1941
Redactat originàriament com a «The Union of Soviet Socialist Republics is a Capitalist Society» el 20 de febrer del 1941, i mimeografiat per al «Internal Discussion Bulletin of the Workers Party» el març del 1941. Publicat per News and Letters l’octubre del 1992
Transcripció de Damon Maxwell, i traducció de l’AVM.
I fins i tot quan la societat ha arribat al camí correcte vers la descoberta de les lleis naturals del seu moviment – i és l’objectiu últim d’aquesta feina descobrir la llei econòmica de moviment de la societat moderna – no pot superar a grans salts, ni retirar per disposicions legals, els obstacles oferts per les fases successives del seu desenvolupament normal. Però pot escurçar i disminuir els dolors del part. – Karl Marx in Preface to Capital, Vol. I
Era la posició del camarada Trockij que l’existència de propietat estatalitzada a Rússia era suficient per caracteritzar-la com a estat obrer, amb independència del règim polític en el poder. La burocràcia contra-revolucionària estalinista, doncs, podia defensar i defensava (malgrat que malament) el domini social del proletariat. Epitomitzar així els elements constituents d’un estat obrer és ben lluny de les idees sostingudes per Marx i Lenin. Miram el naixement de la República Soviètica per verificar-ne les idees.
En establir-se com a classe dominant, el proletariat rus no tan sols expropià el capitalista i el terratinent sinó que també garantí el poder als pobres; el poder polític (un estat controlat per ells a través dels llurs òrgans – els sindicats, els soviets, el Partit Bolxevic), i el poder social, que Lenin definia com la «participació pràctica en la gestió» de l’estat. Lenin emfasitzava que era l’objectiu de l’estat soviètic «atreure tots els membres de la classe pobra a la participació pràctica en la gestió.” En el mateix pamflet, «Soviets a la feina», elaborava més aquesta idea: «La proximitat dels soviets a les masses treballadores crea formes especials de convocatòria i altres mètodes de control per les masses.” Cridava al desenvolupament «amb diligència específica» d’aquestes formes especials de convocatòria i diversos mètodes de control. Per mitjans de «participació pràtica en la gestió» de l’estat es fusiona el domini polític i social del proletariat i això garantia el poder en les mans del proletariat. Les formes diverses de control de masses paralitzarien «qualsevol possibilitat de distorsionar el domini soviètic», retirant «les males herbes del burocratisme». Aquesta fou la seua interpretació pràctica de la seua elaboració teòrica de l’estat al seu «Estat i revolució», és a dir: 1) Control pels obrers no es pot dur a terme amb un estat de buròcrates sinó que s’ha de dur a terme amb un estat d’obrers armats. 2) En un estat proletari tothom ha d’ésser «buròcrata» perquè ningú no puga ésser buròcrata. 3) L’estat hauria de constituir-se de manera que comence a esvair-se i que no puga més que esvair-se.
El 1918, Lenin insistí en el fet que l’expropiació dels capitalistes era un problema relativament simple quan se’l comparava amb el més complex de «crear condicions sota les quals la burgesia no puga ni existir ni aparèixer de nou». En el desenvolupament ulterior de l’estat soviètic, Lenin s’adonà una vegada més del significat pràctic del dictum de Marx que una societat «no pot superar a grans salts, ni retirar per disposicions legals, els obstacles oferts per les fases successives del seu desenvolupament normal». Però sabia que mentre l’estat soviètic «garantís poders als obrers i als pobres» que no seria necessàriament fatal «implantar-hi» capitalisme d’estat.
Ni tan sols l’estat-obrerista més pietós sostindria que els obrers tenen cap poder en l’actual estat soviètic. Merament reiteraria que mentre hi haja propietat estatalitzada, etc., etc. Però negui que les conquestes socials d’Octubre – la participació política i pràctica conscient i activa de les masses en alliberar-se del jou del tsarisme, capitalistes i terratinentisme – s’hagen de traduir estretament en la mera propietat estatificada, és a dir, la propietat dels mitjans de producció per un estat que de cap manera s’assembla al concepte marxià d’un estat obrer, és a dir «el proletariat organitzat com a classe dirigent».
