Quan la contra-revolució, liderada pel general Kornilov, era en auge i Rússia, agitada per enemics interns i externs, s’afanyava frenèticament per aquest o aquell camí i en la seua confusió permetia la caiguda de Riga, el Comitè Executiu Panrús dels Soviets demanà la celebració d’un Congrés Democràtic, que havia d’ésser el precursor de l’Assemblea Constituent i que havia de fer impossible ja una contra-revolució.
En conseqüència un mes més tard 1600 delegats de totes les parts de Rússia respongueren a la convocatòria. Era un vespre fred de mitjan setembre, i la pluja lluïa en el paviment i esquitxava des de la gran estàtua de Caterina en la frondosa placeta davant de l’entrada del Teatre Aleksandrinski, a mesura que els delegats desfilaven entre les llargues línies de soldats, presentaven solemnement les credencials i desapareixien en l’interior brillantment il·luminat de l’immens edifici.
El nostre petit exèrcit de reporters, dels quals un sis parlaven anglès, giraren fins a la porta de l’escenari del fons, pujaren molts graons foscos, en baixaren encara més, passaren de puntetes rere les ales i finalment emergiren en el pou d’orquestra, on ens havien disposat lloc.
En l’escenari seia el presídium en llargues taules, rere llur tot el Soviet de Petrograd i en el teatre principal i galeries seien els delegats. Gairebé tots els líders revolucionaris eren presents, i hi havia representants dels Soviets Panrussos de Soldats i d’Obrers, dels Soviets Panrussos de Camperols, delegats provisionals dels soviets de soldats i obrers, delegats dels soviets regionals de camperols, sindicats, comitès militars del front, cooperatives de treballadors i de pagesos, empleats ferroviaris, empleats postals i telegràfics, empleats comercials, professions liberals (doctors, advocats, etc.), zemstvos, cosacs, premsa, i organitzacions nacionalistes, incloent ucraïnesos, polonesos, jueus, letons, lituans, etc. Cap òrgan semblant s’havia reunit mai a Rússia abans.
Les llotges que antigament es reservaven exclusivament a membres de la família del tsar, eren plenes de diplomàtics estrangers i altres visitants distingits. Penjant d’aquestes llotges flamejaven pancartes revolucionàries. Els exèrcits reials i altres insígnies imperials havien estat arrencades dels murs, deixen estranyes marques grises en el ric esquema d’or, ivori i carmesí. Amb prou feines tingueren temps de fer una ullada abans que el Congrés fos formalment inaugurat pel president Txeidze, i Kerenski avançà per fer el seu discurs. Durant tot el dia havien circulat rumors a Petrograd que no hi seria present i que desaprovava el Congrés. Hom sentia per tota la casa l’animació reprimida creada per la seua aparició.
Tan sols persones de gran intensitat poden fer que una audiència retinga l’alè de la manera que Kerenski ho feia mentre caminava ràpidament per l’escenari. Era vestit amb un uniforme bru nu de soldat sense cap botó de llautó o una xarretera que el marcàs com a comandant en cap de l’Exèrcit i de l’Armada russos i ministre-president de la República Russa. D’alguna manera, tot aquesta manca de pretensió accentuava la dignitat de la seua posició. Era característic que ignoràs la tribuna d’orador i avançàs fins el corredor que conduïa del pis principal a l’escenari. Produïa un efecte d’intimitat gens habitual entre l’orador i la seua audiència.
«En la Conferència de Moscou», començà, «era en una posició oficial i el meu abast era limitat, però ací sóc, tavarish – camarada. Hi ha gent ací que em connecta amb aquella terrible afer...» (referint-se a la contra-revolució de Kornilov).
L’interromperen crits de «Sí, hi ha gent que ho fa!»
