elements nacionalistes de procedència burgesa o kulac, a supeditar el dret de la classe obrera al dret nacional expressat i representat per elements burgesos i petit-burgesos els quals si haguessin triomfat haurien junyit la seva pàtria a l'imperialisme més fort i haurien llençat el proletariat a l'esclavitud capitalista, d'un capitalisme format per nacionals i estrangers. De les dues desviacions, la primera fou la més perillosa puix que les tendències «colonitzadores» de «russificació» eren una supervivència, tot i ostentar paraules i actes distints en la forma, dels vells mètodes i procediments de l'extingit tsarisme; accentuaven la resistència, les incomprensions, la desconfiança dels comunistes i de les masses treballadores de les antigues colònies i nacions oprimides. L'oposició traïdora, contrarevolucionàra del trotskisme fou aixafada. Les desviacions colonitzadores i nacionalistes foren corregides. El Partit Comunista (b) de l'URSS, amb plena decisió i conseqüència es mobilitzà per a la realització integral de la teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional. I pocs anys després, el 25 de novembre de 1936, el company Stalin pogué dir, davant del VIII Congrés extraordinari dels Sòviets de la Unió, que havia de discutir i aprovar la constitució avui vigent:

«L'absència de classes explotades, que són les principals organitzadores dels xocs entre les nacions; l'absència de l'explotació que cultiva la desconfiança mútua i atià les passions nacionalistes; el fet que el poder es trobi en mans de la classe obrera, que és enemiga de tota esclavitud i fidel campiona de la idea de l'internacionalisme; la realització efectiva de l'ajuda mútua entre els pobles en totes les esferes de la vida econòmica i social, i per últim, el floriment de la cultura nacional dels pobles de l'URSS, que és nacional per la forma i socialista pel seu contingut; tots aquests factors i altres de semblants han canviat fonamentalment la fesomia dels pobles de l'URSS; el sentiment de mútua desconfiança ha desaparegut, s'ha desenvolupat entre ells el sentiment d'amistat mútua, i aixó s'ha establert una comprensió veritablement fraternal entre els pobles en el si d'un sol Estat federal. Com a resultat d'això tenim ara un Estat Socialista multinacional perfectament constituït, el qual ha sortit triomfant de totes les proves, i amb una solidesa capaç d'ésser envejada per qualsevulla Estat nacional en tots els indrets del món».

Els problemes nacionals d'Espanya

Aquesta anàlisi, molt breu, que acabem de fer de la teoria leninista-stalinista del problema nacional i colonial, no pot ésser motiu d'especulació teòrica per part nostra. Ens correspon la seva aplicació en el cas d'Espanya.

Per comprendre exactament i d'una manera objectiva per què devem nosaltres aplicar la teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional i colonial ens és necessari respondre, abans que tot, a aquesta pregunta: És Espanya una nació?

Ens diu Stalin que la «nació és una comunitat estable, històricament formada d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura». I afegí Stalin: «És necessari subratllar que cap d'aquests tres esmentats pres aïlladament, és suficient per definir la nació. Més encara: n'hi ha prou que manqui un sol d'aquests trets definitius perquè la nació deixi d'ésser nació».

L'antic imperi austro-hongarès fou una comunitat estable, històricament formada, però no fou mai una nació; fou un Estat imperialista multinacional. Anglaterra, Estats Units, Irlanda parlen el mateix idioma, però són tres nacions ben diferenciades. Espanya i les Repúbliques llatino-americanes parlen el mateix idioma, però no constitueixen una sola nació. La Unió Soviètica és una comunitat estable, històricament formada, amb territori comú, amb economia comuna, però no és una nació; és un Estat Socialista multinacional.

Espanya és una nació?

Existeixen en Espanya quatre idiomes, quatre economies, quatre cultures que es manifesten amb psicologies nacionals ben diferenciades i manifestades en una comunitat de cultura, quatre «caràcters nacionals», com també hom acostuma a dir, quatre nacions; la castellana o espanyola, la catalana, la basca i la gallega.

A cada una d'elles es donen els trets característics que en el seu conjunt, no aïlladament, defineixen una nació.

Catalunya, Euzkadi i Galícia són nacions, perquè tenen un idioma propi, un territori comú, una economia seva, una psicologia característica manifestada en una comunitat de cultura, perquè són comunitats estables, històricament formades.

Existeix un idioma basc, d'origen obscur, més antic que els idiomes grec, llatí i àrab, que han creat amb major o menor mesura, en barrejar-se i superar els vells i perduts idiomes autòctons, el castellà, el català, el gallec. Existeixen els idiomes català i gallec, de major puresa greco-llatina que el castellà, per haver estat de molt menys duració i intensitat l'ocupació i la influència àrab en els seus respectius territoris. I tenen una vida secular i es formaren en un període històric durant el qual l'expansió castellana havia de tardar uns segles a produir-se, fins al punt que en català s'escriviren les primeres poesies i novel·les, les primeres recopilacions dels usos i costums, és a dir, de lleis, en el món mediterrani i en el cicle de formació i ús de les llengües vulgars.

