Raya Dunayevskaya

Una anàlisi de l’economia russa

A – Resum

I – El mètode

En aquest estudi de la industrialització russa, 1928-1941, un període que engloba el primer i el segon plans quinquennals i la part del tercer pla que precedir la guerra actual, el meu objectiu fonamental és analitzar la direcció en la qual s’ha mogut l’economia russa durant aquest període. És la direcció del seu creixement – la preponderància dels mitjans de producció sobre els mitjans de consum, l’alta composició orgànica del capital i el ràpid deteriorament del nivell de vida de les masses – merament una tendència accidental, o és la conseqüència inevitable de la llei de moviment de la seua economia?

Primer des res és necessari analitzar el progrés de l’economia russa durant tot el període cobert per aquests estudi. No m’interessa principalment, però, una mera mesura estatística d’aquest desenvolupament perquè el grau d’assoliment dels objectius establerts sota els plans no té rellevància directa per a la meua tesi. Però tan extravagant ha estat la publicitat que els defensors del soviet han donat a aquestes dades que se sosté generalment la idea que la taxa pretesament fenomenal de creixement industrial a Rússia és el criteri d’una forma única d’economia. Per tant, per tal de deixar clares les bases d’un mètode bàsic cal tractar amb aquesta afirmació.

Economistes russos es refereixen al pretès augment del 650% del valor de tota la producció industrial des del 1928 al 1938 com a fenomen que no podia superar-se, o ni tan sols igualar-se, més que sota el socialisme. Assenyalen amb orgull aquest rècord com molt més enllà dels assoliments de les grans nacions capitalistes en els dies més victoriosos: l’augment més elevat de producció industrial a Anglaterra fou del 29% per a la dècada 1860-70 i per als Estats Unit fou del 120% per a la dècada 1880-90. Hauria d’ésser obvi, però, que la taxa de desenvolupament econòmic d’una nació depèn inevitablement d’una sèrie de circumstàncies:

1. El nivell de desenvolupament tecnològic mundial quan la nació s’embarca en la industrialització. Rússia en el 1928 no havia d’esperar el procés tediós de descoberta i invenció, com feren altres nacions a l’albada de la revolució industrial, sinó que podia extreure de l’acumulació de segles de capitalisme industrial;
    

2. l’abast dels recursos naturals disponibles a la nació. Rússia, una de les terres més afavorides en recursos naturals, que conté dins de les fronteres tots els materials essencials de la indústria, té un avantatge decidit comparat amb les nacions menys ben afavorides per la natura, com, per exemple, Japó;
    

3. la base a partir de la qual es calculen els assoliments. Clarament, és més fàcil assolir una taxa anual d’augment del 100% quan la base és un automòbil o cinquanta que quan és un milió o cinquanta milions. A més, l’estoc de béns de capital en una societat industrial avançada obstaculitza la taxa de progrés tecnològic degut a l’enorme despesa i dificultat de substituir l’equipament obsolet; i
    

4. la mesura que control que es pot exercir damunt de les parts integrants de l’economia.

Estatístics russos i apòlegs llurs tenen un mètode «preferit» de demostrar la taxa de desenvolupament sense precedents de Rússia: utilitzen com a base l’any 1929 – d’una banda, l’any de prosperitat mundial, que precedeix la depressió i, de l’altra, el primer any del Pla Quinquennal quan la Unió Soviètic just havia recuperar els nivells de producció de pre-guerra. Així poden demostrar més fàcilment una forta tendència a l’alça en la producció russa i un declivi igualment fort en la producció mundial.

Presumiblement, com que el Japó no era entre les nacions altament industrialitzades els estatístics russos, que tan imparcialment comparaven el creixement rus amb el de les nacions avançades del món capitalista, no inclogueren el Japó «feudal» en la llur comparació. Hem d’aturar-nos, però, ací i assenyalar que no tan sols la Rússia «socialista» sinó també el Japó «feudal» mostraven una taxa tremenda de creixement durant aquest període. Si prenen un període comparable de desenvolupament, posam 1932-37, trobam que el valor total del producte de la indústria pesada soviètica era de 23,2 milers de milions de rubles en el 1932 i 55,2 milers de milions el 1937, el valor al final del Segon Pla Quinquennal era doncs del 238% respecte del 1932.

