Sobre el tractament correcte de les contradiccions al si del poble
27 de febrer del 1957
Text procedent d'Edicions en Llengües Estrangeres. Col·lecció "Clàssics acolorits" #15 (català). Una col·lecció dirigida per Christophe Kistler. Contacte - flpress@protonmail.com. Girona, 2022. ISBN: 978-2-491182-25-0
Discurs pronunciat a la setena sessió (ampliada) de la Conferència suprema estatal. El camarada Mao Zedong va repassar la transcripció de l'acta i va fer determinats afegits abans de la seva publicació al Diari del poblede 19 de juny de 1957.
El nostre tema general és el tractament correcte de les contradiccions al si del poble. Per comoditat, en parlarem a través de dotze subtítols. Encara que es farà referència a les contradiccions entre nosaltres i entre els nostres enemics, aquesta discussió se centrarà en les contradiccions al si del poble.
I.Dos tipus diferents de contradiccions
Mai el nostre país ha estat tan unit com ho està avui: les victòries de la revolució democràtico-burgesa i la revolució socialista, juntament amb els nostres assoliments en la construcció socialista, han canviat ràpidament la cara de l'antiga Xina. Ara veiem davant nostre un futur encara més brillant. Els dies de desunió i agitació nacionals, que el poble detestava, han passat per sempre. Liderats per la classe obrera i el Partit Comunista, i units com un de sol, els nostres sis-cents milions de persones estan compromesos en la gran obra de la construcció del socialisme. Unificació del país, unitat del poble i unitat entre les nostres diferents nacionalitats -aquestes són les garanties bàsiques per al triomf segur de la nostra causa. Tanmateix, això no significa que ja no quedin contradiccions en la nostra societat. Seria ingenu imaginar que no quedin més contradiccions. Fer-ho seria anar en contra de la realitat objectiva. Ens enfrontem a dos tipus de contradiccions socials -les contradiccions entre nosaltres i l'enemic i les contradiccions al si del poble. Aquests dos tipus de contradiccions són de naturalesa totalment diferent.
El terme “el poble” té diferents significats en diferents països, i en diferents períodes històrics en cada país. Prenem per exemple el nostre país. Durant la guerra de resistència a l'agressió japonesa, totes aquelles classes, estrats i grups socials que s'oposaven a l'agressió japonesa pertanyien a la categoria del poble, mentre que els imperialistes japonesos, els traïdors xinesos i els elements projaponesos pertanyien a la categoria d'enemics del poble: durant la guerra d'alliberament, els imperialistes dels Estats Units i els seus sequaços -els buròcrates-capitalistes i la classe terratinent- i els reaccionaris del Guomindang, que representaven aquestes dues classes, eren els enemics del poble, mentre que totes les altres classes, estrats i grups socials els quals s'oposaven a aquests enemics, pertanyien a la categoria de poble. En aquesta etapa de construcció del socialisme, totes les classes, estrats i grups socials que aproven, donen suport i treballen per la causa de la construcció socialista pertanyen a la categoria de poble, mentre que aquelles forces i grups socials que resisteixen a la revolució socialista, i en són hostils i intenten destruir la construcció socialista, són enemics del poble.
Les contradiccions entre nosaltres i els nostres enemics són antagòniques. Dins de les files del poble, les contradiccions entre els treballadors no són antagòniques, mentre les que hi ha entre els explotadors i les classes explotades tenen, a banda del seu aspecte antagònic, un aspecte no antagònic. Les contradiccions al si del poble sempre han existit. Però el seu contingut difereix en cada període de la revolució i durant la construcció del socialisme. En les condicions existents a la Xina avui el que anomenem contradiccions al si del poble inclouen les següents: contradiccions al si de la classe obrera, contradiccions al si de la pagesia, contradiccions al si de la intel·lectualitat, contradiccions entre la classe obrera i la pagesia, contradiccions entre la classe obrera i la pagesia d'una banda i la intel·lectualitat de l'altra, contradiccions entre la classe obrera i altres sectors del poble treballador d'una banda i la burgesia nacional de l'altra, contradiccions al si de la burgesia nacional, etc. El nostre govern popular és un govern que veritablement representa els interessos del poble i serveix al poble, encara que certes contradiccions existeixen entre el govern i les masses. Aquestes inclouen contradiccions entre els interessos de l'estat, els interessos col·lectius i els interessos individuals; entre democràcia i centralisme; entre els que ocupen posicions de lideratge i els liderats, i contradiccions derivades de les pràctiques burocràtiques de determinats funcionaris de l'estat en les seves relacions amb les masses. Totes aquestes són contradiccions entre el poble. Parlant en general, les contradiccions al si del poble són les que hi ha sobre la base de la identitat fonamental dels interessos del poble.
Al nostre país, la contradicció entre la classe obrera i la burgesia nacional és una contradicció al si del poble. La lluita de classes que es duu a terme entre ambdós és, en general, una lluita de classes al si de les files del poble. Això es deu al caràcter dual de la burgesia nacional al nostre país. Als anys de la revolució democràtico-burgesa, hi havia un vessant revolucionari en el seu caràcter; també hi havia una tendència a comprometre's amb l'enemic -aquesta era l'altra cara. En el període de la revolució socialista, l'explotació de la classe obrera per obtenir beneficis és una vessant, mentre que el suport a la Constitució i la voluntat d'acceptar la transformació socialista és l'altra. La burgesia nacional es diferencia dels imperialistes, dels terratinents i dels buròcrates-capitalistes. La contradicció entre explotador i explotat, que existeix entre la burgesia nacional i la classe obrera, n'és una d'antagònica. Però, en les condicions concretes existents a la Xina, una contradicció tan antagònica, si es gestiona adequadament, es pot transformar en una de no antagònica i resoldre's de manera pacífica. Però si no es gestiona adequadament, si, diguem, no seguim una política d'unitat, criticant i educant a la burgesia nacional, o si la burgesia nacional no accepta aquesta política, llavors la contradicció entre la classe obrera i la burgesia nacional pot convertir-se en una contradicció antagònica com la que hi ha entre nosaltres i l'enemic.
Com que les contradiccions entre nosaltres i l'enemic i les que hi ha al si del poble són de naturalesa diferent, s'han de resoldre de diferents maneres. En poques paraules, la primera és una qüestió de dibuixar una línia entre nosaltres i els nostres enemics, mentre que la segona és una qüestió de distingir entre el correcte i l'erroni. Per exemple, la qüestió de qui té raó, nosaltres o els reaccionaris a casa i a l'estranger -és a dir, els imperialistes, els feudalistes i els buròcrates-capitalistes- també és una qüestió de distingir entre el correcte i l'erroni, però és de naturalesa diferent de les qüestions d'allò correcte i d'allò erroni al si del poble.
La nostra és una dictadura democràtica popular, liderada per la classe obrera i basada en l'aliança obrera-camperola. Per a què serveix aquesta dictadura? La seva primera funció és la de reprimir les classes i els elements reaccionaris i aquells explotadors del país que s'oposen a la revolució socialista, suprimir tots aquells que intenten destruir la nostra construcció socialista; és a dir, resoldre les contradiccions entre nosaltres i l'enemic al si del país. Per exemple, arrestar, jutjar i condemnar certs contrarevolucionaris, i durant un període específic de temps privar als terratinents i als buròcrates-capitalistes del seu dret a vot i llibertat d'expressió- tot això entra en l'àmbit de la nostra dictadura. Per mantenir la llei i l'ordre i salvaguardar els interessos del poble, també és necessari exercir la dictadura sobre lladres, estafadors, assassins, piròmans, malfactors i altres canalles que pertorben greument l'ordre social.
La segona funció d'aquesta dictadura és la de protegir el nostre país d'activitats subversives i possibles agressions per part de l'enemic exterior. Si això passa, la tasca d'aquesta dictadura és la de resoldre la contradicció externa entre nosaltres i l'enemic. L'objectiu d'aquesta dictadura és el de protegir tot el nostre poble perquè pugui treballar en pau i convertir la Xina en un país socialista amb indústria, agricultura, ciència i cultura modernes.
Qui ha d'exercir aquesta dictadura? Naturalment ha de ser la classe obrera i el poble sencer liderat per ella: la dictadura no s'aplica a les files del poble. El poble no pot exercir la dictadura sobre si mateix, ni una part del poble en pot oprimir una altra. Els infractors de la llei entre el poble seran castigats segons la llei, però això és diferent en principi de l'exercici de la dictadura per suprimir els enemics del poble. El que s'aplica entre la gent és el centralisme democràtic. La nostra Constitució estableix que els ciutadans de la República Popular de la Xina gaudeixen de llibertat d'expressió, de premsa, de reunió, d'associació, de desfilada, de manifestació, de creences religioses, etc. La nostra Constitució també estableix que els òrgans estatals han de practicar el centralisme democràtic, que han de recolzar-se en les masses i que el seu personal ha de servir al poble. La nostra democràcia socialista és el tipus de democràcia més àmplia, la qual no es pot trobar en cap país capitalista. La nostra dictadura és la dictadura democràtica popular, liderada per la classe obrera i basada en l'aliança obrera-camperola. És a dir, la democràcia opera al si de les files del poble, mentre que la classe obrera, unint-se a tots els altres que gaudeixen de drets civils, i en primer lloc amb la pagesia, imposa la dictadura a les classes i elements reaccionaris i a tots aquells que es resisteixen a les transformacions socialistes i s'oposen a la construcció socialista. Per drets civils, volem dir, políticament, els drets de llibertat i democràcia.
Però aquesta llibertat és llibertat amb lideratge, i aquesta democràcia és democràcia sota una guia centralitzada, no anàrquica. L'anarquia no s'ajusta als interessos ni als desitjos del poble.
Algunes persones del nostre país van quedar encantades quan els fets hongaresos van succeir. Esperaven que una cosa semblant passés a la Xina, que milers i milers de persones es manifestessin als carrers contra el govern popular. Aquestes esperances anaven en contra dels interessos de les masses i per tant no podien obtenir el seu suport. A Hongria, una part del poble, enganyada pels contrarevolucionaris nacionals i estrangers, va cometre l'error de recórrer a actes de violència contra el govern popular, amb el resultat que tant l'estat com el poble van patir per això. El dany causat a l'economia del país en poques setmanes de disturbis trigarà molt de temps a reparar-se. Hi havia altres persones al nostre país que van tenir una actitud vacil·lant davant els esdeveniments hongaresos perquè ignoraven la situació real del món. Consideraven que hi havia massa poca llibertat sota la democràcia del nostre poble i que hi havia més llibertat sota la democràcia parlamentària occidental. Demanen l'adopció del sistema bipartidista d'Occident, on un partit està al poder i l'altre en queda fora. Però aquest sistema anomenat bipartidista no és sinó un mitjà per a mantenir la dictadura de la burgesia; en cap cas pot salvaguardar la llibertat dels treballadors. De fet, llibertat i la democràcia no poden existir en abstracte; només existeixen en el concret. En una societat en la qual hi ha lluita de classes, quan les classes explotadores són lliures d'explotar al poble treballador, el poble treballador no tindrà llibertat per a que no sigui explotat. Quan hi ha democràcia per a la burgesia, no hi pot haver democràcia per al proletariat i els altres treballadors. En alguns països capitalistes els partits comunistes poden existir legalment, però només en la mesura que no posen en perill els interessos fonamentals de la burgesia; més enllà d'això no es permet l'existència legal. Aquells que demanen llibertat i democràcia en abstracte consideren la democràcia com un fi i no un mitjà. De vegades, la democràcia sembla ser un fi, però de fet només és un mitjà. El marxisme ens ensenya que la democràcia forma part de la superestructura i pertany a la categoria de la política. És a dir, en darrer terme, serveix a la base econòmica. El mateix passa amb la llibertat. Tant la democràcia com la llibertat són relatives, no absolutes, i neixen i es desenvolupen en circumstàncies històriques específiques. Al si de les files del nostre poble, la democràcia es troba en relació amb el centralisme i la llibertat amb la disciplina. Són dos aspectes conflictius d'una mateixa entitat, contradictoris i igualment units, i no hem d'emfatitzar unilateralment l'un negant-ne l'altre. Al si de les files del poble, no podem prescindir de la llibertat, ni de la disciplina; no podem prescindir de la democràcia, ni del centralisme. El nostre centralisme democràtic significa la unitat de la democràcia i el centralisme i la unitat de la llibertat i la disciplina. Sota aquest sistema, el poble gaudeix d'una àmplia mesura de democràcia i llibertat, però al mateix temps ha de mantenir-se dins dels límits de la disciplina socialista. Tot això és ben entès pel poble.
