Article publicat
originalment com a Come
matura il noskismo, a Ordine Nuovo del 20 luglio
1921.
Transcripció a càrrec del Partito
Comunista Internazionalista (Battaglia Comunista)
Unes poques paraules esquemàtiques sobre el gir cap a la dreta de la socialdemocràcia a Itàlia.
En repetides proclamacions oficials el Partit socialista s'ha llençat a un terreny netament “pacifista”, pel que fa als mètodes de lluita que el proletariat ha d'adoptar, és a dir que ha fet propi el punt de vista dels turatians: desarmament dels odis, dels esperits i de les mans, lluita amb les armes civils (és a dir incruentes) de la propaganda i de la discussió, condemna de l'ús de la violència armada no sols en l'atac sinó també en la defensa del proletariat. Això vol dir que el partit socialista, si bé encara no es troba íntegrament d'acord amb el punt de vista de Turati quan aquest arriba fins a admetre la “col·laboració de govern” amb la burgesia, en compateix, però, els seus mètodes legals i socialdemòcrates. Són, certament, dues qüestions distintes. Qui admet la col·laboració burgesa és contrari a les directives revolucionàries dels comunistes, però també ho és qui, sense arribar a tant, nega l'ús concret de la violència en la lluita de classes, per tancar-se així en els límits tàctics de l'ús dels mitjans que ofereixen les institucions burgeses. N'hi ha prou amb això, per la crítica comunista, i per l'experiència de la història revolucionària, per concloure que s'arribarà fatalment a renunciar a la revolució, i a la complicitat amb la contrarevolució. Vejam perquè les coses italianes reconfirmen això.
Quin és el fonament de principi del “socialpacifisme”? És potser el cristià, el tolstoià “no mataràs”; “posaràs l'altra galta l'ofensor”? I què més! Si a aquests manament creguessen els socialdemòcrates, serien molt menys perillosos, però també més ximples que no ho són ara.
No matar el feixista, no respondre a les seues provocacions, és un mot d'ordre contingent que descendeix de l'altre principi general que no és aquell principi moral etern que tot just hem recordat. Quin és per tant aquest?
Provem de confrontar si la socialdemocràcia ha condemnada “sempre” la violència en sentit absolut, com a violència. Turati proveí el seu partit, com hem assenyalat, del mot d'ordre de passivitat. Recordam el seu pensament i el seu llenguatge quan la violència de les armes de l'exèrcit austríac es passejava en territori italià, l'octubre del 1917, després de la derrota de Caporetto. Que deia als soldats italians: no matau, deixau les armes, no emprau la violència contra la violència? Els deia el contrari; exaltava i santificava la resistència armada i violenta de les tropes italianes al Grappa. Quan nosaltres presentàvem la tesi revolucionària de la negació de la defensa nacional, li donà, per comoditat polèmica, una motivació “tolstoiana” (quan nosaltres partíem del mo d'ordre “les armes dels proletaris no han d'anar contra uns altres proletaris, sinó contra l'enemic de classe, contra l'enemic intern”) i definia aital criteri com a “idiota i nefand”.
Ha d'existir una continuïtat lògica entre aquestes dues posicions preses pel “socialpacifisme” davant les situacions diferents de la invasió enemiga i de la violència feixista. I no és difícil d'escatir-la.
El socialdemòcrata, el socialpacifista, no és contrari a la violència en general. Reconeix una funció històrica i social a la violència. Que nega potser la necessitat d'arrestar i, si cal, d'occir el delinqüent comú, l'agressor de camí ral? No, certament. A aitals casos hi compara la invasió militar, però refusa de comparar-hi l'ofensiva “civil” dels guàrdies blancs. On és la distinció que el guia?
El socialpacifista no ho diu però ho direm nosaltres. La distinció reposa en la consideració de la “funció del poder estatal constituït”. I la distinció és ben simple. Si la violència és adoptada pel poder estatal, per la seua voluntat, per la seua disposició, aqueixa és legítima. Legítima, per tant, i santa la defensa armada i crudelíssima en el Grappa, ja que és l'estat qui la sanciona, la comença, l'organitza i l'ordena. Però és il·legítima la defensa contra el feixisme, perquè aqueixa és d'iniciativa extraestatal, extralegal.
Contra el feixisme no cal defensar-se, però no perquè això desarme el feixisme – creiem que no hem d'arribar a tractar Turati de vell que repapieja! - sinó perquè, en la mentalitat socialpacifista és a l'estat a qui correspon la repressió de la violència feixista, interpretada també com a extraestatal i extralegal.
Continuam l'exposició del raciocini i de la política socialpacifista. Aquesta orientació equival a subscriure un principi exquisitament burgès, un principi contra el qual “ha parlat el socialisme marxista totes les vegades que ha parlat, fins i tot per boca de Filippo Turati”. El principi que, en el moment que existeix – per un acte de violència per “santa” que es vulga contra l'“estat constituït” dels temps anteriors – l'estat democràtic i parlamentari, es tanca el període de la violència entre individus, grups i classes de la societat, i que l'estat existeix per fer front a aquestes iniciatives violentes d'accions antisocials.
