Raya Dunayevskaya

Una anàlisi de l’economia russa

D – Classes socials a Rússia

El nostre estudi de l’economia russa seria desproveït de tota rellevància social si no examinàssem les relacions de producció característiques del mode de producció. Stalin digué que ja no hi havia classes a la Unió Soviètica «en l’antic sentit del terme». Vegem-ho. Les classes socials es defineixen pel paper que juguen en el procés de producció. Quin lloc ocupen els grups «sense classe» coneguts com a proletariat i intel·ligentsia en el sistema econòmic que encara reté el nom de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques? Qui fa anar l’economia? La sang vital de qui la cimenta i expandeix? Qui se’n beneficia? Segons el llur origen, analitzam l’evolució dels «grups socials» durant els Plans Quinquennals.

I – El proletariat

1 – L’obrer i la llei

Durant la vida del Primer i Segon Pla Quinquennal la fluidesa laboral era gran. El judici dels «sabotejadors trotsquistes-bukharinistes» tan sols serví per elevar la intranquil·litat dels treballadors i no merament la fluïdesa del treball (recanvi laboral) sinó que la fugida real de treball fora de la ciutat assumí proporcions desastroses. Per intentar aturar aquest desenvolupament un decret del 28 de desembre del 1938 introduïa passaports laborals. Aquest decret no mossegava perquè el treballador no era gens intimidat per l’amenaça d’acomiadament per l’absència d’un dia. Ja que sempre podia aconseguir una altra feina però com que no podia abandonar la feina sense avisar amb un mes d’antelació, el treballador sovint aprofitava el fet que arribar vint minuts tard el feia un truant i en provocava l’acomiadament. El 26 de juny del 1940, «com a conseqüència de l’actual situació internacional», el decret del 1938 fou enormement «elaborat». Prohibia el treballador d’abandonar la feina. La truanesa i altres infraccions de la llei eren sancionables amb sis mesos de «treball correctiu» - treball en la fàbrica, és a dir, amb un 25% de reducció en la paga. A més, les hores laborals foren augmentades de set a vuit, amb un augment proporcionat en les «normes» de feina però sense cap mena d’augment de paga. Cap a final d’any, el 2 d’octubre del 1940, es crearen les Reserves Laborals de l’Estat que, com hem vist, donaven al treballador un ensinistrament gratuït de sis mesos a dos anys i feien obligatori que treballàs per l’estat durant quatre anys «al nivell existent de salaris». Però fins i tot aquestes lleis antilaborals draconianes no reeixiren en fer de l’esclau salarial rus un esclau d’antuvi, una part integral dels mitjans de producció. L’obrer rus trobava sempre la forma i manera d’eludir la legislació.

En revisar els sis mesos de funcionament de la llei del 26 de juny del 1940, el Pravda del 26 desembre del 1940, havia de reportar que en moltes empreses, especialment mines de carbó, les truaneses eren més grans l’octubre que en els mesos anteriors a l’aprovació de les bàrbares lleis contra la truanesa. Els reports a la divuitena conferència del PCR de febrer del 1941 es queixaven del fet que els obrers encara s’absentaven «particularment després del dia de la paga». I el 16 d’abril del 1941, dos mesos curts abans de la invasió per Alemanya, Shvernik, cap dels anomenats sindicats, reportava al onzè plenari del Comitè Executiu Central dels Sindicats que un 22-32% dels obrers encara no acomplien les llurs «normes» mínimes; que, a més, obrers de la mateixa categoria rebien salaris diferents en fàbriques diferents, de vegades fins i tot en la mateixa fàbrica i, el pitjor de tots els «mals», algunes fàbriques continuaven a pagar en base a l’experiència per comptes d’en base del sistema de preu fet.

Amb tot, el fet que l’obrer rus haja estat capaç en gran mesura d’eludir la legislació antilaboral no vol dir que siga el proletari d’alta moral dels dies de la seua pròpia dictadura. N’hi ha prou amb contraposar l’heroi d’aquells dies amb l’«heroi» d’avui per posar de manifest el canvi en la moral. Comparau simplement el subbotnik, que lliurava els seus serveis de dissabte sense paga al seu estat, amb l’estakhanovita, el sobre de la paga del qual pesa vint vegades més que el de l’obrer de base! El subbotnik ni es planyia ni presumia de les seues condicions econòmiques – eren dolentes però el moviment de l’economia que feia funcionar era tal que guanyava amb el progrés de l’estat. Quan, pel 1928, la producció havia aconseguir el seu nivell de pre-guerra, els salaris dels obrers eren un 125% d’aquell nivell. L’estakhanovita presum de paga i es queixa de l’estat de l’atitud mancada de respecte envers ell per part de l’obrer «ignorant» (llegesca’s: de base) que «es vanten del llur origen proletari».