Japó [1*], que també passava a una economia més racionalitzada, tenia un índex del 97,9 per a la indústria pesada en el 1932 i de 170,8 en el 1937, o 176% de la xifra del 1932. A més, Japó, pobre en materials d’indústria, era obligat a viatjar llargues distàncies per importar el 85% del seu mineral de ferro i el 90% del seu petroli i era lluny d’ésser autosuficient en coure, plom, zinc, estany i altres metalls industrials essencials. Encara més, si hem de prendre el punt àlgid d’industrialització del Japó [1], agost del 1940, com a criteri, veuríem que Japó havia assolit un 253,5% de creixement en els mitjans de producció, comparats amb l’índex del 1931-33. Aquesta comparació doncs despulla força l’afirmació que la taxa de creixement a Rússia és o completament sense precedents o prova de «socialisme». [2] En ellla mateixa la taxa de creixement econòmic de la Rússia soviètica, comparada amb taxes de creixement econòmic sota altres formes d’economia, no és d’importància definitiva. Per a un marxista el criteri d’importància transcendent en investigar la natura d’una economia és la llei intrínseca de moviment de l’economia. Amb aquest criteri com a guia nostra, revisam els assoliments de la industrialització soviètica.

II – Un resum estatístic de l’URSS

L’únic índex disponible de producció total a l’URSS és la del valor en rubles de tota la producció industrial. Malgrat que el valor del ruble és fixat pel Banc Estatal Soviètic en 19 centaus ($1.00 equival a cinc rubles i trenta copecs), és completament inútil com a índex de producció o poder de compra en l’economia interna (Vegeu secció sobre la taxa de recanvi en un lliurament posterior). Tampoc no té cap valor en el mercat internacional.

Un índex de producció industrial total que pese acuradament cada element de l’economia per tal d’arribar a un índex estatísticament vàlid del volum de producció, no ha estat mai preparat pels economistes russos. Aquesta tasca, mai fàcil sota circumstàncies ordinàries, és especialment difícil en el cas de l’estatística soviètica, que és amagada o pervertida per demostrar la correcció de «la línia general». Sota aquestes circumstàncies la millor eina disponible és la comparació del producte físic d’una tria de seccions tant d’indústria pesada com lleugera així com de producció agrícola, amb un rerefons d’estatístiques sobre població i renda nacional. A sota hi ha un resum de l’URSS que vaig preparar per il·lustrar el curs de desenvolupament de tota l’economia des de l’època tsarista fins el 1940. S’han inclòs xifres de l’any 1922 per mostrar el ritme accelerat del creixement de la producció des de l’any de la ruïna que seguí a la fi de la contra-revolució i de la fam fins a la prèvia del Primer Pla Quinquennal. Totes les dades són de documents estatals oficials en rus original: les xifres del 1913, 1922 i 1928 del Gosplan: Comissió Planificadora Estatal per al Desenvolupament de l’Economia Nacional de l’URSS: El Pla Quinquennal; les xifres del 1932 i 1937 del Gosplan: Resultats (dels plans respectius); les xifres del 1940 de reports de la divuitena conferència del Partit Comunista Rus, apareguts al Pravda, 18-21 de febrer del 1941:

Hi ha un altre factor en el desenvolupament de l’economia russa – un efecte gairebé essencial de la seua evolució – que cal considerar i que el resum no tracta: la relació entre els mitjans de producció i la producció dels mitjans de consum. Com que és purament per l’objectiu de contrast i la mateixa base s’empra en tots dos casos, les estimacions es poden fer en termes de rubles. El valor de la producció industrial brutal (en milers de milions de rubles, fixats als preus del 1926-27) revela el següent desenvolupament proporcional entre els mitjans de producció (grup A) i els mitjans de consum (grup B) des de l’inici del Primer Pla Quinquennal:

Ací notam un fenomen característic de tot el món contemporani: la preponderància dels mitjans de producció sobre els mitjans de consum.

Era desitjada la manera amb la qual l’economia es desenvolupà burocràticament? Hi havia un curs diferent obert? Per tal de poder respondre aquestes qüestions i entendre plenament el Resum, cal analitzar les dades en el Resum, no tant des del punt de mira del mer augment volumètric, sinó, de nou, des de la perspectiva de la llei de moviment de l’economia. Les comparacions volumètriques es consideraran tan sols perquè ofereixen una visió més clara de la direcció en la qual evoluciona l’estructura econòmica. Amb aquesta perspectiva com a nostra, passam a una anàlisi dels plans individuals.

