Rafael Campalans

Socialisme i comunisme

Les modes que arriben tard

Enquesta publicada a «Justícia Social», 29 d’octubre del 1932.

De totes les lliçons, les de la Història són les més inútils. Cap poble no sap escarmentar en la pell d’un altre i, l’un darrera l’altre, tots han de sofrir les mateixes atzagaiades i tots han de passar per les mateixes calamitats.

Ara que l’Estatut autonòmic dóna al nostre poble l’ocasió de mostrar la seva capacitat –a l’hora que carrega damunt les nostres espatlles el pes feixuc de la nostra responsabilitat històrica–, tan sols amb les marrades que ens podríem estalviar esguardant els exemples de fora de casa, en cinc anys ens seria possible de rescabalar-nos dels trenta anys d’endarreriment que, en termes generals, en l’ordre polític i sindical portem en relació amb l’Europa culta.

Però no cal fer-se gaires il·lusions. Damunt aquestes mateixes pàgines escrivia jo l’any 1924: «Després de la crisi anarquista és impossible que el proletariat, amb el paladar estragat de tants llamps-i-trons i sang-i-fetge, entengui de cop i volta el llenguatge serè i humà de la raó i s’endinsi en un socialisme intel·ligent, tolerant (amb totes les matisacions obreristes), democràtic i antisectari. És natural que els que ahir practivaven l’anarquisme més massís i infantil, siguin avui fidels idolàtrics del dogma bolxevista. Hi ha gent que sense un dogma no sabrien com fer-s’ho, i nosaltres –que mai no hem sabut esguardar cap pretesa veritat d’una sola cara– ja ens en fem càrrec. No tothom és igual i cada casa es un món. Després de la crisi anarquista –estigueu tranquils!– vindrà la febrada comunista. A nosaltres això no ens preocupa gaire. Com que anem molt lluny –sense cap ambició personal i no hem de donar compte a ningú dels nostres «èxits»–, no portem cap pressa».

Aleshores em vaig equivocar. Vaig ésser excessivament optimista. No vaig tenir en compte que, per l’endarreriment cultural del nostre poble, els esnobismes i les modes de l’estranger arriben sempre a casa nostra amb un retard considerable. Quan a Anglaterra els infants s’avorreixen amb el yo-yo, els nostres tot just s’hi comencen a engrescar. Per això, durant aquests vuit anys el comunisme tot just ha anat fent la viu-viu i sembla que tot just ara la «passa» es comença a fer encomanadissa. I encara «sort» de la crisi econòmica i de la tragèdia dels obrers sense feina. Sense la fam que truca a la porta de les llars obreres per a dur-hi la més justa de les desesperacions, potser encara seríem allí on érem.

Així es dóna ara el cas lamentable, i que hi ha el perill que ens posi a tots en ridícul, que la «febrada» del comunisme, amb el seu seguici d’espetecs verbals i d’extremismes oratoris, sense suc ni bruc –tot plegat aigua de pa i ordi–, s’encomani a casa nostra justament a l’hora en què va passant de moda a la generalitat dels pobles civilitzats. Això són coses sobre les quals tota discussió és baldera i bizantina. Es tracta de fets objectius que estan a l’abast de tots els comunistes que saben llegir i escriure. Em bastarà, per a demostrar-ho, referir-me al llibret d’O. Bewer, «L’Internationale Comuniste et ses Sections», que acaba de publicar el Bureau d’Editions, centre de la propaganda oficial comunista a la veïna República, amb les estadístiques presentades a la XI Assemblea Plenària de C.E. (abril de 1931), sobre la situació dels partits comunistes, de les quals extrec les dades següents:

CONTINGENTS OFICIALS DEL PARTIT COMUNISTA ALS PAÏSOS CAPITALISTES

És a dir que en pocs anys –aquells que jo confiava que ens servirien per a passar la febrada–, en sols cinc dels països capitalistes més civilitzats, la III Internacional ha sofert una baixa de més de dos-cents mil afiliats (després d’ha fet més gran encara) i comptava únicament menys de noranta mil membres.

En els països capitalistes, el P.C.T. tan sols manté les seves posicions i va creixent a Alemanya, numèricament, per bé que la seva organització i força interior estan en plena decadència, com ho demostra el fet que les cèl·lules de fàbrica han baixat, de 2.243 que n’hi havia l’any 1926, a 1.524 que n’hi havia l’any 1930.

I és que, pròpiament parlant, el P.C. alemany no té res a veure amb un partit marxista. La seva major part està constituïda per pobres famolencs, sense la més petita consciència de classe i cap mena d’idealitat comunista, moguts solament per les impulsions tràgiques –tan tristes i tan humanes!– dels que pateixen fam de pa, i per totes les escorrialles del Lumpenproletariat, la companyia del qual considerava Marx funesta per al poble. Per a demostrar això que dic n’hi ha prou (sempre seguint les dades oficials de l’obreta de Bewer) considerant que l’any 1929 el partit va tenir 50.000 adhesions i 49.000 baixes! Per un augment efectiu de mil afiliats hi va haver un trasbals de vora 100.000 membres! (És evident que hi van perdre diners). Gent que van d’ací d’allà esperant el Messies i el miracle del pa i dels peixos, sense cap mena de fervor socialista, ni cap gota d’esperit de sacrifici. El 85 per cent dels comunistes alemanys, l’any 1931, eren reclutats entre els obrers sense feina. Un partit comunista –i tots els socialistes ho som– ha d’ésser una cosa molt greu i molt seriosa. Això no passa d’ésser una colla de desesperats, de pobres desesperats –amb tota la raó– inspiradors d’una pietat immensa i d’una profunda simpatia humana.

L’amic Maurín –i fou aquesta l’única de les meves dades que va recollir– va donar un argument que té certa gràcia i que em plau de divulgar, per tal com no figurava en la ressenya del Full Oficial. És aquest: «A Alemanya el 85 per cent dels comunistes són obrers sense feina perquè a les fàbriques, quan saben que hi ha obrers comunistes, els expulsen en massa». Si el partit comunista més fort del món, fora de Rússia, amb més de 330.000 membres el gener d’enguany, no pot ni evitar que la burgesia expulsi de les fàbriques els seus afiliats (cosa que a Andorra no passaria), permetrà l’amic Maurín que posi en quarantena la «valor revolucionària» d’aquests homes i la capacitat dels seus líders. Hi haurem d’anar nosaltres a organitzar-los alguna vaga de protesta per tal d’acabar amb aquesta vergonya que ens deshonra a tots per un igual.

Fent honor a la veritat, cal reconèixer que el comunisme segueix una sort més favorable als països de civilització inferior. A Xina, per exemple, sembla que està progressant que és un gust. Convé remarcar, però, que el P.C. xinès, segons les dades de Bewer, sols conté un 11 per cent escàs d’obrers. El 76,6 per cent dels seus afiliats són pobres pagesos. Sembla molt justificat –per les raons que aniré exposant en articles successius– que el «comunisme» dogmàtic de la III Internacional vagi progressant entre els xinesos i entre els «pagesos». ¿Seria per idèntics motius que progressaria a Catalunya? És un dubte que ens queda.