Quan es llençà el Primer Pla Quinquennal l’entusiasme dels obrers pel Pla era tan alt que durant el primer any totes les normes establertes pel Pla foren complertes amb escreix. La burocràcia va veure el blau del cel i elevà la consigna: El Pla Quinquennal en Quatre Anys. Però llavors els sindicats i comitès de planta encara funcionaven i els acords laborals col·lectius eren vigents tant en institucions estatal com en els concessionaris privats que encara existien, com els Camps Aurífers de Lena. Les decisions preses per les Comissions de Conflictes Laborals generalment afavorien els treballadors en la lluita contra la direcció. El 5 de gener del 1929, per exemple, Vida econòmica, l’òrgan del Consell de Treball i Defensa, emfasitzava que les taxes de preu fet eren subjectes de l’aprovació de la Comissió de Conflictes Laborals però que la responsabilitat d’acomplir el programa financer restava exclusivament en la direcció. Aquell número també reporta que és quelcom habitual que un obrer acomiadat per la direcció siga readmès per l’inspector de treball.

Quan l’obrer, però, trobà que els preus agrícoles havien pujat tan alt que el seu salari no podia ni tan sols cobrir la compra de prou aliments, el seu entusiasme decaigué i la producció quedà ben endarrere dels Plans. Immediatament l’estat es llençà contra ell. El 24 de gener del 1929, es promulgà un decret que feia els obrers responsables dels béns danyats. El 1930 esdevenia obligatori per a un director de fàbrica d’inserir en el registre de l’obrer les raons del seu acomiadament. Aquell mateix any els bescanvis laborals eren instruïts per per col·locar els obrers que havien deixat la feina per iniciativa pròpia en una «llista especial» (llegiu: llista negra) i privar-lo de la compensació per desocupació.

D’aliments hi ha tanta escassedat que s’hagué d’introduir racionament el 1930. Per a l’obrer manual les racions eren: dotze lliures i cinc onzes de pa negre a la setmana, i els articles següents, en quantitats, per mesos: dues lliures i mitja i deu onzes d’arengada, tretze onzes de sucres i dues onzes i mitja de te. Aviat el te desaparegué de la magra dieta i llegim que els obrers prenien kipyatok, que és senzillament aigua bullida, sense ni sucre ni te. Mentrestant, la desocupació havia estat declarada oficialment inexistents i l’assegurança de desocupació fou realment abolida. La cartilla de racionalment del treballador fou transferida a les mans dels directors de fàbrica.

Els obrers començaren a agitar-se. La taxa de mobilitat laboral el 1930 fou del 152%. Però la consigna de «Pla Quinquennal en quatre anys» no canvià. La premsa controlada expressà una crítica als sindicats i els culpà de no procurar que els obrers complissen les llurs «normes». El 1932 es decretà que l’obrer podia ésser acomiadat per l’absència d’un dia sense permís. A més, el director de fàbrica de llavors en endavant el podia privar no tan sols de la cartilla d’aliments sinó també del dret d’ocupar els espais propietat de la fàbrica, és a dir, els barris residencials obrers. Per vinclar l’expressió d’insatisfacció per part dels obrers, es decidí privar l’obrer de tota forma de redreçament a través dels seus sindicats en «estatificar-los». El 1933 es decretà la liquidació del Consell de Treball i Defensa en el Consell Econòmic. Així, mentre el director de fàbrica tenia control damunt de l’alimentació i allotjament de l’obrer, l’obrer no tenia sindicats independents de l’estat que rebessen els seus greuges. Però era impossible decretar l’esclavitud. Mentre la indústria s’expandia i calien obrers per accionar les màquines, els obrers ho aprofitaren i continuaren a desfilar de feina a feina.

