ELS vuit mesos posteriors a l’entrada de representants obrers en els governs de Madrid i Barcelona veieren com les conquestes proletàries en el camp econòmic eren tombades lentament. Amb el control del tresor i dels bancs, el govern era capaç d’imposar la seua voluntat als obrers amb l’amenaça de retirar crèdits.
A Catalunya, el principal centre industrial, el procés es va fer més lentament però amb el mateix objectiu. Uns cinquanta-vuit decrets financers de la Generalitat restrigien fortament el gener l’abast de l’activitat de les fàbriques col·lectivitzades. El 3 de febrer, per primera vegada, la Generalitat gosà de decretar il·legal la col·lectivització d’una indústria –els productes làctics. Durant la crisi ministerial d’abril, la Generalitat anul·là el control obrer de les duanes en refurar de certificar la propietat obrera del material que s’havia exportat i que era retingut per tribunals forasters per demandes dels antics propietaris; de llavors ençà les fàbriques i els col·lectius agrícoles que exportaven mercaderies eren a mercès del govern.
Comorera, cap del PSUC, s’havia fet amb la conselleria d’abastiments el 15 de desembre, quan el POUM fou fet fora del govern. El 7 de gener, decretà la dissolució dels comitès obrers d’abastiment que havien comprat aliments als pagesos. En aquesta esquerda hi poaren els especuladors i comerciants del GEPCI (Gremi de Petits Comerciants i Industrials)–amb carnet de l’UGT!– i l’acaparament resultant i la pujada dels preus alimentaris dugueren a una malnutrició generalitzada. Cada família rebia cartes de racionament però els abastiments no es racionaven d’acord amb el nombre de persones que servia cada títol. En els barris obrers de Barcelona s’hi formaven tot el dia llargues cues, i els abastiments sovint s’esgotaven abans que les cues, mentre que en els barris burgesos hi havia abundància. Els restaurants de propietat privada tenien amplis subministraments pels qui podien pagar-ne el preu. No s’hi podia obtindre llet pels infants dels obrers però se la podia comprar en els restaurants. Tot i que el pa (a preu fix) no era sovint disponible, sempre s’hi podien comprar pastissos (amb preu no controlat). En el sisè aniversari de la república (14 d’abril, boicotejat per la FAI, la CNT i el POUM), les manifestacions d’Esquerra i dels estalinistes foren enfosquides per manifestacions de dones contra els preus alimentaris. Amb tot els estalinistes treien profit polític fins i tot dels propis crims. Donaven a entendre les masses que la militància en el PSUC i l’UGT els garantiria millors racions. Pintades anònimes culpaven les granges col·lectivitzades i el transport pels augments de preu.
Vicente Uribe, ministre estalinista d’agricultura, jugà el mateix rol ací que el ministre estalinista d’agricultura havia jugat en el règim de Wang Ching-wei el 1927, a Wuhan, en el combat contra els pagesos. El departament d’Uribe desmantellà els col·lectius, organitzà els antics terratinents als quals se’ls retornà les terres com a ‘co-administradors’ de l’estat i impedí que els col·lectius venguessen el producte sense l’ús de mitjancers.
S’hi llençà una campanya nacional pel ‘control
estatal’ i la ‘municipalització’ de la
indústria adreçada a arrabassar tot el control als
comitès de fàbrica. La contrarevolució econòmica
avançà, però, relativament lenta. Ja que el bloc
burgès-estalinista entenia, a diferència dels
anarquistes, que la precondició necessària per destruir
les conquestes econòmiques obreres era l’esclafament de
les milicies i de la policia obreres, i el desarmament dels obrers en
la reraguarda. Però no n’hi havia prou amb la força
per aconseguir aquest objectiu. Calia combinar la força amb
propaganda.
Per facilitar l’èxit de la pròpia propaganda, el bloc burgès-reformista va recòrrer, a través del govern, a una hostilització sistemàtica de la premsa i la ràdio de CNT-FAI-POUM. El POUM en fou la principal víctima. Mentre era encara en la Generalitat, el català Full Oficial boicotejava tot esment de les trobades i emissions radiofòniques del POUM. El 26 de febrer la Generalitat prohibí una trobada massiva de CNT-POUM a Tarragona. El 5 de març, La Batalla fou multada amb 5.000 pesetas pel càrrec de desobeir la censura militar. El 14 de març, La Batalla fou suspesa durant quatre dies, aquesta vegada obertament per un editorial polític. Alhora la Generalitat refusava al POUM l’ús de l’estació oficial radiofònica per fer-hi emissions. Els diaris del POUM a Lleida, Girona, etc., eren constantment molestats.
