VAIG anar a Moscou en el primer tren que entrà en la ciutat després que els bolxevics haguessen guanyat en els sis dies de combats. Fou difícil trobar lloc on dormir. Vaig rodar d’hotel en hotel. Els recepcionistes estòlids i bigotuts feien respostes estranyes a les meues preguntes.
«Sí», digué un, «tinc una gran cambra en el pis de dalt, però no hi ha vidres a les finestres. Esper que la Barishna no hi objectarà».
Érem a vint-i-cinc graus sota zero, de manera que vaig continuar la meua cerca. Després d’unes dues hores vaig trobar cambra en el Nacional.
«És extremadament perillós ésser ací», em confià un anglès que vaig trobar al saló que no aprovava «les» corresponsals de guerra. «Probablement us assassinaran abans del matí».
La meua finestra mirava cap al Kremlin i la Plaça Vermella. La nit ja havia caigut. De la foscor lluïa una llarga fila misteriosa de focs. Vaig poder moure’m lliurement per la ciutat ja que tenia passis tant dels bolxevics com de l’oposició. Després de sopar vaig caminar per investigar els focs.
La primera cosa que vaig notar després de creuar sota el gran arc era que el Kremlin encara romania dempeus. Havíem tingut reports a Petrograd que havia estat arrasat fins als fonaments, però allà hi era, bell més enllà de descripció, il·luminat estranyament per una llarga fila de torxes crepitants fixades en pals al llarg del mur nord.
Mentre m’acostava una vista curiosa es desplegà davant meu. Una enorme trinxera, de molts centenars de peus en longitud, era excavada en el terreny glaçat. Les figures altes de soldats, les figures més petites i magres d’obrers fabrils projectaven siluetes distorsionades a través de la neu mentre es vinclaven en la llur horrible tasca.
Un jove estudiant que llegí els meus passis explicà què feien. «Caven la tomba fraterna», digué, «pels darrers màrtirs de la revolució».
Hi vaig estat gairebé tota la nit. Era terriblement silenciós i solitari. No hi havia cap soroll excepte el dringar de les pales i el crepit de les torxes; no hi havia estels i la foscor penjava pesadament com una gran campana.
Vaig demanar als soldats per què havien triat aquest indret per al Soterrament Vermell. Digueren que era perquè volien oferir l’honor més gran possible als llurs camarades morts i soterrar-los sota la llarga filera de til·lers, al davant de la Nostra Senyora d’Ibèria; i la fantàsticament preciosa Vasili Blazhanie de nombroses cúpules mostrava una profunda reverència. És el lloc més sant de tot Rússia.
A les dues en punt vaig anar amb l’estudiant cap al Soviet, que tenia la seu central en un gran edifici tan sols uns blocs més enllà. Fumejava amb les preparacions del funeral de l’endemà. Tota la nit dones i noies cosien milles i milles de roba, la tallaven i trenaven i disposaven en banderes per a la processó. Les cosien amb rostres durs i concentrats. Potser les dones que feien ganxet sota la guillotina tenien algunes d’aquestes expressions...
Després d’arreglar el meu permís per assistir al funeral tornàrem a la Plaça Vermella. La trinxera en aquest moment s’havia fet més fonda i llarga, i les piles havien crescut en monticles. A les cinc en punt hi pujàrem i ens arrossegàrem cansat cap a casa. La tasca fou completada; el forat era disposat per rebre cinc cents cossos.
Vaig veure el meu te i menjar el meu pa negre en l’hotel i vaig tornar al Soviet a les set trenta. La processó començava a les vuit. El Comitè Executiu del Soviet havia d’encapçalar la processó, i em convidaren amablement a marxar amb ells.
El sentiments corrien amunt aquell dia i ningú desconegut al proletariat gosava d’aventurar-se més enllà de la porta. Tots els qui tenien mala consciència – monàrquics, contra-revolucionaris, especuladors s’amagaven ben endins, temerosos d’un regnat de terror. Si bé tan sols vuit-centes persones foren mortes a Moscou, fou una batalla tremendament important; marcà el final de la resistència armada de les classes superiors; fou la darrera posició dels junkers.
Des de bon matí parava en un monticle de terra regirada observant una mar immensa de persones que fluïen a través de la porta blanca i arcada de l’antiga ciutat tàrtara – inundaven tota la Plaça Vermella. Feia molt de fred. Els nostres peus es glaçaven al contacte de la terra i les mans ens feien mal sota els guants. Però l’espectacle davant nostre era tan magnífic que oblidàvem tota la resta.
A través de la porta, davant de la casa dels Romanov, la multitud passava inacabablement en una enorme processó funerària interminable. Lentament, rítmicament, avançaven, com una gran representació operística que simbolitzàs la llarga i dura lluita de les masses a través de l’enorme tela intricada de la història.
