«Der
Kampf gegen den Faschismus». Protokoll der Konferenz der
Erweiterten Exekutive der Kommunistischen Internationale, Moskau,
12.-23. Juni 1923, Hamburg 1923, S.204-232.
Clara
Zetkin, Ausgewählte Reden und Schriften, Bd.2,
Berlin 1960, S.689-729.
Transcripció i indexació: Einde O’Callaghan pel Marxists’ Internet Archive. Traducció del MIA.
El proletariat té en el feixisme un enemic extraordinàriament perillós i terrible. El feixisme és l’expressió clàssica més forta, més concentrada, de l’ofensiva general de la burgesia mundial en aquest moment. El seu anorreament és una necessitat elemental. Això, però, no és tan sols en referència a l’existència històrica del proletariat com a classe que ha d’alliberar la humanitat amb la superació del capitalisme; és a més una qüestió d’existència per cada proletari per separat, una qüestió de pa, de condicions laborals i de formes de vida per milions i milions d’explotats. Per tant la lluita contra el feixisme és cosa de tot el proletariat. És evident que en la mesura que superam aquest enemic maliciós, més clarament i nítida reconeixerem la seua essència i els efectes de la seua essència. Fins ara s’hi donava una gran opacitat en el feixisme. No tan sols en les àmplies masses de proletaris, sinó també dins els llurs capdavanters revolucionaris, entre els comunistes. L’opinió que circulava i que abans era del tot predominant era que el feixisme no era més que un terror burgès violent, i s’expressà històricament en essència i en acció en l’escenari del terror blanc de l’Hongria de Horthy. Però tot i que els mètodes cruents i terroristes del feixisme i del règim de Horthy són iguals i s’adrecen igualment contra el proletariat, l’essència històrica de tots dos fenòmens és extraordinàriament diferent. El terror a Hongria començà després d’una victoriosa, per bé que breu, lluita revolucionària del proletariat; la burgesia havia tremolat prèviament davant el poder del proletariat. El terror de Horthy arribà com a revenja contra la revolució. L’executora d’aquest acte de revenja és la petita casta d’oficials feudals.
Altrament s’esdevé amb el feixisme. No és de cap manera la revenja de la burgesia perquè el proletariat s’aixecà en lluita. Històricament, si es considera objectivament, el feixisme arribà més aviat com a càstic, perquè el proletariat no se sumà a la revolució que Rússia havia iniciat, introduït i afermat. I el portador del feixisme no és una petita classe, sinó amplis estrats socials, grans masses, enriquides fins i tot amb el proletariat. Hem de tindre clares aquestes diferències essencials si volem enfrontar-nos sòlidament al feixisme. No el superarem tan sols per la via militar –per emprar aquesta expressió–, sinó que cal també anorrear-lo políticament i ideològica.
Per bé que la visió que el feixisme és merament terror burgès també l’avancen els elements radicals del nostre moviment, coincideix en part amb la visió dels socialdemòcrates reformistes. Per ells el feixisme no és més que terror, violència, i de fet un reflex burgès de la violència que s’exerceix des de la banda del proletariat contra la societat burgesa o amb la qual l’amenaça. Pels senyors reformistes la revolució russa juga el mateix paper que pels creients de la Bíblia juga la mossegada de la poma en el paradís. És el punt de partida de tots els fenòmens terroristes del present. Com si no hi hagués hagut cap expoli imperialista ni cap dictadura de classe de la burgesia! Així també el feixisme és pels reformistes un efecte de la caiguda en el pecat revolucionari del proletariat rus. Ni més ni menys que Otto Bauer era qui avançava a Hamburg la idea que els comunistes russos i els llurs companys de convicció tenien tota una responsabilitat particular per la present reacció mundial de la burgesia i del feixisme. S’han esforçat en l’escissió de partits i sindicats. Otto Bauer oblida en aquesta afirmació rotunda que els independents més inofensius s’havien separat abans de la revolució russa de la socialdemocràcia «tradicional». Declara a més que la reacció mundial, que culmina en el feixisme, és també deguda al fet que la revolució russa destruí els paradisos menxevics de Geòrgia i Armènia. Com a tercera causa de la reacció mundial veia en primer lloc el «terror bolxevic».
En els seus postulats havia de reconèixer certament això: «A l’Europa central ens veiem obligats avui a enfrontar-nos a les organitzacions armades del feixisme amb organitzacions de defensa del proletariat. Ja que amb cap apel·lació a la democràcia n’hi ha prou contra la força directa». [1]
Hom hauria de pensar en la conclusió que es deriva d’aquesta afirmació: cal respondre per tant a la força amb força. Una lògica reformista segueix, però, els propis camins, tan impenetrables com els camins de la providència celestial. Otto Bauer capgira els seus pensaments més tard: «No parl ací de totes les grans coses, les quals no sempre ni a tot arreu es poden realitzar..., ni d’insurreccions, ni tan sols de vagues generals... La cooperació de l’acció parlamentària de l’acció de masses fora del parlament ofereixen possibilitats prometedores». [2]
El senyor Otto Bauer no ens revela després el secret de la seua treballada recepta política, quina mena d’accions polítiques caldria fer en el parlament i quines fora. Hi ha accions i accions. Hi ha accions parlamentàries i accions de masses, que des del nostre punt de mira són igualment brutícia burgesa –si se’ns permet aquesta expressió. D’altra banda una acció pot tindre un caràcter revolucionari tan a dins com a fora del parlament. Otto Bauer no parla del caràcter de les accions reformistes. I així el resultat dels seus postulats sobre la lluita contra la reacció mundial són força particulars. Desclou com una oficina internacional d’informació, que reporta fidelment la reacció mundial. Bauer explicà que el Congrés el considerava sovint amb escepticisme. Si s’entengués per això una agència de premsa que subministràs el material necessari sobre la reacció l’escepticisme seria justificat.
Què s’amaga darrera tota aquesta visió? La fe reformista en la força i la imperturbabilitat de l’ordre capitalista, del domini de la classe burgesa i la malfiança i el desànim vers el proletariat com a factor conscient i irresistible de la revolució mundial.
Els reformistes veuen en el feixisme l’expressió de la impertubabilitat, de tot el poder i la força aclaparadores del domini de la classe burgesa, davant els quals el proletariat no és madur, i contra els quals la lluita es presenta desmesurada i inútil. No li resta res més que callar i fer-se a un costat davant el tigre o lleó del domini de la classe burgesa, car el seu alliberament no serà mitjançant la lluita, que provocaria una dictadura ràpidament, i esperar pacientment sense present ni futur fins que hom puga progressar mínimament en el camí de la democràcia i la reforma.
Sóc de l’opinió contrària i segurament tots els comunistes amb jo. De fet, encara que el feixisme es puga considerar tan poderós, és un efluvi de la descomposició i decadència de l’economia capitalista i un símptoma de dissolució de l’estat burgès. Tan sols si entenem que el feixisme té un efecte enlluernador i seductor en àmplies masses socials, que ja han perdut l’anterior seguretat d’existència i per tant la fe en l’ordre d’avui, podrem combatre’l. L’única arrel del feixisme és de fet la dissolució de l’economia capitalista i de l’estat burgès. Trobam ja símptomes de la proletarització d’estrats burgesos pel capitalisme de preguerra. La guerra ensorrà l’economia capitalista fins als fonaments. Això no es mostra tan sols en l’empobriment inoït del proletariat, sinó igualment en la proletarització de les més àmplies masses de la petita i mitjana burgesia, en la situació de necessitat de la petita pagesia i en la misèria gris de la intel·lectualitat. La condició de necessita dels intel·lecuals és tan gran perquè en la preguerra el capitalista havia provocat una sobreproducció. Els capitalistes crearen també en les esferes del treball intel·lectual una oferta massiva de força de treball, i per tant la competència deslleial pressionà a la baixa els salaris i les pagues. Justament d’aquests cercles l’imperialisme i la guerra mundial imperialista reclutaren molts dels llurs paladins ideològics. Eventualment tots aquests estrats visqueren la bancarrota de les llurs perspectives de guerra. La llur situació havia empitjorat extraordinàriament. El pitjor de tot és que perdura per els la mancança d’una seguretat d’existència com la que tenien encara en els temps de preguerra.
No he arribat a aquesta visió en base a les condicions d’Alemanya, on particularment els intel·lectuals burgesos es troben en una situació de necessitat que no és rarament més gran que la misèria dels treballadors. No, vegeu Itàlia! Encara he de dir que l’ensorrament de l’economia també allà fou determinant perquè masses socials s’adherissen al feixisme.
