Propòsit:

La reunió del dia 14 de gener del 1945 és la conseqüència d'una sèrie de gestions, de contactes i de relacions, sovint personals, que des de fa temps coincidim a fer-les, nosaltres ací a l'exili i altres companys a Catalunya.

El propòsit és de buscar quins punts de coincidència es poden trobar, entre els diferents sectors del moviment polític obrer de Catalunya, que permetin reunir-lo en un mateix organisme d'acció. Polsar fins a quin punt la voluntat que tots tenim d'arribar a una entesa és un factor prou fort, a desgrat de diferències d'apreciació que hi poguessin haver, per a obtenir-la.

Tant en els nostres rengles i, com és de suposar, en els rengles dels altres i en moltes individualitats aïllades, s'han sofert evolucions que, per tal com són fetes sobre la base de depart de les concepcions polítiques que ens separaven abans, podria molt ben ésser que avui convergissin en l'apreciació d'un dels moments històrics de més transcendència. I seria lamentable que pel prejudici d'hàbits orgànics, malbaratéssim la possibilitat d'entesa.

Fem i ens fem aquesta convocatòria del dia 14 de gener, precisament per a poder trobar-nos en presència de pensaments diversos i de diferents sectors del moviment obrer de Catalunya, per tal de veure si pot sortir-ne un acord, petit o gran, que en l'acció futura meni colze a colze forces polítiques obreres que restaven dividides.

Necessitat d'un fort moviment polític obrer a Catalunya

Així com a l'interior de la Península l'espina dorsal de la revolució democràtica i les possibilitats per a la transformació socialista, radiquen sobre el P.S.O.E., a Catalunya, en el llarg de la República, el rol preponderant l'ha jugat un partit republicà burgès. El moviment obrer hi és més dividit que en altres llocs, entre seccions catalanes de partits peninsulars i partits obrers autòctons.

El factor més important de divisió ha estat el problema nacional de Catalunya, el qual ha fet que, a contracop dels agrupaments polítics obrers de reflexe peninsular, s'hi muntessin també agrupaments essencialment catalans. No solament les acusades característiques nacionals de Catalunya, sinó també, i des de la República, les atribucions estatutàries que ha donat una vida política autònoma al nostre país, han servit per a precisar aquesta divisió del moviment obrer. Seria absurd que volguéssim desconèixer aquest estat de coses i esquivéssim de trobar-hi la solució que s'imposa. L'absurd no el cometem deliberadament. Prejudicis i hàbits eviten que ens parem a raonar com és degut aquesta cosa que impedeix una de les missions elementals del moviment obrer, que és la d'unir-se.

El fet polític que representa la realitat nacional de Catalunya, no solament no el volem esquivar sinó que tots sentim que ha d'ésser considerat com un factor progressiu dintre el propi moviment obrer. Que ens coaccioni o no l'apreciació que pugui tenir del problema nacionalitari la resta del moviment obrer peninsular – precisament perquè no viu ni sent dintre la diferenciació que es forma a Catalunya del procés polític espanyol – nosaltres tenim el deure de prendre l'actitud més justa i més real, en benefici del moviment obrer, i determinar pel nostre compte les formes que millor serveixin els interessos que defensem, que no són sols els d'una classe sinó els de tot el poble de Catalunya. Es així que servirem millor, també, els interessos de tots els altres pobles peninsulars. Tota altra cosa seria perllongar la in comprehensió que ens fa mal a nosaltres mateixos.

El raonament que hauríem de fer-nos és d'una simplicitat extraordinària. Si un dels motius més importants i permanents de divisió és el problema nacionalitari, ¿per què no l'usem a la inversa i fent-nos-el nostre, que és el nostre deure, no el fem servir de comú denominador per a la unió?

La conjunció dels republicans catalans i del moviment socialista espanyol ha portat la vida política de la República – evidentment a sotragades – des de l'abril del 1931. Els republicans catalans juguen aquest rol de «tàndem» de la República en tant que galvanitzen, entorn seu, tot un poble en la defensa de les seves característiques diferencials. Es una cosa evident que un gran Partit dels treballadors de Catalunya, que reflexi exactament l'esperit del país, transformarà la conjunció republicano-socialista en la veritable unitat d'acció del moviment obrer peninsular.

