EL 29 d’octubre fou curull d’esdeveniment. Després de la dissolució ridícula del Consell de la República Russa a les 2 de la vesprada pels mariners de Cronstadt, amb dos altres americans, John Reed i Albert Rhys Williams, em vaig afanyar cap al Palau d’Hivern per esbrinar que passava amb Kerenski.
Hi havia guàrdies junker per tot arreu. Ens deixaven passar després d’examinar solemnement els nostres passaports americans. Una vegada passats els guàrdies teníem llibertat de circular per tot el palau i així anàrem directament a l’oficina de Kerenski. En l’avantsala trobàrem un dels seus ajudants d’aspecte intel·ligent que ens saludà d’una manera agitada. Babuixka, ens digué, se n’havia anat dos dies abans i Kerenski també havia fugit després d’una experiència molesta que podria haver provocat la seua captura. Al darrer moment trobà que no tenia prou benzina per al seu automòbil, i van haver d’enviar correus cap a les línies bolxevics... Tothom en el palau era tremendament excitat; esperaven un atac en qualsevol minut i ningú no sabia què fer. Hi havia molt poca munició i era tan sols qüestió d’hores abans que haguessen d’abandonar. El Palau d’Hivern era aïllat de tot ajut exterior i els ministres del Govern Provisional eren a dins.
Quan deixàrem l’oficina de Kerenski caminàrem directament cap a l’entrada de palau. Hi havia centenars de junkers tots armats i preparats. Hi havia llits de palla al terra i uns pocs dormies, coberts amb mantes. Eren tots joves i amistosos i deien que no tenien cap objecció que hi fóssim a la batalla; de fet, la idea més aviat els divertia.
Hi fórem durant tres hores. Mai no oblidaré aquells nois pobres, incòmodes i infeliços. Havien estat formats i entrenats en escoles d’oficials, i ara es trobaven sense una cort, sense un tsar, sense totes les tradicions en les que creien. El govern Miliukov ja era prou dolent, el govern provisional era pitjor i ara aquesta terrible dictadura proletària... Era massa; no ho podien resistir.
Un petit grup de nosaltres s’assegué en la reixa d’una finestra. Un d’ells deia que volia anar a França «on la gent vivia decentment». Un altre demanava quin era la millor manera d’entrar en l’exèrcit americà. Un d’ells no tenia més de divuit anys. Em digué que en cas que no fossen capaços de mantindre el palau, «es guardava una bala per a ell mateix». Tots els altres declaraven que feien el mateix.
Un suggerí que bescanviàssem records. Vam treure els nostres petits magatzems. Record una daga caucasiana d’argent, una espasa curta present del tsar i un anell amb aquesta inscripció: «Déu, rei i senyora». Quan la conversa declinava se’ns endugueren per mostrar-nos la «Sala Daurada» de la qual eren molt orgullosos. Deien que era una de les sales més elegants de tot Europa. Tota la conversa era esquitxada de frases en francès tot per demostrar que eren realment cultivats. Rússia havia avançat diversos segles més enllà d’aquests preciosos joves...
En una ocasió mentre xerràvem tranquil·lament, sonà un tret i en un moment hi havia la confusió més terrible; els junkers s’afanyaven en totes direccions. A través de les finestres de davant podíem veure gent córrer i caient de boca terrosa. Esperàrem cinc minuts, però no apareixien tropes i no hi havia més trets. Mentre els junkers encara eren dempeus amb la pistola a la mà, emergí una figura solitària, un home petit, vestit amb roba de ciutadà ordinari, que duia una gran càmera. Avançà per la plaça fins que arribà al punt on seria una bona diana per totes dues bandes i allà, amb gran deliberació, començà a ajustar el trípode i a fer fotografies de les soldats que s’ocupaven de convertir les existències de llenya per a l’hivern del Palau en una feble barricada davant de l’entrada principal. N’hi havia dos-cents d’ells i uns cinc-cents junkers en tota la plaça. No hi havia aliments en absolut i una existència ben petita de munició.
A les cinc trenta decidírem d’anar a Smolni per presenciar la inauguració de la tan comentada reunió panrussa de soviets.