El camarada Shachtman demana: «Si els treballadors ja no són la classe dirigent i la Unió Soviètica ja no és un estat obrer i no hi ha una classe capitalista propietària privada dirigint Rússia, quina és la natura de classe de l’estat, i què és exactament la burocràcia que la domina?» I respon: socialisme d’estat burocràtic, perquè, entre altres coses, el nou terme elucida la «distinció del capitalisme» característica de la natura de classe de l’estat soviètic.
Però com difereix el mode de producció sota el domini socialista de l’estat burocràtic del que hi ha sota el domini capitalista? Quina és la llei econòmica de moviment d’aquesta societat explotadora presumiblement nova? Aquests punts crucials el camarada Shachtman no els discuteix. Deixeu-me examinar la pretesa «distinció del capitalisme» característica de la Unió Soviètica i vejam si no és una distinció d’un cert estadi del capitalisme més que no pas del capitalisme en general.
El factor determinant en analitzar la natura de classe d’una societat no és si els mitjans de producció són propietat privada de la classe capitalista o són propietat de l’estat, sinó si els mitjans de producció són capital, és a dir si són monopolitzats i alienats dels productors directes. El govern soviètic ocupa en relació a tot el sistema econòmic la posició que un capitalista ocupa en relació a una sola empresa. La designació de Shachtman de la natura de classe de la Unió Soviètica com a «socialisme d’estat burocràtic» és una expressió irracional rere la qual existeix la relació econòmica real de l’explotador-capitalista-estat vers l’explotat sense propietat.
Shachtman emfasitza correctament que: «La conquesta del poder polític per la burocràcia convocà la destrucció de les relacions de propietat establertes per la Revolució Bolxevic». Amb tot, no veu que les «noves» relacions de producció no són més que les relacions sota el capitalisme. Ni tan sols considera la possibilitat que la «nova» societat explotadora siga capitalisme d’estat. El camarada Trockij considerà aquesta interpretació alternativa però s’oposà violentament a definir la burocràcia estalinista com una classe de capitalistes d’estat. Vejam si era justificat en la seua oposició.
El capitalisme d’estat, sostenia Trockij, no existeix a Rússia ja que la propietat dels mitjans de producció per l’estat la realitzà històricament el proletariat amb el mètode de la revolució social i no pel capitalista amb el mètode de la consorciació d’estat. Però la manera com s’aconsegueix quelcom determina l’ús que en fan els usurpadors tant com cada tasca a realitzar determina el grup que l’executa. «El caràcter burgès d’una revolució», escrivia Trockij en polemitzar contra la tesi menxevic que en tant que la revolució russa era una revolució burgesa el proletariat hauria de renunciar al poder en favor de la burgesia, «no podia respondre per endavant la qüestió de quina classe resoldria les tasques de la revolució democràtica». En exposar més endavant la seua teoria de la revolució permanent, Trockij escrivia: «La socialització dels mitjans de producció havia esdevingut una condició necessària per treure el país de la barbàrie. Aquesta és la llei del desenvolupament combinat per als països endarrerits». Precisament! Però és necessari entre els marxistes insistir en el fet que la socialització dels mitjans de producció no és tan socialisme com una llei econòmica del desenvolupament capitalista com ho és el monopoli. La feble burgesia russa era incapaç d’acomplir ni les tasques democràtiques de la revolució ni el desenvolupament ulterior de les forces productives. «La seua» tasca fou acomplida per les masses amb el mètode de la revolució social. Amb tot, la tasca dels joves governants proletaris fou enormement complicada per l’endarreriment de Rússia; i la traïció de la socialdemocràcia els deixà sense l’ajut del proletariat mundial. Finalment, la contra-revolució estalinista s’identificà ella mateixa amb l’estat. La manera amb la qual els mitjans de producció es convertiren en propietat estatal no els privà d’esdevindre capital.
