LA PASIONARIA batejà el nou gabinet ‘el govern de la victòria’. ‘Ens hem fet a la idea’, deia, ‘de guanyar la guerra ràpidament, encara que la victòria ens coste una discussió amb els nostres camarades més estimats’. Els estalinistes llençaren una campanya mundial per demostrar que la victòria havia sigut retinguda per Caballero i que ara s’aproparia.
Els annals del govern de Negrín, però, no resultaren ésser el registre d’una victòria militar, ni tan sols d’intents seriosos vers la victòria militar, sinó d’una repressió implacable d’obres i camperols. Aquest curs reaccionari fou dictat al govern pels dirigents anglo-francesos en els quals hi cercava aliment. El portantveu del Quai d’Orsay, Le Temps, indicava el significat real de la crisi ministerial:
El govern republicà de València ha arribat al punt on ha de decidir. No pot restar ja més en l’estat d’ambigüitat en el qual ha viscut fins ara. Ha de triar entre democràcia i dictadura del proletariat, entre l’ordre i l’anarquia. (17 de maig).
L’endemà s’hi formava el govern Negrín. Le Temps l’aprovava però assenyalava peremptòriament el camí que havia de fer decididament el nou règim:
Seria massa aviat per concloure que l’orientació a València és vers un govern més moderat determinat a alliberar-se finalment del control dels anarco-sindicalistes. Però aquest és un intent que, a la fi, haurà de fer amb independència de la resistència dels extremistes.
Clares directives, de fet!
El govern, escrivia un simpatitzant ardent amb el seu curs reaccionari, el corresponsal del New York Times, Matthews:
...prova d’emprar una mà de ferro per mantindre l’ordre intern... En fer això, el govern espera d’aconseguir la simpatia de les dues democràcies que signifiquen més per Espanya –Gran Bretanya i França– i retindre el suport de la nació que li ha ajudat més, Rússia. El principal problema del govern ara és pacificar o esclafar l’oposició anarquista. (19 de maig del 1937).
‘En un mot, el govern desencadenà una maquinària completament repressiva sense cap consideració per l’estat de guerra, o les necessitats de mantindre la moral bèl·lica’, com afirmava un comunicat de la FAI del 6 de juliol. ‘Els anarquistes són eliminats com a factor actiu. Els socialistes de Caballero, si persisteixen en la tàctica present, seran il·legalitzats en tres mesos’, escrivia l’estalinista Louis Fischer (The Nation, 17 de juliol).
En el govern de Caballero, García Oliver, l’‘anarquista cent per cent’, havia elaborat poderosos i funcionals tribunals democràtics i decrets judicials, mentre la contrarevolució avançava rere ell. La Generalitat havia emprat Nin amb el mateix objectiu durant els primers mesos de la revolució. Ara el govern nomenava com a ministre de justícia, el capitalista basc i catòlic devot, Manuel Irujo. Que un home així pogués arribar a aquest càrrec significava que havia acabat el temps de les aparences. Irujo el 1931 havia votat contra l’adopció de la constitució republicana per radical i atea. No era doncs l’home adient pel ministeri de justícia?
El primer pas d’Irujo fou el desmantellament dels tribunals populars que, cadascun constituït per un jutge president i quinze membres designats per diferents organitzacions antifeixistes, s’havien establert després del 19 de juliol del 1936. Els membres de la FAI eren ara barrats dels tribunals –per la disposició que decretava que tan sols les organitzacions legals el 16 de febrer del 1936 hi podien participar. La FAI, és clar, havia sigut il·legalitzada pel bienio negro! La majoria dels jutges presidents havien sigut advocats d’esquerres. Roca, ex-sots-secretari del ministeri, ha explicat després com, el setembre del 1936, el ministeri de justícia havia convocat una reunió dels antics jutges i magistrats i havia demanat voluntaris per anar a les províncies i establir-hi tribunals. Ningú no s’hi presentà. Coneixien els feixistes que haurien de condemnar. Ara els tribunals eren netejats d’advocats d’esquerres i substituïts pels jutges abans reacis, ja que els tribunals ja no perseguirien feixistes sinó obrers. El ministeri d’Irujo emetia butlletins diaris que llistaven feixistes i reaccionaris posats en llibertat.
