EL 7 de setembre del 1936, en un discurs que criticava la coalició de Madrid amb la burgesia, Nin havia pronunciat la consigna: ‘Fora els ministres burgesos’, i la multitud havia esclatat entusiasmada. Però el 18 de setembre, La Batalla publicava una resolució del Comitè Central del POUM que acceptava el coalicionisme:
El Comitè Central creu ara, com sempre, que aquest govern hauria d’ésser integrat exclusivament per represnetats de partits obrers i organitzacions sindicals. Però, si aquest punt de mira no el comparteixen d’altres organitzacions obreres, som disposat a deixar oberta la qüestió, molt especialment atenent al fet que el moviment republicà d’esquerres [de Catalunya] és d’una natura profundament popular –la qual cosa el distingeix del moviment republicà d’esquerres espanyol –i les masses camperoles i els sectors obrers en els quals es basa es mouen decididament cap a la revolució, influïts pels partits i organitzacions proletaris. Allò important és el programa, i l’hegemonia del proletariat, que cal garantir. En un punt no hi pot haver cap dubte: el nou govern ha de fer una declaració de principis inqüestionables, que afirme la intenció de convertir l’impuls de les masses en legalitat revolucionària, i que el dirigesca en el sentit de la revolució socialista. Pel que fa a l’hegemonia proletària, la majoria absoluta de representants obrers la farà plenament certa.
La direcció d’Esquerra, polítics burgesos endurits per una lluita de vint-i-tres anys contra el proletariat, es transformaven així d’un dia per l’altre pel POUM en un moviment ‘d’una natura profundament popular’. I a aquesta mostra de legerdemain el POUM afegia els fins llavors desconegut principi d’estratègica, segons el qual la forma de guanyar els obrers i camperols que avançaven dins l’Esquerra era col·laborant-hi en un govern amb els llurs dirigents burgesos!
‘La classe obrera no pot simplement apoderar-se de la maquinària estatal ja feta i emprar-la en interès seu’, declarà Marx. Aquesta fou la gran lliçó apresa de la Comuna de París: ‘no, com en el passat, transferir la maquinària burocràtica i militar d’una mà a l’altra, sinó trencar-la; i aquesta és la precondició de qualsevol revolució popular real en el continent. I això és el que els nostres camarades heroics de partit han provat a París’. Què és substituir la maquinària estatal? En això, qüestió fonamental de la revolució, la magra experiència de la Comuna fou plenament desenvolupada per Lenin i Trockij. El parlamentarisme havia d’ésser destruït. En el seu lloc els comitès obrers de les fàbriques, els comitès camperols en el camp, els comitès de soldats en l’exèrcit, centralitzats en soviets locals, regionals i, finalment, nacionals. Així, el nou estat, un estat obrer, es basa en la representació industrial, que automàticament desposseeix la burgesia, tret de quan, després de la consolidació del poder obrer, entren individualment al treball productiu i se’ls permet de participar en l’elecció dels soviets. Entre l’antic estat burgès i el nou estat obrer hi ha un abisme damunt el qual la burgesia no pot tornar al poder si no és enderrocant l’estat obrer.
Era aquest postulat fonamental, l’essència de l’experiència acumulada d’un segle de lluita revolucionària, que el POUM violà en entrar en la Generalitat.[1] Reberen el ministeri de mans del president Companys. El nou gabinet simplement continuava l’obra de l’antic, i com l’antic, se’l podia apartar i substituir amb un de més reaccionari. Rere la coberta protectora del gabinet del POUM-CNT-PSUC-Esquerra, la burgesia suportaria l’ofensiva revolucionària, aplegaria les forces malmeses i, amb l’ajut dels reformistes, en un moment madur, tornarien plenament al poder. Per això no calia ni tan sols que la burgesia participàs en el gabinet. Hi havia hagut gabinets ‘plenament obrers’ a Alemanya, Àustria, Anglaterra, la qual cosa havia permès la burgesia de suportar situacions crítiques per després fer fora del ministres obrers.
L’estat obrer, la dictadura del proletariat, no pot existir fins que l’antic estat burgès és destruït. Tan sols pot aparèixer per una intervenció política directa de les masses, a través de consells de fàbrica i de localitat (soviets) fins el punt on la majoria dels soviets la deté el partit o partits obrers que són decidits a enderrocar l’estat burgès. Aquesta fou la contribució teòrica bàsica de Lenin. Precisament aquesta concepció, però, fou pulveritzada pel POUM. El mateix discurs de Nin que cridava a la destitució dels ministres burgesos desenvolupava una concepció que tan sols podia menar a la preservació de l’estat burgès.