La llei del 1938 no fou més dura que la llei del 1932 però no més efectiva. La llei bàrbara del 1940 resultà igualment inadequada. Shvernik proposà que, per comptes de decrets nus, l’estat utilitzàs el mètode indirecte d’extreure el màxim del treball. Shvernik elevà la consigna «Liquidar fins a la fi l’igualitarisme en la paga». En altres mots, la feina a preu fet havia d’ésser la regla no tan sols en un 70% de les empreses, com abans, sinó en el 100%. «L’igualitarisme petit-burgès» i la «despersonalització» han d’ésser «liquidades». Què vol dir precisament «posar fi a la despersonalització»?

2 – Posar fi a la despersonalització i crear estakhanovisme

Malgrat que l’estat, com a propietari de tots els mitjans de producció, és el patró general, cada empresa estatal ha de procurar-se la pròpia força de treball i hi ha una forta competència entre empreses individuals perquè (1) hi ha una manca de treball experimentat; (2) la productivitat és tan baixa que hi ha una necessitat constant de més treball que la teòricament necessària segons el Pla. Per exemple, el Primer Pla Quinquennal demanava un augment de treballadors fins a 15,7 milions. Realment, 22,8 milions de treballadors foren emprats per assolir un nivells per sota dels plans de producció. Els barris residencials de la ciutat esdevingueren insuportablement atapeïts però els pagesos afamats continuaren a fluir cap a la ciutat per milions de forma que es creà finalment un gran exèrcit de reserva de treball. El 1933 s’hagueren d’introduir passaports per restringir la cerca dels pagesos de feina en la ciutat. En to amb els temps, Indústria, l’òrgan del Comissariat d’Indústria Pesada, en el seu número del 16 de març del 1933, informa els directius que no havien acomiadat els llurs obrers «pobres» perquè hi havia una manca severa de mà d’obra que ara tenien «un trumfo: hi ha més obrers en els tallers del que és necessari segons els plans» (èmfasi en l’original) En analitzar el recanvi excessiu l’autor d’aquesta portada té els nassos d’atribuir-ho a l’«entusiasme» dels miners de la Conca del Don per la col·lectivització, que els féu abandonar la feina i dedicar-se ells mateixos a la col·lectivització en el camp! «Però per què», continua, «hi ha encara un recanvi laboral excessiu?» Una de les raons que admet és que «en els habitatges comunals, que s’han construït en els passats mesos, hi ha brutícia, incomoditat, avorriment». Però la causa principal del recanvi laboral és la cerca de salaris millors. Demana la direcció que deixe de competir per obrer. Ni aquesta crida ni la legislació antilaboral que s’ha aprovat ni el fet que el proletariat fos privat de l’ús de sindicats, que han esdevingut part de la maquinària administrativa de l’estat, assoliren el truc d’entortolligar el treball. La consigna del 1931, «posam fi a la despersonalització», requeria un gran pal per aplicar-la. Així que l’estat disposà d’un «regal del cel» [1] en la forma de l’estakhanovisme.

Ací hi ha l’explitació de V. Mezhlauk (llavors president de la Comissió de Planificació Estatal) d’aquest «regal del cel»:

«Un miner de base, el tallador de la Conca del Donets, Alexei Stakhanov, en resposta al discurs d’Stalin del 4 de maig del 1935, el mot clau del qual fou la cura de l’ésser humà i que marcà un nou estadi en el desenvolupament de l’URSS, proposà un nou sistema d’organització laboral per a l’extracció de carbó. El primer dia que s’aplicà el seu mètode tallà 102 tones de carbó en un torn de sis hores per comptes de la taxa establerta de set tones».

Així aquest «regal del cel» arribà el 31 d’agost del 1935, «en resposta al discurs d’Stalin del 4 de maig». En els quatre mesos que transcorregueren entre els dos esdeveniments l’estat va fer un munt per preparar l’escenari del «miracle», de forma que la premsa, els fotògrafs, els telègrafs del món sentiren immediatament «el regal del cel». Contrasta l’enrenou sobre Stakhanov amb el silenci quant a les condicions d’hivernacle creades per als estakhanovites que reben les millors eines i les fan malbé al ritme més ràpid sense la necessitat de pagar-les com fan els obrers amb els béns danyats, i el silenci quant a la brigada d’assistents que fan tot la feina menuda però no reben cap reconeixement estakhanovita ni en fama ni en diners! Aquests trencadors de registres d’un dia no repeteixen els registres sinó que es retiren rere cadires giratòries mentre a la massa d’obrers se li diu que el «miracle» hauria d’ésser realment la llur «norma» regular!