Tot i que defensem la llibertat amb lideratge i la democràcia sota una guia centralitzada, en cap cas volem dir que s'han de prendre mesures coercitives per a resoldre qüestions ideològiques i qüestions que impliquen la distinció entre allò correcte i allò erroni al si del poble. Qualsevol intent de tractar qüestions ideològiques o qüestions relacionades amb allò correcte i allò erroni mitjançant ordres administratives o mesures coercitives no només serà ineficaç sinó també perjudicial. No podem abolir la religió a través d'ordres administratives; ni podem obligar la gent a no creure-hi. No podem obligar la gent a abandonar l'idealisme, com tampoc no podem forçar-los a creure en el marxisme. Per resoldre qüestions de caràcter ideològic o de controvèrsia al si del poble, només podem utilitzar mètodes democràtics, mètodes de discussió, de crítica, de persuasió i d'educació, no mètodes coercitius i repressius. Per tal de dur a terme la seva producció i estudis amb eficàcia i ordenar la seva vida correctament, el poble vol que el seu govern, els responsables del treball productiu i dels organismes educatius i culturals dictin les ordres adequades de caràcter obligatori. És de sentit comú que el manteniment de la llei i l'ordre seria impossible sense ordres administratives. Les ordres administratives i el mètode de persuasió i educació es complementen a si mateixes per a resoldre les contradiccions al si del poble. Les ordres administratives dictades per al manteniment de l'ordre social han d'anar acompanyades de persuasió i educació, ja que en molts casos les ordres administratives soles no funcionaran.
El 1942 vam elaborar la fórmula “unitat-crítica-unitat” per descriure aquest mètode democràtic per a resoldre les contradiccions al si del poble. Elaborar, això significa començar amb un desig d'unitat i resoldre les contradiccions mitjançant la crítica o la lluita per aconseguir una nova unitat sobre una base nova. La nostra experiència mostra que aquest és un mètode adequat per a resoldre les contradiccions al si del poble. El 1942 vam utilitzar aquest mètode per a resoldre les contradiccions dins del Partit Comunista, és a dir, les contradiccions entre els doctrinaris i els militants de base, entre el doctrinarisme i el marxisme. En un moment, en aquesta lluita interna del partit, els doctrinaris d'"esquerra" van utilitzar el mètode de "lluita despietada i cops implacables". Aquest mètode era incorrecte. En lloc d'això, en criticar el doctrinarisme d'"esquerra", en vam emprar un de nou: a partir d'un desig d'unitat, i de discutir a fons allò correcte i allò erroni mitjançant la crítica o l'argumentació, i així aconseguir una nova unitat sobre una base nova. Aquest fou el mètode utilitzat en la “campanya de rectificació” de 1942. Uns anys més tard al 1945 quan el Partit Comunista Xinès va celebrar el seu Setè congrés nacional, es va aconseguir així la unitat de tot el Partit i la gran victòria de la revolució popular es va garantir. L'essencial és començar amb un desig d'unitat. Sense aquest afany subjectiu d'unitat, un cop començada la lluita, és probable que se'ns escapi de les mans. Aleshores, no seria això el mateix que la "lluita despietada i cops implacables"? Quedaria alguna unitat del partit de la qual parlar? Va ser aquesta experiència la que ens va conduir a la fórmula: “unitat-crítica-unitat”. O, dit d'una altra manera, "pren lliçons del passat per tal de ser més curós cura en el futur", i "tracta la malaltia per tal de salvar al pacient". Vam estendre aquest mètode més enllà del nostre partit. Durant la guerra es va utilitzar amb molt d'èxit a les bases antijaponeses per fer front a les relacions entre els qui ocupaven càrrecs de lideratge i les masses, entre l'exèrcit i la població civil, entre els oficials i els soldats, entre diferents unitats de l'exèrcit, i entre diferents grups de quadres. L'ús d'aquest mètode es pot remuntar encara a temps més antics de la història del nostre partit. Vam començar a construir les nostres forces armades i bases revolucionàries al sud l'any 1927 i des d'aleshores hem utilitzat aquest mètode per tractar les relacions entre el partit i les masses, entre l'exèrcit i la població civil, entre els oficials i els soldats, i en general amb les relacions al si del poble. L'única diferència és que durant la guerra antijaponesa, aquest mètode es va utilitzar de forma molt més deliberada. Després de l'alliberament del país, vam utilitzar aquest mateix mètode -"unitat-crítica-unitat"- en les nostres relacions amb altres partits democràtics i cercles industrials i comercials. Ara la nostra tasca és continuar estenent i aprofitant encara millor aquest mètode entre totes les files del poble; volem que totes les nostres fàbriques, cooperatives, establiments comercials, escoles, oficines governamentals, organismes públics, en un mot, tots els sis-cents milions de la nostra gent, l'utilitzin per a resoldre les contradiccions entre ells mateixos.
En circumstàncies habituals, les contradiccions al si del poble no són antagòniques. Però si no es tracten adequadament, o si relaxem la vigilància i abaixem la guàrdia, pot aparèixer l'antagonisme. En un país socialista, aquest desenvolupament normalment sol ser només de caràcter local i temporal. Això és perquè allí s'hi ha abolit l'explotació de l'home per l'home i els interessos del poble són bàsicament els mateixos. Aquestes accions antagòniques a una escala bastant àmplia com es van produir durant els esdeveniments hongaresos s'expliquen pel fet que els elements contrarevolucionaris nacionals i estrangers es van posar en marxa. Aquestes accions també eren de caràcter temporal, encara que especial. En un cas com aquest, els reaccionaris d'un país socialista, en col·laboració amb els imperialistes, aprofiten les contradiccions al si del poble per fomentar la desunió i la dissensió i atiar les flames del desordre en un intent d'aconseguir els seus fins conspiradors. Aquesta lliçó dels esdeveniments hongaresos mereix la nostra atenció.
Moltes persones semblen pensar que la proposta d'utilitzar mètodes democràtics per a resoldre les contradiccions al si del poble planteja una nova qüestió. Però en realitat no és així. Els marxistes sempre han considerat que la causa del proletariat només es pot promoure confiant en les masses populars; que els comunistes han d'utilitzar mètodes democràtics de persuasió i educació quan treballen entre els treballadors i en cap cas han de recórrer a l'autoritarisme o a la coacció. El Partit Comunista Xinès s'adhereix fidelment a aquest principi marxista-leninista. Sempre hem mantingut que, sota la dictadura democràtica popular, s'haurien d'utilitzar dos mètodes diferents -dictatorial i democràtic- per resoldre els dos tipus de contradiccions diferents -aquells entre nosaltres i l'enemic i aquells al si del poble. Aquesta idea s'ha explicat una i altra vegada en els documents del nostre partit i en els discursos de molts dirigents responsables del partit. Al meu article "Sobre la dictadura democràtica popular" escrit l'any 1949, vaig dir: "Aquests dos aspectes, la democràcia per al poble i la dictadura sobre els reaccionaris, quan es combinen, constitueixen la dictadura democràtica popular". També vaig assenyalar que, per tal de resoldre qüestions entre les files del poble, “els mètodes que fem servir són democràtics, és a dir, mètodes de persuasió i no de compulsió". En dirigir-me a la segona sessió del Comitè nacional de la Conferència política consultiva popular el juny de 1950, vaig dir a més: "La dictadura democràtica popular utilitza dos mètodes. Pel que fa a l'enemic, fa servir el mètode de la dictadura, és a dir: els prohibeix participar en activitats polítiques pel període de temps que sigui necessari, els obliga a obeir les lleis del govern popular, els obliga a treballar i a transformar-se en persones noves a través del treball. Pel que fa al poble, contràriament, no fa servir la compulsió, utilitza mètodes democràtics. És a dir, ha de permetre que el poble participi en activitats polítiques, i, lluny d'obligar-lo a fer això o allò altre, utilitza els mètodes democràtics d'educació i persuasió. Aquesta educació és l'autoeducació al si del poble, i la crítica i l'autocrítica és el mètode fonamental d'autoeducació". Hem parlat d'aquesta qüestió d'utilitzar mètodes democràtics per a resoldre les contradiccions al si del poble en moltes ocasions en el passat, i, a més, sobretot hem actuat sobre aquest principi, un principi el qual molts quadres i moltes persones tenen una comprensió pràctica. Per què doncs algunes persones pensen que aquest és un tema nou? La raó és que, en el passat, hi havia una lluita aguda entre nosaltres i els nostres enemics tant dins com fora, i les contradiccions al si del poble no cridaven tanta atenció com ho fan avui.
Moltes persones no fan una distinció clara entre aquests dos tipus diferents de contradiccions -les que hi ha entre nosaltres i l'enemic i les que hi ha al si del poble- i són propenses a confondre les dues. Cal admetre que és bastant fàcil confondre-les de vegades. Hem tingut casos d'aquesta confusió en el nostre treball en el passat. En la repressió dels contrarevolucionaris, persones bones es varen confondre amb persones dolentes a vegades. Aquestes coses han passat abans i encara passen avui. Som capaços de mantenir els errors dins dels límits perquè la nostra política ha estat traçar una línia clara entre nosaltres i l'enemic i rectificar els errors sempre que siguin descoberts.
La filosofia marxista sosté que la llei de la unitat dels contraris és una llei fonamental de l'univers. Aquesta llei opera a tot arreu, en el món natural, en la societat humana i en el pensament de les persones. Els oposats en contradicció s'uneixen i lluiten entre ells i així impulsen totes les coses a moure's i a canviar. Les contradiccions existeixen arreu, però a mesura que les coses tenen característiques diferents, també ho fan les contradiccions. En qualsevol fenomen o cosa donada, la unitat dels contraris és condicional, temporal i transitòria, i per tant relativa, mentre que la lluita entre els contraris és absoluta. Lenin va fer una exposició molt clara d'aquesta llei. Al nostre país, un nombre creixent de persones estan entenent-ho. Per a moltes persones, tanmateix, l'acceptació d'aquesta llei és una cosa, i la seva aplicació en l'examen i el tractament dels problemes n'és una altra de molt diferent. Molts no s'atreveixen a reconèixer obertament que encara hi ha contradiccions al si del poble, les quals són les mateixes forces que impulsen la nostra societat endavant. Moltes persones es neguen a admetre que les contradiccions encara existeixen en una societat socialista, de manera que quan s'enfronten a les contradiccions socials esdevenen tímids i perduts. No entenen que la societat socialista creix més unida i consolidada precisament mitjançant el procés incessant d'afrontar i resoldre correctament les contradiccions. Per aquest motiu, necessitem explicar les coses al nostre poble, i als nostres quadres en primer lloc, per ajudar-los a entendre les contradiccions en una societat socialista i aprendre en com tractar contradiccions com aquestes d'una manera correcta.
