Principis bàsics del marxisme-leninisme: una introducció.
El materialisme històric es pot definir breument com l'aplicació del materialisme dialèctic a l'estudi de les diverses formes de societat i el seu desenvolupament d'una forma a una altra. Se centra en aquella part de la naturalesa o de la realitat material on la consciència, l’activitat social i el desenvolupament de les persones es troba implicada. Aprofundeix en les ciències socials, més que en les ciències naturals.
El materialisme històric estudia i tracta els termes fonamentals de l'existència de les societats i el seu desenvolupament social. Pretén comprendre la base material i la superestructura de qualsevol societat, així com la interacció entre ambdues. Considera que una determinada forma de societat té en si mateixa el potencial de canviar, o està en procés real de canviar o ser canviada en una altra forma. Vincula el materialisme dialèctic amb l'economia política i amb altres aspectes de l'estudi social.
El materialisme històric descobreix i mostra les lleis del moviment més essencials que operen en totes i en cadascuna de les societats humanes i que regeixen el seu desenvolupament, des del seu creixement inicial passant per la maduració fins a la decadència i la substitució per una nova de societat superior o la seva regressió vers a una altra inferior.
Durant tota la vida de la humanitat fins avui, han sorgit diverses formes de societat en un ordre generalment ascendent. Cronològicament i progressivament, són: 1) el comunisme primitiu; 2) la societat esclavista; 3) la societat feudal; 4) la societat capitalista, i 5) la societat socialista. La societat comunista, una societat sense classes, és projectada pels marxistes com la forma de societat que eventualment seguiria a la societat socialista.
Seguirem sobretot l'experiència històrica de l'Europa occidental perquè és aquí on el capitalisme i el socialisme van aparèixer per primera vegada en una sèrie de transformacions socials.
La base material de la societat és el seu mode de producció o sistema econòmic. Això consisteix en les forces i les relacions de producció.
Les forces de producció inclouen els mitjans de producció i les persones que produeixen. Els mitjans de producció inclouen les eines de producció i els recursos naturals disponibles que són objecte del treball humà. Les persones que produeixen inclouen els productors reals de riquesa que tenen un cert nivell de competències.
Les relacions de producció fan referència a l'organització de la producció o a la divisió del treball, la propietat comuna o privada dels mitjans de producció i la distribució dels productes del treball. Al comunisme primitiu existia una divisió simple del treball, però aquesta divisió encara no havia evolucionat encara cap a classes d'explotadors i explotats. Va ser en les formes successives de la societat que les classes van evolucionar. La divisió del treball no només es va fer més nítida a causa de l'evolució vers la propietat privada dels mitjans de producció, sinó que hi hagué una divisió cada cop més forta es desenvolupà entre determinades classes d'explotadors i explotats i, en conseqüència, en la distribució dels productes del treball.
En general, les forces de producció determinen les relacions de producció i es poden considerar com a primàries. Però en determinats moments, les relacions de producció juguen el paper principal ja sigui per accelerar ja sigui poer restringir el creixement de les forces de producció.
En general, el mode de producció en el seu conjunt determina la forma de la societat, inclòs el caràcter de les activitats no econòmiques al si de la superestructura. Tanmateix, aquestes activitats no econòmiques interactuen amb les activitats econòmiques i tenen una poderosa influència sobre elles. En parlarem més en detall quan estudiem la superestructura de la societat.
Cal reconèixer tota la importància del mode de producció. Sovint es dóna per fet o es ocultat deliberadament. Cap societat és possible sense ell. I les coses tan elevades a la vida com la filosofia, la política, la ciència, les arts i les lletres, l'estil de vida i similars no poden existir sense la base material necessària per a sostenir-les.
És a través de la producció que les persones s’han diferenciat dels altres animals i han guanyat constantment el domini de les forces espontànies de la natura. La capacitat de prémer amb les mans, l'adquisició del llenguatge i el desenvolupament del cervell i del pensament són els triomfs de les persones al curs de desenes de milers d'anys de treball productiu cru.
Segons els antropòlegs progressistes, l'home es va fer a si mateix. Aquesta afirmació es fa repudiant el mite del Gènesi segons el qual Jahvè el va crear sencer i el va situar al principi a l'Edèn sense haver de suar ni treballar.
Les forces de producció del comunisme primitiu estaven a un nivell extremadament baix. La societat salvatge paleolítica tenia com a eines més potents de producció pedres en brut i depenia de la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits. Aquest tipus de societat generalment estava constituïda d’un clan nòmada. Va durar diverses desenes de milers d'anys abans que pogués sorgir la societat neolítica.
La societat neolítica o bàrbara tenia com a eines de producció més potents les pedres polides i l'arc i la fletxa. Posteriorment, va desenvolupar la ramaderia, el conreu, la cistelleria, la ceràmica, l'ús de la roda de carro i la fosa de metalls tous (estany i coure). Aquest tipus de societat generalment estava constituïda d’una tribu. El desenvolupament social s’hi va accelerar, però la societat encara va durar menys desenes de milers d'anys.
El nivell de les forces productives era tan baix que no va poder produir un excedent important durant un llarg temps. La petitesa i la capacitat productiva limitada de la societat limitaven l'excedent que produïa. El producte excedent no era suficient perquè una part de la societat pogués constituir-se en una classe explotadora per apropiar-se i augmentar aquest excedent. Les pedres com a eines de producció estaven a l'abast de tothom i era impossible que cap classe n’obtingués la propietat o el control exclusius.
Tot i que la societat encara no s'havia dividit en classes explotadores i explotades, sens dubte no es tractava d’un paradís, ja que les persones havien de lluitar amb la duresa de la natura només amb eines rudimentàries. Pot haver-hi hagut figures paternals, matriarques o líders de clans o tribus, a part de sacerdots o remeiers. Tanmateix, aquests individus no formaven una classe explotadora. Ells mateixos havien de participar en el treball.
Van caldre uns 50.000 o 60.000 anys abans que sorgís la civilització, amb la societat esclavista com a primera forma. Per civilització, entenem l'existència de l'alfabetització, la metal·lúrgia i la societat dividida en classes. Les primeres societats esclavistes conegudes ara per l'arqueologia, l'antropologia i la història es remunten a fa uns 6.000 anys. Es tractava de les societats mesopotàmica i elamita (que es remunten al 3.500 ANE), egípcia (3.000 ANE) i xinesa (2.500 ANE). Com a societats civilitzades, tenien un grau important d'urbanització i van deixar registres escrits i objectes culturals molt superiors als del comunisme primitiu. Almenys, estaven formades per nacions intertribals.
Les primeres proves disponibles sobre la fabricació i l'ús d'un metall dur, el bronze (un aliatge d'estany i coure) com a eines es remunten al 3.000 abans de la nostra era. L'evidència disponible sobre l'ús primerenc de les eines de ferro es remunta al 1.050 ANE. Les eines de bronze i ferro es van convertir en les eines més potents de la societat esclavista, especialment per a l'agricultura i la construcció. No es podien produir encara abundantment i, per tant, es prestaven fàcilment a la propietat privada d'una classe determinada.
La propietat privada dels mitjans de producció també es va estendre a la propietat d'homes i dones com a esclaus, com a bèsties de càrrega. Al principi, es tractava d’un desenvolupament progressiu de la vella pràctica bàrbara de simplement matar els delinqüents greus de la societat i els presoners de la guerra. Però finalment, la classe dirigent de la societat ha fet de la transformació del nombre més gran d’homes en esclaus una pràctica sistemàtica i sostinguda, fins que aquests es van convertir en un mitjà de producció important dins la societat.
La societat hebrea, que coneixem per l'Antic i el Nou Testament de la Bíblia, era una societat esclavista. També ho eren les nostres fonts d'aprenentatge de l’antiguitat clàssica, la ciutat-estat atenesa i l'imperi romà. Les classes bàsiques d'aquestes societats eren l'aristocràcia propietària d'esclaus i els esclaus. Les necessitats econòmiques de la societat eren produïdes principalment pels esclaus i l'aristocràcia propietària d'esclaus dominava la societat.