Consideram un altre país que, en relació a d’altres estats europeus, no es veié fortament afectat per la guerra mundial: Anglaterra. A Anglaterra el discurs d’avui a la premsa i en la vida pública és igualment la misèria de molts «nous braços» com l’enorme luxe i benefici d’uns pocs «nous rics». A Amèrica el moviment agrari mostra la creixent situació de necessitat d’un gran estrat social. En tots els països han empitjorat enormement les condicions dels estrats mitjans. La degradació arriba en molts estats fins a la destrucció, l’anorreament d’aquests estrats socials. Com a conseqüència apareixen milers i milers que cerquen noves possibilitats de vida, d’assegurar-se el pa, d’aconseguir una posició social. El llur nombre augmenta amb petits i mitjans funcionaris de l’estat, dels serveis públics. Amb ells s’hi associen –també en els estats victoriosos– oficials, sots-oficials, etc., que es queden sense ofici ni benefici. Elements socials d’aquesta mena suposen en tot cas pel feixisme un nodrit contingent, un contingent particularment important perquè en molts d’aquests països hagi pres un caràcter explícitament monàrquic. Però no copsarem plenament l’essència del feixisme si consideram el seu origen únicament d’aquesta causa, reforçada en bona mesura per la situació financera dels estats i d’una autoritat que s’esvaeix.
El feixisme té encara una altra arrel: és el fre, l’avanç feixuc de la revolució mundial com a conseqüència de la traïció dels dirigents reformistes del moviment obrer. Una gran part dels proletaritzats o de la proletarització amenaçava estrats de la petita i mitjana burgesia, funcionaris, intel·lectuals burgesos, que havien substituït la psicologia de guerra per una simpatia vers el socialisme reformista. Esperaven del socialisme reformista gràcies a la «democràcia» un gir mundial. Aquestes esperances foren fortament desmentides. Els socialistes reformistes impulsaren una política tova de coalicions, els costos de la qual pagaren, conjuntament amb els proletaris i els empleats, funcionaris, intel·lectuals, petits i mitjans burgesos de tota mena. Aquests estrets mancaven en general d’un ensinistrament teòric, històric i polític. Les llurs simpaties pel socialisme reformista no era fondament arrelades. Així no perderen tan sols la fe en els dirigents reformistes sinó també en el socialisme. «Els socialistes en havien promès un alleugeriment de les nostres càrregues i patiments, una bella reorganització de la societat segons els principis fonamentals de la justícia, de la democràcia», declaraven. «Però tots els grans i rics s’enriqueixen i dominen encara més fortament que abans». Als burgesos decebuts del socialisme calia sumar també elements proletaris. I tots aquests decebuts –ja bés fossen d’origen burgès o proletari– desitjaven encara una força salvadora i fiable que els permetés d’anar del present polsegós a un futur lluminós. Aquesta és la confiança en el proletariat com a classe socialment revolucionària. Que els dirigents reformistes haguessen traït no influí tant en l’atitud dels elements decebuts com la dificultat de l’altre fet, és a dir, que les masses proletàries acceptaven la traïció, que suportaven el jou capitalista sense resistència, que es resignaven a un patiment més dur.
Altrament, per ésser justa, he d’afegir que també els partits comunistes –si deix de banda Rússia– no són sense culpa de la decepció del proletariat, que els llença als braços del feixisme. Les llurs accions no eren sovint prou fortes, ni l’activitat era suficient, ni arrelaren profundament ni prou enèrgicament en les masses. Veig errors de tàctica que comportaren derrotes. No hi ha pas dubte que precisament molts dels proletaris revolucionaris més actius i enèrgics no trobaren el camí vers nosaltres o bé feren mitja volta, perquè no ens aixecarem enèrgicament d’acord amb els llurs sentiments, ni prou agressivament, i perquè tampoc no havíem entès com conscienciar-los clarament del per què havíem de practicar de vegades una prudència justificada però desplaent.
Les masses per milers fluïen cap al feixisme. Esdevingué un asil per desheretats polítics, per desarrelats socials, per gent sense recursos i per decebuts. I ço que ja no esperaven de la classe revolucionària del proletariat i del socialisme, ho esperaven com a obra dels elements més efectius, forts, decidits, sòlids de «totes les classes», que calia combinar en una comunitat. Aquesta comunitat és pels feixistes la nació. Sostenen que n’hi ha prou amb una voluntat seriosa per crear quelcom nou i millor que supere tots els antagonismes de classe, i que siga el mitjà per la realització dels ideals feixistes en l’estat. Un estat més fort i més autoritari que siga al mateix temps la llur creació més característica i l’eina més útil.
Per damunt de totes les diferències de partit i antagonismes de classe disposarà els trons i el món social d’acord amb la seua ideologia, el seu programa.
És a l’abast de la mà que d’acord amb la composició social de les seues tropes el feixisme inclou també elements que són extraordinàriament oposats a la societat burgesa i que poden esdevindre perillosos. Continuaria a dir, sostinc, que la societat burgesia hauria de protegir-se si entengués els seus propis interessos. És un fet! Si aquest és el cas hauríem de contribuir a enderrocar tan aviat com siga possible la societat burgesa i realitzar el comunisme. Però els fets han provat, però, fins ara que els elements revolucionaris en el feixisme són superats i dissolts en els elements reaccionaris. Es repeteix un fenomen anàleg a d’altres revolucions. Els estrats petit-burgesos i mitjans de la societat oscil·len des del principi entre els grans camps de força històrics del proletariat i de la burgesia. Les necessitats vital, en part també les millors aspiracions, que permeten que els ideals superiors de l’ànima els facen simpatitzar amb el proletariat, sempre que aquest no tan sols avance revolucionàriament sinó que semble tindre perspectives de victòria. Forçats per les masses i les llurs necessitats, fins i tot els dirigents feixistes coquetejarien si més no amb el proletariat revolucionari sota la influència d’aquesta situació –si bé interiorment no ho fessen. Però tan aviat es mostra que el mateix proletariat renuncia a continuar la revolució sota la influència de dirigents reformistes revolucionàriament tímids i capitalísticament temerosos i es retira del camp de batalla, les àmplies masses de feixistes s’adhereixen a allò on recolzaven la majoria dels llurs dirigents des del començament –conscientment o inconscient: al costat de la burgesia.
La burgesia rep evidentment els nous aliats amb joia. Hi copsa un fort augment de poder, un que se’ls hi posa al servei amb una decidida violència. La burgesia predominant és malauradament molt més intel·ligent i molt més experimentada que el proletariat subjugat en l’avaluació de la situació i en la defensa dels interessos de classe. Des d’un començament veu força clara la situació i per tant els avantatges que pot extreure del feixisme. Què vol la burgesia? S’esforça en la reconstrucció de l’economia capitalista, la qual cosa vol dir el manteniment del seu domini de classe. Sota unes determinades circumstàncies la realització d’aquest objectiu té com a precondició un augment i agreujament substancials de l’explotació i opressió del proletariat. La burgesia molt probablement sap que no té tota sola els mitjans de força per imposar aital explotació. Castigats pels escorpins d’una misèria trencadora, els proletaris enfonsats començarien a rebel·lar-se contra el capitalisme. La burgesia bé pot dir-se que sota aquestes condicions també les prèdiques toves i pacífiques dels socialistes reformistes perdrien l’acció adormidora vers el proletariat. Compta per tant amb el fet que tan sols pot sotmetre i explotar el proletariat amb l’ajut de mitjans de força. Però els mitjans coercitius de l’estat burgès comencen a fallar en part. Perd com més va més la força financera i l’autoritat moral per lligar els seus esclaus particulars amb una lleialtat i obediència cegues. La burgesia ja no pot confiar la seguretat del seu domini de classe únicament en els mitjans regulars del poder estatal. Empra en conseqüència una organització coercitiva extralegal i extraestatal. Una organització que s’expressa mitjançant la violència combinada en el feixisme. Així la burgesia no tan sols assum amb un bes a les mans els serveis del feixisme sinó que li atorga la més completa llibertat de moviments, contrària a totes les lleis escrites i no-escrites. El fa avançar, el nodreix, el manté i promou el seu desenvolupament amb tots els mitjans que requeresca, tant econòmics com de poder polític.
És a l’abast de la mà que el feixisme en cada país comporta característiques diferents, segons les condicions concretes vigents. Amb tot, hi ha dos trets essencials comuns a tots els països: un programa d’aparença revolucionària, extraordinàriament adaptat a les tendència, interessos i reivindicacions de les més àmplies masses socials, a banda de l’aplicació del terror més brutal i violent.