Les contradiccions de la societat socialista són fonamentalment diferents d'aquelles existents en les velles societats com la societat capitalista. En la societat capitalista les contradiccions s'expressen en antagonismes i conflictes greus, en lluita de classes mordaç; no es poden resoldre pel propi sistema capitalista i només es poden resoldre amb la revolució socialista. El cas és ben diferent amb les contradiccions de la societat socialista; ben al contrari, no són antagòniques i es poden resoldre una rere l'altra pel mateix sistema socialista.
Les contradiccions bàsiques de la societat socialista continuen essent aquelles entre les relacions de producció i les forces productives, i entre la superestructura i la base econòmica. Aquestes contradiccions, tanmateix, tenen un caràcter fonamentalment diferent i tenen diferents trets de contradiccions entre les relacions de producció i les forces productives i entre la superestructura i la base econòmica de les antigues societats. El sistema social actual al nostre país és molt superior al dels vells temps. Si no fos així, l'antic sistema no hauria estat enderrocat i el nou sistema no s'hauria pogut instituir. Quan diem que les relacions socialistes de producció s'adapten més que les antigues relacions de producció al desenvolupament de les forces productives, ens referim a que les primeres permeten que les forces productives es desenvolupin a una velocitat incomparable en la vella societat, de manera que la producció es pugui expandir continuadament i les constants necessitats de creixement del poble es poden satisfer pas a pas. Sota el domini de l'imperialisme, el feudalisme i els buròcrates-capitalistes, la producció a l'antiga Xina es va desenvolupar molt lentament. Durant més de cinquanta anys abans de l'alliberament, la Xina només va produir uns quants milers de tones d'acer anuals, sense comptar la producció de les províncies del nord-est. Si incloem aquestes províncies, la producció màxima anual d'acer del nostre país va ser només una mica per sobre de nou-centes mil tones. El 1949, la producció d'acer del país va ser només una mica per sobre de les cent mil tones. Ara, només set anys després de l'alliberament del país, la nostra producció d'acer ja supera els quatre milions de tones. A la Xina antiga, gairebé no hi havia cap indústria d'enginyeria de la qual parlar; les indústries de l'automòbil i l'aeronàutica eren inexistents. Ara els tenim. Quan el poble va enderrocar el domini de l'imperialisme, del feudalisme i dels buròcrates-capitalistes, molts no tenien clar cap a on hauria de fer cap la Xina -vers el capitalisme o vers el socialisme. Els fets en donen la resposta: només el socialisme pot salvar la Xina. El sistema socialista ha promogut el ràpid desenvolupament de les forces productives del nostre país, un fet que fins i tot els nostres enemics a l'estranger han hagut de reconèixer.
Però el nostre sistema socialista tot just s'acaba de configurar; encara no està totalment establert o totalment consolidat. En les empreses industrials i comercials publicoprivades conjuntes, els capitalistes encara reben un tipus d'interès fix sobre el seu capital -és a dir, l'explotació encara existeix. Pel que fa a la propietat, aquestes empreses encara no tenen encara un caràcter completament socialista. Algunes de les nostres cooperatives agrícoles i de producció artesanal encara són semisocialistes, mentre que fins i tot a les cooperatives totalment socialistes queden per resoldre alguns problemes de propietat. Les relacions de producció i d'intercanvi encara s'estan establint progressivament en la línia socialista en diversos sectors de la nostra economia, i formes cada cop més adequades es continuen cercant. Establir una relació adequada entre l'acumulació i el consum al si del sector de l'economia socialista els mitjans de producció el qual són propietat de tot el poble i els d'aquell sector els mitjans de producció del qual són de propietat col·lectiva, és un problema complicat de resoldre, així com ho és l'establiment de la relació entre aquests dos sectors. No és fàcil trobar una solució perfectament racional a aquest problema al mateix temps.
En resum, s'han establert relacions socialistes de producció; s'adapten al desenvolupament de les forces productives, però encara es troben lluny de ser perfectes, i els seus aspectes imperfectes estan en contradicció amb el desenvolupament de les forces productives. Hi ha conformitat així com contradicció entre les relacions de producció i el desenvolupament de les forces productives; de la mateixa manera, hi ha conformitat així com contradicció entre la superestructura i la base econòmica. La superestructura -les nostres institucions estatals de la dictadura democràtica popular i les seves lleis, i la ideologia socialista sota la guia del marxisme-leninisme- ha jugat un paper positiu en facilitar la victòria de la transformació socialista i l'establiment de l'organització socialista del treball; s'adapta a la base econòmica socialista, això és, a les relacions socialistes de producció. Però l'existència de la ideologia burgesa, un cert estil de treball burocràtic en els nostres òrgans estatals i els defectes en algunes baules de les nostres institucions estatals estan en contradicció amb la base econòmica socialista. Hem de continuar resolent totes aquestes contradiccions a la llum de les nostres condicions específiques. Per descomptat, a mesura que es resolguin aquestes contradiccions, sorgiran nous problemes i noves contradiccions que exigiran solucions. Per exemple, cal un procés constant de reajustament mitjançant la planificació estatal per fer front a la contradicció entre la producció i les necessitats de la societat, que durant molt de temps continuarà essent una realitat objectiva. El nostre país elabora cada any un pla econòmic per tal d'establir una bona relació entre acumulació i consum i aconseguir un equilibri entre producció i necessitats. "Equilibri" no és més que una unitat de contraris temporal, relativa. Al cap de cada any, aquest equilibri, considerat en conjunt, es veu alterat per la lluita dels contraris; la unitat experimenta un canvi, l'equilibri esdevé desequilibri, la unitat esdevé desunió, i altra vegada cal s'ha d'aconseguir un equilibri i una unitat per a l'any vinent. Aquí rau la superioritat de la nostra economia planificada. De fet, aquest equilibri, aquesta unitat, es trenca parcialment cada mes o cada trimestre, i cal fer reajustaments parcials. De vegades, les nostres mesures no es corresponen amb la realitat objectiva, apareixen contradiccions i l'equilibri es trenca; això és el que anomenem equivocar-se. Les contradiccions sorgeixen contínuament i es resolen contínuament; aquesta és la llei dialèctica del desenvolupament de les coses. Així és com es troben les coses avui en dia: les lluites de classes turbulentes posades en marxa per les masses a gran escala, característiques dels períodes revolucionaris han, en general, conclòs, però la lluita de classes no s'ha acabat del tot. Tot i que les grans masses populars saluden al nou sistema, encara no hi estan acostumades del tot. Els treballadors del govern no tenen prou experiència, i haurien de continuar examinant i explorant maneres de tractar qüestions relacionades amb polítiques concretes.
En altres paraules, cal temps perquè el nostre sistema socialista creixi i es consolidi, que les masses s'acostumin al nou sistema, i que els treballadors estatals estudiïn i adquireixin experiència. És imprescindible que en aquesta conjuntura plantegem la qüestió de distingir les contradiccions al si del poble de les contradiccions entre nosaltres i l'enemic, així com la qüestió del tractament correcte de les contradiccions al si del poble, per tal de cohesionar al poble de totes les nacionalitats en el nostre país per lliurar una nova batalla -la batalla contra la natura- per a desenvolupar la nostra economia i cultura, permetre a tot el nostre poble passar per aquest període transitori de la manera més fluïda possible, fent segur el nostre nou sistema, i construir el nostre nou estat.
II.La supressió dels contrarevolucionaris
La qüestió de la supressió dels contrarevolucionaris és una qüestió de la lluita de contraris en la contradicció entre nosaltres i l'enemic. Al si del poble, n'hi ha alguns que tenen opinions una mica diferents sobre aquesta qüestió. Dos tipus de persones tenen visions diferents de les nostres. Aquells amb una manera de pensar dretana no fan distinció entre nosaltres mateixos i l'enemic i confonen els nostres enemics amb el nostre propi poble. Consideren com a amics les mateixes persones que les grans masses consideren com a enemics. Els que tenen una manera de pensar "esquerrana" amplifiquen tant les contradiccions entre nosaltres mateixos i l'enemic que confonen certes contradiccions al si del poble amb contradiccions entre nosaltres mateixos i l'enemic, i consideren com a contrarevolucionaris persones que realment no ho són. Aquestes dues opinions són errònies. Cap d'elles ens permetrà tractar adequadament la qüestió de la supressió de la contrarevolució, o valorar correctament els resultats en aquest treball.
Si volem avaluar correctament els resultats dels nostres esforços per a suprimir la contrarevolució aquí, deixeu-nos veure quin efecte van tenir els esdeveniments hongaresos al nostre país. Aquests esdeveniments van provocar que part dels nostres intel·lectuals vacil·lessin una mica, però no hi hagueren desordres al nostre país. Per què? Un motiu, cal dir-ho, fou que havíem aconseguit suprimir la contrarevolució quasi per complet.
Per descomptat, la consolidació del nostre estat no es deu principalment a la supressió de la contrarevolució. Es deu principalment al fet que tenim un Partit Comunista i un Exèrcit d'Alliberament ambdós temprats en dècades de lluita revolucionària, i un poble treballador igualment temprat. El nostre partit i les nostres forces armades estan arrelats a les masses, s'han temprat en les flames d'una revolució prolongada; són forts i poden lluitar. La nostra república popular no es va construir de la nit al dia. Es va desenvolupar pas a pas des de les àrees de base revolucionàries. Alguns personatges democràtics també s'han temprat en la lluita en diferents graus, i han passat per moments difícils juntament amb nosaltres. Alguns intel·lectuals es van temprar en les lluites contra l'imperialisme i la reacció; des de l'alliberament molts han passat per un procés de remodelació ideològica que tenia com a objectiu fer una clara distinció entre nosaltres i l'enemic.
A més, la consolidació del nostre estat es deu al fet que les nostres mesures econòmiques són bàsicament encertades, que els mitjans de vida del poble són segurs i es milloren constantment, que les nostres polítiques vers la burgesia nacional i altres classes també són correctes, etc. No obstant això, el nostre èxit a l'hora de suprimir la contrarevolució és indubtablement sens dubte un motiu important per a la consolidació del nostre estat. Per tot això, encara que molts dels nostres universitaris provinguin de famílies diferents de les del poble treballador, tots ells, amb poques excepcions, són patriòtics i recolzen el socialisme; no van donar pas a desordres durant els fets hongaresos. El mateix va passar amb la burgesia nacional, per no parlar de les masses bàsiques: els obrers i els pagesos.
Després de l'alliberament, vam eliminar una sèrie de contrarevolucionaris. Alguns van ser condemnats a mort perquè havien comès delictes greus. Això fou absolutament necessari; era la demanda de les masses; es va fer per alliberar-les de llargs anys d'opressió per part dels contrarevolucionaris i de tota mena de tirans locals -és a dir, per alliberar les forces productives. Si no ho haguéssim fet, les masses no haurien pogut alçar el cap.
Des del 1956, tanmateix, hi ha hagut un canvi radical en la situació. En el conjunt del país, la principal força de la contrarevolució s'ha desterrat. La nostra tasca bàsica ja no és alliberar les forces productives sinó protegir-les i expandir-les en el context de les noves relacions de producció. Algunes persones no entenen que la nostra política actual s'ajusta a la situació actual i la nostra política passada s'adapta a la situació passada; volen fer ús de la política actual per revertir decisions sobre casos passats i negar el gran èxit que vam aconseguir en suprimir la contrarevolució. Això és completament erroni, i les masses no ho permetran.