Kerenski retrocedí com si l’haguessen colpit, i tot l’entusiasme s’esvaí del seu rostre. A hom el sobtava l’extrema sensibilitat de l’home després de tants anys de lluita revolucionària. Profundament conscient de la fredor, la hostilitat fins i tot, de la seua audència, hi jugà amb destresa – amb oratòria, amb precs, amb una estranya energia interior imbatuda. El seu rostre i la seua veu i els seus mots esdevenien tràgics i desolats, canviaven lentament i esdevenien fogosos, radiants, triumfants; davant del rang magnífic de les seues emocions tota l’oposició fou finalment agranada.
«Després de tot, no importa què penseu de jo – tot el que importa és la revolució. Som ací per altres afers que acumular recriminacions personals els uns als altres!»
Sí, això era cert i tothom a l’audiència ho sentia mentre parlava. Quan acabà s’aixecaren en una ovació tremenda.
Dramàticament baixà de l’escenari, creuà la llarga illa en el centre del teatre, pujà a la llotja del propi tsar i aixecant la mà dreta com si fes un brindis, parlà de nou: «Visca la República Democràtica i l’Exèrcit Revolucionari!» I la multitud respongué: «Visca Kerenski!».
Aquesta fou la darrera ovació que mai rebé Kerenski. Si els russos tinguessen el temperament dels italians o dels francesos, crec que haurien adorat Kerenski; però els russos no es convencen mai amb frases i no són adoradors d’herois. Els decebé el discurs de Kerenski. Era encantador, però no els havia dit res. Hi havia molts detalls sobre l’afer Kornilov que volien aclarir, volien desesperadament també saber què s’havia fet d’una conferència dels aliats per discutir objectius de guerra, i no ho havia esmentat. Una hora després de la seua partida la seua influència havia desaparegut, i es llençaren a la lluita de decidir les qüestions per les quals havien vingut.
Durant nou dies el Congrés Democràtic continuà. Centenars de delegats hi parlaren. Tenien molt a dir ja que durant molt de temps havien suportat el silenci! Al principi, el president provava de limitar-ne els discursos, però l’audiència elevava un fort clam: «Deixau-los dir tot allò que han vingut a dir!».
Era sorprenent com hi podien fer. Record els mots del llur compatriota, Tshaadev: «Grans coses han arribat sempre de la natura». Sovint un camperol, que mai no havia un discurs en la vida, pronunciaria una llarga i sostinguda xerrada d’una hora de durada i mantendria la completa atenció de l’audiència. Ni un sol orador tenia pànic escènics. Pocs usaven notes i cada home era un poeta. Deien les coses més belles i simple; sabien dins del cor què volien i com ho volien. El problema gegantí era teixir un programa general satisfactori a partir de desitjos àmpliament divergents. Sempre que el president anunciava un recés, ens afanyàvem tots als corredors i menjàvem entrepans i bevíem te. Les sessions sovint duraven fins a les 4 del matí, però la fam de veritat i la liqüefacció de dificultats mai no afluixava. Hi havia sempre la pruïja més honesta de solucions en la grisa albada com en la el flamejant ocàs...
Alguns esdeveniments i algunes personalitats destacaren fortament a partir d’aquella llarga quinzena d’oratòria, quan els representants de més de cinquanta races i 180 milions de persones parlaven tot el que tenien en el cor. Record un cosac alt i bell, que alçat davant l’assemblea, colrat de vergonya, cridava: «Els cosacs som farts d’ésser policies! Per què sempre hem de resoldre les querelles d’altres?».
Record el fosc i colpidor georgià que reprengué l’orador que l’havia precedit perquè desitjava la independència nacional de Rússia per a la seua petita nacionalitat. «No cercam una independència separada», deia, «quan Rússia siga lliure, Geòrgia també serà lliure!».
Hi havia un camperol-soldat d’aspecte amable que féu un advertiment solemne: «Marcau ben bé això, els camperols mai no baixaren les armes fins que reben la terra!».
I la infermera que vingué a descriure les condicions del front, com s’ensorrà i tan sols podia plorar: «O, els meus pobres soldats!»