Dictadura del proletariat. Una altra concepció que és objecte de diferència amb els anarquistes. La dictadura proletària consisteix en l’autoritat exercida per la classe obrera. A Catalunya podem afirmar que ja existeix la dictadura del proletariat. (Aplaudiments)... No fa gaires dies la FAI llençà un manifest que deia que s’oposaria a tota dictadura exercida per qualsevol partit. Hi som d’acord. La dictadura del proletariat no la pot exercir un únic sector del proletariat, sinó tot, absolutament tot. Cap partit obrer o central sindical té el dret d’exercir una dictadura. Que tots els presents sàpiguen que si la CNT o el Partit Comunista o el Partit Socialista volguessen exercir una dictadura de partit ens tindrien en contra. La dictadura del proletariat l’ha d’exercir tothom. (La Batalla, 8 de setembre del 1936).
Per la dictadura del proletariat, com a forma estatal, recolzada en amplis fonaments de la xarxa de consells obrers, camperols i de combatents per tota la indústria, la terra i els camps de batalla, Nin hi posava una concepció completament diferent: un acord entre els dirigents de les organitzacions obreres que assumissen conjuntament la responsabilitat governamental. Fals, i no té res en comú amb la concepció marxista de la dictadura proletària! Com podia la dictadura proletària ésser sostinguda conjuntament amb els estalinistes-demòcrates i els socialdemòcrates que defensen la democràcia burgesa? Com podien acords de partits substituir la gran xarxa necessària de consells obrers?
La predicció leninista que tota revolució real dóna lloc a òrgans de poder dual s’havia confirmat el 19 de juliol: els comitès de milícies, els comitès d’abastiment, les patrulles obreres, etc., etc. L’estratègia leninista demanava la centralització d’aquests òrgans de poder dual en un centre nacional, i la presa del poder estatal amb ell. La dissolució dels òrgans del poder dual, com a Alemanya el 1919, fou titllada per Lenin de ‘liquidació de la revolució’.
La manca de memòria d’això dugué els dirigents del POUM, en anunciar l’entrada a la Generalitat, a acabar:
Som en un estat de transició on la força dels esdeveniments ens ha obligat a col·laborar directament en el Consell de la Generalitat, al costat d’altres organitzacions obreres... Des dels comitès d’obrers, camperols i soldats, per la formació dels quals pressionam, sorgirà la representació directa del nou poder proletari.
Però aquest era el darrer cant de cigne dels comitès de poder dual. Ja que una de les primeres passes preses pel nou govern de la Generalitat era dissoldre tots els comitès revolucionaris que sorgiren el 19 de juliol.
El Comitè Central de les Milícies fou dissolt i els seus poders passaren als ministeris de defensa i de seguretat interior. Els comitès locals, de milicies i antifeixistes, gairebé invariablement proletaris en composició, que havien governat els pobles i viles, foren dissolts i substituïts per administracions municipals integrades en la mateixa proporció que el gabinet (Esquerra 3, CNT 3, PSUC 2, Unió de Rabassaires, POUM i Acció Catalana, l’organització burgesa de dretes, 1 cadascuna). Llavors per assegurar-se que cap òrgan revolucionari els hi havia passat per alt, s’aprovà un decret addicional que mereix que una citació completa:
Article I. S’hi dissolen a tot Catalunya els comitès locals, amb independència del nom o títol que tinguen, així com aquells organismes locals que poden haver sorgit per posar fi al moviment subversiu, amb objectius culturals, econòmics o de qualsevol altra mena.
Article 2. La resistència a dissoldre’ls serà considerada un acte feixista i els seus instigadors seran lliurats als Tribunals Populars de Justícia (Decretat el 9 d’octubre del 1936).
