LENIN i Trockij! Com ens inflamam merament en esmentar aquests noms. Després de les nostres frases escrites, dels nostres pensaments, segueixen violentes vociferacions, jaculatòries, rugits de desaprovació impacient; sembla impossible per als anglosaxons jutjar aquests homes calmadament i amb tot hem de jutjar-los i fer-ho amb el grau més fi de deliberació. En tota honestedat amb nosaltres mateixos i la causa de la llibertat, hem de prendre una decisió sense prejudicis. Han arribat a identificar-se amb certs ideals d’internacionalisme rere els quals hi ha certament forces mundials poderoses i creixents; hem de triar-los a ells o homes com ells, que en segueixen les passes, com a amics o enemics. Han esdevingut símbols i els símbols són tan difícils d’esborrar com les muntanyes. Als símbols no se’ls pot clavar una coça per una ràbia sobtada, ni se’ls pot deixar passar amb una arronsada de muscles; els símbols decideixen els nostres destins...
Per què us llevau el barret quan sou davant de la tomba de Lincoln? Ha esdevingut un símbol. Per què centrau el vostre odi en Wilhelm II per comptes dels seus milions de súbdits? Ha esdevingut un símbol. El president Wilson és un símbol; ha esdevingut l’intèrpret dels objectius bèl·lics aliats. Com a personalitat és força distant, però representa un ideal nacional. Lenin i Trockij, especialment Lenin, són símbols que representen un nou ordre. Lenin es presenta davant nostre, portaveu dels soviets, i els soviets són. Rússia. Hem d’ésser intel·ligents i hem de reconèixer Lenin. Seria un fet trist demostrar que no hi ha base per a l’amistat entre dues grans repúbliques. Sé que no hi pot haver amistat entre el govern imperial alemany i els soviets, però crec sincerament que l’entesa és possible entre els Estats Units i Rússia. Donc els fets que tinc vers aquesta demostració:
L’amistat ha de construir-se en l’entesa, en la franquesa. Els reports sobre Rússia no s’han de colorejar amb imaginació, els personalismes no hi han d’entrar. Suposant que concedim que els ideals del govern soviètic no són els ideals de la democràcia americana. I suposant, després d’una consideració acurada, hem de concedir també que els ideals d’altres nacions, completament amistoses envers nosaltres, no són tampoc els nostres ideals. Prengueu Japó, per exemple, o Corea – hi ha una falca de tenrreny comú. Si poguéssem «rentar-nos les mans de Rússia» com un estadista deia tan desassenyadament, no ens hauríem d’ocupar en consideracions pesades; però no és possible. Fer-ho seria voluntàriament cedir a Alemanya tant de poder com per fer-la invencible; quan Alemanya siga capaç d’empassar-se la revolució russa, serà capaç d’empassar-se la resta del món. I per damunt de tot, abandonar Rússia o permetre’n la destrucció ens col·locarien en la posició vergonyosa d’abandonar les nostres principals raons per entrar en la guerra – «fer el món segur per la democràcia» i l’«autodeterminació dels pobles».
No és fàcil escriure honestament de Lenin, ho confés. Per exemple, si un reporter hagués d’entrevistar dos russos representatius, Lenin i Kerenski, podria fàcilment llençar tot el pes del seu argument a favor de Kerenski perquè li agrada més. Kerenys té «personalitat plus», com diria Edna Ferber; hom no pot evitar d’encantar-se amb el seu enginy i amabilitat; és advocat i polític. D’altra banda, Lenin és pur intel·lecte – és absorbit, fred, gens atractiu, impacient davant la interrupció. I amb tot hi ha els fets: Kerenski és portaveu del difunt Govern Provisional; s’ha desacreditat, no té cap poder a Rússia. Seria tan ximple provar de restablir-lo com si una força externa provés de col·locar William Jennings Bryan a la Casa Blanca i fer-hi fora Wilson. Lenin té un poder tremend; té el suport dels soviets. Per tant, si el poble de Rússia ha eliminat Kerenski, hem d’eliminar-lo també en les nostres relacions russes. Mentre Lenin siga el cap del govern soviètic hem de tractar certament amb Lenin.
