Wilhelm Liebknecht

1896

El nostre recent congrés

Publicat originalment en versió anglesa com a «Our Recent Congress», en dos números successius de Justice, 15 August 1896, p.4, and 29 August 1896, p.4;
Transcrit per Ted Crawford.

Quan els delegats anglesos al Congrés de Zurich ens convidaren a vindre a Londres ens prometeren una bona rebuda i un bon congrés. Han complert la paraula. La rebuda que ens donaren a Londres fou gran i cordial, i el Congrés de Londres és el més gran i el millor congrés que hem tingut d’ençà del primer congrés de la sèrie a París el 1889. Els camarades anglesos han treballat dur per aconseguir aquest resultat; la immensitat de Londres provocava enormes dificultats, però les superaren els homes i dones valents i abnegats que han emprès la tasca d’organitzar aquest congrés. Com s’esforçaren a fer-ho és quelcom que amb prou feines puc entendre. És una meravella que sobrevisqueren la tremenda tensió damunt la llur capacitat de treball. No els podem agrair mai prou. Han fet un gran servei a la causa del socialisme internacional.

Sí, el Congrés de Londre fou el més gran i el millor que mai hem tingut i el cert és que cada congrés anterior ha marcat el progrés del moviment. El Congrés de Brussel·les havia mostrat una millor representació i delegació que el Congrés de París, el Congrés de Zuric una de millor que el Congrés de Brussel·les, i el de Londres ha tingut de lluny la millor representació de tots. Tan sols parlaré de l’esplèndida representació d’Anglaterra, i de la representació de França, que a Zuric era gairebé sense presència – degut a l’elecció general que llavors tenia lloc – i que a Londres ha enviat els millors dels seus fills.

L’esplèndida representació de les classes treballadores angleses era tota sola suficient per donar al Congrés de Londres un pes i importància excepcionals. Mai abans no hi havia hagut una representació així. Els vostres admirables sindicats, aquestes poderoses organitzacions que per més d’un segle han lluitat les batalles de la guerra de classes entre el treball i el capital, i les noves organitzacions polítiques dedicades al mateix fi, totes representades per campions seleccionats en un congrés comú, aquest és un espectacle que no s’havia vist mai abans a Anglaterra. I aquest gloriosa mostra del moviment obrer anglès era tan sols una part d’aquest parlament internacional del treball.

Els nostres enemics fan befa del Congrés de Londres perquè s’hi perdé molt temps en discussions anomenades «infèrtils» i perquè els debat no sempre foren ordenats. Bé, no és fàcil de posar i mantindre en ordre de treball un congrés nacional, fins i tot de cossos tan ben organitzats com els vostres sindicats, els congressos anuals dels quals han perdut de vegades dos dies i més en discussions «estèrils» sobre meres formes i formalitats, i no han sigut sempre capaços de cobrir tota l’agenda.

Com de més difícil és posar i mantindre en ordre un congrés internacional, on es parlen totes les llengües del món civilitzat, i on gairebé tots els delegats entenen tan sols una llengua, i on es troben nacionalitats que no tan sols tenen llengües diferents, sinó també mètodes diferents de realitzar els afers parlamentaris (mocions, esmenes, formes de discussió, etc.). Abans del proper congrés hauríem de tindre una conferència preliminar com, per exemple, van a fer els miners abans dels llurs congresos internacionals, i estipular regles comunes pel debat. Dit de passada, la direcció parlamentària d’aquest darrer congrés ha estat molt millor que la de cap congrés anterior. Hyndman, Singer, Vandervelde, Vaillant, Sigg han resultat tots presidents eficients, cadascun d’ells coneixedor de més d’una llengua. Tots han après des del darrer congrés, i sóc segur que tots aprendran pel proper congrés. Tot s’ha d’aprendre, i els qui aspiren a l’honor de presidir els nostres cogressos internacionals han d’aprendre un munt. En tot cas, han d’esforçar-se a adquirir prou coneixement de les tres llengües congressuals de forma que la tasca de presidencia no requiresca de traductors.

