LA primera reunió del Preparlament tingué lloc en l’atrotinat saló antic de la Duma de la Ciutat de Petrograd el 23 de setembre, i mostrà que la màquina socialista moderada encara tenia el control amb l’elecció de Txeidze com a president. Un altre indici de la deriva cap a la dreta fou la decisió de discutir la qüestió de la constitució del govern en sessió secreta, davant de la protesta combinada dels bolxevics, menxevics internacionalista i l’ala esquerra dels social-revolucionaris.
Durant la sessió secreta Tseretelli arribà del Palau d’Hivern amb un report de l’aliança, conclosa amb pressa, entre els socialistes moderats i la burgesia, que anunciava que la burgesia entraria en el Preparlament en la proporció de 100 membres de cada 120 membres democràtics; que es formaria un govern de coalició; i que el govern no seria responsable davant del Preparlament. Llavors, amb la coalició com a fet, tothom entrà en violents debats sobre la matèria, que foren terminats per la «Babuixka» - Katherina Breshkovsky – anunciant amb veu tremolosa a les 2 de la matinada que la coalició era correcta perquè la vida humana mateixa es basa en el principi de la coalició...
L’endemà tingué lloc un debat encès sobre la qüestió de la pena de mort en l’exèrcit, seguida de discursos apassionats de cadascú sobre la coalició, la dissolució de la Duma, la pau, l’amenaçadora vaga ferroviària i la qüestió agrària que acabà amb la resolució dels social-revolucionaris insistint que la primera tasca del nou govern hauria d’ésser la col·locació immediata de la terra sota l’autoritat dels Comitès Generals Agraris de Camperols.
En un moment regnava tal pandemoni que una discussió violenta entre Trotski i Txeidze acabà perquè cap dels dos podia sentir què deia l’altre. En la calma que seguí Babuixka censurà els delegats, dient que s’havien aplegat per salvar Rússia i que no s’hi havia pres ni una sola passa.
Avksentiev, llavors president dels Soviets de Camperols, però ara completament desproveït de poder, declarà que si l’esmena agrària tenia res a veure amb arriscar la coalició els social-revolucionaris la retirarien. Tota la matèria fou finalment resolta pel representant del mateix Comitè Agrari que s’alçà i remarca amargament que tota l’afer era una completa absurditat i que el Comitè Agrari de Camperols no hi tindria res a veure, amb la qual cosa la resolució fou refusada. A les sis del matí els delegats anaven a casa esgotats...
L’endemà al matí Tseretelli anuncià que el nom oficial del Preparlament seria el «Consell de la República Russa», i que es reuniria al Palau Marinski després d’uns dies.
Així acabà el primer intent d’establir un poder absolutament democràtic a Rússia.
Sempre des de l’escissió de les forces democràtiques quant a la coalició amb la burgesia, que es manifestà per primera vegada de manera definida en el Congrés Democràtica, una nova revolució, més profunda i en tots els sentits més important que la primera, penjava com un núvol de tempesta damunt Rússia.
Durant setmanes el Consell de la República Russa celebrà sessions fútils. En la mateixa primera vesprada els bolxevics, a través del llur portaveu, Trotski, llençaren una bomba en la reunió de la qual mai no es recuperà. Acusaren els sens element – classes propietàries – d’ésser representades de manera desproporcionada al nombre com mostraven les eleccions celebrades per tot el país, i els acusaven de la intenció deliberada d’arruïnar la revolució; cridant als soldats, obrers, camperols de tot Rússia a ésser en guàrdia, els bolxevics abandonaren el Consell sense mai retornar-hi.
Després que el Consell seia rere dia com una casa hostil i dividida, incapaç de dur a terme ni una sola mesura. Els internacionalistes menxevics, els social-revolucionaris de dretes i d’esquerres, seien d’una banda, els cadets, de l’altra, i el vot de qualsevol mesura important era empatat. Oradors de la dreta s’alçaven i amuntegaven recriminacions a l’esquerra, orador de l’esquerra maleïen la dreta. I durant tot aquest temps la massa popular abandonà els llurs antics partits i s’uní als rengles dels bolxevics. Més fort se sentia el crit: Tot el poder als Soviets!
Cada pocs dies Kerenski apareixia i feia un discurs apassionat sense efecte de cap mena. Era rebut amb fredor i escoltat amb indiferència; els cadets sovint triaven aquest moment particular per llegir els diaris. Durant un dels darrers discursos que va fer al Palau Marinski, pregant-los d’oblidar les llurs diferències i d’alguna manera aplegar-se fins a l’Assemblea Constituent, era tan superat per la desesperació de la situació que saltà de la tribuna, i en haver arribat a l’escó, plorà obertament davant de tota l’assemblea.
Tots els qui entenien la condició de Rússia en aquell moment sabien que Kerenski era el símbol d’una unió fictícia de partits, però quant de temps podrien romandre-ho ningú no ho podia predir. Era malalt i duia el pes de tot Rússia en els seus fràgils muscles. A més, havia estat traït pels mateixos cadets amb els quals havia treballat tan dur per mantindre’ls en el govern. Els bolxevics oferien una programa definit que contenia els desitjos més propers als cors del poble, i el poble es passava als bolxevics.