La dissolució dels comitès marcà el primer gran avenç de la contrarevolució. Eliminava el neixent perill soviètic i permetia l’estat burgès de començar a recuperar en cada esfera el poder que havia perdut el 19 de juliol. Completament desorientat, el POUM no va fer cap intent d’harmonitzar la seua crida anterior als comitès amb l’aprovació de la llur dissolució dues setmanes després. D’altra banda, hi restava en mans de la burgesia la seua palanca tradicional, el parlament. Ja que el POUM ni tan sols obtingué, a canvi de participar en el govern, un decret que dissolgués el parlament. Al contrari, els decrets financers del nou govern duien l’habitual article que requeria la notificació al parlament. El parlament és mort, assegurava el POUM als obrers, però el govern on seia no deia el mateix. Certament que, a diferència de Caballero, Companys no gosà de reunir el parlament durant molts mesos, però aquest instrument legal de dominació burgesa restava intacte. La reunió de la diputació permanent el 9 d’abril del 1937, durant una crisi ministerial, atemorí la CNT fins fer-la tornar al govern. I després dels dies de maig, derrotats els obrers, Companys convocà el parlament que el POUM havia donat per mort!
Una passa més important per consolidar el poder de l’estat burgès es realitzà el 27 d’octubre del 1936: un decret que desarmava els obrers
Article 1. Totes les armes llargues [per exemple rifles, metralladores, etc.] que es troben en mans de ciutadans seran lliurades a les autoritats municipals o recollides per elles, en un període de vuit dies després de la publicació d’aquest decret. Aquestes armes s’hi dipositaren en la Comandància d’Artilleria i en el Ministeri de Defensa a Barcelona, per tal de cobrir les necessitats del front.
Article 2. A la fi del període citat els qui mantinguen aquest armament seran considerats feixistes i jutjats amb el rigor que mereix la llur conducta. (La Batalla, 28 d’octubre del 1936).
El POUM i la CNT publicaren aquest decret sense ni un sol mot d’explicació a continuació!
Així s’aconseguí salvar l’estat burgès.
El POUM, després d’haver sigut utilitzat en els mesos
crítics, fou expulsat del govern en una reorganització
del gabinet, el 12 de desembre del 1936. La CNT amb el seu gran
seguici fou utilitzada més temps, especialment a mesura que
s’adaptava creixement a la dominació de la burgesia, i
fou, per tant, expulsada únicament el juliol de l’any
següent. Però el poder que el POUM i la CNT havien permès
al govern restà en les seues mans.
A banda de la ‘majoria obrera’, el POUM justificà l’entrada per l’‘orientació socialista’ del programa econòmic del govern. Aquest criteri era completament fals, ja que el marxisme revolucionari havia deixat sempre clar que la precondició necessària de l’economia socialista és la dictadura del proletariat.
Els bolxevics el 1917 eren fins i tot disposats, damunt la base d’un estat obrer, a permetre la continuació, durant un període, de la indústria privada en certs camps, modulada pel control obrer de la producció. Precisament en aquells camps de la vida econòmica on els bolxevics actuaren primer, però, la coalició catalana no actuà: la nacionalització dels bancs i de la terra.
El capital financer, fins i tot en l’endarrerida Espanya com a tot arreu, domina totes les altres formes de capital. Amb tot, l’únic que la coalició acordà, en el punt 8 del seu programa econòmic, fou: ‘Control obrer de les empreses financeres fins arribar a la nacionalització de la banca’. ‘Control obrer’ a la pràctica volia dir simplement protecció contra desemborsaments de fons a simpatitzants feixistes i persones no autoritzades. ‘Fins’ ajornava la nacionalització de la banca indefinidament –no s’hi féu res. Això significava, com els mesos següents demostraren, que les indústries col·lectivitzades eren a mercès dels qui podien concedir crèdits. Justament per aquest mitjà, l’estat burgès, mes a mes, havia d’afeblir el poder econòmic de la classe obrera.
Els bolxevics havien nacionalitzat la terra i atorgat el control als soviets locals: això volia dir la fi de la propietat privada de la terra. El camperol no havia d’entrar en els col·lectius; ja no era capaç, però, de comprar o vendre terra, i cap creditor la hi podia prendre.[2]
El programa ‘radical’ català, ‘la col·lectivització de grans propietats rurals i respecte per la petita propietat agrària’, amagava una perspectiva reaccionària: la terra encara s’hi podia comprar i vendre. Encara més important: segons l’estatut català d’autonomia, el govern central tenia la darrera paraula en qüestions econòmiques que implicassen tot Espanya, i tan sols havia autoritzat la presa de finques de propietaris feixistes. La coalició ‘ignorà’ la discrepància entre els dos decrets. El POUM no tingué prou seny com per descloure la discrepància i forçar el govern central a reconèixer formalment el decret català, o la Generalitat a declarar la plena autonomia en qüestions econòmiques. Això significava que una vegada la burgesia recuperàs la força, el decret de Madrid sobre la terra hi prevaldria.
