HI vaig topar amb molts petits incidents a Rússia que si bé no són de particular importància, encara així aplegats poden oferir el lector més atmosfera que un intent deliberat de fer-ne un quadre. Ara que sóc de nou a casa i he de dependre per la informació en els reports enviats per Berlín o Viena i ideats per fomentar els prejudicis contra Rússia, o per aquells dels meus col·legues que fan un negoci d’escriure històries sensacionals, em sembla honest que explique les meues pròpies experiències i les dels meus amics en aquesta suposadament violenta Rússia. És una gran pena que tots els nostres corresponsals no siguen tan equilibrats i intel·ligents com el senyor Arthur Ransome, el despatxos del qual apareixen en el London Daily News, New York Times, i New Republic. El senyor Ransom és un anglès que ha viscut a Rússia de fa anys i coneix bé el terreny, escriu com un observadors i ni a favor ni en contra de cap partit en el poder, i que em sembla l’única conducta raonable en un reporter. Cap comentari més clarivident sobre la situació política a Rússia s’ha fet públicament que el que aparegué en la seua «Lletra al poble americà», en la qual deia, «recordau que qualsevol govern no-soviètic a Rússia seria benvingut per Alemanya i, recíprocament, no podria més que considerar Alemanya com la seua protectora. Recordau que el moviment revolucionari a l’Europa Oriental, no pas menys que les flotes americana i britànica, és una part integral del bloqueig aliat dels Imperis Centrals». Si hom va a Rússia i troba que el govern soviètic és l’expressió del poble és ben necessari dir-ho, tant se val el que hom puga sentir personalment envers el govern soviètic.
Si hom esperar no trobar res més que vessament de sang i hom troba que hi ha molt més, que hom pot anar amb un abric de pell sense el més mínim impediment, que teatres, ballet, pel·lícules i altres institucions més o menys frívoles encara floreixen, pot diluir el to del seu relat, però és altament necessari assenyalar el fet. És ximple defensar la revolució afirmant que no hi ha hagut vessament de sang i és igual de ximple insistir que els carrers són inundats de sang. Hem d’emprar la lògica en decidir la veritat d’afirmacions àmpliament divergents. Hi ha, per exemple, aquell observador curós i científic, el professor Albert Ross, que viatjà 20.000 milles a Rússia i «mai no va veure ni un sol colp» i «per comptes d’agitació i tumult, troba que l’hàbit encara s’ensenyoria de la vida» en comparació amb un reporter amb prejudici com Herman Bernstein que d’alguna manera aconseguí de veure per tot arreu la confusió més salvatge, assassinats i robatoris a plena llum del dia, cotxes sortint de la calçada, els morts sense soterrar i així ad infinitum. Ningú no pot predir què passarà abans que el problema d’un nou govern siga resolt a Rússia, però fins al moment present les accions de les masses, durant tant de temps maltractades i reprimides, i que ara han rebut sobtadament llibertat ha estat sorprenentment gentil.