Existeixen les economies catalana, gallega i basca, una vida econòmica pròpia, formada històricament en cada una d'aquestes nacionalitats. El minifundi gallec en oposició al latifundisme castellà; les normes contractuals agràries per a l'explotació dels petits trossos, en oposició al camperol assalariat en el conjunt castellà i també les gabelles pròpies i l'origen del qual radica en la seva antiga existència independent; la industrialització dels productes del mar en contrast amb la vida d'esquena a la mar duta a Castella: són els trets característics de la vida econòmica gallega. La petita propietat, el nucli fonamental del camp basc anomenat caserio, les normes contractuals, l'origen de les quals ve de molt lluny, la supervivència de la vida col·lectiva especialment en els grups pesquers o confraries; els usos i costums encara vigents dels seus municipis, la personalitat dels quals és tan peculiar i l'arrel dels quals la trobem en el treball col·lectiu i en l'explotació col·lectiva de les riqueses naturals dels temps antics; la creació de la indústria pesada i el volum i el poder del seu capital financer: són els trets característics de la vida econòmica basca. La liquidació del feudalisme per la pagesia catalana com a conseqüència de les llargues i sagnants guerres dels remences, que donà origen a un règim agrari original, sense latifundis, amb extenses zones de petita propietat i normes contractuals molt variades i complexes per a l'explotació de petites unitats agrícoles i en els quals extrems tenim els contractes de masoveria i de rabassa morta, i la ràpida i general aplicació al camp de la tècnica agro-pecuària moderna; la capacitat dels camperols per assimilar i practicar la tècnica del comerç internacional; l'organització cooperativa per a la compra en comú d'adobs i eines i per a la venda en comú dels productes de la terra; l'alt nivell de vida obtingut per un perseverant esperit combatiu i revolucionari a través de les seves lluites contra els paràsits propietaris, rebel·lia heretada de generació en generació; la creació per l'esforç perseverant de molts segles de la més forta indústria lleugera de la península i d'un capital financer poderós si bé, menys audaç que el basc; la supervivència de les antigues pràctiques mercantils i transaccionals en tot el seu territori: són els trets característics de la vida econòmica catalana. Per a nosaltres, companys, no pot ser un fet casual que els nuclis més potents del proletariat peninsular radiquin, precisament, a Catalunya i Euzkadi.

Existeixen les cultures catalana, basca i gallega. Les seves cançons i les seves danses, l'origen de les quals es confon amb els primers vestigis de civilització i d'història oral i escrita, la seva poesia, la seva cultura, la seva música, la seva filosofia, les seves predileccions científiques, la seva manera de fer i de reaccionar davant dels fets i dels problemes, la seva pròpia mística religiosa saturada de sensualisme pagà, especialment a Catalunya, i de duresa combativa a Euzkadi, ho demostren més que suficient. Les mateixes llacunes que en la seva cultura poden apreciar-se i, en quant són conseqüència de la política assimilista de la nació opressora, contribueixen a justificar l'afirmació. De les tres nacionalitats, Catalunya és la que ha adquirit més personalitat, puix que d'ençà dels primers llibres escrits en català en el període d'estructuració de les llengües vulgars fins avui, trobem en un desenvolupament més o menys gran, totes les matèries que han pogut preocupar el pensament humà. Catalunya té els seus clàssics medievals, i el seu volum i el seu valor haurien sigut infinitament millors si el seu cicle de producció no hagués estat trencat per la lluita assimilista de la nació opressora, si la nacionalitat hagués continuat sense destorb la seva expansió interior, la seva línia de floriment progressiu. El cicle dels clàssics, tancat per les guerres contra la nacionalitat catalana, ha sigut obert de bell nou tan aviat com s'ha anat refent i ressorgint la personalitat nacional. I l'aportació de la cultura catalana a la cultura espanyola no és, naturalment, menyspreable.

No hi ha dubte que a Catalunya, Euzkadi i Galícia, existeix una psicologia catalana, basca i gallega, un «caràcter nacional». Les reaccions d'un català, d'un basc i d'un gallec davant de cada fet i de cada problema no són iguals entre ells i amb relació amb les d'un castellà. L'enfocament de les qüestions, el seu plantejament, la seva resolució, són peculiars, encara que per camins distints arribin a conclusions iguals o semblants. Els mètodes de treball i de lluita, de convivència social i de coexistència, l'ordre de les seves preferències i preocupacions, la seva capacitat sentimental, el seu individualisme més o menys intensament obstaculitzador d'idees i construccions col·lectives, la seva receptivitat referent a les teories universal i d'assimilar el que és gran i general, són diferents. Tot això ha forjat una psicologia manifestada en una comunitat de cultura. A Catalunya, Euzkadi i Galícia, es donen els signes més característics d'aquesta psicologia o «caràcter nacional». El qui ha nascut en la nació opressora i que no ha sigut reeducat en els principis de l'internacionalisme proletari es troba bé en qualsevol part; té una psicologia manifestada en una comunitat o cultura dominadora. El que ha nascut en una nació oprimida, fins i tot en la seva pròpia casa, es sent davant de l'estrany i sobretot davant del procedent de la nació opressora, recelós, desconfiat està a la defensiva, com si cerqués per on li ha de caure un mal cop. ¿Com es pot negar que a Catalunya, Euzkadi i Galícia, existeix aquesta psicologia defensiva, que es produeixen les reaccions defensives que a volten menen aquests pobles a extremar les seves diferències, la seva assimilació, el seu localisme, reaccions lògiques dels qui durant segles han combatut per no ésser absorbits, per seguir essent el que són? ¿Com es pot no veure un origen comú, una causa comuna en el recel, en la desconfiança, a voltes en l'animositat del gallec contra el «castellà», del basc contra el «maqueto», del català contra el «murcià», tres qualificacions que es refereixen a la mateixa nació opressora? ¿No sabem, per altra part, per experiència històrica, que en el si de les nacions oprimides es desenvolupa paral·lelament al ressorgiment nacional el xovinisme local, xovinisme provocat pels excessos imperialistes i per la tàctica dels capitalistes nacionals que en aquesta divisió, en aquest recel i odi troben un dels seus millors punts de suport per acréixer el seu poder i la seva riquesa, el seu domini polític?

