LITVINOV, més que Txitxerin, ha estat el portaveu de Lenin en el món exterior en els darrers tres anys. Litvinov és més proper a Lenin; sap com reaccionarà Lenin a la majoria de situacions, mentre que Txitxerin habitualment dubta. Aquest coneixement atorga a Litvinov poder per prendre decisions immediates. Litvinov ha treballat amb Lenin des de la creació del Partit Comunista, mentre que Txitxerin realment tan sols ingressà en els rengles comunistres després de la revolució – anteriorment era connectat amb un altre grup i la seua adhesió és naturalment una mica més conservadora.
Litvinov contrasta fortament amb Txitxerin, l’esteta. Litvinov és sa, coratjós i s’estima les coses carnals de la vida. Esclata honestament amb una energia florida i extravagant, com un home que tot just ha sortit d’un bany calent, vestit amb presa i que fa tard a una cita. És gros i cepat, du la roba solta amb una certa descurança però ben afaitat. És un gran treballador i, quan té l’oportunitat, un home que gaudeix enormement de la vida.
A l’exterior li agrada menjar bé, veure vins vells i circular en un automòbil nou i car amb una petita bandera vermella a la capota. Tot això no és per desitjar comoditats o ostentació sinó degut a una mena de patriotisme obvi per als soviets que vol proclamar a una món hostil. «Nosaltres també podem fer coses florides». No hi ha res de dòcil en Litvinov.
Ha estat acusat d’una extravagància inapropiada per les altres ambaixades de Reval, però a Rússia va com qualsevol camperol amb una tros de pa negre a la butxaca, treballa furiosament d’onze del matí fins a les dues o tres de la matinada per acomodar-se a Txitxerin i mai no té un moment d’oci. Mai no se’l veu cansat i sembla començar cada tasca amb el mateix entusiasme.
El Ministre Ajudant d’Afers Exteriors és immensament humà, i té una orella pels acudits i el safareig i sap com odiar. Té dona i tres fills que viuen a Copenhague i manté una llar perfectament convencional. Un dia de l’hivern passat el vaig entrevistar mentre dinava, i deia, amb un sospir, que volia poder disposar de la feina d’alguna manera per allunyar-se uns dies per visitar la família. La seua dona tot just ha tingut un nadó.
«Noi o noia?» vaig demanar.
Litvinov s’enrojolà i rigué. «El telegrama no ho deia», digué, «i Déu sap quan tindré l’oportunitat d’anar-hi i esbrinar-ho».
Un moment després era en mig d’una discussió sobre l’attitud de la premsa americana envers Rússia. Vaig remarcar la seua capacitat que deixar de pensar en circumstàncies que no podia canviar; és la mateixa qualitat salvadora que evita que Litvinov es trenque sota la pressió.
Quan Litvinov és entrevistat els seus pensaments corren llisament sense cap interrupció del fil; és extremadament capaç i intel·ligent però hom nota de seguida que és un polític. Potser seria millor dir que és un comunista pràctic, just com hom diria que el senyor Penrose era un republicà pràctic i el senyor Underwood un demòcrata pràctica. Els homes públics més reeixits són polítics pràctics i els reporters aprenen aviat a pesar-ne els mots; tenen una manera d’utilitzar la premsa, a través de suggeriments subtils, en avantatge propi.
Cap polític pràctic és lliure d’intrigues. Txitxeri ho és i és probablement per això que no veu quan n’hi ha una al voltant seu.
Hi hagué un moment quan les topades de personalitats i ambicions gairebé arruïnaren el personal del senyor Txitxerin. Tota la qüestió se centrava al voltant de les negociacions comercials angleses iniciades per Litvinov i David Rohtstein i concloses per Krassin.
Rothstein havia dipositat la seua esperança en aquelles negociacions; creia que l’acabament reeixit el faria ambaixador a Anglaterra. És fàcil comprendre els seus sentiments i fins i tot les seues accions en aquesta matèria. Rothstein és ambiciós sense ni la intel·ligència ni la previsió de Litvinov. És astorador que Litvinov s’aliàs, ni que fos breument, en una petita intriga contra Krassin.
