MARIA SPIRODONOVA sembla com si provingués de Nova Anglaterra. La seua puritana roba senzilla i negra amb casts i petits collars blancs, i un cert aire de refinament i severitat que l’envolta semblen pertànyer a aquella regió més que a la boja i turbulenta Rússia – amb tot és una veritable filla de Rússia i de la revolució. És molt jove – poc més de trenta – i sembla excessivament fràgil, però té la força fibrosa i increbantable de nombroses persones dites «delicades», i gran capacitat de recuperació.
La seua primera història com a revolucionària és excepcional fins i tot en la ment dels russos, i han crescut acostumats als grans màrtirs. Tenia dinou anys quan matà Lupjenovsky, governador de Tambov. Lupjenovsky tenia un historial tan fosc com el que mai haja posseït cap oficial. Anava de poble en poble prenent un plaer malaltís i diabòlic en torturar gent. Quan els camperols eren incapaços de pagar els impostos o l’ofenien de qualsevol manera, els feia romandre dempeus moltes hores en el fred i ordenava que fossen públicament fuetejats. Arrestà qualsevol que gosàs sostindre una idea política diferent de la seua; convidà els cosacs a cometre tota mena d’ultratges contra els camperols, especialment contra les dones.
Spirodonova era una estudiant de Tambov; no era pobra i no patia cap incomoditat personal, però no podia suportar la misèria que l’envoltava. Decidí matar Lupjenovsky.
Una vesprada el trobà en l’estació ferroviària. El primer tret el disparà per damunt del seu cap per espantar la multitud, el següent l’apuntà directament al cor, i Spirodonova té una mà tan ferma com té el cap clar. Lupjenosky fou rodejat pels cosacs de seguida. Arrestaren Spirodonova.
Primer els cosacs l’apallissaren i la llençaren gairebé nua en una cel·la freda. Més tard tornaren i l’ordenaren de dir els noms dels seus camarades i còmplices. Spirodonova refusà de parlar, i li arrencaren manyocs de la seua cabellera llarga i bella i la cremaren per tot el cos amb cigarretes. Durant dues nits fou passada entre els cosacs i els gendarmes. Però hi ha un final per a totes les coses; Spirodonova caigué greument malalta. Quan la sentenciaren a mort no en sabé res, i quan commutaren la sentència a cadena perpètua no ho sabé. Fou deportada a Sibèria en una condició semi-conscient. Cap dels seus amics mai no esperà veure-la de nou.
Quan esclatà la revolució de febrer onze anys més tard tornà de Sibèria i oferí la vida de nou per la llibertat.
És dur per nosaltres a la còmoda Amèrica d’entendre el fervor de persones com Spirodonova. És una gran pena que no ho entenguem perquè és tan preciós i abnegat. En una ocasió li vaig demanar com s’ho va fer per mantindre la ment clara durant tots els onze anys que fou a Sibèria.
«Vaig aprendre llengües», digué.
«Mira, és una qüestió purament mecànica i per tant un meravellós calmant de nervis. És com un joc i hom s’hi interessa profundament. Vaig aprendre a llegir i a parlar anglès i francès a la presó». Cap altra dona a Rússia té ni de lluny l’adoració de les masses populars que té Spirodonova. Soldats i mariners s’hi adrecen com a «estimada camarada» per comptes de l’habitual «tavarish». Fou elegida presidenta dels primers dos Congressos Panrussos de Camperols celebrats a Petrograd i mogué aquests congressos en gran mesura a voluntat. Més tard fou presidenta del comitè executiu dels Soviets de Camperols i és una dirigent extremadament influent en el Partit Social-Revolucionari d’Esquerres.
Quan els bolxevics arribaren al poder prengueren el programa agrari dels social-revolucionaris. Això comportà un gran enrenou en el partit. La dreta mantenia que era el llur programa i que ningú no tenia el dret de robar-lo, però Spirodonova i tots el seu sector tan sols reia.
«Quina diferència hi ha», volia saber, «en qui dóna als camperols la terra – la qüestió principal és que la reben».
La primera vegada que vaig veure Spirodonova fou en el Congrés Democràtic. Hi havia hagut oradors a la plataforma defensant la coalició durant hores. Un silenci omplí el lloc quan caminà cap a l’escenari. Parlà durant no pas més de tres minuts, oferint un argument breu, concís i clar contra la coalició. Començà:
«Krestian – camperols – si votau coalició abandonau tota esperança sobre la vostra terra!».