Catalunya, Euzkadi i Galícia són comunitats estables, històricament formades.

Per la seva situació geogràfica, pel seu clima i per la seva riquesa, Espanya, la Península Ibèrica, ha sigut focus irresistible d'atracció en tot el cicle històric de les emigracions. Els seus pobladors primitius foren inundats pels primers emigrants i els nous tipus humans, formats pel creuament de races diverses, foren al seu torn inundats per noves emigracions i així successivament, fins que el cicle fou tancat amb l'invasió àrab. Per la seva configuració geogràfica que fa de la nostra Península un conjunt de compartiments estancs, oberts entre si, Espanya s'anà formant no d'una manera uniforme, sinó diversa. Els nuclis característics prenacionals es desenrotllaren cada u de per si, elaborant en segles de lluites pròpies i d'aïllament, d'usos i costums, de lleis i de poders sobirans, llur fisonomia, els trets fonamentals que havien de determinar llur nacionalitat no com, amb el capitalisme, la veiem i la concebem avui, esdevinguda una realitat històrica. Aquest procés de formació dels diversos nuclis prenacionals es desenrotllà a la península de manera normal lògica des de la caiguda de l'Imperi Romà fins al funest moment en el qual Espanya caigué en mans de monarques estrangers. Els Reis Catòlics no realitzaren en casar-se la unitat espanyola, l'Espanya una i indivisible, sinó la unitat dinàstica, la fusió de les monarquies més poderoses de la península: la castellana i la catalano-aragonesa. Els Reis Catòlics consideraren com la seva missió històrica acabar la reconquesta del territori ocupat encara pels àrabs. No es proposaren lluitar i acabar amb els furs, amb les llibertats, amb els idiomes, amb les característiques nacionals de Catalunya, Balears, València i Aragó, de Navarra i Euzkadi, de Castella i de Galícia. Amb la unitat familiar monàrquica acabà la gloriosa confederació catalano-aragonesa, però Catalunya i Aragó, ja no unides pel fil de la monarquia comuna, continuaren essent el que havien estat. La història lògica i fecunda de la Península Ibèrica, del que havia d'ésser amb el temps una poderosa i fraternal confederació, la trencà l'Emperador Carles I, el primer rei estranger, el primer austríac. La monarquia estrangera, voltada de nobles estrangers i de nobles espanyols renegats, es proposà el que no feren ni pensaren els Reis Catòlics: crear amb sang i opressió la impossible Espanya, una i indivisible. Exterminaren, primer, els comuners de Castella per tenir un punt de suport ample i ferm. Aquesta obra de destrucció continuà fins a la fi de la Monarquia borbònica, successora de la barbàries antiespanyola de la monarquia austríaca, per ésser reivindicada ara per un altre tirà antiespanyol, joguina de poders estrangers: Franco i la seva trepsa. Després de les llibertats castellanes, caigueren les aragoneses, les gallegues, les valencianes. Catalunya, Euzkadi i Navarra es defensaren amb més gran tenacitat. Catalunya sostingué guerres contra els reis austríacs, essent la més definida la que provocà el sinistre comte duc d'Olivares, i perdé en cada una d'elles una part dels seus drets i llibertats. Catalunya, en la guerra de successió, prengué partit, aliada d'Anglaterra, per l'hereu de la casa d'Àustria contra el germà de Lluís XIV [1], la victòria del qual no donava lloc a cap esperança. Fou vençuda l'onze de setembre del 1714. El Decret de Nova Planta, dictat pel primer rei borbònic, Felip V, posà terme a les seves llibertats, compresa la llibertat i el dret de parlar i usar el seu idioma. Euzkadi, emparada en els seus rics, conservà més temps els seus drets i llibertats, els quals havia de perdre al final de les guerres carlistes: si bé no del tot, car els «concerts econòmics» anteriors a l'Estatut, varen ésser conservats encara, Navarra, fins i tot sota l'actual règim terrorista de Franco, conserva part dels seus vells furs. Durant més de dos segles la monarquia borbònica practicà una política de persecució, d'opressió, d'assimilació violenta. Per damunt de tot es volgué forjar l'Espanya «una i indivisible». Però els nuclis prenacionals, malgrat l'opressió, i en la mesura que el règim capitalista es desenvolupava a Espanya, anaren recobrant la seva vida, la seva fisonomia pròpia, llurs característiques nacionals, per arribar a esdevenir en el nostre segle problemes vitals, permanents de la política d'Espanya, d'obsessió i de pertorbació per als politicastres que dirigien la monarquia. No fou per un atzar que Catalunya proclamés primer que tots la República el 14 d'abril; Catalunya va cobrar un vell deute als Borbons, i, amb el 19 de juliol, Catalunya i Euzkadi ascendiren a categoria constitucional i reprengueren el curs del seu desenvolupament històric, trencat pel primer austríac, amb la conquesta i pràctica dels Estats d'autonomia política. De bell nou en els nostres dies, el traïdor Franco ha volgut imposar l'Espanya una i indivisible, consolidar definitivament un domini de tipus imperialista damunt Catalunya, Euzkadi i Galícia. Malgrat ésser el terror franquista infinitament més brutal, més bestial que el de qualsevulla altra etapa de repressió austríaca o borbònica, Franco ha fracassat miserablement. La personalitat nacional de Catalunya, d'Euzkadi i de Galícia no ha disminuït, s'han accentuat sota el terror i l'odi de catalans, bascos i gallecs a Franco, als seus pistolers, als seus amos italo-alemanys, és tan intens i implacable que el mateix Franco ha pres la davantera d'una política hipòcrita d'afalagament, de «comprensió ben entesa» dels problemes que cregué soterrar amb els centenars de milers d'homes sacrificats pels seus monstruosos sicaris. Havent passat per grans proves, havent ressorgit de les seves pròpies cendres després de segles d'opressió sistemàtica, d'assimilació sense misericòrdia, Catalunya, Euzkadi i Galícia poden afirmar que són comunitats estables històricament formades. Ho són, companys.