Mentre creuàvem per sota de l’Arc Vermell trobàrem un grup de soldats bolxevics que discutien els millors mitjans de prendre el Palau. «Lo dolent és», deia un, «que el batalló de dones hi fa guàrdia i diran que disparàrem contra dones russes...».
A Smolni una batalla escalfada de mots tenia lloc entre els menxevics i social-revolucionaris d’una banda, i els social-revolucionaris d’esquerres, bolxevics i menxevics internacionalistes de l’altra. Els primers afirmaven que totes les qüestions importants s’havien de postposar fins després de l’Assemblea Constituent. Però la majoria de la reunió no els escoltava. Finalment, un orador inspirat declarà que el creuer Aurora era en aquell mateix moment bombardant el Palau d’Hivern, i que si tot l’aixecament no era aturat de seguida, els delegats dels partits menxevic i social-revolucionari, juntament amb certs membres de la Duma Municipal, marxarien desarmats a través de les línies de foc i moririen amb el Govern Provisional.
Això arribà com una sorpresa completa per a la majoria dels delegats que havien d’ésser sacrificats, però de tota manera una sèrie d’ells seguí impulsivament l’orador; uns altres seien incòmodes en les cadires com si sentissen que això era dur els principis de partit directament massa lluny. L’afer, per dramàtic que fos, no tingué massa efecte en l’assemblea general; cinc minuts després que els delegats abandonassen la sala seguien amb la feina regular. Els soldats semblaven pensar que era un acudit particularment bo i es feien palmades a l’esquena i baladrejaven.
És clar que seguirem els delegats desbocats.
Tots els tramvies havien parat i hi havia dues milles fins al Palau d’Hivern. Un enorme camió tot just sortia de Smolni. Li férem un senyal i hi pujàrem. Trobàrem que teníem com a companys diversos mariners i soldats i un home de la Divisió Salvatge, que duia el seu pintoresc barret negre i llarg. Ens advertírem que probablement ens matarien a tots, i em digueren de treure’m la cinta groga del barret, ja que hi podria haver franctiradors.
La llur missió era distribuir fulls volants per tota la ciutat, i especialment al llarg de Prospectiva Nevski. Els full volants eren en piles altes en el pis del camió juntament amb armes i munició. Mentre corríem pels carrers amples i pobrament il·luminats, escampaven els fulls volants a multituds ansioses. La gent ensopegava amb les llambordes barallant-se per les còpies. Tan sols podíem entreveure els titulars a la mitja llum:
«Ciutadans! El Govern Provisional ha estat deposat. El Poder Estatal ha passat a l’òrgan del Soviet de Representants d’Obrers i de Soldats de Petrograd».
Abans de deixar Smolni m’havia procurat un passi de l’ara famós Comitè Revolucionari Militar. El meu passi deia:
«No. 1.
«El Comitè Revolucionari Militar del Consell de Representants d’Obrers i de Soldats de Petrograd dóna a la tavarishe Louise Bryant pas lliure per la ciutat.
«Signat pel President i Secretari del Comitè Revolucionari Militar, i amb segell de la Divisió Militar».
On el Canal Ekaterina creua la Nevski, uns guàrdies informaren el conductor que no podíem anar avant. Així que saltàrem i ens trobàrem com a testimonis d’una representació política tan fantàstica com la que hi haja tingut lloc mai en la història.
Atrapats al mig de la Nevski hi havia els delegats dels partits social-revolucionari i menxevic. Al voltant llur havien aplegat des de llavors diverses esposes i amics i els membres de la Duma Municipal que no eren bolxevics, social-revolucionaris d’esquerres o menxevics internacionalistes – de manera que el llur nombre era d’uns dos cents. Llavors eren les dues de la matinada...
Per un moment, ho confés, érem tots ben impressionats per aquests candidats a màrtir; qualsevol cos de gent desarmada que protesta davant d’una força armada és destinat a impressionar. Poc després, però, no podíem evitar demanar-nos per què no anaven endavant i morien com ja se n’havien fet a la idea; i especialment quan el Palau d’Hivern i el Govern Provisional podrien ésser capturats en qualsevol moment.