El nostre prejudici més arrelat contra Lenin és que se l’acusa d’ésser pro-alemany. No n’he pogut mai trobar proves; ho he intentat ben fort. Tot el que vaig poder esbrinar de Lenin em forçà a la conclusió oposada; a la conclusió que planifica la destrucció de tota gran institució alemanya, especialment el militarisme prussià. Els col·laboradors de Lenin a Alemanya són Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg, revolucionaris i arxienemics del govern alemany. Nosaltres, com a americans, són més o menys implicats en aquella posició – hem declarat un desig que l’actual govern autocràtic alemany siga enderrocat. L’únic element a Alemanya que malda per aquesta finalitat són els seguidors de la filosofia de Lenin. I si s’arriba a la tria d’acceptar com a aliats una o l’altra d’aquestes dues forces diametralment oposades, prussianisme o socialisme, en una lluita per la llibertat mundial, no podem vacil·lar de triar el socialisme; i amb això no dic que l’haguem d’abraçar.
Lenin és un propagandista magistral. Si algú és capaç de maniobrar una revolució a Alemanya i Àustria, és Lenin. Ha viscut molt de temps a Alemanya, i entén la psicologia alemanya. Gorki l’ha descrit com un químic que treballa amb material humà per comptes de substàncies químiques; treballa igual de fredament i desinteressada – sense consideració a la vida humana. Així treballaven tots els conqueridors, Carlemany, Napoleó, William Pitt... Lenin és monòton i profund i tenaç; posseeix totes les qualitats d’un «cap», inclosa la indiferència moral absoluta que és tan necessària en aquest paper.
Escriu tractats sobre filosofia i mètode filosòfic; és una autoritat en economia; escriu llibres tan acadèmicament que tan sols els sociòlegs poden comprendre’ls i, al mateix temps, crida als camperols amb pamflets que són meravelles de simplicitat.
Un full volant escrit per Lenin i signat alhora per Lenin i Trockij, m’arribà des de les trinxeres alemanyes a través d’un soldat rus que creuà les línies durant l’armistici. En cit porcions il·luminadores:
«Germans, soldats alemanys, seguiu l’exemple del vostre gran camarada, Karl Liebknecht, líder del socialisme internacional, que malgrat les dificultats terribles ha dut a terme una lluita valenta contra la guerra – a través de fulls volants i periòdics, innombrables lluites i manifestacions. En aquest combat el vostre govern ha empresonat milers dels vostres camarades.
»Finalment, hi hagué la posició heroica dels mariners en la vostra flota, que és viva demostració que ben bé la meitat de la gent treballadora intel·ligent del vostre país és ara preparada per a una lluita decisiva per la pau.
»Si ens ajudau en la nostra empresa d’establir la unió dels obrers i camperols i la transició gradual del socialisme a Rússia – una empresa que presenta per a Rússia solta nombroses dificultats greus – llavors amb la vostra capacitat d’organització, la vostra experiència, la vostra preparació en el desenvolupament de la classe obrera, tindrem la garantia infal·lible de la transició al socialisme.
»Afanyau-vos a assistir-nos en el nom del Govern Obrer i Camperol...»
Hauria estat impossible per als oficials alemanys d’haver donat permís que aquesta propaganda fos distribuïda sota cap circumstància. Els efectes són massa evidents.
Louis Edgar Browne, corresponsal per al Chicago Daily News i el New York Globe, retornat recentment de Rússia, fa la següent declaració:
«La cultura bolxevic, mitjançant mètodes clandestins, mina l’Imperi Austríac. Hi ha 20.000 agitadors i revolucionaris bolxevics que treballen durament a Àustria. Aquests agitadors són tots agents pagats del govern soviètic». I com en som ben conscients, Àustria s’esquerda amb els focs de la revolució.
Avui els diaris alemanys són forçats a admetre que presoners alemanys que lluiten amb els Guàrdies Vermells, quan són capturats pels llurs compatriotes i interrogats per explicar la llur conducta extraordinària, afirmen que són internacionalistes, que lluiten pels principis de l’internacionalisme en oposició als principis imperialistes alemanys.