Els trets més característics de la nació especificats per Stalin, corresponen, doncs, plenament a Catalunya, Euzkadi i Galícia. Són, concretament, Catalunya, Euzkadi i Galícia, altres tantes nacions a les quals nosaltres, comunistes, devem aplicar la teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional i colonial. Espanya no és una nació puix que dels trets característics nacionals només en posseeix un: territori comú i si bé pot sostenir-se que és una comunitat estable, històricament formada, hi ha en ella quatre idiomes, quatre economies, quatre psicologies manifestades en quatre comunitats de cultura.

Espanya és avui un Estat imperialista multinacional.

El cas de Galícia

En general existeix una comprensió satisfactòria referent a Catalunya i Euzkadi. Malgrat que les Constituents recorregueren a l'eufemisme hipòcrita de qualificar Catalunya i Euzkadi de «regions autònomes», interessades a sostenir l'heretgia històrica dels Àustries i Borbons, no pas definitivament resoltes a llençar d'una vegada la bandera, ahir monàrquica i avui franquista de «l'Espanya una i indivisible», bandera típicament imperialista, és ja una feliç realitat que la «nació» catalana i la «nació» basca gaudeixen d'un clima menys enrarit més favorable i comprensiu. Al cap i a la fi són ja de nou i després de segles de persecució, figures constitucionals amb personalitat definida.

No succeeix el mateix amb Galícia:

Són molts els que creuen el cas de Galícia, artificial, que no existeix semblant nació gallega, que no existeix un problema nacional gallec. Entre aquests molts, hi ha no pocs companys i no pocs gallecs.

Aquest criteri no és just. De les tres nacions oprimides Galícia és la menys avançada. Això és tot. El grau de maduresa per res afecta el fet en si i real de la nacionalitat. Aquesta existeix, està en marxa, plesbiscità ja el seu primer projecte d'Estatut i és segur que en ésser liquidat el règim franquista sorgirà amb la mateixa puixança i impaciència que hem conegut anteriorment a Catalunya i a Euzkadi, com, així mateix, és segur que Catalunya i Euzkadi ressorgiran d'aquest bany de sang molt més nacionals que del 14 d'abril, del 16 de febrer i del 19 de juliol.

Per als companys que en dubtin serà bo recordar un antecedent que donà lloc a profundes discussions en la nostra volguda Internacional i en les quals intervingué el company Stalin, que arribà a conclusions molt clares.

Al mes de març del 1925 es discutí en el Comitè Executiu de la Internacional el programa del Partit Comunista de Iugoslàvia, un dels nous Estats imperialistes multinacionals creats pel Tractat de Versalles. Un dels delegats iugoslaus, Semich, sostingué que el partit del proletariat devia acceptar l'Estat burgès amb les fronteres establertes en ell per una sèrie de guerres i de violències; que el moviment a Iugoslàvia no era sinó «la lluita de competència entre el capital serbi, d'una part, i el croata i l'eslovenc per l'altra»; que el principi de l'autodeterminació podia figurar en el programa, però no com una qüestió capital, car el moviment nacional a Croàcia i Eslovènia mancava d'importància; i que, per tant, el problema del dret de les nacions a la separació era, en referència a Iugoslàvia, una preocupació acadèmica; i, en tot cas, no d'actualitat. Semich sostenia amb relació a Iugoslàvia, els mateix rebregats arguments que republicans poc informats i socialdemòcrates no lliures encara dels prejudicis centralistes, poden aportar per negar la nacionalitat gallega, l'existència real i positivament revolucionària del problema nacional gallec.

Stalin, intervingué en la discussió. Demostrà els errors de Semich, i recollint l'argument que en tot cas, el problema nacional croata i eslovè, els problemes nacionals de Iugoslàvia, d'existir, eren més acadèmics que actuals, Stalin escrigué:

«Si admetem fins i tot que aquest problema no és d'actualitat en el moment present, no obstant això, pot convertir-se de sobte en un problema viu si comença la guerra, o quan aquesta comença, si la revolució esclata a Europa o quan esclatarà. Per tant, si hom considera la naturalesa i el desenvolupament de l'imperialisme, no hi ha dubte que la guerra començarà inevitablement i que ells (és a dir els imperialistes) no mancaran pas allà d'entre devorar-se».

Això digué Stalin l'any 1925. Pocs anys després esclatà la guerra. I a principis del 1941 la guerra arribà a Iugoslàvia, on Hitler es basà en els problemes nacionals iugoslaus no resolts, especialment en els problemes nacionals croates i eslovens, per aixafar en guerra llampec tot el país iugoslau, per sotmetre a la dura barbàrie del nazi-feixisme tots els pobles i nacionalitats que constitueixen l'Estat iugoslau. I sense excloure els mateixos croates i eslovens. Emprà allí la mateixa tàctica que tan bon resultat li donà a Txecoslovàquia, tenint com a punt de suport sudetes i eslovacs, tàctica que avui empra alternativament amb Hongria, Romania, Bulgària, mosaics de pobles i nacions reunits en Estats imperialistes multinacionals.

Aquest és el cas de Galícia, companys.