III – Plans i assoliments

1 – Primer Pla Quinquennal, 1928–32

El Gosplan proclamà abrandadament, mentre una fam castigava el camp, que el Primer Pla Quinquennal s’havia acomplert en un 93,7% - just precisament un 93,7%. Aquesta xifra tan publicitada es basava en el valor i no en el volum de la producció, i a més es derivada de la manera següent: (1) amb l’ús de l’estàndard inútil del ruble inflacionat per mesura el valor del producte industrial; i (2) per computar vulgarment una «mitjana» entre el «103%» de sobreassoliment del Grup A amb l’assoliment del «89%» de les indústries del Grup B. No hi ha, és clar, cap dubte sobre la tremenda empenta feta en la indústria pesada durant aquell període però en cap cas el valor del producte presenta una imatge certa de la producció industrial, com es pot veure amb la taula següent de producte físic real d’elements destacats de la indústria pesada i lleugera [6*]:

Com podem veure amb la taula anterior, la producció real, basada en volum, és ben lluny del 93,7% vindicat com a acomplert, basada en el valor de la producció. Fins i tot els percentatges d’assoliment en la taula anterior, però, són una sobreestimació, ja que malgrat que hem canviat la base del valor al producte físic, encara hem retingut el mètode soviètic d’incloure el nivell de producció passat com a part de l’assoliment actual. [3] Per il·lustrar el que volem dir, prenguem l’exemple de l’esdevingut amb el ferrocarril. Setanta-set milers de quilòmetres de ferrocarril eren operatius el 1928 i noranta mil eren planificats per a l’acabament del Primer Pla Quinquennal. Realment, 83,4 milers de quilòmetres eren operatius en el 1932. Com que els setanta-set mil quilòmetres operatius abans del pla eren inclosos en l’«assoliment», el plau fou acomplert en «un 92,7%». Òbviament, hi ha quelcom d’erroni en un mètode que considera la realització abans del Pla com a part de l’assoliment sota el Pla. El mètode correcte de computació és determinar el percentatge d’augment real respecte l’augment planificat pels anys coberts pel Pla, i no cap altre. L’augment planificat és tretze mil quilòmetres, dels quals tan sols 6,4 milers foren realment instal·lats. Així el Pla, en relació al ferrocarril, s’acomplí en un 49%, no en un 92,7%. Aplicant aquest mètode, trobem els veritables percentatges d’augment real comparat amb l’augment planificat:

Les taules anteriors són un autèntic balanç dels acompliments del Primer Pla Quinquennal. Particularment punyent és el registre de com la producció de mitjans de consum no tan sols no aconseguí cobrir els objectius, no tan sols no mostrà cap augment en la producció, sinó que clarament revela una disminució fins i tot respecte dels nivells del 1928. A més, la corba anual de producció revela que la indústria lleugera es deteriorava progressivament:

Caldria recordar que ni la corba anual ni el percentatge d’assoliment reconeix l’extremadament gran quantitat de «defectius», admesos com fins a un 30% en molts casos. Malgrat que tractats com a deixalla, foren de totes maneres quantitativament comptats de cara a l’«assoliment» del Pla.

La millor prova de la inutilitat de l’estàndard de valor de producte és que no tan sols no revela la corba a la baixa, sinó que, amb la inflació, sembla que el contrari és cert. Així el producte brut d’articles de consum es valora com segueix (en milers de milions de rubles):

No cal dir que la matança dràstica de bestiar (superior a la disminució deguda a la guerra, revolució, guerra civil i fam del 1914-20) no fou semblantment considerada en l’assoliment del gloriós «93,7%» d’acompliment del Pla. Després de tot, la disminució en bestiar no era part del Pla.