A la societat esclavista també hi havia les classes no elementals o intermèdies com els artesans, els pagesos lliures, els plebeus, els comerciants i la intel·ligència.
De la mateixa manera que la societat esclavista només podia sorgir sobre la base del nivell productiu assolit en una societat bàrbara, també ho va fer la societat feudal sobre la base d’allò aconseguit per la societat esclavista. Van caldre uns 4.000 anys de civilització esclavista coneguda abans que les societats feudals no arribessin a la plena existència a l'edat mitjana a Europa. A la Xina, van haver de passar 2.000 anys de civilització esclavista abans que la societat feudal emergís.
Amb la desintegració de l'Imperi Romà, sota els embats de les revoltes d'esclaus i de les nacions i pobles sotmesos, van sorgir a Europa les societats feudals. Amb la terra com a principal mitjà de producció, les relacions de producció entre amo i esclaus es van transformar en relacions entre terratinent i serf, el primer dels quals tenia el control.
L'esclau esdevingué serf, ja no podia ser comprat ni venut com una bèstia de càrrega ni estar subjecte a lleis extremadament arbitràries que li podien costar la vida fàcilment. Però estava lligat a la parcel·la de terra que li havia estat assignada i no podia abandonar-la sense l’autorització del seu senyor. Estava obligat a pagar un lloguer al seu senyor.
L'agricultura i la ramaderia es van expandir considerablement en la societat feudal. Les eines metàl·liques per netejar el bosc i conrear la terra es van fer més disponibles. Es van adoptar l'arada profunda, els conreus intercalats, el guaret, l'ús més eficient dels animals de tir i les millores en la irrigació.
Des dels primers moments de la societat feudal, el serf tenia la il·lusió de posseir el tros de terra que conreava, sobretot quan era ell qui la desbrossava. Així, se l’encoratjava a posar més terra per conrear. Pagava el lloguer en forma de servei de mà d’obra, dedicant certs dies de la setmana a treballar a la terra del seu senyor.
Posteriorment, la propietat del sòl es va escapar del serf a través de dispositius diversos. Es va esborrar la distinció entre terres propietat de serf i del senyor i el serf estava obligat a pagar un lloguer en forma part de la collita. En el període final de la societat feudal, la renda del sòl en forma de diners es va adoptar cada cop més i més a mesura que la burgesia augmentava el seu paper i influència en les relacions de producció.
El creixement de l'agricultura va encoratjar el desenvolupament de l'artesania, que incloïa la producció d'instruments agrícoles, de teixits i similars. Les ciutats van esdevenir centres diferenciats de producció artesanal i centres de comerç entre els productes de la ciutat i el camp.
L'etapa artesanal del desenvolupament burgès, caracteritzada pel gremi com a forma d'organització, va donar pas a la manufactura. Ja no es tractava d’un producte complet fet per unes quantes persones a la mateixa petita botiga, sinó que un gran grup de persones es dedicaria a fer només una part del producte complet dia rere dia. Les relacions entre el mestre del gremi i els artesans van ser substituïdes per les del fabricant i una massa d'obrers alineats segons un alt grau de divisió del treball.
L'avenç de la manufactura, que es basava encara en l'artesania, va convertir la burgesia en una classe adinerada, influent en tant que proveïen de diners a la cort reial. Ja al segle XVI, era evident que les necessitats del rei de fons per fer guerres a fi de consolidar el seu poder coincidien amb les necessitats de la burgesia d'un mercat segur. A més, els seus interessos van coincidir en les expedicions colonials.
Els avenços científics de la física mecànica a partir del segle XVII van donar pas a les invencions tecnològiques que van impulsar la fabricació d'una manera sense precedents al segle XVIII. Les invencions més conegudes van ser la màquina de vapor i la filadora jènua. La burgesia trobava el mode de producció feudal massa restrictiu i volia canviar i controlar les relacions de producció.
La Revolució Francesa va portar la burgesia al poder per primera vegada a la història. Al segle XIX, la burgesia ja havia assumit el control total de les relacions de producció a diversos països d'Europa. La classe terratinent va haver de o bé comprometre's per a una dissolució gradual o bé ser destruïda directament per l'agitació política. Aquesta classe no podria perdurar a Europa, incapaç de resistir l'absorció a l'economia capitalista.
L'avenç de la ciència i la tecnologia es va fer encara més ràpid al segle XIX. Va donar lloc al que anomenem avui sovint Revolució Industrial. La producció de màquines a gran escala o la producció en massa va esdevenir la característica dominant del sistema econòmic en diversos països europeus. Els nous mitjans de producció potents eren propietat de la classe capitalista; i la massa de treballadors industrials o del proletariat va augmentar per tal de construir-los. Les relacions de producció eren bàsicament entre la classe capitalista i el proletariat, i la primera en tenia el control.
El Manifest comunista de 1848 va assenyalar que els èxits materials del capitalisme van superar en un període molt curt de temps tots els de les civilitzacions anteriors, i això en nombroses vegades. Igualment va assenyalar que havia aparegut una economia mundial, els països capitalistes eren capaços de bombardejar a tots els països endarrerits amb les mercaderies de la producció capitalista.
Però el missatge fonamental del Manifest era que la classe capitalista també havia convocat a la vida el seu propi enterramorts, el proletariat. La societat capitalista s'estava dividint cada cop més i més en dos grans camps, el del capital i el del treball. Per primera vegada en la història de la humanitat, havia sorgit una classe explotada amb la capacitat no només d'enderrocar la classe que la domina, sinó també de vincular-se amb altres classes explotades en una lluita d'emancipació per a construir una nova societat socialista.
En presentar les lleis internes del moviment del capitalisme i la seva evolució, Marx va realitzar el seu treball més important a El capital, que tractarem en un capítol posterior. En les grans línies del materialisme històric, Marx i Engels van posar en evidència el caràcter social dels mitjans de producció (que són en primer lloc el treball concentrat) i el caràcter privat de l'apropiació per part de la classe capitalista.
Marx va posar en evidència l'extracció de la plusvàlua (valor del treball no remunerat per sobre del treball remunerat o dels salaris) que condueix a l'acumulació inevitable dels mitjans de producció o del capital productiu en mans de la classe capitalista i a la crisi relativa de la sobreproducció que en resulta. Consegüentment, els obrers es veuen obligats a alçar-se i lluitar pels seus interessos de classe; primer a través dels sindicats i posteriorment a través dels partits polítics.
Just abans de finals del segle XIX, el capitalisme es va convertir en un capitalisme monopolista en alguns països. Cada cop més, al segle XX, va trobar en l'exportació de capitals diferents de les mercaderies la solució a la sobreconcentració de capital. Va ser el torn de Lenin d'estudiar i explicar aquest nou fenomen, que va anomenar imperialisme modern, l'etapa més elevada i final del desenvolupament capitalista.
Va dir que de la mateixa manera que l'antiga forma de capitalisme va portar les rivalitats capitalistes a esclatar en guerres, l'imperialisme modern conduiria a rivalitats més amargues que esclatarien en guerres més importants. Però aquestes guerres, va assenyalar, són autodestructives i portarien a trasbals socials i a una guerra civil revolucionària. Va descriure l'imperialisme modern com la vigília de la revolució social i va demanar convertir la guerra en revolució.
La primera guerra interimperialista, la Primera Guerra Mundial, va resultar en la victòria de la primera revolució socialista al més feble dels països imperialistes, Rússia. La Segona Guerra Mundial va tenir com a resultat la victòria del socialisme a diversos països i l'auge dels moviments nacionals contra l'imperialisme i el colonialisme a les colònies i semicolònies. Per tant, en recórrer a l'imperialisme modern, el capitalisme no ha fet més que ajornar temporalment la seva desaparició a la seva pròpia terra natal i ha fet possible no només el moviment anticapitalista (antiimperialista) mundial, sinó també l'ascens del socialisme.