Aquesta lògica línia teòrica té un paral·lel en la política moderna, i en la fatal política de demà del Partit Socialista italià.
Aquest ha llençat el mot d'ordre del desarmament i de la no resistència al feixisme. El feixisme no s'ha desarmat. El PSI ha llençat el mot d'ordre del recurs al mitjans civils i legals de l'acció electoral. Forces notables del proletariat l'han seguit. El feixisme no s'ha desarmat.
El Partit Socialista refusa d'adoptar el punt de vista comunista segons el qual el feixisme no és res més que un altre aspecte de la violència estatal burgesa contraposada a la fatal violència revolucionària del proletariat com a “ultima ratio” defensiva i contraofensiva. El Partit Socialista persegueix un estagnament de la situació fins al retorn “a la vida normal” que el deixe continuar la tradicional obra pacífica per la qual es forjà la seua estructura. Com que per aquest objectiu no n'hi ha prou amb la política del desarmament i de l'afirmació electoral, el Partit Socialista es veu conduït a tractar directament amb els dirigents del feixisme. Que aquests ho refusen ara no vol dir res. El sol fet d'abordar-ho, després d'haver proclamada ja espontàniament l'abandó oficial de la lluita armada, vol dir entrar en el terreny de les altres concessions que són la conseqüència lògica de la fatal premissa “socialpacifista”. Vol dir proposar un pacte del gènere: nosaltres ens hem desarmat: desarmau el feixisme en aquest terreny de cessions recíproques; tota repressió de violència privada passarà, retornarà (tot l'ardor del sospir idiota i nefand socialdemòcrata tendeix vers aquest “retorn” il·lusori) al seu legítim actor: l'estat. A més de ja dit, és lògic i és verosímil, que els contraients es comprometen – si no es farà avui es farà demà – a la denúncia dels violents contra la legalitat, siguen de la part que siguen.
Atribuir a l'estat tota “administració de la violència” no és sols reconèixer un principi exquisitament burgès. El reconeixement d'un principi que és “fals” ha de conduir cap a d'altres conseqüències. Ja que contràriament és “cert” que l'estat administra la violència a ús i consum de la burgesia, que el feixisme no és més que un aspecte d'aquesta violència, l'aspecte contraofensiu, que anticipa l'atac del proletariat ofensiu revolucionari del demà (la política burgesia donaria massa la raó a la crítica revolucionària comunista si tot consumint les seues bateries se servís de les forces oficials estatals per emprendre la suprema batalla de classe abans que la iniciativa d'audaces avantguàrdies proletàries l'haja desencadenada), el feixisme no es desarmarà més que el dia que es trobi que l'ha desarmat, de tota vel·leitat ofensiva contra l'estat constituït, contra les institucions burgeses, el proletariat sencer. L'oferta del moviment dels blancs a la socialdemocràcia serà per tant aquesta: per tindre la garantia que les masses proletàries no atemptaran contra el legítim poder estatal, com que aquest poder us reconeix la funció de compensació de la vida social i de repressió de tota iniciativa il·legal de minories, prengueu el timó de l'estat, participau en el govern burgès.
El corrent “bon seny” socialdemòcrata veu aquesta situació sota una altra llum. Aquest careix de la il·lusió cretina de prendre del tot o en part les regnes de l'estat, per emprar la guàrdia règia i les forces estatals oficials contra la “il·legalitat” incivil del feixisme!! Però ja siga perquè el feixisme cedeix el camp perquè el satisfà haver contribuït al resultat de transformar un partit d'acció revolucionària proletària en un partit de govern en l'òrbita de les institucions, ja siga perquè el feixisme se sorprenga dels actes de força d'aquest govern (hipòtesi que passam per “donada i no certa”) la socialdemocràcia haura de passar a una altra etapa del seu seu camí. A través dels pactes amb el feixisme, o a través de la col·laboració ministerial, un cop arribada a aquesta situació de gerent de l'estat i per tant de la violència legítimament administrada pel poder estatal, què fara quan “els comunistes continuen a predicar i a emprar la violència en l'atac revolucionari contra el poder de l'estat”?
Una cosa ben simple: en principi, condemnarà aquesta violència revolucionària, però no parlarà de no resistir-s'hi, com semblaria deduïr-se del seu pseudo-cristianisme de la fase actual, sinó que conclourà lògicament que l'estat té el dret i el deure de sofocar-la.
A la pràctica: passarà a la guàrdia règia l'ordre de metrallar el proletariat, és a dir aquells que per a ella seran en aital època els bergants antisocials que neguen la funció benèfica del govern “obrer”.
No seran dutes a cap altra eixida que a la de la renegació de l'ús il·legal i antiestatal de la violència com a mitjà fonamental de la lluita proletària. No a cap altra via que l'assenyalada per Noske.
Ho indiquen la crítica marxista i la realitat dramàtica que vivim avui, a Itàlia.