Els colps més mortals al POUM en aquest període, però, foren lliurats fora de Catalunya. La Junta de Defensa de Madrid, controlada pels estalinistes, suspengué el gener permanentment el setmanari del POUM. La mateixa autoritat suspengué i confiscà les premses de El Combatiente Rojo, diari de les milícies del POUM, el 10 de febrer, i poc després suspengué l’estació radiofònica del POUM, tancada permanentment l’abril. La junta també refusà de permetre les Joventuts del POUM (Juventud Comunista Ibérica) de publicar La Antorcha, en afirmar cínicament la prohibició oficial que ‘la JCI no necessita de premsa’. Juventud Roja, òrgan de les Joventuts valencianes del POUM, fou sotmès a una severa censura política el març. L’únic òrgan del POUM indemne fou El Comunista de València, òrgan setmanari de l’ala dretana, ferotgement anti-trotskista i mig-estalinista.
Se li barrà al POUM un altre camp important de treball entre les masses quan el Socors Roig del POUM fou exclòs a demanda del PSUC del Comitè Permanent d’Ajut a Madrid. La CNT, en nom de la unitat, fou d’acord en aquest acte criminal, que esdevingué d’abast nacional l’abril, quan el Socors Roig del POUM fou exclòs de participar en la Setmana de Madrid.
Aquest treballat guió d’il·legalització governamental de les activitats del POUM abans del maig refuta concloentment l’afirmació estalinista que el POUM fou perseguit per la seua participació en els fets de maig.
La censura contra el POUM fou realitzada per governs on seien ministres de la CNT. Únicament la joventut anarquista, Juventut Libertaria, hi protestà públicament. Però també la premsa de la CNT era sistemàticament molestada. Coneix la història un altre exemple de ministres del govern que se sotmeten a la repressió de la pròpia premsa?
El diari de la FAI, Nosotros, de València, fou suspès indefinidament el 27 de febrer per un article que atacava la política bèl·lica de Caballero. El 26 de març, el govern basc suspenia la CNT del Norte, n’arrestava el consell editorial i el Comitè Regional de la CNT –i donava les premses al Partit Comunista basc. Diversos números de CNT i Castilla Libre, tots dos de Madrid, foren suprimits l’11-18 d’abril. Nosotros fou de nou suspès el 16 d’abril.
La censura i la suspensió eren mesures formals. Gairebé
igualment eficaces, si no més, eren les mesures ‘informals’
amb les quals els paquets de premsa de CNT-FAI-POUM no arribaven al
front o ho feien setmanes tard. Mentres, enormes edicions de la
premsa estalinista i burgesa, alienes al censor i després
lliurades, es distribuïen gratuïtament a les milícies
de la CNT, UGT i POUM. Les estacions radiofòniques del govern
eren sempre al servei dels Nelkens i de les Pasionàries.
Gairebé tots els anomenats comissaris polítics del
front eren estalinistes o burgesos. Així l’engany
complementava la força bruta.
En els primers mesos posteriors al 19 de juliol les tasques policials eren gairebé completament en mans de les patrulles obreres de Catalunya i les ‘milícies de la reraguarda’ de Madrid i València. Però l’oportunitat de dissoldre permanentment la policia burgesa fou desaprofitada.
Sota Caballero, la Guàrdia Civil fou rebatejada com a Guàrdia Nacional Republicana. Els seus romanents i els guàrdies d’assalt foren gradualment retirats del front. Els qui s’havien passat a Franco fou substituïts amb escreix per homes nous.
El pas més extraordinari per reviure la policia burgesa fou el creixement com bolets de la fins llavors petita força de duanes, els Carabineros, sota el ministre de finances Negrín, en una guàrdia pretoriana fortament armada de 40.000.[1]
El 28 de febrer, hom prohibí als carabiners de pertànyer a cap partit polític o sindicat o a assistir a les llurs trobades de masses. El mateix decret s’estengué a les guàrdies civil i d’assalt. Això suposava posar en quarentena la policia contra la classe obrera. Els ministres anarquistes irremeiablement desorientats votaren aquesta mesura fonamentats en què aturaria el proselitisme estalinista!