L’exemple clàssic de desenvolupament de l’essència del feixisme ha sigut fins ara Itàlia. A Itàlia el feixisme trobà un terreny fèrtil en la descomposició i la feblesa de l’economia. Això no semblaria vàlid ja que Itàlia pertany als estats vencedors. Nogensmenys la guerra també havia conduït l’economia d’Itàlia a unes dificultats. La burgesia, que n’havia eixit victoriosa, rebé amb tot un colp. Així, l’estructura i el desenvolupament econòmics del país foren determinants. Tan sols a la Itàlia del nord s’havia introduït un capitalisme industrial modern. A la Itàlia central i encara més a la Itàlia del sud dominava un capital agrari encara sota relacions feudals, que s’aliava amb un capitalisme financer, que no havia adquirit els nivells moderns de desplegament i d’importància. Totes dues no s’havien unificat imperialistícament i miraven amb hostilitat una guerra de la qual cap o poc benefici podien treure a través de les massacres de pobles. La pagesia no-capitalista havia patit terriblement juntament amb la petita burgesia urbana i el proletariat. Probablement els capitalistes d’una indústria pesada nord-italiana alimentada artificialment n’havien tret un benefici fabulós. Però com que aquesta indústria no era arrelada –Itàlia no té ni carbó ni minerals–, el seu floreixement aviat decaigué.
Tots els efectes perjudicials de la guerra trencaren l’economia i les finances estatals italianes. S’hi desenvolupà una temible crisi. La indústria, l’artesania i el comerç s’aturaren, bancarrota rera bancarrota, la «Banca di Sconto» i la «Societat Ansaldo» – creacions de l’imperialisme i de la guerra -- s’ensorraren. La guerra deixà centenars de milers de persones sense feina i sense pa, centenars de milers d’invàlids, vídues i orfes. La crisi augmentà l’exèrcit d’aspirants a feines i col·locacions, amb multituds de treballadors, treballadores i empleats acomiadats. Una enorme ona de misèria inundà Itàlia i assolí entre l’estiu del 1920 i la primavera del 1921 el punt àlgid. La burgesia industrial nord-italia –certament la bel·licista perdedora– era incapaç de redreçar una economia arruinada; no disposava de prou poder polític com per mobilitzar l’estat pels seus objectius. El govern era de nou en les mans dels capitalistes agraris i financeres sota la direcció de Giolitti. Amb tot, si no hagués sigut aquest el cas, un estat que feia aigües per tot arreu no tenia ni els mitjans ni les possibilitats per superar la crisi i la misèria.
Gràcies a aquesta situació, i pas a pas amb ella, el feixisme podia arrelar. En la persona de Mussolini esperava el dirigent predestinat. Mussolini era a l’autumni del 1914 un renegat del socialisme pacifista i amb el mot «guerra o república» esdevingué el bel·licista més fanàtic. En un diari fundat amb diners de l’Entente, Popolo d’Italia, havia promès al poble creador com a fruit de la guerra riqueses celestials en la terra. Juntament amb la burgesia industrial havia confiat que, mitjançant el mar de sang de la guerra mundial, Itàlia es convertiria en un estat capitalista modern. Mussolini havia de cercar aplegar les masses i manipular-les per tal d’intervindre activament en la situació, quan les seues profecies contradeien obertament els seus objectius. Després de la guerra, el 1919, fundà a Milà els primers «fascio di combattimento», unió de lluitadors d’avantguarda, amb el programa d’assegurar l’existència i el floreixement de la nació, dels «herois de les trinxeres i de l’acció que asseguren els fruits revolucionaris de la guerra revolucionària». En algunes ciutats s’hi erigiren fasci. El jove moviment conduí des del començament una forta lluita contra les organitzacions obreres revolucionàries, perquè segons les idees de Mussolini afavorien «la divisió i l’afebliment de la nació» amb l’aplicació del punt de mira de la lluita de classes. El feixisme brandava també la llança contra el govern Giolitti, al qual atribuïa tota la responsabilitat de la negra misèria de la post-guerra. El seu desenvolupament fou inicialment lent i feble. Encara la confiança de les més àmplies masses populars s’adreçava al socialisme. El maig del 1920 a tot Itàlia tan sols se li oposaven 100 feixistes, dels quals no hi havia cap unió que comptàs amb més de 20 o 30 membres.
Aviat el feixisme podria xuclar aliment i força d’una segona arrel principal. La situació objectivament revolucionària permeté l’aparició en el proletariat italià d’una tendència revolucionària. L’exemple gloriós dels obrers i camperols russos hi tenia una forta influència. A l’estiu del 1920 s’arribà a l’ocupació de fàbriques per part dels obrers del metall. Ací i allà, fins al sud d’Itàlia, proletaris ocupats en el camp, petits camperols i petits pagesos es revoltaren d’una forma d’una altra contra els grans agraris. Però la gran hora històrica trobà els dirigents obrers amb poc valor. Els dirigents reformistes del Partit Socialistes tenien massa por de la revolució com per ampliar les ocupacions de fàbriques en una lluita pel poder polític. Impulsaren la lluita dels obrers pel cabal com si fos un moviment purament econòmic, la direcció del qual corresponia als sindicats, i traïren en harmonia anímica amb d’Aragona i d’altres autoritats de la unió general de sindicats als esclaus assalariats rebel·lats en un compromís lamentable amb els empresaris, que es transformà en cooperació declarada amb el govern, especialment amb Giolitti. Els dirigents de l’ala esquerrana del Partit Socialista –de la qual cristal·litzà després el Partit Comunista– no eren encara madurs ni ensinistrats políticament com per aprofitar d’una altra manera la situació teòricament i pràctica. Alhora que s’hi evidenciava la incapacitat de les masses proletàries, es veia com anaven més enllà dels dirigents i volien avançar en la direcció de la revolució.
L’ocupació de fàbriques finalitzà amb una dura derrota del proletariat, que comportà descoratjament, dubtes, desànim en els rengles. Milers de treballadors giraren l’esquena a les organitzacions de partit i sindicals. Molts s’encongiren de nou en la indiferència i la desmoralització, uns altres seguiren a les coalicions burgeses. El feixisme guanyà entre els decebuts una creixent militància, com també ho feia entre la petita burgesia de les ciutats i la població burgesa. Havia triomfat ideològicament i políticament damunt l’obrerisme contaminat de reformisme. El febrer del 1921 hom comptava al voltant de 1.000 feixistes. El feixisme guanyà les masses amb reivindicacions pseudo-revolucionàries, que sostenia amb una agitació inescrupul·losament demagògica. El seu inflat radicalisme verbal es girava per damunt de tot contra el govern Giolitti, el «traïdor de la nació». Contra el segon «enemic», les organitzacions internacionals «enemigues de la pàtria», el feixisme cridava a la batalla amb foc i espasa. Mussolini demanava –d’acord amb la seua posició republicana, antimonàrquica i imperialista– la deposició de la dinastia i la decapitació de Giolitti en sentit literal. Comença la seua campanya de «càstigar» amb un actiu terror sanguinari les organitzacions obreres amb consciència de classe, dites «antinacionals». En la primavera del 1921 es desplegaren les primeres «expedicions punitives» feixistes. Assaltaren els proletaris rurals, l’organització dels quals fou devastada i cremada, i el seu dirigent assassinat. Tan sols després el terror feixistes s’expandí també als proletaris de les grans ciutats. Les forces estatals deixaven fer i passar, sense cap consideració de drets i lleis. La burgesia, bé industrial, bé agrària, donà obertament la benvinguda al feixisme terrorista i el sufragà amb diners i d’altres mitjans. Malgrat la derrota dels obrers en l’ocupació de fàbriques temia futures demostracions de força del proletariat. En les eleccions municipals els socialistes havien aconseguit aproximadament una tercera part de les 8.000 administracions locals. Calia previndre.
Certament! El govern disposava llavors de raons i mitjans de poder per tal de sotmetre per la força el feixisme, que semblava avançar amenaçadorament. Però això comportaria la fi d’una situació avantatjosa de retenció del moviment obrer. Més val un feixista que un socialista o un revolucionari, pensava Giolitti. La vella i astuta guineu dissolgué la cambra i convocà noves eleccions pel maig del 1921. Fundà un «bloc d’ordre» de tots els partits burgesos i hi uní les organitzacions feixistes. El feixisme sortí durant la campanya electoral amb salvatges rínxols republicans. L’agitació antidinàstica i antimonàrquica cresqué fins el punt que els dirigents i les masses agràries s’hi sumaren. A ells cal agrair gran part de l’èxit electoral feixista com també l’ampliació i la consolidació dels fasci, el nombre dels quals pujava el maig del 1921 a uns 2.000.