Hi havia un delegat petit i estirat que s’alçà i digué: «Sóc de Latgàlia...» i que fou interromput amb interrogacions serioses de «On és això?» i «És a Rússia?».
Tenien una forma lenta i ridícula de comptar vots; hi perdien hores. Vaig comentar-ho a un dels meus veïns, dient que teníem mètodes ben simples de fer aquestes coses a Amèrica. «O, el temps són rubles ací», digué, referint-se al baix tipus de canvi, i els corresponsals rugiren en una riallada.
A mesura que el Congrés avançava hom tenia temps de fixar-se en alguns dels visitants. La senyora Kerenski n’era una. Seia en la primera galeria, sempre vestida de negra, pàl·lida i trista. Tan sols una vegada féu un comentari audible. Fou quan un bolxevic criticava severament el Govern Provisional. Gairebé involuntàriament exclamà: «Da volna! - prou!».
En una de les llotges seia Madame Lebedev, la filla del príncep Kropotkin. Havia estat durant tant de temps part de la societat londinenca que sembla més anglesa que russa. Protestava francament contra totes les mesures radicals i posseïa els únics prismàtics d’òpera del Congrés Democràtic; era matèria de molta conversa i de no poc ressentiment entre els delegats camperols.
Hi havia una sèrie d’americans en la llotja diplomàtic, inclosos membres de la Missió de la Creu Vermella. El coronel Thompson i el coronel Raymond Robbins eren presents en gairebé cada sessió i hi prenien un interès viu. Robbins sovint baixava fins als quarters dels reporters i discutia la situació amb nosaltres.
Entre les personalitats fortes dels delegats hi havia els tres homes malalts – Txeidze, Tseretelli, Martov, tots els quals patien tuberculosi en estadis perillosos. Txeidze és georgià, d’ulls d’àliga, passada l’edat mitjana – un president remarcable l’enginy ràpid del qual sempre era capaç de calmar les sobtades indignacions que contínuament amenaçaven la vida del Congrés. Fou notable que en l’única nit que era massa malalt per assistir-hi tingués lloc la seriosa escissió amb els bolxevics. Txeidze és menxevic i en un temps fou professor d’universitat.
Tseretelli també és georgià i menxevic, i al costat de Kerenski, en aquella època, era sens dubte l’home més poderós de Rússia. Les maneres i tota l’aparença de Tseretelli són tan asiàtiques que sembla gairebé absurd en un impecable vestit formal; és impossible no imaginar-se’l amb una llarga i solta túnica. Era membre de la Tercera Duma i la seua salut fou trencada per set anys de treballs forçats a Sibèria.
Martov és gris i gastat, la seua veu sempre ronca per un problema de gola. És molt estimat pels seus representats i és conegut arreu com un escriptor brillant. Exiliat a França durant molts anys, esdevingué una de les principals figures en el moviment obrer d’allà. És un menxevic internacionalista pel que fa a la política.
Destacant en aquell aplec remarcable hi havia la personalitat colpidora de Leon Trockij, com un Marat; vehement, com una serp, somovia l’assemblea com un fort vent agita l’herba llarga. Cap altre home crea tanta indignació, tant d’odi amb la menor expressió, utilitza mots tan punxants i amb tot per sota du un cap ben fred. En contrast colpidor hi havia un altre dirigent bolxevic, Kamenev, que em recordava Lincoln Steffens. La manera d’expressar les opinions era tan moderada com la de Trockij violenta, esmolada i inflamatòria.
Hi havia el jove ministre de guerra, Verkovski, conegut com l’únic home de Rússia que sempre era puntual en les cites. És una de les persones més honestes i sinceres que he conegut mai. Fou ell qui primer tingué la idea de democratitzar l’exèrcit; fou ell qui insistí que els aliats fossen informats de la moral alarmant de l’exèrcit rus; era millor combatent que conversant. Per la seua franquesa fou destituït del càrrec pel Govern Provisional.