La tasca de traducció –  i d’això en sé quelcom – s’ha realitzat de forma excel·lent en aquest congrés. La senyora Aveling, la senyora Zetkin, el senyor Smith i els altres que han ajudat en aquesta feina tan indispensable i difícil, ho feren el millor que pogueren i ho feren amb consciència. I com que hi ha hagut comentaris sobre traduccions incorrectes i parcials, aprofit l’oportunitat per negar emfàticament aquesta afirmació calumniosa, i he sentit totes i cadascuna de les traduccions fetes en aquest congrés. L’únic que va traduir incorrectament en una ocasió vaig ésser jo mateix, quan passava a l’alemany el discurs d’Stevenson del darrer dia i llavors vaig actuar en interès de brevetat i armonía, i era incorrecte únicament a favor de l’orador.

En general, el congrés ha fet la feina d’una forma admirablement bona. Ha seguida tota l’agenda i en totes les qüestions essentials hi ha hagut unanimitat. I en relació a la forma i als continguts de les resolucions acceptades, no hi ha cap altre partit ni òrgan popular, que – mutatis mutandis pogués haver fet el mateix. I on és l’altre partit, o òrgan popular, que podia haver celebrat un congrés així.

La befa dels nostres enemics no és sincera. Deixam que parlen del congrés com d’un fracàs – no s’esforçarien tant a demostrar-ho si creiessen el que diuen. No podem desitjar res millor que fracassos com aquest.

Ara un mot sobre la questió anarquista. I ací m’adreç no als nostres enemics, sinó als nostres amics. L’admissió dels anarquistes no és una quesito de tolerancia o de llibertat individual. Si jo fos al capdavant d’un govern o d’una administració estatal els anarquistes podrien parlar, ensenyar, escriure i fer, sempre que no interferissin amb la llibertat i els drets dels altres, allò que vulguen. Però nosaltres no som un govern, i els nostres congressos no són clubs de debat per la discussió de tota mena d'opinions. Som un partit, un partit militant, i els congressos internacionals són els parlaments i els consells de guerra on hem de deliberar i decidir les condicions i afers de la guerra de classes on som implicats. La socialdemocràcia internacional, juntament amb totes les organitzacions militants de classe obrera, és un exèrcit organitzat, un exèrcit combatent. Hem de lluitar contra l'enemic. No podem permetre als enemics d'entrar en el nostres exèrcit. Això seria una completa bogeria ximple i suïcida. Que ningú no diga, "els anarquistes no són enemics". Qui diu això no els coneix, o li fascina el mot màgic "llibertat". Els conec, en el Vell Món i en el Nou Món i, deixant de banda els somniadors i els xarlatans, no he conegut cap anarquista encara l'objectiu i tasca principals del qual no siga o no haja estat més que llençar-nos fems al cap i posar-nos obstacles al camí! Les publicacions i les autoritats capitalistes ho aprecien, i en tots els països els anarquistes són acaronats per la burgesia. No va confessar cínicament Andrieux, el prefecte francès de policia, en les seues "Memòries" que pagava anarquistes amb fons secrets perquè creia que l'única forma de resistir l'onada socialista era barrejar socialisme amb anarquisme, desorganitzar els treballadors amb crides frenètiques a les passions, i desacreditar el moviment socialista en fer-lo responsable de les follies, malvestats i crims dels anomenats anarquistes?

Hi ha, de fet, res en comú entre l'anarquisme i el socialisme. L'anarquisme - si no és directament una expressió sense sentit - té l'individualisme com a base; és a dir, el mateix principi on reposa la societat capitalista, i per tant és essencialment reaccionari, per molt histèriques que puguen ésser les seues exclamacions de revolució. I, lluny d'ésser una nova idea, l'anarquisme és una idea ben antiga, que en totes les seues fases ja havia desenvolupat poèticament Schiller (en els seus "Lladres") fa 120 anys - dotze anys abans de l'assalt de la Bastilla – i que desenvolupà científicament fa més de cinquanta anys Max Stirner, a Berlin, comparats amb el qual, Bakunin, Proudhon i els sants dels darrers dies de l'anarquisme són simples pigmeus. I Max Stirner, el pare de l'anarquisme modern, també ha sigut el pare del lliure comerç alemany. Eugen Richter, el gran cap dels "assassins de socialistes" i el Don Quixote del lliure comerç i del venerable capitalisme a Alemanya, és un pupil de Max Stirner, l'anarquista!