Mussolini copsava sense embuts el perills que suposava per ell i pels seus objectius la inundació d’elements agraris en el feixisme. Reconeixia que el recurs de l’agitació pseudo-revolucionària i anti-monàrquica suposava un gran obstacle pel reclutament d’àmplies masses. Ja passada la contesa electoral, volia tornar a les seues consignes del 1919. En una entrevista amb el representant del diari Giornale d’Italia –que representa tendències de la indústria pesada– declarava que els feixistes electes no assistirien a la inauguració de la cambra, ja que per ells era impossible de cridar després del discurs del tron: «Visca el rei!». La publicació tingué l’efecte de mostrar la força de l’ala agrària del feixisme. Alguns dels elegits amb el suport del feixistes s’arrengleraren amb els monàrquics i nacionalistes. Una reunió de representants feixistes juntament amb delegats de districte dels fasci havien de fer-se càrrec de la solució de la qüestió en disputa. Mussolini amagà les seues reivindicacions. Renuncià al seu republicanisme amb la declaració que no volia escindir el feixisme per aquesta qüestió. La seua derrota el va impulsar a elaborar la constitució del feixisme com a partit organitzat centralitzadament, ja que fins llavors havia sigut un moviment lax. La transformació es desplegà en el primer congrés feixista del novembre del 1921. Com que Mussolini vencé la qüestió s’apropià de l’elecció de la línia del partit. No ho tenia tot a les mans. Tan sols s’ocupava de la meitat amb els seus addictes personals, de l’altra ho feien els agraris de sentiment monàrquic. Aquesta circumstància té la seua importància. Assenyala l’oposició que ha permès fins ara el creixement del feixisme i que li comportarà la descomposició. És l’oposició entre el capital agrari i l’industrial, expressat políticament: entre monàrquics i republicans. El partit compta ara amb 500.000 membres.
Amb la constitució del feixisme com a partit no n’hi ha prou per adquirir la força que sotmeta la classe obrera a la reconstrucció i desenvolupament ulterior de l’economia capitalista. Per aquests objectius cal un aparell doble. Un aparell per corrompre el treballador i un aparell per subjugar-lo amb la força armada, amb mitjans terroristes. L’aparell per la corrupció del moviment obrer es convocà amb la fundació dels sindicats feixistes, «corporacions nacionals». Foren introduïts amb un pla que ja havia elaborat el feixisme des d’un començament: combatre el moviment obrer revolucionari, el moviment obrer independent pròpiament dit. Mussolini es revolta sempre contra l’acusació que condueix una lluita contra la classe obrera. Assegura una vegada i una altra que no vol retornar la classe obrera ni materialment ni culturalment «a les penoses condicions d’una existència esclavitzada». Però en restar tot en el marc de la «nació», i subordinat als seus interessos, això és un refús frontal a la lluita de classes. Els sindicats feixistes foren fundats no tan sols per l’objectiu proclamat d’actuar com a baluart contra les organitzacions revolucionàries del proletariat, sinó contra tota organització de classe del proletariat en general. Tota organització proletària de classe és aprorísticament per Mussolini i els seus acòlits una organització revolucionària. Crearen així les seues pròpies organitzacions sindicals. Uneixen els obrers, empleats i empresaris d’una ocupació, d’una indústria. Els empresaris organitzats han rebutjat en part d’ingressar en els sindicats de Mussolini. És el cas de la Federació Agrària i de la Federació d’Industrials. Amb tot no foren objecte de cap expedició punitiva feixista per aquesta heretgia. Les expedicions punitives feixistes es despleguen tan sols quan es tracta de proletaris, que moltes vegades ni tan sols pertanyen al moviment revolucionari, sinó que lluiten d’acord amb els llurs interessos de classe. Desenes de milers de treballadors són forçats així a ingressa en els sindicats feixistes, que inclourien fins a un milió de membres.
L’òrgan feixista per la subjugació terrorista de la classe obrera a Itàlia són els denominats escamots. Són organitzacions militars que s’han desenvolupat a partir de les expedicions punitives agràries. Les tropes «punitives», que de vegades s’apleguen lliurement, esdevingueren «organitzacions» permanents de contractats i de mercenaris, que exerceixen el terror de forma professional. Els «escamots» foren amb el decurs del temps un poder purament militar, que realitzà el colp d’estat i alçaren Mussolini com a dictador. Després de la presa del poder i de la proclamació de l’estat feixista foren legalitzats, com a «milícia agrària nacional», com un òrgan de l’estat burgès. Són, com es declara oficialment, «al servei de Déu, de la nació i del primer ministre» – que hom observe que no del rei. La seua força es valora ben desigualment. En el moment del colp d’estat eren entre 100.000 i 300.000 homes, ara mig milió.
Així com en el bressol del feixisme hi hagué la fallida provocada per la traïció dels dirigents reformistes, també una nova traïció dels reformistes i per tant una nova derrota del proletariat italià precedí a la conquesta del poder estatal pel feixisme. El 31 de juliol tingué lloc una trobada secreta de dirigents obrers reformistes italians –hi ha participaren tant sindicalistes com polítics, tant d’Aragona com Turati–, que decidiren permetre que la federació general de sindicats proclamàs una vaga general per l’1 d’agost; una vaga general que no s’havia preparat ni organitzat. Tal com eren les coses, havia d’acabar naturalment amb una paorosa derrota del proletariat. En molts llocs la vaga tan sols començà quan en d’altres ja havia sigut trencada. Fou una derrota tan gran com la que resultà de l’ocupació de fàbriques. Encoratjà els feixistes al colp d’estat i descoratjà i desmoralitzà els treballadors, que deixaren fer sense resistència, passivament i sense esperances. La traïció dels dirigents reformistes fou segellada després del colp d’estat quan Baldesi, un dels dirigents més influents de la federació sindical i del Partit Socialista, es declaràs disposat a entrar en el govern feixista. El vergonyós pacte fracassà –quina desgràcia!– no per l’oposició i les protestes reformistes, sinó més aviat per la resistència dels agraris feixistes.
Companyes i companys! Reconegueu en aquest mateix moment les connexions que hi ha a Itàlia entre el desenvolupament del feixisme i la fallida econòmica del país, que generà àmplies masses empobrides i encegades; entre el desenvolupament del feixisme i la traïció dels dirigents reformistes, que deixaren abandonats els proletaris en la lluita. També la feblesa del partit comunista no deixà d’influir-hi. A banda de la feblesa numèrica cometé probablement un error tàctic, en considerar el feixisme lleugerament com un fenomen militar i ignorant el seu costat ideològic i polític. No oblidam que el fet que el feixisme a Itàlia, abans de subjugar el proletariat amb una acte de terror, havia aconseguit una victòria ideològica i política damunt el moviment obrer i quines foren les causes d’aquesta victòria. Seria ben perillís si volguessem ignorar justament la importància de la superació ideològica i política del feixisme.
És a l’abast de la mà que el feixisme pot assumir organització i una posició exterior de força després del desenvolupament breument esquematitzat, únicament perquè té un programa de gran atractiu per àmplies masses. La qüestió que ens queda al davant –i això és important pels proletaris de tots els països–: que ha fet el feixisme a Itàlia després de la conquesta del poder estatal per realitzar el seu programa? Hauria d’ésser l’estat la seua eina? S’ha demostrat com el partit promès i l’estat sense classes, que fa justícia a tots els estrats de la societat, o s’ha demostrat més aviat com un òrgan de la minoria propietària i en particular de la burgesia industrial? Això és mostra millor quan confrontam les reivindicacions més importants del programa feixista i amb el llur assoliment particular.
Què havia promès políticament el feixisme quan irrompia amb la cabellera al vent com Samsó?
Una reforma de la llei electoral, amb unes eleccions proporcionals conseqüentment aplicades. Què veiem? Les antigues i imperfectes eleccions proporcionals, que foren introduïdes el 1919, han d’ésser abolides i substituides per una llei electoral que és una befa a les idees de proporcions d’Hohn. El partit que rebe el major nombre absolut de vots, hauria de rebre dos terços de tots els escons de la cambra. Tan sols es discuteix si haurien d’ésser dos terços o millor tres quarts dels mandats. Després dels darrers comunicats de premsa el feixisme s’acontentaria si el partit més fort –és a dir, el feixista– rebés dos terços, i el terç restant es repartís proporcionalment entre els diferents altrs partits. Una preciosa reforma de la llei electoral!
