Harry Braverman

La revolució de Nasser

(gener del 1959)

“Nasser Revolution”. From American Socialist, January 1959.

COM Egipte, un dels països més pobres i febles del món, esdevingué un país d’importància fa mitja dècada és ben conegut. El règim militar que deposà el rei Faruc no tenia, al començament, cap altre objectiu que arribar a un acord amb Occident per aconseguir armes – principalment per amenaçar o per usar-les contra Israel – i ajut econòmic per industrialitzar el país. Les inacabables negociacions amb Washington, però, sempre semblaven conduir al no-res: únicament promeses dubtoses fins que Egipte no accedís a unir-se al bloc militar occidental i permetre la instal·lació de bases i missions militars en el seu territori. Però els joves oficials encarregats del país no eren disposats a posar en perill la independència que tot just havien començat a establir. Començaren així el joc triangular de moure els principals antagonistes de la guerra freda els uns contra els altres. El 1955, Nasser negocià amb tots dos bàndols per aconseguir ajut per a la construcció d’una pressa a Asuan, i mentre Washington renegava del seu compromís, la corda moscovita de l’arc de Nasser genera ara resultats. De mentres, el nou règim responia a la retirada occidental del seu anterior compromís en la Pressa d’Asuan amb la presa del Canal de Suez, i es protegia de la ira imperialista amb l’ajut del contrapès rus. Més recentment, Egipte s’ha unitat amb Síria i Iemen per formar la República Àrab Unida, ha guanyat una batalla a Irac, i en general, amb una política d’independència impúdica i de sòlides maniobres, ha elevat la pròpia força en l’escaquer de l’Orient Mitjà molt per damunt de la prèvia valoració com a peó menyspreat i ignominiós.

Tot això ho han dit els titulars dels darrers cinc anys. Però molta menys informació ha aparegut quant a l’estat de coses del propi Egipte. Difícil com és pels lectors occidentals d’ajuntar les peces en un quadre acurat des dels retalls i fragments de la premsa diària i periòdica, esdevé del tot impossible en l’estat actual dels nostres serveis d’informació. Com en molts altres camps, la guerra freda ha foragitat la veritat: Nasser és un “dictador feixista-hitlerià” a la percaça d’“aventures exteriors” per distreure el seu poble de la misèria; és el principal “agressor” en l’Orient Mitjà. O, d’altra banda, és un “nehruista amant de la pau” i un “revolucionari colonia”. Aquests estereotips hollywoodians del “bo” i del “dolent” contribueixen ben poc al nostre coneixement de les complexes forces que actuen a Egipte. Som, doncs, afortunats de comptar amb un bon nou llibre, Egypt in Transition (Jean and Simonne Lacouture, Criterion Books, New York, 1958, $7.50), que ofereix una molt poc habitual visió completa i sensible dels desenvolupaments des del colp contra l’antic règim del juliol del 1952. Els autors, una parella francesa, han complementat els anys de residència i observació a Egipte amb una recerca exhaustiva, i ho han aplegat tot amb una objectivitat acurada, per no dir escepticisme. Per bé que porta la història fins al febrer del 1958, ja ha estat publicada i aclamada a França, i traduïda a aquesta edició conjunta britànico-americana. Qualsevol que no vulgui percebre els detalls, problemes i polítiques del nou règim de forma clara és per culpa d’ell mateix, ara que aquest llibre és al mercat.

L’Egipte de després de la segona guerra mundial era en la posició massa comuna d’una nació les classes socials de la qual trobaven impossible d’aplegar la força per sortir de l’impàs. De la pagesia, que suposa la gran majoria de la població, amb prou feina cal dir res; era, i continua, gairebé completament enfonsada en la misèria, malaltia i debilitat immemorials de la Vall del Nil, aplegant amb prou feina l’energia suficient per mantindre’s en dia, i del tot morta envers els problemes nacionals del Cairo i Alexandria. Fins i tot l’esperança d’una solució del problema de la terra s’ha extingit virtualment en la peculiar situació egípcia, on tota l’economia agrícola es concentra en una prima franja de fang al·luvial que voreja el Nil, la qual cosa resulta en una atapeïment demogràfic rural com no es coneix enlloc més del món. No fou la pagesia la que prengué la direcció del canvi; el ferment arribà principalment de les classes urbanes.