Armat amb l’estakhanovisme, l’estat fou capaç de reviure la consigna del 1931, ja que ara tenien la manera d’aplicar-la. El treball a preu fet es convertí en el sistema dominant de treball a Rússia. En l’estat de Lenin-Trockij, on el subbotnik era l’heroi, el rang de paga era d’un a tres; en l’estat estalinista, on l’estakhanovita és l’heroi, el ragn de paga és un a vint!

3 – Posar fi al racionament i produir béns de luxe

Posar fi a la despersonalització i crear aquesta diferenciació extrema en la paga tingué el seu corol·lari en la finalització del racionament i la producció de béns de luxe, ja que l’augment en la paga no hauria volgut dir res per als estakhanovites si no podien fer-ne ús. És interessant, doncs, assenyalar que mentre la producció d’articles de consum de masses mantenia ben poc el ritme amb la demanda, la producció de béns de luxe saltà gairebé als nivells miraculosos assolits en la producció de béns mitjans de producció. L’augment tremend en la producció realitzada de béns de luxe contrasta fortament amb l’augment ben lleuger en articles de consum de masses. Miram primer els béns de luxe [26*]:

Fins i tot el Consorci de Perfumeria, encapçalat per la cultivada Mme. Litvinoff, mostrà un gran augment. [27*] Contrastau el 270% d’augment en la «producció» de perfums amb el magre 44% en la producció de béns de cotó en el període del Segon Pla Quinquennal!

Fins i tot així l’estakhanovita era insatisfet, ja que li era irritant ésser afavorit tan sols en la qüestió dels béns de luxe, mentre en els articles de primera necessitat l’obrer manual amb la seua cartilla de racionament encara era afavorit per les botigues estatals. I el pròsper kolkhoznik que no tenia dret a una cartilla de racionalment, quin bé li aportava la seua prosperitat? Clarament, l’estatus d’aquests dos grups contradeia la realitat del racionament. L’estat emprengué passes per posar fi a aquesta contradicció.

El 15 de novembre del 1935, la primera Conferència Panrussa d’Estakhanovites fou convocada. S’hi adreçà el mateix Líder i Pravda encerà editorialment de manera entusiasta la «sal de la terra soviètica». Inicià una campanya per ensenyar el poble «a respecte aquests líders del poble». Intentà de contrarestar el rebuig dels obrers de base contra aquests dimonis acceleradors antisocials. Aquest odi no tenia límits i directament no era un fet inoït que estakhanovites individuals fossen trobats assassinats. La premsa silenciava l’assassinat ocasional i exagerava la llaor estatal. Aquests estakhanovites, se’ls deia a les masses, eren «bolxevics sense partit». Els estakhanovites mateixos foren afavorits amb quelcom més pràctic que la marca de «bolxevic sense partit»: el racionament fou abolit!

L’abolició del racionament feia possible per a l’estakhanovita de rebre tot l’avantatge del seu elevat salari. L’abolició del racionament beneficiava el pròsper kolkhoznik que fins llavors no tenia dret a una cartilla de racionament. L’abolició del racionament empitjorà les condicions de la massa d’explotats.

L’estat, però, dibuixà l’abolició del racionament com un bonus per als obrers. Es va dir un munt sobre «l’ascens en el consum de les masses». Ço que citaven com a «prova» era l’augment en el recanvi brut (no net) en el detall. La Tresoreria de l’Estat no divideix els seus ingressos de la taxa de recanvi entre els obtinguts d’articles de consum de masses i els de la indústria pesada, però sabem, per la manera que taxa els articles individuals, que en cap cas el percentatge de l’impost de recanvi de la indústria pesada ha estat superior al 10%. Per tant, si examinam el recanvi brut en el detall, veurem que no hi hagué tant augment en el recanvi de béns com en el recanvi de diners [28*]:

Així, l’efecte de l’impost de recanvi fou «un augment en el consum de les masses» (lllegesca’s: un augment en la incidència de l’impost) del 51,1% en el primer any de la seua adopció fins el 174,1% el 1935, quan el racionament fou abolit. Segons la taula anterior, és a dir segons el valor de béns, la producció d’articles de consum de masses es quadruplicà amb escreix des del 1930-35. Però sabem que, com a màxim, la producció tan sols es doblà (és a dir, fins i tot si prenem la mesura de valor de l’economista soviètic i tan sols excloem l’impost de recanvi). Clarament, no es podien consumir més mercaderies que les produïdes. Però fins i tot si acceptam la duplicació de la producció en articles de consum de masses, encara no podem concloure, sense estirar massa la imaginació, que això suposà un augment en el consum de les masses. Els alts preus en efecte després del racionament feien difícil per a l’obrer ordinari comprar ni que fos les poques mercaderies que havia comprat durant el període de racionament. L’augment en el consum de «masses» suposà un augment en el consum de l’aristocràcia laboral i del kolkhoz i una disminució en el consum dels obrers de base, com veurem aviat.

Els estatístics russos ens voldrien fer creure que hi hagué una disminució en els preus d’articles de consum de masses després del racionalment. Com a prova d’això, col·loquen en paral·lel els preus en efectiu abans i després que el racionament fos abolit. Amb tot, ço que posen un al costat de l’altre no és preu racionat i el no-racionat sinó els preus de mercat obert, que eren completament fora de l’abast dels obrers de base, i els preus comercials, és a dir, els preus de botiga estatal després que el racionament fos abolit i els preus apujats. Com la taula de sota mostrarà, la reducció en el preu de mercat obert (el preu uniforme únic) fou un tremend augment de totes formes respecte del preu racionat, al qual l’obrer havia tingut prèviament dret [29]:

Així la «reducció victoriosa en preus» revela una decuplicació en preu des de l’inici del Primer Pla Quinquennal. El canvi del preu de mercat obert al preu uniforme únic beneficià tan sols els qui no tenien dret a una cartilla de racionament i havien de comprar en el mercat obert. Però per a la massa d’obrers l’abolició del racionament suposà un augment de preu que havia de disminuir considerablement el seu nivell de vida. Això mereix un tractament més detallat, ja que el seu nivell de vida s’ha deteriorat encara més des de llavors, com veurem en examinar els salaris reals quan l’esclat de la guerra russo-alemanya.

4 – El nivell de vida de l’obrer quan l’esclat de la guerra

La taula de dalt fou la primera posta oficial que hem tingut del cost creixent de la vida des de la suspensió de la publicació de l’índex d’aliments el 1930. Dades addicionals en relació a l’augment en preus al detall en botigues governamentals a Moscou en el 1939 i el 1940 foren aplegades per l’ambaixada americana i publicades als números de novembre del 1939 i de maig i agost del 1940 de la Monthly Labor Review. A més de reportar els preus d’aliments, la Review també registra el fet que, malgrat que hi havia 129 articles d’aliments en les botigues estatal el 1936, tan sols hi havia 88 l’1 de gener del 1939, tan sols 83 l’1 de juny del 1939 i tan sols 44 l’1 de gener del 1940. A més, que béns tan essencials com llet, mantega, ous, sucre i patates que eren llistades com a disponibles, ho són ben irregularment. Els preus citats no han estat discutits per ningú. [2] L’únic subterfugi que romania per als apòlegs soviètics és que és insuficient mostrar merament l’augment en el cost dels aliments sense conèixer la preferència d’aliments de l’obrer rus – potser prefereix arengades a caviar. Però el nostre mètode de mesurar el nivell de vida de l’obrer elimina fins i tot aquest penós subterfugi ja que els béns utilitzats són els que trobava un estudi oficial a Moscou el 1926 com els consumits per les masses. [3]

Emprant el 1913 com a 100, l’índex del cost d’aliments del 1928 és 187 i per al 1940 de 2.248. Els salaris setmanals d’aquells anys eren: 1913, sis rubles; 1928, catorze rubles, i 1940, 83 rubles. De nou emprant el 1913 com a base per als salaris setmanals nominals, tenim un índex per al 1928 de 233, i per al 1940 de 1.383. Podem construir ara el nostre índex de salaris reals dividint el salari setmanal nominal pel cost real dels aliments, obtenint així 125 com a índex de salaris reals el 1928 i 62,4% per al 1940, quan se’ls compara amb els temps tsaristes, cal no oblidar! Si haguéssem considerat l’augment addicional dels preus dels aliments de l’octubre del 1940, tindríem un mer 55% del 1913! I fins i tot aquesta xifra corprenedorament baixa, que tan nítidament mostra el deteriorament en el nivell de vida de l’obre, no dibuixa la situació en el pitjor ja que hem considerat el preu uniforme únic del 1940 i no el preu de mercat obert (al qual l’obrer de vegades ha de recórrer perquè hi ha pocs aliments en les botigues estatals). De mitjana, els preus de mercat obert són un 78% superiors al preu de la botiga estatal! Se suposa que no hi ha mercat negre a Rússia però en el mercat lliure oficialment reconegut la carn de bou es ven a disset rubles el quilo quan les botigues estatals venen la mateixa mercaderia a deu rubles i mig!