Mussolini havia promès elegibilitat i dret de vot per les dones. Recentment es reuní a Roma un congrés internacional burgès pel dret de vot femení. Mussolini va fer gentilment la seua oferta a les dones i declarà amb un dolç somrís quines dones rebrien el dret de vot, i de fet el dret de vot pels consells municipals. El dret polític els hi resta per tant vetat. Tampoc no totes les dones han de rebre el dret de sufragi municipal, sinó únicament les que puguen demostrar un cert nivell educatiu, a més de les dones «condecorades de guerra» i les dones els homes dels quals posseeixen un sac de diners prou gran com per pagar determinades contribucions. Així es veu l’acompliment de les promeses pel que fa a la igualtat jurídica de les dones.
El feixisme tenia en el seu programa l’abolició del senat i la creació d’un parlament econòmic, que es trobaria al costat del parlament polític. Del parlament econòmic no s’ha dit res més. En el primer discurs, però, que Mussolini va fer al senat, aquesta cambra dels mals endreços de tots els reaccionaris, festejà força els serveis que havia fet en el passat i declarà que li garantiria més alts oferiments en el present gràcies al fet que s’enfortiria la influència del senat en la legislació.
Els feixistes demanaven en el llur programa la convocatòria immediata d’una assemblea nacional amb l’objectiu de fer una reforma constitucional. Què se n’ha fet doncs? De l’assemblea nacional no se n’ha dit una lletra, i per contra la reforma constitucional ha quedat així: la cambra, una vegada constituïda tal com he explicat abans, és a dir amb el partit majoritari, recomana al primer ministre. El primer ministre recomanat –i per tant mentre el feixisme tinga la majoria, el primer ministre feixista– ha d’ésser nomenat pel rei. Aplega al seu gust el govern, presenta el seu gabinet a la cambra i en rep un vot de confiança, que el parlament manté durant quatre anys, és a dir per tot el temps pel qual ha sigut elegit.
Comparam també ara qualques promeses del feixisme en àrees socials amb la realitat. El feixisme havia promès la garantia legal de la jornada de vuit hores i la consolidació d’un mínim salarial tant pels treballadors industrials com pels agrícoles. S’ha redactat una llei de la jornada de vuit hores que preveu centenars d’excepcions i que conté finalment, a més, la provisió que la jornada de vuit hores es podrà depassar també en d’altres casos de força. A banda d’això, la jornada de vuit hores no existeix ja a la pràctica avui per amplis estrats del proletariat, particularment pels ferroviaris, els empleats de la posta i d’altres empleats de transports, justament d’acord amb el patró de l’ordre de serveis de «Collons de Gos»-Groener [3] que disposa una disponibilitat de servei de vuit hores a banda de les vuit hores de treball a realitzar.
Per la consolidació d’un mínim salarial, s’ha de dir que, gràcies a la submissió i destrucció terrorista dels sindicats, gràcies al comportament de les «corporacions» feixistes de pau civil, els empresaris s’enfortiren tant en l’oposició contra tota demanda salarial, que els treballadors no són capaços ni tan sols de defensar, en una mala conjunctura econòmica, l’antiga remuneració. Es fan reduccions salarials d’una mitjana del 20 al 30%, amb molts obrers amb reducció d’un 50%, i no hi manquen els casos on la reducció salarial arriba a un 60%.
Des del feixisme s’havien promès assegurances de vellesa i d’invalidesa, que havien de protegir contra el pitjor empobriment i la pitjor malaltia. I com es realitzà aquesta promesa? Tota la feble provisió per l’assistència social de vells, invàlids i malalts que arribà, ho va fer en la forma d’un fons de 50 milions de lliures previstes per aquests objectius. Aquestes 50 milions de lires foren dedicats en el pressupost «a l’estalvi», de forma que ara els necessitats ja no hi poden comptar amb cap assistència. També es restringiren en els pressupostos els 50 milions de lires per l’agència d’ocupació i per subsidis de desocupació i 60 milions de lires per les institucions de crèdit de les cooperatives.
El feixisme havia elevat la reivindicació que els obrers participassen en la direcció tècnica de l’empresa. Per tant amb d’altres mots: el control de la producció. S’havia promès des del feixisme que les empreses públiques se sotmetrien al control tècnic del consell d’empresa. Avui es considera una llei que aboleix en general la institució dels consells d’empresa. A més, l’estat lliurarà les empreses públiques a l’explotació d’empresaris privats, als quals ja s’havia lliurat en part. La fabricació de mistos, fins ara monopoli de l’estat, ha esdevingut ara objecte del benefici privat, igualment com el transport de paquets, els telèfons, els radio-telegrames i també els ferrocarrils, que han de passar a mans del capital privat. Mussolini ha declarat que els feixistes són «liberals en el sentit clàssic del mot».
Consideram qualques fruits del feixisme en l’esfera financera. El feixisme volia una profunda reforma fiscal. El seu estat «més autoritari» hauria d’emprar el seu poder per introduir una contribució general i fortament progressiva damunt el capital, que prendria fins i tot en part el caràcter d’«expropiació de capital». Ara se segueix l’abolició de les diverses contribucions de luxes, com la contribució d’equipatge, l’automobilística, etc., i amb la motivació que aquestes constribucions «limiten la producció nacional i destrueixen la propietat i la família». A més es preveu una extensió de les contribucions indirectes amb un fonament igualment ric, és a dir, que mitjançant l’extensió de les contribucions indirectes es retrau el consum i en conseqüència s’estimulen les exportacions de l’exterior. S’ha eliminat la obligació que les accions hagen d’expressar el propietari, l’anomenada nominalitat de les accions, amb la qual cosa les inspeccions fiscals surten tal com entren.
Mussolini i la seua guàrdia anunciaren l’expropiació dels béns eclesiàstics. Per comptes d’això el govern feixista ha permès per la força la reintroducció de diferents antigues concessions al clergat que ja havien estat bandejades. Després que la instrucció religiosa hagués sigut abolida feia cinquanta anys, fou de nou introduïda per Mussolini, i un crucifix ha de penjar en cada escola. Així veuen la lluita contra el clergat.
El feixisme havia reivindicat que els contractes de l’estat pels subministraments bèl·lics fossen revisats i que fins a un 85% dels beneficis bèl·lics fossen per l’estat. Què ha passat? El parlament havia instituït una comissió que havia d’examinar els contractes de subministraments bèl·lics. S’havia de pronunciar públicament en un report a la cambra. Si ho hagués fet probablement la majoria d’indústries pesades, patrocinadors i nodridors dels feixistes, s’haurien vist pesadament compromeses. Una de les primeres decisions de Mussolini fou que la comissió li comunicàs únicament a ell personalment el report i que castigaria amb sis mesos de presó aquell qui publicitàs qualsevol cosa del report. De l’amuntegament de beneficis bèl·lics totes les flautes feixistes callen, mentre que s’atorga a la indústria pesada milers de milions amb els més diversos subministraments.
També en ço militar el feixisme volien una renovació profunda. Defensava l’abolició de l’exèrcit permanent, una durada més curta del servei, dedicació de l’exèrcit tan sols a la defensa nacional i no a guerres imperialistes, etc. Com realizà el seu programa? L’exèrcit permanent no fou abolit, el temps de servei fou augmentat de 8 a 18 mesos, la qual cosa comportà un augment de l’exèrcit de 240.000 a 340.000 homes. Certament que la Guardia Regia, una mena de policia ensinistrada i organitzada militarment, fou abolida. Potser com a conseqüència de les seues intervencions en manifestacions, vagues, etc., que l’havien fet impopular entre el poble, i particularment entre els treballadors? Al contrari! A Mussolini li semblava massa «democràtica», ja que no es trobava sota el comandament de l’estat major, sinó sota el ministeri d’interior, i Mussolini temia que aquestes tropes entrassen enventualment en conflicte amb els seus escamots. La força de la Guardia Regia arribava a 35.000 homes. Però el nombre de carabinieri fou elevat de 65.000 a 90.000 homes, a més de la duplicació del nombre de policies, fins i tot de la policia d’investigació i de duanes.
D’altra banda el govern dels feixistes transformà els escamots de «camises negres» en una milícia nacional. La seua força era inicialment estimada en 100.000 i segons una recent estimació en el camp del feixisme en el futur podria arribar al mig milió. Com que en els escamots, especialment en les «camises blaves» nacionalistes, hi havien ingressat nombrosos elements agraris-monàrquics, Mussolini havia de tèmer un aixecament contra la seua dictadura. Des del primer moment de la formació dels escamots, s’havia esforçat a posar-se sota el domini polític del partit, és a dir sota la seua sobirania. Creia haver-ho assolit quan hom posà els escamots sota un comandament general nacional, determinat per la línia del partit. Però la direcció política no podia impedir els antagonisme dins els escamots, antagonismes que es feien més i més forts, a mesura que els nacionalistes, els «camises blaves», entraven en els escamots. Per tal de trencar la llur influència, Mussolini decidí que tot membre del partit fos obligat a ingressar en la milícia nacional, de forma que els seus efectius fossen iguals als del partit. Mussolini esperava de poder políticament d’aquesta forma als elements agraris hostils. Però, amb la inclusió dels membres del partit en la milícia, justament també els antagonismes polítics hi penetraren, i s’hauran de desenvolupar més fins a conduir a la descomposició.