Totes dues guerres mundials posaren enormes exèrcits occidentals en terra egípcia, i al mateix temps reduïren fortament la importació de béns exteriors. Com era d’esperar, el resultat fou un considerable creixement de la indústria egípcia per cobrir el nou mercat i els limitats subministraments. Si, abans de la primera guerra mundial, Egipte no semblava més que una immensa plantació de cotó en benefici del tèxtil i un escenari fascinador pels arqueòlegs, ara començava a prendre una aparença occidental. La indústria i el comerç egípcis, ni que fos a petita escala, implicaven inevitablement minar els ordres feudals i generar una nova disposició social, amb una classe mitjana i alta de comerç i manufactura, i una classe obrera urbana. Juntament amb això arribava l’acompanyament habitual: nacionalisme, radicalisme, lluites d’independència i de reforma social. Les revoltes del període d’entre-guerres aconseguiren una certa independència, inclosa fins i tot l’evacuació de les tropes britàniques del territori egipci a banda de la Zona del Canal, si bé Gran Bretanya servà l’última paraula en totes les qüestions de política exterior i interior d’importància, tant per acord formal com per pressions informals.

Després de la segona guerra mundial, una pressió popular creixent, des d’una classe treballadora que havia augmentat de grandària un 35-40% durant la guerra, des de capitalistes nacionalistes, des d’estudiants, i des de l’enorme gentada miscel·lània de les grans ciutats – tan difícil de descriure en termes socials però tan important en la política popular de l’Orient Mitjà – feia encara més difícil de mantindre l’status quo. Les manifestacions sacsejaven el règim, però fins i tot quan predominava la calma, la podridura interna, la feblesa i la pèrdua de confiança de totes les principals forces de l’estructura dominant assenyalavan el seu destí. El Wafd, un partit nacional que dirigia el sistema parlamentari, a través de la combinació de paixàs i de capitalistes nacionalistes en una coalició, havia perdut molta de la seua aura popular en capitular davant els britànics durant la guerra. El rei, Faruc, havia transformat el seu entorn en un llit florentí de nepotisme, sibaritisme i prostitució. Els britànics, el tercer element de l’estructura de poder, eren a la defensiva per tot el llur imperi colonial, objecte de detestament universal a Egipte, i molt afeblits per la guerra.

L’esclat de les masses cairotes el 26 de gener de 1952, quan tot el centre de la ciutat cremava fins als fonaments, incloses la majoria de les estructures internacionals de moda, va precipitar les coses. L’octubre de l’any anterior, Mustafà Nahas, cap del govern del Wafd, havia presentat un projecte per abrogar el Tractat Anglo-Egipci de 1936, per tal de satisfer la demanda popular universal d’alliberament de tota forma d’ocupació. Ben aviat, els partisans egipcis començaren atacs de guerrilla contra les forces britàniques de la Zona del Canal, atacs que culminaren el 19 de gener del 1952 en un assalt diürn gairebé frontal contra la guarnició de Tel El Kebir, el dipòsit britànic de municions més gran de l’Orient Mitjà. Mentre la policia auxiliar egípcia s’inhibia o fins i tot feia costat als insurgents, el comandant britànic cercà la revenja amb un atac contra les casernes de la policia, massacrant uns cinquanta en l’acció. Fou això el que precipità l’excitació creixent, els boicots sindicals, les manifestacions estudiantils i finalment la crema del Cairo. Si bé els Lacouture aporten moltes proves quant a provocacions de la monarquia, dels ‘camises verdes’ feixistes i de la Fraternitat Musulmana, hi ha pocs dubtes que, amb independència de les forces que actuaven darrera el teló, l’explosió del Cairo del 26 de gener fou el primer dia d’una revolució popular. El 26 de juliol Faruc es veia forçat a abdicar.

Amb la crema del Cairo, l’antic règim es va esfumar, però trigà sis mesos l’aparició d’una nova força. La veritat era que cap classe social no tenia la força, la direcció o l’organització d’imposar-se. Els capitalistes eren massa pocs, massa tímids, massa lligats amb el desacreditat Wafd i amb el propi antic règim, per constituir-se en força política independent. La pagesia – malgrat els seus quatre aixecaments en diverses de les grans finques durant el 1951, reprimits amb molta sang vessada – mancava completament d’organització o consciència política més enllà de la més rudimentària. Entre els treballadors, si bé les vagues proliferaven durant tot el període anterior i el radicalment havia crescut des de mitjans de la guerra, hi havia tan sols sindicats febles i un moviment comunista dividit en no pas menys de deu grupuscles rivals, cap dels quals no havia estat capaç de trobar un estel clar de política al qual fixar-se en mig d’uns esdeveniments accelerats i complicats. A banda, la classe treballadora és encara una agrupació amorfa, que inclou un petit nombre ocupat en enormes consorcis verticals i un gran nombre d’empleats de petits tallers escampats. Tan recent és la classe que consisteix en una part considerable de camperols que tenen la família encara al camp, i que amb prou feines s’han assimilat a la vida urbana. Per totes aquestes raons, amb prou feines podria esperar-se que la classe obrera en plena infantesa suposàs una amenaça decisiva a l’antic govern

TOT això val per explicar per què Egipte és governat avui per un ‘partit’ d’uns centenars d’oficials d’exèrcit. El règim bonapartista ha estat imposat, en absència de qualsevol solució decisiva de les tensions, per apaivagar les forces socials contendents i oferir un ordre casernari provisional a un país que ja no podia viure més en el vell forat però que no tenia la força de sortir-se’n.