Si totes les coses que se suposa que es fan es fessen realment, crec que algunes d’elles m’haurien passat. Sóc una dona, no aparentment gran, i sovint viatjava sola a Rússia. No vaig tindre ni una sola experiència desagradable o lletja. Em seguien espires, era en batalles, però en el primer cas trepitjava terreny perillós i en el segon cas era perquè vaig triar ésser en el centre d’acció. Fa uns pocs dies vaig llegir amb certa sorpresa sobre un valent reporter que viatjà tot el camí de Petrograd a Moscou i de retorn a Petrograd de nou. Era la primera vegada que m’adonava que era quelcom valent. Ho vaig fer moltes vegades, quan el tren era ple de soldats famolencs. En una ocasió vaig intentar de repartir els meus sandvitxos amb un. Havia estat dempeus en la plataforma tota la nit i semblava esgotat i escurat. Refusà l’aliment. «Menja-t’ho tu, camaradeta», digué, «passaran moltes hores abans que arribam al final del viatge». Una periodista de San Francisco, que era a Rússia quan jo hi era i que viatjava amb jo, sovint remarcava amb indignació les exageracions de les condicions de Rússia. Explica una història divertida sobre una trobava que tingué amb un cosac poc després d’arribar a l’Hotel Astoria de Petrograd. L’havien omplert el cap amb relats de la brutalitat dels cosacs i s’alarmà força naturalment un vespré de tindre un cosac alt i bell que li picava durament a la porta. Quan l’obrí, ell saltà dins la cambra, tancà la porta, féu una reverència i tragué de la butxaca una faixa verda. Miss B---- la reconegué com a pròpia. S’adonà de seguida que li hauria d’haver caigut la faixa anant o venint de sopar. Volia agrair el cosac, però no parlava rus i no parlava alemany. Se li acudí que molts russos parlen francès. Ella xampurrejava el francès. «Merci—pour cette,» murmurà, prenent la faixa i assenyalant-se la cintura. El cosa s’hi acostà, li tocà el vestit i somrigué. «A», remarcà en un anglès perfecte. «Entenc que no dueu cotilla». Llavors afegí educadament: «Això és ben interessant. Bona nit, mademoiselle». I fent una altra petita reverència formal sortí.
Relats de violència del caràcter més baix s’escampaven arreu de Petrograd i produïen, durant un temps, una lleugera histèria en les colònies forasteres. La histèria sempre produeix situacions ridícules. Un anglès aconseguí de pujar a un cotxe ple de gom a gom un vespre i es veié obligat a parar en la plataforma posterior. Era molt nerviós i s’imaginà que un home petit ben vestit l’evitava la mirada. En cercar el rellotge, trobà que li mancava. Just després l’home petit baixà del cotxe. L’anglès el seguí ràpidament i l’home petit començà a córrer. L’anglès finalment l’atrapà una iarda endavant amagat en una pila de fusta. Digué amb una veu imperativa: «Rellotge! Rellotge!». L’home petit promptament li lliurà un rellotge.
Segur a casa l’anglès trobà el seu rellotge en el vestidor on l’havia deixat despreocupadament el matí i un rellotge desconegut en la butxaca. Molt contrariat pel que havia fet, s’anuncià en els diaris i eventualment l’home petit aparegué. L’anglès començà una disculpa elaborada; però l’home petit el féu callar. «És tot força resolt», digué, «el que em preocupava era que duia 3000 rubles i tenia por que me’ls demanàsseu».
El govern soviètic provà d’eliminar molts costums antiquats o incòmodes. S’aturaren en mig de la guerra civil per canviar el calendari que fins el 7 de febrer era tretze dies endarrerit respecte les dates corresponents de tots els altres països.
I aboliren classes socials, planificaren teatres populars, reformaren les lleis matrimonials i fins i tot l’ortografia.
L’antic sistema de castes aplicat a Rússia des de temps de Pere el Gran, a mitjan del segle XVIII, no fou mai formalment anul·lat fins el 25 de novembre del 1917. El decret llegeix com segueix:
«Totes les classes socials existents fins a temps present a Rússia i tota divisió de ciutadans, tota distinció i privilegis de classe, organitzacions i institucions de classe i també tot grau civil són abolits.
»Tots els rangs – noble, comerciant, pagès; tots els títols – príncep, comte, etc., i denominacions de grau civil (conseller privat, estatal i altres) són abolits i l’única denominació establerta per a tot el poble de Rússia és la de ciutadans de la república russa».
Lunatxarski, ministre d’educació, és una de les figures més pintoresques de Rússia, i durant anys ha estat conegut com el poeta de la revolució. És un home extremadament culte i bé podria haver detingut el mateix càrrec sota qualsevol règim. No creu en barrejar art i política. Fou idea seua convertir els antics palaus en museus del poble, tal com són a França. Fou idea seua organitzar la Unió d’Artistes Russos. Aquests artistes, integrats per totes les classes, riques i pobres, s’han fet càrrec dels preciosos tresors artístics de la nació. Han decretat que cap objecte artístic de més de vint-i-cinc anys pot ésser tret del país.