Un congrés socialista i obrer que admetés els anarquistes hauria d'admetre també Eugen Richter i els seus amics assassins de socialistes de França i Anglaterra. Certament, per les publicacions capitalistes, fou una decepció cruel que ens lliurassem dels anarquistes tan tranquil·lament, i que despatxàssem la qüestió sense discussions ni baralles. Els honestos editors que, com el valent cavaller que hi ha al capdavant del Daily Telegraph, volien que els llurs reporters en el congrés els donassen vives descripcions d'escenes del congrés són, és clar, insatisfets amb nosaltres. No els vam facilitar les escenes desitjades i ens lliuràrem, sense escenes, dels qui volien crear-les. Incapaços de satisfer tots els ciutadans d'aquest món, provam si més no de satisfer-nos a nosaltres i als nostres amics i companys de lluita. Som tan malvats com per sentir una certa satisfacció quan alguna gent se sent insatisfeta amb nosaltres.

L'avantatge més gran dels congressos és apropar-se personalment a la gent, destruir malentesos, estretar els lligams d'unitat i amistat. I això s'ha fet en gran mesura amb el Congrés de Londres.

A propos, parlant de malentesos, qui va posar en el cap del camarada Keir Hardie que els socialistes alemanys són socialistes d'estat, i que els nostres amics francesos, Guesde, Devine, Lafargue, Jaurès, una mena de fabians francesos? Ningú no ha combatut el socialisme d'estat més que els socialistes alemanys, ningú no ha mostrat més clarament que jo que el socialisme d'estat és realment capitalisme d'estat! I cap partit socialdemòcrata de cap país no té un programa socialista més clar i més definit que el Parti Ouvrier francès, mentre que els seus adversaris soi disant més revolucionaris no són en realitat més que tous sindicalistes vestits amb pells de lleó anarquista revolucionari. Els anglesos tenen la reputació d'ésser crítics freds. Esper que els nostres amics francesos no es deixaran dur per frases rugidores.

I ara he d'acabar. Volia escriure sobre alguns altres punts, però encara enfeinat no tinc ni el temps ni el lleure per escriure un article exhaustiu. Tan sols afegiré que la força que l'anglès ha mostrat en aquest Congrés de Londres ha sigut una sorpresa imponent per tots els meus amics, però no per jo, ja que durant el meu darrer viatge per Anglaterra ja havia conegut la veritat. La força del sindicalisme anglès s'ha demostrat davant del món proletari, i la força del moviment socialdemòcrata a Anglaterra s'ha fet evident per primera vegada als vostres germans del continent. Sabem ara que el gran exèrcit de la socialdemocràcia internacional té a Anglattera un corps d'armée fort i ben disciplinat, i constant davant qualsevol emergència. La disponibilitat d'intenció, la claredat de visió, i la intensitat d'organització i disciplina mostrades, especialment per la Federació Socialdemòcrata, són per nosaltres una viva prova que el s'ha creat el nucli al voltant del qual les classes treballadores angleses formaran en línia de batalla, dignes dels pares qui iniciaren el més gran aixecament obrer dels temps moderns - el moviment cartista.

W. Liebknecht
París, 10 d'agost del 1896

El nostre congrés

Siga com siga, el nostre congrés ha obrat certament un miracle; ha deixat tothom satisfet - als socialdemòcrates, és clar, i als nostres enemics potser encara més. Ens hem fet gent pràctica i hem mantingut els sentiments dins uns límits raonables. No així els nostres enemics, que es troben en la penosa posició de Bismarck després que els seus trucs han quedat a la vista; res no en treuran. Han deixat de controlar la situació, i si la bona sorta els porta per atzar un peix a la xarxa es tornen bojos de joia. Però, ara, quin gran peix! Un veritable Leviatan, aquest miraculós, aquest miracler enviat de déu de congrés!

Pensau, nosaltres els malvats socialistes ens hem reunit per administrar el colp de gràcia al millor dels mons possibles del capitalisme. I just quan tota esperaça semblava perduda, hem començat a fer-nos la guerra i, per comptes de matar el capitalisme, el nostre congrés matà el socialisme!