El mode de producció socialista, que contrasta fortament amb el mode de producció capitalista, implica principalment la propietat pública dels mitjans de producció. En les circumstàncies concretes dels països que fins ara han esdevingut socialistes hi ha hagut, però, concessions transitòries a la propietat privada dels mitjans de producció, especialment en el cas dels camperols i fins i tot d'alguns empresaris capitalistes. Totes les indústries estratègiques, els béns productius adquirits indegudament pels buròcrates, les granges capitalistes i les fonts de matèries primeres estan definitivament nacionalitzades als inicis de la societat socialista. En la mesura en què hi ha vestigis considerables del feudalisme, és prudent tant políticament com econòmica dur a terme una reforma agrària democràtico-burgesa. Això significa la distribució gratuïta de la terra als pagesos. Durant un període de temps, la seva propietat individual s'elevaria al nivell de propietat cooperativa o col·lectiva.
El procés de dissolució de la propietat privada de la terra entre els pagesos es suavitza amb l'educació, la introducció de màquines agrícoles i d’altres mitjans moderns, el desenvolupament d'indústries localitzades i l'augment de la capacitat de les indústries nacionals per absorbir aquells que podrien ser desplaçats de les granges. No obstant això, a les granges col·lectives, petites parcel·les privades s'adjudiquen als camperols per a la jardineria a fi de servir a la vegada a l'ús domèstic, el gust privat i un cert nombre d'intercanvis localitzats.
Les concessions acordades a alguns empresaris capitalistes privats i fins i tot comerciants privats solen tenir una vida més curta que les que s’estableixen amb els pagesos. Aquestes concessions s’acorden en funció de diferents consideracions, segons les condicions concretes. En qualsevol cas, la raó econòmica més important és que les habilitats empresarials i professionals i les petites instal·lacions comercials generalitzades continuen sent útils, després que totes les altes esferes l'economia ja són socialistes. Només serà un lideratge insensat el que fomenta l'expatriació de persones, sobretot quan aquestes tenen habilitats a aportar. La societat comunista és, en aquest instant, encara massa llunyana perquè qualsevol materialista dialèctic i històric pugui elaborar-ne els detalls. N'hi ha prou de conèixer els principis bàsics i les grans línies del futur comunista. Tot i que alguns escrits de Marx i Engels afirmen que el socialisme és la primera etapa del comunisme, Lenin -afavorit per altres experiències revolucionàries proletàries- va dir que el socialisme prendria tota una època històrica. En qualsevol cas, podem dir que els èxits socioeconòmics, polítics i culturals del socialisme preparen el camí per a la societat comunista.
En la societat socialista, el benefici privat cessa bàsicament i després completament. Però el benefici social pren el seu lloc. A la Crítica del programa de Gotha, Marx va desmentir a fons la idea de “distribució igualitària dels fruits del treball” com a massa simple i sense sentit. En el mode de producció socialista, els ingressos per sobre dels salaris es repartiran de la manera següent: 1) l’expansió de la capacitat productiva, in no pas la simple reproducció del capital o la simple substitució de la depreciació; 2) l’augment de fons per al benestar públic (habitatge públic, transports públics, guarderies, hospitals, escoles, teatres, biblioteques, parcs, instal·lacions recreatives, etc.); 3) l’administració, i 4) la defensa.
Els beneficis privats que, en les circumstàncies actuals, es troben mal assignats, congelats en actius improductius o malgastats en despeses luxoses i ostentoses d'uns quants, deixaran d'existir. També ho seran els costos inútils i excessius de l'administració, com els salaris inflats, les indemnitzacions i les bonificacions per als patrons i els costos innecessaris de la competència econòmica privada i les insolvències.
La possibilitat de la societat comunista rau en la capacitat impressionant dels mitjans de producció en massa moderns, accelerats pel progrés acumulat de la ciència i la tecnologia i sense obstacles pel motiu del benefici privat; en l'augment constant dels salaris reals o del poder adquisitiu dels treballadors, i en la ràpida expansió dels equipaments de benestar social. Fins i tot es pot reduir el temps de treball per permetre a la gent participar en activitats més culturals i d’altres útils i d’aquesta manera integrar-se bé. Així, el treball en si mateix deixa de ser una càrrega diària i esdevé una alegria.
La capacitat productiva d'alta tecnologia del món actual dominat pels imperialistes d'avui és suficient per eradicar la pobresa. Però la riquesa creada pel poble li és extreta a través de les relacions explotadores d'obtenció de la producció. Els mites de l'escassetat i els límits al creixement són igualment estesos i el medi ambient és devastat per al lucre privat. Si els Estats Units d'Amèrica es tornessin socialistes avui, no només eliminarien permanentment el seu problema d'atur i pobresa per a una part considerable de la seva població (20 %), sinó que facilitarien i accelerarien el creixement d'altres països a la vegada.
De totes maneres, l'alta tecnologia accelera la crisi de superproducció del sistema capitalista mundial i crea a un ritme més accelerat les condicions per la resistència del poble a l'imperialisme i al neocolonialisme i per a l'avenç irrefrenable del socialisme a través dels meandres de la història. Les relacions de producció capitalistes són cada vegada més incapaces de contenir el creixement de les forces de producció.
La superestructura de la societat consisteix en les idees, les institucions i les àrees d'activitat situades per sobre del mode de producció. La filosofia, les arts i les ciències, la política, la teoria econòmica, la jurisprudència, la religió, la moral i altres pertanyen a la superestructura. Les institucions, el personal i les activitats de la superestructura es mantenen per l'excedent generat pel mode de producció.
La superestructura es basa en el mode de producció. El primer reflecteix el segon. En general, la base material de la societat determina la superestructura. Així, el nivell de desenvolupament cultural i els corrents de pensament dominant en una societat són l’expressió del mode de producció de base.
Tot i que es pot dir que el mode de producció és primordial per a la superestructura, el marxisme va més enllà quan afirma que interactuen. En determinats moments, la superestructura pot restringir el creixement del mode de producció. I en altres ocasions, el primer pot accelerar el segon. De la mateixa manera que les idees reaccionàries poden romandre a la superestructura, les idees progressistes poden sorgir-hi abans de la transformació real del mode de producció.
Les contradiccions en el mode de producció es reflecteixen en contradiccions en la superestructura; i els segons influeixen en els primers. El marxisme engloba la complexitat i les relacions dialèctiques del mode de producció i la superestructura. Fuig del determinisme econòmic, del dictat unilateral del sistema econòmic sobre la superestructura.
De totes les institucions i organitzacions de la superestructura d'una societat de classes, l'estat n’és la forma més elevada. És el més potent i el més complet. Reclama l'obediència de tots els habitants del seu territori, i té els mitjans per fer complir aquesta obediència.
Els defensors de l'estat burgès el presenten com un instrument supraclassista dedicat al bé general i sovint discuteixen sobre les formes de govern per enfosquir el caràcter de classe de l'estat. Així, l'estat esclavista atenenc es coneix de manera simplista com “el bressol de la democràcia” simplement perquè en determinats períodes l'assemblea general o l'assemblea representativa d'aristòcrates propietaris d'esclaus i homes lliures dominava en lloc d'una autocràcia o oligarquia al capdavant del govern. Completament enfosquit queda el fet essencial que aquesta anomenada democràcia era el domini de la classe propietària d'esclaus sobre una gran massa d'esclaus i altres persones.
En aquest sentit, una congregació eclesiàstica de l'Edat Mitjana també es podria considerar una democràcia. En aquesta línia, molts historiadors burgesos anomenen la Carta Magna Libertatum del segle XIII com una fita de la democràcia. En aquest document, el monarca feudal d'Anglaterra es comprometia a consultar amb els barons feudals abans d'exigir nous impostos.
