George Padmore 1938

Obrers blancs i negres

Publicat originalment «White Workers and Black», Controversy, Vol. 2, No. 20, May 1938.
Transcrit per Christian Hogsbjerg per Marxists.org juliol 2007. Traducció del MIA

Lenin parlava de l’«aburgesament» dels estrats superiors dels obrers britànics com una forta arma en les mans dels imperialistes contra la revolució social. Assenyalava que el procés d’identificar els interessos d’aquesta aristocràcia obrera amb els de la classe dirigent és un element que sorgeix del desenvolupament del capitalisme durant el seu estadi imperialista. I enlloc és aquest fenomen més aparent que a Sud-àfrica, on el treball blanc ha divorciat completament els seus interessos dels dels nadius, en detriment dels darrers, damunt l’explotació dels quals s’engreixa. Ja que “l’obrer europeu és atenallat per la por de la competència amb les grans masses de treballadors nadius” és la declaració d’un memoràndum sindical sud-africà.

«... L’auto-preservació és la primera llei de la natura, i així la política fins ara adoptada ha estat la de ‘mantindre el nadiu a lloc’, per tal que una part de les feines millor pagades poguessen restar com a reserva especial de l’obrer europeu». Aquesta política, que té l’adhesió del Partit Laborista de la Unió, s’implement amb legislació, i ha accentuat la divisió entre el treball blanc i el negre.

«La política industrial del moviment obrer és la política obrera ‘civilitzada’, que vol dir a la pràctica la substitució d’obrers nadius i de color per obrers europeus sempre que siga possible», resolia el Congrés Sindical sud-africà el 1925. Així, a instigació del treball blanc, el govern aprovà la Llei de Prohibició del Color el 1926. Aquesta llei legalitza la discriminació racial en la indústria en fer una ofensa criminal pels nadius ésser contractat en ocupacions qualificades. Condueix, doncs, al fet que tot blanc ocupa una posició supervisora damunt els negres. A més, els blancs tenen garantit un salari mínim que s’alça damunt del dels negres. En les mines d’or, per exemple, l’obrer blanc rep 1 lliura diària mínima, contra la mitjana de 2 lliures i 10 xílings que rep el negre per un mes de trenta dies laborals.

Els obrers europeus a Sud-àfrica constitueixen el sector més parasitari de la classe obrera internacional. Gràcies a la Prohibició del Color viuen amb un estil atorgat únicament als obrers i professionals més ben posicionats de Gran Bretanya. Òbviament els interessa d’arrenglerar-se amb els capitalistes en l’explotació dels negres, i la divisió arbitràriament creada s’agreuja pel fet que els obrers blancs formen part d’una minoria racial forastera que és decidida a mantindre el seu domini per damunt de la majoria nadiua. Aquesta atitud xovinista la formulà sir Thomas Watts en una lletra a The Times fa uns anys:

«El blanc, bé anglès o neerlandès, és decidit a fer tot el possible per restar-hi i, el que és més important, per dominar-hi. Espera aconseguir la simpatia i el suport de la Mare Pàtria. Si se sosté això no es farà endarrera. Pels qui diuen que Anglaterra no pot ésser part d’un gran acte d’injustícia, els hi respondria que aquest afer és per nosaltres a Sud-àfrica d’una importància tan vital i fonamental que no permetríem cap consideració ètica, com els drets de l’home, ens obstaculitzàs el camí».