Demostrar que el capitalisme monopolístic estatal particular existent a Rússia no provingué de la consorciació estatal sinó de mètodes de revolució social explica el seu origen històric però no demostra que la seua llei de moviment diferesca de l’analitzada per Karl Marx, Engels i Lenin. És temps sobrer d’avaluar «la llei econòmica de moviment de la societat moderna» tal com s’aplica a la Unió Soviètica i no merament retindre per a la propietat estatificada la mateixa «reverència supersticiosa» que els oportunistes mantenen per a l’estat burgès.
Perquè no enteníem clarament la natura de classe de l’actual estat soviètic, la participació integral de la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial Imperialista arribà com a sorpresa monstruosa. La marxa de l’Exèrcit Vermell damunt Polònia, la conquesta cruenta de part de Finlàndia i la conquesta pacífica dels estats bàltics demostraren que l’Exèrcit Vermell estalinitzat no té més connexió amb l’esperit, objectiu i contingut d’Octubre que el té l’estat estalinista, del qual és el poder armat. Quin relapse repugnant de les conquestes d’Octubre són les conquestes estalinistes!
Molt abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial les masses russes suportaven el pes d’aquest «relapse repugnant». L’obrer en tingué una primera premonició quan com a opositor d’esquerres combaté els termidorians que el deixaven sense feina a la vegada que sens el carnet de membre del Partit Comunista. L’espurna d’esperança que tingué quan la burocràcia estalinista adoptà la pancarta opositora de la industrialització i la col·lectivització, s’apagà tan aviat com s’adonà que el desenvolupament de les forces productives no elevava el seu nivell de vida. Aprengué prou ràpidament que la «pàtria socialista» sabia com acumular per altres objectius. Hauria sentit la trituradora de l’estakhanovisme si no li haguessen russificat el nom però tingué les insígnies de l’acceleració original de Ford-Taylor. Anomenar el sistema de pagament a preu fet que és el més adient per a l’explotació capitalista com a «normes de treball socialista» no alleuja el grau d’explotació del paleta que ha de col·locar 16.000 maons per dia, o el d’un mecanògraf (si se’m permet un interès petit-burgès pel meu ofici) per picar 45 pàgines de 30 línies cadascuna i amb 60 pulsacions per cada línia cada dia. Decretar el «sufragi universal, lliure i igual» no fa possible per al jove de 14 anys de votar «no» a ésser recrutat en les reserves de treball, «educat» (llegesca: ensinistrat en un ofici), i a la fi d’un programa de preparació de dos anys, posat a treballar en empreses estatals per fer feina durant quatre anys consecutius – encara que aquest jove de 16 anys tot just educat tinga la garantia de la «taxa salarial establerta». No és tan sols que els ingressos de l’obrer fabril siguen de 110 rubles mensuals, i que el del director siguen 1.200 mensuals, sinó que tot el mode de producció produeix i reprodueix les relacions de producció capitalistes. Capitalisme d’estat, certament, però capitalisme al capdavall. Hem pogut oblidar que les formes de propietat estatal (i és tan sols forma, no relació, ja que és fora del control de les masses) són l’objectiu de la revolució proletària tan sols com a mitjà per assolir el més ràpidament possible el desenvolupament més ple de les forces productives per satisfer millor les necessitats humanes?
No, l’existència de propietat estatalitzada a Rússia no fa imperativa la seua defensa fins i tot si la Unió Soviètica fos atacada per altres nacions imperialistes amb l’objectiu d’abolir la propietat estatalitzada (cosa que ara és menys probable quan l’estat socialista s’ha unit al «nou ordre» de Hitler) – si no és que hem de canviar la nostra política i cridar a la defensa, diguem, de França perquè l’obra dels feixistes alemanys de dividir el país és d’un caràcter decididament regressiu.
És la irracionalitat de la caracterització de Shachtman de la natura de classe de la Unió Soviètica com a «socialisme d’estat burocràtic» el que el condueix a sostindre la defensa condicional de l’actual estat soviètic. Són les relacions econòmiques reals darrera aquella expressió irracional les que condueixen a: cap defensa de la societat capitalista existent a Rússia.