Lunatxarski és un fervent bolxevic, però quan sentí que el Kremlin havia estat arrasat fins als fonaments s’alçà del llit i renuncià a la posició. Aparegué en el seu càrrec poc dies després quan trobà que era un report fals.
Just en el mig del combat més ferotge emeté un decret que simplificava l’ortografia, eliminant les lletres supèrflues de l’alfabet. I establí l’Escola de Drama Proletari. Com bolets, gairebé de la nit al dia, dotzenes de teatres aparegueren. Es representaven obrers en les fàbriques, en les casernes. I escollien bones obres dels millors autors – Gogol, Tolstoi, Shakespeare... Hi ha tant de romàntic en tot aquest moviment proletari, tants gestos magnífics i simples, que no és sorprenent que capturàs la imaginació d’un home impressionable com Lunatxarski. Lunatxarski i el professor Pokrovski, que deté la càtedra d’història en la Universitat de Moscou, i és un altre ardent bolxevic, són tots dos veritables tipus de l’antiga intel·lectualitat que s’ha sumat als soviets.
Pel que fa a les noves lleis matrimonial tan àmpliament discutides a l’exterior i malenteses per diversos indignats i justiciers personatges públics; per exemple, el darrer esclat de la senyora Pankhurst contra certs elements de Rússia, en el qual afirmava que les dones de més de divuit anys s’han convertit en propietat pública i ho demostrà amb un decret publicat en un diari francès. Jo era present en l’assemblea que aprovà el decret dels soviets sobre el matrimoni i tinc les dades correctes. El decret que caigué a les mans de la senyora Pankhurst fou obtingut de persones sense cap autoritat en absolut, un petit grup remot d’anarquistes d’Odessa. No hi ha cap raó per enrabiar-s’hi. Grups d’anarquistes de tot el món han sostingut opinions estranyes i remotes – hi ha alguns a Amèrica que ho fan, però això no demostra que la llur siga la voluntat del poble americà.
Segons les lleis matrimonials aprovades a començament de gener, tan sols es reconeixen matrimonis civils. Matrimonis civils no vol dir matrimonis de llei comuna, sinó els que s’han legalitzat amb un procés jurídic. Tot el que han de fer les parts contractants és anar davant del Departament de Matrimoni i Divorci i registrar-s’hi. No cal cap cerimònia. El divorci és igualment fàcil. Una part o totes dues poden jurar que troben impossible conviure per més temps, i són legalment lliures. Si hi ha infants l’afer és una mica més complicat i el qui té més diners, siga l’home o la dona, ha de donar-hi més ajut financer. El mateix decret declarà tots els divorcis pendents de les esglésies nuls i buits.
No s’accepten declaracions de matrimoni de persones de parentiu estret o en línia directa. No es permet la bigàmia. L’edat a la qual es legalitzen els matrimonis a la Gran Rússia és de divuit per als mascles i de setze per a les femelles. En els països transcaucàsics les edats davallen fins a setze i tretze respectivament.
Just abans que es votàs aquest decret un soldat s’alçà i digué que pensava que el govern hauria de limitat els divorcis a tres. Un altre soldat s’aixecà i el denuncià, dient: «Per què hauríem, els qui creiem en la llibertat, de dir a cap home quantes vegades s’hauria de casar?». Així es tancà la discussió. És interessant assenyalar que amb el matrimoni i el divorci tan fàcils com prendre una tassa de te no hi ha hagut cap allau fins a les oficines. Amb l’eliminació de tota mena de repressió la immoralitat disminueix notablement. Rússia amb totes aquestes lleis laxes pot presumir de menys immoralitat que qualsevol altre país del món.