L’abril les milícies foren finalment bandejades de tota tasca policial a Madrid i València.
En el baluart proletari de Catalunya, aquest procés comptà amb l’oposició decidida de les masses de la CNT. Hi hagué també un ‘malaurat incident’ que enlentí el pla burgès. El primer Cap de Policia per tot Catalunya, nomenat pel govern –Andreu Reverter– resultà un dels implicats en un complot per assassinar els dirigents de la CNT, establir una Catalunya independent i fer una pau separada amb Franco.[2] La seua denúncia enfortí la posició de les patrulles obreres, principalment integrades per cenetistes.
Però llavors les patrulles foren atacades des de dins. El PSUC ordenà als seus militants que les abandonassen (la majoria no ho feren, i foren expulsats del PSUC). L’Esquerra també abandonà les patrulles. Des de llavors s’adreçaren tots els mètodes estalinistes habituals de difamació contra les patrulles, i encara més fort quan les patrulles arrestaren homes de negoci del PSUC i del GEPCI per acaparar i especular amb queviures.
L’1 de març, la Generalitat decretà la
unificació de tota la policia en un únic cos controlat
per l’estat, i s’hi prohibia als seus membres
d’associar-se en sindicats i partits i es determinava que se’ls
triàs per antiguitat. Això suposava l’abolició
de les patrulles obreres i barrar-ne als membres el pas a la policia
unificada. Aparentment els ministres de la CNT votaren el decret.
Però la protesta resultant de les masses catalanes dugué
la CNT a unir-se al POUM en una declaració de refús a
sotmetre-s’hi. El 15 de març, amb tot, el ministre
d’ordre pública, Jaume Aiguader, provà sense èxit
de reprimir per la força les patrulles obreres en els barris
perifèrics de Barcelona. Aquesta qüestió fou una
de les que dugué a la dissolució del govern català
el 27 de març. Però no hi va haver cap canvi quan el
nou govern, una altra vegada amb ministres de la CNT, es reuní
el 16 d’abril. Aiguader continuà amb els intents de
desarmar les patrulles, mentre que els ministres de la CNT que seien
en el govern, es contentaven amb advertir els obrers contra la
provocació.
No hi podia haver, és clar, cap esperança de revifar un règim burgès estable mentre l’organització i la responsabilitat administrativa de les forces armades fossen en mans de sindicats i partits obrers, que presentaven pagaments, requisicions, etc., als governs madrileny i català, i que se situaven entre les milícies i els governs.
Els estalinistes aviat cercaren de fer d’‘exemple’ en lliurar les llurs milícies a control del govern, en col·laborar a instituir la salutació, la supremacia dels oficials rere les línies, etc. ‘Res de discussions, res de política en l’exèrcit’, cridava la premsa estalinista, que s’hi referia és clar a les discussions o polítiques obreres.
L’exemple fou desaprofitat per les masses de la CNT. Gairebé un terç de les forces armades eren membres de la CNT, reacis als oficials enviats pel govern, als quals relegaven a l’estatus de ‘tècnics’ i els barraven d’interferir en la vida social i política de les milícies. El POUM tenia 10.000 milicians que actuaven de forma similar. El POUM va reimprimir per distribuir en les milícies l’original Manual de l’Exèrcit Vermell de Trockij, que fornia un règim intern democràtic i una vida política en l’exèrcit. La campanya estalinista per agranar la vida democràtica interna de les milícies, sota la consigna de ‘comandament unificat’, fou contrarestada per la qüestió simple i sense resposta: per què li cal a un comandament unificat de restablir l’antic règim casernari i la supremacia d’una casta d’oficials burgesos?
Però el govern a la fi es va fer amb la seua. Els decrets de militarització i mobilització aprovats el setembre i l’octubre amb el consentiment de la CNT i el POUM preveien el reclutament de regiments regulats dirigits per l’antic codi militar. La selecció sistemàtica de candidats per l’escola d’oficial donà preponderància als burgesos i als estalinistes, i aquests dirigiren els nous regiments.