Rothstein ha viscut molts anys a Londres, on té casa, família i muller. Sens dubte li hauria estat molt plaent que l’haguessen nomenat ambaixador a Anglaterra. Però lògicament, i per circumstàncies peculiars, aquell càrrec semblava que pertocaria al senyor Krassin. Així Rothstein es dedicà a retirar Krassin del seu camí.
Tant Litvinov com Rothstein tenien motiu d’un profund malestar contra el govern britànic. A Rothstein se li havia «permès» d’acompanyar Litvinov a Moscou quan Litvinov fou «retornat» al seu govern; li refusaren el permís per tornar-hi. En sentir-se enganyat, assenyalà un dit suspicaç a Krassin que anava i venia lliurement. Aconseguí de jugar amb la vanitat personal ferida de Litvinov. Entre ells gairebé arruïnaren l’obra de Krassin.
Litvinov fou enviat a Anglaterra amb tota la indignitat d’un home empès escales avall. Ningú no el podia blasmar pel desig perfectament humà de tornar-hi un dia i seure en una taula de conferències amb els mateixos homes que abans hi havien estat tan injustos. Aquest desig probablement s’ha satisfet completament a Gènova. El món és ple de prejudicis tantalitzadors, que dirigeixen els fets més que no pas ens adonam. Krassin i Litvinov són tots dos membres amb carnet del Partit Comunista, però Litvinov resulta que coincideix amb la idea de bolxevic d’Anglaterra mentre que Krassin no. Com que Krassin prové de la mateixa classe que Lord Curzon, Anglaterra no sent tant de pànic en tractar amb ell. Krassin és òbviament un cavaller i l’Anglaterra oficial no pot ignorar mai del tot un cavaller. Krassin és tan polit i tan fredament educat com ben vestit com si fos en la Cambra dels Lords. És alt, de mitjana edat, de trets elegants i té un gran encant personal.
Tot això no suposaria gaire a Amèrica, però a Anglaterra establir la pròpia igualtat social amb l’oficina local és un punt especialment fort per a qualsevol diplomàtic resident. Aquest reconeixement de casta és cert per a tot Europa. Txitxerin, l’aristòcrata, tenia moltes més oportunitats a Gènova degut al seu origen.
Si se celebrassen mai aquestes conferències a Amèrica, Litvinov resultaria el més popular del grup. Qualsevol país satisfet amb el tipus familiar del nostre home dels nostres congressistes del Mig Oest no refusarà un proletari intel·ligent com Litvinov. Alguns dels nostres senadors rudes i disposats certament se sentiran molt més a gust amb la seua franquesa que no pas amb llisa i impenetrable vell-munditat de Krassin. Litvinov recorda a un reeixit home de mines d’Alaska o a un rei de la fusta de l’Oest. Krassin és més com aquells homes callats, poderosos, fredament intel·ligents que gestionen ferrocarrils, Wall Street i les finances mundials.
Krassin, que abans gestionava la gran fàbrica Putilov i era considerat un dels enginyers més capaços de Rússia, és ara admès de forma força general com l’home més fort després de Lenin. Com a força d’estabilitat i reconstrucció és immensament valuós per als soviets. Ha mantingut un equilibri mental que molts dels altres comissaris han perdut. El contacte amb homes d’opinions polítiques diferents és un gran dissolvent de teranyines mentals. Les contínues anades i tornades de Krassin probablement l’han ajudat mantindre aquesta perspectiva. Quan hom roman massa temps a Rússia, el món exterior sovint semble tan incomprensible com Rússia sembla incomprensible al món exterior.
Record una conversa que vaig tindre amb ell durant el bloqueig. «Quan Rússia», deia, «deixe d’ésser un país visitat tan sols per viatgers ‘valents’ i ‘aventurers’ i ‘ocasionals’, el poble rus i el govern rus ja no seran interessants ni menys dolents que els governs i els pobles de la resta del món; ja no serà necessari per als autors d’exagerar sobre nosaltres». David Rothstein és un estudiant profund i reflexiu del socialisme. Teòricament, creu que coneix l’única veritable forma de curar les ferides de la humanitat; reverencia Marx com algunes homes fan amb Mohammed. Però en la vida real és boirós, estret i sense lleialtat personal. No es pot imaginar aplicant les seues doctrines als entorns immediats, i així és que fracassa fonamentalment.
