«Homage to John Brown». New International, gener del 1938, pp. 23-26. Transcripció i edició de Daniel Gaido, i indexació de David Walters. Traducció de la secció catalana del MIA.
John Brown era un terrorista revolucionari. No hi ha res de foraster o exòtic en ell; era un brot genuí del sòl americà. Les arrels del seu arbre genealògic per totes dues bandes remuntaven fins els primers colons anglesos de Connecticut. Les generacions de Browns foren pioners protestants pietosos, durs i ferms, i singularment coherents en idees, caràcters i formes de vida. John Brown fou el tercer lluitador per la llibertat d’aquest nom en la seua família i fou ell mateix pare d’un quart. El seu avi morí en combat com a capità de l’exèrcit revolucionari. El seu pare fou un abolicionista actiu, un cap d’estació i conductor del correu clandestí.
Nascut el 1800, el patró dels primers cinquanta anys de John Brown reproduïren la vida del seu pare. El seu pare es casà tres vegades i tingué setze fills; John Brown es casà dues vegades i tingué vint fills, i cada ànima vivent entre ells es comprometé a odiar i combatre la servitud negra. Com el seu pare, John, també, era «molt ràpid de moviments», traslladant-se unes deu vegades pels estats del Nord-est abans de la seua anada a Kansas. Fou successivament—però no amb gaire succés—pastor, assaonador, pagès, supervisor, pèrit pecuari, especulador de propietat immobiliària, i marxant de llana. En la seua inesgotabilitat, canvi constant d’ocupació i de residència, John Brown era un ciutadà de classe mitjana típic del seu temps.
Com esdevingué aquest pagès i home de negocis ordinari, aquest pietós patriarca, un cabdill de frontera i un terrorista revolucionari? John havia heretat de la seua família l’amor per la llibertat i del seu pare l’abolicionisme. A un edat primerenca havia jurat guerra eterna contra l’esclavitud. La seua cabana de Richmond, Pennsylvania, on el 1825 establí un assaonadoria, la primera de les seues empreses comercials, era una estació del correu clandestí. Deu anys més tard discutia plans per l’establiment d’una escola negra.
«Si d’una vegada els cristians dels estats lliures es dedicassen amb esforç a la feina d’educar els negres», escrivia al seu germà, «el poble dels estats esclavistes es trobaria constitucionalment forçat a dedicar-se immediatament a la feina d’emancipació».
A mesura que el poder esclavista estretava el seu nus damunt del govern, les idees de John Brown quant a l’emancipació canviaven radicalment. «Ferm creixent en l’autenticitat divina de la Bíblia», treia la inspiració i la guia de l’Antic Testament més que no pas del Nou. Va perdre la simpatia envers els abolicionistes de l’escola de Garrison que defensaven la doctrina cristiana de la no-resistència a la força. S’identificava amb el pastor Gedeó que conduí la seua banda contra els madianites i els massacrà amb les pròpies mans.
Feia temps que germinava en la ment de John Brown un projecte per dur la guerra al camp enemic. Amb l’establiment d’un baluart en les muntanyes que vorejaven el territori del Sud des del qual els seus homes podien atacar les plantacions, planejava alliberar els esclaus, i conduir-los vers el Canadà. En una gira per Europa el 1851 inspeccionà fortificacions amb un ull posat en l’ús futur; estudià acuradament tàctiques militars, especialment de guerra de guerrilles en un territori muntanyenc. Llibretes sobre aquests punts encara sobreviuen.
