Principis bàsics del marxisme-leninisme: una introducció.
En la història de la filosofia occidental, hi ha hagut una lluita constant entre el materialisme i l'idealisme. El punt de partida del materialisme és la matèria, que després passa a la consciència. El de l'idealisme és la consciència. L'idealista objectiu arriba a dir que la consciència, en forma d'éssers sobrenaturals, és capaç d'existir independentment de la realitat material. L'idealista subjectiu afirma només allò que és humanament perceptible i nega o dubta de l'existència de Déu però alhora té la mateixa actitud davant l'objecte material.
El materialisme rudimentari va dominar la filosofia presocràtica, amb la seva hipòtesi protocientífica. El materialista rudimentari del període presocràtic que és més apreciat pels marxistes és Heràclit per la seva hipòtesi sobre el procés de canvi intern de la matèria. En la filosofia post-socràtica prevalgué l'idealisme proposat per Plató i Aristòtil.
Plató va plantejar que una jerarquia d'idees encapçalada per la Idea Absoluta és la realitat original a partir de la qual les coses no són més que còpies simples. Tot i que es va dedicar a estudis més empírics, Aristòtil també va afirmar que les "formes substancials" tenen prioritat sobre la matèria. No obstant això, va assenyalar que la forma resideix en les coses materials.
Tot i que Plató i Aristòtil van imposar-se en el període post-socràtic, el filòsof materialista Demòcrit va mostrar la hipòtesi que els àtoms són els components bàsics de la matèria. És l'altre materialista rudimentari més apreciat pels marxistes.
A l'Edat Mitjana, del segle V al XIII, va prevaldre l'adopció de la metafísica platònica (a través dels escrits de Plotí) per part d'Agustí a la teologia cristiana. En la seva forma més pura, això s'anomenava realisme, que postulava que la idea universal precedeix la cosa. S'hi oposava el nominalisme, que afirmava que la idea universal com a nom ve després de la cosa.
Com si volgués trobar un equilibri entre tots dos, Tomàs d'Aquino va adoptar l'aristotelisme a la teologia cristiana. Al segle XIII, això només servirà per augmentar el ferment filosòfic al si de l'Església. El nominalisme es desenvoluparà més tard en ockhamisme, vora l'empirisme de l'època moderna. Guillem d'Ockham advocava per descartar el realisme perquè creava massa coses a partir d'una sola.
Per exemple, si teniu un cavall davant vostre, podríeu parlar del seu caràcter animal. Se suposa que és una entitat ideal. Llavors, es pot parlar de l’aspecte del cavall; això és una altra entitat. Segons Ockham, és desconcertat reclamar massa essències al cavall real. L'anomenada "forma substancial" d'Aristòtil es va utilitzar per a perpetuar l'idealisme platònic.
La filosofia cristiana platònica-aristotèlica va ser cada cop més atacada per les filosofies més directament materialistes al segle XVII. Aquestes van coincidir amb la sèrie d'experimentacions científiques de Copèrnic, Galileu, Newton, etc.
A Anglaterra hi havia la filosofia empirista de Francis Bacon i John Locke. Tots dos van assumir l'existència d'objectes materials tot afirmant que la percepció i l'observació humanes condueixen al coneixement. És per això que són els empiristes més apreciats pels marxistes que els empiristes Berkeley i Hume els quals afirmaven que la realitat consistia només en dades dels sentits i negaven l'objecte material.
A l'Europa continental del segle XVII, va sorgir la filosofia racionalista, encapçalada per René Descartes, qui va afirmar l'existència de la matèria com a objecte d'investigació científica i va posar en dubte l'autoritat filosòfica de l'Església més enllà de l'àmbit espiritual. Va representar l'univers com un rellotge fet per Déu per a funcionar tot sol. Al segle XVIII, els filòsofs de França anaven des del racionalisme deista de Voltaire fins al materialisme ateu i mecànic de Holbach.
Posteriorment, el materialisme marxista criticaria el materialisme mecànic com a massa restringit per reduir totes les coses i processos materials a la mecànica, subestimant la capacitat global de les persones i, per tant, donar lloc a la intervenció d'algun ésser sobrenatural.
Però aquest materialisme mecànic que descrivia les persones com unes màquines va ser progressivament més i més significatiu, ja que afirmava la capacitat de l'home per explicar el món en termes científics i materialistes. Els materialistes mecànics van ser influenciats i limitats pel nivell d'assoliments científics del seu temps, especialment els experiments de Galileu i les lleis mecàniques de la física newtoniana.
Al segle XIX, el marxisme podia aprofitar una quantitat molt més gran de descobriments científics en camps diversos i al mateix temps extreure lliçons del progrés més radical i avançat de l'idealisme de la dialèctica hegeliana.