El 24 d’octubre, s’hi promulgà un llarg i intrincat decret, que concretava el concepte governamental de ‘col·lectivització de les grans indústries, els serveis públics i el transport’. Abans d’entrar en el govern, el POUM havia criticat la ‘col·lectivització’ industrial, assenyalant que els sindicats, i fins i tot els treballadors en fàbriques individuals, les tractaven com a propietat pròpia. El ‘capitalisme sindicalista’ feia de les fàbriques simplement una forma de cooperatives de productors, on els treballadors s’hi dividien els beneficis. Però la indústria tan sols es podia conduir eficientment com a entitat nacional, juntament amb totes les institucions financeres i amb un monopoli del comerç exterior. Ara el POUM acceptava la ‘col·lectivització’, que no era més que cooperatives de productors, per bé que la planificació real era impossible sense el monopoli financer i comercial. El ‘control del comerç exterior’ que fou promés mai no s’hi materialitzà. La proposta del POUM d’incloure en el decret un ‘Banc Industrial i de Crèdit de Catalunya per atendre les necessitats i requeriments de la indústria col·lectivitzada’ fou refusat. Així, s’hi posaren els fonaments per esmicolar les indústries preses pels treballadors.
Un altre colp mortal a les fàbriques ‘col·lectivitzades’ fou la concessió de compensacions als ex-propietaris. Contràriament al pensament popular, la qüestió de la compensació de la propietat confiscada no l’exclouen per endavant els marxistes revolucionaris. Si la burgesia no s’hi resistia, Lenin oferia la concessió d’una compensació parcial. El POUM conclogué correctament que la burgesia espanyola o bé s’havia passat a Franco o bé –els de l’àrea lleialista– no tenien més opció que acceptar l’‘oportunitat de treballar, o si fossen incapaços de treballar, de rebre una assistència social, sota les mateixes condicions que els altres treballadors’. (La qüestió de la compensació als capitalistes forasters no es qüestionava, ja que tothom hi era correctament d’acord que calia reconèixer-la; però sota la coberta d’aquesta fórmula abstractament correcta, el govern ‘compensà’ els forasters amb la devolució de les fàbriques! La resta de la coalició, inclosos els anarquistes, refusaren la proposta del POUM. Tampoc no disposaren normes definides de compensació. Tampoc la compensació no anava a càrrec –com si era el cas del capital exterior– del govern. Per comptes d’això, ‘el balanç de crèdit inventariat de qualsevol empresa es posaria a crèdit del beneficiari [l’ex-propietari] com a compensació social’, i la ‘compensació pels propietaris espanyols se supendrà fins a posterior determnació’. En pla anglès això vol dir que la compensació aniria a càrrec de l’empresa col·lectivitzada, és a dir, dels obrers implicats, i la quantitat es decidiria posteriorment; amb la reconstrucció del poder burgès, la burgesia s’alçaria contra les empreses obreres en favor els antics propietaris amb l’únic criteri de fins quin punt la burgesia gosaria de carregar els obrers amb pagaments forçosos d’interessos sobre el deute de capital. Si el govern creixia prou fort, els antics propietaris continuarien a tallar el copó i a rebre’n els dividends, com feien abans. El POUM titllà correctament aquesta qüestió de ‘fonamental’; però restà en el govern de coalició, tot i amb tot.
El decret de col·lectivització preveia com a interventor en cada fàbrica un agent governamental com a integrant del Consell de Fàbrica. En totes les empreses que més de 500 treballadors, el seu director havia d’ésser confirmat pel govern. Una vegada elegit pels treballadors de la fàbrica, el Consell de Fàbrica restava durant dos anys en el càrrec, tret d’incompliment directe del deure, la qual cosa ‘congelava’ la composició política dels consells i feia impossible per un partit revolucionari d’aconseguir el control de les fàbriques. Els consells generals, que abastaven tota una indústria, eren encara menys flexibles, amb vuit de cada dotze membres nomenats pels dirigents de l’UGT i la CNT, i presidits per representats del govern. Aquestes mesures, garantia contra qualsevol ‘revolució des de sota’, foren aprovades per tothom, inclòs el POUM.
No és obvi que el programa econòmic de la
Generalitat acceptava simplement part de les conquestes ja fetes pels
propis obrers, i les unia amb una sèrie de mesures polítiques
i econòmiques que eventualment agranarien aquestes conquestes?
