Raya Dunayevskaya

Una anàlisi de l’economia russa

De The New International, Vol. IX No. 1, January 1943, pp. 19–22.

C – L’economia de l’agricultura russa, 1928-41

Fins ara hem estat tan sols en el front industrial, on hem passar des de la industrialització a la reproducció ampliada i hem vist com dues minyones (l’impost de recanvi i la cerca de benefici) ajudaren l’acumulació social a engreixar-se. Què passa amb el front agrícola? Hi juguen els mateixos factors? Quina és l’economia de l’agricultura russa i quina és la seua llei de moviment? Estudiam el desenvolupament de l’agricultura russa des de l’inici del Primer Pla Quinquennal.

Al final del Segon Pla Quinquennal l’estat rus declarà que la terra era col·lectivitzada fins al 99,6% i la pagesia fins el 93,6%. El socialisme de fet s’havia «establert irrevocablement». Percentatges i marques, però, són enganyoses, com veurem quan analitzam l’economia prevalent en aquestes granges col·lectivitzades (kolkhozy) i en mig de la pagesia col·lectivitzada (kolkhozniki). L’estat rus ens voldria fer creure que els milions transportats als territoris del Nord Llunyà durant l’execució del Primer Pla Quinquennal havien liquidat de fet el kulak «com a classe». Podria ser que els kolkhozniki de nova creació, sortits del forn pel mètode Lubyanka, fossen fets d’un motllo psicològic diferent dels kulaks – però la demanda econòmica era la mateixa: un mercat lliure. Aquesta demanda se’ls concedí el 1932. El 1935 l’usdefruit permanent de la terra els era semblantment confiat. I finalment, i de la collita més recent, hi ha l’aparició i la publicitat sobre el naixement dels kolkhozy milionaris. Abasta aquesta prosperitat tot «el front agrícola socialista»?

I – La crisi mundial i la fam russa

1 – El mercat mundial i la crisi agrícola russa

«Enriquiu-vos!» havia estat la consigna quan la NEP encara era vigent. Aquesta consigna el kulak l’adoptà correctament com a pròpia. Com que l’estat no li pagava prou el gra per aconseguir aquest enriquiment, no hi havia cap incentiu per produir un gran excedent comercialitzable. El 80% de la producció de gra del 1927 fou consumida per la pagesia i tan sols un 20% restà per alimentar la població urbana. Això contrastava pobrement amb el període anterior a la Primera Guerra Mundial (1909-14) quan la pagesia consumia el 63% del gran i el 37% del total constituïa l’excedent comercialitzable. [15*] Per tant, malgrat que la població urbana creixia, n’hi havia menys per menjar. A més, el 60% de l’excedent comercialitzable el 1927 es concentrava en les mans dels kulaks, que constituïen merament un 6% de la població pagesa. Mentre Stalin proclamava que era «absurd» [16*] dir que la NEP era capitalisme i Bukharin declarava que era possible assolir el socialisme «a pas de tortuga», el kulak havia concentrat la major part de l’excedent comercialitzable i refusava lliurar-lo a l’estat. Es va recórrer a la col·lectivització forçosa.

La col·lectivització forçosa assolí el 78,2% de la col·lectivització de l’àrea total cultivada al final del Primer Pla Quinquennal, per comptes del 17,5% originalment previst pel Pla. [17*] La col·lectivització forçosa comportà tal caos que la collita davallà de 83,5 milions de tones el 1930 a 70 milions de tones el 1931. L’intent de la burocràcia d’eliminar tots els errors passats en l’encoratjament de l’acumulació nepista com a «pas cap socialisme» amb una velocitat absolutament embogida de «col·lectivització» trobà el seu paral·lel en la profunditat igualment terrorífica amb la qual la pagesia procedí a matar els seus animals. Quan el Pla fou declarat oficialment «acomplert», això és que havia passat amb el bestiar:

Si prenem la xifra del 1928 com a 100, obtenim els índexs següents per al 1932: per a cavalls, 54,6%; per a boví, 57,7%; ovelles i cabres, 35,4%; porcs, 44,6%!