Ningú no pot al·legar que moltes de les seccions catalanes de partits peninsulars representin a Catalunya la part considerable d'immigració de l'interior de la Península. Les característiques particulars del nostre procés polític juguen igual per a ells que per als altres habitants de Catalunya i la realitat ens ha demostrat, en tots els esdeveniments polítics d'importància, que aquestes masses s'han identificat millor amb les formacions polítiques autòctones que amb les seccions catalanes dels partits peninsulars. És que el moviment nacionalitari de Catalunya representa, en el procés polític peninsular, un dels factors progressius de més transcendència.

Un altre factor de desunió, que no és pas particular a Catalunya, són les divisions clàssiques del moviment obrer esdevingudes al llarg del temps i entorn de moviments històrics i de desenvolupaments econòmics, diferents dels d'ara i sovint superats. Ens matenim dividits perquè hem creat uns interessos orgànics i de concepció, amb els quals ens hem acostumat i en els quals hem considerat la divisió com a immutable. La concepció ideal de la llibertat i la solució socialista de l'economia són consubstancials. Sense l'una no es concebeix l'altra. Fórmules i tàctiques que moltes formacions socialistes podien haver adoptat en el curs del combat i que podien semblar, a altres tendències del moviment obrer, com un atemptat a l'exercici de la llibertat i un tribut a la intolerància, són avui denegades, per tal com l'experiència i el moment històric reclamen, més que mai, que la idea, la defensa i l'exercici dels principis de llibertat formin la concepció moral del socialisme.

No queda ja cap organització obrera a la Península que no cregui en la necessitat d'una estructuració política de la seva concepció ideològica. La nostra experiència passada i el desenvolupament de l'economia en un pla mundial obliguen avui a qualsevol ideologia del movkment obrer a plantejar-se els problemes d'organització política del país, i per tant, el de la seva intervenció político-econòmica dels sindicats, com a pilars bàsics, en l'estructura de l'Estat. Tota la teoria del Sindicalisme pren una realitat que el moviment polític socialista ha de comprendre i fer-se'l seu.

Si dintre la discòrdia i la inconsciència, el moviment obrer perdé una ocasió històrica, després de la Revolució Russa fins a l'adveniment del feixisme, a l'hora de la gran crisi del sistema capitalista, ara, quan s'obre un nou període i que la classe treballadora sortirà d'aquesta guerra desfeta, cal que el seu reagrupament en cada país es faci ampli, ràpid i, sobretot, consistent. Altrament, corre el perill que en l'intent d'estabilització de la nova etapa del capitalisme l'acció del moviment obrer no tingui la transcendència necessària que requereix el compliment de la seva missió històrica.

Això obliga a plantejar-nos, d'una vegada, la relativitat revolucionària dels petits partits i de les seccions de partits forasters al procés polític del nostre país. Lògicament, en la vida política i econòmica d'un país, no pot considerar-se res més que un agrupament per a una interpretació política de tendència tot organisme que no representi una força d'opinió i d'interessos prou important per a garantir la continuïtat democràtica. És a dir: que un partit polític dels treballadors ha de representar – dintre un sistema democràtic – una força cohesionada prou forta perquè no es pugui tirar endavant ni retrocedir sense comptar amb la seva actitud política.

Petits partits, seccions de partits peninsulars o creacions d'emergència – com són els fronts únics d'acció –, tota altra cosa que no sigui una forta condensació de forces dintre una mateixa disciplina, no són res més que un desig de partit, un anex, una voluntat teòrica, o una elocubració política; segurament respectables, però sense l'efectivitat revolucionària que reclamen els moments actuals.

El que cal és que les expressions de tendència i les diferències d'interpretació siguin garantides en el partit dels treballadors per un rigorós exercici democràtic interior, si bé exteriorment s'han de fondre en una mateixa cohesió i disciplina.

Tantes i tantes raons hi ha per a fer una revisió general de l'actitud i de les diferències entre el moviment obrer, que podem bé escollir el moment històric excepcional en què vivim per a fer-les.