Les queixes per aquestes xifres foren absolutament ignorades durant mesos. Finalment –després que el seu partit hagués lliurat Bilbao i Santander– Frente Roja (30 d’agost) denuncià Irujo d’‘encobrir feixistes’. ‘És intolerablement ridícul que al mateix temps de la conquesta feixista de Santander, s’hi distribuesquen a València les vergonyoses llistes de feixistes i reaccionaris que han sigut absolts i posats en llibertat’. Però això quedava simplement pel registre. Els ministres estalinistes continuaven a seure en el govern amb aquest home.
El 23 de juny el govern decretà la formació de tribunals especials per tractar la sedició. Entre els ‘actes sediciosos’ s’incloïa: ‘donar informació militar, diplomàtica, sanitària, econòmica, industrial o comercial a un estat, organització armada o individu privat forasters’, i tots els crims ‘adreçats a davallar la moral pública o la disciplina militar’. Els jutges serien nomenats pels ministeris de justícia i de defensa, amb poder de seure en sessió secreta i de barrar l’accés a terceres parts. El decret conclou:
Crims, conspiracions i plans en temptativa o frustrats, així com complicitat en l’encobriment de persones subjectes a aquest decret, seran castigades de la mateixa forma que els crims realment comesos. Qualsevol que siga culpable d’aquests crims i els denuncien a les autoritats serà lliure de càstic. Les sentències de mort es podran imposar sense coneixement formal del govern.
La clàusula de confessió, el càstic per actes mai comesos, els judicis secrets, es traduïen directament de les lleis de Stalin. La definició ampla de sedició feia traïció qualsevol opinió, oral o escrita o indicada per proves circumstancials, que pogués entendre com a crítica amb el govern. Aplicable a qualsevol obrer que fes agitació per millors condicions laborals, als vaguistes, a qualsevol crítica governamental en un diari, a gairebé qualsevol afirmació, acte o atitud diferent de l’adoració del règim, aquest decret no tan sols no tenia precedents en cap democràcia, sinó que era més agosarat que els procediments judicials de Hitler o Mussolini.
El 29 de juliol, el ministeri de justícia anuncià que s’hi preparaven judicis sota aquest decret per deu membres del Comitè Executiu del POUM. Aquests homes havien sigut arrestats el 16-17 de juny –abans del nou decret. Això volia dir que el decret, per acabar-ho d’adobar era una llei ex post facto, que castigava crims pretesament comesos abans de l’aprovació de la llei! Així el principi jurídic més inqüestionat dels temps moderns era expressament repudiat.
Irujo patrocinà un altre decret, adoptat i emès pel govern el 12 d’agost, que declarava:
Qualsevol que censure com a feixista, com a traïdor, com a anti-revolucionari, una determinada persona o grup de persones, forassenyadament o sense prou fonament, o sense que l’autoritat [judicial] hagués pronunciat sentència en [l’acusat]...
Qualsevol que denuncie un ciutadà per ésser capellà o per administrar sagraments... provoca una perturbació innecessària i disruptiva de l’ordre públic quan no comet un crim irreparable mereixedor de càstic penal.
Aquest decret no tan sols il·legalitzava la dura crítica ideològica de qualsevol del bloc governamental, sinó que també posava fi a la recerca de feixistes per obrers. També posava fi a totes les formes de control del clergat catòlic –just després que el Vaticà hagués donat obertament ple suport a Franco. Les denúncies ‘sense que l’autoritat judicial hagués pronunciat sentència’ s’aplicaven a la pràcticament únicament a la crítica des de l’esquerra. Els estalinistes continuaren, és clar, a denunciar el POUM com a feixistes, per bé que no s’havia pronunciat cap sentència.
La censura de premsa operava sota un sistema que no tan sols destruïa la llibertat de crítica sinó que requeria que el mateix acte de censura fos amagat al poble. Així, el 7 d’agost, Solidaridad Obrera fou suspès durant cinc dies per desobeir les ordres dels censors, siguent l’acte concret de desobediència –segons Gómez, delegat general d’ordre públic a Barcelona, que els havia donat l’ordre de ‘no publicar espais en blanc’. És a dir, les delecions del censor que treballava amb les gal·lerades s’havien d’amagar a les masses amb la inserció d’un alter material! Com a protesta silenciosa, la premsa de la CNT havia deixat els espais censurats en blanc.