Pel que fa a la supressió de la contrarevolució, allò principal és que hem aconseguit èxits, però també s'han comès errors. Hi va haver excessos en alguns casos i en altres casos els contrarevolucionaris es van passar per alt. La nostra política és: "els contrarevolucionaris han de ser suprimits així que es troben, els errors s'han de corregir així que es descobreixen". La línia que vam adoptar en aquesta tasca va ser la línia de masses, això és, la supressió de la contrarevolució per part del poble mateix. Per descomptat, fins i tot amb l'adopció d'aquesta línia, encara es produiran errors en la nostra tasca, però seran menors en nombre i més fàcils de corregir. Les masses han adquirit experiència a través d'aquesta lluita. Del què es va fer correctament van aprendre com s'havien de fer les coses. Del què es va fer malament van aprendre lliçons útils sobre per què es van cometre errors.
S'han pres o s'estan prenent mesures per a corregir errors que ja s'han descobert en el treball de supressió dels contrarevolucionaris. Els que encara no s'han descobert seran corregits tan bon punt surtin a la llum. Les decisions sobre exoneració i rehabilitació haurien de rebre el mateix nivell de publicitat que les decisions errònies originals. Proposo que un control exhaustiu del treball de supressió dels contrarevolucionaris es dugui a terme aquest any o el proper per tal de sintetitzar l'experiència, fomentar l'esperit de rectitud i combatre les tendències no saludables. A nivell nacional, d'aquesta tasca se n'haurien d'encarregar el Comitè permanent de l'Assemblea popular nacional i el Comitè permanent de la Conferència política consultiva popular, i localment, els consells i comitès populars provincials i municipals de la Conferència política consultiva popular. En aquest control, hem d'ajudar i no abocar un gerro d'aigua freda sobre un gran nombre de funcionaris i activistes que van prendre part en la tasca. No és correcte abatre'n els seus ànims. No obstant això, els errors s'han de corregir quan es descobreixen. Aquesta ha de ser l'actitud de tots els òrgans de seguretat pública, les fiscalies i els departaments judicials, presons o organismes encarregats de la reforma dels delinqüents a través del treball. Esperem que sempre que sigui possible els membres del Comitè permanent de l'Assemblea popular nacional i el Comitè permanent de la Conferència política consultiva popular i els diputats populars participin en aquest control. Això ajudarà a perfeccionar el nostre sistema legal i a tractar correctament amb els contrarevolucionaris i altres delinqüents.
La situació actual pel que fa als contrarevolucionaris es pot descriure amb aquestes paraules: encara queden contrarevolucionaris, però no masses. En primer lloc, encara hi ha contrarevolucionaris. Hi ha gent que diu que ja no en queden i que tot està en pau: que podem esponjar els coixins i anar a dormir. Però les coses no són així. El fet és que encara hi ha contrarevolucionaris (per descomptat, això no vol dir que els trobareu a tot arreu i a cada organització), i hem de continuar lluitant contra ells. S'ha d'entendre que els contrarevolucionaris ocults encara en llibertat no acceptaran les coses tal com són, sinó que segurament aprofitaran totes les oportunitats per crear problemes. A més, els imperialistes nord-americans i la camarilla de Chiang Kai-shek envien constantment agents secrets per a dur a terme activitats subversives. Fins i tot quan tots els contrarevolucionaris existents s'hagin eliminat, poden sorgir-ne de nous. Si baixem la nostra guàrdia, ens enganyarem greument i patirem per això amb severitat. Allà on es trobin els contrarevolucionaris causant problemes, s'han d'arrancar d'arrel amb mà ferma. Però, prenent el país en conjunt, no queden efectivament massa contrarevolucionaris. Seria erroni dir que encara queda un gran nombre de contrarevolucionaris en general. Acceptar aquesta visió també provocaria confusió.
III.La cooperació agrícola
Disposem d'una població rural de més de cinc-cents milions, per la qual cosa la situació dels nostres pagesos té una incidència molt important en el desenvolupament de la nostra economia i la consolidació del nostre poder estatal. Al meu entendre, la situació és bàsicament bona. L'organització de les cooperatives agrícoles s'ha completat amb èxit i això ha resolt una gran contradicció al nostre país -aquella entre la industrialització socialista i l'economia agrícola individual. L'organització de les cooperatives es va completar ràpidament i, per tant, algunes persones estaven preocupades que alguna cosa adversa pogués passar. Algunes coses van anar malament però, afortunadament, no eren molt greus. El moviment en conjunt és saludable. Els pagesos treballen amb voluntat i l'any passat, malgrat les pitjors inundacions, sequeres i tifons dels últims anys, encara van poder augmentar la producció de conreus alimentaris. No obstant això, algunes persones han provocat un tifó en miniatura; es lamenten que l'agricultura cooperativa no serveix per a res, que no té qualitats superiors. La cooperació agrícola té qualitats superiors o no? Entre els documents distribuïts en la reunió d'avui n'hi ha un relatiu a la cooperativa Wang Guofan al districte de Zunhua, província de Hebei, que us proposo llegir. Aquesta cooperativa està situada en una regió muntanyosa que va ser molt pobra en el passat i que durant uns quants anys va dependre de l'ajut de gra del govern popular. Quan la cooperativa es va fundar per primera vegada el 1953, la gent l'anomenava "cooperativa dels pobres". Però com a resultat de quatre anys de lluita tenaç, ha anat millorant any rere any, i ara la majoria de les seves llars tenen reserves de gra. El que podria fer aquesta cooperativa, altres cooperatives també ho haurien de poder fer en condicions normals, encara que triguin una mica més. És clar doncs que la visió que alguna cosa ha anat malament amb el moviment cooperatiu no té fonament.
També està clar que fa falta una lluita tenaç per a construir cooperatives. Les coses noves sempre experimenten dificultats i alts i baixos a superar a mesura que es desenvolupen. Seria pura fantasia imaginar que la causa del socialisme és una navegació vent en popa i un èxit fàcil, sense dificultats i contratemps, o sense necessitat de fer grans esforços.
Qui són els ferms defensors de les cooperatives? Són la majoria aclaparadora de pagesos pobres i dels camperols mitjans-baixos. Aquests junts representen més del setanta per cent de la població rural. La majoria de la resta també tenen posades esperances en el futur de les cooperatives. Només una petita minoria està realment insatisfeta. Però un bon nombre de persones han errat en analitzar aquesta situació. No han fet un estudi exhaustiu dels assoliments i mancances de les cooperatives i de les causes d'aquestes mancances; prenen una part de la imatge com si fos tot el conjunt. I així, entre algunes persones un tifó en miniatura ha giravoltat en torn al que ells anomenen la manca de qualitats superiors de les cooperatives.
Quant de temps trigaran a consolidar-se les cooperatives i acabar amb les afirmacions sobre la seva manca de qualitats superiors? Jutjant per l'experiència actual de moltes cooperatives, això probablement trigarà cinc anys o una mica més. Com que la majoria de les nostres cooperatives només tenen poc més d'un any, no seria raonable esperar massa d'elles tan aviat. Al meu entendre, anirem prou bé si aconseguim establir les cooperatives durant el període del primer pla quinquennal i consolidar-les durant el segon.
Les cooperatives es van consolidant de manera constant. Queden per resoldre algunes contradiccions, com les que hi ha entre l'estat i les cooperatives, i les que hi ha al si i entre les mateixes cooperatives. En resoldre aquestes contradiccions hem de tenir constantment presents els problemes de la producció i de la distribució. Prenem la qüestió de la producció. D'una banda, l'economia cooperativa ha d'estar sotmesa a la planificació econòmica unificada de l'estat, però al mateix temps s'ha de permetre que mantinguin cert marge de maniobra i independència d'actuació sense perjudicar la planificació unificada de l'estat o les polítiques i lleis i disposicions de l'estat. D'altra banda, cada llar d'una cooperativa pot fer els seus propis plans pel que fa als terrenys reservats per a ús privat i altres compromisos econòmics reservats a la gestió privada, però ha de complir amb els plans generals de la cooperativa o equip de producció al qual pertany.
En la qüestió de la distribució, hem de tenir en compte els interessos de l'estat, els de la cooperativa i els individuals. Hem de trobar la manera correcta de gestionar la relació tripartita entre els ingressos fiscals de l'estat, l'acumulació de fons a la cooperativa i els ingressos personals del pagès, i prestar una atenció constant en fer reajustaments per a resoldre les contradiccions a mesura que sorgeixen. L'acumulació és essencial tant per a l'estat com per a la cooperativa, però en cap d'ambdós casos han de ser excessius. Hauríem de fer tot el que fos possible per tal que els pagesos en anys normals pugin augmentar els seus ingressos personals any rere any en base a l'augment de la producció.
Moltes persones diuen que els pagesos porten una vida dura. És això cert? En un sentit, ho és. És a dir, com que els imperialistes i els seus agents van oprimir, explotar i empobrir el nostre país durant més d'un segle, el nivell de vida no només dels nostres pagesos sinó també dels nostres treballadors i intel·lectuals és encara baix. Necessitarem diverses dècades d'esforços intensius a fi d'augmentar el nivell de vida de tot el nostre poble pas a pas. En aquest sentit, "dur" és el terme correcte. Però des d'un altre punt de vista, no és correcte dir "dur". Ens referim a l'al·legació que, en els set anys transcorreguts des de l'alliberament, la vida dels obrers ha millorat però no la dels pagesos. En efecte, amb molt poques excepcions, tant els obrers com els camperols estan millor que abans.
Des de l'alliberament, els pagesos s'han desembarassat de l'explotació terratinent, i la seva producció ha augmentat any rere any. Prenem el cas dels cultius alimentaris. El 1949, la producció del país només superava els 210.000 milions de jin. El 1956, havia augmentat a més de 360.000 milions de jin, un augment de gairebé 150.000 milions de jin. L'impost agrícola estatal no és carregós, ja que només arriba a uns 30.000 milions de jin l'any. El gra comprat als pagesos a preus normals només supera els 50.000 milions de jin l'any. Aquests dos articles junts sumen més de 80.000 milions de jin. Més de la meitat d'aquest gra, a més, es ven als pobles i viles propers. Evidentment un no pot dir que no hi hagi hagut una millora en la vida dels pagesos. Estem preparats per a estabilitzar durant uns quants anys l'import total de l'impost sobre els cereals i la quantitat de gra que comprarà l'estat en aproximadament per sobre dels 80.000 milions de jin per any. Això ajudarà a promoure el desenvolupament de l'agricultura i a consolidar les cooperatives; la petita quantitat de llars amb escassetat de cereals que encara es troben al camp ja no en mancaran, pel que amb l'excepció d'alguns pagesos que conreen cultius industrials, totes les llars pageses tindran reserves de gra alimentari o com a mínim esdevindran autosuficients. D'aquesta manera no hi haurà més pagesos pobres, i el nivell de vida de tots els pagesos arribarà o superarà el nivell dels pagesos mitjans.
No és correcte fer una comparació superficial entre la renda mitjana anual d'un camperol i la d'un obrer i deduir-ne que l'una és massa baixa i l'altra massa alta. La productivitat dels obrers és molt superior a la dels camperols, mentre que el cost de la vida dels camperols és molt inferior al dels obrers de les ciutats; per tant no es pot dir que els obrers rebin favors especials de l'estat. Tanmateix, els salaris d'un nombre reduït d'obrers i d'alguns funcionaris són massa elevats -els pagesos tenen raó en estar descontents amb això- per la qual cosa cal fer certs reajustaments adequats a la llum de les circumstàncies específiques.
IV.La qüestió dels industrials i els comerciants
L'any 1956 va veure la transformació d'empreses industrials i comercials de propietat privada en empreses conjuntes estatal-privades, així com l'organització de cooperatives en l'agricultura i en l'artesania com a part de la transformació del nostre sistema social. La rapidesa i la suavitat amb la qual es va dur a terme està molt relacionada amb el fet que vam tractar la contradicció entre la classe treballadora i la burgesia nacional com una contradicció al si del poble. S'ha resolt completament aquesta contradicció de classe? No, encara no. És necessari un període considerable de temps per fer-ho. No obstant això, hi ha qui diu que els capitalistes han estat tan remodelats que ara no són gaire diferents dels obrers, i que és innecessària remodelar-los més. Altres van més lluny i arriben a dir que els capitalistes són fins i tot una mica millors que els obrers. Mentre d'altres es pregunten, si cal un remodelació, per què la classe obrera no s'hi sotmet? Són correctes aquestes opinions? És clar que no.