Tota la rellevància del nivell de vida miserable de l’obrer rus no s’alça plenament fins que hom llegeix la publicitat estalinista del salari «socialitzat» - és a dir, l’assistència mèdica i l’educació gratuïtes i el lloguer reduït que se suposa que l’obrer de rus ha de comptar com a part dels seus «salaris» i dels quals era privat en temps tsarista. Primer de tot, fins i tot això no duria els salaris reals de l’obrer a més del 70,8% del temps tsarista, la qual cosa no és de gaire celebració per a un país «socialista». Però encara més que això, el punt sobre el salari «socialitzat» no afecta la nostra comparació amb el 1928. Tota la legislació de beneficis fou promulgada en els primers anys de l’estat obrer. Tant en relació amb l’educació [4] com amb la salut [5] l’obrer es troba pitjor, després de tres plans quinquennals que abans d’iniciar-los. I en comparació amb el seu nivell de vida del 1928 el del 1940 és la meitat! El seu nivell de vida es deteriorà no tan sols en relació amb la base fonamental, l’alimentació, sinó també en relació als quatre metres quadrats d’espai vital i la vestimenta (en rubles):

Article de roba		1928		1939		Augment
Calicut, metre		.50		3.50		7 vegades
Llana, metre		6.50		180.00		28 vegades
Sabates de cuir d’home		9.35		175.00		19 vegades
Sabates de cuir de dona		6.89		85.00		12 vegades
Sabates de goma		3.60		19.65		5.5 vegades

Veiem ací un augment de catorze vegades del cost d’indumentària en relació el 1928. Si, degut a la pobresa de dades, no hem inclòs el lloguer i el cost d’indumentària en computar el nivell de vida de l’obrer i els salaris reals això, també, va en favor de l’estat. La conclusió indefugible és que fins i tot des de la perspectiva més optimista el nivell de l’obrer ha disminuït un 20-30% des de temps tsaristes i a la meitat des del 1928! No s’hauria d’oblidar que prenem el salari setmanal mitjà: el salari setmanal mínim de 25-30 rubles seria insuficient per pagar l’alimentació tota sola, molt menys si consideram roba i lloguer! Contrastau a aquest deteriorament el fet que la renda per càpita ha augmentat de 52 rubles el 1928 a 196 el 1937 i que la «riquesa nacional» saltà de sis mil milions el 1928 a 178 mil milions el 1940, i teniu la més perfecta polarització de riquesa en una societat «industrialment avançada»!

* * *

Hem traçat el desenvolupament del «grup social conegut com a proletariat»; examinam ara la fisonomia social de la «intelligentsia sense classe», que no és una classe «en l’antic sentit del terme» (Stalin), però que de tota manera realitza la funció de dirigir la producció i l’estat.

II – La intelligentsia: la fisonomia social de la classe dominant

Stalin s’adreçava al 18^è Congrés del PCR el març del 1939:

«Malgrat la claredat completa de la posició del partit en la qüestió de la intelligentsia soviètica», es queixava el Líder, «hi ha encara dins del nostre partit qui té idees hostils envers la intelligentsia soviètica i incompatibles amb la posició del partit. Els qui sostenen aquestes idees incorrectes practiquen, com se sap, una attitud desdenyosa i menyspreadora envers la intelligentsia soviètica, considerant-la una força aliena, fins i tot hostil, a la classe obrera i la pagesia... adreçant incorrectament envers la intelligentsia soviètica aquelles idees i attituds que tenien base en els vells temps quan la intelligentsia era al servei dels terratinents i dels capitalistes...