El caràcter popular i revolucionari del moviment nacional

El moviment nacional, diu Stalin, «és profundament popular i profundament revolucionari». No és possible, afegeix, menysprear la seva «potència interior». Potència que nosaltres hem vist clarament manifestada en el fet ja analitzat del ressorgiment poderós de les nostres nacionalitats oprimides després de segles d'opressió, d'assimilisme violent i amb més esplendor avui damunt les runes que hi va amuntegant el franquisme assassí.

Tot moviment nacional i colonial per l'alliberació és progressiu, revolucionari. Això ho veiem avui amb més claredat encara.

El problema nacional és un problema en essència, camperol.

Els camperols, per la seva tradició històrica, pel seu lligam a la terra, pel seu aïllament i visió limitada del món i de les seves lluites i problemes, absorbits per les menudències de cada dia, amb propensió a l'anquilosament mental per la vida rutinària que menen pel seu nivell de vida que no està en relació amb el seu esforç diari i a la dificultat dels seus treballs; per la seva psicologia sovint fatalista deguda a llur indefensió davant factors i fenòmens naturals, que creu impossible dominar i dirigir, són el factor permanent, més estable de la nacionalitat. ELS CAMPEROLS DE LA NACIÓ OPRESSORA O DE LA NACIÓ OPRIMIDA SÓN HISTÒRICAMENT LA BASE DE SUSTENTACIÓ, EL PUNT DE SUPORT, LA FORÇA DE XOC DE LES CLASSES QUE DIRIGEIXEN LA LLUITA IMPERIALISTA O QUE ORGANITZEN LA DEFENSA I LA FUTURA ALLIBERACIÓ DEL NUCLI NACIONAL SOTMÈS. Els camperols espanyols han sigut la reserva humana de la reacció. Difícilment mobilitzables per combatre per idees i causes universals, responen de sobte i a voltes amb explosions fanàtiques quan creuen que és la veu de la terra, de la seva TERRA la que els parla i els crida a la batalla. Són els camperols catalans, bascos i gallecs, els que han conservat pur l'idioma a través dels segles de prohibició, els que han impedit la pèrdua de les danses i cançons nacionals, de la poesia popular i de les llegendes vinculades a les glòries i tristeses, a les victòries i a les derrotes de la nació, els qui han reservat les ciutats contra la pèrdua definitiva dels seus trets característics nacionals, els qui han impulsat aquestes mateixes ciutats a reviure la història i a ésser els motors de la nacionalitat renaixent, per mitjà de la riquesa per ells salvada i dels seus fills emigrants i portadors de la seva vigorosa saba nacional.

No es concep una nació, un moviment nacional sense la pagesia com a base.

És aquesta realitat històrica la que ens porta a la conclusió leninista de les connexió indissoluble del problema nacional amb el problema general de la revolució proletària i de la dictadura del proletariat, del caràcter profundament popular i profundament revolucionari del moviment nacional. La classe obrera educada en els principis de l'internacionalisme proletari combatent sota els plecs gloriosos d'aquesta bandera, comprèn amb rapidesa les idees i els problemes generals, universals; es reconeix d'una nació a l'altra, d'un continent a l'altre, s'articula i combat essencialment, per crear un moviment internacional homogeni, el seu Partit Polític de classe, per lluitar contra un enemic comú, el capitalisme, l'imperialisme, reconegut sempre com el mateix enemic sigui on sigui i es digui com es digui, per l'identitat dels seus mètodes, dels seus principis, de la seva única subjecció i misèria del món sencer; crea el seu partit, el que ha de conduir-lo a l'assalt del poder polític, a la instauració de la seva dictadura, per a extirpar de soca i arrel l'explotació de l'home per l'home, el plantejament d'una economia mundial, base material del socialisme triomfant. Per això la classe obrera és la que deu dirigir la lluita contra el règim capitalista, per l'alliberació de tota la humanitat. Però la classe obrera no podrà realitzar la seva missió històrica si no compta amb els camperols, si no aconsegueix i aferma la seva aliança amb ells, si no aconsegueix desplaçar les forces reaccionàries de la direcció de la pagesia, d'ésser ella mateixa i solament ella el seu dirigent revolucionari. Podrà la classe obrera, aprofitant un moment històric, assaltar el poder polític i prendre'l, però serà per perdre'l si no obté el suport decidit de la massa camperola. Serà contràriament, la massa camperola el punt de suport, la força de xoc que utilitzarien les castes, la burgesia, desplaçades i desposseïdes en la seva contra-ofensiva per la reconquesta del poder. El proletariat rus guanyà les batalles d'octubre, desplaçà la burgesia, prengué el poder i proclamà la seva pròpia dictadura; però consolidà la revolució, es mantingué en el poder, vencé en les guerres civil i intervencionalista, superà les tremendes crisis econòmiques inevitables en un país destrossat per tants anys de guerra imperialista i de guerra revolucionària, edificà el socialisme, construint peça per peça la meravellosa Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, perquè, dirigit pel gloriós Partit de Lenin i Stalin, sabé guanyar per a la seva causa els camperols i amb ells les diverses nacionalitats, forjar la seva aliança i enfortir-la incansablement, fondre en un sol bloc monolític, irrompible, obrers, camperols, intel·lectuals, pobles i nacions.

Cal que sigui clar per a tots que aquesta aliança de la classe obrera amb els camperols, fonamentalment amb el problema de la revolució proletària, no serà possible si aquella i, essencialment, el seu partit dirigent, subestimen, menyspreen, i ignoren el problema nacional i colonial on existeixi.