El caos en el front agrícola era agreujat per la realitat del mercat mundial, que no permetia Rússia de distanciar-se del vèrtex de l’economia mundial i construir el «socialisme en un sol país». La crisi mundial afectà adversament el preu que el producte agrícola podia assolir en el mercat mundial. Si prenem el 1928 com a 100, els preus en el mercat mundial caigueren al 67,2% rus i en producte agrícola, que és allò que Rússia volia vendre per tal de comprar maquinària, caigueren a un 45,5%. Tractors, que no eren manufacturats prou ràpidament a Rússia per ocupar el lloc dels animals de càrrega sacrificats, no es pogueren comprar en quantitat suficient per la manda de capital. La desorganització en el front agrícola era acompanyada d’una fam que recorregué tota la terra soviètica. Milions hi moriren.

2 – L’efecte de la fam russa en la població

Malgrat el fet que, d’una banda, la pròpia estatística de declivi en la collita i la matança de bestiar assenyala unes condicions catastròfiques; i que, d’altra banda, el fet que els periodistes burgesos a Rússia procuraven que el món sentís a parlar de la fam, l’estat ha negat l’existència de fam en el 1932-33. Aparentment fins i tot la burocràcia no sabia les xifres de vides que la fam s’havia endut ja que el 1937 ordenaren un cens per demostrar que «la vida s’ha tornat més amable». Segons el Pla, el cens hauria demostrat l’existència d’una població de 180,7 milions. Però les dades que els que feren el cens retornaren explicaven una història completament diferent. Malgrat la fanfàrria que precedí el cens, les dades no es feren mai públiques. El cens fou declarat «defectiu» i s’ordenà un altre cens el gener del 1939 per trobar els milions que faltaven. Els 180,7 milions «planificats» pel 1937 es basaven en el creixement demogràfic anual de tres milions característic del període 1922-28. Segons això, el cens del 1939 hauria d’haver registrat una població d’aproximadament 186 milions. Amb tot, el cens acceptat del 1939 revelà que la població era de 170,5 milions. No es va fer cap explicació quant a la discrepància de xifres, però es donà força publicitat a l’augment del 15,9% respecte del cens del 1926 demostrat pel cens del 1939. No es va fer cap explicació de la discrepància entre les xifres planificades i els que realment vivien. Aquest augment del 15,9%, però, no es reflecteix en cada grup d’edat i per tant roman pendent un relat de demostració confirmadora de la fam del 1932.

El grup d’edat fins a set anys no reflecteix l’augment general del 15,9%. Per comptes d’això, registra una davallada de l’1,6%! A més – i això fa la disminució encara més colpidora – el grup d’edat en el cens del 1926 amb el qual es compara aquest grup d’edat era ell mateix una part anormalment petita de la població ja que la taxa de natalitat era per sota del normal i la mortalitat infantil per damunt en el període 1919-22. Una catàstrofe demogràfica ha d’haver ocorregut en els anys quan «el socialisme era irrevocablement establert» per conduir a una davallada en un grup d’edat que és comparat amb un de nascut en el període de la guerra civil i la fam! Els estatístics estalinistes, per raons que ells coneixen millor, no gosen dividir aquest grup d’edat en anys individuals i no podem dir, doncs, si la davallada fou deguda a la mortalitat infantil o a una taxa de natalitat anormalment baixa. Però ço que és absolutament clar per les estatístiques oficials és que l’any «socialista» de 1932-33 contrasta negre sobre blanc fins i tot respecte de l’any de la fam del 1919-20!

Que el règim fos capaç de sobreviure a aquesta catàstrofe es deu en no poca mesura a la realitat de la crisi mundial. Mentre la crisi mundial, d’una banda, agreujava la situació interna de Rússia somovent els seus plans financers, d’altra banda, havia induït situacions semblantment combustible en cadascun dels països capitalistes de forma que cap d’aquests governs gosava d’aprofitar-se de la internament afeblida Unió Soviètica fins al punt d’atacar les seues fronteres.