De fet, els nostres enemics tenen bons motius de joia, i serem els darrers en censurar el llur plaer innocent. Ens podem permetre d'ésser generosos; som en la posició de l'alt irlandès que permetia la seua petita dona de colpejar-lo; els hi fa bé, i a nosaltres no ens fa mal. I hi som acostumats. És un vell joc el que juguen ara els nostres enemics - conquerir i destruir-nos en mots i en paper. Nosaltres, els socialistes alemanys, hem sigut anihilats d'aquesta manera si més no un miler de vegades, i ens ha anat la mar de bé. Haureu tingut la mateixa experiència.

Però, bromes a banda, és indubtablement força fenomenal com d'unànima i com d'uniforme és la premsa de capitalista de tot el món en el seu judici sobre el nostre congrés. El congrés és un fracàs; no ha creat res! I aquest retret prové dels òrgans de la mateixa burgesia que ha perdut tota capacitat de creació social i política. Què en nom del cel podíem crear en el nostre congrés? Què hom podia esperar que creàssem? L'imperi del socialisme! Però fem el millor que podem per preparar-lo; i les resolucions del Congrés de Londres han demostrat que les classes treballadores de tots els països són una en pensament i sentiment, tant pel que fa a l'objectiu a aconseguir i a les mesures que cal prendre.

O és que s'esperava que donaríem al món en una setmana aquella pau que els estadistes units i desunits, els diplomàtics i d'altres esperits selectes de les classes dirigents han provat debades durant anys de garantir i de fundar en una base sòlida?

Havia vist mai el món un espectacle més menyspreable i més ridícul que aquest anomenat concert europeu, que no ha sigut capaç d'impedir les matances i ultratges a armenis, macedonis, búlgars i cretencs, per bé que ho haurien impedir amb un mot enèrgic pronunciat en el moment i lloc adients? Hi havia hagut mai una farsa més detestable que aquest concert europeu, on tothom prova d'enganyar i robar tothom, i ningú no té la intel·ligència o el coratge de dir què vol?

Per què, si els delegats del congrés proletari internacional ja eren en possessió d'aquest poder, que posseiran amb el temps, el Congrés de Londres hauria resolt en uns pocs dies, no, en unes poques hores, i resolt fins a la satisfacció de tots els homes i dones honestos, no tan sols aquesta inefable qüestió oriental (que si més no té l'avantatge d'haver demostrat la completa incapacitat dels grans dirigents de la societat capitalista), sinó també les dotzenes d'altres qüestions més o menys candents que la llur enginyosa follia ens ha presentat. La qüestió d'Alsàcia-Lorena, la qüestió egípcia, la qüestió abissínia, la qüestió polonesa, la qüestió franco-italiana, la qüestió irlandesa, la qüestió magiar i eslava, etc., etc.

Ni tan sols les funcions més simples de l'organització estatal les poden exercir els nostres estats capitalistes moderns i soi-disant civilitzats. Em referesc a les funcions de policia, que manté l'ordre i atura el lladre. Tan sols hi ha un poder a Europa que és ara prou bàrbar com per no témer la guerra, i que per ànim de lladrocini amenaça la pau, i aquest és Rússia. Però on és la mà que pren el dit llarg, per bé que comparada amb les altres potències és, malgrat la potineria, miserablement feble. Els nostres envanits estadistes no són ni tan sols policies. El valent policia que en la vostra milionària ciutat de Londres té cura de la vida de la gent i regula el trànsit en els carrers, és un home molt més útil, i que mereix molt més encara el nom d'estadista, més que no pas aquestes nul·litats afanyades i pretencioses que són ara al capdavant dels nostres governs, i presumeixen de guiar el destí de la humanitat perquè, com el saltamartins de la faula, seuen damunt del carro en marxa.

I pel que fa als parlaments del món capitalista, que potser realitzen treball creatiu? Què ha fet el vostre parlament anglès durant aquestes darreres llargues sessions? Res, absolutament res. I el Reichstag alemany i la Cambra de Diputats francesa? Res. Si exceptuam els fracassos i les mesures per exprimir les butxaques de les classes treballadores, no hi resta res, absolutament res. El fet és que, en tres dies de feina, el nostre Congrés, aquest parlament del treball, ha realitzat més treball creatiu i presentat idees més sòlides que tots els nostres parlaments oficials plegat en llargues sessions.