De cap manera s’ha de passar de llarg les vint-i-tres delegades elegides regularment, notablement entre les quals Maria Spiridonova, la dona políticament més poderosa de Rússia o del món, i l’única dona envers la qual soldats i camperols són sentimentals.
L’única cosa en la qual el Congrés coincidí completament i instruí el Preparlament que el seguiria perquè ho fes, fou emetre una crida als pobles del món refermant la fórmula dels soviets de la darrera primavera de pau «sense annexions ni indemnitzacions» sota la base de l’autodeterminació dels pobles.
Un punt aspre particularment remarcable en tots els discursos era la qüestió de la pena de mort en l’exèrcit; sempre causava una agitació desplaent. El sentiment de la reunió era fermament contra el restabliment, però mai no se sotmeté realment a vot.
La disputa sobre la coalició espatllà l’assemblea i gairebé trencà Rússia.
Una revolució presentada per Trockij i que llegia: Som a favor d’una coalició de tots els elements democràtics – excepte els cadets s’aprovà aclaparadorament i mostrà el sentiment real del país. Tothom sap que fou el més tràgic del món que aquesta decisió no fos presa.
Malauradament just després que la revolució fos aprovada arribà la notícia que Kerenski era a punt d’anunciar que el seu nou gabinet contindria representants del partit Cadet i de diversos homes de negoci moscovites coneguts particularment com fora d’harmonia amb els objectius socialistes. Tseretelli s’afanyà cap al Palau d’Hivern i digué a Kerenski que no gosàs d’ignorar la voluntat del Congrés; que sense la sanció del Congrés Democràtic, la formació d’aquest gabinet conduiria directament a la guerra civil.
El matí següent Kerenski aparegué davant del Presídium, i amenaçant de dimitir, dibuixà un quatre tan tràgic de la condició del país, que el Presídium retornà al Congrés amb una resolució de constituir immediatament el Preparlament amb plens poders per autoritzar la constitució d’un govern de coalició si es creia absolutament necessari, i d’admetre en els seus propis rengles representants de la burgesia proporcionals als llurs representants en el gabinet.
Tseretelli, Dan, Lieber, Gotz i altres polítics que sostenien el Govern Provisional, parlaren una vegada i una altra a favor de la mesura. Lunatxarski i Kamenev parlaren contra el redactat, afirmant que Tseretelli no havia llegit la mateixa moció que s’havia acordat en la reunió del Presídium. Amb la qual cosa l’habitual autocontrol de Tseretelli l’abandonà i cridà: «La propera vegada que tracti amb bolxevics insistiré en tindre un notari i dos secretaris!».
El bolxevic Nagine li respongué cridant que donaria a Tseretelli cinc minuts per retirar els seus mots, i en romandre Tseretelli obstinadament callat, els bolxevics ho utilitzaren com a excusa per rebentar l’assemblea. Abandonaren la sala en mig de la cridòria més tremenda. Homes corrien pels passadissos, cridant, pregant, plorant.
Aquesta escissió sobre la coalició marcà el començament i el final de moltes coses, i fou un colp real a les forces democràtiques aplegades a la recerca d’autoprotecció durant l’intent de Kornilov. Quan la mesura fou finalment votada no es permeté als delegats un vot secret i els qui votaren per la coalició sacrificaren les llurs carreres polítiques. D’un dia per l’altre un canvi impressionant arribà a una reunió abans pacífica. Quan Spiridonova s’alçà i digué als seus camperols que aquesta mesura els robava la terra, una protesta indignada i ominosa seguí els seus mots. Mentre observava aquest canvi m’adonava què significava realment l’aprovació de la mesura. Significava una guerra civil, significava un gran desplaçament de les masses a les banderes dels bolxevics, significava que nous líders eren empesos a la superfície que prendrien el repte del poble i que antics líders caurien en l’oblit, significava el començament de la lluita de classe i el final de la revolució política.
L’endemà a la vesprada la coalició fou aprovada amb una petita majoria i els delegats desfilaren cap a la pluja cantant, després d’haver arranjat les eleccions del Preparlament.