Joves soldats gegants de bon aspecte amb elevats chapkies grisos transportaven els senzills taüts de fusta, que eren pintats de vermell com de sang. Després hi venien noies amb xals damunt del cap i rodones cares camperoles, que sostenien enormes corones de flors artificials que lluïen metàl·licament mentre caminaven. Després hi havia homes grans vinclats i dones grans vinclades i petits infants. Hi havia regiments de cavalleria i bandes militars i gent que duia enormes pancartes que flotaven en llargues onades vermelles per damunt dels caps de la multitud.
Grans pancartes havien estat penjades des de dalt dels murs i arribaven fins al terra. En totes les pancartes hi havia inscripcions sobre la revolució i les esperances. Per damunt de l’alt mur vermell les cúpules daurades de les quatre antigues esglésies de dins del Kremlin brillaven delicadament contra el cel pàl·lid. El fosc campanar i la casa de Boris Godunov semblaven arronsar-se.
Totes les esglésies i tots els altars foren tancats. Com era d’impressionant! Cap cerimònia, cap sacerdot; tot era tan simple i tan real!
De vegades, la banda letona començava sobtada a tocar l’himne funerari i els soldats, mariners, els Guàrdies Vermells i fins i tots els noiets i els vells es treien el barret; la neu queia en grans flocs damunt dels caps inclinats, com una benedicció. Tropes de cavalleria muntaven a plena salutació. La nota marcial de l’himne ens removia la sang i les ploraneres notes orientals eren plenes d’un lament desesperat...
Les dones de tot arreu començaren a plorar i una de ben a prop meu provà de llençar-se rere un taüt mentre el davallaven. La fina capa de civilització li caigué en un moment. Oblidà la revolució, oblidà el futur de la humanitat, recordà tan sols a qui havia perdut.
Amb tota una força frenètica lluitava contra els amics que provaven de subjectar-la. Cridant el nom de l’home del taüt, xisclava, mossegava, esgarrapava com una bèstia ferida mentre finalment se la duien lamentant i mig inconscient. Llàgrimes rodaven pels rostres dels grans soldats.
De vegades la processó variava amb l’aparició d’un gran cor improvisat que cantava la Cançó Funerària Revolucionària. Cap poble del món pot cantar plegat tan bé com els russos; cap poble no estima tant expressar-se amb la caçó. El cor s’alçava i s’inflava, ric i ressonant en el tènue aire d’hivern – com un gran òrgan en una vella catedral antiga.
L’alba començava a assentar-se, estovant-ho tot. El cel s’escalfava i la neu prenia una tint rosat. Totes les corones havien estat penjades dels arbres i oscil·laven d’una banda a l’altra com un estrany fruit multicolor. Eren les set en punt quan el darrer taüt fou davallat i la pols començà a ser llençada al damunt.
Tenia uns altres coneguts a Moscou – una família comerciant convertida en especuladora des de la guerra. M’havien convidat a sopar i la taula refulgia d’aliments. L’escalfor i la llum de la cambra em colpí després de la nua duresa de la Plaça Vermella.
Els tres fills de la família eren tots aptes per al servei militar, però havien subornat per tindre el camí lliure. Tots tres duien a terme negocis il·legals. Un d’alguna manera havia aconseguit de dur or de les mines del Lena a parts misterioses de Finlàndia. Un jugava amb els aliments. Un posseïa un interès de control en una fabrica de xocolata que fornia els magatzems cooperatius amb la condició que les cooperatives subministrassen primer la seua família amb tot el que volia. Així, mentre gent passava gana just a la cantonada, ells tenien abundància de tot. I eren encantadors i cultivats i molt plaents envers els llurs amics.
Mentre érem a taula la conversa anà cap al Soterrament Vermell i després a l’exèrcit. Un dels homes me mostrà una emotiva crida tramesa a les famílies riques pel Soviet de Moscou, que demanava sabates i roba per als soldats del front. L’assistència rigué sorollosament; deien que cremarien la roba abans de lliurar-la al proletariat. No em podia estar de pensar de la gent de casa, dels meus propis germans que lluitaven a França, i com de ràpidament haurien respost a aquesta crida, i em xocava la diferència. No és gens estrany que hi haja aquesta amargor de classe a Rússia!
Seguí una discussió sobre els alemanys i la majoria dels assistents s’expressaven a favor d’una invasió alemanya. Tan sols per provar els vaig demanar que votassen que s’estimaren més realment tindre – el govern de soldats i d’obrers o el kàiser. Tots tret d’un votaren a favor del kàiser.
Vaig tornar a casa a mitjana nit en un trineu esgarrifós a través de la Plaça Vermella. Era silenciosa i deserta.