En la nostra història els moviments nacionals han estat progressius revolucionaris. Cada avenç en el sentit nacional de Catalunya, ha coincidit i, en determinats casos, ha impulsat un avenç progressiu en el conjunt de la política espanyola. La lluita de Catalunya contra la llei de jurisdiccions minà el poder de la casta militar a Espanya, revisqué la força republicana, la qual havia arribat a un grau tal de defallença que no saberen aprofitar l'oportunitat que els oferí la pèrdua de les últimes colònies. Es desenvolupà a Catalunya la lluita armada contra l'aventura africana. Fou Barcelona la seu de l'Assemblea de Parlamentaris, primer pas de la revolució del 1917. Fou Catalunya la primera a proclamar la República del 14 d'abril. Catalunya no perdé la seva bandera en les eleccions del novembre del 1933. Catalunya estigué en l'avantguarda amb el proletariat de Madrid i d'Astúries en la profunda agitació republicana de l'estiu del 1934 i en la revolució d'octubre. Catalunya aixafà els lerrouxistes i gilroblistes, lliguers i requetès, en el curs del bienni negre i en les inoblidables eleccions del 16 de febrer. Catalunya aniquilà el 19 de juliol els militars sublevats i escrigué pàgines immortals d'heroisme, de sacrifici, de solidaritat amb tots els pobles hispànics en el curs de la nostra guerra nacional revolucionària. Tots aquests fets en escala revolucionària ascendent han anat acompanyant el procés nacional del nostre poble. No podem desconèixer que el poble basc lluità al nostre costat, prengué les armes contra els militars traïdors i per la República, perquè confiava plenament que la República iniciaria la solució del seu problema nacional. No podem ignorar que la resistència heroica dels camperols gallecs contra els militars rebles, i en el valor exemplar i indomable avui dels guerrillers gallecs, el seu sentiment nacional plasmat ja en el plebiscit estatutari que la República havia de legalitzar, fou i és un dels factors determinants.

En l'actual situació el caràcter revolucionari dels nostres moviments nacionals s'ha accentuat. Catalunya, Euzkadi i Galícia sofreixen un doble terror, el terror general que el franquisme ha imposat a tots els espanyols, més el terror especial per junyir amb més escala catalans, bascs i gallecs. Sota aquest doble jou, ni els catalans, ni els bascs, ni els gallecs han sucumbit. Totes les nostres informacions coincideixen a afirmar el contrari. El moviment nacional havia adquirit ja un grau massa alt de maduresa perquè els mètodes terroristes deixessin de produir un efecte contrari. Mai ha sigut tan vigorós el moviment nacional com avui, mai el to radical havia penetrat en tan àmplies masses. Els punts de suport que tingueren els militars venuts a Hitler quan prepararen la sublevació i en el curs de la guerra són cada dia més difícils. Aquesta veritat, s'ha vist obligat a confessar-la Franco en el seu darrer viatge a Catalunya, així com l'anomenat ministre Giron en la seva volta recent a Euzkadi. No compten amb el poble espanyol i molt menys compten amb els pobles català, basc i gallec.

Els representants més característics de l'alta burgesia catalana, els líders de l'extingida Lliga Catalana, els homes de Cambó ja s'atreveixen, en articles enviats a l'estranger a manifestar la seva simpatia per les nacions aliades en guerra contra el nazi-feixisme, a elogiar la dissolta Generalitat de Catalunya. Això no és degut a un estat propi d'opinió, sinó fonamentalment, a la pressió irresistible de l'ambient. L'antifranquisme unànime, l'odi a falangistes, nazis i feixistes, la violenta oposició a la política de guerra de Franco, l'adhesió a la Unió Soviètica, a Anglaterra, Estats Units i Xina, la lluita popular cada dia més oberta contra el règim de pistola, atur, presó, fam; la rebel·lia popular en proporció creixent i que exterioritza el nostre poble parlant en català més i millor que mai, cantant els himnes patriòtics, ballant sardanes, aprofitant totes les dades històriques per manifestar en una o altra forma els seus sentiments, fruint en fer i dir tot el que té prohibit, els seus actes de sabotatge i la mateixa resignació que en determinats casos simulen les trepes de pistolers falangistes i la policia, impotents i malhumorats en realitat davant aital perseverant unanimitat; arrosseguen la burgesia i la menen al camp de l'oposició. A més a més, la tremenda incapacitat del règim franquista per resoldre i ordenar els mínims problemes econòmics, la immoralitat profunda del règim en si i dels seus agents, les conseqüències catastròfiques que ha tingut i té per a l'economia espanyola en general i per a l'economia catalana en particular, el sotmetiment del franquisme al nazi-feixisme, han fet perdre a la burgesia les seves últimes il·lusions, el seu entusiasme. I davant el demà tenebrós s'inclinen, en no veure altra taula de salvació que la victòria d'Anglaterra.

Existeix a Catalunya, Euzkadi i Galícia una ferma unitat nacional contra el franquisme, pel restabliment de la legalitat republicana. Devem aconseguir que aquesta unitat de combat s'articuli amb la unitat del poble espanyol que persegueix els mateixos objectius. Però aquesta unitat indispensable de tots els pobles hispànics en la lluita contra l'enemic comú exigeix a l'antifranquisme, al republicanisme espanyol, una comprensió clara, una actitud de confiança i de cordialitat vers les nacionalitats sotmeses a un doble terror. Difícilment es podria aconseguir aquesta unitat, difícilment es menaria la lluita contra Franco, si en aquesta qüestió fonamental dels problemes nacionals ens trobéssim que existeix una certa identitat de criteri i de propòsits enfront de Catalunya, Euzkadi i Galícia, entre Franco i els seus pistolers i determinats nuclis del republicanisme espanyol. Això faria un mal immens a la nostra causa comuna.

El nostre deure de comunistes

Nosaltres no som nacionalistes. Nosaltres som internacionalistes, i pel fet d'ésser-ho, som els únics capacitats per resoldre el problema nacional.