Amb tot, per això i una cartera en el govern, el POUM vengué
l’oportunitat de dirigir la revolució espanyola. En
acceptar cegament el programa governamental, la CNT revelava la
bancarrota completa de l’anarquisme com a via cap a la
revolució social.[3]
Com els correligionaris de Madrid, l’Esquerra i el PSUC cercaren socors en la Societat de Nacions i les ‘grans democracions’. La CNT no ho feia gaire millor. Joan Peiró, després de la caiguda del govern de Caballero, declarava innocentment que a la CNT li havien assegurat que el moderat programa de govern era únicament de consum foraster.[4]
Això explica indubtablement per què la CNT no envià delegacions organitzades a l’exterior per fer campanya entre els obrers.
El POUM també va caure víctima d’aquesta política oportunista. Malgrat la comprensió abstrament correcte del paper reaccionari internacional de la burocràcia soviètica, i de la crítica al fet que Stalin no vengués armes a Espanya durant els primers tres mesos crucials, el POUM no va entendre el fet que la nota soviètica del 7 d’octubre del 1936 –‘si la violació no s’atura immediatament, s’hi considerarà lliure de qualsevol obligació resultant de l’acord’– no volia dir abandonar el comitè de no-intervenció, ni en cap cas garantia un enviament suficient d’armes per capgirar la marea. ‘No hi ha pas dubte que les passes recents del govern soviètic de trencar el pacte de no-intervenció tindran conseqüències polítiques extraordinària. És probablement l’esdeveniment polític més important d’ençà del començament de la guerra civil’, deia La Batalla. I encara pitjor, la perspectiva del POUM era que l’imperialisme francès enviaria armes: ‘Com respondrà el govern francès a aquesta nova situació? Mantindrà la seua atitud de neutralitat? Això suposaria una impopularitat i un descrèdit extrems. Blum cauria del poder en mig d’una condemna general... No creiem que Léon Blum comete aquest error col·lossal. En veure que l’únic obstacle per corregir la seua política era l’atitud del govern soviètic, el canvi d’aquest hauria de determinar un canvi complet en la política de Blum’. (La Batalla, 11 d’octubre del 1936). Ací, com a tot arreu, el POUM havia perdut el tremp. No és accidental que fos durant els seus mesos ministerials que no enviàs delegacions a l’exterior per fer campanya entre els obrers avançats.
1. Els qui defensen aquesta violació –Lovestonistes, els socialistes de Norman Thomas, l’ILP, etc.– indiquen així la pròpia conducta futura en la crisi revolucionària.
2. Louis Fischer, amb una ignorància enfortida d’impudència, sosté contra els col·lectius espanyols que a Rússia la col·lectivització arribà molts anys després de la revolució. Oblida el petit ‘detall’ que el primer decret de Lenin fou la nacionalització de la terra i la fi de la propietat privada de la terra.
3. Després dels dies de maig la Generalitat repudià la legalitat del decret de col·lectivització de la indústria.
4. ‘...la burgesia internacional refusà de subministrar-nos aquests requeriments (armes). Era un moment tràgic: havíem de crear la impressió que els amos no eren els comitès revolucionaris sinó més aviat el govern legal; si no haguessem fet, no hauríem rebut res de res. Ens calia adaptar-nos a les circumstàncies inexorables del moment, és a dir, acceptar la col·laboració governamental...’ (Garcia Oliver, ex-ministre de justícia, discurs a París, text publicat per l’anarquista Spain and the World, 2 de juliol del 1937).
‘Espanya ofereix a totes les nacions liberals i democràtiques del món l’oportunitat d’emprendre una forta ofensiva contra les forces feixistes, i si això vol dir guerra, hauran d’acceptar-la abans no siga massa tard. No han d’esperar-se a què el feixisme haja perfeccionat la seua maquinària de guerra’. (Official English Edition No.107, Dec. 8, 1936, Comissariat de Propaganda de la Generalitat).
Federica Montseny (destacada dirigent de la CNT): ‘Crec que un poble de tan gran intel·ligència (Anglaterra) s’adonarà que l’establiment d’un estat feixista al sud de França... aniria directament contra els seus interessos. El destí del món així com el resultat d’aquesta guerra depèn d’Anglaterra...’ (Ibid., No.108, Dec. 10, 1936)