El moviment d’oficials que havia de fornir la nova estructura de govern es pot resseguir des de fa dues dècades. El Tractat Anglo-Egipci del 1936 que atorgà a Egipte una independència política limitada al preu de perllongar indefinidament l’ocupació britànica, deixà molts de la jove generació profundament insatisfets; una insatisfacció que augmentà amb repetides manifestacions de feblesa de la monarquia i del Wafd en topades amb els britànics. Un decret del govern Wafd del 1936 n’havia plantat involuntàriament la llavor en obrir l’Acadèmia Militar d’Abbasieh al jovent amb independència de classe o riquesa. Els joves oficials de l’exèrcit recentment format eren així reclutats en gran mesura entre els fills de la pagesia i del funcionariat civil dels ordres inferiors, molts dels quals triaven la professió militar com a forma de cercar revenja contra els ocupants britànics. L’exèrcit tenia així una aparença peculiarment decimonònica, garibaldiana, nodrit com era de patriòtics Julien Sorel que havien triat dur el ‘vermell’ com a camí de la pobresa a la carrera, per oficials nacionalistes que devoraven llibres de Laski, Marx, Engels, Nehru, Bevan – Hitler! – i que es trobaven en cims per pronunciar juraments de revenja contra els britànics i per fer plans de reclutament d’altres oficials en els grups que començaven a formar-se tan aviat com la primera classe en graduar-se rebia les assignacions de destí el 1938. El més prominent entre aquests joves tinents rebels de la classe del 38 era Gamal Abdel Nasser. A finals dels 1940 les seues connexions s’estenien per tot l’exèrcit, i el 1950 havia fundat una publicació per al moviment, La Veu dels Oficials Lliures.

Quan començà la campanya de guerrilles pel Canal el 1951, el moviment d’oficials esdevingué un niu somogut d’excitació, de formació d’escamots, d’ajut als partisans i de subsministrament d’armes. Fins a aquest moment els oficials es consideraven poc diferents dels nacionalistes del Wafd, però després de la crema del Cairo, i mentre es feia evident que el Wafd ni volia ni podia entrar en acció, el ‘partit’ dels oficials, ja que això era en efecte, va fer plans pel seu llargament preparat colp, que es desencadenà exitosament a finals de juliol de 1952. El general Mohamed Neguib fou elegit com a porta-estandard del nou règi, i durant els dos primers anys serví com a cap d’estat, després dels quals fou expulsat per un desacord intern. Però des del començament l’home més fort del règim era el tinent coronel que havia fundat el Moviment d’Oficial Lliures uns anys abans, Nasser.

ELS perdedors són fàcils d’anomenar: la monarquia i els paixàs feudals. Però qui havia guanyat? El règimm de color caqui, malgrat les protestes inicials de democràcia i parlamentarisme, aviat mostrà que provava d’imposar la seua voluntat a tots els sectors de la població, i que en equilibri per damunt de les classes, duia a terme un programa nacional que presumbiblement beneficiaria tothom. Es llençaven colps contra l’esquerra i la dreta, contra treballadors i terratinents. En qüestió d’un mes esclatà una vaga en una gran fàbrica propietat del principal consorci egipci, la Companyia Misr. Quan la policia obrí foc contra els vaguistes, els treballadors enfurismats cremaren dos dels edificis de la fàbrica, cridant: ‘Visca la revolució militar, la revolució del poble’. Però la ‘revolució del poble’ envià tropes que mataren vuit treballadors i feriren 20, arrestaren 200 treballadors, i sentenciaren dos dels llus dirigents a mort. Aquestes foren les primeres víctimes de la revolució.