Hem de prendre en les nostres mans sense vacil·lacions i reserves la bandera nacional. Hem de vèncer amb la nostra decisió i fermesa les últimes resistències que la rutina, els prejudicis, la psicologia creada pels segles de dominació imperialista, alimenten encara per destorb i perill de la nostra lluita revolucionària.

Podem marxar tranquils i segurs per aquest camí. No és solament la teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional la que ens demostra que és el millor, l'únic que devem seguir. També tenim la nostra pròpia experiència.

Què ha ocorregut a Euzkadi? Amb la República i amb la guerra l'hegemonia del Partit Nacionalista Basc, partit petit-burgès, mediatitzat per l'alta burgesia, es consolidà.

Què ha ocorregut a Catalunya? Amb la República i amb la guerra, el monopoli que sobre el problema nacional tenia part de la burgesia i de la petita burgesia catalana, el republicanisme nacionalista, ha sigut trencat.

No són fets fortuïts.

A Euzkadi, el partit obrer més fort, el PSOE no comprengué mai el problema nacional. Es situà enfront d'ell i en nom d'un fals internacionalisme, pretengué ofegar els sentiments nacionals en benefici de l'imperialisme central. Qualificà de reaccionari el moviment nacional basc, sense comprendre el seu caràcter profundament popular i profundament revolucionari sense comprendre que els aspectes externs de reaccionarisme momentani que pogués tenir, no en el moviment en si, sinó en la seva direcció en un moment donat, es devien en gran part a la seva pròpia conducta de cara al poble basc. No era reaccionari el moviment nacional basc, fou reaccionari el PSOE en acceptar el paper d'avantguarda del centralisme despòtic de la gran burgesia i dels terratinents espanyols. El Partit Comunista d'Euzkadi sí que comprengué el problema nacional. Però la seva força abans de la guerra era minsa i la brevetat d'aquesta no li permeté de corregir a temps errors comesos, refer-se i prendre l'avantguarda directiva del moviment obrer i del moviment nacional. No pogué, per tant, aprofitar el nostre Partit Basc, un canvi de la situació i en la correlació de forces, crear les condicions per prendre en les seves mans la bandera nacional. La posició centralista del PSOE no afeblí el moviment nacional basc, dividí i afeblí el moviment obrer, puix que allí, i aquest és un cas únic a Espanya, s'esqueixà del conjunt un sector obrer per nodrir els sindicats de Solidaris bascos, típicament nacionalistes i dirigits per polítics nacionalistes petit-burgesos. És com a conseqüència d'aquesta incomprensió que s'ha passat pel perill que el moviment obrer no fos el dirigent, fins tot en la qüestió nacional, sinó el dirigit i perjudicant profundament els seus interessos i drets fonamentals i preeminents de classe, amb dany evident pel proletariat nacional.

A Catalunya el PSOE tampoc comprengué el problema nacional. Els seus errors foren molt grans. Si no hi hagués hagut allà treballant més que militants del PSOE el salt que més tard es féu potser no hauria sigut possible. Afortunadament la seva influència era pràcticament nul·la, no perquè els catalans «malalts d'anarquisme» fossin incapaços de comprendre i assimilar el marxisme, sinó perquè la seva posició de forasters reincidents, empedreïts els feia incompatibles amb el nostre poble i els situava al marge dels grans i tumultuosos corrents d'opinió catalana. Com a exemple característic d'aquesta oposició política sense perspectiva, sense base teòrica, només cal dir que en els mesos de l'any 1931, els més apassionats de la lluita per l'Estatut, quan el nostre poble plebiscitava el projecte de l'Estatut, no se'ls ocorregué altra cosa que organitzar a Barcelona un míting «Pro-enseñanza en castellano». Però el moviment obrer català, vençuda la crisi d'abstencionisme polític que succeí a la grossera demagogia lerrouxista, s'incorporà al moviment nacional amb l'adveniment de la República. La classe obrera i els camperols foren la força més ferma i més sòlida de Macià. Aquest principi d'aliança obrera i camperola i de la petita burgesia fou la columna vertebral del moviment pro-Estatut. Segurament que, de no haver existit aquesta aliança tàctica no pactada, per coincidència sentimental i política, l'Estatut hagués naufragat en el precís moment que Marcel·lí Domingo demanà als catalans que hi renunciessin.

Quan esclatà la guerra, la creació del PSU de C, el fet més transcendental del moviment obrer i del moviment nacional de Catalunya, resultà la conclusió lògica i inevitable d'un procés madur ja i el qual la mateixa sublevació finalitzà. El PSU de C, partit únic obrer català, avantguarda dirigent del moviment obrer català, prengué en les seves mans la bandera nacional. Ningú la hi prendrà, el moviment nacional de Catalunya és avui una part del moviment obrer català, una part indissoluble del problema de la revolució proletària del nostre país. Hem arribat a la darrera etapa i el moviment nacional català no és ni serà ja un instrument en mans de la burgesia, amb el qual especulava i jugava per obtenir els seus fins de classe. Hem arribat a l'etapa de la solució definitiva del problema nacional català. És tan cert això, que per primera vegada en la nostra història, les organitzacions obreres i camperoles fonamentals de Catalunya, el PSU de C, la UGT, la CNT i la Unió de Rabassaires han coincidit a afirmar el dret inalienable d'autodeterminació, s'han unit per assegurar al nostre poble alliberat del franquisme el Lliure exercici del seu dret a l'autodeterminació. Al voltant del problema català hem afermat la perspectiva de la unitat obrera, de l'aliança obrera i camperola, ser avui i per a demà, de l'aliança amb els republicans nacionalistes en aquest període de treball per a la reconquesta del nostre país. Per a nosaltres és molt clar que si el moviment obrer català s'hagués mantingut al marge o en actitud contrària enfront del moviment nacional, ni el PSU de C existiria, ni els pactes i aliances d'avui existirien i que avui a Catalunya, com a Euzkadi, la bandera nacional estaria en mans de la petita burgesia nacionalista, amb perjudici evident per al mateix moviment nacional i per a la classe obrera.

