ÉS un fet curiós i indiscutible que Jacob Peters, conegut pel món com a «Peters, el terrorista», mai no ha estat cap de la Comissió Extraordinària russa. Des de la seua concepció, Feodor Dzerzhinski ha estat al càrrec d’aquesta ombrívola institució, que en el vernacle revolucionari es coneix com la «Txeca», un mot que deriva de les inicials de «comissió» i «extraordinària».
Dzerzhinski és polonès, de quaranta-quatre anys d’edat, amb un historial clàssic gens habitual per a un botxí en cap. Ocupa un lloc elevat fins i tot entre la intel·lectualitat. Després de finalitzar els seus estudis literaris en una universitat russa, realitzà cursos de post-grau a Viena, Berlín i Zuric.
Té un temperament molt semblant al de Txitxerin; tímid, solitari i profundament purità. Hom sent que no pot entendre ni perdonar les febleses morals d’altres, ja que ell mateix posseeix aquella devoció fanàtica que li ha fet possible prendre el camí dur i amarg cap a on condueixen els seus ideals. No demana res a la vida més que servir la causa del socialisme. Comoditats, riquesa i felicitat ho deixa enrere com si fos Satanàs. Un home així pot treure la vida amb una signatura amb una fermesa sense fissures que trencaria un de temperament més càlid. Tan sols li cal convèncer-se que el seu curs és just: res més no importa. L’individu no és considerat en aquell «nirvana» que és el seu objectiu darrer.
Dzerzhinski adora Lenin i el serveix amb la fidelitat abjecta d’un esclau; en els seus ulls Lenin no pot fer res d’incorrecte. En els primers dies del terror, dugué els seus dubtes davant Lenin, dubtes que tan sols tenien a veure amb l’efecte d’aitals mesures en la situació política nacional i internacional i no amb la seua pròpia ànima. Lenin, quan tot s’ha dit, és l’únic home que no es pot permetre ésser endut pels dubtes. Les seues responsabilitats són les d’un mariscal de camp durant una batalla; no té cap dret a la indecisió. Es reserva tan sols el dret a canviar de tàctica – la qual cosa és una matèria ben diferent.
El terror fou establert en un moment que la revolució era gairebé perduda. El govern liberal havia caigut, el govern socialista moderat havia caigut. Si els bolxevics queien, tan sols el caos o un retorn a la monarquia serien possible... De forma que quan Dzerzhinski arribà a Kremlin i parà vacil·lant com un alumne davant del mestre, fou sovint Lenin qui de moment esdevingué l’alt senyor de la vida i la mort.
Puc veure aquella escena en el meu ull mental. En la seua mà Dzerzhinski tindria una llista de presoners i les proves aplegades a corre-cuita. Lenin miraria la llista de Dzerzhinski, faria qüestions agudes i breus a la seua curiosa manera. La majoria dels noms dels conspiradors contra-revolucionaris li eren familiars. Podia ràpidament reunir les escasses proves dels judicis secrets. En la seua ment viatjaven pensaments com aquests: «A, sí, hi ha X – agafat complotant amb Y – que, és clar, compta completament en l’aixecament de B -». Sobtadament es giraria cap a Dzerzhinski i diria sense excitació i sense elevar la veu: «Seria millor afusellar aquests dos, retindre aquests cinc i alliberar la resta».
En justícia a Lenin cal registrar que sempre fou contra la pena capital per als seus rivals polítics, o fins i tot pels qui complotaren d’assassinar-lo; creia en la pena de mort tan sols pels qui intentaven enderrocar per la força el govern. La seua dictadura de la Txeca, com la seua dictadura d’altres departaments governamentals, cessà amb la primera aparença d’ordre. Al mateix temps, no crec ni un moment que la Txeca mai anàs més enllà del seu control. Recentment, quan la veiérem créixer un poder que interferia amb el desenvolupament natural del país, començà de seguida a afeblir-la. Dzerzhinski sens dubte l’ajudarà en aquesta empresa amb el mateix zel que menà en la seua creació.