En la Unió Soviètica mateixa els poders sentien el descontentament del camp. La cúpula acusava la base d’ésser «borratxos d’èxit» (Stalin). La retirada era en l’ordre del dia. Es concedí al camp el mercat obert. En no haver tingut mai el coratge de les pròpies conviccions, la burocràcia donà la benedicció al mercat lliure (edicte d’abril del 1932 del CC del PCR i del Presídium del Govern Soviètic) i el mercat lliure fou declarat un «mercat agrari col·lectiu». Així el procés de bescanvia esdevenia «kosher» amb yuna ukasa de l’«estat socialista».

II – El mercat lliure en el camp

Un 40% del producte de gra va a l’estat en forma de lliuraments o compres obligatòries, a un preu fixat per l’estat. Un altre 20% de la collita de gra es lliura per l’ús de les MTS (Estacions de Tractors Mecànics) i als conductors de tractors. Més de la meitat del 40% restant el consum la mateixa població pagesa, deixant un 15-20% de la producció de gra com a excedent comercialitzable. Lesariacions en el preu del gra, segons el comprador, eren tremendes. Per exemple, 100 quilograms de sègol es vengueren el 1933 a aquests preus àmpliament diferents [19*]:

El preu de mercat obert, que és unes nou vegades el del preu estatal, és prou incentiu per als kolkhozniki. Encara que el mercat lliure és anomenat mercat de granja col·lectiva, els col·lectius forneixen tan sols un 15% de les mercaderies agrícoles del mercat mentre un 85% és subministrat pels pagesos, col·lectivitzats o individuals, així:

Una pista dels preus prohibitivament alts en el mercat i de la inflació del ruble es pot aconseguir del fet que en el 1934 el retorn del mercat obert es valorava en 14.000 milions de rubles en preus corrents mentre que el producte agrícola total del país aquell any, calculat en preus del 1926-27, es valorava en 14.600 milions de rubles! No és doncs cap sorpresa que en el 1935 la venda en el mercat obert de menys del 20% de l’excedent comercialitzable donés una suma superior en diners que la venda d’un 60% de l’excedent comercialitzable a l’estat i organitzacions estatals:

Per aquesta diferència extrema entre vendes al mercat obert i vendes a l’estat, un 25% de tots els ingressos monetaris (10.783 milions de rubles de 43.646 milions) dels kolkhozniki (i tots vol dir no tan sols els guanyats en el kolkhoz sinó també guanys exteriors en fàbriques fora de temporada) derivava de vendes al mercat obert. [21*] A més, els kolkhozniki no han d’abonar cap impost de recanvi a l’estat.

En el 18^è Congrés del PCR celebrat el març del 1939, s’afirmà que el recanvi de lliure mercat de queviures el 1938 es valorava en 24.399 milions de rubles, o un 15% del valor total de tot el comerç al detall, inclosa l’alimentació pública. Amb tot, això no vol dir que les mercaderies reals venudes s’aproximassen a aquest percentatge. Degut als preus prohibitivament alts en el mercat obert i als rubles inflats, el valor de producte, com hem vist abans, no ofereix cap indici del producte físic. No és gens estrany que els recentment creats kolkhozniki guarden gelosament una antiga institució: el mercat lliure!

III – Propietat privada en els kolkhozy; milionaris i pobres

El mercat lliure no era tan sols la conquesta de la vila. El 1935 als kolkhozy se’ls concedia l’ús permanent de la terra i als kolkhozniki els següents drets de propietat privada: l’habitatge, de mig a dos acres i mig de terra (segons la regió) i el bestiar següent [1]: una vaca, dos vedells, una truja i la seua camada, fins a deu ovelles o cabres, aviram i conills il·limitats i fins a deu ruscs. La consigna per a la indústria, «lluita pel benefici», tenia el seu paral·lel en el camp: “Fem pròspers tots elsl kolkhozniki.” Com que tot el producte de la seua propietat privada era seu i la venda en el mercat obert no era obstaculitzada per un impost de recanvi, els kolkhoznik començaren a prestar força atenció a la cura de la seua pròpia petita parcel·la de terra, on realitzaven una agricultura diversificada. Economia planificada, en el seu número de desembre del 1938, du un report que revela que els kolkhozniki dedicaven el 30-45% del temps a les pròpies explotacions domèstiques mentre que les dones dedicaven la major part del temps a la pròpia parcel·la. Els reports a la 18^a Conferència del febrer del 1941 relaten el fet que l’explotació de les pròpies parcel·les «feia ombra a l’explotació en les col·lectives»!