Tampoc no era part del Pla – i aquesta és l’essència de tot – assolir la relació de producció de mitjans de producció amb els articles de consum massiu que resultava. De fet, la burocràcia havia planificat un augment en la producció d’articles de consum massiu. Amb tot, la manera amb la qual la indústria pesada es desenvolupà força un curs diferent en l’economia. Per exemple, es planificaren 4,4 milers de milions de rubles com a investiment de capital en la producció de mitjans de consum. Amb tot, s’esmerçaren tan sols 3,5 milers de milions. Aquest fracàs és encara més que que no pas sembla en la superfície perquè, en els anys transcorreguts, 1928-32, el ruble experimentà una inflació addicional. De moment deixam de banda aquest tret per tal que la nostra atenció no es desvie del curs real del desenvolupament dels mitjans de producció. Hi havia la necessitat de produir maquinària amb la tècnica més moderna. La baixa productivitat del treball rus topava amb l’alta productivitat del treball internacional. En conseqüència, la realitat del mercat mundial i els preus mundials forçà constantment l’estat a augmentar la quantitat d’investiments de capital que van a la producció de mitjans de producció. Al final del període, els investiments de capital planificats amb aquesta finalitat, que haurien d’haver estat de 14,7 milers de milions de rubles i que havien d’assolir un «equilibri» entre la producció de mitjans de producció i la de mitjans de consum, eren realment 21,3 milers de milions de rubles, amb una reducció concomitant en investiments de capital en la producció de mitjans de consum. Això resultà en una reversió completa en la relació planificada entre les indústries del grup A i les del grup B. Aquesta relació s’havia d’agreujar encara més amb el progrés del Segon Pla, encara que l’objectiu anunciat del Pla era «assolir una millora encara superior en els nivells de vida de les masses».

2 – El Segon Pla Quinquennal, 1932–37

En l’any final del Segon Pla Quinquennal, la premsa controlada no publicà cap anunci del Gosplan en relació a l’estat d’assoliment del Pla. La premsa era ocupada en descriure amb llenguatge galdós la cacera de bruixes que l’estat representava; els infames Judicis preparats de Moscou. Calgueren dos anys perquè el Gosplan recuperàs la veu. En el 1939 pronuncià el Segon Pla Quinquennal com exitosament – i puntualment – reeixit. La «puntualitat» es referia a l’any 1937, encara que no es va fer cap explicació de la valoració tan tardana. Repassam els resultats, comparant l’augment real amb el planificat [7*]:

La demostració lamentable en la producció d’articles de consum de masses era, de nou, contrària al Pla original. El Dissetè Congrés, que aprovà el Segon Pla, especificà que hi hauria d’haver «una taxa més ràpida de desenvolupament en la producció d’articles manufacturats de consum de masses, no tan sols en comparació amb el Primer Pla Quinquennal... sinó també en comparació amb la taxa de desenvolupament de la producció de mitjans de producció durant el període del Segon Pla Quinquennal». Amb tot, l’alta composició orgànica del capital a escala mundial imposà [4] aquesta llei de moviment a l’economia russa. Fins i tot el desenvolupament més ràpid dels mitjans de producció a expenses dels mitjans de consum no guanyà per a la Unió Soviètica un lloc llustrós en el context de la producció dels països capitalistes avançats:

PRODUCCIÓ MUNDIAL PER CÀPITA EN EL 1937 [8*]
Ítem	Unitat	URSS	EUA	Alemanya	Japó
Electricitat	kilowatt hora	215	1160	735	421
Carbó	kilo	757	3429	3313	643
Ferro en lingots	kilo	86	292	234	30
Acer	kilo	105	397	291	62
Ciment	kilo	32	156	173	60
Paper	kilo	5	48	42	8
Sabó	kilo	3	12	7	–
Sucre	kilo	14	12	29	19
Cotó	metre quadrat	16	58	–	57*
Calçat de cuir	parell	1	2.6	1.1	–

Com veiem en la taula anterior, la Unió Soviètica, al final del Segon Pla Quinquennal, «quan la primera fase del comunisme, el socialisme, era irrevocablement establerta», no tan sols s’havia distanciat sinó que era ben lluny de «atrapar» el món capitalista i es compara de manera no massa favorable amb el Japó «feudal».

Fou l’any 1939, després d’haver estat publicats per primera vegada els resultats del Segon Pla Quinquennal, quan el Tercer Pla Quinquennal [9*] era aprovat oficialment i havia estat suposadament en operació durant més d’un any, que Molotov recordà «sobtadament» que no era tant la taxa de creixement, o ni tan sols el volum de producte, com la producció per càpita la que definia l’estat real de desenvolupament d’una economia nacional. En presentar el Tercer Pla Quinquennal, afirmava:

Gent d’ací i d’allà oblida que econòmicament, és a dir, des del punt de mira del volum del producte industrial per càpita de la població, encara som darrera d’alguns països capitalistes... El socialisme ha estat construït a la Unió Soviètica però tan sols en general. Tenim encara molt per fer abans que l’URSS siga adequadament fornida de tot allò que és necessari... abans que elevam el nostre país tan econòmicament com tècnica no tan sols no tan sols fins al nivell dels països capitalistes més destacats sinó considerablement més amunt.