Per als marxistes, la consideració més important a l'hora de caracteritzar un estat és saber quina classe ostenta el poder efectivament. Per a ells l'estat és l'instrument especial de coacció de classe sobre una altra classe per tal de realitzar un determinat tipus de societat. És la institució de la superestructura que preserva les relacions de producció en la base material de la societat. Es compon essencialment de l'exèrcit, la policia, els tribunals i les presons, els mateixos aparells que el teòric polític burgès designaria com la garantia de l'ordre públic per al bé comú.
L'estat va sorgir amb la societat de classe explotadora. En el llarg, llarg període del comunisme primitiu, només hi havia l'autoritat del clan, d’un líder tribal o d’un consell d'ancians. La comunitat era tan petita que els líders o ancians estaven a prop dels seus seguidors i junts podien prendre decisions fàcilment quan era menester. Contràriament a la presentació idíl·lica de la societat primitiva, el líder de vegades podria ser abusiu. Però certament encara no era el representant de cap classe explotadora dirigent.
Tots els homes eren guerrers en interès de la comunitat, i normalment no hi havia cap cos especial d'homes que fessin funcions militars a temps complet. Encara no hi havia mitjans de producció que poguessin ser monopolitzats per qualsevol classe, ni hi havia productes excedents per a sostreure. Tota la comunitat va haver de lluitar junta per assegurar la seva subsistència.
Tenint en compte el nivell extremadament baix del seu mode de producció, el comunisme primitiu tenia una superestructura molt rudimentària. A part dels seus pensaments pràctics relacionats amb la producció, els pobles primitius tenien creences supersticioses que anaven des de l'animisme i la màgia al politeisme passant pel culte als avantpassats; creaven melodies rítmiques sense complicacions i dibuixos plans i infantils.
No eren alfabetitzats. La societat no podia generar el producte excedent per donar suport a cossos especials dedicats a diversos dominis d'activitat, més enllà que la més simple divisió del treball en la producció econòmica.
A mesura que avancem sobre la superestructura de les diverses formes de societat, tingueu en compte que sembla que diferenciem absolutament una forma de societat d'una altra. Això és així perquè el nostre interès principal ara és presentar les característiques bàsiques de cada tipus de superestructura. Quan ens ocupem de la transformació social, prestarem la deguda atenció al fet que l'embrió d'una forma posterior de societat es troba necessàriament al si d’una forma de societat anterior; això és cert tant pel que fa al mode de producció com pel que fa a la superestructura.
La classe esclavista va construir l'estat per primera vegada en la civilització. Tant si hi havia tirania (autocràcia) com si hi havia una assemblea representativa de propietaris d'esclaus al capdavant, l'estat esclavista mantenia les relacions de producció per les quals els amos esclavistes dominaven els esclaus. Això va ser cert des de les civilitzacions orientals més antigues fins a l'Imperi Romà.
Com a instrument coercitiu del domini de classe, l'estat esclavista vetllava perquè la classe explotada dels esclaus fos constantment reposada per persones que no podien pagar els seus deutes, violaven les lleis contra la propietat o eren capturades d'altres comunitats. L'estat esclavista va igualment entrar a construir un imperi amb el propòsit d'aconseguir esclaus, botí i tributs. Aquests imperis anaven des del més petit, el qual una ciutat-estat en dominava d’altres, fins al més gran dels romans.
Amb la societat ja capaç de crear producte excedent, es van desenvolupar institucions i activitats diferenciades en la superestructura. Grups d'individus com polítics, escrivans, funcionaris administratius, sacerdots, filòsofs, mestres d'obres, poetes, pintors, escultors, altres artistes i professionals van aparèixer principalment al servei del sistema imperant.
Per a la brevetat, citem només les realitzacions més remarcables de la societat esclavista amb gran influència en la tradició occidental. Els hebreus van avançar a través de l'Antic i el Nou Testament amb més vigor el concepte de religió monoteista, un avenç sobre el politeisme altament irracional, i el culte a l'emperador. Els grecs van aportar la filosofia natural, grans obres de poesia (especialment l'èpica i el drama) i una arquitectura excel·lent. Els romans es van acontentar en desenvolupar els èxits culturals dels grecs, elevant a un nivell nou i superior l'art de l'administració i la jurisprudència.
Les societats feudals sorgides de l'enfonsament i la fragmentació de l'Imperi Romà tenien, per descomptat, l'estat feudal com a característica principal de la seva superestructura. A mesura que els pobles emancipats i els esclaus es van establir i van desenvolupar un mode de producció feudal, l'estat feudal va sorgir per mantenir les relacions de producció mitjançant les quals una jerarquia d'aristòcrates terratinents dominava les masses de serfs i altres persones.
Una característica sorprenent d’aquesta superestructura va ser el monopoli ideològic de què va gaudir l'Església catòlica. Durant l'enderrocament de l'Imperi Romà, el cristianisme havia aconseguit estar a banda i banda del conflicte. Va ser la religió d'estat de l'Imperi des del segle IV i els missioners cristians es van desplegar entre les nacions i els pobles sotmesos. Privats de qualsevol ideologia o cultura superior a la del seu adversari, els pobles sotmesos van adoptar el cristianisme. Així, la cristiandat es va imposar a Europa.
El clergat catòlic va conrear la unió de l'església i l'estat i també la idea que Déu és la font de tota autoritat. Aconsellaven els sobirans feudals i instruïen els fills de la reialesa i de la noblesa. L'organització eclesiàstica era encara més extensa que el sistema administratiu de l'estat. La parròquia es localitzava als pobles i els sacerdots d'alguna manera eren essencials per a determinades funcions de govern, especialment la recaptació d'impostos.
Cooperant amb l'església, els governants seculars havien de lluitar no només amb el clergat de la societat sinó també amb el papat assentat a Roma. Llevat de certs períodes d'extrema corrupció, disbauxa i pèrdua d'autoritat, el papat era el poder internacional efectiu que dominava les societats feudals. L'imperi de Carlemany va ser foc d’encenalls. El Sacre Imperi Romanogermànic va existir des del segle X fins a la seva fi al segle XVI. Va ser una còpia grotesca de l'Imperi Romà original a la llarga, però va mantenir els estats feudals europeus sota el paraigua de la cristiandat.
En la primera meitat del mil·lenni cristià, des dels segles V fins al X, l'Església es va concentrar en el catecisme. El nivell d'educació més elevat només estava disponible per als monjos i consistia principalment en l'estudi de la Bíblia. Excepte per al que servís a la ideologia cristiana, les obres filosòfiques, protocientífiques i literàries de Grècia i Roma foren suprimides.
Com diria Engels, la filosofia natural estava subordinada a la teologia. El que era més preuat de filosofia d’aquella època era la metafísica. Per ser precís, només l'adaptació agustiniana del neoplatonisme (Plotí) es va propagar fins a finals del segle XIII. Tomàs d'Aquino va fer una adaptació de l'aristotelisme en base a materials secundaris, els comentaris de l'erudit islàmic Averroes. No existia cap universitat a la cristiandat fins que es va establir la Universitat de París al segle XI. Però la principal d’entre elles encara era teològica i metafísica. Un aprenentatge secular més avançat i un aprenentatge clàssic antic estaven disponibles a les escoles de l'Espanya islàmica, a la Sicília normanda o als cercles acadèmics de Constantinoble.
El monopoli catòlic romà de la superestructura a totes les societats d'Europa occidental va ser finalment soscavat per la creixent virulència del conflicte entre l'estat i els interessos seculars, el Renaixement italià que va promoure la literatura humanista secular reproduint les obres paganes del passat, la Reforma i l'ascens dels moviments del protestantisme, l'auge de la investigació científica i, per descomptat, l'auge de la burgesia manufacturera i comercial. En la mesura que el mode de producció capitalista es va apoderar de determinades parts d'Europa, la burgesia naixent va rebre drets polítics concedits per les autoritats feudals. Això va passar a la Itàlia dividida on les ciutats que més es van beneficiar econòmicament de les croades religioses i del comerç mediterrani es van convertir en comunes republicanes i van ser responsables de la seva pròpia economia i defensa, ja al segle XIII.