Amb tot, el seus primers assalts contra el poder esclavista s’hagueren de fer, no des de les muntanyes de Mayrland i Virgínia Occidental, sinó des de les planes de Kansas. La primavera del 1855 els seus quatre fills més grans havien migrat a Kansas per establir-s’hi i ajudar a guanyar el territori pel partit de la terra lliure. El mes maig, John Brown, Jr., enviava la següent crida urgent al seu pare:
“... mentre l’interès del despotisme ha garantit per a la seua causa centenars i milers dels homes més mesquins i desesperats, armats fins a les dents... fortament organitzats... pagats pels esclavistes—els amics de la llibertat no en són ni en una quarta part mig armats, i pel que fa a l’organització militar entre ells no existeix enlloc del territori...” amb el resultat “que el poble exhibeix ací l’esperit més abjecte i covard... Proposam... que la fracció anti-esclavista dels habitants s’hauria d’armar profundament de forma immediata, i organitzar-se en companyies militars. Per tal de realitzar-ho, algunes persones han de començar i dirigir la qüestió. Ací hi ha 5 homes dels nostres que no tan sols són delitosos de preparar-se completament, sinó que són profundament decidits a la lluita. No podem veure cap altra forma d’enfrontar el cas.’ Ja no és una qüestió de l’esclavitud negra, sinó de l’esclavatge nostre.’ Volem que ens aconseguesques aquestes armes. Les necessitam més que el pa...»
En haver ja decidit d’unir-se als seus fills a Kansas, John Brown no necessitava segones convocatòries. En els propers mesos aplegà un subministrament considerable d’armes i sumes de diners des de divers fonts simpatitzants, inclosos diverses caixes d’armes que pertanyien a l’estat d’Ohio, que n’eren «generosos» per al llur ús. El mes d’agost viatjà a Kansas des de Xicago en un vagó d’un sol cavall carregat d’armes i municions.
En arribar a Ossawatomie, John Brown esdevingué el capità de la companyia miliciana local i la dirigí en la incruenta «guerra de Wakarusa». Llavors connectà amb el gruix de la lluita per la possessió del territori que li donà el nom de la «Kansas cruenta». En revenja pel saqueig de Laurence pels rufians de frontera, els homes de Brown, inclosos quatre dels seus fills, occiren cinc simpatitzant pro-esclavistes en un atac nocturn prop de Pottawatomie Creek. Brown assumí la plena responsabilitat per aquestes morts; lluitava segons l’admonició de l’escriptura: «Ull per ull, dent per dent».
Represàlies d’un cantó provocaven represàlies de l’altre. L’assentament de Ossawatomie fou expoliat i cremat; un fill de Brown, Frederick, mort; les seues forces colpides i escampades. A partir de llavors John Brown i la seua banda eren proscrits, vivien a la carrera, eludint les tropes governamentals, llençant atacs sobtats contra les forces pro-esclavistes. Brown esdevingué una potència a Kansas. El seu nom equivalia a «un exèrcit amb penons» als ulls dels colons militants de la terra lliure; el rumor de la seua presència era prou per dissoldre reunions pro-esclavistes. Continuà la seua guerra de guerrilles al llarg del 1856 fins que Kansas fou pacificada per les tropes federals. Les seues experiències a Kansas completaren la transformació de John Brown en un revolucionari.
“John Brown és un producte natural nascut en la terra de Kansas a partir de les calors germinadores que la gran batalla pel sòl d’aquell territori havia engendrat», escrivia J. S. Pike, el corresponsal a Washington del New York Tribune després de l’atac a Harper’s Ferry. «Abans del dia dels ultratges i l’opressió de Kansas cap persona com el Brown d’Ossawatomie havia existit. Una persona així no podia haver existit. Nasqué de la rapinya i crueltat i assassinat... els fets de Kansas, les experiències de Kansas, la disciplina de Kansas creà John Brown tan enterament i completa com la revolució francesa creà Napoléon Bonaparte. És tan el fruit de Kansas com Washington fou el fruit de la nostra pròpia revolució.»
* * *
Entre el 1856 i el 1858, John Brown vasculà entre Kansas i l’Est a la recerca de suport per la lluita contra els rufians de frontera. Va rebre subministraments, armes i encoratjament moral de molts abolicionistes destacats, com Gerri Smith, el filàntrop nova-iorquès, i nombrosos membres del Comitè Estatal per Kansas de Massachusetts, T. W. Higginson, Theodore Parker, etc. Però no hi havia cap lloc per a John Brown en la situació de neutralitat armada que regnà a Kansas després de 1856.