El poder armat seria emprat exclusivament per la defensa de la pàtria, o així ho havien deixat entendre. Però l’augment de l’exèrcit i un armamentisme inoït s’adrecen a grans aventures imperialistes. L’artilleria ha patit una reconstrucció extraordinària, el nombre oficials especialistes ha augmentat, i la flota ha experimentat tot un impuls específic. S’ha encarregat un gran nombre de creuers, de destructors-torpeders, de submarins, etc. L’aviació ha experimentat un desenvolupament particularment remarcable. Ja s’havien encarregat 1.000 nous avions, i construït molts aeròdroms. Es nomena una comissió específica, i es dedicaren centenars de milions de lires a la indústria pesada per la construcció d’aparells ultramoderns i de letals instruments militars.
Si hom compara el programa del feixisme a Itàlia amb el seu compliment, s’ilumina llavors això: la completa bancarrota ideològica del moviment. Es mostra la contradicció més crassa entre allò que havia promès el feixisme i allò que du a les masses. Igual que una bombolla de sabó en l’aire, esclata l’interès de la nació que l’estat feixista posa per damunt de tot. La «nació» es revela com la burgesia, l’estat ideal feixista com l’estat més vulgar i sense escrúpols de la classe burgesa. A aquesta bancarrota ideològica li ha de seguir tard o d’hora també la bancarrota política. I això ja és en marxa. El feixisme és incapaç d’aplegar les més diverses forces burgeses que patrocinaren la seua arribada al poder. El feixisme volia assegurar-se el poder amb una nova creació, en posar l’estat i l’aparell de poder al servei dels seus objectius. Però ni tan sols no ha aconseguit de fer-se encara completament amb l’aparell burocràtic.
Una dura lluita esclata entre l’antiga burocràcia establerta i el nou funcionariat feixista. El mateix antagonisme existeix entre l’antic exèrcit regular amb els seus oficials de carrera i la milícia agrària feixista emb els seus nous comandaments. Creix l’antagonisme entre el feixisme i els partits burgesos. Mussolini tenia el pla de crear, a imatge del partit feixista, una organització unificada de la classe burgesa, un baluart contra el proletariat revolucionari. Per tant els seus esforços es dirigien a destruir o absorbir tots els partits burgesos. Ha reeixit a absorbir un únic partit: el dels nacionalistes. Com ja hem repetit abans la fusió tingué dues cares. L’intent d’unir els grups burgesos liberal, republicà i democràtic amb un partit d’orientació conservadora finalitzaren penosament. Al contrari, la política feixista ha conduit a les restes supervivents de la democràcia burgesa a adherir-se a la llur antiga ideologia burgesa. A la vista de la política de poder i de força de Mussolini han assumit la lluita «per la defensa de la constitució i el restabliment de les antigues llibertats ciutadanes».
Particularment característica de la incapacitat del feixisme de mantindre i ampliar la seua posició política de poder, és la relació amb el Partit Popular catòlic, sense discussió el partit burgès més gran i més influent d’Itàlia. Mussolini havia de comptar amb ell per reeixir en l’afebliment i la dissolució de l’ala esquerra i en la unificació amb els feixistes de l’ala dretana i agrària. Resultà altrament. En el darrer congrés dels popolari [4] a Turin s’elevà una veritable protesta contra el feixisme. Els qui des de l’ala dretana volien tractar el feixisme amb consideració i simpatia, foren anul·lats. Contràriament la crítica més dura de la seua política trobà una aprovació tronadora.
Darrera els antagonismes exposats i d’altres hi ha l’antagonisme de classes, pel qual no es pot crear cap prèdica ni organització per la pau civil. L’antagonisme de classes és més poderós que totes les ideologies que el neguen, i aquest antagonisme de classe s’estableix malgrat el feixisme, i precisament gràcies a aquest feixisme i contra ell. En el comportament dels popolari hi havia l’expressió de la reflexió de grans estrats de la petita burgesia urbana i de la petita pagesia sobre la llur situació de classe i el llur antagonisme amb el gran capital, i això és extraordinàriament important per les posicions de poder que el feixisme pot mantindre a Itàlia, amb d’altres morts, per la dissolució a la qual s’aproxima. Aquests extrats –especialment les dones– són d’un sentiment profundament catòlic i eclesiàstic. Mussolini ha fet tot el possible per guanyar al Vaticà. Però també el Vaticà no ha gosat de treballar en la rebel·lió que comença de les masses camperols del Partit Popular contra el feixisme.
Mentre els petits pagesos veuen que el feixisme du a la burgesia exempcions i redempcions fiscals i grasses comandes, han d’experiment l’imposició de càrregues fiscals més dures a través d’impostos indirectes i especialment a través d’una nova computació dels ingressos rurals. El mateix val per les masses petit-burgeses de la ciutat. A banda que l’oposició més dura es deu al fet que el feixisme triomfant abolí l’escassa protecció dels llogaters, els propietaris d’habitatges han recuperat un poder ilimitat per elevar els lloguers. La creixent rebel·lió dels petits pagesos i dels treballadors agrícoles s’expressa de la forma més dràstica allà on el feixisme l’havia trencat tota oposició mitjançant els seus escamots. A Boscoreal, prop de Nàpols, per exemple, més d’un miler de pagesos han assaltat la casa de la vila com a protesta contra la pressió fiscal. En tres pobles de la província de Novara els treballadors agrícoles pogueren defensar els antics salaris i condicions laborals amb èxit contra els grans agraris, únicament quan ocuparen la majoria de propietats, i amb el suport dels escamots feixistes. Això mostra que el pensament de lluita de classes comença a arrelar fins i tot entre els rengles del feixisme.
De particular importància és la maduració de part del proletariat que el feixisme havia embriagat i enverinat. Queda fora del seu abast defensar els interessos dels treballadors contra la burgesia, i també mantindre les promeses que havia donat especialment als sindicats feixistes. Com més venç, més incapaç és de demostrar-se com el protector dels proletaris. Ni tan sols pot forçar els empresaris a mantindre les promeses d’avantatges de l’organització comuna. Si els sindicats feixistes tan sols s’organitzassen uns pocs treballadors, podria ésser possible pel capitalista d’atorgar a aquests pocs uns beneficis salarials. Però com que en les organitzacions feixistes s’apleguen masses, els empresaris no poden assumir cap gest vers els «germans feixistes», perquè seria massa car, i en qüestió de butxaca, de beneficis, s’aturen totes les familiaritats entre els senyors capitalistes.
A aquesta madura dels proletaris hi ha contribuït particular que posassen al carrer i sense pa un gran nombre de treballadors –no tan sols en les empreses privades, sinó també en les empreses estatals. 17.000 ferroviaris foren acomiadats just després del colp d’estat feixista. Hi seguiren més acomiadaments i continuaran de ben segur. Els tallers estatals de l’exèrcit foren tancats. 24.000 treballadors es quedaren sense pa, per tal de lliurar a les empreses privades una explotació sense restriccions.
L’aixecament apassionat contra la política econòmica feixista prové justament dels propis cercles de treballadors d’organitzacions feixistes. A Turí, a Nàpols, a Triest, a Venècia, en un gran nombre d’altres ciutats, els sindicats feixistes i, sense excepció, els treballadors de tots els partits, de totes les organitzacions –inclosos els treballadors comunistes i sindicalistes–, s’uniren per protestar en una gran manifestació pública contra el tancament de tallers i els acomiadaments. Des de Nàpols diversos centenars d’invàlis de guerra, que havien sigut igualment acomiadats dels tallers de l’exèrcit, anaren a Roma per tal d’alçar la veu contra la mesura injusta que els havia afectat. Esperaven del propi Mussolini justícia i protecció i reberen com a pagament de la llur fe la detenció, tan aviat com arribaren foren a la vista de Roma. Els treballadors acomiadats de Monfalcone, Triest, els treballadors de molts pobles i indústries, que pertanyen a organitzacions feixistes, es mobilitzen. En pobles aïllats es repeteixen les ocupacions d’empreses i de fàbriques, i de fet ho fan justament els treballadors de les organitzacions feixistes i amb la tolerància o el suport volenterosos dels escamots.
Aquests fets mostren que la bancarrota ideològica serà seguida per la bancarrota política, i que els treballadors recuperaran ràpidament el sentit d’interès de classe i de deure de classe.