En la construcció d'una societat socialista, tot necessita una remodelació -els explotadors així com els treballadors. Qui diu que la classe obrera no ho necessita? Per descomptat, la remodelació dels explotadors i la dels treballadors són dos tipus diferents de remodelació. Els dos no s'han de confondre. En la lluita de classes i en la lluita contra la natura, la classe obrera remodela tota la societat, i alhora es remodela a si mateixa. Ha de continuar aprenent en el procés de la seva tasca i, pas a pas, superant les seves mancances. Mai ha de deixar de fer-ho. Prenem-nos els qui ens trobem aquí presents per exemple. Molts de nosaltres fem alguns progressos cada any; és a dir, cada any ens estem remodelant. Jo mateix abans tenia tota mena d'idees no marxistes. Fou només més tard quan vaig adoptar el marxisme. Vaig aprendre una mica de marxisme dels llibres i per tant vaig fer una remodelació inicial de les meves idees, però fou sobretot a través de prendre part en la lluita de classes al llarg dels anys que vaig arribar a ser remodelat. I he de continuar estudiant si vull fer més progressos -altrament em quedaré endarrerit. Poden els capitalistes ser tan intel·ligents que no necessitin més remodelació?
Alguns mantenen que la burgesia xinesa ja no té un doble caràcter, sinó només una cara. És cert això? No. D'una banda, els membres de la burgesia ja s'han convertit en personal directiu en empreses mixtes estatal-privades i estan essent transformats d'explotadors en treballadors que viuen del seu propi treball. D'altra banda, encara reben un tipus d'interès fix sobre les seves inversions en les empreses mixtes. És a dir, encara no s'han alliberat de les arrels de l'explotació. Entre ells i la classe obrera encara hi ha una escletxa considerable pel que fa a la ideologia, els sentiments i els estils de vida. Com es pot dir que ja no tenen un doble caràcter? Fins i tot quan deixin de rebre els pagaments dels seus interessos fixos i ells mateixos eliminin l'etiqueta de "burgesia", encara necessitaran una remodelació ideològica durant força temps. Si es mantingués que la burgesia ja no té un caràcter dual, llavors els capitalistes ja no necessitarien passar per aquest estudi i remodelació.
Però cal dir que aquesta visió no coincideix amb les circumstàncies reals dels nostres industrials i empresaris, ni amb el que la majoria volen. Durant els últims anys, la majoria d'ells s'han mostrat disposats a estudiar i han fet progressos remarcables. Els nostres industrials i comerciants només es poden remodelar completament en el curs del treball; haurien de treballar junts amb el personal i els treballadors de les empreses i fer de les empreses els principals centres per remodelar-se a si mateixos. També és important per ells canviar algunes de les seves velles opinions mitjançant l'estudi. L'estudi per a ells hauria de ser opcional. Després que hagin assistit a grups d'estudi durant unes setmanes, molts industrials i comerciants, en tornar a les seves empreses, troben que disposen d'un llenguatge més comú amb els treballadors i els representants de les participacions estatals, i així treballen millor junts. Saben per experiència personal que els va bé seguir estudiant i remodelant-se a si mateixos. La idea que s'acaba de referir sobre que l'estudi i la remodelació no són necessaris no reflecteix les opinions de la majoria d'industrials i comerciants. Només un petit nombre d'ells pensa així.
V.La qüestió dels intel·lectuals
Les contradiccions al si de les files del poble al nostre país també es troben entre els nostres intel·lectuals. Diversos milions d'intel·lectuals que treballaven per a la vella societat han passat al servei de la nova societat. La pregunta que sorgeix ara és com poden satisfer millor les necessitats de la nova societat i com podem ajudar-los a fer-ho. Això també és una contradicció al si del poble.
La majoria dels nostres intel·lectuals han fet progressos evidents durant els darrers set anys. S'expressen a si mateixos a favor del sistema socialista. Molts d'ells estan estudiant el marxisme amb afany, i alguns han esdevingut comunistes. El seu nombre, encara que petit, està creixent progressivament. Encara hi ha, per descomptat, alguns intel·lectuals que es mostren escèptics amb el socialisme o que no l'aproven, però es troben en minoria.
La Xina necessita tants intel·lectuals com pugui disposar per tal de dur a terme la colossal tasca de la construcció socialista. Hem de confiar en intel·lectuals que estiguin realment disposats a servir la causa del socialisme, hem de millorar radicalment les nostres relacions amb ells i hem d'ajudar-los a resoldre els problemes que s'hagin de resoldre, perquè puguin donar el màxim partit als seus talents. Molts dels nostres camarades no són bons per mantenir bones relacions amb els intel·lectuals. Són rígids amb ells, no respecten el seu treball, i interfereixen en qüestions científiques i culturals d'una manera que està fora de lloc. Hem d'acabar totes aquestes mancances.
Els nostres intel·lectuals han avançat, però no haurien de ser complaents. Han de continuar remodelant-se a si mateixos, desfent-se progressivament la seva visió burgesa del món i adquirir una visió proletària, comunista del món per tal que puguin satisfer plenament les necessitats de la nova societat i unir-se estretament amb els obrers i els pagesos. Aquest canvi de concepció del món n'és un de fonamental, i fins ara no es pot dir que la majoria dels nostres intel·lectuals ho hagin aconseguit. Esperem que continuïn progressant, i, en el transcurs del treball i de l'estudi, adquireixin progressivament una visió comunista del món, comprenguin millor el marxisme-leninisme i s'identifiquin amb els obrers i pagesos. Esperem que no s'aturin a mig camí, o, el que és pitjor, es facin enrere, perquè si ho fan es trobaran en un carreró sense sortida.
Des que el sistema social del nostre país ha canviat i que la base econòmica de la ideologia burgesa s'ha destruït en allò fonamental, no només és necessari sinó que també és possible que un gran nombre dels nostres intel·lectuals canviïn la seva visió del món. Però un canvi a fons en la perspectiva del món requereix molt de temps, i hauríem de fer-ho amb paciència i no ser impetuosos. De fet alguns sempre seran reticents, ideològicament, a acceptar el marxisme-leninisme i el comunisme. No hem de ser massa exigents en el què esperem d'ells; mentre compleixin els requisits de l'estat i es dediquin a activitats legítimes, hauríem de donar-los oportunitats per a un treball adequat.
Darrerament s'ha debilitat el treball ideològic i polític entre estudiants i intel·lectuals, i han aparegut algunes tendències poc saludables. Sembla que algunes persones pensen que ja no cal preocupar-se per la política, el futur de la seva pàtria i els ideals de la humanitat. Sembla com si el marxisme que abans estava de moda no estigués tant ara. Així doncs, hem de millorar la nostra tasca ideològica i política. Tant estudiants com intel·lectuals haurien d'estudiar amb afany. A més de les matèries especialitzades, haurien d'estudiar el marxisme-leninisme, l'actualitat i els assumptes polítics per avançar tant ideològicament com política. No tenir un punt de vista polític correcte és com no tenir ànima. La remodelació ideològica en el passat era necessària i ha donat resultats positius. Però es va dur a terme d'una manera una mica tosca i superficial i es van ferir els sentiments d'algunes persones. Això no va ser bo. Hem d'evitar aquestes mancances en el futur. Tots els departaments i organitzacions implicats haurien d'assumir les seves responsabilitats pel que fa al treball ideològic i polític. Això s'aplica al Partit Comunista, la Lliga de la Joventut, als departaments governamentals responsables d'aquesta tasca, i especialment als caps d'institucions educatives i professors. La nostra política educativa ha de permetre que tothom que rep una educació es desenvolupi moralment, intel·lectualment i físicament i esdevingui un treballador culte i de mentalitat socialista. Hem de difondre la idea de construir el nostre país mitjançant l'esforç i l'estalvi. Hem de vetllar perquè tots els nostres joves entenguin que el nostre país és encara molt pobre, que no podem canviar radicalment aquesta situació de la nit al dia, i que només amb l'esforç conjunt de la nostra generació més jove i del poble treballador amb les seves pròpies mans poden fer poderós i pròsper el nostre país en les properes dècades. És cert que la instauració del nostre sistema socialista ha obert el camí que ens menarà a l'estat ideal del futur, però hem de treballar molt, moltíssim, si volem que aquest ideal sigui una realitat. Alguns dels nostres joves pensen que tot hauria de ser perfecte així que s'estableixi la societat socialista i que ells haurien de poder gaudir d'una vida feliç, ja donada, sense treballar per ella. Això no és realista.
VI.La qüestió de les minories nacionals
Les persones pertanyents a minories nacionals al nostre país són més de trenta milions. Tot i que només constitueixen el sis per cent de la població total de la Xina, habiten regions que en conjunt representen entre el cinquanta i el seixanta per cent de la superfície total del país. És per tant imprescindible fomentar bones relacions entre el poble Han i les minories nacionals. La clau de la solució d'aquesta qüestió rau en la superació el xovinisme gran han. Al mateix temps, quan el nacionalisme local existeix entre les minories nacionals, s'han de prendre mesures per tal de superar-lo. Ni el xovinisme gran han ni el nacionalisme local aporten cap benefici a la unitat al si de les nacionalitats, i tots dos haurien de ser superats com a contradiccions al si del poble. Ja hem començat a treballar en aquest àmbit. A la majoria de les zones habitades per minories nacionals, hi ha hagut una gran millora en les relacions entre les nacionalitats, però encara queden una sèrie de problemes per resoldre. En alguns llocs, tant el xovinisme gran han com el nacionalisme local encara existeixen en una dimensió greu, i això demana la nostra atenció minuciosa. Com a resultat dels esforços de la gent de totes les nacionalitats durant els darrers anys, les reformes democràtiques i la transformació socialista s'han completat principalment en la majoria d'àrees de les minories nacionals. Com que les condicions al Tibet no són madures, encara no s'hi han dut a terme reformes democràtiques. Segons l'acord de disset punts assolit entre el govern popular central i el govern local del Tibet, reformes del sistema social s'han de dur a terme eventualment. Però no hem de ser impacients; quan això es faci només es pot decidir quan la gran majoria del poble del Tibet i els seus principals dirigents públics ho considerin factible. Ara s'ha decidit no continuar amb la reforma democràtica al Tibet durant el període del segon pla quinquennal, i només podem decidir si es farà en el període del tercer pla quinquennal a la llum de quina sigui la situació en aquell moment.
VII.Planificació general, consideració global i disposicions apropiades
La "planificació general i consideració global" esmentada aquí es refereix a la planificació general i la consideració global dels interessos dels sis-cents milions de persones del nostre país. A l'hora d'esbossar plans, gestionar els afers o pensar els problemes, hem de partir del fet que la Xina té una població de sis-cents milions d'habitants. Això no s'ha d'oblidar mai.
Ara bé, per què hem d'esmentar aquest punt? Podria ser que hi hagi qui encara no sap que tenim una població de sis-cents milions d'habitants? Per descomptat, això ho sap tothom, però a la pràctica concreta alguns són propensos a oblidar-ho i actuen com si pensessin que seria millor com menys persones i com més petit fos el seu món. Aquells que tenen la mentalitat de “club exclusiu” es resisteixen a la idea de considerar tots els factors positius en joc, de mobilitzar tothom que pugui ser mobilitzat, i de fer tot el que sigui possible per convertir els factors negatius en positius al servei de la gran causa de la construcció d'una societat socialista. Espero que aquestes persones tinguin una visió més àmplia i reconeguin realment el fet que tenim una població de sis-cents milions de persones -això és un fet objectiu i això és el nostre actiu.