Trockij és molt més humà que Lenin. Res no podria il·lustrar això millor que la llur controvèrsia sobre la signatura del tractat de Brest-Litovsk. Lenin volia acceptar els primers termes alemanys de pau, per dolents que fossen; Trockij volia lluitar per uns de millors. Trockij fou qui preparà les negocacions de Brest-Litovsk i insistí que les negociacions fossen públiques. Actuava per tres coses: que els aliats s’unissen, que la revolució alemanya començàs i que els objectius dels soviets fossen coneguts per tot el món. Lenin creia que era absolutament necessari tindre un respir, temps per establir fermament l’estat soviètic i per organitzar un exèrcit i propaganda contra el govern soviètic. Tot resultà tal com predigué a Brest. Fou tot desastrós, malgrat que el president Wilson mateix lloà l’honestedat de la posició de Trockij. Trockij no volia signar el Tractat i refusà fer-ho. Quan les seues esperances d’una revolució alemanya foren decebudes, el seu desig era cridar tot Rússia a les armes, com s’aixecaren els francesos el 1792 per protegir la llur revolució. Trotckij havia comptat amb una revolució a Finlàndia, una revolució a Ucraïna i una a Alemanya i Àustria. Les darreres no es materialitzaren. Lenin, furiós d’aquest fracàs, l’anomenà un «home encegat de frases revolucionàries». Tots dos homes són d’acord ara que cal una enorme força combativa per a Rússia. La idea de Lenin és salvar tant de Rússia com siga possible amb una pau temporal, i en l’interval construir un exèrcit, sistemàticament, per comptes de provar de combatre soldats alemanys ensinistrats amb forces aplegades a corre cuita. Per emprar els seus propis mots:
«Som obligats sotmetre’ns a una pau pertorbadora. Això no aturarà la revolució a Alemanya. Començarem ara a preparar un exèrcit revolucionari, no amb frases i exclamacions... sinó amb una feina organitzada, amb la creació d’un exèrcit seriós, nacional i poderós».
Fou l’adopció de la decisió de Lenin pels soviets la que dugué Trockij a abandonar la seua posició com a ministre d’afers exteriors i esdevindre ministre de la guerra, dedicant totes les energies cap a la formació d’un Exèrcit Vermell adequat. Ha afirmat que acceptarà els serveis d’oficials americans en l’ensinistrament d’aquest exèrcit; no veu «cap raó per la qual Rússia i Amèrica no puguin anar amb el mateix cotxe mentre segueixen per la mateixa carretera...» «Hi ha proves que l’opinió americana cedeix lentament a aquesta visió. El Chicago Daily News imprimeix l’editorial següent, que mostra una comprensió intel·ligent i empàtica de la nostra relació futura amb els soviets i els llurs dirigents:
«Molts de nosaltres a Amèrica no creiem en Lenin, la majoria de nosaltres no creiem en els bolxevics. Molt bé. Però ens és absolutament necessari creure en el soviet. La força de la nostra convicció en el soviet és la força de les nostres oportunitats d’èxit a Rússia».
»El soviet és l’ànima de Rússia – i més... el soviet ha esdevingut el seu sistema nerviós de comunicació i el seu cervell de decisió.
»Entre els soviets i nosaltres hi ha un pont – el pont de la convicció comuna en una humanitat comuna. Creuem aquest pont ara... Més enllà hi ha el cor de Rússia. I a través d’aquell cor rau l’únic camí cap a un restabliment del Front Oriental.
»Abandonam tot mot de crítica innecessària contra Rússia. A la casa de Rússia serem convidats. És una casa soviètica. Si els soviets trien Lenin per dirigir la casa, és casa llur. Si trien algú altre per dirigir la casa, és casa llur.
»...És una república de soviets, en boca de tot americà el mot soviet ha d’esdevindre un mot d’amistat, un mot de camaraderia, un mot de gran esperança per a una gran aliança irresistible contra Berlín».
Si som realment capaços d’acomplir el que suggereix el Daily News, tindrem el problema resolt. Haurem impedit el pla d’agents alemanys i ultraconservadors de crear a Amèrica un odi irreconciliable contra els soviets i els llurs representants.
En persona, Lenin és molt diferent de l’antiga fotografia de la presó, ara emprada pels diaris, que fou presa fa anys quan fou sentenciat a Sibèria. És un home petit i rodanxó, força calb i ben afaitat. Durant dies es tanca i és impossible d’entrevistar-lo. L’atrapàvem després de les conferències – llavors xerrava de coses sense conseqüència.
Lenin prové d’una antiga família russa i el seu nom real és Ulianov. No és jueu. El seu germà fou un dels màrtirs revolucionaris, i fou executat públicament. El seu pare i el pare de Kerenski foren directors de la mateixa escola. L’execució del germà de Lenin es diu haver estat una de les influències més grans en la vida de Kerenski. Ni Lenin ni Trockij foren forçats a la lluita revolucionària per les circumstàncies. La llur gent no era camperola. El pare de Trockij era un ric comerciant moscovita.
Lenin objectà a elaborar plans legals de transferir bé terres o indústries a les mans del proletariat. Creia que l’autoritat central no hauria de tindre res a veure amb aquesta transferència, que calia que s’acomplís amb l’acció revolucionària directa per part dels obrers i camperols locals. Ja a final de novembre totes les possessions de terratinents a Rússia havien passat a les mans dels camperols i si el govern soviètic hagués caigut llavors, encara hauria estat impossible de tornar la terra als seus propietaris. El mateix val en gran mesura per a les fàbriques. Aquest és, clar, el factor que fa tan particularment difícil als alemanys de restaurar el capitalisme a Rússia – sense la qual cosa tots els intents dels alemanys d’explotar Rússia són absolutament futils.