Quan començàrem a parlar amb els màrtirs ens sorprengué trobar que eren molt particulars quant a la manera amb la qual anaven a morir – i no tan sols això sinó que provaven de persuadir els guàrdies mariners que havien obtingut un permís de pas del Comitè Revolucionari Militar. Si el nostre respecte per la llur valentia s’afeblís, el nostre interès en el caràcter únic dels llurs trucs polítics va créixer un munt; era clar que la darrera cosa que els delegats volien era morir-se, encara que continuaven cridant que ho farien a viva veu. «Deixau-nos passar! Deixau que ens sacrificam!» cridaven com infants dolents.
Tan sols vint mariners cepats els barraven el pas. I a tot argument continuaven cabuts i incommovibles. «Anau a casa i enverinau-vos», aconsellaven als estadistes clamants. «Però no esperau morir ací. Tenim ordres de no permetre-ho».
«Què fareu si sobtadament empenyem endavant?» demanà un dels delegats.
«Podem donar-vos una bona pallissa», respongueren els mariners, «però no us matarem ni a un de sol – ni per una maleïda mirada!».
Això semblava aclarir la qüestió. Prokopovitx, ministre de subministraments, caminà fins al capdavant de la companyia i anuncià amb una veu tremolosa: «Camarades: Tornam-nos-en, refusam ésser morts per cara-girats!» Què volia dir exactament era massa per al meu simple cervell americà, però els màrtirs semblaven entendre-ho perfectament, ja que marxaren en la direcció per la qual havien vingut i feren cap a la Duma Municipal.
Quan mostràrem els nostres passis, fou com màgia, els mariners somrigueren i ens deixaran anar endavant sense un mot. En l’Arc Vermells, uns soldats ens informaren que el Palau d’Hivern tot just s’havia rendit. Correguérem a través de la plaça rere les tropes bolxevics, algunes bales xiulaven, però era impossible dir en quina direcció venien. Cada finestra era encesa com si fos per a una festa i podíem veure gent moure’s en l’interior. Tan sols una petita entrada era oberta i ens colàrem per l’estreta porta.
A dins els junkers eren desarmats i els deixaven lliures. Havien de desfilar per la porta per la qual havíem entrat. Quan els qui havien estat amb nosaltres a la vesprada ens reconegueren ens saludaren amistosament. Semblaven alleujats que tot hagués acabat, s’havien oblidat de la «bala» que es guardaven...
Els ministres del Govern Provisional foren traïts pels empleats de palau, i foren ràpidament evacuats per tota mena de rerecambres i passatges secrets. Els enviaren a la Fortalesa de Pere i Pau. Ens asseguérem en un banc llarg al costat de la porta i els vèiem sortir. Teresxenko m’impressionà més que els altres. Semblava tan ridícul i fora de lloc; era tan ben vestit i tan ultratjat.
El Regiment de Dones, que sumava unes dues-centes, fou també desarmat i els digueren d’anar a casa i de posar-se una indumentària femenina.
Tothom que deixava el palau era registrat, tant se valia de quin costat fos. Hi havia tresors sense preu per tot i era una gran temptació collir records. Sempre he estat contenta de ser-hi present aquella nit perquè han circulat moltes històries sobre el saqueig. Era tan natural que hi hagués hagut saqueig i tan encomiable que no n’hi va haver.
Un jove tinent bolxevic parava al costat de l’única porta sense tancar, i al davant seu hi havia una gran taula. Dos soldats hi feren el registre. El tinent els pronuncià una mena de sermó mentre feien. Vaig anotar part del seu discurs:
«Camarades, aquest és el palau del poble. Aquest és el nostre palau. No robau al poble... No ofengueu al poble...»
Era divertit veure què havien agafat aquests grans i senzills soldats – el mànec trencat d’una espasa xinesa i espelmes de cera, un penja-roba, una manta, un coixí gastat de sofà... Ho deixaren caure de seguida, amb els rostres enrogits de vergonya. I ni una sola cosa era del menor valor!
A les cinc de la mateixa matinada abandonàrem el Palau d’Hivern i ens adreçàrem a la Duma Municipal. Ací trobàrem els polítics indignats i ja no autosacrificats formant furiosament allò que enginyosament triaren d’anomenar el «Comitè de Salvament del País i de la Revolució».
Poc després que li caigués a les mans, el govern soviètic convertí el Palau d’Hivern en un museu del poble.