Missió d'aquest reagrupament de forces a Catalunya

En l'ordre interior l'existència d'un gran reagrupament polític obrer a Catalunya, produiria un canvi de relació de forces que trenca l'habitual equilibri polític. És a aquest moviment que li recau el deure de reestructurar a Catalunya les reformes nascudes de la convulsió internacional actual i d'enrobustir-hi la personalitat nacional, donant-li el to de país-pilot dintre el concert dels pobles peninsulars.

Concepcions noves nascudes de la guerra que, sense un gran partit obrer que les pugui defensar i aplicar, mantindrien el nostre país, precisament industrial, i amb ell i per tant tota la Península, en aquest estat d'endarreriment endèmic que el faria subjecte a totes les intervencions exteriors.

Les necessitats d'una interferència econòmica profunda entre els pobles farà néixer les formes de relació i d'estructura polítiques diferents, que garanteixin tot el possible la sobirania i les característiques de cada país. El Federalisme, en interpretacions diverses, serà la fórmula política adoptada per a aquesta interdependència. Fórmules de convivència que a la Península poden representar la solució d'un dels problemes de la revolució democràtica més vius i progressivament més importants. Catalunya, que doctrinàriament i popularment és la Seu peninsular de la idea federalista, ha d'interessar-hi els altres pobles ibèrics, vertebrant així d'una vegada el país. Unica manera de destruir, per sempre, tot reviscolament de les forces reaccionàries, que treuen llur força estructural de l'unitarisme. Es una missió del moviment obrer, que té el federalisme com a forma més justa de relació entre els pobles en el seu programa, de portar-lo a l'aplicació en el seu país, on la coexistència de diferents problemes nacionalitaris obliguen a trobar sistemes de convivència que, al mateix temps que reforces cada personalitat nacional, enriqueixen la col·lectiva de la Península.

I sobretot, aquest agrupament polític de les forces obreres de Catalunya, dóna l'oportunitat de fer conèixer amb tot el seu classicisme moral l'ideal del Socialisme. Classicisme moral que interpretat sota l'experiència que ha tingut el moviment obrer de casa nostra i per la qual ha viscut i viu tot el món obrer, pot donar la síntesi del moviment socialista de l'hora històrica. Es missió nostra, doncs, d'interpretar-la degudament.

Característiques

No volem prejutjar res sobre la forma que pugui donar-se a aquesta unitat orgànica d'acció del moviment socialista de Catalunya, però sí que podem manifestar la voluntat que la seva forma orgànica, sigui la que sigui, prengui una permanència, és a dir que prengui ja les formes més simples i consistents que la capacitin per a l'actuació política.

La reunió del 14 de gener obre un període d'identificació a unes posicions de coincidència que nosaltres mateixos elaborarem. No ha d'excloure's, però, tota nova aportació que vingui de l'interior de Catalunya o de l'exili. Seria treure-li possibilitats el cloure aquest període massa aviat i obligar que noves adhesions col·lectives o individuals, vingudes posteriorment, haguessin de sotmetre's a posicions definitives, la qual cosa els podria impedir de reunir-s'hi.

Creiem que ha d'ésser un interès primordial de l'agrupament que constituïm, de marxar amb una completa identificació amb el que paral·lelament es forma a Catalunya.

Una altra de les nostres preocupacions ha d'ésser la de facilitar, per pacte o per entesa, la unitat d'acció de tot el moviment obrer a la Península. Nosaltres creiem que el moviment obrer de la Península guanya posicions en relació a la nostra robustesa, d'igual manera que la nostra acció guanya en eficàcia en tant que pugui col·laborar estretament a l'acció peninsular.

Creiem que les adhesions poden ésser indistintament col·lectives o individuals. L'ideal, per a nosaltres, és que la síntesi socialista que en neixi, formi una mentalitat pròpia que identificarà directament els adherents individuals i, a través de les respectives organitzacions, els militants col·lectius. Període indispensable d'identificació que permetrà, més tard, de reunir democràticament els uns i els altres.

Tolosa, 1 de gener del 1945