Malgrat de l’esbombat 99,6% de col·lectivització, aquest és l’abast en que s’ha desenvolupat la propietat privada: encara que els kolkhozy posseeixen el 79,2% de l’àrea cultivada, posseeixen tan sols el 17,6% de totes les vaques, el 30,4% d’ovelles i cabres. D’altra banda, els kolkhozniki, que posseeixen merament un 3,3% de l’àrea cultivada, posseeixen fins el 55,7% de totes les vaques i el 40% de totes les ovelles i cabres. Els pagesos individuals (privats) cultiven tan sols un 5,2% de la terra cultivada però posseeixen el 12,1% de cavalls de càrrega, el 16,9% de vaques i el 13% de les ovelles i cabres. En contrast, els sovkhozy (granges estatals que són posseïdes i gestionades per l’estat com les fàbriques) que controlen el 12,3% de l’àrea cultivada però posseeixen tan sols un 9,8% de les vaques i el 16,6% de les ovelles i cabres. Els sovkhozy posseeixen tan sols tant bestiar boví productiu com els treballadors i empleats que viuen en el camp i que són responsables de sembrar tan sols 1,1 milions d’hectàrees de terra! [22*]

A banda d’aquestes propietats legítimes (és a dir, reconegudes per l’estat) el Comissari del Poble d’Agricultura reportava el maig del 1939 que s’havien trobat els següents repartiments addicionals il·lícitament com a propietat privada:

El Comissari no arribà a informar-nos del grau de concentració d’aquests repartiments addicionals. Certament no es dividien en una desena d’acre uniformement entre totes les cases on no hi hauria hagut la necessitat de promulgar el decret del 27 de maig del 1933 que prohibia la venda o transferència de propietat de kolkhoz. Aquest decret també feia obligatori per als membres del kolkhoz de treballar un mínim de seixanta a cent dies l’any, segons la regió, per tant de poder ésser membre de kolkhoz. Kolkhoz, però, no vol dir ésser igual entre iguals. No, entre els membres de kolkhoz hi ha milionaris i hi ha pobres. Això és un fet, malgrat les lloances dels kolkhozy milionaris en la premsa russa com si la llur existència significàs la realització de la consigna. «Feu pròspers tots els kolkhozy.”

Lluny d’eliminar la pobresa del llogarret, els kolkhozy milionaris l’han accentuada tant que la «diferenciació» en composició social s’equipara a la del llogarret tsarista. Hi ha kolkhozy petits, mitjans i enormes i les collites que hi creixen i els conductors de tractors disponibles varien força. Els «afortunats» són els qui posseeixen sòls d’alta qualitat, els qui produeixen collites industrials i medicinals per a l’estat, els qui tenen un àrea relativament gran en relació al nombre de membres, els qui tenen molt més que el nombre mitjà de conductors de tractors a disposició. El Pravda del 14 de gener del 1939, reportà que el 15 de novembre del 1938, 5.000 MTS encara devien als llurs conductors 206 milions de rubles. El report diu que, naturalment, els conductors de tractors abandonaren els kolkhozy servits per aquests MTS. Els kolkhozy que es podien permetre de pagar bé i a temps aconseguien els millors conductors de tractors. A banda de tindre el millor sòl i els millors conductors de tractors, els kolkhozy eren capaços de fer-se pas a la classe de milionaris en haver disposat d’un excedent més gran que apartar de la millora ulterior dels kolkhozy. Un cert percentatge es feia més i més rics. Per ésser precís, els kolkhozy milionaris comprenen un terç d’un u per cent de tots els kolkhozy (610 kolkhozy de 2.424 milers de kolkhozy a l’URSS!) [23*]

En contrast extrem amb aquest grapat de kolkhozy milionaris hi ha els kolkhozy POBRES, que són vint vegades més nombrosos que els milionaris. Constitueixen un 6,7% dels kolkhozy i guanyen anualment de 1000 a 5000 rubles. La majoria aclaparadora, un 75%, dels kolkhozy són de mida mitjana i guanyen uns 60.000 rubles anuals. Això suposa tan sols 172 rubles per membre. [24*]

Extrems enormes prevalen en la distribució de productes agraris com a compensació del treball, així com en salaris agraris. El 1937, el 8% de tots els kolkhozy destinava menys de 1½ quilograms de gra per dia de feina per cada treballador, més d’un 50% lliurava fins a tres quilos, un 10% distribuïa de set a quinze quilos i, de nou, un terç d’un u per cent dedicava més de quinze quilos.