A propos de parlament i parlaments. Els nostres enemics anarquistes i "revolucionaris" no es cansen de fer befa del nostre parlamentarisme, que pretenen considerar com el sistema més covard, que exclou l'acció i el sentiment revolucionaris. Bé, aquests "revolucionaris" aparentment no saben que els dos òrgans més realment revolucionaris coneguts en la història han estat òrgans parlamentaris. El parlament anglès que destruí la monarquia de dret diví de Carles Primer, i la convenció francesa que envià la monarquia de dret diví de Lluís Setzè al cadals.

Hi ha d'haver una mena de representació, una organització, que encarne el poder i el pensament centralitzats del poble. La legislació i acció directes a través del poble són una impossibilitat pràctica en estats que contenen molts milions de ciutadans. El millor que es pot fer per protegir els drets dels ciutadans és, com ha resol el nostre congrés, la iniciativa legislativa i el referèndum.

Aquesta protesta contra el parlamentarisme és quelcom ben ximple. Per la meua part mai no he sigut un parlamentari vocacional. No en tinc gust, i en els 25 o 26 anys que he estat en el Reichstag i en el Landtag saxó, mai no he fet la meitat de discursos que el gran anti-parlamentari Nieuwenhuis va fer en els dos o tres anys que fou membre dels "Estats Generals" neerlandesos.. Si m'hagués revelat tan parlamentarista com ha estat ell, potser en seria tan fart. Afortunadament no sóc tan immoderat. I sé per experiència que un bon discurs en el Reichstag o en qualsevol altre parlament té un efecte més propagandístic que el mateix discurs, encara que siga molt millor, fet en una trobada públic. El primer es comunica a tota la nació, el segon a una part relativament petita de la nació. I si haguessem de privar-nos voluntàriament d'un mitjà tan poderós de propaganda seríem dignes del manicomi.

Certament que el parlamentaris s'ha vist corromput pel capitalisme. Però no corromp el capitalista tot allò que toca? Que no ha corromput l'art i la ciència? Hem de condemnar, per tant, l'art i la ciència? Romanços i absurds. Frases buides i irreflexives han estat sempre maledicció pels moviments populars.

Ha d'haver-hi alguna mena de representació. I com si no podem realitzar deliberacions més que per delegats o diputats electes, i a través de formes parlamentàries. No es poden aplegar milions en una sala, i si no hi ha d'haver una xerrameca i cridòria tumultuoses com les de d'una banda de gansos, llavors hi ha d'haver alguna regulació.

I, qui li ha encolomat al nostre amic Keir Hardie la lamentable ensarronada que parlamentari - "parlementer" es composa dels dos mots parler – parlar, i mentir mentir? Sembla més aviat neerlandès.

Pobre Burns! Em fa pena. Hi ha hagut un Congrés Internacional de Treballadors, el més gran que mai hi hagi hagut, i s'ha reunit i acomplert la tasca sense en John Burns! Crim imperdonable que mereix càstic!

No és fàcil per un home d'alçar-se tot sol contra la societat, i no és fàcil per un partit. Gaudir del favor i de les gràcies dels qui tenen el monopoli de la riquesa i de tot allò que la riquesa ens pot procurar, és certament molt més plaent que alçar-se tot sol amb els pobres i oprimits, qui no són ningú i no compten per res.

Conec en John Burns massa bé - el vaig veure i conèixer en el seu moment àlgid - el conec massa bé per pensar-lo capaç de deixar-se sobornar. O, no! I, amb tot, quan vaig veure el seu retrat en la Mostra de Pintors de Berlín fa uns anys anys, un retrat pintat per un pintor de moda, admirat per la societat elegant, em va vindre una fiblada, i vaig pensar, pobre John! t'han afagat en les llurs florides xarxes. “Vous m'etouffez sous des roses.” “M'ofegau sota les roses”, lamentava el pobre Voltaire octogenari, quan els parisencs li llençaven allaus de flors, en retorn triomfant de l'exili.

Hi ha més i millors homes ofegats de flors que pel garrot i la corda del botxí.

Pobre John!