Una bona dosi de maniobra política ha estat sempre necessària per tal de tranquil·litzar l’opinió pública sobre la Txeca. Quan el temps ha refredat les nostres emocions a favor i en contra de la idea comunista, ens adonam que Jacob Peters i Feodor Dzerzhinski foren tan víctimes de la revolució com els contra-revolucionàries que caigueren sota la llur implacable jurisdicció.
Peters fou enviat lluny de Moscou el 1919 perquè havia esdevingut, per injust que fos, un símbol de terror en l’opinió pública i la vida començava a assentar-se de nou en vies més normals. De fet, Peters no feia més que contrasignar les ordres que ja duien la signatura de Dzerzhinski. Fou el seu deure procurar que els presoners fossen disposats ràpidament i humana. Realitzà la seua tètrica tasca amb un despatx i eficiència pel qual fins i tot el condemnat ha d’haver estat agraït, en el sentit que no hi ha res més horrible que un botxí la mà del qual tremola i el cor del qual vacil·la.
Seguint els mateixos dispositius, unes poques setmanes enrere quan Lenin forçà la Txeca a sotmetre’s al Departament d’Interior i de Comunicacions, el públic contemplà aquest pas com un compromís real i un moviment decisiu cap a l’abolició de la policia secreta. Els judicis esdevingueren públics amb patrons i altres no-creients en el socialisme obertament representats per advocats, que feia temps que havien deixat de contemplar la llur professió com res més que un pes mort. Lenin mai no acomiada els homes en qui confia, de forma que mentre Dzerzhinski deixava d’ésser el cap de l’abans tot-poderosa Comissió Extraordinària, era elegit en el mateix moment Comissari d’Interior i Comunicacions, per bé que temporalment fou enviat a Sibèria per accelerar trameses de gra per a les àrees famolenques. Així la història de la Txeca es repeteix.
En els primers moments de distensió que seguiren la revolució de març quan les portes de les presons foren tombades per tot Rússia i els registres carcellers eren públicament cremats, semblava com si el dia de la policia secreta hagués passat per sempre. En aquells dies joiosos era gairebé impossible mantindre la pròpia perspectiva, o sentir la premonició de la tempesta creixent d’oposició mundial al desenvolupament de la revolució. Quan Kerenski abolí la pena de mort en l’exèrcit, sacrificà la seua darrera mica de control als dictats del seu cor. En aquella època fins i tot els comunistes no creien en la pena capital. En una ocasió Trotski, en un discurs apassionat a Smolni, durant els dies de novembre, féu esment d’una guillotina. Els seus comentaris provocaren l’oposició més violenta. Durant setmanes aquest tema fou discutit a tot arreu; en la premsa, en reunions públiques, fins i tot en tramvies i trens. Fou vigorosament denunciat per sostindre aquestes opinions. I merament havia dit que era quelcom a considerar en una crisi nacional.
L’estiu del 1918 el govern soviètic es trobava envoltat per un anell de ferro de mort. També hi havia infiltració i intriga i deshonor en les files comunistes. Fou Peters mateix, trencat entre si era correcte o equivocat restablir la pena capital, qui em digué el gener del 1918, «si mai hem d’assassinar, cal començar per les nostres pròpies files». El seu rostre era blanc i dur; semblava a punt de col·lapsar.
«S’hi arribarà mai?» vaig demanar.
Es passà la mà pels ulls amb el gest gastat d’un home que no ha dormit bé durant moltes nits. Davant seu en l’escriptori, hi havia una pila de papers. Els assenyalà i digué, «si poguéssiu conèixer quina evidència tinc ací, veuríeu com de necessària és, si la revolució ha de continuar, que els comunistes purifiquen les pròpies files».
És quelcom registrat que les primeres persones executades eren oportunistes que pretenien creure en el comunisme i havien acceptat suborns o altrament traït el llur propi partit.
