1938
Publicat originalment com a «Why
Moors help Franco», a New Leader, 20 May
1938.
Transcrit per Christian Hogsbjerg. Traducció del MIA.
Molt s’ha escrit sobre els moros en diversos sectors de la premsa d’esquerres en aquest país i en d’altres. Els han anomenat l’«escòria de la terra», «rifi-rafes negres», «mercenaris», i d’altres noms semblants.
Sembla ben estrany que la gent que empra aquests epítets oblide convenientment que aquests malaurats africans són tan víctimes d’un sistema social com els europeus, que es veuen forçats per la pura necessitat econòmica a ingressar en les forces armades dels estats capitalistes i són utilitzats pels imperialistes per abatre nadius desarmats i indefensos en les colònies en nom de la «democràcia» i «la llei i l’ordre».
No són els moros políticament endarrerits els qui cal culpar d’ésser utilitzats per les forces de la reacció contra els obrers i camperols espanyols, sinó els dirigents del Front Popular, els quals, en provar de continuar la política de l’imperialisme espanyol, feren possible a Franco d’explotar els nadius al servei del feixisme.
Els obrers britànics tenen molt a aprendre d’aquest tràgic afer, que tot socialista revolucionari, amb independència de raça o nacionalitat, ha de deplorar.
Cap poble no ha hagut de pagar tal preu per l’imperi com els obrers espanyols. Hauria d’ésser un advertiment als obrers francesos i britànics, les classes dirigents dels quals controlen els imperis més grans.
Arran de la guerra americana del 1898, Espanya es girà cap a Àfrica amb l’esperança de recuperar-hi la pèrdua de les seues colònies de les Índies Occidentals i del Pacífic. Però era massa tard. La majoria del continent ja havia estat repartit. Amb tot, el 1912, França li atorgà una petita franja del Marroc nord-oriental com a suborn pel seu suport contra Alemanya.
Però no seria fins després de la guerra mundial que es féu un intent per establir el control del rerepaís. El 1921, Abdel Krim organitzà una revolta dels rifenys contra aquesta penetració. La guarnició espanyola a Anual fou completament agranada. Els rifenys agranaren tothom davant llur. El prestigi d’Espanya patí un colp terrible.
L’Alt Comandament Militar demanà la revenja. Com a passa preliminar, la casta militar suprimí la constitució espanyola i establí una dictadura sota Primo de Rivera el 1921. Així, per tal d’esclavitzar els moros, s’afermà primer el jou damunt els colls dels espanyols: la qual cosa confirma allò que diu Lenin, «cap poble que oprimeix un altre pot ésser lliure».
L’any següent Espanya i França s’aliaren contra els moros. Abdel Krim es rendí el 1926 i fou desterrat a Madagascar. En aquells dies la Internacional Comunista, especialment la seua secció francesa, era a l’avantguarda de la lluita a favor dels rifenys. Avui ni una sola veu s’alça a favor d’Abdel Krim. Però els moros no han obligat el llur valent dirigent que es podreix en una illa de l’Oceà Índic.
Si el govern del Front Popular, immediatament després d’haver assumit el càrrec, hagués emès decrets que atorgaven als pobles colonials reformes econòmiques i polítiques com a gest cap a l’auto-govern i hagués cridat al llur suport contra França, hauria reeixit.
Ja que els moros no tenen cap interès ideològic particular en el feixisme. Ells, com la majoria dels pobles colonials, no són implicats en els conflictes polítiques que tenen lloc a Europa. Per ells tots els blancs són semblants - un sentiment que amb prou feines pot ésser un altre quan els governs laborista i del front popular els oprimeixen i exploten de la mateixa manera que els tories o d’altres capitalistes reaccionaris. Són tan sols els obrers colonials políticament més avançats els qui són capaços de fer una distinció entre els opressors blancs i els oprimits blancs.
No serà fins que els moviments obrers europeus, especialment en països amb grans imperis com Gran Bretanya i França, mostren més solidaritat en els fets i no en les paraules que aquesta malfiança i suspicàcia desapareixeran.
La misèria econòmica i la fam feren també possible als feixistes de reclutar nadius. Totes les regions més fèrtils de Marroc han estat confiscades i lliurades a colons espanyols. La majoria de les tribus es guanyen l’existència amb el treball de petites parcel·les de terra de la forma més primitiva. Uns altres es dediquen a ocupacions pastorils. Però no tenen cap mitjà de disposició dels ramats. Com que Espanya és l’únic mercat, s’hi dóna preferència als colons espanyols sempre que hi ha demanda de bestiar i ous - les úniques dues mercaderies exportades. El resultat és que milers de nadius se n’han anat dels pobles cap als establiments i ciutats litorals, on pidolen en els bazars.
Els obrers industrials es dediquen a les mines de ferro de Melilla, però les llurs condicions són amb prou feines millor que les dels camperols. El salari mitjà és d’uns 6 penics diaris en l’actual taxa de canvi!
Amb cap indústria per carregar i un gran exèrcit i burocràcia per mantindre, les autoritats espanyoles del Marroc premen per augmentar el subsidi anual aportat pel govern metropolità en exprèmer els nadius amb forts impostos. Els incapaços de pagar veuen terres i bestiar confiscats.
En comentar la situació econòmica, el senyor Vicens, assessor del govern del front popular, en una entrevista amb l’«Opportunity» (març del 1938), deia que «les collites foren molt roïns l’any passat i la misèria de la gent ha estat des de llavors terrible. Per molts d’ells la guerra fou un regal del cel: suposava una orferta de feina amb promesa de paga.
»Els primers moros conduïts a Espanya per aquesta guerra ja eren en les formacions militars colonials. Eren soldats regulars, comandats pels llurs oficials per servir en Espanya. En ésser els caps i oficials feixistes, els posaren en el bàndol feixista.
»Si bé la majoria d’ells no tenien cap desig particular de vindre a Espanya llavors, no tenien cap altra elecció - no pas més que qualsevol altra tropa colonial té cap dret de quan i on lluitar».
En demanar-li que explicàs per què el govern del front popular no va fer cap gest d’independència envers els moros, el senyor Vicens responia:
«Els republicans haurien atorgat autonomia a Marroc de bon grat, fa temps, si no fos perquè França no ho hauria permès. França tenia por de l’efecte en les colònies africanes veïnes. Tan bon punt Marroc hagués esdevingut un estat independent les colònies franceses haurien demanat el llur alliberament i independència. França no era disposada a atorgar-ho, i érem lligats amb França per un esperit de cooperació».
Són els obrers i camperols espanyols, d’una banda, i als moros, de l’altra, els qui paguen amb la vida aquesta traïció.
Aquest és el preu del govern del front popular a Espanya i a França! Obrers britànics, estigueu alerta!