Quan les primeres lleves del nou exèrcit foren preparades i enviades al front, el govern les utilitzà contra les milícies, i en demanà la reorganització sota un motllo similar. El març el govern ja ho havia aconseguit en gran mesura en el front de Madrid, controlat pels estalinistes. En els fronts d’Aragó i de Llevant, coberts principalment per les milícies de la CNT-FAI i del POUM, el govern preparà la liquidació de les milícies per una política implacable i sistemàtica de retindre armament. Tan sols després de la reorganització s’informà a les milícies que els hi donarien armes adients per una ofensiva en aquests fronts. Amb tot, les masses enfortides de les milícies de la CNT impediren que el govern assolís els seus objectius fins que després dels dies de maig, l’ex-ministre de guerra d’Azaña, el general Pozas, es va fer càrrec del front d’Aragó.
En darrera anàlisi, però, l’èxit final del govern no vingué tant dels seus propis esforços com del caràcter políticament fals de la reivindicació de la CNT-POUM per un ‘comandament unificat sota el control de les organitzacions obreres’.
Els estalinistes i els llurs publicistes ‘independents’ de la mena de Louis Fischer i Ralph Bates han tergiversat deliberadament els fets de la controvèrsia entre POUM-CNT i el govern quant a la reorganització de l’exèrcit. Els estalinistes fan aparèixer POUM-CNT amb la voluntat de retindre les milícies feblement organitzades contra un exèrcit eficientment centralitzat. Aquesta és una mentida completa, com s’hi pot demostrar amb un miler d’articles de la premsa de POUM-CNT de l’època que cridava a un exèrcit disciplinat sota un comandament unificat. La qüestió real era: qui controlarà l’exèrcit, la burgesia o la classe obrera? No tan sols POUM-CNT presentaven aquesta qüestió. Oposat al pla original de Giral per un exèrcit especial, l’òrgan d’UGT, Claridad, havia declarat: ‘Hem de procurar que les masses i la direcció de les forces armades, que haurien d’ésser per damunt de tot el poble en armes, no escape de les nostres mans’. (20 d’agost del 1936).
Aquesta era la qüestió real. La burgesia guanyà perquè l’UGT, el POUM i la CNT-FAI feren l’error irremeiable de cercar un exèrcit controlat pel proletariat dins un estat burgès. Tan eren favorables a la centralització i al comandament unificat que votaren els decrets governamentals que en els mesos següents serviren per agranar completament el control obrer de l’exèrcit. El consentiment de l’UGT, el POUM i la CNT d’aquests decrets no fou el menor dels llurs crims contra la classe obrera.
La consigna per un comandament unificat sota control de les organitzacions obreres era fals perquè no fornia cap mètode per assolir aquest objectiu. La reivindicació que calia haver presentat, des del primer dia de la guerra, era la unificació de totes les milícies i els pocs regiments existents en una força única, amb elecció democràtica de comitès de soldats en cada unitat, centralitzada en una elecció nacional de delegats de soldats en un consell nacional. A mesura que es reclutassen nous regiments, els llurs comitès de soldats entrarien en els consells locals i nacionals. Així, en arrossegar les masses armades a la vida política diària, el control burgès de les forces armades s’hauria pogut impedir de forma efectiva.
El POUM tenia una oportunitat meravellosa per demostrar l’eficàcia d’aquest mètode. En el front d’Aragó tingué durant vuit mesos control organitzatiu directe damunt uns 9.000 milicians. Tenia una oportunitat inigualada d’educar-los polítics, d’elegir comitès de soldats entre ells com a exemple per la resta de milícies, llavors demanar una unió on les forces que hagués ensinistrat haurien sigut una poderosa palanca. No s’hi va fer res. La premsa del POUM duia històries dels representants del front d’Aragó reunits en congrés. Aquestes trobades no eren res més que aplecs de càrrecs nomenats per l’oficina nacional. De fet, el POUM prohibí l’elecció de comitès de soldats. Per què? Entre d’altres raons hi havia el fet que l’oposició a la política oportunista del POUM era madura en els rengles i la burocràcia temia que la creació de comitès fornís l’arena necessària on l’Oposició d’Esquerres pogués triomfar.
La consigna simple i concreta de comitès electes de soldats era l’única via per garantir el control proletari de l’exèrcit. Aquesta consigna, a més, tan sols podia ésser una passa transitòria. Ja que cap exèrcit sota control obrer no podria existir indefinidament al costat d’un estat burgès. Si l’estat burgès continuàs a existir, destruiria inevitablement el control obrer de l’exèrcit.
