Publicat originàriament a la secció «Sense embuts» de la revista «Nous horitzons», núm. 80 (setembre-octubre del 1982).
La projecció a Barcelona (tardana, per cert de la pel.lícula cubana «Lucía» ens revela que el socialisme instituït, fins i tot quan és obra d’una revolució autèntica i no pas de factors externs, no posa fi a la discriminació de la dona. Malgrat la mutació essencial en les relacions de producció i de poder, la cultura masclista continua actuant via comportament quotidià del mascle, no sols de més incult i del més allunyat del centre de poder, sinó també d’aquell que, teòricament, és partidari de l’alliberament de la dona en tots els sentits però no promou la ruptura amb la praxis tradicional, o sigui: reaccionària.
Els comunistes hem tractat d’explicar la contradicció amb l’argument de l’heretatge capitalista, o sigui, de carregar el fenomen a les costelles del passat, una injustícia que la revolució socialista només ha reduït en aspectes econòmics i legislatius. Amb el pretext de «l’heretatge» podrien ajornar-se les solucions a altres problemes «heretats».
La pel.lícula d’Humberto Salas denuncia la condició de la dona cubana en tres èpoques històriques crucials: la Cuba colonitzada per Espanya; la Cuba de Batista, ninot dels EUA, i la Cuba de Fidel. Les tres dones es diuen Lucía. La darrera no és, com caldria suposar atès el caràcter revolucionari del règim actual, un exemple de dona nova, de dona alliberada per la revolució. És el pretext que troba l’autor per a criticar, sense embuts, la pervivència dels tòpics masclistes més primaris. Artísticament és l’episodi més reeixit i això fa que la denúncia sigui més eficaç.
La pel.lícula soviètica «Moscú no cree en las lágrimas» revela, també, la persistència de la cultura masclista en la societat soviètica després de seixanta anys de revolució, i fins i tot l’estètica del film traspua la influència de la cultura burgesa. A la Xina socialista, segons el diari «Lianing Ribao» («El País», 14 juliol 82), l’infanticidi femení es practica en les zones rurals, car el naixement d’una femella planteja problemes econòmics i responsabilitats morals que les famílies humils no poden assumir.
Quan mig segle de socialisme, d’esforç alfabetitzador, d’extensió espectacular de la higiene, de conquesta del cosmos, etcètera, no ha revolucionat els esquemes mentals, cal preguntar-se quin és el motiu i on es troba el punt fals de la nostra estratègia revolucionària. Per desagradable i decebedor que sigui el resultat d’aquesta reflexió, cal fer-la i renunciar definitivament a la coartada de la «conjuntura política». La reflexió, però, ha d’anar acompanyada d’una revolució personal en el comportament de cadascú. Altrament, continuarem parlant d’alliberar la dona durant segles... sense alliberar-la.