Així la consigna del Primer Pla Quinquennal, «atrapar i superar els països capitalistes», encara romania com a tasca del Tercer Pla.

3 – El Tercer Pla Quinquennal i la Productivitat Laboral

La premsa seguí la descoberta de Molotov que en la qüestió de producció per càpita, Rússia encara era molt endarrere dels països capitalistes avançats amb «revelacions» sistemàtiques de la baixa productivitat del treball rus. Indústria, l’òrgan del Comissariat d’Indústria Pesada, reportà en el número del 24 de març del 1939, que per a una capacitat de 1.000 quilowatts hora l’URSS empra onze persones però per a una capacitat similar a Europa i Amèrica tan sols s’empren 1,3 persones. L’òrgan oficial continuava a dir que l’exemple citat no és l’excepció sinó la norma; que, per exemple, quan una planta elèctrica a South Amboy, N.J., es compara amb una planta similar a l’URSS, es troba que mentre a Amèrica s’utilitzen 51 persones per fer anar la planta, 480, o 9,5 vegades més gent, s’utilitzen a Rússia. Economia Planificada, en el seu número de desembre del 1940, emfasitzava que, malgrat l’estakhanovisme, un obrer del carbó rus produeix 370 tones, mentre a Alemanya l’obrer fa 435 tones i als EUA 844. Semblantment, mentre la producció en una mina de carbó dels EUA és tres vegades tan gran com en una mina russa comparable, la darrera utilitza onze vegades més tècnics, dos vegades més miners, tres vegades més treballadors d’oficina i dotze vegades de personal supervisor! L’òrgan oficial de la Comissió Planificadora Estatal conclou que la productivitat laboral russa suposa tan sols un 40,5% de la productivitat laboral americana!

Malgrat l’elevada mecanització, la productivitat laboral en el front agrícola [5] no lluu més brillant. El número de gener del 1941 de Problemes d’Economia, publicat per l’Acadèmia de Ciències i l’Institut d’Economia, duia un article sobre productivitat laboral en agricultura a l’URSS i als EUA que incloïa la taula següent:

En el 1937, l’article continua per resumir que el valor del producte per càpita de l’obrer rus era de 166 dòlars, o tan sols una setena del valor del producte en els EUA.

Intents previs de relacionar productivitat laboral amb la producció per càpita havien resultat en un article a Economia Planificada d’octubre del 1940 que incloïa la taula següent:

La taula oficial anterior revela que, per comptes de trobar-se en la posició d’un dels països econòmicament més avançats, Russia és encara un país industrialment endarrerit. És interessant assenyalar que per al període 1929-40, quan, a Rússia, les indústries del grup B (mitjans de consum) queien del 55,6% al 39% de la producció total, mentre les indústries del grup A (mitjans de producció) augmentaven del 44,4% de la producció total al 61%, la indústria pesada del Japó augmentava semblantment del 33,7% de la producció total en el 1929 al 61,8% en el 1939, mentre la indústria lleugera declinava del 55% al 38,2% de l’economia total. El fet que és de màxima importància és que, malgrat l’endarreriment relatiu tant de Rússia com de Japó, tots dos països reflecteixen l’alta composició orgànica del capital característic de tots els països industrialment desenvolupats importants. Els governants russos no eren ni cecs a aquest desenvolupament ni indecisos quant a la via que seguirien per tal d’expandir les llurs indústries. Escoltam el president de la Comissió de Planificació Estatal:

El pla del 1941 preveu un augment del 12% en la productivitat del treball i un augment del 6,5% en salaris. Aquesta proporció entre l’augment de la productivitat del treball i els salaris mitjans forneix una base per disminuir els costos de producció i augmentar l’acumulació socialista i constitueix la condició més important per a la realització d’una alta taxa de reproducció socialista ampliada. [10*]

Hem seguit la direcció de la industrialització russa i arribat a l’«acumulació socialista». Voznessensky no ens amaga quan cartografià la ruta principal per assolir la «reproducció socialista». A banda de les fonts principals de vida – la relació dels salaris amb la productivitat laboral, més comunament coneguda com a explotació - «l’acumulació socialista» s’engreixa en altres aventures. Descobrim quina mena de mannà era, ja que ens ajudarà considerablement a entendre l’estructura econòmica de Rússia.