El 14 d’agost, el govern emeté un decret que il·legalitzava tota crítica de la premsa al govern soviètic:
Amb repeticions que permeten d’endevinar un pla deliberat d’ofendre una nació excepcionalment amistosa, i crear per tant dificultats als govern, diversos diaris s’han ocupat de forma gens adient amb l’URSS... Aquesta llicència absolutament condemnable no l’hauria de permetre el consell de censors... Els diaris desobedients seran suspesos indefinidament, fins i tot encara que hagen passat pel censor; en aquest cas el censor que llig les proves serà presentat al Tribunal Especial sota els càrrec de complicitat amb crims de sabotatge.
Els decrets de censura ja no es referien a la ràdio. Ja que, el 18 de juny, havien aparegut destacaments de policia a totes les estacions radiofòniques que pertanyien als sindicats i partits polítics i les tancaren. Des de llavors, el govern monopolitzà les emissions radiofòniques.
Un dels usos més extraordinaris de la censura de premsa arribà quan el bloc estalinista-prietista dividí l’1 d’octubre l’UGT per una reunió d’urgència de qualques sindicats que declaraven deposada el Comitè Executiu encapçalat per Caballero. Mentre la nova ‘Executiva’ publicava lliurement un torrent de declaracions insultants, els comunicats de l’Executiva de Caballero eren retallats a trossos, com ho eren els editorials de la premsa de la CNT que s’hi referien com a l’executiva legítima. Les protestes formals de la premsa de la CNT contra el govern per prendre així costat en la lluita interna sindical foren infructuoses.
Malgrat terribles casos –en gairebé totes les ciutats capturades pels feixistes– de guàrdies d’assalt i guàrdies civils que es passaven en grans nombres als feixistes durant el setge, el ministeri d’interior procedí a netejar la policia, no dels antics elements, sinó dels obrers que hi havien enviat les llurs organitzacions després del 19 de juliol. S’hi decretaren examinacions per tots els qui entraren en servei l’any passat. S’ordenà la dissolució dels consells de seguretat, formats pels antifeixistes de la policia per netejar-la d’elements feixistes. A més, el director general de la policia, l’estalinista, Gabriel Morón, ordenà els números de no fer denúncies de sospitosos feixistes en la policia, so pena de destitució (CNT, 1 de setembre).
Mantinguda a un ritme més lent fins que les precondicions polítiques no s’haguessen assolit més plenament, la contrarevolució econòmica ara s’accelerava. En l’agricultura, el camí a seguir ja l’havia dibuixat el primer decret, del 7 d’octubre del 1936, que simplement confiscava les finques dels feixistes, i deixava indemne el sistema de propietat de privada de la terra, inclòs el dret de posseirs grans propietats i d’explotar treball assalariat.
Malgrat el decret, però, l’agricultura col·lectivitzada es generalitzà durant els primers mesos de la revolució. L’UGT al principi era poc amiga dels col·lectius, i tan sols canvià d’atitud després que el moviment arrelàs fortament en els propis rengles. Diversos factors explicaven el ràpid desenvolupament de l’explotació col·lectivitzada. A diferència de l’antic mujic rus, els pagesos i treballadors agrícoles espanyols havien construït sindicats des de feia dècades, i havien aportat seccions considerables de militància a la CNT-FAI, a l’UGT, al POUM i al Partit Socialista. Aquest fenomen polític derivava en part del fet econòmic d’una divisió de la terra encara més desigual a Espanya que a Rússia, i que gairebé tot el camperolat espanyol depenia parcialment o completa del treball assalariat en les grans finques. Per això fins i tot els que tenien un tros de terra veien afeblida la tradicional preocupació dels pagesos per la seua pròpia parcel·la. El treball col·lectiu, per tant, treia força de la necessitat gairebé universal d’aplegar esforços per aconseguir aigua per la terra seca. A aquests factors s’hi afegia l’ajut entusiasta que donaven als col·lectius moltes fàbriques, que hi aportaven equipament i fons, que compraven equitativament producte dels col·lectius a través dels mercats d’abastiment obrer i cooperatius, la col·laboració amistosa dels ferrocarrils col·lectivitzats i dels camions que duien els productes a ciutat. Un altre factor important era que els camperols s’adonaven que ja no eren sols. ‘Si, en una localitat, es perd o es redueix enormement una collita per una llarga sequera, etc.’, escrivia el camp de la federació agrària de la CNT de Castella, en parlar per 230 col·lectius, ‘els nostres camperols no se n’han de preocupar, no han de tèmere la fam, ja que els col·lectius d’altres localitats o regions consideraran com a deure ajudar-los’. Molts factors s’unien així per encoratjar un ràpid desenvolupament de l’agricultura col·lectiva.