Cal emfasitzar que el dia laboral no és un dia de treball de calendari sinó una unitat de comptabilitat assignada a les diverses categories de feina especialitzada i no-especialitzada. Una jornada laboral manual en el camp «val» mitja jornada laboral i una jornada laboral de conducció de tractors val cinc jornades laborals! A més, una jornada laboral no té el mateix preu en totes les regions, com es pot veure en la taula següent [25*]:

Així, fins i tot per la mateixa feina, els kolkhozniki poden haver rebut bé 34 kopeks o 1 ruble i 37 kopeks – una diferència de quatre vegades per unitat laboral!

El 1939 l’Administració Central d’Estatística de l’Economia Nacional reportava que un 25% dels kolkhozniki havien guanyat 300 jornades laborals, amb la mitjana situada en 150 jornades laborals, mentre un 3,5% no havien guanyat ni una sola jornada laboral. L’altre extrem d’aquesta polarització de riquesa la relata el Pravda del 17 de gener del 1939, que reporta que una sola família pagesa col·lectiva en la regió cotonera soviètica d’Uzbekistan havia guanyat 22.000 rubles. Aquestes «diferenciacions», cal tindre-ho en el cap, són dins del kolkhoz. No és entre els tres milions de pagesos individuals que els sorgeixen els «milionaris» sinó entre els 75 milions de grangers col·lectius, dels qui tenen les majors superfícies de terra i són afavorits per l’estat amb «contractes», és a dir, que produeixen collites industrials i medicinals per a l’estat. Com hem vist, l’estat aconsegueix aproximadament un 40% de la collita bruta dels kolkhozy amb lliuraments obligatoris, impostos i pagaments per l’ús de tractors i combinades. De l’excedent que reverteix als kolkhozy i kolkhozniki hi ha base econòmica tant per als membres milionaris com per als pobres.

IV – Mecanització i desocupació en el camp

La desocupació ha estat declarada oficialment abolida per sempre des del 1930. Amb tot, un especialista agrònom burgès com Sir John E. Russell, director de la Estació Experimental de Rothamsted, declarà després de la seua visita a Rússia el 1937 que el nombre de treballador per hectàrea de terra era de dos a quatre vegades superior al que s’empraria a Anglaterra i que, molt probablement, tan sols la meitat de la població agrícola de Rússia era necessària per conduir la producció eficientment. Això, malgrat el fet que entre 1928 i 1938, 22,8 milions d’individus abandonaren les granges i la població pagesa davallà en un 20%. Que Rússia és encara aclaparadorament un país pagès (el 67,2% de la població total és encara rural) ho revelava el cens del 1939. Dels 114,6 milions d’habitants rurals, 78,6 milions són pagesos. Tots aquests milions són encara necessaris per als requisits agrícoles, malgrat l’extensió de la mecanització?

L’estat rus s’enorgullia del desenvolupament tremend de la mecanització en el front agrícola, i amb tot negava l’existència de desocupació i continuava a negar-la fins el 1939. Les operacions de neteja contra els revolucionaris romanents en els judicis del 1937 i la legislació anti-laboral del 1938 resultaren en una fugida massiva de treball. La indústria es trobà una vegada més sense prou assistència. Fou llavors que «El Líder» revelà indirectament l’existència de desocupació en el camp. En el 18^è Congrés del PCR de març del 1939, Stalin cridà els kolkhozniki pel llur personal excedentari: “Els kolkhozy tenen plena capacitat», remarcà, «per satisfera la nostra demanada en la mesura que l’abundància de mecanització en els kolkhozy allibera part dels obrers del camp i aquests obrers, si fossen transferits a la indústria, podrien suposar un gran benefici per a tota l’economia nacional». D’ençà que es publicà aquesta crida, fou moda en els periòdics soviètics de parlar de «balanç de treball» (un nom prou eufemístic per als desocupats!) dels kolkhozy. Ací hi ha una taula publicada oficialment per mostrar els efectes de la mecanització:

Ací veiem una disminució del 50% en la necessitat de mà d’obra en la granja.

