1919
Títol original: “Art for American Children”, Playboy, Jan 1919, p. 11; transcrit per Thomas Stern.
Traducció de la Secció Catalana de l'AVM
Queia el vespre damunt les teulades de New York. Vaig prendre el camí a través del brut East Side i gairebé vaig topar amb un noi molt petit que feia solemnement dibuixos a la vorera amb un guix blanc. Em vaig aturar i mirar. Esforçadament, traçava una figura grotesca amb els peus torçat i quan havia acabat em mirà amb uns ulls negres, un xic ametllats amb un acollidor somrís eslau, i exclamà, “Charlie Chaplin!”
Després, mentre caminava, pensava en els meus petits cosins russos de East Side. Recordava el dibuix de Charlie Chaplin fet un alumne de set anys de Petrograd que em vaig dur a casa perquè sóc enormement interessada en els dibuixos infantils. El dibuix fet pels russos a Rússia eren infinitament més interessants i originals que el dibuix fet pels russos a New York. I vaig començar a afigurar-me per què això és així.
A Rússia l'art no és un luxe com és en els nostres Estats Units; no és mai del tot una diversió, és una part vital de la vida, una necessitat. Es construeix des de les penes més profundes i des de les alegries més profundes. És per això que Rússia, afamada i assetjada per tot el món, té tots els teatres en funcionament a Petrograd i Moscou, i és per això que la temporada, ara en el cim, és potser la temporada més reeixida en la història del teatre rus.
No hi ha lloc a Rússia per a un artista que treballe únicament per diners, per a un artista que es prostituesca. Però hi ha honor i adoració a pler per a un geni real. John Barrymore no actuaria mai per a les cases pobres de Rússia – no si tota l'audiència no passàs gana per comprar els tiquets; Boardman Robinson seria conegut per 180-200.000.000 persones com un gran dibuxant; Mimi Aguglia, encara que no parlàs la llengua, rebria cada nit tremendes ovacions per comptes d'ésser desplaçada al que és aproximada el Bronx o el Bowery. Així és Rússia.
Al meu petit amic de Petrograd no li ensenyaran mai a “dibuixar” com James Montgomery Flagg o com Gibson o com Stanlaws o aspirar a fer-ho. Mai no aprendrà a admirar els dibuixos de petons en les cobertes de les nostres revistes de 15 cèntims. Per tal de donar-se a conèixer haurà de desenvolupar-se ell mateix. Haurà de crear quelcom. No hi haurà per a ell cap terrible patró anul·lador al que seguir. De forma que té deu oportunitats a una contra el seu cosí americà.
És clar que sóc conscient que institucions exclusives i privades ocupen ara professors car i altament ensinistrats que treballen segons diversos mètodes Montessori d'autodesenvolupament però ells, després de tot, no toquen més que una part escassament notable dels nostres milions de nois i noies americans. Per tal de donar una oportunitat justa als infants de les nostres escoles públiques hauríem de revolucionar el pensament americà. Ens hauríem de deslliurar del nostre maleït puritanisme. Aquesta em sembla la principal raó per la qual els russos produeixen gran literatura, grans obres, grans actors, i nosaltres, com a nació, no. Els russos són fonamentalment un poble revolucionari i la revolució de cap manera es confina a la política. Els russos no permeten que barrera – feina dura, fam, impopularitat – s'interposen entre ells i l'assoliment artístic.
No puc pensar en una millor manera d'il·lustrar el meu punt que amb un incident que tingué lloc a Petrograd l'hivern passat. Passava el vespre a casa d'Eugene Zamietan, el novel·lista, i una sèrie d'artistes russos hi eren presents. Vaig parlar de cert llibre famós que havia estat prohibit per la nostra Societat per la Prevenció del Vici. M'escoltaven amb una completa incredulitat! Finalment un dels assistents digué, “Per què, Zamietan en una ocasió va escriure una història amb aquesta societat però, naturalment, cap societat d'aquesta mena existia – era purament imaginària.”
I dos dies més tard un jove poeta, que havia estat present a la discussió, em demanà ben sincerament si havia volgut dir que el que havia dit. Quan va saber que sí era colpit. “Però benvolguda senyoreta”, exclamà, “no sabeu que mai desenvolupareu art en el vostre país fins que us lliurau d'aquestes cadenes?”
A Rússia fins i tot l'art infant es pren seriosament. A Petrograd es publicava una revista mensual anomenada La nostra revista. Totes les històries, poemes i il·lustracions les feien infants de menys de dotze anys. I les feien bellament! Seria interessant veure com es desenvoluparien els nostres infants si se'ls donàs la mateixa oportunitat.