Però vejam ara què ens aconsella John Burns en la lletra a Figaro: “Aquests delegats alemanys, francesos, belgues, austríacs, que volien evitar un fiasco (un echec) haurien d'haver arribat a una entesa amb els sindicalistes britànics, arranjat un nou congrés, eliminat els anarquistes, la Federació Social-Demòcrata, el massa gelós Partit Laborista Independent, els somniadors, i els embolicadors (la lie) de la democràcia". Amb prou feines podia creure'm els ulls quan ho llegia. Això voldria dir que hauríem d'excloure la socialdemocràcia anglesa del moviment obrer anglès i internacional! El moviment obrer sense socialdemocràcia - l'antic ideal de Bismarck, de Crispi, de Napoleon le Petit, de tots els demagogs cesaropapistes, que proven d'emprar la qüestió social pels llurs fins criminals. I l'home que escriu al més burgès dels diaris burgesos francesos aquest libel ultratjós contra la socialdemocràcia i les classes treballadores, és el mateix John Burns qui durant molts anys fou considerat l'organitzador i el cap de la socialdemocràcia anglesa.

Pobre John!

Abans de concloure, uns pocs comentaris encara per aclarir alguns malentesos i refutar alguns atacs. A Singer i jo ens han dit dictatorials, als altres delegats alemanys, autoritaris i despòtics. I per què? Perquè no volem discutir amb gent que no té més dret a seure en un Congrés Socialista que el tsar de Rússia o Rothschild. Volem treball i feina - no xerrameca i cap escena. El Congrés, després d’haver-se lliurat de les eines anarquistes de la burgesia, ha aprovat la nostra visió, en acceptar la proposta del Buró pel que fa al proper congrés. En el proper congrés no perdrem gens de temps amb la questió anarquista. I no es perdrà temps en verificar les credencials, de forma que ens estalviarem tres dies, i tot el temps es podrà dedicar al treball i a la feina.

I pel que fa al nostre dictatorialisme i despotisme. És dictatorial i despòtic mantindre l’ordre i la disciplina? És la disciplina quelcom opressiu? És oposada a la socialdemocràcia? Un partit socialista sense disciplina seria una avalot; tan sols es pot aconseguir un exèrcit militant amb la disciplina, que no vol dir posar un individu sota un altre individu, sinó posar tots els individus sota la causa comuna. Sense disciplina, no hi ha exèrcit; sense disciplina, no hi ha victoria!

Els alemanys – han dit escribes anònims – han assetjat el congrés! Assetjat! Han parlat menys i han creat menys problemes en el congrés que cap altra nació. I, certament, han estat els qui han fet menys soroll. O és que assetjar és saber on s’és? Els socialistes alemanys sabien on eren – això és cert. Totes les questions que aixecaren passions en el congrés fa anys que les hem resoltes, i per tant no teníem motius per parlar-ne gaire. Tan sols ens alegram que totes les nacions hagen arribat ara a les mateixes conclusions que nosaltres.

La resolució amb la qual el congrés aprovà l’escissió de la delegació francesa en dues fraccions ha estat molt censurada. Amb tot, s’havia fet necessària. El Parti Ouvrier, que representa nou desenes parts dels movement francès, havia quedat en minoria al congrés pels italians (Malatesta) i d’altres anarquistes, i pels representants de petites seccions, que a França no tenen cap mena d’importància. I el Parti Ouvrier no podia permetre’s, és clar, de deixar-se extingir en el congrés. Havien decidit d’abandonar el congrés, si és que no se’ls reconeixia el dret de formar una secció independent. Això es va fer com a mesura excepcional, necessària per circumstàncies excepcionals. La por de Vandervelde que es puga repetir és realment infundada.

I infundat és el retret que era una befa que el vot a favor de l’escissió fos per nacionalitats. Com calia votar, si no? No és de fet cap ideal que una nacionalitat representada per un delegat tinga el mateix vot que una nacionalitat representada per dotzenes i centenars de delegates. Però no veig que s’haja comes cap injustícia en votar així. I això, o qualsevol altra mesura, és necessària per impedir l’encara més cridanera i monstruosa injustícia d’una nacionalitat capaç de superar en vots totes les altres nacionalitats, com haurien pogut fer els 495 delegats anglesos en qualsevol moment, si no hi haguéssem contraposat el vot per nacionalitats.

El proper congrés resoldrà aquesta qüestió, i qualssevol questions més que puguen existir encara o es presenten fins aleshores. El proper congrés té un camí clar davant seu, i cap enemic en els rengles.

Au revoir fins el proper congrés!

W.Liebknecht
Offenbach (Alemanya), 17 d'agost.