Però amb l’assumpció de l’estalinista d’Uribe del ministeri d’agricultura, primer en el govern de Caballero i després en el de Negrín, el pes del govern caigué damunt els col·lectius. ‘Els nostres col·lectius no rebien cap mena d’ajut oficial. Al contrari, si en rebien res, era obstrucció i calúmnies del ministeri d’agricultura i de la majoria d’institucions que depenien d’aquest ministeri’, reportava la federació agrària castellana de la CNT (Tierra y Libertad, 17 de juliol). Ricardo Zabalza, cap nacional de la Federació de Pagesos i Treballadors del Camp de l’UGT declarava:
Els reaccionaris d’ahir, els antics agents dels grans terratinents reben tota mena d’ajut del govern mentre que a nosaltres ens priven del mínim o fins i tot ens expulsen de les nostres petites possessions...
Volen aprofitar-se del fet que els nostres millors camarades lluiten ara en els fronts de guerra. Aquests camarades ploraran amb ràbia quan troben, després de deixar els fronts de guerra, que els esforços i sacrificis fets eren debades, que tan sols dugueren a la victòria dels enemics d’abans, que ara mostren les cartes de militància d’una organització proletària [el Partit Comunista].
Aquests agents dels grans terratinents, els odiats caciques—apoderats i caps locals—havien sigut l’espinada de la maquinària política de Gil Robles i dels terratinents. Ara es trobaven en els rengles del Partit Comunista. Fins i tot un cabdill destacat de la maquinària de Gil Robles com era el secretari de la CEDA de València havia sobreviscut a la revolució... i s’havia unit al Partit Comunista.
Uribe justificava l’assalt als col·lectius en afirmar que s’hi havia forçat camperols que no volien a unir-s’hi. Amb prou feines cal comentar la ironia que un estalinista es planye de la col·lectivització forçada, després de les matances i deportacions draconianes de la ‘liquidació’ dels kulaks russos! Uribe hauria aportat sens dubte proves en aquest sentit si les hagués pogut trobar, però no en presentava cap. Totes les grans federacions de pagesos i treballadors del camp, els afiliats de la CNT i l’UGT, s’oposaven a la col·lectivització forçada, eren partidaris dels col·lectius voluntaris, i denunciaven els estalinistes com a partidaris dels cacics i dels pagesos rics i reaccionaris. El juny, el socialista Adelante envià un qüestionari a diverses seccions provincials de l’organització de camperols de l’UGT: gairebé unànimament defensaven els col·lectius, i un reportava que la principal oposició als col·lectius provenia del Partit Comunista, que en aquest sentit reclutava els caciques i utilitzava les institucions governamentals. Tots declaraven el decret del 7 d’octubre com a creador d’una nova burgesia. En una lletra de protesta a Uribe, Ricardo Zabalza descrivia el sistema simple però efectiu dels estalinistes per atacar els col·lectius: antics caciques, kulaks, terratinents, eren reclutats i organitzats pels estalinistes i després demanaven la dissolució del col·lectiu local, en fer reclamacions de terres, equipaments, reserves de gra. Cadascuna d’aquestes controvèrsies comportava per resoldre-la la ‘mediació’ de representants d’Uribe que invariablement decidien a favor dels reaccionaris, imposaven ‘acords’ on els col·lectius eren gradualment privats d’equipament i de terra. Quan els hi demanava per aquest estrany comportament, deia Zabalza, els agents governamentals declaraven que actuaven sota ordres específiques del llur superior: Uribe. No era sorprenent que la Federació de Camperols de l’UGT de la Regió de Llevant denunciassen Uribe com a ‘enemic públic número u’. Els homes d’Irujo, els ex-feixistes recentment alliberats, esdevingueren, pel propi fet de l’alliberament, eligibles per demanar la devolució de les terres llurs. Quan un d’aquests tornava com a terratinent, els camperols s’hi resistien ferotgement –i hi enviaven contra ells guàrdies d’assalt.