Els defensors del control obrer del POUM-CNT-UGT mai no
presentaren la consigna concreta ni tampoc no tenien cap programa per
substituir l’estat burgès. La llur orientació
bàsica, per tant, condemnava a la impotència la llur
oposició al domini burgès de l’exèrcit.
En el dies revolucionaris que seguiren al 19 de juliol, els governs madrileny i català s’havien vist forçats a acceptar l’armament d’uns obrers que ja s’havien armat tots sols. Les organitzacions obreres es prengueren el poder d’emetre permisos d’armes als llurs membres. Pels obrers no era tan sols una qüestió de protegir-se contra els intents contrarevolucionaris del govern, sinó de la necessitat quotidiana de protegir els comitès de camperols contra els reaccionaris, de vigilar les fàbriques, ferrocarrils, ponts, etc., contra bandes feixistes, de protegir el litoral d’atacs, de trampejar nius feixistes amagats.
A l’octubre arribà el primer decret de desarmament que preveia el lliurament de tots els rifles i metralladores al govern. A la pràctica s’interpretà que permetia les organitzacions obreres de continuar a emetres permisos per armes llargues als guàrdies industrials i als comitès de pagesos. Però establí un precedent fatal.
El 15 de febrer, el govern central ordenà la captació de totes les armes llargues així com de les armes curtes sense permís. El 12 de març, el govern ordenà les organitzacions obreres de captar armes llargues i curtes dels llurs membres i a lliurar-les en quaranta-vuit hores. Aquesta ordre fou aplicada directament a Catalunya el 17 d’abril. Els guardes nacionals republicans començaren a oficialment a desarmar obrers públicament en els carrers de Barcelona. Tres cents obrers –membres de la CNT que tenien permisos de l’organització– foren així desarmats per la policia durant la darrera setmana d’abril.
El pretext que calien armes pel front era una mentida descarada,
com qualsevol obrer ho podia veure amb els seus propis ulls. Ja que
mentre els obrers eren privats de rifles i revòlvers, part
d’ells en possessió de la CNT des dels dies de la
monarquia, les ciutats s’omplien de les reconstruïdes
forces policials, armades fins a les dents amb nous rifles,
metralladores, artilleria i carros blindats russos.
El 17 de desembre del 1936, Pravda, òrgan personal de Stalin, declarava: ‘Pel que fa a Catalunya, ha començat la purga de trotskistes i anarco-sindicalistes; es realitzarà amb la mateixa energia que s’aplicà a l’URSS’.
Els ‘mètodes legals’, però, anaven massa poc a poc. Foren complementats amb bandes terroristes organitzades, equipades amb presons i cambres de tortura privades, anomenades ‘preventoriums’. Les joies reclutades per aquesta feina pidolen una descripció: ex-membres de la feixista CEDA, gàngsters cubans, macarres, falsificadors de passaports, sadistes.[3] Engendrades per la composició petit-burgesa del partit comunista, nodrits pel seu programa contrarevolucionari, aquestes bandes organitzades de la GPU espanyola exhibien vers els treballadors la ferocitat dels gossos de pressa de Hitler, ja que, com ells, havien sigut ensinistrats per exterminar la revolució.
Rodríguez, membre de la CNT i comissari especial de presons, acusà formalment l’abril José Cazorla, membre del comitè central estalinista i cap de policia sota la Junta de Madrid, i Santiago Carrillo, un altre membre del comitè central, de retenció il·legal d’obrers arrestats per Cazorla però absolts pels tribunals populars, i d’‘haver dut els absolts a presons secretes o d’enviar-los a posicions avançades en els batallons milicians comunistes per emprar-los com a ‘fortificacions’’. La CNT demanà debades una investigació formal de les acusacions. Tan sols quan es demostrà que la banda de Cazorla, paral·lelament, treballava amb pinxos que alliberaven importants feixistes de la presó sense ordre oficial, van destituir Cazorla. El substituiren simplement per Carrillo, un altre estalinistes, i la GPU extralegal i les seues presons privades continuaren com abans.