Però va ser per primera vegada durant la guerra civil a Anglaterra, al segle XVII, que una burgesia florint va fer un intent poderós per aconseguir el seu propi poder polític al si d’un gran país europeu. La Revolució Francesa va ser finalment la culminació dels llargs esforços de la burgesia per apropiar-se del poder estatal. Contra una noblesa i un clergat extremadament resistents, la burgesia, juntament amb les altres classes de la societat francesa, van reeixir a enderrocar el poder feudal.
En revolucionar la superestructura feudal, la burgesia va promoure l'idealisme subjectiu (empirisme a Anglaterra i racionalisme al continent); la idea de la il·lustració i el progrés racional, laic i científic; la democràcia liberal (sota consignes com la llibertat, la igualtat i la fraternitat) i la separació de l'església i l'estat, i la teoria econòmica de la lliure competència (un avenç del mercantilisme, pel qual el monarca feudal i la burgesia nacional treballaven colze a colze mitjançant els monopolis comercials estatals i les concessions a la burgesia).
La burgesia d'Europa occidental va aprofitar l'alçament armat obrer de 1848 per reprimir el poder feudal a gran escala i, alhora, ofegar la classe obrera i continuar aprofundint la revolució industrial. Després d'apoderar-se del poder de l'estat, la burgesia el va utilitzar per a controlar la classe obrera i suprimir qualsevol resistència a l'explotació capitalista.
Compromesa amb una aristocràcia terratinent en decadència, la burgesia va tornar a les velles idees i es va retractar de les seves blasfèmies contra l'església i la religió. Per descomptat, va continuar aprofitant la ciència i la tecnologia per impulsar el creixement de les forces productives. Però fins i tot en aquest sentit, l'avenç de la ciència i la tecnologia ha estat subordinat i restringit pel procés de maximització dels beneficis. Les forces productives han estat destruïdes repetidament a través de les crisis econòmiques i les guerres, per no parlar del malbaratament de consum en els períodes d’expansió que van provocar totes les crisis subsegüents.
En l'era imperialista del capitalisme, enmig de la qual ens trobem, la llibertat individual i la lliure empresa segueixen sent les paraules clau de la classe capitalista en les seves teories i propaganda dominants. Però el fet és que masses d'individus senceres (el proletariat i altres classes explotades) són oprimides i explotades pels estats capitalistes i els seus estats clients. És el capitalisme monopolista i no la lliure empresa el que en realitat vulnera els drets de la gent en el món capitalista.
En comparació amb la superestructura del feudalisme, la del capitalisme és clarament més avançada. Sota el feudalisme, la millor educació només era accessible als fills de la noblesa i de la burgesia en les escoles dirigides per clergues. Sota el capitalisme, hi ha una educació pública universal a primària o fins i tot al batxillerat, així com universitats estatals i tota mena d'escoles privades laiques a tots els nivells. Els mitjans d'informació i educació també s'han expandit enormement gràcies a l'avenç de la ciència i la tecnologia.
Les necessitats del mode de producció capitalista són satisfetes per la superestructura, en termes de formació d’un nombre més gran d’homes i dones en les diferents professions. Això no és només per augmentar la producció amb l’objectiu del lucre directe o indirecte, sinó també per estrènyer o enganyar les classes explotades. Mentre que les classes altes de la societat del món capitalista tenen un caràcter cosmopolita, de tipus “cultura pop” difosa entre les masses consistent en obres trivials que promouen els valors individualistes sobre l’afany de fer diners, el sexe i la violència. Aquest totalitarisme de la classe capitalista sobre les masses explotades en el camp de la cultura es presenta com una marca distintiva de la llibertat. Es contraposa a la unitat ideològica i política revolucionària de les masses explotades.
Els habitants de la societat capitalista econòmicament avançada d'avui poden presumir d'un estil de vida i de possessions cridaneres molt per sobre del nivell d'ingressos dels obrers i pagesos i fins i tot de les classes mitjanes i baixes de les colònies i semicolònies. Però cal dir que la capacitat dels treballadors nord-americans d'aconseguir comoditats satisfaents, sovint a través d’una hipoteca, es basa en l'explotació imperialista d'altres nacions, mentre que la crisi de la sobreproducció i la sobreacumulació de capital encara no es tradueix en estancament econòmic i atur massiu, fins i tot en els països capitalistes.
En el mode de producció capitalista s'està produint avui una crisi econòmica sense precedents. Això es reflecteix en una crisi creixent de la seva cultura. Hi ha un gran malbaratament de recursos i amenaces greus per a la humanitat en la rivalitat i la cursa d’armaments entre un poder imperialista i un altre de social-imperialista, la competència ferotge entre els països capitalistes, i les demandes dels països i pobles del tercer món per a l'emancipació i el desenvolupament. Tot això està posant a tots els països capitalistes en una situació difícil.
La societat socialista ha sorgit fa tan sols unes dècades, l'any 1917. Però ha donat lloc a realitzacions materials productives que, per a la burgesia, van prendre diversos segles a realitzar. Sobre aquesta base, una superestructura socialista està florint. Fins i tot a la Unió Soviètica, que ha retrocedit cap al capitalisme d'estat monopolista, no es pot negar que el que abans va aconseguir mitjançant el socialisme és tan gran que li permeti continuar enfrontant-se als Estats Units durant la Guerra Freda.
Les societats socialistes han aparegut fins ara en països amb un endarreriment on el feudalisme s’havia retardat. Així, els estats socialistes han pres la forma de la democràcia popular, amb l'aliança d'obrers i camperols com a base política principal. Paral·lelament, s'exerceix la dictadura del proletariat per a desarmar les classes explotadores. És la ideologia, la política i l'organització proletària marxista les que prevalen, fins i tot quan les reformes democràtiques burgeses com la reforma agrària s'han d'emprendre durant un temps en un període de transició.
El partit comunista és el principal propagador i aplicador del marxisme en una societat socialista i és preeminent en l'estat socialista perquè ha estat el líder en la transformació de la vella societat i en la revolució proletària contínua. Així, a la Xina fins avui, partits i associacions no comunistes diversos continuen existint i estan representats al Consell Consultiu Popular i al Congrés Nacional del Poble.
Totes les llibertats formalment garantides en una constitució liberal democràtica es traslladen a una constitució socialista, amb la diferència crucial que la dictadura del proletariat i l'aliança bàsica de la classe obrera i la pagesia es mantenen i la burgesia i la classe terratinent són privades de la llibertat d’explotar i oprimir el poble sota l'aparença de la llibertat individual i el dret a la propietat de béns, inclosos els mitjans de producció.
Mentre el poble aconsegueix la llibertat real, només un nombre relativament reduït (un grapat) d'explotadors i contrarevolucionaris perden o tenen restringida la seva llibertat en funció de la seva culpabilitat política o criminal. A diferència de l'estat burgès, l'estat socialista admet francament que és una dictadura de classe contra els seus enemics de classe tot mentre és l'instrument democràtic del poble.
La llibertat de pensament i de creença es respecta als països socialistes. El marxisme manté el punt de vista científic i optimista segons el qual les idees correctes sorgeixen a través del debat i de la persuasió democràtica i mitjançant la pràctica social on les idees són posades en pràctica i verificades. Al si del partit comunista, no s'adopta cap línia ni política sense discussió democràtica. En la societat en general, la llibertat d'adherir-se a qualsevol idea o creença és més àmplia, a excepció de tot acte de violència manifestat contra l'estat socialista i de tot esforç contrarevolucionari restaurador de les classes explotadores al poder.