Hem d’extreure-hi diverses conclusions. Primer, que no consideram el feixisme com un fenomen uniforme, un «bloc de granit», en el qual repiquen tots els nostres esforços. El feixisme és una construcció doble, que inclou diferents elements oposats i que es fragmenta i dissol des de dins. Hem d’assumir amb les més gran energia la lluita, no tan sols per les ànimes dels proletaris que caigueren en el feixisme, sinó també les ànimes dels petits i mitjans burgesos, dels petits pagesos i dels intel·lectuals, en breu, de tots els estrats que avui adopten una posició econòmica i social en antagonisme creixent amb el gran capitalisme i, per tant, a iniciar-hi la lluita en contra.
Seria, però, extraordinàriament perillós assumir que a Itàlia, la caiguda ideològica i política es correspondrà ràpidament a un ensorrament militar. Certament que també ha d’arribar la fallida i l’ensorrament militar del feixisme, però això es pot perllongar encara pel fort pes dels mitjans disponibles de poder. I mentre a Itàlia el proletariat es deslliga del feixisme i assum de nou una lluita conscient, dura i esforçada pels seus interessos, la llluita revolucionària pel seu alliberament, els companys i els proletaris italians han de comptar que un feixisme a les acaballes ideològicament i política, recorrerà militarment-terrorísticament amb la força més violenta i sense escrúpols. Cal preparar-se! Un mostre pot sovint repartir colps anorreadors fins i tot en la lluita final. Per tant els proletaris revolucionaris, els comunistes i els socialistes, i els qui van amb ells en el camí de la lluita de classes, hauran de preparar-se i treballar en una dura lluita.
La manca d’una comprensió històrica del feixisme ens ha dut a una inactivitat, a una espera, que caldria convertir en una dedicació a la preparació i a la lluita. Certament que el feixisme és condemnat al bandejament, a la descomposició. Tan sols temporalment pot ésser un instrument de lluita de classe de la burgesia, per tal de reforçar temporalment el poder de l’estat burgès contra el proletariat, de forma il·legal o legal. Seria, però, del tot forassenyat voler que esperam el seu procés d’ensulsiada en el paper d’espectadors intel·ligents i estètics. Al contrari, és la nostra obligació i deute indefugibles, impulsar i accelerar aquest procés amb tots els mitjans.
Això no és tan sols una obligació particular dels proletaris a Itàlia, on aquest procés probablement es completarà abans, sinó especialment també del proletariat alemany. El feixisme és un fenomen internacional, davant del qual tot som units. Després d’Itàlia, fins ara, és a Alemanya on ha assolit probablement la posició més forta i sòlida. Ací el resultat de la guerra i la fallida de la revolució afavoriren el seu desenvolupament. Això és explicable si continuam conscients de quines són les darreres arrels del feixisme.
A Alemanya l’economia s’ensorrà extraordinàriament com a conseqüència de la pèrdua de la guerra, de la càrrega de les reparacions i del tractat de Versalles. L’estat s’ha vist sacsejat fins als fonaments. El govern és feble, sense autoritat, una pilota a les mans de Stinne i companyia. En cap país –aquesta és si més no la meua opinió– hi ha un antagonisme tan gran com a Alemanya entre la maduresa objectiva per la revolució i la immaduresa subjectiva del proletariat com a conseqüència de la traïció, de les opinions i dels comportaments dels dirigents reformistes. En cap país, d’ençà de l’estat de la guerra, la socialdemocràcia no ha fracassat tan penosament com a Alemanya. Ací s’hi dóna una indústria capitalista altament desenvolupada, ací el proletariat s’ha dotat d’una bona organització, d’un ensinistrament marxista durant llargs anys.
Que els partits socialdemòcrates anglès, francès, austríac, totes les organitzacions proletàries, fossen unides en la II Internacional, tenia els llurs avantatges –ho podem reconèixer. Però el partit dirigent, el partit model, era la socialdemocràcia alemanya. El seu fracàs és per tant un crim més inexcusable i més infame que el fracàs de qualsevol altre partit obrer. Qualsevol altre podria justificar-se millor, podria aportar més fonaments per la bancarrota en l’esclat de la guerra, que no pas la socialdemocràcia alemanya. El retruc a les masses proletària havia d’ésser particularment fort i decisiu. Afegides al trencament militar de l’imperialisme alemany per l’imperialisme de l’Entente, hi ha per tant precondicions força vàlides perquè el feixisme puga prendre fortament en l’herba.
Però malgrat tot això, és la meua convicció que la pau de Versalles, que l’ocupació de l’àrea del Ruhr amb tots els actes de violència del feixisme a Alemanya no el promogueren tant com el colp d’estat de Mussolini. Fou un incentiu més fort pels feixistes alemanys que qualsevol altre esdeveniment. Els hi donà autoconfiança i visió de victòria. La superació, l’enfonsament del feixisme a Itàlia seria immediatament un gran descoratjament pel feixisme a Anglaterra i un gran encoratjament pel proletariat. Ben particularment si el proletariat es digués: el feixisme a Itàlia, que fou victoriós, que temporalment tingué tot el poder, ja no existeix, no tan sols, perquè havia de trencar-se per les seues contradiccions internes, no, sinó també perquè havia de fer desaparèixer l’acció forta i decidida de les masses proletàries d’Itàlia. Aquesta reconeixement tindria un efecte internacional, amb independència de com fossen les coses en cada país.
Si és així la nostra obligació de plantejar internacionalment la superació del feixisme a Itàlia amb totes les nostres forces, no hem d’obligar que una exitosa superació del feixisme a l’exterior és sempre una precondició per lluitar i vèncer profundament amb totes les forces el feixisme organitzat en el nostre propi país.
M’he detingut, per bé que en cap cas massa detalladament, en el desenvolupament del feixisme a Itàlia, perquè és aquest el més madur, el més clar i el més completat que tenim a la vista. Els companys italians completaran les meues afirmacions. M’estic de fer una presentació del feixisme en altre països; caldria reservar-ho als representants dels nostres partits en aquests països. En la resolució que he presentat, s’esmenten diferents mitjans, diferents tasques, que hem de realitzar per tal de dominar el feixisme. No vull entrar-hi en detall, crec que són prou fonamentats. Tan sols ull insistir que tots van en dues direccions. Un grup de tasques cerca la superació ideològica i política del feixisme. Aquestes tasques són d’una importància inoïda. Requereixen fins a un cert grau una posició o una atitud més precisa davant determinats fenòmens socials, que són peculiars a l’essència del feixisme, i requereixen la més alta activitat. Hem de continuar conscients, com he dit d’entrada, que el feixisme és un moviment d’afamats, de necessitats, de gent sense mitjans i de decebuts. Hem de recuperar els estrats socials que cauen ara en el feixisme, integrar-los a la nostra lluita o, si més no, neutralitzar-los. Amb tota claredat i força hem d’impedir que aporten personal a la contrarevolució de la burgesia. En la mesura que qualsevol extrat no siga guanyat pel nostre partit, pels nostres ideals, que no es puga arrenglerar i integrar en l’exèrcit combatent del proletariat revolucionari, hem d’aconseguir de neutralitzar-lo, d’esterilitzar-lo, o com hom ho vulga expressar. No han d’esdevindre més perillos que els sirvents rurals de la burgesia. Els prerequisits del nostre èxit es troben en les condicions de vida que crea el domini de classe de la burgesia en aquest estadi del desenvolupament històric.
Hi pos la màxima importància en emprendre, amb tota consciència de finalitat, amb totes les conseqüència, la lluita ideològica i política per atraure les ànimes dels membres d’aquests estrats, d’apoderar-nos de la intel·lectualitat burgesa. Ha de quedar-nos clar que unes masses irresistiblement creixents cerquen una eixida per les paoroses necessitats del moment. No es tracta de cap manera tan sols d’omplir els estòmacs, no, els millors elements cerquen una eixida a necessitats espirituals més fondes. Desitgen noves i sòlides esperances, noves i imperturbables idees, una cosmovisió dels fonaments de la natura, de la societat, de la vida pròpia, una cosmovisió que no siga una fórmula infructuosa, sinó que actue creativament, formativament. No hem d’oblidar que els assalts violents dels feixistes no integren exclusivament carn de canó, landsquenets, sinó que són l’expressió terrorista del lumpen disponible. Hi trobam també els elements més enèrgics, més desenvolupats, dels cercles implicats. Hem de començar amb honestedat i amb comprensió de la llur situació i de les llurs aspiracions, i treballar-hi i mostrar-los que l’eixida no la trobaran endarrere, sinó més aviat endavant, en el comunisme. La poderosa grandesa del comunisme com a cosmovisió ens en guanyarà la simpatia.