Durant els primers dies de la revolta bolxevic anava cada matí a Smolni per aconseguir les notícies més recents. Trockij i la seua petita i bella dona, que amb prou feines parlava res més que francès, vivien en una cambra del pis de dalt. La cambra era distribuïda com la d’un estudi a l’àtic d’un artista pobre. En un extrem hi havia dos bressols i un petit i barat armari, i en l’altre un escriptori i dues o tres cadires barates de fusta. No hi havia quadres, ni cap comoditat enlloc. Trockij ocupà aquesta oficina tothora que fou ministre d’Afers Exteriors i molts dignataris trobaren necessari de cridar-lo ací.
A fora de la porta dos guàrdies vermells vigilaven constantment. Semblaven força amenaçadors, però eren realment amistosos. Sempre era possible aconseguir una audiència amb Trockij.
Dirigir un govern era una nova tasca i sovint desconcertant per a la gent de Smolni. Tenien un cert pànic a Lenin, de manera que el deixaven ben bé sol, mentre que qualsevol petita dificultat sota el sol era duta a Trockij. Treballava dur i era sovint a les portes d’un col·lapse nerviós; s’irritava i s’enrabiava. Durant un temps refusà d’utilitzar un estenògraf i escrivia laboriosament totes les lletres a mà. Uns mesos d’experiència, però, el feren canvia de mètode. Aconseguí dos estenògrafs eficients i els guàrdies vermells foren substituïts per ajudants que abans havien estat oficials de l’exèrcit regular.
Trockij és de constitució prima, du ulleres gruixudes i té uns ulls foscos i tempestuosos. El seu front és alt i el seu cabell negre i ondulat. És un orador brillant i ferotge. Després de conèixer-lo les històries dels diners alemanys semblen completament absurdes. Refusava constantment de prendre diners del seu pare, i en l’exili era desesperadament pobre. Tant Lenin com Trockij viuen amb gran frugalitat. Reben tots dos, a petició pròpia, no pas més de cinquanta dòlars mensuals com els càrrecs més alts del govern rus. Crec que un psicoanalista diria de Trockij que té un «complex» amb els diners. Temia tant els complots per implicar-lo que foragitava de l’oficina gent quan arribaven a oferir-li un ajut honest i legítim a Rússia.
Lenin i Trockij són sempre sota l’amenaça d’assassinat. En un ocasió era present quan dispararen tres trets a Lenin. Era tan fred com si l’haguessen fet de pedra. Malgrat aquests intents van lliurement i sense protecció. No donc cap importància polític a aquests intents. Són actes individuals de violència que no són sostinguts per cap gran grup.
El més ridícul exemple de treball en equip mai realitzat per Lenin i Trockij fou la llur acció en relació a l’ambaixador romanès. Uns austríacs havien desarmat tota una divisió de tropes bolxevics en el front sud-occidental (a Romania) mentre tenia lloc la fraternització. Trockij era a Brest i telegrafià immediatament a Petrograd ordenant l’arrest de l’ambaixador romanès. Ningú no havia sentit d’una actuació així, de la mateixa manera que ningú no havia sentit de publicar documents secrets i altres actes sense precedents. L’endemà tot el cos diplomàtic de Petrograd anà com un sol cos a Smolni. Crec que eren trenta-nou. Lenin, quan els rebé inicialment, pensà per un divertit moment que totes les nacions del món enviaven els llurs representants per reconèixer el govern soviètic.
Lenin era molt bon humor; no tenia la voluntat de decebre els educats cavallers que el cridaven i protestaven. Si tot era tant sense precedents, si realment se sentien tan malament per l’empresonament del llur col·lega, els garantia educadament que emetria l’ordre d’alliberament immediat. Donà la mà a tots trenta-nou i l’afer semblà conclòs feliçment.
Però ai las! Tan aviat com els diplomàtics rodaven cap a casa en els llurs confortables cotxes i seien per sopar i començaven a remarcar que Lenin i Trockij eren, després de tot, una gent no pas forassenyada que arribaven correu amb les notícies alarmants que mentre l’ambaixador havia estat de fet posat en llibertat, tot just s’havia emès una nova ordre que demanava l’arrest del rei romanès. Els diplomàtics sospiraren desesperats, ja que, després de tot, un rei és sols un rei, sense dret a cortesies diplomàtiques...