La perspectiva materialista i científica del marxisme és favorable a l’avenç ràpid de la ciència i de la tecnologia, no pel bé del benefici privat sinó del benefici social. El que passa en primer lloc en la transformació socialista dels mitjans de producció, és l'eliminació dels lligams que els imposaven els interessos egoistes i estrets de les classes explotadores. Així, avui som testimonis d'una Xina, extremadament endarrerida fa només tres dècades, que s'apropa ràpidament als estàndards més avançats de ciència i tecnologia per a l'agricultura, la indústria i la defensa.
La qualitat de vida de les grans masses d'obrers i pagesos millora d'acord amb l'expansió de la producció socialista. L'educació a qualsevol nivell està oberta als treballadors i camperols i als seus fills sense cap cost. Els nous herois de la cultura són els obrers, els pagesos, els soldats i els intel·lectuals revolucionaris. Nous valors recorren les obres d'art i les lletres. Al mateix temps, es fomenta l'aprenentatge del passat i de la situació a l'estranger per atendre les necessitats actuals de la societat socialista.
El socialisme com a forma de societat encara és relativament nou, però els seus èxits tant en la base material com en la superestructura, ja són gegantins. Caldrà tota una època històrica abans de passar al comunisme. També podem dir que el socialisme cerca els seus propòsits, la missió històrica del proletariat, a un ritme accelerat quan l'imperialisme modern hagi estat derrotat.
Els marxistes assenyalen el marc de l'estat com la característica més decisiva de la transició del socialisme al comunisme. Mentre existeixi l'imperialisme i mentre hi hagi encara un perill intern de restauració capitalista, no es pot esperar que les societats socialistes baixin la guàrdia i dissolguin els instruments de coacció mitjançant els quals el proletariat pot controlar i eliminar la burgesia com a classe.
Aquells que són capaços de pensar només en termes de poder estatal presocialista no poden imaginar com l'estat es podria ser dissolt un dia. Ho qualifiquen d’impossible i d’utòpic. El que agreuja el seu desconeixement de la definició marxista de l'estat com a instrument de coacció de classe és que pensen injustament que el marxisme prescriu la fi de tota autoritat en el comunisme. Això no és marxisme sinó anarquisme.
Nosaltres podem dir de la manera més general que encara existirà alguna autoritat en la societat comunista. Però certament no serà una autoritat amb aparells coercitius per al benefici privat de cap classe o grup explotador. Fins i tot en la seva primera etapa, el socialisme ja ha demostrat que hi pot haver una mena d'estat que encara utilitza els aparells coercitius contra els seus enemics, però que ha posat fi a les relacions productives i socials per les quals un petit nombre de persones pertanyents a una classe estreta poden explotar les masses de persones que pertanyen a una altra classe.
Si disposem de més temps, la societat socialista pot generalitzar el nivell de vida i d’educació de la classe mitjana-alta actual. Si tal fos la condició de la gent en tota la societat, els instruments de coacció de classe continuarien sent necessaris? Els delictes contra la propietat per necessitat econòmica es reduirien a zero, ja que la majoria dels delictes i casos judicials actuals es relacionen amb la propietat i la pobresa.
El llarg període del socialisme crearà no només les condicions econòmiques sinó també aquelles relacions socials, polítiques i culturals que faran possible una societat sense classes, el comunisme.
Una societat es troba madura per a una transformació radical quan les forces de producció han crescut fins al punt que ja no poden ser contingudes per les relacions de producció donades. En certa manera, la closca de la societat esclata. La crisi socioeconòmica condueix a una crisi política al si de la qual la classe dirigent és incapaç de governar com fins llavors, el poble desitja canvis revolucionaris i hi ha un partit revolucionari prou fort com per liderar la revolució.
En aquestes condicions, la lluita entre la classe dirigent i la classe dominada s'intensifica. La classe dirigent intenta preservar les relacions de producció obsoletes i suavitzar o suprimir la classe dominada. La segona està decidida a enderrocar la classe dirigent i pretén canviar les velles relacions de producció.
La lluita de classes s'eleva del mode de producció a la superestructura i al conjunt de la societat. La classe dirigent intenta fer ús de la superestructura, en particular de l'estat, per tal de preservar les relacions de producció obsoletes. Així mateix, la classe dominada intenta fer ús tant com pot de la superestructura i s’afanya a crear els mitjans polítics i culturals al seu favor. Així, la superestructura esdevé un camp de lluita de classes.
En el transcurs de la lluita de classes, es poden produir reformes o revolucions. En determinades circumstàncies, les relacions de producció encara poden ser ajustades i es poden atorgar concessions a la classe governada. O bé simplement la classe dirigent pot negar-se a fer reformes, fins i tot quan encara siguin possibles, i provocar així un trastorn revolucionari que pren la forma d'una revolució armada per part de la classe dominada. Les condicions també poden arribar fins al al punt que les simples reformes ja no ja no serien suficients per preservar les relacions de producció.
L'arma definitiva de qualsevol classe dirigent per mantenir el seu domini de classe és l'estat com a instrument de coacció. S'utilitza obertament per reprimir la classe governada quan tots els mitjans de persuasió com el parlament i altres institucions civils no aconsegueixen apaivagar la classe dominada.
Davant la flagrant repressió armada per part de l'estat, la classe dominada es veu induïda a resistir i a organitzar el seu propi partit revolucionari i la seva pròpia força armada. Si la classe dominada no lluita pas, continua essent dominada per unes relacions de producció obsoletes i pel poder estatal de la classe explotadora. Però la tendència de la classe dominada a lluitar pels seus propis drets i interessos sempre romandrà present. Si la classe governada opta per lluitar i organitza una força armada, llavors està decidida a canviar les relacions de producció i a establir una societat completament nova.
L'esclat d'una revolució armada depèn de les condicions objectives del mode de producció i de com els dos bàndols de la lluita de classes maniobren conscientment en l'ús de la superestructura. També és igualment possible que el lideratge de la classe explotada sigui cooptada o derrotada per la classe dominant durant algun temps, de manera que la classe cooptant o guanyadora (la classe dirigent) pugui organitzar les relacions de producció, ja sigui mitjançant una nova reacció ja sigui a través d’una sèrie de reformes per reforçar la reacció.
El reformisme rebutja la teoria i la pràctica de la revolució social, especialment aquella que comporta l'enderrocament armat de l'estat reaccionari. És un sistema de pensament que insisteix a dur a terme una sèrie indefinida de reformes per a millorar la societat de classes explotadora i opressora vigent.
La història ha mostrat que, independentment dels desitjos dels reformistes, la crisi política al si d’una societat capitalista pot conduir al moment d’incitació que desencadena l'acceleració i el clímax del procés revolucionari de presa del poder polític. També ha demostrat que en una societat subdesenvolupada i semifeudal, amb una gran població pagesa, la crisi socioeconòmica i política crònica proporciona la base per a una guerra popular prolongada d'encerclament de les ciutats des del camp.
En el marxisme, la presa armada del poder polític per part d'una classe oprimida i explotada és la tasca central de la revolució i constitueix el preludi necessari vers una revolució social integral. Sense el poder polític entre les seves mans, el proletariat no pot pas fer la revolució social. Aquesta revolució social comporta essencialment la transformació total de les relacions de producció. També implica un procés prolongat de transformació total de la superestructura, per tal que es correspongui i, per tant, millori les relacions de producció.
La missió revolucionària històrica del proletariat no es limita a la presa del poder armat. S'estén al llarg d'un llarg període de lluita des del canvi de poder polític fins al període de la revolució i la construcció socialistes fins a l’albada del comunisme. És una confusió de l’esperit burgesa o feudal o una mala interpretació del marxisme reduir la revolució social a un mer espasme de violència.