En les ciutats i viles industrials, a més, el govern procedí a destruir tots els elements de socialització. ‘És inquestionablement cert que si els obrers no haguessen pres el control de la indústria l’endemà de la insurrecció hi hauria hagut una paràlisi econòmica completa’, escrivia l’estalinista Joseph Lash, ‘però els plans millorats del control obrer de la indústria tampoc no han funcionat molt bé’. (New Masses, 19 d’octubre). Hi havia una veritat a mitges però tota la veritat no du de nou als antics propietaris sinó cap endavant a l’estat obrer. La planificació a escala nacional és òbviament impossible a través únicament de la fàbrica i de l’aparell sindical. Ço que cal és un aparell centralitzat, és a dir, un estat. Si la CNT ho hagués entès, i hagués iniciat l’elecció de comitès de milícia, de camperols i de fàbrica, units en un consell nacional que s’hagués constituït en govern, això hauria sigut un estat obrer, que hauria donat una visió completa als comitès obrers i assolit la necessària centralització.
Per comptes d’això, els dirigents anarquistes lluitaven una batalla perduda, discutint quanta autoritat hauria de tindre l’estat. Peiró, ex-ministre d’indústria, per exemple deia: ‘Era disposat a nacionalitzar la indústria elèctrica de l’única forma compatible amb els meus principis –deixant l’administració i direcció en les mans dels sindicats i no en mans de l’estat. L’estat té únicament el dret d’actuar com a comptable i inspector’. Formalment correcte: Lenin deia que el socialisme era simplement dur els comptes. Però únicament un estat obrer assumiria fidelment les funcions de comptable i d’inspector, mentre que l’estat espanyol existent, un estat burgès, combatria la socialització. Ací de nou els anarquistes, en insistir a no fer cap distinció entre un estat obrer i un de burgès, es plegaven a l’estat burgès, per comptes de lluitar per l’estat obrer.
A través del ministeri de defensa, les fàbriques foren presa d’una en una. El 28 d’agost, un decret donava al govern el dret d’intervindre o prendre qualsevol planta minera o metal·lúrgica. Força explícitament, el govern afirmava que el control obrer s’havia de limitar a la protecció de les condicions obreres i a l’estimulació de la producció. Les fàbriques que s’hi resistien es trobaven sense crèdits o, després d’haver fet lliuraments al govern, el pagament no arribava fins que la voluntat governamental era acceptada. En moltes plantes de propietat forastera, ja s’havia arrabassat als obrers tota forma d’autoritat. El departament de compres del ministeri de defensa anuncià que a partir d’una determinada data faria contractes de comptes únicament amb les empreses que funcionassen ‘d’acord amb els llurs antics propietaris’ o ‘sota la intervenció corresponent controlada pel ministeri de finances i economia’. (Solidaridad Obrera, 7 d’octubre).
El pas següent, pel qual els estalinistes havien fet campanya durant mesos, era la militarització de totes les indústries necessàries per la guerra –transports, mines, metall, municions, etc. Aquest règim casernari recorda Gil Robles, sota qui els obrers de municions foren també militaritzats, i vagues i sindicació eren prohibides. El decret de militarització s’endolceix amb el títol de ‘decret de militarització i nacionalització’. Però militaritzar les fàbriques ja en mans obreres, unit amb el reconeixement governamental de la plena indemnització dels antics propietaris, simplement posa fi al control obrer i prepara la devolució de les fàbriques als antics propietaris.