»Envers la nova intelligentsia cal una nova teoria, que assenyale la necessitat d’una relació amistosa envers ella, que se’n preocupe, que la respecte i col·labore amb ella en el nom dels interessos de la classe obrera i de la pagesia.»[31*]

L’endemà la premsa lloava entusiàsticament no tan sols al Líder sinó el grup que havia vindicat, la intelligentsia. Izvestia ens assegurava que «aquests líders del poble» eren «la sal de la terra». Stalin, en ésser un home pràctic, deia que aquests «quadres» havien d’ésser valorats com la «fons d’or del partit».

Molotov, en adreçar-se al mateix congrés, eren ben específic sobre qui constituïa la intelligentsia. Enumerava 1,7 milions de directors, gestors, caps de kolkhoz i «altres» - és a dir, els polítics – que constituïen el «poble més avançat». Pel que fa al «més avançat» afegia la resta de la intelligentsia, arribant a un total de 9,5 milions que, amb les llurs famílies, constituïen el 13-14% de la població. [6]

Zhdanov, el secretari del partit, extreia algunes conclusions pràctiques de la «teoria» del Líder i de les estatístiques de Molotov. Era cert que com que ja no hi havia «classe explotadores» no hi podien haver caps. Però hi havia directors de fàbrica i ells eren una part, una part ben essencial, de la intelligentsia, la precisa part que calia «respectar i obeir». Per tant, ell, Zhdanov, elaborà un pla que aclaria el camí per a la col·laboració franca amb aquests grups «sense classe». El pla es condensava en una proposta per canviar els estatuts del partit de tal manera que s’esborràs tota distinció d’origen de classe. [7] En defensar el canvi, Zhdanov arrencà honestament llàgrimes de pena de l’audiència quan els explicà la trista història d’un tal Smetanin que en aquella època era un obrer de la fàbrica Skorokhod que havia esdevingut candidat a la militància del partit. Abans que s’emprengués cap acció sobre la sol·licitud d’ingrés fou promogut, primer, a estakhanovita i immediatament després a director de la fàbrica, arran de la qual cosa, segons els estatuts del partit, fou col·locat en la categoria 4, per a elements aliens a la classe. Protestà: «Com és que sóc pitjor ara que m’han fet director de la fàbrica?» El divuitè congrés del PC – no la fàbrica Skorokhod – «decidí unànimement» que ell no era «pitjor», i els antics estatuts del partit foren llençats per la borda. El partit, en qualsevol cas, es quadrà davant la línia «teòrica» de Stalin i decidí que no hi havia classes a Rússia i el partit d’«avantguarda», doncs, no necessitava distincions de classe en els seus estatuts. Però el curs de l’economia que seguia el seu camí més d’acord amb la línia del mercat mundial i menys segons les racionalitzacions de Stalin, el procés de producció que donà naixement a una classe i era alhora determinat per ella revelava clarament la fisonomia social dels dirigents. Per molt que les estatístiques de l’Administració Central de l’Economia Nacional tractassen de donar al cens del 1939 una fisonomia «sense classes», i per incomprensibles que fossen les dades, hi ha molt per aprendre-hi en relació a l’existència real de classes. Ací és com l’Administració Central de l’Economia Nacional agrupava les seues estatístiques de població:

Aquests percentatges foren després reorganitzats per tal de comparar la composició social de la terra del «socialisme» amb el país del tsarisme:

Notau que tota la població és comptada emprant la família com a unitat. Això ajuda a amagar tant el treball infantil com els dependents rere els assalariats. Notau, a més, que la població és pràcticament una massa homogènia de treballadors «sense classe»: gairebé el 50% de la població són obrers i empleats i els pagesos col·lectius constitueixen pràcticament tot l’altre 50%. I on és la intelligentsia de la qual sentim tant a parlar? El lector la cercarà debades. Amb tot, cada «acadèmic» que es disposa a analitzar les xifres anteriors en els periòdics oficials té molt a dir sobre l’ascens de la intelligentsia. Qui són? Què fan? Per tal de trobar-los i conèixer-ne la fisonomia social, hem de trencar la categoria única d’«obrers i empleats», que amaga la classe dominant sota les seues àmplies ales. Adreçam-nos a les classificacions ocupacionals i esbrinam com es guanyen la vida els russos. Els encapçalaments de les agrupacions següents són meus, però les categories són d’estatístiques oficials:

Obtenim així un total de 16,9 milions, o tan sols el 10,02% de la població total que es considera part de la «intelligentsia sense classes» en el sentit més ample del terme. Els «més avançats» de la intelligentsia, «els creadors genuïns d’una vida nova», com els anomenava Molotov – els qui són els veritables amos del procés productiu – constitueixen merament 3,4 milions o un 2,05% de la població total. (No hi consideram la unitat familiar ja que tan sols ens interessa qui domina el procés productiu, no les llurs famílies que comparteixen la riquesa que els marits extrauen). El 8% restant participa en la plus-vàlua i canta les lloances dels governants, però és clar que deixen a aquests el control de l’economia i de l’estat.

Les estatístiques de l’Administració Central de l’Economia Nacional, no cal dir-ho, no revelaven la participació exacta en la plus-vàlua apropiada per aquesta intelligentsia avançada. Però si més no sabem qui és aquest grup i què fa. El paper que juga en el procés de producció el marca tan clarament com a classe dominant com si realment hagués dut una etiqueta que digués «explotadors». De la mateixa manera que l’estat rus no podia «liquidar la categoria 4» merament esborrant-la dels estatuts del partit, no podia amagar la fisonomia social de la classe dominant merament triant per a ella el títol eufemístic de «intelligentsia».

F. Forest

Notes d’autor

1. Expressió de Stalin; vegeu el seu discurs del 25 de novembre del 1935.

2. Proves confirmadores de la validesa d’aquests preus aparegueren en el Pravda del 21 d’octubre del 1940, que anunciava que les patates «havien disminuït d’un ruble i vint copecs a noranta copecs» i «el pa havia pujat de vuitanta-cinc copecs a un ruble per quilo». L’únic lloc que havia citat el ruble i vint copecs com a preu de les patates fou l’article de Monthly Labor Review; el darrer de l’exterior que tenia les xifres oficials era la citació de patates a cinquanta copecs el quilo el 1935.

3. A més, el benefici del dubte en cada cas es concedeix a l’estat. Per exemple, dels onze articles enumerats en el pressupost del 1920, hem enumerat tan sols deu perquè l’onzè, arròs, no era disponible i més que endevinar un substitut hem assumit simplement que l’obrer s’ho feia sense arròs. De nou, quan la llista del 1926 no esmentava la qualitat dels aliments, en cada cas hem anotat la qualitat més barata, i així el preu del bou és el del bou per a sopa, ni bou rostit i bistec; els preus de la mantega i de la farina de blat són de segona qualitat, etc.

4. Ara ha de pagar la seua educació a partir del primer any d’escola superior.

5. Considerau, per exemple, les lleis de gestació. En els primers anys de l’estat obrer la dona rebia vuit setmana abans i vuit setmanes després de la gestació; ara tan sols rep paga per a un total de 35 dies de calendari. A més, no ho rep si no és que ha treballat set mesos en la mateixa empresa; i això, quan considerau el nivell de recanvi laboral, no s’esdevé sovint!

6. El cens del 1939 no era publicat encara. Molotov basà les seues xifres en el cens del 1937, que no fou fet públic pels seus «defectes».

7. Quan s’introduí la NEP, el partit de Lenin decidí de matindre fora del partit elements carreristes amb l’establiment de tres categories, en ordre d’accessibilitat al partit: l’obrer, el camperol i els empleats.

Author’s Notes

26. Cf. L.E. Hubbard: Soviet Trade and Distribution.

27. Cf. N. Mikhailov: Land of the Soviets.

28. Taula extreta de Quarterly Bulletin of Soviet-Russian Economics, No. 1–2, November 1939.

29. Els preus del 1928 extrets de Manual estatístic (en rus); els preus del 1932 de Prokopovicz: Bulletin, No. 1–2; els preus del 1935 de American Quarterly for the Soviet Union, abril del 1940. Els articles amb asterisc són preus del 1936.

30. Les xifres del 1918 són de Prokopovlo: Bulletin, No. 1–2; els preus del 1928 com en la nota 29*; les xifres del 1940 de començament d’any de “Monthly Labor Review”; xifra amb asterisc, 1939. L’estudi del 1928, incloses les quantitats, reproduïdes a International Labor Review.

31. Problems of Economy, No. 3, 1939.