La teoria i la pràctica ens assenyalen el nostre deure.

Però el deure dels comunistes no ha d'ésser complert d'una manera superficial i mecànica. El treball que complint aquest deure hem de fer els comunistes no és el mateix, ni és uniforme ni burocràtic. El deure dels comunistes nascuts o que treballen en la nació opressora és un. El deure que els comunistes de la nació opressora han de defensar, sense vacil·lacions és el dret de separació, de constituir-se en Estat independent, de la nació oprimida. Els comunistes de la nació oprimida deuen defensar sense vacil·lacions la unió voluntària del seu poble amb els altres, en primer terme amb la nació opressora. Això que sembla una contradicció, no ho és ja que «per poc que s'hi reflexioni—ens diu Lenin—es veu que, partint d'aquesta situació DONADA, no hi ha no hi pot haver ALTRE camí que ens porti a l'internacionalisme i a la fusió de les nacions, no hi ha ni hi pot haver altre camí que ens meni a aquest fi».

Això és clar «Separar per unir» voluntàriament, ha dit també Lenin, en síntesi magistral.

En la situació actual nosaltres no lluitem pas per la revolució proletària, per la dictadura del proletariat, per l'implantació del socialisme al món. Nosaltres lluitem al costat de la Unió Soviètica, EEUU, d'Anglaterra, Xina i dels seus aliats, per aniquilar el nazi-feixisme, per tal que els pobles de la terra, una volta lliures de la tinya nazi-feixista, puguin lliurement donar-se el règim que més els plagui. Nosaltres lluitem de cara a Espanya per aniquilar Franco i els seus pistolers falangistes, per expulsar els invasors italo-germànics, per retornar a Espanya la seva independència i sobirania, per restablir la legalitat Republicana, la Constitució de l'any 1931 i els Estats de Catalunya i d'Euzkadi, per possibilitat l'immediat Estatut de Galícia, per tal que una volta restaurada la legalitat constitucional pugui Espanya, puguin les nacions hispàniques, resoldre lliurement la seva vida futura.

Ens trobem en l'etapa de reconstrucció d'un Estat democràtic multinacional i en la qual no estaven ni estaran resolts els problemes nacionals d'Espanya. Per tant, és just que en la situació actual no ens plantegem, com a objectiu immediat de la nostra lluita, la solució íntegra i definitiva d'uns problemes nacionals que no podem separar del problema general de la revolució proletària, de la dictadura del proletariat.

Anem a resoldre una qüestió prèvia: la liquidació del franquisme, per arribar a una solució intermèdia tant amb el que es refereix al problema nacional com al desenvolupament del moviment revolucionari. Devem fer-ho així, car sense la prèvia liquidació del franquisme tot el que faríem no seria sinó més que un gest d'histrions, tot el que diríem, vulgars frases de demagogs irresponsables.

Per arribar a la liquidació del franquisme, qüestió que no devem aïllar del problema general que ens planteja l'extermini del nazi-feixisme, ens és necessària una àmplia unitat de totes les forces i de tots els homes que coincideixen amb nosaltres, que vulguin amb nosaltres restablir la legalitat i la independència d'Espanya: unitat dels espanyols, unitat de tots els pobles hispànics. Unitat que no ha de tenir més que un denominador comú: la República que transformà l'Espanya monàrquica, imperialista multinacional, en una Espanya democràtica multinacional. I no ha d'ésser d'altra manera, puix que la nostra força davant d'Espanya i davant del món és la nostra legalitat, puix que de renunciar a la nostra legalitat reconeixeríem implícitament la legalitat del règim terrorista de Franco.

Som fidels a la teoria leninista-stalinista sobre el problema nacional i colonial en defensar, en la present situació internacional, el restabliment dels Estatuts d'autonomia per avui i el dret de Catalunya, Euzkadi i Galícia a exercir lliurement el seu inalienable dret d'autodeterminació després de la victòria. En aquesta tasca els comunistes espanyols han d'ésser ferms, incansables, conseqüents per tal que no quedi cap dubte a Catalunya, Euzkadi i Galícia, per tal que cap partit o organització o polític responsable d'Espanya alimenti idees contràries al restabliment automàtic sense reserves ni limitacions del règim autonòmic. En aquesta tasca, els comunistes catalans, bascs i gallecs han d'intensificar la seva acció al màxim per tal que cap partit o organització, o polític solvent s'atreveixi a creuar-se en el camí, per tal de fer el joc, des del nostre camp, a la tàctica franquista d'incrementar odis, recels i desconfiances d'oposar uns interessos a altres interessos, uns pobles a altres pobles, de fer més vius, per una conducta que seria injustificable els sentiments imperialistes de certes zones espanyoles que el franquisme manté alerta i en alt grau de sensibilitat i agressivitat.

És així, com, companys, fidels als nostres mestres Lenin i Stalin, estarem en la lluita a mort contra el nazi-feixisme, exterminarem el franquisme, restablirem la República democràtica, posarem els fonaments sòlids per tal que, en el temps, Espanya sigui una lliure i fraternal unió voluntària de Repúbliques Socialistes.

[1] De fet, el pretendent francès, Phillippe d'Anjou era nét de Lluís XIV. El germà gran de Phillippe era «le petit Dauphin».