Tenim una gran població. És una cosa bona, però per descomptat també té les seves dificultats. La construcció avança endavant vigorosament en tots els fronts; hem aconseguit molt, però en l'actual període de transició de canvis socials tremends encara estem assetjats per molts problemes difícils. Progrés i dificultats -això és una contradicció. Tanmateix, totes les contradiccions no només s'haurien, sinó que també es poden resoldre. El nostre principi rector és la planificació general i la consideració global i les disposicions apropiades. No importa si es tracta de la qüestió alimentària, de desastres naturals, d'ocupació, d'educació, dels intel·lectuals, del front unit de totes les forces patriòtiques, de les minories nacionals o de qualsevol altra qüestió -sempre hem d'actuar des del punt de vista de la planificació general i de la consideració global per a tot el poble; hem de prendre totes les disposicions apropiades que siguin adients i possibles en un moment i lloc particulars i després d'haver consultat amb tots els implicats. En cap cas hem d'amargar el cap sota l'ala pel que fa a aquests assumptes, anar murmurant que hi ha massa gent, que la gent està endarrerida i que les coses són complicades i difícils de manejar.
Vol dir això que només el govern s'ha de fer càrrec de tothom i de tot? És clar que no. Les organitzacions socials i les mateixes masses poden trobar maneres i mitjans per atendre molts assumptes que involucren persones i coses. Són prou capaços d'idear maneres moltes bones per fer-ho. Això també entra al si de l'àmbit del principi de "planificació global, consideració global i disposicions apropiades". Hauríem de proporcionar guiatge a les organitzacions socials i a les masses populars d'arreu per tal de prendre aquestes accions.
VIII.Sobre les consignes "que s'obrin cent flors, que competeixin cent corrents de pensament" i "coexistència duradora i supervisió mútua"
Com es plantejaren els eslògans "que s'obrin cent flors, que competeixin cent corrents de pensament" i "coexistència duradora i supervisió mútua"?
Es van plantejar a la llum de les condicions específiques existents a la Xina, a partir del reconeixement que encara existeixen diferents tipus de contradiccions en una societat socialista, i com a resposta davant la necessitat urgent del país d'accelerar el seu desenvolupament econòmic i cultural.
La política de deixar florir cent flors i deixar competir cent escoles de pensament s'ha dissenyat per promoure la prosperitat de les arts i del progrés de la ciència; està dissenyat per permetre que la cultura socialista prosperi a la nostre país. Les diferents formes i estils artístics es poden desenvolupar lliurement i diferents escoles científiques poden competir lliurement. Pensem que és perjudicial per al creixement de l'art i la ciència si s'utilitzen mesures administratives per imposar un estil d'art o una escola de pensament particulars i prohibir-ne d'altres. Les qüestions correctes i incorrectes en les arts i les ciències s'han de resoldre mitjançant una discussió lliure en els cercles artístics i científics i en el curs del treball pràctic en les arts i les ciències. No s'han de resoldre de manera abreujada. Sovint es necessita un període de prova per determinar si alguna cosa és correcta o incorrecta. En el passat, les coses noves i correctes sovint no van aconseguir al principi un reconeixement per part de la majoria de la gent i van haver de desenvolupar-se en una lluita tortuosa. Les coses correctes i bones sovint al principi no s'han vist com a flors fragants sinó com a males herbes verinoses. La teoria del sistema solar de Copèrnic i la teoria de l'evolució de Darwin foren rebutjades com a errònies i van haver de vèncer una amarga oposició. La història xinesa ofereix molts exemples semblants. En la societat socialista, les condicions per al creixement de coses noves són radicalment diferents i molt superiors a les de la societat antiga. No obstant això, encara passa sovint que les forces noves i creixents es frenen i que els suggeriments raonables són sufocats.
El creixement de coses noves també es pot impedir, no per la supressió deliberada, sinó a causa de la manca de discerniment. És per això que hauríem d'adoptar una actitud cautelosa respecte a les qüestions de correcció i incorrecció en les arts i les ciències, fomentar la discussió lliure i evitar conclusions precipitades. Creiem que aquesta actitud facilitarà el creixement de les arts i de les ciències.
El marxisme també s'ha desenvolupat a través de la lluita. Al principi, el marxisme va ser sotmès a tota mena d'atacs i considerat com una mala herba verinosa. Encara està sent atacat i considerat com una mala herba verinosa en moltes parts del món. Tanmateix, gaudeix d'una posició diferent als països socialistes. Però fins i tot en aquests països, hi ha ideologies no marxistes i també antimarxistes. És cert que a la Xina, la transformació socialista, pel que fa al canvi en el sistema de propietat, s'ha completat en allò essencial, i les lluites de classes massives turbulentes, a gran escala, característiques dels períodes revolucionaris, s'han conclòs en allò essencial. Però romanalles de les classes terratinents i compradores enderrocades encara existeixen, la burgesia encara existeix, i la petita burgesia tot just comença a remodelar-se a si mateixa. La lluita de classes encara no ha finalitzat. La lluita de classes entre el proletariat i la burgesia, la lluita de classes entre les diverses forces polítiques, i la lluita de classes en el camp ideològic entre el proletariat i la burgesia seguirà essent llarga i tortuosa i de vegades fins i tot pot arribar a ser molt aguda. El proletariat pretén transformar el món segons la seva pròpia concepció del món -també ho vol la burgesia. En aquest sentit, la qüestió de si guanyarà el socialisme o el capitalisme encara no està realment resolta. Els marxistes són encara una minoria de tota la població, així com dels intel·lectuals. Per tant, el marxisme encara s'ha de desenvolupar a través de la lluita. El marxisme només es pot desenvolupar mitjançant la lluita -això no només és cert en el passat i en el present, sinó que també ho és necessàriament en el futur. El que és correcte sempre es desenvolupa en el transcurs de la lluita amb el que és erroni. El veritable, el bo i el bell sempre existeix en comparació amb el fals, el dolent i el lleig, i es desenvolupen en la lluita contra els darrers. A mesura que la humanitat en general rebutja una mentida i accepta una veritat, una nova veritat començarà a lluitar contra noves idees errònies. Aquestes lluites no acabaran mai. Aquesta és la llei del desenvolupament de la veritat i sens dubte també la llei del desenvolupament del marxisme.
Caldrà que passi un temps considerable per decidir sobre la qüestió de la lluita ideològica entre socialisme i capitalisme al nostre país. Això és així degut a la influència de la burgesia i dels intel·lectuals provinents de la vella societat romandrà al nostre país com a ideologia de classe durant molt de temps. No entendre-ho, o encara pitjor, no entendre-ho del tot, pot conduir a errors més greus -a ignorar la necessitat de lluitar en el camp ideològic. La lluita ideològica no és com les altres formes de lluita. En aquesta lluita no s'han d'utilitzar mètodes toscos i coercitius, sinó només el mètode del raonament minuciós. Avui, el socialisme gaudeix de condicions favorables en la lluita ideològica. El principal poder de l'estat està en mans del poble treballador dirigits pel proletariat. El Partit Comunista és fort i el seu prestigi és elevat. Tot i que hi ha defectes i errors en la nostra tasca, tota persona imparcial pot veure que som lleials al poble, que estem decidits i som capaços de construir el nostre país juntament amb el poble, i que hem aconseguit grans èxits i n'aconseguiran encara de més grans. La gran majoria de la burgesia i dels intel·lectuals que provenen de la vella societat són patriòtics; estan disposats a servir la seva pàtria socialista en auge, i saben que si s'allunyen de la causa socialista i del poble treballador liderat pel Partit Comunista, no tindran ningú en qui confiar ni un futur lluminós el qual esperar.
La gent es pot preguntar: com que el marxisme és acceptat per la majoria del poble del nostre país com a ideologia rectora, pot ser criticat? Certament que es pot. Com a veritat científica, el marxisme no tem cap crítica. Si ho fes, i pogués ser derrotat amb crítiques; no serviria per a res. De fet, no són els idealistes qui critiquen el marxisme cada dia i de les maneres més diverses? Pel que fa als que alberguen idees burgeses i petitburgeses i no tenen intenció de canviar, no critiquen també el marxisme de les maneres més diverses? Els marxistes no haurien de témer les crítiques vinguin d'on vinguin. Ben al contrari, han de temperar-se i millorar-se a si mateixos i guanyar noves posicions entre les dentades de la crítica i la tempesta i l'estrès de la lluita. Lluitar contra les idees errònies és com estar vacunat -una persona desenvolupa una major immunitat contra les malalties després que la vacuna faci efecte. És probable que les plantes criades als hivernacles no siguin tan robustes. Portar a terme la política de deixar que s'obrin cent flors, que competeixin cent corrents de pensament no debilitarà sinó que reforçarà la posició de lideratge del marxisme en el camp ideològic.
Quina ha de ser la nostra política vers les idees no marxistes? Pel que fa als contrarevolucionaris inconfusibles i sabotejadors de la causa socialista, l'assumpte és fàcil: simplement els privem de la seva llibertat d'expressió. Però es tracta d'una cosa ben diferent quan ens trobem davant d'idees incorrectes al si del poble. Es poden prohibir aquestes idees i no donar-los cap oportunitat d'expressar-se? Certament no. No només és inútil sinó també molt perjudicial utilitzar mètodes toscos i simplistes per a tractar qüestions ideològiques al si del poble, pel que fa a qüestions relatives a la vida espiritual de les persones. Podeu prohibir l'expressió d'idees equivocades, però les idees encara romandran. D'altra banda, les idees correctes, si se'n tenen cura en hivernacles sense estar exposades als elements o immunitzades contra les malalties, no guanyaran a les equivocades. És per això que només mitjançant l'ús de mètodes de discussió, crítica i raonament podem fomentar realment les idees correctes, superar les idees errònies i resoldre realment els problemes.
La burgesia i la petita burgesia estan determinades a expressar les seves ideologies. És inevitable que persisteixin obstinadament a expressar-se de totes les formes possibles sobre qüestions polítiques i ideològiques. No es pot esperar que no ho facin. No hem d'utilitzar mètodes de supressió per evitar que s'expressin, sinó que els hem de permetre fer-ho i al mateix temps discutir amb ells i dirigir-los una crítica ben ponderada.
No hi ha cap dubte que hem de criticar tota mena d'idees errònies. Sens dubte no convé abstenir-se de les crítiques i contemplar amb indiferència mentre les idees errònies s'estenen sense control i s'afermen i arrelen. S'han de criticar els errors i lluitar contra les males herbes verinoses allà on sigui que aflorin. Però aquesta crítica no hauria de ser doctrinària. No hem d'utilitzar el mètode metafísic, sinó esforçar-nos per emprar el mètode dialèctic. El que cal és una anàlisi científica i arguments plenament convincents. La crítica doctrinària no resol res. No volem cap tipus de males herbes verinoses, però hem de distingir curosament entre allò que realment és una mala herba verinosa i allò que realment és una flor olorosa. Hem d'aprendre juntament amb les masses del poble com fer aquesta distinció atenta i utilitzar els mètodes correctes per a combatre les males herbes verinoses.
Mentre critiquem el doctrinarisme, hauríem de dirigir al mateix temps la nostra atenció a la crítica del revisionisme. El revisionisme, o oportunisme dretà, és una tendència de pensament burgès que encara és més perillosa que el doctrinarisme. Els revisionistes, o oportunistes dretans, defensen només de paraula al marxisme i ataquen també el "doctrinarisme". Però l'objectiu real del seu atac són en realitat els elements més fonamentals del marxisme. S'oposen o distorsionen el materialisme i la dialèctica, s'oposen o intenten afeblir la dictadura democràtica popular i el protagonisme del Partit Comunista, s'oposen o intenten debilitar la transformació i la construcció socialista. Fins i tot després de la victòria bàsica de la revolució socialista al nostre país, encara hi ha una sèrie de persones que esperen en va la restauració del sistema capitalista. Mantenen una lluita contra la classe obrera en tots els fronts, inclòs el front ideològic. En aquesta lluita, els revisionistes són la seva mà dreta.