‘Es va clar que les organitzacions txequistes[4] descobertes recentment a Madrid... es vinculen directament amb centres similars que operen sota una direcció unificada i amb un pla preconcebut d’abast nacional’, escrivia Solidaridad Obrera el 25 d’abril del 1937. El 8 d’abril, la CNT, armada amb proves, havia forçat finalment la detecció d’una banda d’estalinistes a Múrcia, i la destitució del governador civil per mantindre presons privades i cambres de tortura. El 15 de març, setze membres de la CNT havien sigut assassinats per estalinistes a Villanueva de Alcardete, a la província de Toledo. La reivindicació de càstic de la CNT fou contestada per la defensa dels assassins com a antifeixistes revolucionaris per part de Mundo Obrero. La posterior investigació judicial establí que una banda íntegrament estalinista, que incloïa els batlles del Partit Comunista de Villanueva i de Villamayor, i que operava com a ‘Comitè de Defensa’, havia assassinat enemics polítics, saquejat, recaptat tributs, i violat dones indefenses de la zona. Cinc dels estalinistes foren condemnats a mort, uns altres vuit a presó.
El gangsterisme organitzat de la GPU espanyola ha quedat demostrat en els propis tribunals del govern espanyol. Ens limitam ací als casos jurídicament demostrats. Però la premsa de la CNT és plena de centenars d’exemples on la contrarevolució ‘legal’ era complementada amb la GPU a Espanya.
1. ‘Es prepara silenciosament però amb seguretat una força policial fiable. El govern de València descobrí un instrument ideal per aquests objectius en els Carabineros. Aquests eren antics oficials i guàrdies de duanes, i sempre han tingut una bona reputació de lleialtat. Hom reporta de bona font que s’han reclutat 40.000 per aquesta força, i que uns 20.000 ja són armats i equipats... Els anarquistes ja se n’han adonat i es queixen de l’enfortiment d’aquest cos en un moment on tots sabem que hi ha ben poc tràfic que creue les fronteres, terrestres o marítimes. Se n’adonen que l’empraran contra ells’. (James Minifie, New York Herald Tribune, 28 d’abril del 1937).
2. El servei d’intel·ligència de la CNT havia descobert el complot i Solidaridad Obrera publicà els fets el 27 i 28 de novembre. Al principi els estalinistes i l’Esquerra en feren befa, però es veieren forçats a ordenar una investigació. Com a resultat hom trobà que les principals forces del complot eren les del separatista Estat Catala, una organització de camisa caqui, escissió de l’Esquerra, i n’arrestaren el secretari general i un centenar de membres destacats. El cap de policia Reverter, membre d’Estat Català, fou executat després de la condemna. Casanova, president del Parlament català, ‘al principi jugà amb el complot, després el refusà’, va dir una explicació oficial. S’hi va pemetre Casanovas d’anar-se’n a França –i de retornar a la vida política a Barcelona després dels dies de maig!
3. Cultura Proletaria, diari antifeixista de Nova York, publicà un report des de Cuba: ‘El CT... envià 27 ex-oficials de l’antic exèrcit que no tenien res a veure amb obrers i que foren mercenaris al servei de Machado... En el seu darrer viatge el Mexique transportà una expedició d’aquesta falsa milícia (amb unes poques excepcions), en la qual hi anaven els tres germans Álvarez, antics pistolers de Machado, actius en el trencament de la vaga de Bahía. El 29 del mes corrent... sarpà «Sargento del Toro», també, com a milicià comunista. És un assassí declarat dels dies de Machado, escorta del president del senat en aquell període. Fou un dels qui contribuí a la massacre d’obrers en la manifestació del 27 d’agost’. L’antic secretari valencià de la CEDA és ara en el PC. Fins i tot Louis Fischer admet que ‘generals i polítics burgesos, i molts pagesos que aproven la política del PC de protegir les petites propietats s’hi han unit... essencialment la llur nova afiliació política reflecteix una desesperació de l’antic sistema social així com una esperança per salvar-ne una o dues de les seues recialles’. Una descripció vàlida, com assenyala Anita Brenner, del grup social que inflà els rengles de Hitler. Per detalls addicionals de la GPU espanyola i de les repressions, vegeu l’excel·lent article d’Anita Brenner i el Dossier of Counterrevolution, Modern Monthly, setembre del 1937.
4. Els anarquistes s’hi refereixen a la GPU. En general, s’enceguen davant l’enorma distància que separa la ‘Txeca’, que reprimia implacablement els guàrdies blancs i els llurs aliats en el període inicial de la revolució russa, i la GPU estalinista, que reprimeix implacablement i assassina revolucionaris proletaris.