La concepció marxista de la violència revolucionària com a dret sobirà del poble contra l'opressió no és pas diferent a aquella dels liberals demòcrates. Aquest dret sempre es manté implícitament o explícita en les constitucions liberal-democràtiques. L'única diferència rau en els objectius: el marxista vol el socialisme i el liberal demòcrata vol el capitalisme.
La revolució social és una empresa de masses conscient. El marxisme rebutja una sèrie de teories falses en aquest sentit. Entre, es troba la teoria de la inevitabilitat mecànica, la teoria de les masses espontànies i la teoria segons la qual són els grans individus més que les masses qui fan la història.
La teoria de la inevitabilitat mecànica posa la classe dominada en una posició passiva de no fer res conscientment per canviar les relacions de producció perquè és el creixement de les forces productives el que inevitablement canviarà les relacions de producció.
El que amaga aquesta teoria de la inevitabilitat mecànica és el fet que la classe dirigent té un control conscient previ no només de les relacions de producció sinó també de la superestructura. Aquesta pot prolongar unilateralment les relacions de producció si la classe explotada no fa una resistència efectiva. Això explica que fins al segle XVI les relacions amo-esclau a les Amèriques poguessin existir paral·lelament a les relacions entre senyors-serfs així com a les relacions entre capital-treball. Fins ara, encara queden restes de societats comunals primitives, esclavistes i feudals a les parts més endarrerides del món. En moltes colònies i semicolònies, el feudalisme i el semifeudalisme persisteixen a gran escala.
La teoria de les masses espontànies postula que la classe governada, sense cap lideratge conscient i sense una ideologia, un programa i una força organitzada definits pot transformar la societat en una de nova. Es tracta d’una noció anarquista. Amaga altra vegada el control previ de la classe dominant de les relacions de producció i la superestructura. El mínim que podem dir, és que les masses no organitzades finalment es veuen indefenses davant la classe dirigent altament conscient i altament organitzada, que està al comandament d'un gran nombre de personal armat que pot prevaldre sobre els alçaments espontanis de les masses.
Directament oposada a la teoria de les masses espontànies és la teoria segons la qual són els grans individus més que les masses qui fan la història. El punt de vista marxista és que el poble és la força motriu i els constructors de la història i que els grans individus com a líders són, en el millor dels casos, els representants dels grans moviments de masses. La brillantor dels dirigents pot ajudar a accelerar l'avenç d'un moviment; o la seva pèrdua pot retardar aquest avenç. Però mentre existeixi un moviment de masses conscient i ben organitzat, una estructura de direcció pot substituir dirigent líder tan bon punt cau o es perd. El marxisme requereix un lideratge correcte i la participació de masses en la realització de la revolució.
Quan parlen del poble com una força motriu i creador de la història, els marxistes es refereixen a la direcció d’una sola classe, acompanyada d’altres classes explotades i oprimides que s’alcen contra la classe dominant. Aquesta classe única ha de ser capaç de reunir sota el seu lideratge altres classes i estrats contra la classe dirigent.
Àmplies organitzacions i grups d'interessos diversos es desvetllen i mobilitzen contra la classe dirigent, i l'exèrcit revolucionari recluta combatents entre les amples files del poble. Per servir d'avantguarda de la revolució, la classe dirigent té un partit polític amb una ideologia progressista, un programa polític i una sòlida organització de quadres i de membres conscients i conscienciats.
Davant d'una classe dirigent com la burgesia, que és molt conscient dels seus interessos de classe i disposa d'un conjunt complex de mitjans molt desenvolupats per tergiversar o esclafar qualsevol intent de transformació social radical, el proletariat com a classe dirigent ha d'entendre el relació adequada entre persones, classe, partit i quadres o dirigents.
Repassem ara les transformacions socials tal com s'han produït en la història de la humanitat.
En temps primitius, la comuna de clan del paleolític va conèixer un període d’endarreriment durant un període dolorosament llarg. En aquest sentit, podem observar fàcilment el paper primordial que les forces de producció, en particular els mitjans de producció en aquesta etapa de l'existència humana, que van jugar en el desenvolupament de la societat. La societat neolítica de clan o tribu extensa només podia sorgir sobre la base del perfeccionament i la millora de les eines de pedra. Va caldre un altre període dolorosament llarg per aconseguir-ho.
La cruesa i la petitesa de les forces de producció i la fragilitat reflexiva de la superestructura han prolongat el procés de transformació social. Havia de passar un llarg període d'evolució social abans que hi pogués haver una revolució social. L'home va haver de lluitar durament per passar de ser una part cega de la natura abans de convertir-se en una part cada vegada més distingible d'ella gràcies al creixement de les forces de producció.
El pas del comunisme primitiu a la societat esclavista va ser possible a partir dels assoliments de la primera. Al si de la societat bàrbara neolítica, les persones van iniciar la ramaderia, l'agricultura, l'ús de metalls durs i la conversió dels delinqüents socials i els captius de guerra en esclaus. Aquestes van ser les forces de producció que van desgastar cada cop més la simple divisió del treball durant el període tardà d'aquelles societats bàrbares, que van aconseguir transformar-se en societats esclavistes.
La societat esclavista es va consolidar i va ampliar la conversió d'homes i dones en una classe d'esclaus procedents de les files dels delinqüents socials i dels captius de guerra per tal de produir productes excedents en benefici d'una classe propietària d'esclaus i del seu seguici civil de sacerdots, escrivans, oficials administratius i altres, així com el seu exèrcit i altres aparells coercitius. Per primera vegada en la història de la humanitat, es van formar les classes i es va crear l’estat per a mantenir el poder polític i econòmic de la classe dominant. La voluntat d’augmentar el producte excedent va impulsar la construcció de la nació i de l’imperi per ampliar les fileres d'esclaus provinents dels captius de guerra.
La majoria dels esclaus es van desplegar principalment als camps per conrear la terra en benefici dels aristòcrates i els homes lliures. L'agricultura es va desenvolupar. Amb l'enorme augment d'esclaus, les relacions de producció amo-esclau van començar a passar de moda. L'opressió i l'explotació van augmentar al mateix temps que es feia més difícil gestionar tants esclaus als camps vastos. Els esclaus van començar a rebel·lar-se. També ho van fer les nacions i els pobles subjugats a l'imperi, ja que es van veure obligats a crear més producte excedent per al governador militar i les arques imperials.
La lluita de classes entre l'aristocràcia propietària d'esclaus i les masses d'esclaus es va intensificar. A mesura que els magnats de l'esclavitud van tendir a acumular esclaus i terres, un gran nombre de petits propietaris lliures que posseïen uns quants esclaus i fins i tot seccions inferiors de l'aristocràcia esclavista van entrar en fallida.
L'Imperi romà va assolir el seu apogeu als segles I i II, però al segle III va iniciar un període prolongat de decadència. L’afebliment i la fragmentació de l'imperi van acabar amb l'emancipació dels esclaus. Ja sigui amb la victòria de les revoltes dels esclaus i les nacions sotmeses, ja sigui per l'adaptació dels propietaris originals d'esclaus a les relacions feudals de producció, grans masses d'esclaus van ser convertides a l'estatus de serfs.
Cal observar que en la transformació d'una societat esclavista en una altra de feudal, la més gran classe explotada no va esdevenir classe dirigent. Però aquesta va obtenir uns guanys substancials. Ja no era presa de costums o lleis que costaven fàcilment la vida als seus membres. A l’inici de la societat feudal, els serfs també sovint tenien la il·lusió de posseir les seves pròpies parcel·les de terra, sempre que treballessin a les terres dels terratinents uns dies determinats. Això va servir per estimular el desbrossament de terres i l'expansió de l'agricultura.