El gran palau tremolà amb les protestes rugidores del proletariat contra la coalició quan acabà. Milions de camperols hi confiaven implícitament i s’hi movien amb el seu judici gairebé invariable. Té el seguiment polític més gran de qualsevol dona en el món.
Si fos una pensadora tan clara i una persona tan inspirada, la seua direcció de gegants físics seria ridícula. Spirodonova amb prou feines fa cinc peus d’altura. Pot pesar unes 100 lliures, i potser menys. Té uns grans ulls grisos envoltats d’anells blaus, i un cabell bru suau que du en una trena de coroneta. Treballa una mitjana de setze hores diàries, i tothom a Rússia inunda la seua oficina al 6 de Fontanka per demanar-li consell.
Hi anava i m’explicava històries interessants. Un dia vaig topar amb una noia russa que pertanyia al partit menxevics i que, doncs, s’oposava a Spirodonova. Seia callada i l’escoltà durant dues hores. Quan sortírem al carrer la noia s’aturà i tenia els ulls plens de llàgrimes.
«Pensar», deia, «que amb aquests ulls i amb aquest rostre hauria de matar mai a un home! Fins avui era la seua enemiga – ara sé que és la dona més gran de Rússia».
I a Spirodonova també vull fer-li el meu salaam. No he conegut una dona igual en cap país.
La darrera vegada que la vaig veure em parlava de la guerra i de la possibilitat d’una pau decent aconseguida a Brest-Litovsk. No tenia fe en l’èxit de les negociacions, i treballava seriosament en allò que anomenava un «exèrcit socialista». «Hem fet investigacions secretes», deia, «i sabem que tindrem prou homes; seran tots voluntaris; no hi haurà obligatorietat». Vaig tindre la visió llavors d’Spirodonova conduint els seus soldats-camperols a la batalla per comptes de fer-ho a través dels laberints intrincats de la política...
Parlava tristament dels sabotejadors, especialment dels intel·lectuals. «Consideren la revolució russa com una aventura i s’hi mantenen al marg, però la revolució russa és molt més que això, fins i tot si fracassa de moment. És el començament d’una revolució social per tot el món; ací hi ha revolució social del tot desplegada! Tot el país hi pren part ara. Els meus reports provenen de les districtes més remots. Els camperols ja són conscients i fan canvis socials arreu».
Parlàrem de dones i jo volia saber per què no n’hi havia més en càrrecs públics ja que Rússia és l’únic lloc del món on hi ha una igualtat absoluta de sexes. Spirodonova somrigué a meua qüestió.
«Em tem que sonaré feminista», confessà, «però vaig a dir-vos la meua teoria. Recordareu que abans de la revolució tantes dones com homes anaven a Sibèria; alguns anys hi havia fins i tot més dones... Ara bé, tot allò era ben diferent d’ocupar un càrrec públic. Cal temperament i no preparació per ésser màrtir. Els polítics no són sempre molt bons, accepten posicions polítiques quan els elegeixen – no perquè siguen especialment aptes per a elles. Crec que les dones són molt més conscients. Els homes acostumen de passar per alt les llurs consciències – les dones, no».
Angelica Balabanov, una altra revolució russa, té força de la mateixa teoria. Em digué a Estocolm: «Les dones han de passar per una lluita tan tremenda abans d’alliberar-se en la pròpia ment que la llibertat és més preciosa per a elles que per als homes». M’agradaria poder-ho creure, però no he pogut veure cap diferència espiritual entre homes i dones dins o fora de la política. Actuen i reaccionen de manera molt semblant; certament ho feien en la revolució russa. És un dels millors arguments que conec a favor del sufragi igual.
Spirodonova com a membre del partit social-revolucionari d’esquerres és envoltada d’una sèrie dels joves idealistes més elegants de Rússia. El seu és l’únic partit que en una crisi s’alça damunt del partit en benefici de la nació. Tindrà més i més a dir a mesura que la revolució s’assente.
El dia que vaig abandonar Rússia, Spirodonova em donà una fotografia. Odia la publicitat i és l’única fotografia que mai ha donat a ningú... Aquesta l’arrencà del seu passaport però refusà de dir-me adéu... «Heu de tornar de seguida», deia, «que hagueu escrit la vostra història. I no us preocupau de dir res de bo de jo, però digueu quelcom de la revolució... Provau de fer-los entendre a la gran Amèrica com de dur ací lluitam per mantindre els nostres ideals».