Per mantindre aquest domini damunt dels nadius, no es permet a cap obrer negre d’entrar en un sindicat blanc. El moviment sindical europeu a Sud-àfrica el representa el Consell Sindical i Laborista, integrat pel Congrés Sindical i la Federació Sindical del Cap i els sindicats i associacions d’ofici que hi són afiliats. El nombre és d’un centenar, i cobreixen les indústries mecàniques, del metall, mineria, construcció, imprempta, tèxtil i alimentària. No tan sols el moviment refusa l’entrada als negres, sinó que refusa la unitat amb les organitzacions nadiues. El Sindicat Industrial i Comercial, fundat el 1919 per un jove nadiu de Niasalàndia, Clemens Kadalie, fou el primer intent d’organitzar un sindicat negre. Per bé que concebut com una organització purament sindical, el propi caràcter de les condicions sud-africanes forçà l’ICU d’assumir la direcció de les lluites polítiques i purament econòmiques dels negres. Malgrat la persecució oficial i l’hostilitat del treball blanc organitzat, guanyà una enorme força econòmicament i esdevingué un poder polític formidable en mans dels negres.

El 1928 l’ICU adreçà una crida al Comitè de Coordinació Sindical - l’organització que reuneix el Congrés Sindical i la Federació Sindical del Cap – perquè se l’inclogués amb els treballadors. En resposta, el Comitè emeté un memoràndum que reconeixia «que tard o d’hora el moviment sindical nacional ha d’incloure totes les organitzacions laborals i industrials, amb independència d’ofici, color o creença. La qüestió és com i quan», i el document continuava amb el suggeriment que «cal una considerable quantitat de propaganda entre la militància sindical abans que l’afiliació puga tindre lloc amb benefici de tots els interessats». Es temia en general que la militància del sindicat negre depassàs en vots les organitzacions europees i les forces a abandonar les pràctiques discriminatòries.

Aquesta por de perdre l’estatus privilegiat és el malson que persegueix els obrers blancs i els llença a l’aliança amb els capitalistes contra els nadius. Aquesta unitat de raça contra classe explica el xovinisme racial generalitzat que permea tots els estrats de la població europea, i fa de la Unió l’estat feixista clàssic mundial. Ja que una minoria racial de 1.800.000 reprimeix implacablement 6,5 milions de negres en el propi país, negant-los-hi els drets democràtics i humans més elementals.

Els nadius són assetjats per totes bandes amb un sistema de lleis de pas que els limiten la lliberat de moviment i els redueixen a la servitud. Rígides lleis els neguen la llibertat d’expressió, premsa i reunió, i els hi prohibeixen l’aparició pels carrers de Johannesburg i d’altres ciutats després de les nou de la nit. Com que no tenen dret de representació, els llurs greuges no els poden redreçar per canals parlamentaris.

Carregats per damunt de tota capacitat, suportant el pes econòmic de la Unió i amb els fruits barrats per ells, tan sols hi ha una eixida pel nadiu. Ha de confiar en ell mateix i cercar vies i mitjans per organitzar les seues forces i explotar tot conflicte dins el camp de la classe dirigent per empènyer el seu objectiu d’autodeterminació. En aquesta recerca de la unitat els nadius han d’atreure també als obrers indians i de color de Sud-Àfrica, que també són víctimes de discriminació racial. Això no vol dir que no hagen de rebre qualsevol ajut i suport d’obrers blancs individuals o grups, políticament avançats, que els hi pot arribar de tant, però seria un engany pels negres posar gaire fe en el Partit Laborista Sud-africà o en la burocràcia sindical, que s’identifiquen més i més amb l’estat. Fins i tot els blancs desocupats i pobres, que hom esperaria d’atreure cap als obrers negres i de color, s’organitzen contra els nadius amb els feixistes, que hi són representats per una sèrie d’associacions, entre ells els Nous Guàrdies, els Camises Grises, el Moviment Democràtic Nacional Socialista, i el partit del doctor Malan, que en l’actualitat du a terme una campanya per l’exclusió dels jueus de Sud-Àfrica i el desterrament de tots els nadius de les ciutats.

El futur de Sud-Àfrica va lligat al futur d’Euripa, i per això els obrers nadius haurien de tancar files i preparar-se, per tal que quan arribe l’oportunitat siguen capaços de llençar un colp decisiu contra el sistema brutal de l’imperialisme afrikander que els ha reduït a una condició amb prou feines millor que l’esclavatge declarat.