L’impuls de la revolució augmentà ràpidament després de la signatura de la primera ordre d’execució. No fou gaire abans que la menyspreada policia secreta féu la reaparició una vegada més. Retornaven ara per protegir un govern revolucionari tan enèrgicament com havien protegit abans el tsar!
És impossible dir quants de l’antiga força policial serviren realment sota els soviets. Vaig trobar, per investigació personal, que moltes de les històries eren en gran mesura mites. La llegenda més típica era una que tractava de Lapotxin, antigament cap de l’Okhrana i exiliat pel tsar per dir a un social-revolucionari que Azev era un espia. El rumor que ara deté un important càrrec en la Txeca no és cert. La seua filla fou una de les meues amigues íntimes a Moscou i solia anar molt sovint a casa seua. El seu pare controlava dues petites posicions d’oficinista que li prenien tot el temps, per tal d’aconseguir doble ració per mantindre’s ell mateix i la seua esposa invàlida. Lapotxin mai no es vinculà amb la policia secreta després del seu exili, encara que retornà a Rússia després de sis anys a Sibèria i d’haver estat públicament perdonat pel tsar. Era governador d’Estònia quan esclatà la revolució. Amb tot, per l’individu ordinari, això no suposa gran diferència. Un detectiu és simplement un detectiu, que treballa de manera fosca, qualcú a témer i qualcú a menysprear. I pel que fa als Lapotxin, la darrera vegada que vaig sentir-hi provaven de manllevar diners a Amèrica per arrencar una fàbrica de salsitxes prop de Moscou.
Tots els càrrecs importants de la Txeca han estat i encara són detinguts per letons o polonesos amb un historial revolucionari impecable. La base són russos. Hi ha amb prou feines cap jueu. La raó per la qual els russos detenen posicions menors no és exactament clara però el càlcul general és que són més susceptibles al suborn i més fàcilment influïbles. Certament, la Txeca ha jugat un paper important en la revolució; no és cap exageració afirmar que sense la vigilància de la Comissió Extraordinària, els soviets mai no s’haurien mantingut a través de nombrosos moments crítics. Foren Peters i altres agents letons els qui descobriren complots contra-revolucionaris com a el pla Lockwood per volar ponts i tallar Petrograd i el govern a totes les comunicacions. I a mesura que es desenvolupava la intervenció militar, els comunistes foren forçats a considerar Rússia en un estat de setge i la Txeca els llurs mitjans més necessaris d’autoprotecció.
En un discurs davant d’una sessió de la Delegació Extraordinària, Trotski féu aquesta declaració: «El monopoli d’emprar la força i les represàlies en qualsevol estat de funcionament normal, amb independència de la seua forma externa, és un atribut del govern... Tota organització estatal lluita d’aquesta manera per la seua existència. N’hi ha prou amb imaginar-se un mateix la societat del dia present, aquesta cooperació complicada i contradictòria en un país tan tremend com Rússia, per exemple, per tal d’entendre de seguida que en la condició present dels afers, trencada per tota contradicció social, les represàlies són absolutament inevitables».
És absurd considerar la Comissió Extraordinària més que d’una manera objectiva. Els petits estats fronterers de Finlàndia, Lituània, Romania, i fins i tot Polònia, tenen txeques igual d’elaboradament desenvolupades, que cerquen tan diligentment complots bolxevics com Rússia ho fa amb els antibolxevics, Finlàndia, per exemple, té un registre revolucionari molt més cruel. La divisió de les forces vermelles i blancs hi era més igual; per tant, la lluita s’intensificà i el terror es magnificà en conseqüència. Tan sols que en aquest cas era terror blanc per comptes de vermell.
Fins i tot nosaltres tenim una Txeca, però l’anomenam Departament de Justícia, i tenim un miler de txeques independents, conegudes com a agències de detectius privats. I ara que Amèrica és un estat mental més feliç ens agrada oblidar com els nostres departaments d’«intel·ligència» cresqueren en institucions formidables durant el breu període de la nostra participació en la guerra. Ben aviat després de la declaració de la guerra començàrem a sospitar l’un de l’altre en una escala general, tota mena de persones innocents foren «investigades» i humiliades d’altres maneres. Si recordam aquells dies, podem entendre millor què passa quan la mateixa vida d’una nació és en joc. La nostra no ho ha estat mai.