Encara més directament, la desocupació és registrada en el número de desembre del 1938 de Economia planificada, que publicà la interessant taula següent en relació a la porció de recursos laborals que prenen part en la feina del kolkhoz:

Això revela que fins i tot en el mes més ocupat de l’any, juliol, vora un 15% dels homes i el 30% de les dones sobren respecte dels requeriments de treball en els kolkhozy, amb independència de si els han declarat oficialment o no entre els desocupats. El número del gener del 1941 de Problemes d’economia aparegué un article titulat Productivitat laboral en agricultura en l’URSS i els EUA (un article que ja hem discutit en la secció de productivitat laboral en el front industrial), en el qual l’autor arribar a la conclusió que, malgrat que el treballador rus faça de mitjana 152 jornades laborals, el pagès americà treballa 258,6 dies, i que Rússia té tres vegades tants pagesos com els EUA: 36,6 milions respecte 12,1 milions.

Amb tot, cap discussió sobre el «balanç laboral» en els kolkhozy, cap demostració científica que molta força de treball excedia les necessitats agrícoles, i ni tan sols la crida de «El Líder» mateix, es demostrà prou poderosa com per arrencar el pagès del seu mig acre de terra i que es lliuràs voluntàriament al règim fabril. Fou llavors que l’estat promulgà el decret de 2 d’octubre del 1940 que creava reserves estatals de treball. El decret establia com a obligatori per als kolkhozy i soviets urbans de lliurar un milió de joves entre els 14 i 17 anys per a una formació professional obligatòria. Després de dos anys de formació per als nois de 14 i 15 anys, i de tan sols sis mesos per als de 16 i 17, els joves havien de treballar per l’estat durant quatre anys segons el nivell prevalent de salaris. La ironia d’aquest decret rau que es promulgava oficialment pel fet que havia esdevingut necessari «com a conseqüència» de «l’abolició de la desocupació i del fet que la pobresa i ruïna del camp i de la ciutat havien estat foragitades per sempre» i «per tant» no hi havia persones «que formassen tranquil·lament una reserva constant de mà d’obra per a la indústria»! La veritat de la matèria és que la desocupació, pobresa i misèria continuen existint en el país però fins i tot sota el seu destí infeliç el pagès no s’adreçarà a la indústria perquè les condicions en la fàbrica, especialment des del 1938, li són massa conegudes i s’estima més la desocupació en el camp.

I què hi ha del proletariat que no pot escapar del règim fabril? Com és aquest règim fabril? Quines són les relacions de producció en el lloc de producció?

Nota de l’autora

1. És considerablement superior en regions nòmades.

Notes de l’Autora

15*. Cf. L.E. Hubbard: Economics of Soviet Agriculture.

16*. Cf. Minutes del 14^è Congrés del PCR, pàgina 493 (en rus).

17*. Cf. Gosplan, The First Five Year Plan.

18*. Revelat oficialment per primera vegada el 1934 per Stalin en el Report al 17^è Congrés del PCR.

19*. Cf. article by Baykov in Economic Journal, London, December 1941.

20*. Desenvolupament del comerç del kolkhoz el 1936, en rus.

21*. Problemes d’economia, N. 8, 1838, en rus (com ho són totes les revistes i diaris oficials esmentats en aquest article).

22*. Quarterly Bulletin of Soviet Russian Economics, No. 1–2, 1939, Prague; Prokopovicz n’és l’editor i és traduït a l’anglès: excel·lentment documentat.

23*. Anuari Estatístic de l’Agricultura Socialista de l’URSS, del 1939, en rus.

24*. Cf. Russia’s Economic Front for War and Peace, by Yugow.

25*. Renda, estalvi i finances en les granges col·lectives, en rus.