Just arribat de Londres, passava el temps encarregant vestits del sastre soviètic i remugant perquè no li ajustaven perfectament; això en un país literalment esparracat. El preocupava més l’expulsió del seu fill d’Oxford que la massacre de milers de joves en els diversos fronts russos. Exclamava generosament, «Hem d’aconseguir la victòria tant se val quants home coste». Però mantenia el seus propis fills a Anglaterra. No podia veure res en els articles de Wells per a la premsa americana tret dels comentaris flipants sobre Marx que el feien escruixir en agonia mental.
Actualment Rothstein és ambaixador a Pèrsia, i Litvinov i Krassin treballen en harmonia. Hi ha molts altres homes en l’Oficina d’Exteriors de caràcter interessant i variat; pocs d’ells són treballadors o camperols. Prendré per exemple quatre homes típics: Weinstein, Karakhan, Florinski i Axionov.
Weinstein era un dels editors del diari rus Novy Mir, de Nova York, i secretari de Ludwig Martens, que dirigia l’Oficina Soviètica de Fortieth Street. Fou deportat amb Martens. Immediatament a la seua arribada esdevingué cap del Departament Anglo-Americà de l’Oficina d’Exteriors. Gairebé tot el seu personal són ex-americans. L’anglès és més habitualment parlat entre ells que el rus.
Michael Karakhan és cap Departament Oriental quan Txitxerin és a Rússia; quan Txitxerin atén les conferències, és elevat al lloc de Txitxerin. Karakhan és armeni i, més per unes circumstàncies favorables que per cap habilitat astoradora, ha assolir la seua alta posició oficial. Sempre crec que surt o entra d’un automòbil. Durant els primers dies de la revolució «requisà» el cotxe de Rasputin, un element preciós que havia estat el regal de l’emperadriu i que havia estat fet per al misteriós sacerdot. Karakhan mai no va caminant enlloc i el seu cotxe sempre l’espera davant de casa o de l’Oficina d’Exteriors. Una prova de la seua astúcia fou l’habilitat de quedar-se tota la planta baixa del palau privat més preciós de Moscou, mentre que Lenin i Txitxerin vivien magrament com a treballadors.
Vesteix de manera implacable. I té la força dubtosa distinció d’ésser l’únic comissari que es divorcià de la dona sota les noves lleis matrimonials. Es casà de nou immediatament. Karakhan és una d’aquelles figures sorprenents de la revolució que, sense posseir talents marcats o un gran idealisme, s’aixecà de tota manera fins el poder.
El senyor Florinski i el senyor Axionov representen el vell ordre. Florinski fou cònsol a Amèrica sota el tsar. Ara és comunista i du el seu botó vermell amb tota la gràcia d’un vell beau que dugués el llaç de la Legió d’Honor. Era l’únic home a Rússia l’any passat que duia polaines i monocle. Axionov és l’home de la Txeca – un antic funcionari tsarista i un poeta distingit. Mai no vaig presenciar quan arrestava algú. Sempre reflexionava sobre poemes de vers lliure entre reports. Sovint en moviments d’ensopiment ens els llegia.
Té la manera d’un cortesà i sovint avergonyia les estenògrafes americanes en besar-les a la mà. Sempre feia reverències i eren contínuament de bon humor. Rumors sinistres circulaven sobre les seues activitats que ens feien jurar mai «parlar» o criticar res o ningú en la seua presència, però invariablement oblidaven les nostres resolucions simplement perquè era tan amable. Axionov duia una barba que era d’un vermell encès. El seu cap era absolutament calb, però habitualment el duia cobert amb un barret de pic elevat amb un gran estel vermell en el front. Cap altre país tret de Rússia podria haver produït aquest personatge.