A primera vista, aquestes dues consignes -que s'obrin cent flors, que competeixin cent corrents de pensament- no tenen caràcter de classe: el proletariat pot fer-ne ús, així com la burgesia i altres gents. Però les diferents classes, estrats i grups socials tenen cadascuna les seves pròpies opinions sobre què són les flors oloroses i què són les males herbes verinoses. Quins, doncs, haurien de ser, des del punt de vista de les grans masses populars, els criteris actuals per distingir entre flors oloroses i males herbes verinoses?
En la vida política del nostre país, com pot determinar el nostre poble què és correcte i què és erroni en les nostres paraules i accions? Basant-nos en els principis de la nostra Constitució, la voluntat de la majoria aclaparadora del nostre poble i els programes polítics proclamats conjuntament en diverses ocasions pels nostres partits i grups polítics, creiem que, a grans trets, les paraules i les accions es poden jutjar encertadament si aquestes:
1.Ajuden a unir els pobles de les nostres diferents nacionalitats i no a dividir-los;
2.Són beneficiosos, no nocius, per a la transformació socialista i la construcció socialista;
3.Ajuden a consolidar, no a minar o a debilitar, la dictadura democràtica popular;
4.Ajuden a consolidar, no a minar o a debilitar, el centralisme democràtic;
5.Tendeixen a enfortir, no a abandonar o afeblir, la direcció del Partit Comunista;
6.Són beneficiosos, no nocius, per a la solidaritat internacional socialista i la solidaritat dels pobles del món que estimen de la pau.
D'aquests sis criteris, els més importants són la via socialista i la direcció del Partit. Aquests criteris es proposen per tal d'afavorir, i no per a dificultar, la lliure discussió de diferents qüestions al si del poble. Aquells que no aproven aquests criteris encara poden exposar les seves pròpies opinions i argumentar el seu cas. Quan la majoria de la gent té clars els criteris per a continuar, la crítica i l'autocrítica es poden dur a terme seguint les línies adequades, i aquests criteris es poden aplicar a les paraules i accions de les persones per a determinar si són flors oloroses o males herbes verinoses. Aquests són criteris polítics. Naturalment, per a jutjar la veracitat de les teories científiques o per avaluar el valor estètic de les obres d'art, fan falta altres criteris pertinents, però aquests sis criteris polítics també són aplicables a totes les activitats de les arts o les ciències. En un país socialista com el nostre, hi pot haver alguna activitat científica o artística útil que vagi en contra d'aquests criteris polítics?
Tot el que s'ha exposat anteriorment neix de les condicions històriques específiques del nostre país. Com que les condicions varien en els diferents països socialistes i en cadascun dels partits comunistes, no creiem que altres països i partits hagin de seguir la via xinesa.
L'eslògan "coexistència duradora i supervisió mútua" també és un producte de les condicions històriques específiques en el nostre país. No es va proposar de sobte, sinó que feia uns quants anys que s'estava coent. La idea de la coexistència duradora ja feia molt temps que existia, però l'any passat, quan es va establir el sistema socialista en allò fonamental, la consigna es va exposar en termes clars.
Per què s'ha de permetre que els partits democràtics de la burgesia i de la petita burgesia coexisteixin al costat del partit de la classe obrera durant un període llarg de temps? Perquè no tenim cap raó per a no adoptar la política de coexistència duradora amb tots els altres partits democràtics que es dediquen veritablement a la tasca d'unir el poble per la causa del socialisme i que gaudeixen de la confiança del poble.
Ja en la segona sessió del Comitè nacional de la Conferència política consultiva popular de juny de 1950, vaig plantejar la qüestió d'aquesta manera:
El poble i el govern popular no té cap motiu per rebutjar o negar l'oportunitat a ningú de guanyar-se la vida i donar els seus serveis al país, sempre que estigui realment disposat a servir al poble, hagués ajudat realment al poble quan encara es trobava en dificultats, hagués fet bé les coses i segueixi fent-les de manera consistent sense renunciar-hi a mig camí.
El que vaig definir aquí fou la base política de la coexistència duradora dels diferents partits. El desig del Partit Comunista, també de la seva política, és conviure amb els altres partits democràtics durant molt de temps. Que aquests partits democràtics puguin existir durant molt de temps depèn no només del que desitgi el mateix Partit Comunista sinó també del paper que juguin aquests mateixos partits democràtics i de si gaudeixen de la confiança del poble.
La supervisió mútua entre els diferents partits també ha estat un fet establert des de fa temps, en el sentit que s'assessoren i es critiquen recíprocament. La supervisió mútua, que òbviament no és una qüestió unilateral, significa que el Partit Comunista hauria d'exercir una supervisió dels altres partits democràtics, i que els altres partits democràtics haurien d'exercir una supervisió sobre el Partit Comunista. Per què s'ha de permetre que els altres partits democràtics exerceixin una supervisió sobre el Partit Comunista? Això és perquè per a un partit, a l'igual com per a un individu, hi ha una gran necessitat d'escoltar opinions diferents de la pròpia. Tots sabem que una supervisió sobre el Partit Comunista l'exerceix principalment el poble treballador i els membres del partit. Però encara ens en beneficiarem més si els altres partits democràtics també ho fan. Per descomptat, l'assessorament i les crítiques intercanviades entre el Partit Comunista i els altres partits democràtics jugaran un paper positiu en la supervisió mútua només quan es compleixin els sis criteris polítics indicats amunt. Per això esperem que els altres partits democràtics posin atenció a la remodelació ideològica i lluitin per la coexistència duradora i la supervisió mútua amb el Partit Comunista per tal de satisfer les necessitats de la nova societat.
IX.Sobre els desordres produïts per un petit nombre de persones
L'any 1956, un petit nombre de treballadors i estudiants en determinats llocs van anar a la vaga. La causa immediata d'aquests disturbis fou la incapacitat de satisfer algunes de les seves demandes de beneficis materials, de les quals algunes s'havien de satisfer i es podien satisfer, mentre que d'altres estaven fora de lloc o eren excessives i, per tant, no es podien satisfer en aquell moment. Però una causa més important fou la burocràcia per part d'aquells que ostentaven posicions de lideratge. En alguns casos, la responsabilitat per aquells errors burocràtics hauria de recaure en les autoritats superiors, i no se n'hauria de culpar a les autoritats inferiors. Una altra de les causes d'aquests disturbis fou que la tasca educativa ideològica i política feta al si dels treballadors i dels estudiants era inadequada. El mateix any, els membres d'un petit nombre de cooperatives agrícoles també crearen disturbis, i les causes principals foren igualment la burocràcia per part de la direcció i la manca de treball educatiu al si de les masses.
Cal reconèixer que massa sovint algunes persones són propenses a concentrar-se en els interessos immediats, parcials i personals; no entenen o no entenen prou els interessos de llarg abast, àmbit nacional i col·lectius. A causa de la seva manca d'experiència en la vida política i social, un bon nombre de persones joves no poden fer una comparació adequada entre la vella i la nova Xina; no és fàcil per a ells comprendre a fons quines dificultats van passar les persones del nostre país en la lluita per alliberar-se a si mateixos de l'opressió per part dels imperialistes i dels reaccionaris del Guomindang, o com de llarg fou el període de treball minuciós necessari previ a l'establiment d'una societat socialista feliç. Aquest és el motiu pel qual s'hauria de continuar la tasca d'educació política al si de les masses d'una manera interessant i eficaç. Sempre els hem d'explicar els fets sobre les dificultats que han sorgit i discutir amb elles com resoldre aquestes dificultats.
No aprovem els desordres, perquè les contradiccions al si del poble es poden resoldre d'acord amb la fórmula “unitat-crítica-unitat”, mentre que els desordres inevitablement causen pèrdues i són perjudicials per a l'avenç del socialisme. Creiem que el nostre poble defensa el socialisme, que manté la disciplina i és raonable i no crearà desordres sense motiu. Però això de cap manera significa que al nostre país no hi hagi possibilitat que les masses creïn desordres. Pel que fa a aquesta qüestió, hem de parar atenció al següent:
1.Per tal de desfer-nos d'arrel de les causes dels desordres, hem d'eliminar la burocràcia, millorar molt l'educació ideològica i política i fer front de manera adequada a totes les contradiccions. Si es fa això, normalment no hi hauran més pertorbacions.
2.Si es produeixen pertorbacions com a conseqüència d'una mala feina per part nostra, llavors hauríem de guiar aquells implicats en pertorbacions com aquestes pel camí correcte, fent ús d'aquestes pertorbacions com a mitjà especial per a millorar l anostra feina i educar els quadres i les masses i cercar solucions a aquelles qüestions que en el passat s'han negligit.
A l'hora de tractar qualsevol pertorbació, hem de treballar minuciosament, i no hem d'utilitzar mètodes excessivament simplificats, ni declarar tancat l'assumpte abans que s'hagi resolt veritablement. Aquells que provoquen els disturbis no han de ser acomiadats de la seva feina ni expulsats sense una bona raó, excepte aquells que hagin comès delictes criminals o siguin contrarevolucionaris actius que hauran de ser tractats d'acord amb la llei. En un país tan gran com el nostre, no és alarmant que un petit nombre de persones provoqui disturbis; més aviat hauríem d'aprofitar-nos d'això per ajudar-nos a desfer-nos de la burocràcia.
A la nostra societat també hi ha un petit nombre de persones a qui no els preocupen els interessos públics, no atenen a raons, cometen delictes i infringeixen la llei. Poden aprofitar-se de les nostres polítiques i distorsionar-les, presentar demandes irracionals deliberadament per agitar les masses, o difondre rumors deliberadament per crear problemes i pertorbar l'ordre social. No ens proposem permetre que aquesta gent pugui fer de les seves. Al contrari, s'han d'emprendre les accions legals adequades en contra seva. Les masses demanen que aquestes persones siguin castigades. No fer-ho seria contrariar la voluntat popular.
X.Poden les coses dolentes transformar-se en coses bones?
Com he dit, en la nostra societat és dolent quan grups de persones provoquen desordres, i no ho aprovem. Però quan es produeixen desordres, ens forcen a aprendre'n lliçons, a superar la burocràcia i a educar als quadres i al poble. En aquest sentit, les coses dolentes es poden transformar en coses bones. Els disturbis poden tenir, doncs, un caràcter dual. Tota mena de disturbis es poden veure d'aquesta manera.
Tots tenim clar que els esdeveniments hongaresos no foren una bona cosa. Però també tenien un caràcter dual. Com que els nostres camarades hongaresos van prendre les mesures necessàries en el transcurs d'aquests esdeveniments, el que era dolent es convertí finalment en una cosa bona. L'estat hongarès està més fermament consolidat que mai, i tots els altres països del camp socialista també han après una lliçó.
De la mateixa manera, la campanya mundial anticomunista i antipopular desencadenada durant la segona meitat de 1956 va ser per descomptat una cosa dolenta. Però va educar i temperar els partits comunistes i la classe treballadora en tots els països i per tant va resultar ser una cosa bona. En la tempesta i l'estrès d'aquest període, una sèrie de persones van dimitir dels partits comunistes en molts països. Les dimissions del partit redueixen l'afiliació al partit i són, per descomptat, una cosa dolenta, però igualment hi ha un costat bo en això. Atès que els elements vacil·lants que no volen continuar s'han retirat, la gran majoria dels membres acèrrims del partit estan més fermament units per a la lluita. No és això una cosa bona?