F. Forest

Notes de l’autora

1. Mesures de creixement per valor del producte és, és clar, un mètode completament espuri, malgrat que, per raons més ben conegudes per ells mateixos, ben habitual amb els estatístics soviètics. Com que seccions posteriors tracten la matèria del ruble inflacionat extensament, deixaré la crítica d’aquest mètode a banda de moment.

2. Colin Clark (cf. his Conditions of Economic Progress), un economista burgès que simpatitza amb la Unió Soviètica, estima que l’avenç més ràpid en progrés econòmic, des del tombant de segle fins el 1940, el va fer Japó.

3. El crèdit pres per a realitzacions passades és particularment ridícul en l’exemple dels ferrocarrils. Aquesta fou l’única entrada per la que, en l’any de ruïna del 1922, es revelà un creixement tremend. Això fou degut a la feina efectiva de Trockij, que fou encomanat amb la responsabilitat de restaurar el transport ferroviari. Vg. Part Dos, secció sobre la disputa sindical.

4. Que la burocràcia es va fer més sàvia degut a aquesta «imposició» es veurà en la secció de Finalitzar la despersonalització i crear stakhanovisme.

5. Cf. Secció sobre col·lectivitat per a un tractament més detallat del front agrícola.

Notes de l’autora

1*. Per a estudis de Japó, vegeu: Industrialization of Japan and Manchukuo, 1930–1940, by Schumpeter, Allen, Gordon and Penrose; The Economic Strength of Japan, by Isoshi Asahi, and Industrialization of the Western Pacific, by Kate L. Mitchell, 1942.

2*. Això no es basa en la unitat que s’emprava en anys previs des de que, en el 1933, per raons més ben conegudes per l’estat rus i no revelades al públic, una mesura coneguda com a «rendiment biològic» fou adoptada. Aquest patró de mesura indicava que el gra s’estimava en les espigues del camp abans de la collita, i s’aplicava una deducció del 10% de pèrdua. Tots els economistes agrícoles, amb l’excepció dels estalinistes, és clar, coincideixen que aquesta estimació no cobreix la pèrdua real. El professor Prokopovic descompta un 10% addicional, o un total del 20%, de pèrdua; altres economistes burgesos descompten fins a un 30-40%. Amb tot, aquest resum reporta únicament xifres oficials.

3*. El cens del 1937 fou destruït i les dades no es feren arribar al públic.

4*. Estatístics russos barregen obrers i empleats en una mateixa categoria; o quan els separen en dues categories barregen obrers rurals i urbans en una mateixa categoria i empleats rurals i urbans en una altra; la xifra anterior representa obrers i empleats urbans.

5*. Estimació de la pròpia autora; vg. secció sobre Nivell de vida, 1940.

6*. Xifres de 1928: Gosplan, Comissió Estatal de Planificació per al Desenvolupament de l’Economia Nacional, Xifres de 1930 i 1932: Gosplan, Resultats del Primer Pla Quinquennal, 1938, tots en rus. Els resultats també es publicaren en anglès

7*. Xifres planificades computades a partir de Gosplan, El Segon Pla Quinquennal per al Desenvolupament de l’Economia Nacional de l’URSS; xifres de realització computades a partir de Gosplan, Resultats del Segon Pla Quinquennal, 1939; tots dos en rus. No hi ha edició anglesa dels resultats; hi ha una dels plans, però varia considerablement de les xifres de l’edició russa.

8*. Taula de Molotov en el discurs al 18^è Congrés, PCR, març del 1939, amb excepció de la xifra amb asterisc, que és de Problemes d’Economia, No. 8/89, en rus.

9*. Els qui vulguin veure el Tercer Pla poden consultar: Gosplan, El Tercer Pla Quinquennal per al Desenvolupament de l’Economia Nacional de l’URSS, 1939 (rus); no se n’ha publicat cap edició anglesa.

10*. Voznessensky, The Growing Prosperity of the Soviet Union.

Nota de l’editor

A. S’ha corregit en línia amb la Correction publicada a The New International, Vol. IX No. 2, February 1943, p. 57.