Ja no necessari a Kansas, John Brown retornà al seu llargament covejat pla de guerra de muntanya. Per preparar la seua empresa convocà una convenció de seguidors i negres lliures a Chatham, en Canadà, i els exposà els plans. Un dels membres de la convenció reportà que, després d’invocar l’exemple d’Espartac, de Toussaint l’Ouverture, i d’altres herois històrics que havien fugit amb els llurs seguidors cap a les muntanyes i allà havien desafiat i derrotat les expedicions dels llurs adversaris, Brown va dir que
“...a partir del primer indici d’un pla format per l’alliberament dels esclaus, immediatament s’alçarien per tot els estats del Sud. Suposava que vindrien a les muntanyes per unir-s’hi... i que hauríem d’ésser capaços d’establir-nos al més aviat possible, i si es prengués cap acció hostil en contra nostra (com seria el cas), bé per milícies d’estats aïllats o pels exèrcits dels Estats Units, ens proposàvem derrotar primer la milícia i després, si era possible, les tropes dels Estats Units, i després organitzar els negres alliberats sota la constitució provisional, que assenyalaria com a localitats de la seua jurisdicció tota la regió muntanyenca on els negres s’havien d’establir i on se’ls havia d’ensenyar les arts útils i mecànics, i instruir-los en tots els afers de la vida... Els negres havien de constituir-se en soldats.»
L’esperit revolucionari de la constitució adoptada per la convenció d’aquest projectat Estat Lliure es pot jutjar a partir d’aquest preàmbul:
“Mentre que l’esclavitud, durant tota la seua existència en els Estats Units no és res més que la guerra més bàrbara, ofensiva i injustificada d’una porció dels seus ciutadans contra una altra; les úniques condicions de la qual són l’empresonament perpetu, i la servitud sense esperança o l’extermini absolut; en complet menysteniment i violació de les veritats eternes i evidents establertes en la nostra Declaració de la Independència: en conseqüència, nosaltres, ciutadans dels Estats Units, i el poble oprimit que, per una decisió recent del Tribunal Suprem hem estat declarats absents dels drets que l’home blanc és obligat de respectar; juntament amb tot altre poble degradat per les lleis fins ara, en el moment present, ordenam i establim per nosaltres mateixos la següent Constitució i ordenances provisionals, per protegir millor les nostres persones, propietats, vides i llibertats; i per governar les nostres accions.»
John Brown fou elegit comandant en cap sota aquesta constitució.
Malgrat tota la gosadia, el pla de John Brown era desesperat des de qualsevol punt de mira i predestinat al fracàs. Els seus principals punts febles els assenyalà prospectivament Hugh Forbes, un dels seus partidaris crítics. En primer lloc, «no s’havia donat cap notícia preparatòria als esclaus... la invitació a alçar-se, si no és que ja eren en un estat d’agitació, no hauria trobat cap resposta o una de feble.». En segon lloc, fins i tot si hagués reeixit aquest extrem «seria com a màxim una mera explosió local... i hauria estat certament reprimida». Finalment, el somni de John Brown d’una Convenció del Nord dels seus partidaris de Nova Anglaterra que restauràs la tranquilitat i enderrocàs l’administració pro-esclavista era «una fal·làcia de cap a peus. Els amics de Brown a Nova Anglaterra no tindrien el coratge de mostrar-se obertament mentre la qüestió fos dubtosa». Les prediccions de Forbes es compliren literalment.
Convençut que «Déu l’havia creat per ésser el lliberador dels esclaus com Moisès havia alliberat els fills d’Israel», Brown passà per damunt d’aquests objeccions i passà a mobilitzar les seues forces. Abans que pogués posar el seu pla en funcionament, però, es va veure obligat a tornar a Kansas per darrera vegada, on, sota el nom de guerre de Shubel Morgan, conduí un atac contra plantacions al llarg de la frontera de Missouri, matant un plantador i posant en llibertat onze esclaus. Tant el governador de Kansas com el president dels Estats Units oferiren recompenses per la seua detenció. Amb un preu de 3.000 dòlars al cap, John Brown fugí a Canadà amb els alliberats.