Ningú afirma que l’electricista d’estat que pitja el botó de la cadira elèctric a Sing Sing és un criminal, o que la seua vida privada ha d’ésser innecessàriament immoral. Amb tot el botxí de Sing Sing rep vora tres-cents dòlars per cada vida presa i hom podria imaginar gairebé que té més que un interès rutinari en una bona collita d’homicides. Si Peters i Dzerzhinski fossen destituïts dels càrrecs demà, no tindrien res més que la roba que porten i la salut trencada amb la que començar noves carreres. Oferesc aquest exemple pel bé de comparació o contemplació, no com a justificació ni de la consciència oficial americana ni de la russa. Les temptacions de Sant Antoni empal·lideixen al costat de les de Peters i Dzerzhinski. Han estat adulats i se’ls ha ofert tota mena e suborn. Conec un sol exemple en el que a Peters se li oferí el que suposava un bon milió de dòlars. No ho refusà, però, fins que tingué tots els seus temptadors enxarxats sense retirada.
La història revolucionària més romàntic que conec és una que Peters m’explicà sobre el seu retorn a Rússia, vinculat com fou amb l’execució de sir Roger Casement. Fins el dia d’aquell infeliç esdeveniment era immers en la vida de Londres i gairebé sense contacte amb la lluita de Rússia. Tenia un càrrec còmode en una casa d’exportacions, una dona anglesa i un nadó a qui adorava. Ben naturalment els pensaments revolucionaris se li havien fet vagues i aliens en la ment. Així era, embolicat en complacència britànica, en un matí gris es disposava feliçment per a la feina i ‘trobà inesperadament una petita companyia d’irlandesos que es dirigia cap a la Torre de Londres. Al principi l’hauria d’haver contemplat com s’hauria mirat qualsevol altre processó. Però s’adonà, per sorpresa seua, com d’emocional era. Els queien llàgrimes al rostre de les quals no sentien vergonya. Recordà llavors que aquest era el dia que sir Roger Casement havia de morir. Quelcom, deia, el féu seguir aquella multitud, encara que anaven en una direcció oposada a la seua oficina. Podeu imaginar-vos el puntillós senyor Peters, tan altament eficient, mai un minut tard, per una raó que li era inexplicable, seguint un petit grup d’irlandesos endolats? Potser fins i tot s’havia fet prou anglès com per sentir-se una mica avergonyit per la seua impulsivitat.
Descrigué com romangué dempeus mentre els altres s’agenollaven fora de la presó i començaven a pregar. Mai no oblidaria, deia, com sobtadament s’adonà que hi havia una enorme i irreconciliable barrera temperamental disposada entre els pobles anglès i irlandès.
En el moment que el corneta anuncià l’execució, Jacob Peters ja era un altre home. Quelcom li despertà la consciència o orgull nacional o honor revolucionari i amb això arribà un profund enyorament de la Mare Rússia. Se sentia cremant de vergonya. Era com si sir Roger Casement l’assenyalàs amb un dit i digués, «veieu com jo sóc capaç de morir, vós qui abans us fèieu dir revolucionari». Aquella gent devota li recordava els camperols russos; tenien la potència d’una vella tonada. Tots hem vist homes plorar per una melodia estimada i familiar.
Peters mai no tornà a la feina. Caminà pels carrers de Londres tot el dia, vagarejà pels molls, observà els grans vaixells i pensà en Rússia. Tots els somnis de joventut tornaven. A la nit anà cap a casa i explicà a la dona que anava a Petrograd.
Sembla gairebé lamentable que sir Roger Casement no pogués haver conegut que en aquella multitud que arribava per lamentar la seua mort, hi havia un petit oficinista londinenc que, pel poder d’associació, d’alguna manera es transformà en un dels personatges que ara fan la història russa.