Un dels actes més puritans dels bolxevics, fou escorcollar totes les cases de joc, confiscar-ne els diners i lliurar-los a l’exèrcit i als pobres. Anaren més enllà encara i enganxaren cartells anunciant els noms de totes les persones que freqüentaven aquests indrets.
Les revistes de dones no són populars a Rússia, ja que la igualtat dels sexes és quelcom massa assentat. L’única revista femenina interessant que vaig troba l’editava Madame Samoilova i hi contribuïen únicament dones de fàbrica. Té una circulació de vint-i-cinc mil exemplars. Les revistes infantils han assolit un alt nivell de desenvolupament. Publiquen una anomenada La Nostra Revista. Totes les il·lustracions i relats i poemes són obra de petits infants, la majoria dels grans artistes russos s’hi interessen i s’han produït alguns nombres fascinants. La guerra civil i les darrers invasions alemanyes, és clar, han aturat temporalment tot aquest esperit delitós de joc.
Els russos no són molt feliços lluny del propi país. Molts dels russos rics, ja no còmodes a casa, ara cerquen les nostres costes o van a Suècia o Noruega, França o Anglaterra. Però no són contents, no són del tot com els antics exiliats que fugien de la tirania del tsar. Rússia té una forta atracció envers tots els seus infants. Eventualment hauran de tornar-hi i treballar tots plegats, com férem nosaltres en la nostra Guerra Civil, com feren a França...
Gairebé han cessat els pogroms contra els jueus. Aquest sentiment antisemita, com tot odi racial, és artificial i s’ha d’estimular artificialment. Amb la caiguda de la monarquia i el descrèdit dels reaccionaris, els jueus deixaren de segregar-se segons la religió i esdevingueren ciutadans russos. Molts d’ells feren una feina excel·lent en la reorganització. Això fou especialment cert d’aquells exiliats que havien viscut molt de temps a Amèrica i que s’han familiaritzat amb l’eficiència americana. William Shatov esdevingué un membre del famós Comitè Revolucionari Militar, organitzador de la Unió d’Impressors i membre del Comitè Executiu dels Comitès de Fàbrica i Taller. Darrerament se l’ha reportat com a governador de Karkov. Voskov esdevingué cap dels Comitès de Fàbrica i Taller de Sestroretz, i fou un dels principals fundadors d’aquests enginyosa institució. Sota l’antic règim una de les principals causes dels pogroms fou l’amuntegament de jueus en la Zona de forma que eren forçats per l’autodefensa a unir-se contra els gentils. Ara no hi ha absolutament cap ocasió perquè aquestes actuacions repugnants ni cap altra puguen ocórrer, excepte aquelles provocades per les Centúries Negres que treballen per posar de nou el tsar en el tron. L’alt lloc i el respecte concedit a Trockij dóna prova del sentiment real del poble.
Degut a l’escassedat terrible de paper a Rússia, segells postals ordinaris eren emprats en lloc dels kopecs, sense la pega. Els bitllets d’un ruble eren enganxats una vegada i una altra fins que finalment es feren molt rars. I no hi ha absolutament res de diner en metàl·lic. Havíem d’emprat bitllets de quaranta i de cent rubles, i com que els comerciants no tenien canvi havíem d’establir crèdits. En els restaurants on menjàvem més sovint o bé els donàvem els diners per avançat o ens fiaven.
Quan llegesc històries absurdes de Rússia sempre em recorden l’experiència del corresponsal de l’Evening Post que era Volga avall, l’estiu passat, absorbint l’atmosfera. Deia que una vesprada seia en la cabana d’una sola cambra d’un camperol redactant impressions. Escrivia: «Taula rústica de fusta i bancs – gran bol en el centre de la taula del qual tota la família menja – dona i infant brut...» Però just llavors fou interromput, l’infant posà els peus damunt la taula i la mare el renyà fortament. «Recorda que no ets a Amèrica», deia.