Ja en l’estiu del 1859 va llogar una granja a unes cinc milles de Harper’s Ferry. Allà John Brown aplegà els seus homes i preparà el seu colp. La nit del 16 d’octubre baixaren a Harper’s Ferry; prengueren possessió de les armeries dels Estats Units; empresonaren una sèrie d’habitants; i persuadir uns pocs esclaus a que se’ls unissen. El migdia, companyies de milícies arribaren des de la veïna Charleston i bloquejaren l’únic camí d’escapament. L’endemà a la nit una companyia de marines dels Estats Units comandada pel coronel Robert E. Lee va aparèixer, i, a l’albada, quan Brown refusà de retre’s, assaltaren la nau de màquines on Brown, els seus homes supervivents, i els seus presoners eren atrinxerats. Lluitant amb una fredor i un coratge inigualables damunt del cos d’un fill agonitzant, fou superat i arrestat.
Deu homes havien estat morts o mortalment ferits, entre ells dos dels propis fills de Brown, i onze capturats en l’assalt.
El reporter del New York Herald descriu l’escena durant el seu interrogatori:
«En mig d’enemics, la casa dels quals havia envaït; ferit, presoner, envoltat d’un petit exèrcit d’oficials, i d’un exèrcit més desesperat d’homes enfurismats; amb les forques de ple a la cara, jeia per terra i, en resposta a cada qüestió, donava respostes que plasmaven l’esperit que l’animava.»
John Brown insistí denonadament que tan sols hi havia un objectiu darrera de totes les seues accions: alliberar els negres, «el més gran servei que un home pot fer a Déu». Un curiós l’interrogà:
«Us considerau un instrument en les mans de la providència?»--«Sí, m’hi consider»--«Sota quin principi justificau els vostres actes?»--«Sota la regla d’or. Em plany dels pobres en servitud que no tenen ningú que els ajude; és per això que sóc ací; no per satisfer la meua animositat personal, revenja o esperit vindicatiu. És la meua simpatia pels oprimits i els afrontats que són tan bons com vós i tan preciosos a la vista de Déu.»
Acusat de «traïció a la Comunitat» i de «conspirar amb esclaus per cometre traïció i assassinat», John Brown fou ràpidament jutjat per un tribunal estatal i sentenciat a mort.
Durant la seua estada en la presó John Brown s’alçà fins als cims més heroics. El seu posat digne, la seua amabilitat es guanyaren els seus carcellers, els seus captors, i els seus jutges. Les seues lletres des de la presó on esperava l’execució eren imbuïdes de la mateixa determinació i calma decidides, acceptació conscient del seu sacrifici per la causa de la llibertat, com les lletres de Bartholomew Vanzetti, el seu co-revolucionari. Als amics que contemplaven el seu rescat, els responia: «Merit infinitament més morir que viure». A un altre escrivia:
«No tinc consciència de culpa per prendre les armes; i si hagués estat en pro dels rics i poderosos, els intel·ligents, els grans—tal com els homes compten la grandesa—dels qui aproven ordres per servir-se i corrompre els altres, o certs dels llurs amics, que hagués interferit, patit, sacrificat i caigut, hauria fet ben fet... Aquestes afliccions lleugeres que se suporten un moment em serviran per a un pes de glòria molt més excel·lent i eterna... Déu certament atendrà la seua pròpia causa de la forma i en el temps millor possibles, i no oblidarà la feina de les seues pròpies mans.»
El 2 de desembre del 1859, un mes després de la seua sentència, mil cinc-cents soldats escortaren John Brown fins al patíbul a l’ombra de les muntanyes del Blue Ridge que durant tants anys li havien detingut la promesa de llibertat per als esclaus. Amb un sol colp del bastó del xerif, «penjà entre el cel i la terra», el primer americà executat per traïció. El silenci fou colpit pel discurs del comandant encarregat.
“Així moren tots els enemics de Virgínia! Tots els enemics de la Unió. Tots els hostils a la raça humana!”