En el mode de producció feudal, la terra és el principal mitjà de producció i els serfs eren principalment les persones productives. Aquestes forces de producció estaven subjectes a les relacions de producció dominades per la classe terratinent o l'aristocràcia feudal. L'Església catòlica romana, que cobrava els delmes, també formava part de la classe dels propietaris. El papa era propietari dels anomenats estats pontificis i els ordes monàstics i les parròquies posseïen terres als estats i colònies europeus. En molts països europeus, l'Església es va convertir corporativament en el major propietari de terres.
Tot i que diversos estats feudals van sorgir de les ruïnes de l'Imperi romà, estaven dominats per una sola ideologia i institució interestatal: la del cristianisme. L'Església i l'estat eren les forces poderoses en la superestructura de la societat feudal europea. Es van unir per defensar el sistema contra enemics comuns, però també tenien conflictes d'interessos.
En el punt àlgid del desenvolupament feudal, ja estaven sorgint seriosos moviments rebels camperols que sovint prenien la forma de moviments heretges. Les croades religioses van tendir al principi a absorbir l’agitació i el malestar pagès i a unificar les monarquies a Europa sota el cristianisme. Però al segle XIII, tant l'Església com l'estat van prendre mesures violentes com les massacres per reprimir els serfs que combinaven resistència antifeudal i heretgia religiosa.
El papat només va simplement manipular els diferents estats feudals per aconseguir el què volia però, de vegades, va trobar-se en desavantatge en un conflicte amb un dirigent secular més intel·ligent. Però al segle XVI, el papat tenia el seu propi exèrcit per fer valer el seu poder als estats pontificis i castigar els camperols rebels. Davant l'auge de l'esperit humanista secular i l'esclat de les rebel·lions camperoles als segles XVI i XVII, l'Església, en cooperació amb l'estat, va ampliar el treball de la Inquisició des de la supressió dels heretges fins a la caça de bruixes a gran escala. L'Església també va instigar repetidament guerres de religió contra els protestants.
A l'Europa occidental, després de la sedentarització dels anomenats bàrbars, cap moviment pagès va aconseguir apoderar-se del poder polític de cap classe terratinent que dominava la societat feudal. A la Xina, alguns moviments camperols van aconseguir el poder polític sobre estats feudals sencers però no van poder anar més enllà de la forma feudal de la societat. Els seus dirigents es van acontentar només en assumir el paper dels propietaris destituïts. Com a la Xina, la pagesia d'Europa no impulsava cap nou mode de producció, encara que estigués moguda per greuges concrets i clars. Només tenien idees vagues del què constituïen les relacions de producció més justes de les existents. Sovint eren provocats per revoltar-se pels lloguers, impostos i altres gravàmens excessius. No podien proposar cap ideologia progressista, excepte algunes nocions alternatives del cristianisme considerades herètiques per l'església dominant.
Al si de la societat feudal, tanmateix, va créixer una nova classe que impulsava un nou mode de producció i una nova perspectiva. A l’inici, va sorgir una burgesia mercantil amb les ciutats que servien de centres de producció artesanal i de comerç entre poble i camp o entre regions allunyades. Posteriorment, d’entre les files de la burgesia mercantil va sorgir una burgesia manufacturera.
Quan la burgesia manufacturera es va convertir en una burgesia industrial, sobretot a finals del segle XVIII, la burgesia va estar en condicions de desafiar frontalment a l'antiga aristocràcia feudal per la supremacia política. En èpoques anteriors, la burgesia havia cooperat amb tacte amb els monarques feudals en la consolidació dels mercats nacionals i en el finançament de les expedicions i guerres colonials.
A més del creixement del mode de producció capitalista, que s'havia estès a l'agricultura capitalista, hi havia hagut un llarg període de preparació ideològica per a l'ascens polític de la burgesia. Això va anar des d'un desenvolupament com el renaixement italià al segle XV a la Il·lustració francesa al segle XVIII, passant per les investigacions científiques sobre la física al segle XVII.
A diferència de la pagesia, la burgesia va apostar per un nou mode de producció capaç de substituir l'antic mode feudal i aquesta va adoptar fàcilment una visió científica progressista que va destruir efectivament el monopoli ideològic de l'Església. A la Revolució francesa, la burgesia va prendre la posició d'avantguarda i es va aliar amb els pagesos, obrers i altres sectors de la població per enderrocar el poder estatal de la classe terratinent i l'autoritat de l'Església catòlica. S’havia establert la supremacia política de la burgesia industrial sobre la societat.
En la societat capitalista, la nova lluita de classes té lloc entre la classe capitalista i la classe obrera. El creixement de la producció de màquines a gran escala i del proletariat ha assolit el punt el qual les relacions capitalistes de producció les dificulten més que no les reforcen. Les relacions capitalistes de producció i la classe capitalista poden ser eliminades i el proletariat pot establir les relacions socialistes de producció.
A diferència de la pagesia, el proletariat representa un nou mode de producció. De fet, la pagesia està dissolta per l’expansió del mode de producció capitalista i no té cap més lloc on anar sinó és unir-se a les files del proletariat. Així, el Manifest comunista parla d'una societat cada cop més dividida en dos grans camps, el del capital i el del treball.
Per primera vegada en la història de la humanitat, una classe explotada que abans no posseïa els mitjans de producció es troba en la posició de convertir-se en la classe dominant en una forma de societat completament nova. Aquesta representa un mode de producció que continua avançant molt temps després de la presa del poder polític. També per primera vegada, una classe explotada no pot emancipar-se sense emancipar a totes les altres classes explotades. Com mai abans en la història de la humanitat, es pot assolir la llibertat de tot el poble.
El desenvolupament de la classe obrera ha conegut tres etapes. La primera va ser l'etapa del desmantellament de màquines, quan els treballadors desplaçats per les màquines van destruir o sabotejar les màquines de manera anàrquica com a venjança. La segona va ser l'etapa sindical, quan els treballadors van aprendre a organitzar-se per primera vegada per lluitar pels seus propis interessos econòmics. La tercera va ser l'etapa en què els obrers van començar a formar els seus partits polítics per dur a terme les lluites polítiques segons els seus propis interessos de classe i en aliança amb altres classes oprimides de la societat.
El 1848, Marx i Engels van escriure el Manifest comunista com a guia programàtica per als treballadors de tots els països. Sense ni tan sols haver llegit aquest manifest, un nombre important d'obrers va participar als alçaments en diverses ciutats d'Europa l'any 1848. Aquests foren reprimits i regnà la reacció burgesa. A més, Marx i Engels van establir les bases ideològiques del moviment obrer i van participar en els treballs de l'Associació Internacional de Treballadors (Primera Internacional).
El 1871, el proletariat de París va prendre el poder polític i va sobreviure poc més de dos mesos. Aquesta és una fita en la història del marxisme, ja que va demostrar la tesi de Marx segons la qual el proletariat com a classe és capaç d'organitzar-se per apoderar-se del poder polític i mantenir-lo. Marx va elogiar els èxits de la Comuna de París, va criticar els seus errors i va extreure lliçons per a l’avenç futur de la classe obrera.
En un intent de resoldre la contradicció o la lluita de classes al si de la societat capitalista, la classe capitalista dins dels diferents països capitalistes es va comprometre en l'imperialisme modern. El resultat va ser que les aliances i contraaliances dels països capitalistes van donar lloc a crisis de superproducció i a guerres mundials més greus.
La Primera Guerra Mundial va portar a la victòria del socialisme en un país. La Segona Guerra Mundial va provocar la victòria del socialisme a diversos països i el creixement vigorós dels moviments d’independència nacional. En la mesura que encara hi havia vestigis de feudalisme en els països que es van convertir en socialistes, es van implementar reformes democràticoburgeses com la reforma agrària i les concessions als empresaris nacionals. El que fa que la societat capitalista sigui radicalment diferent de totes les formacions socials és que ha internacionalitzat el seu sistema d'opressió i explotació a través de l'imperialisme modern, fins al punt que en nombrosos països avui han aparegut partits de la classe obrera que lluiten contra ella i els seus titelles reaccionaris.