Ni Peters ni Dzerzhinski s’assemblen gaire al llur predecessor revolucionari, Marat, el verinós perseguidor públic dels dies revolucionaris francesos. Dzerzhinski és massa reservat per ésser un orador i dubt que entenga el significat de la revenja. Ha d’haver conegut massa bé l’horror de la vida de la presó abans d’esdevindre cap de les presons. Passà onze anys en una presó de Varsòvia, una experiència que permanentment li arruïnà la salut.
Al principi del seu confinament un esperit de fervor religiós, manifestat en abnegació i humilitat, era evident. Desitjava rebaixar-se de la mateixa manera que un sacerdot fa penitència davant Déu. Prengué les tasques més repulsives de la presó per tal d’estalviar-les als seus companys presoners, com fregar el terra i buidar els cubs de residus. L’única resposta quan l’interrogaven era, «cal que qualcú realitze les tasques més baixes per tal que altres en puguen ésser deslliurats». I fou aquest home el destí del qual era realitzar les tasques més baixes i més dures per a la jove república.
El dòcil pot ésser certament terrible en posicions d’autoritat, com pot el virtuós, ja que les ànimes ordinària no senten cap prevenció contra ells.
En aparença Dzerzhinski és alt i notablement delicat, amb mans blanques i primes, un nas llarg i recte, un aspecte pàl·lid i les pestanyes caigudes dels consanguinis i super-refinats. Mai no he conegut ningú que siga un amic íntim de Dzerzhinski; és, potser, massa tancat permetre una companyia càlida i estreta. És tan nítidament aristocràtic com Peters és nítidament un home del poble.
Peters és baix, de nas arromangat i de complexió ampla, amb un cabell dens, curt i bru. Ha llegit força però no és de cap manera un literat. És un treballador que s’alça per damunt de la massa, que s’alça just prou com per ésser-ne un intèrpret excel·lent. Ha jugat en aquests anys des del març del 1917 altres papers importants a banda del de botxí. Com a governador de Turquestan ha mostrat que pot crear tan bé com destruir.
Quan Peters retornà d’Anglaterra anà immediatament cap al front i s’uní a un regiment letó. Degut al seu coneixement superior o el seu fervor aviat esdevingué una figura d’importància entre els soldats. Era l’orador favorit en les reunions de soldats, que en aquell moment eren de gran importància, ja que els soldats decidien en gran mesura per ells mateixos si romandrien o no en les trinxeres. Fins i tot Kerenski trobà necessari fer viatges quinzenals al front per discutir i negociar amb ells.
A certs homes que abans serviren en el regiment de Peters se’ls confià mesos més tard la custòdia de la família real. Tothom d’aquella guàrdia era letó. Com en altres exemples, si haguessen estat russos, haurien mostrat més condescendència o sentimentalisme directe en una crisi. Els letons foren instruïts de no permetre mai als llurs presoners reials d’ésser rescatats vius i els letons són soldats que entenen les normes de ferro de la disciplina militar.
Lenin de fa temps ha dipositat gran confiança en Peters. Quan era amagat durant els primers dos mesos del 1917, Peters s’encarregà d’aquella operació. Les famoses «Lletres als camarades» de Lenin, que s’imprimiren i circularen, i que provocaren tant d’enrenou en el Govern Provisional, foren confiades a Peters i als seus subordinats. Peters n’era molt orgullós d’aquesta confiança. En una ocasió em digué quan vivia en un petit carrer just a fora de la Perspectiva Nevksi, que «Lenin no és lluny d’aquesta casa». Poc vaig comprendre quina important confidència era aquesta!
Peters parla anglès amb fluidesa. El 1917 traduí una vida de Kerenski per a jo i mentre preníem el te m’explicà moltes coses sobre la revolució que jo no entenia. Mai no hauria cregut, en aquells dies, que aquest jove de maneres suaus i gairebé inspirat aviat tindria aquella feina sinistra per fer.