La III Internacional s’oposa a la II Internacional perquè no és tan sols una internacional per les elits dels proletaris blancs d’Europa i d’Amèrica, sinó la internacional dels explotats de totes les races. És per això que ara el partit comunista de cada país no pot ésser tan sols el pal·ladí del treballador assalariat en el sentit estricte del mot, ni tan sols el defensor dels interessos del proletariat de treball manual, sinó també el pal·ladí del treballador intel·lectual, el dirigent de tots els estrats socials, els interessos vitals dels quals, en la recerca d’una cultura superior, s’oposen creixentment a l’ordre capitalista. Rep per tant amb alegria que les nostres jornades hagen decidit d’assumir la lluita pel govern obrer i camperol. Aquesta nova consigna no és tan sols inevitable pels països predominantment agraris dels Balcans, com Bulgària, Romina, etc., sinó també és de la més gran importància per Itàlia, per França, per Alemanya i particularment per Amèrica. És gairebé una necessitat en la lluita pel bandejament del feixisme. S’adreça, entre els estrats més amplis d’explotats, als pagesos productors i als treballadors agrícoles i els du el benaurat missatge del comunisme alliberador. S’adreça a tots els estrats socials en els quals poa militància el feixisme, per mostrar-los que els comunistes defensen amb la més alta activitat els llurs interessos en la lluita contra el domini de la classe burgesa.
I hem de fer encara quelcom més. No hauríem de limitar-nos a lluitar exclusivament amb les masses i per les masses pel nostre programa polític i econòmic. Certament que les reivindicacions polítiques i econòmiques són un impuls. Però com oferir a les masses més que la defensa del pa? Hem d’introduir-los alhora amb el contingut intern del comunisme com a cosmovisió. Si s’esdevé això, llavors el nostre moviment arrelarà en tots els estrats socials, especialment també entre els intel·lectuals burgesos, que com a conseqüència del desenvolupament històric dels darrers anys han esdevingut insegurs en el pensament i voldrien trobar, perduda l’antiga cosmovisió, en el remolí dels temps, una nova cosmovisió sòlida. No perdem el punt per tal de no errar.
Quan dic en el sentit d’aquestes reflexions: «Prop de les masses!», així d’exclamat, això és una precondició per l’èxit. No hauríem d’oblidar els mots de Goethe: «Mató tallat es fa ample, però gens fort». Hem de mantindre la nostra ideologia comunista amb tota la força, amb tota la claredat. Com més ens apropam a les masses, més necessari és que el partit comunista siga una unitat organitzativa i ideològicament consolidada. No hauríem de repartir-nos com un quall que es dissol en les masses. Això ens duria a l’oportunisme més nociu, i patiríem a més la bancarrota més injuriosa en els nostres esforços per liderar les masses. Des del moment que, a través de concessions a la «incomprensió de les masses» –de les masses més noves i més antigues– abandona la nostra existència real com a partit, perdem allò que és més preciós, i la recerca del qual és de la més gran importància: la flama de la nova vida històrica, que il·lumina i escalfa, que dóna esperança i força combativa.
Ço que cal és que conformam els nostres mètodes d’agitació i propaganda, així com la nostra literatura, d’acord amb les noves tasques. Si la muntanya no va Mohammed, a Mohammed no li queda més remei que anar a la muntanya. Si aquestes noves masses, que hem de reclutar, no ens venen, hem de recercar-les, hem d’adreçar-nos-hi amb un discurs que es corresponga a la llur atitud, sense abandonar el més mínima la nostra visió comunista. Empram una literatura particular per l’agitació entre els pagesos, emprar una literatura particular pels funcionaris, empleats, petits i mitjans burgesos de tota mena i de nou una literatura pròpia pel treball entre els intel·lectuals. No subestimam el paper que els intel·lectuals poden jugar no tan sols en la revolució, sinó tambés després de la revolució. Pensam en el sabotatge extraordinàriament nociu dels intel·lectuals a Rússia després de la revolució d’octubre. Volem aprendre de les experiències dels nostres germans russos. Per tant hem d’ésser clars en allò que no és indiferent, ni en el moment de la revolució ni després, és a dir si els intel·lectuals són amb nosaltres contra nosaltres.
Així la la lluita contra el feixisme nes presenta una abundància extraordinària de noves tasques. És l’obligació de cada secció individual de la Internacional Comunista d’assumir i realitzar aquestes tasques, en correspondència amb les condicions concretes del seu país.
Hem de mantindre’ns, però, conscients del fet que amb la superació ideològica i política del feixisme no n’hi ha prou per protegir el proletariat combatent de la violència de l’astúcia d’aquest enemic. Al proletariat se li presenta immediatament davant del feixisme la necessitat de defensar-se. La seua autoprotecció, la seua autodefensa contra el terror feixisme no es pot oblidar ni un minut. És qüestió de vida o mort pels proletaris, de l’existència de les llurs organitzacions. L’autoprotecció dels proletaris constitueix una exigència del moment. No hauríem de combatre el feixisme d’acord amb el model dels reformistes d’Itàlia, que sostenien: «No em feu res, i no us faré res tampoc!» No! Violència contra violència! No una violència com a terror individual –això continuaria sense èxit. Sinó violència com el poder de la lluita de classe proletària i organitzada revolucionàriament.
Tenim l’inici de l’autoprotecció organitzada del proletariat contra el feixisme a Anglaterra, realitzada emb l’organització de centúries d’acció. Quan aquestes centúries siguen construïdes i troben seguidores en altres països, avançarà la superació internacional del feixisme. Però la lluita i l’autoprotecció proletàries contra el feixisme volen dir: front proletari únic...
L’autoprotecció del proletariat contra el feixisme és una de les forces motrius més poderoses que han de conduir a la confluència i a l’enfortiment del front proletari únic. Sense front únic és impossible que el proletariat realitze l’autodefensa amb èxit. Per tant és necessari fonamentar i aprofudir la nostra agitació en aquesta empresa. Ha de superar per damunt de tot també aquella indiferència, aquella manca de consciència de classe i de solidaritat en les ànimes dels treballadors, que pensen: «Que uns altres lluiten i protesten, mentre no m’afecte».
Hem de martellar en cada proletari individual la convicció: a mi també m’afecta. Sense jo no s’hi va. He d’ésser-hi. La victòria m’assenyala. –Cada proletariat individual ha de sentir que és més que un esclau salarial, amb qui juguen els núvols i els vents del capitalisme de les forces dominants. Ha de sentir clarament que és un membre de la classe revolucionària, que convertirà l’antic estat dels propietaris en l’estat de l’ordre dels consells. Tan sols quan encenguem en cada obrer individual la consciència revolucionària de classe i atiam la flama de la voluntat de classe, tindrem a l’abast la preparació i la realització de la superació necessària, també militar, del feixisme. Llavors l’ofensiva del capital mundial contra el proletariat mundial pot enfortir-se mitjançant el feixisme, de moment encara tan brutal, encara tan violent, però el proletariat retornarà finalment els colps. Amb l’economia capitalista, amb l’estat burgès, amb el domini de classe de la burgesia són, malgrat el feixisme, les seues característiques en darrer terme. Ben alt, els fenòmens de trencament i de decadència feixistes de la societat burgesa ens parlen urgentment de la victòria futura, si el proletariat lluita assenyadament i volenterosament en un front únic. Ha de fer-ho! Per damunt del caos de la situació actual la forma gegantina del proletariat s’alçarà amb la crida: Sóc la voluntat! Sóc la lluita, la victòria! El futur em pertany!
(Aplaudiments atronadors, llargament mantinguts. Els assistents s’alcen i canten la Internacional).
1. Protokoll des Internationalen Sozialistischen Arbeiterkongresses in Hamburg vom 21. bis 25. Mai 1923, Berlin 1923, S.26.
3. «Collons de Gos»-Groener – Wilhelm Groener (1867-1939), general, ministre delegat de guerra el 1916 i cap de l’oficina de guerra de Prússia. Autor de la «llei de servei auxiliar». Promulgada l’abril del 1917, feina una crida a la repressió del moviment vaguista, i insultava tot vaguista com a «collons de gos» <«hundsfott»>. En la República de Weimar fou ministre de transports del Reich (1920-1923), ministre de guerra del Reich (1928-1932) i ministre d’interior del Reich (1931-1932). Com a ministre de transports del Reich fou responsable de les «disposicions de durada del servei» publicades el 5 d’agost del 1922, que impediren la introducció de la setmana de 48 hores en els ferrocarrils alemanys.
4. Denominació dels membres del Partit Popular Italià (Partito popolare italiana).