* * *
«Que aquells que tinguen retrets per llençar als autors de l’avalot cruent de Harper’s Ferry i una por general al Sud, tornen a la causa veritable de tot plegat. No culpam inscruments cecs i inevitables en acció, ni malignitzam falsament els qui no hi són gens implicats, ni directament ni indirecta; sinó que investigam pacientment la veritable font d’on sorgeix aquesta manifestació, i llavors que li dediquen coherentment les llurs malediccions i anatemes. És infantil i absurd que el governador Wise s’apodere i bandege el cos castigat i ferit del vell Brown, i que pense que ja té el villà que va perpetrar els fets. De cap manera. Els caps conspiradors contra la pau de Virgínia són l’ex-president Franklin Pierce i el senador Douglas. Aquestes són les parts que caldria arrestar, confinar i jutjar per causar aquesta insurrecció. Després hauria de prendre els senadors Mason i Hunter de Virgínia, com a còmplices. Que seguesca amb l’arrest de tot partidari del Decret Nebraska, i quan els haja dut a tots a un càstig condigne, el descarregarem del deure, però no abans...
«El vell Brown és simplement l’espurna d’un gran foc atiat per mortals curts de mira... No hi ha cap responsabilitat justa que assignar, cap atribució justa de causes enlloc, per aquest intent violent que no caiga directament en el Sud mateix. Ha reptat deliberadament i voluntàriament provocat els elements que han concentrat i explotat.»
Així escrivia el mateix periodista del qual ja he citat la caracterització de John Brown.
Poc cal afegir a aquest judici històric fet en mig dels esdeveniments. Els compromisaris que provaren d’afermar l’esclavitud per sempre damunt del poble americà contra la llur voluntat, i els representants dels esclavistes que els impulsaren, en darrera anàlisi, foren els responsables de l’atac a Harper’s Ferry.
John Brown esperava el xoc del seu assalt per electrificar els esclaus i espaordir els esclavistes fins a trencar les cadenes. El seu experiment emancipatori acabà amb una catàstrofe completa. Per comptes d’afeblir l’esclavitud, el seu atac enfortí temporalment les forces pro-esclavistes en consolidar-ne els rengles, en intensificar la repressió, i en endurir la resistència.
John Brown fou confós per l’efectivitat aparent de les seues activitats terroristes a Kansas. No entenia que allà els seus atacs i represàlies eren una part integral de la lluita oberta dels colons de la terra lliure contra la invasió dels hessians de l’esclavisme, i eren factors complementaris i subordinats a la decisió d’aquella llarga lluita. Que la violència tota sola era impotent per determinar el seu èxit ho demostrà el fracàs dels rufians de frontera per imposar l’esclavitud en el territori.
L’intent de John Brown per imposar l’emancipació en el Sud amb un suport exclusiu en mètodes territoristes trobà un fracàs idèntic. Calien altres vies i mitjans per alliberar, amplificar i controlar les forces revolucionàries capaces d’enderrocar el poder esclavista i abolir l’esclavitud.
Amb tot, l’atac de John Brown no fou d’efectes plenament reaccionaris. El seu colp contra l’esclavitud reverberà per tot el país i inspirà als qui havien de seguir-lo. Les notícies del seu fet coratjós sonaren com un toc de foc en la nit, despertant la nació i posant-hi els nervis a punt. A través de John Brown la imminent guerra civil entrava en els nervis del poble molts mesos abans que s’exhibís en idees i accions.
El Sud tocà l’alarma. Els «actes de l’assassí» confirmaven les llurs pors d’insurrecció esclava provocada pels abolicionistes del nord i pels republicans negres. Les connexions personals de Brown amb molts destacats abolicionistes eren innegables, i les llurs declaracions de no-connivència i de desaprovació de les seues accions no els feren menys culpables als ulls dels esclavistes, sinó únicament més covards i hipòcrites... Els esclavistes eren convençuts que els llurs enemics prenien ara l’ofensiva en un atac armat directe contra les llurs vides, cases i propietat.
“Es generalitzà al Sud la convicció», diu Frederic Bancroft, el biògraf de Seward, «que John Brown diferia de la majoria de la gent del Nord merament en la contundència i desesperació dels seus mètodes».