Quelcom podria haver salvat aquell penós Preparlament fins i tot en els darrers dies, i això fou la Conferència Aliada per Discutir Objectius de Guerra que la nova Rússia havia demanat al començament de la revolució i que s’havia de celebrar el juny, que fou postposada a setembre, i després a novembre, i finalment, en aparença, abandonava completament. Amb la decisió final dels aliats i l’ara famós discurs de Bonar Law, la darrera tira d’influència del Consell de la República Russa desapareixia. Tot Rússia passava lentament gana, un altre hivern terrible s’acostava, i no hi havia res definit on dipositar les esperances. El mateix Kerenski no era inconscient del perill o de la confusió. Em digué pocs dies abans de la caiguda del Govern Provisional, que el poble havia perdut la confiança i que era massa cansat econòmicament com per presentar més resistència efectiva contra els alemanys.
«L’Assemblea Constituent ha d’ésser el factor decisiu, en un sentit o altre», deia. Esperava que pogués mantindre el país unit fins llavors, però no crec ni per un moment que ell pensàs que podia mantindre’l gaire més temps. No crec que gosàs de profetitzar allò que sortiria de la Constituent quan es reunís.
El 25 d’octubre la reunió dels soviets de tot Rússia s’havia de celebrar a Petrograd. Que aquell òrgan tremendament poderós demanaria acció immediata en tots els afers urgents no hi havia cap dubte i que si el Govern Provisional refusava aquestes demandes prendrien el poder tampoc no hi havia dubte. Kerenski creia que havia d’impedir aquesta reunió per qualsevol mitjà possible, fins i tot per la força de les armes. No s’adonava de com de lluny s’havia difós la influència bolxevic. Les masses es movien ràpid en aquells dies i l’exèrcit havia esdevingut sòlidament bolxevic.
Kerenski prenia en consideració, però, que la guarnició de Petrograd era integrada majoritàriament per bolxevics i així el 14 d’octubre ordenà que aquesta guarnició anàs al front per ésser substituïda per tropes menys bolxevics. Naturalment, la guarnició de Petrograd protestà i apel·là al Soviet de Petrograd. El Soviet de Petrograd nomenà una comissió per anar al front i conferenciar amb el general Txerimissov, i demanar-li que si enviava regiments per substituir la guarnició de Petrograd es permetés al Soviet de Petrograd de triar-los. Això ho refusà de pla el general Txerimissov, dient que era el comandant en cap de l’exèrcit i que les seues ordres havien d’ésser obeïdes.
Mentrestant, membres de la guarnició de Petrograd celebraren una reunió i elegiren l’ara famós Comitè Revolucionari Militar, i demanaren que un representant del comitè tingués accés a la Plana Major del Districte de Petrograd. Aquesta proposta la Plana Major de Petrograd va refusar de considerar-la. Com a resposta la guarnició de Petrograd declarà que no rebria ordres de ningú si no eren contrasignades pel Comitè Revolucionari Militar, ja que mantenien que la Pla Major prenia secretament mesures per dispersar violentament la reunió panrussa dels soviets.
El 23 d’octubre Kerenski anuncià davant del Consell de la República que s’havia emès un ordre per a l’arrest del Comitè Revolucionari Militar. La nit següent diversos membres del regiment Pavlovsk entraren secretament en l’oficina de la Plana Major i descobriren que es feien plans per capturar la ciutat amb l’ajut dels regiments junkers, i impedir per la força la reunió dels Soviets Panrussos prevista per a l’endemà. Aquella nit Kerenski ordenà la supressió de totes les publicacions radicals extremes i publicacions conservadores extremes. Però era massa tard; era com agranar la mar amb una escombra. Els soviets havien esdevingut l’expressió política última de la voluntat popular, i els bolxevics eren els campions dels soviets.
Després que el regiment Pavlovsk descobrís els plans del Govern Provisional, enviaren sentinelles i començaren a arrestar totes les persones que entraven o abandonaven la Plana Major. Abans d’aquest moment els junkers havien començat a requisar automòbils i a dur-los al Palau d’Hivern. També requisaren les oficines editorials i les impremtes de les publicacions bolxevics. Durant tota aquesta confusió tenia lloc una reunió de l’antic Comitè Executiu dels Soviets a Smolni. L’antic Comitè Executiu Central era integrat principalment per menxevics i social-revolucionaris d’esquerres, i els nous delegats eren gairebé sòlidament bolxevics. No hi havia res a fer més que elegir ràpidament un nou Comitè Executiu Central.
L’endemà a la vesprada vaig començar com d’habitud a assistir a la sessió regular del Consell de la República Russa. Una ullada al voltant de la plaça de davant del Palau Marinski em garantí que la llargament esperada tempesta de guerra civil havia arribat. Soldats i mariners guardaven els petits ponts damunt del Moika, una gran multitud de mariners eren a la porta del palau i s’hi construïen amb pressa barricades. Circulava el mot que arrestaven el Consell de la República. De fet, ningú no pensava que el Consell de la República fos prou important com per arrestar-lo. Ço que s’esdevenia era tràgicament divertit. Un gran mariner de Cronstadt marxà cap a dins de la gran sala de reunions decorada de vermell i daurat i anunciava amb una veu forta: «Ja no hi ha Consell! Anau a casa!». I el Consell se n’anà – desapareixent per sempre com a influència en la vida política de Rússia.