La sessió llargament ajornada de les Cortes s’inaugurà l’1 d’octubre, i simbolitzar adientment aquest govern. Negrín va fer un discurs feixuc i gris, notable, però, per un llarg passatge que declarava que ‘hom ha de preparar la pau en mig de la guerra’. (L’emboirada premsa de la CNT no fou capaç d’analitzar el significat de la referència a la pau). Caballero no hi ha aparegué, amb la raó ostensible de la preocupació per la crisi de l’UGT. Els seus seguidors callaven mentre que Gonzales Pena, de part de la delegació socialista, declarava un suport incondicional al govern com, és clar, feien els estalinistes. Ángel Pestaña, abans dirigent de la CNT, i recentment readmès a l’organització, oferia suport incondicional al govern de part del seu Partit Sindicalista. Dues vegades en el seu discurs, però, fou peremptòriament silenciat per Barrio, qui presidia. La primera vegada provava de queixar-se de l’ús estalinista de la intimidació per fer proselitisme a l’exèrcit; la segona vegada criticava el fracàs per netejar la reraguarda de feixistes i elements d’espionatge. Així, ni un bri de l’esperit de les masses penetrava en la cambra.
Per damunt detot, el govern era simbolitzat pels nous amics –diputats reaccionaris– que apareixen ara per primera vegada a Espanya des del juliol del 1936.
Miguel Maura hi era! Cap dels republicans d’extrema dreta, ministre d’interior en el primer govern republicà, enemic implacable dels sindicats, el primer ministre de la república en reinstituir la temuda ‘llei de fugues’ per abatre presoners polítics –Maura havia abandonat el país el juliol. El seu germà, Honorio, monàrquic, havia estat afusellat pels obrers; la resta de la família s’havia passat a Franco. A l’exili, Maura no havia fet cap contacte amb les embaixades espanyoles.
Portela Valladares hi era! Governador general de Catalunya pel Lerroux després de l’esclafament de l’autonomia catalana l’octubre del 1934, havia sigut el darrer president del govern del bienio negro, just abans de les eleccions de febrer del 1936. Havia fugit d’Espanya el juliol. Què havia fet en l’interim no se sabia. Ara s’alçava en les Cortes: ‘Aquest parlament és la raison d’etre de la república; és el certificat vital de la república. El meu primer deure davant vostre, davant Espanya, davant el món, és assegurar la legitimitat del vostre poder... Avui és per jo un dia de satisfacció íntima i gran, en haver contribuït amb vosaltres a veure la nostra Espanya en transició cap a una reconstrucció seriosa i profunda’. A la fi de la sessió, ell i Negrín s’abraçaren. Per la premsa, Valladares lloava ‘l’atmosfera dominant que havia observat a Espanya’. Tornà a París quan la premsa estalinista provava estatísticament que la presència de Valladares i Maura, que suposava el suport del centrisme al règim, donava una majoria estatística a l’electorat del govern.[1]
L’ardor de la premsa esalinista fou tallat abruptament per la reproducció en el feixista Diario Vasco, del 8 d’octubre del 1937, d’una lletra de Valladares a Franco, datada del 8 d’octubre del 1936, on oferia els seus serveis a la ‘causa nacional’.
La benvinguda estalinista a Valladares i Maura fou ‘superada’ per una referència de passada de La Pasionaria a la presència gens benvinguda a les Cortes de la figura menor d’un altre reaccionari, membre del partit governant de Lerroux del bienio negro. El diputat Guerra del Río tenia espai per respondre, en efecte, que si el govern restava en les Cortes, ell hi era. La Pasionaria ho acceptà. Els atacs de la CNT contra Maura i Valladares foren esborrats pel censor.
Era per això que havien vessat sang les masses?
Però encara hem d’explicar la història de la conquesta governamental de Catalunya i Aragó.
1. Aquest criteri anti-marxista permeté els feixistes, pel mateix criteri, a defensar que el vot dretà, amb el dels diputats centristes que ara eren amb ells, constituïa la majoria del poble. Les reivindicacions de tots dos, és clar, es basaven en les xifres electorals del febrer del 1936. El criteri marxista és que una revolució treu la justificació de l’avantguarda revolucionària que representa una majoria de la classe obrera, amb el suport del camperolat. Per l’actual criteri estalinista, hom podria condemnar la revolució russa!