En poques paraules, hem d'aprendre a tenir una visió integral de les coses, veure no només el costat positiu de les coses sinó també el costat negatiu. Sota condicions específiques, una cosa dolenta pot conduir a bons resultats i una cosa bona a resultats dolents. Fa més de dos mil anys, Laozi38 va dir: "És sobre la mala fortuna on es recolza la bona fortuna, sobre la bona fortuna hi descansa la mala fortuna." Quan els japonesos van colpejar la Xina, van considerar com una victòria. Enormes zones del territori de la Xina foren confiscades, i els xinesos van qualificar això de derrota. Però la derrota de la Xina portava dins seu les llavors de la victòria, i la victòria del Japó portava dins seu les llavors de la derrota. No ha estat això confirmat per la història?
La gent de tot el món està discutint ara mateix si esclatarà una tercera guerra mundial. Pel que fa a aquesta qüestió, hem d'estar psicològicament preparats, i al mateix temps tenir una visió analítica. Defensem decididament la pau i ens oposem a la guerra. Però si els imperialistes insisteixen a desencadenar una altra guerra, no hem de tenir-ne por. La nostra actitud davant d'aquesta qüestió és la mateixa que davant qualsevol altre desordre: en primer lloc, en som contraris; en segon lloc, no ens atemoreix.
A la Primera Guerra Mundial li va seguir el naixement de la Unió Soviètica amb una població de 200 milions d'habitants. A la Segona Guerra Mundial li va seguir el sorgiment del camp socialista amb una població conjunta de 900 milions d'habitants. Si els imperialistes insisteixen a llançar una tercera guerra mundial, és segur que diversos centenars de milions passaran al socialisme. Aleshores no quedarà gaire espai al món per als imperialistes, mentre que és molt probable que tota l'estructura de l'imperialisme s'esfondri completament.
Donades unes condicions específiques, els dos aspectes de la contradicció es converteixen invariablement en els seus respectius oposats com a resultat de la lluita entre ells. Aquí, les condicions són importants. Sense condicions específiques, cap dels dos aspectes contradictoris es poden transformar a si mateixos en el seu contrari. De totes les classes del món el proletariat és la que més desitja canviar de posició; a continuació li segueix el semiproletariat, perquè el primer no posseeix res de res, mentre que el segon no està pas gaire millor. La situació actual en la qual els Estats Units controlen la majoria a les Nacions Unides i domina moltes parts del món n'és una de transitòria, la qual canviarà eventualment. La situació de la Xina com a país pobre negada dels seus drets en els afers internacionals també canviarà -un país pobre es convertirà en un país ric, un país negat dels seus drets esdevindrà un país que gaudeixi dels seus drets- una transformació de les coses en els seus oposats. Aquí, les condicions decisives són el sistema socialista i els esforços concertats d'un poble unit.
XI.La pràctica de l'estalvi
Aquí voldria parlar breument de la pràctica de l'estalvi. Volem fer una construcció a gran escala, però el nostre país encara és molt pobre -aquí rau una contradicció. Una manera de resoldre aquesta contradicció és fer un esforç sostingut per a practicar economies estrictes en tots els àmbits.
Durant el moviment Sufan [campanya dels tres anti] el 1952, vam lluitar contra la corrupció, el malbaratament i la burocràcia, i l'èmfasi es va posar en la lluita contra la corrupció. El 1955 vam defensar la pràctica d'economies amb un èxit considerable; el nostre èmfasi llavors fou en combatre els estàndards excessivament elevats pel que feia als projectes constructius bàsics no productius, i l'estalvi en l'ús de matèries primeres en la producció industrial. Però en aquella època l'estalvi com a principi rector no es duia a terme seriosament en totes les branques de l'economia nacional, ni a les oficines governamentals, unitats de l'exèrcit, escoles i organitzacions populars en general. Aquest any hem demanat economies i eliminació de malbarataments en tots els sentits a tot el país.
Encara ens manca experiència en construcció. Durant els darrers anys, s'han aconseguit grans èxits, però també hi ha hagut malbaratament. Hem de construir gradualment una sèrie d'empreses modernes a gran escala com a pilar de les nostres indústries; sense aquestes no podrem convertir el nostre país en una potència industrial moderna en unes quantes dècades. Però la majoria de les nostres empreses no s'han de construir d'aquesta manera; hauríem de crear un nombre molt més gran de petites i mitjanes empreses i aprofitar al màxim les indústries heretades de l'antiga societat, per tal d'aconseguir la més gran economia i fer més coses amb menys diners. Atès que el principi de practicar una economia estricta i combatre els malbarataments es va proposar en termes més emfàtics que abans per la segona sessió plenària del Comitè central del Partit Comunista de la Xina el novembre de 1956, s'han obtingut bons resultats. Aquesta campanya d'economies s'ha de dur a terme d'una manera exhaustiva, sostinguda. Tal com passa amb les crítiques a les nostres altres faltes i errors, combatre el malbaratament és com rentar-nos la cara. No ens rentem la cara cada dia? El Partit Comunista Xinès, els altres partits democràtics, demòcrates no afiliats a cap partit, intel·lectuals, industrials i comerciants, obrers, pagesos i artesans -en definitiva, tots els 600 milions de persones del nostre país- han d'incrementar la producció, practicar economies i combatre l'extravagància i el malbaratament. Això és d'importància capital tant econòmicament com política. Darrerament s'ha mostrat una tendència perillosa entre molts dels nostres quadres -una manca de voluntat de compartir les alegries i les dificultats de les masses, una preocupació per la posició personal i els guanys. Això és molt dolent. Una manera de superar aquesta tendència perillosa és, en la nostra campanya, augmentar la producció i practicar estalvis, racionalitzar les nostres organitzacions i traslladar els quadres a nivells inferiors per tal que un nombre considerable d'ells es reincorpori al treball productiu. Hem de procurar que tots els nostres quadres i tota el nostre poble tinguin constantment present que, si bé el nostre és un gran país socialista, és un país econòmicament endarrerit i pobre, i aquesta és una contradicció molt gran. Si volem veure la Xina rica i forta, hem d'estar preparats per a diverses dècades d'esforç intens que inclouran, entre altres coses, dur a terme una política de construcció del nostre país mitjançant el treball dur i l'estalvi -de la pràctica d'economies estrictes i el combat contra el malbaratament.
XII.El camí de la Xina a la industrialització
En discutir el nostre camí cap a la industrialització, estic aquí fent referència principalment a la relació entre el creixement de la indústria pesant, la indústria lleugera i l'agricultura. La indústria pesant és el nucli de la construcció econòmica de la Xina. Això s'ha de reafirmar. Però, al mateix temps, s'ha de posar tota l'atenció al desenvolupament de l'agricultura i la indústria lleugera.
Com que la Xina és un gran país agrícola, amb més del vuitanta per cent de la seva població en àrees rurals, la seva indústria i agricultura s'han de desenvolupar simultàniament. Només llavors la indústria disposarà de matèries primeres i d'un mercat, i només així serà possible acumular fons prou importants per a la construcció d'una poderosa indústria pesada. Tothom sap que la indústria lleugera està estretament relacionada amb l'agricultura. Sense agricultura no hi pot haver indústria lleugera. Però no es sol entendre tan clarament que l'agricultura proporciona a la indústria pesant un mercat important. Aquest fet, tanmateix, s'apreciarà més fàcilment a mesura que el progrés gradual de la millora tecnològica i la modernització de l'agricultura requereixi cada cop més maquinària, fertilitzants, projectes d'obres hidràuliques i d'energia elèctrica i instal·lacions de transport per a les granges, així com combustibles i materials de construcció per als consumidors rurals. Tota l'economia nacional es beneficiarà si aconseguim un creixement encara més gran de la nostra agricultura i així induir un desenvolupament corresponent de la indústria lleugera durant el període del segon i el tercer pla quinquennal. Amb el desenvolupament de l'agricultura i de la indústria lleugera, la indústria pesant tindrà assegurats del seu mercat i fons, i així creixerà ràpidament. Per tant, el que pot semblar un ritme més lent d'industrialització en realitat no ho és, i fins i tot el ritme es podria accelerar. En tres plans quinquennals o potser una mica més, la producció anual d'acer de la Xina es pot augmentar a 20 milions de tones o més partint del pic productiu màxim assolit abans de l'alliberament de nou-centes mil tones el 1943. Això stisfarà la gent tant a la ciutat com al camp.
Avui no em proposo parlar extensament de qüestions econòmiques. Amb tot just set anys de construcció econòmica rere nostre, encara ens falta experiència i necessitem acumular-ne més. No teníem experiència per a començar la tasca revolucionària tampoc, i fou només després d'haver patit diverses caigudes i après les nostres lliçons vam aconseguir la victòria nacional. El que hem de fer ara és reduir el temps que triguem a adquirir experiència en la construcció econòmica en menys del que ens va costar adquirir experiència en les tasques revolucionàries i no pagar-ne un preu tan alt. N'haurem de pagar algun tipus de preu, però esperem que no sigui tan alt com el que es va pagar durant el període revolucionari. Hem d'adonar-nos que en aquesta qüestió hi ha involucrada una contradicció entre les lleis objectives de desenvolupament de l'economia socialista i la nostra comprensió subjectiva, una contradicció que cal resoldre a la pràctica. Aquesta contradicció també es manifestarà a si mateixa com una contradicció entre diferents persones, això és, una contradicció entre aquells que tenen una comprensió relativament precisa de les lleis objectives i aquells la comprensió dels quals és relativament inexacta. I això també és una contradicció al si del poble. Tota contradicció és una realitat objectiva, i la nostra tasca és entendre-la i resoldre-la tan correctament com puguem.
Per tal de convertir el nostre país en una potència industrial, hem d'aprendre escrupulosament de l'avançada experiència de la Unió Soviètica. La Unió Soviètica ha estat construint el socialisme durant quaranta anys, i valorem la seva experiència.
Deixeu-nos considerar qui va dissenyar i equipar tantes fàbriques importants per a nosaltres. Foren els Estats Units? O la Gran Bretanya? No, cap dels dos. Només la Unió Soviètica estava disposada a fer-ho perquè és un país socialista i el nostre aliat. A més de la Unió Soviètica, alguns països germans d'Europa de l'Est també ens van proporcionar ajuda. És perfectament veritat que hem d'aprendre de la bona experiència de tots els països, socialistes o capitalistes, però allò principal encara és aprendre de la Unió Soviètica.
Ara bé, hi ha dues actituds diferents a l'hora d'aprendre dels altres. Una és l'actitud doctrinària: trasplantar-ho tot, sigui adequat o no a les condicions del nostre país. Aquesta no és una bona actitud. Una altra actitud és la d'utilitzar els nostres caps i aprendre aquelles coses les quals s'adapten a les condicions del nostre país -això és, absorbir qualsevol experiència que ens sigui útil. Aquesta és l'actitud que hem d'adoptar.
Enfortir la nostra solidaritat amb la Unió Soviètica, reforçar la nostra solidaritat amb tots els països socialistes -aquesta és la nostra política fonamental, i aquí rau el nostre interès bàsic. Després, hi han els països asiàtics i africans, i tots els països i pobles amants de la pau -hem d'enfortir i desenvolupar la nostra solidaritat amb ells. Units amb aquestes dues forces, no ens quedarem sols. Pel que fa als països imperialistes, també hauríem d'unir-nos amb els seus pobles i esforçar-nos per coexistir en pau amb aquests països, fer negocis amb ells i prevenir qualsevol guerra possible, però en cap cas hem d'alimentar idees poc realistes sobre aquests països.
Nota:
38. Laozi, cap. LVIII