La darrera vegada que vaig trobar Peters vivia a Taixkent, que és la capital de la Província del Turkestan. Tenia poders encara més abassegadors que un governador ordinari, ja que era el càrrec revolucionari més important en una comunitat encara no assentada en una vida normal.
També vaig conèixer la nova Madame Peters. La dona anglesa se’n divorcià en l’època del terror. La segona Madame Peters era una russa pèl-roja molt bonica que havia estat mestra i que encara treballava de la seua professió. Vivien en una cambra única, compartien un menjadors amb uns altres vint i vestien pobrament. Quan discutírem aquest punt, Peters denuncià fortament diversos funcionaris soviètics que, segons deia, «vivien suaument». «Un revolucionari no pot esperar imposar privacions en altres persones si no té la voluntat d’ésser un exemple d’auto-sacrifici», declarà. S’havia fet conegut gairebé com a conservador entre els comunistes d’esquerres perquè havia refusat de tancar els basars mahometans, dient que aquesta gent no era disposada per al comunisme. Els seus judicis públics eren assistits per grans multituds i resultaven de gran valor educatiu en una comunitat molt poc il·lustrada.
El vaig trobar molt més gran. Semblava haver viscut trenta anys en tres. Mai no esmentà el terror, ni ho féu la dona, i no podia entrar-hi ho mateixa. Tan sols en una ocasió s’hi referí indirectament. Els tres entràvem en una reunió del soviet local. Tragué un revòlver de la seua taula i, durant un moment, es quedà plantat mirant-lo. Llavors se’m girà i digué, «heu usat mai un d’aquests?». Vaig dir, «és clar, sé com, però mai no ho he hagut de fer». I exclamà, «tant de bo no ho hagués fet mai jo!». Després de tot, quina història es pot condensar en una única frase.
La Txeca fou realment el començament de la llei i l’ordre; marcà el principi del primer govern que mostrava una força i objectiu reals. No hi havia pas dubte que hi havia quelcom decididament nacionalista en el creixement de la Txeca, malgrat el fet que fou establerta per comunistes. Tenia tota la duresa d’objectiu i l’estretesa posseïda pel màxim patriotisme. Qualsevol estudiant d’història recordarà què deia Carlyle sobre els dies presos pel terror quan la guillotina dominava frança. «Tigressa nacional, que no us toque ni amb un dels seus bigotis, car ràpid és el seu atac; guaitau quina peülla estén – la pietat no li ha entrat al cor». Aquests actes Carlyle afirmava que un dia serien coneguts com els «crims de la revolució», quan s’haurien de registrar correctament com els dolors del part de la república. Ben naturalment, la realització d’una opressió oberta i declara serà sempre odiada i condemnada pels liberals de tot el món, i emprada com a munició de campanya per oponents polítics.
Un dels càrrecs més alts de la Txeca em digué, «la majoria dels corresponsals estrangers escriuen de la Comissió Extraordinària com si no tinguéssem dret en el nostre costat. Ara us donaré dos exemples de la mena de problemes que contínuament ens confronten, i si els presentàsseu a qualsevol oficial de policia americà, us diria de seguida que la Txeca no tenia cap altra opció que la que adoptà».
»Primer, hi ha el cas de Maria Spirodonova. És una dona amb un passat revolucionari honorable. Naturalment, no la volíem tindre entre reixes. Però fou durant anys una terrorista, matà el governador de Tambov i encara creu que actes individuals de terror són justificats. Com sabeu, els comunistes fórem sempre contra aquesta política. Creiem en l’acció de masses i no en la violència individual».
»Maria Spirodonova és una persona molt nerviosa i sensible. És una agitadora esplèndida però hem arribat al punt de reconstrucció, d’edificar, no d’enderrocar. Rússia fou forçada a signar el tractat de Brest-Litovsk. Podeu coincidir amb jo que era quelcom dolent o podeu no ésser-hi d’acord amb jo, però com a americana, entenent i creient en el govern, certament sereu d’acord que havíem de protegir els representants d’Alemanya després que la pau fos signada.