La majoria de l’opinió oficial del Nord condemnà l’«empresa criminal» i justificà la seua execució. Grans reunions unionistes explotaren l’incident en benefici del Partit Demòcrata. El Richmond Enquirer del 25 d’octubre del 1859 notava amb satisfacció que la premsa pro-esclavista del Nord «demostra una determinació per fer de l’ensenyament de la invasió de Harper’s un arma efectiva per aplegar tots els homes no fanàtics contra el partit els dirigents del qual han estat implicats directament amb l’assassinat amb nocturnitat de ciutadans de Virgínia i la destrucció de propietat governamental». Els dirigents republicans, menys directament però no menys decididament, s’afanyaren a denunciar el fet i a llençar aigua beneita damunt l’execució. Deia Lincoln: «no podem protestar l’execució», i Seward se’n feia ressò, «era necessària i justa».
Però molts milers s’aplegaren al costat de John Brown, saludant-lo com un màrtir de la causa de l’emancipació. Els abolicionistes radicals parlaven amb la major contundència a favor seu i glosaven amb la major correcció la importància de la seua vida i mort. En el servei funerari de John Brown, Wendell Phillips digué aquests mots:
“Meravellós vell!... Ha abolit l’esclavitud a Virgínia... Certament, l’esclau encara hi és. De la mateixa forma que quan la tempesta desarrela un pi del vostre pujol, encara sembla verd durant mesos—un any o dos. Tot i així, és llenya, no cap arbre. John Brown ha afluixat les arrels del sistema esclavista; tan sols respira—ja no viu—d’ara en endavant.»
Longfellow escrivia en el seu diari el dia del penjament:
«Aquest serà un gran dia en la nostra història; la data d’una nova revolució—tan necessària com l’antiga. Fins i tot ara mentre escric, condueix al vell John Brown a l’execució a Virgínia per provar de rescatar esclaus! Això és sembrar el vent per recollir la tempesta, que vindrà aviat.»
Finalment, Frank P. Steams, un comerciant de Boston que havia contribuït generosament a la campanya de Brown a Kansas, declarava davant del Comitè d’Investigació del Senat:
«Ho [l’atac] hauria desaprovat si ho hagués sabut; però des de llavors he canviat d’opinió; crec que John Brown ha estat l’home representatiu del segle, de la mateixa forma que Washington ho fou del darrer—l’afer de Harper’s Ferry, i la capacitat mostrada pels italians per l’autogovern, són els grans esdeveniments d’aquesta era. L’un alliberarà Europa i l’altre Amèrica.»
De camí al patíbul John Brown lliurà aquest darrer testament a un amic.
«Jo, John Brown, sóc ara ben segur que els crims d’aquesta terra no seran mai esporgats més que amb sang. Abans pensava diferent: em creia vanament que es faria sense gaire vessament de sang, que així siga.»
Les seues previsions profètiques s’havien de realitzar abans.
Un any i mig després de la seua execució, l’esperit revolucionari de John Brown resuscità en els voluntaris de Massachusetts, que marxaven pels carrers de Boston, cant l’himne de batalla que quatre d’ells tot just havien improvisat: el cos de John Brown. Els llurs moviments eren oberts i legals; les accions de John Brown havien estat amagades i clandestines. Amb tot, els homes que marxaven orgullosament reconeixien la comunió amb ell, mentre partien cap a Virgínia.
Allà els abans defensors de la Unió havien esdevingut trencadors de la Unió; els castigadors de la traïció eren ara traïdors; els botxins dels rebels eren ara en rebel·lió oberta. El captor de John Brown, Robert E. Lee, ja s’havia unit a l’exèrcit confederat que havia de comandar. L’ex-governador Wise, que havia autoritzat el penjament de Brown, conspirava, com ell, per prendre l’arsenal de Harper’s Ferry arsenal, and, as a crowning irony, exhorted his neighbors at Richmond to emulate John Brown.
«Apreneu la lliçó de John Brown, manufacturau les vostres fulles de ferro vell, ni que siga dels eixos dels vostres carros.»
Així les forces oposades del procés històric, que John Brown anomenava Déu, cadascuna a la seva manera, homenatjaven al pare de la Segona Revolució Americana.