Publicat originàriament al diari Avui, el 15 de maig del 1976.
Tinc ja una certa experiència en matèria de conferències col·loqui i en trec la conclusió que els homes i dones de la meva generació i de l’anterior hem d’aprendre molt a l’hora del diàleg. La conferència del 3 de maig a l’Ateneu Barceloní, en què intervingueren Víctor Alba, Albert Balcells i una servidora, fou un exemple del que no s’ha de fer i també del que pot fer-se. D’una banda l’exposició serena d’uns fets viscuts per dos ponents des de barricades oposades (els fets de maig de 1937), exposició introduïda per una presentació breu, però substanciosa i objectiva, a càrrec del jove historiador del moviment obrer, Albert Balcells i, d’altra banda, la intervenció del públic.
Malgrat que els dos ponents expressaren punts de vista discrepants, la conferència tenia un to civilitzat i traduïa l’esforç innegable per superar pugnes tan nefastes per als treballadors i per a Catalunya, com les que esclataren l’any 1937, en plena guerra civil. Que jo sàpiga, era la primera vegada que les dues tendències essencials enfrontades pels carrers de Barcelona el maig d’aquell any exposaven, conjuntament i des d’una tribuna barcelonina, versions i conclusions que han passat pel sedàs de l’experiència històrica i les ensopegades alliçonadóres. El fet en si era important i positiu. Podia haver-ho estat molt més si a l’hora del col·loqui, els qui hi intervingueren ho haguessin fet amb el mateix esperit i voluntat que els ponents. No fou així. Es produí l’espectacle, ja corrent en moltes de les conferències a què assisteixo, dels discursos fora de test, dels processos d’intenció al conferenciant, de la impugnació de les dades aportades amb altres dades no verificables, la utilització d’un lèxic agressiu i àdhuc insultant i la regirada de nafres ja guarides o en vies de guariment. Hi ha qui frueix de valent ignorant les exigències polítiques del nostre present o supeditant-les a les pugnes del passat. L’espectacle pot ésser depriment.
Penso que s’imposa una reflexió general sobre aquest fenomen. Vivim una situació política caracteritzada per una confusió creixent, premeditadament fomentada per les castes dominans que, durant quarana anys, com diu el meu amic Manuel Cruells, «...han produït en els ciutadans una mentalitat d’enfrontaments perpetus i ha mantingut un llenguatge de guerra per tenir oposats els ciutadans, els uns contra els altres, o almenys per crear-los una por als diàlegs polítics, com si un diàleg fos un acte de violència». («AVUI» 4 de maig 1976).
Tots sabem que l’alternativa a la situació que patim exigeix una oposició unida entorn a unes qüestions concretes. Unió no vol dir amalgama ni supeditació d’uns grups polítics a d’altres. Unió vol dir voluntat honesta d’actuar plegats per assolir l’essencial d’allò que els concertats preconitzen i necessiten. Per arribar-hi és imprescindible la superació de les pugnes que foren una de les causes de la nostra derrota i del que vingué després. Es molt imprescindible, atès que la generació políticament activa els anys trenta encara té un pes en els grups que reapareixen més o menys tolerats. Desenterrar les pugnes, fer dels morts una bandera de revenja, inculcar a la joventut la rancúnia i el recel envers altres forces de l’oposició, equival a obstaculitzar la marxa de les coalicions democràtiques que podrien treure el país del vesper on para ja que cap grup per separat pot proposar-s’ho.
Qui no vegi aquest llast que arrosseguem, és que no vol veure. Es un llast que, afegit a l’herència de quaranta anys de dictadura, constitueix una rèmora perillosa en la nostra marxa pacífica vers la democràcia. Avui més que mai cal jutjar els homes i les dones per llurs fets d’avui, per la claredat de llurs posicions d’ara i no per allò que feien o deien ahir. La joventut que no es carrega el llast, però sí l’herència d’una època embrutidora, ha de conribuir a fer que els grans ens puguem deslliurar de la feixuga rèmora, i ho pot fer servint, com Albert Balcells en la conferència esmentada, de moderador estudiós del nostre passat immediat.
A mi no em capfica ésser impugnada en un col·loqui. Em sembla natural i àdhuc positiu. No tinc la pretensió de monopolitzar la veritat i em reservo el dret a impugnar opinions dels altres. El que em preocupa és el clima de certs debats públics, la seva incivilitat. Recorden, de manera alarmant, les controvèrsies dels anys trenta: el mateix lèxic, el mateix gest, la mateixa manca de rigor, el mateix pintoresquisme que, si bé provoca la riallada general del «respectable», expressa pobresa s’argumentació i un evident encallament en l’evolució política personal.
En parlo des d’aquestes pàgines perquè em sembla important i amb el desig d’incidir en el tema encetat pel meu amic Manuel Cruells. No hem de tenir por a abordar-lo. No hem d’amagar els nostres defectes, que són molts. Combatre la injustícia, reclamar llibertats, amnistia i Estatut, cultura i drets cívics, és una tasca urgent de la nostra comunitat, però hi reeixirem a mesura que ens alliberem del llast que ens frena i obnubila. D’adversari, només n’hi ha un. De discrepants, poden haver-ni molts. Cal, per no perdre l’oremus, saber qui és l’enemic i tenir consciència que el discrepant pot esdevenir aliat davant d’aquell enemic. I amb l’aliat real o potencial no es pot emprar un lèxic insultant, un to agressiu i la suposició com a argument.
El problema no és artificial. Ara que se celebren tantes conferències i col·loquis, es posa en evidència. Alguns pensàvem que havia estat superat. Ai las, no és així! A Catalunya, per les característiques específiques dels nostres problemes i de les solucions que exigeixen, és una qüestió seriosa i n’hem de tenir consciència. Com resoldre-la? No hi pot haver més remei que el que es recepti cadascú, amb voluntat autocrítica, amb humilitat i sentit de la responsabilitat. Si aquell que es carrega el llast, està decidit a no desfer-se’n per una malentesa qüestió de principis, ningú no podrà evitar que sigui arrambat pels esdeveniments. En quedarà al marge mentre el país avança; però fóra més fàcil, menys dolorós i més ràpid, avançar sense el llast.
TERESA PAMIES.