»Quan Mirbach arribà a Moscou, era molt amarg per nosaltres de rebre’l. Però és una altra cosa anar a casa seua i matar-lo amb una bomba. Aquest era el pla de Maria Spirodonava. Ara bé, què podíem fer? Havíem de permetre que ella i els seus associats matassen qualsevol representant estranger que vingués? Com podíem esperar mai d’establir relacions amb altres nacions si no podíem oferir als llurs representants cap protecció? Llavors per què ens critiquen que Spirodonova fos ingressada en un sanatori? I vam permetre que escapàs. Confés que li hem posat vigilància. La dona en la casa on s’estava ens feia reports. Això era merament per impedir qualsevol repetició de l’afer Mirbach.
»Quelcom voldria que el món pogués entendre, quelcom que la meua experiència en la Txeca m’ha ensenyat, que una persona capaç d’iniciar una revolució no és necessàriament capaç d’acabar-la o fins i tot de continuar-la una vegada s’ha iniciat».
En una altra ocasió el mateix càrrec em donà la seua versió del problema anarquista. «Teníem Bill Shatov com a cap de policia a Petrograd. Anteriorment era anarquista però havia passat a treballar amb nosaltres. S’havia barallat amb els anarquistes i afirmava que un munt de dropos i de lladres s’havia unit a les llurs organitzacions senzillament per tindre una excusa per no fer cap feina».
»Un temps després hi havia un munt de robatoris a Petrograd. Una nit Bill Shatov arrestà cada dit anarquista de la ciutat. Els retingué durant dues setmanes sense judici. En aquelles dues setmanes ni un sol robatori tingué lloc a Petrograd! Quan arribà el judici, Bill tenia una nova manera d’investigar els casos. Passava a cada home per una mena de catecisme d’anarquista. Tots els que se sabien bé la lletania els alliberava – els altres els retenia».
»Els anarquistes són els més difícils de tots els grups durant una revolució. No tan sols els manca equilibri i refusen de cooperar sinó que són realment perillosos. Amb prou feines hi ha cap càrrec soviètic la vida del qual no haja estat amenaçada per anarquistes. En dues ocasions, com sabeu, gairebé liquiden Lenin».
»Què espera realment el món que fem? Hem d’ésser especialment vigilants ara perquè són temps exigents. Més tard no serem més formidables que la vostra pròpia policia». El govern soviètic té una passió per les exhibicions. El Temple del Treball a Moscou gairebé tot l’any dedica la meitat de l’espai a mostres educatives. En una petita cambra hi vaig veure en una ocasió un espectacle molt curiós i colpidor. En les parets penjaven fotografies de persones executades per alta traïció, robatori i assassinat, amb petits cartells enganxats que oferien la història de cada cas. En una cantonada hi havia rifles de la mena emprada en les execucions. Hi havia també imatges d’alguns dels criminals – imatges de jueus assassinats en pogroms, per exemple, i cases volades. Qualsevol persona del carrera podia entrar-hi força lliurement, sense cap passi especial, i familiaritzar-se amb la feina del comitè. Hi ha sempre quelcom d’horrorós quan hom es troba cara a cara amb aquesta demostració de llei i ordre. Em recorda un metge rus molt excèntric que conec. Aquest home tenia l’hàbit de matar mosques. Si veia una en el vidre d’una finestra o volant damunt la taula d’alguna manera aconseguia, amb gran destresa, capturar-la. Seguidament es treia un ganivet de la butxaca i decapitava l’insecte. Una vegada vaig protestar, dient que aquesta actuació era repugnant. Amb gran seriositat m’alliçonà. «Així que no creieu en matar... Bé, de tota manera, som forçats a matar. Les mosques us molesten, us enverinen els aliments, fan perillar la vostra vida i les vides dels vostres infants. En un moment desesperat colpiu d’una manera furiosa i caòtica. Quin és el resultat? Ug, una lletja esclafada. Hi ha res d’elegant en això. Em condemnau, però què faig? Simplement execut mostres d’una manera sanitària – sóc un veritable símbol de civilització».