Després, en pocs mesos, un ric i poderós terratinent que refusà de plegar-se al nou règim, i llençà els seus gossos contra els inspectors que havien arribat per mesurar quanta terra havia de lliurar als seus fel·lahs sota la reforma agrària, fou arrossegat fins al Cairo encadenat, on fou també sentenciat a mort, una sentència que en el seu cas fou rebaixada a cadena perpètua. Els oficials podien assenyalar un colp contra la dreta per equilibrar el colp contra l’esquerra. I així continuà. La policia militar arrestà 43 joies de l’antic règim, i al mateix temps suprimia tots els partits, inclosos els de l’esquerra, i creava un ‘Reagrupament d’Alliberament Nacional’ per substituir-los. L’antic regent aristocràtic, el coronel Raixid Mehanna, fou conduït a judici com a contrarevolucionari amb dues dotzenes dels seus subalterns. Alhora, començava la llarga sèrie de judicis comunistes, que processaven radicals en grups de cinquanta, i els sindicats, privats del dret de vaga, eren posats sota la supervisió governamental. Una comptabilitat acurada mostraria que els grans capitalistes amb prou feines rebien la càrrega corresponent del nou règim i que els treballadors i l’esquerra en rebien de més. Amb tot, fins i tot els grans capitalistes havien vist reduït el llur poder, ja no podien subornar i manipular amb la mateixa facilitat, i esperaven impacientment que els ‘llops’ de l’exèrcit tornassen a les casernes. Però l’exèrcit mantenia forts els regnes, i el país s’acostumava a viure sota un consell d’una dotzena d’oficials, que restava en una base més gran, la Societat d’Oficials Lliures d’uns 250 membres, que restava al seu torn damunt dels 2.000 oficials de l’exèrcit egipci.

TANT se val com fos d’absolut el seu poder, els oficials no podien conjurar el seguit de problemes que havia creat el llur règim de crisi en un primer moment. Com molts dictadors, són alhora dictats per les circumstàncies i les pressions, per la situació semi-colonial del país, pel creixement demogràfic, per la misèria dels explotats. Forçats a prendre mesures, s’han guanyat fins a cert punt el títol de revolucionaris. Els Lacouture comenten que ‘potser el dret més fonamental del govern militar de fer-se dir revolucionari és que a la fi, amb ells, Egipte era governat per egipcis. Per tal de copsar la importància revolucionària del canvi hem de recordar que l’antic règim era dirigit per una dinastia originària d’Albània, amb costums turcs, capricis francesos, interessos anglesos, una noció levantina de la moralitat públic, i unes arrels italianes’.

‘Uns pocs mesos més tard homes d’un segell completament diferent es feien veure en el Palau Abdin. D’àmplies espatlles, de maneres fermes, profundament broncejats, caminaven amb cura per damunt de les catifes i picaven a la porta abans d’entrar a la pròpia oficina. A la nit tornaven a llars modestes o a les casernes de Helmieh o Manshiyat el Bakri. De coll fort, en camises caquis, parlaven amb veus tornadores, i es duien sandvitxos de fèsols que es menjaven mentre llegies arxius, i que tenien amagats en els calaixos del despatxos estil Imperi. Eren egipcis que per primera vegada des de la invasió assíria, és a dir des de feia vint-i-set segles, eren els amos reals de la Vall baixa del Nil’.

De les mesures internes del rhgim, la reforma agrària de 1952 is sens subte la més revolucionària. Limita la possessió de la terra de 300 feddans. En un país on tan sols un 3% de la terra és cultivable, això is molta extensió. Amb tot posava 660.000 feddans de terra a la disposició de compres i distribucions estatals, a banda de 180.000 feddans que pertanyien a Faruc i a 200 membres de la fammlia reial, que foren directament confiscats. La transferència de finques inclou un 13% de la terra cultivable, i els beneficiaris constitueixen menys d'un 10% de les 200 societats cooperatives agrícoles d'Egipte, obligatòries per llei en les àrees redistribuïdes, i que organitzen la producció i comercialització i proven de combinar els avantatges de les operacions a gran escala amb la propietat a petita escala. Per limitada que siga la reforma, inqüestionablement ha ofert nova vida i un augment d'ingressos a un sector de la població més explotada d'Egipte. I, ço que és més important per a la gran massa de tinents, una disminució obligatòria de l'arrendament de la terra, que ha retallat la renda mitjana a la meitat, ha ajudat un nombre encara més gran de fel·lahs, al voltant d'una tercera part de la pagesia. En pocs anys, segons les estatístiques governamentals, els ingressos dels petits camperols han augmentat uns 30 milions de lliures anuals (84 milions de dòlars), que els permeten de consumir per primera vegada part de l'aviram, ous i llet que produeixen.

Però el resultat més important dels canvis en el camps no és econòmic sins polític. L'antic domini feudal dels paixàs terratinents ha estat trencat. Els principats regionals dominants pel terratinent han deixat pas a una autoritat central que, si bé gelosament dictatorial, no té cap interès creat en la perpetuació de la pobresa i les misèries rurals.

MALGRAT això, poc s'ha aconseguit en el tractament dels problemes econòmics bàsics del país. Els treballadors, agrícoles i urbans, es troben probablement pitjor que abans en termes de nivell salarial. La industrialització avança a pas de caragol. No s'ha trobat cap solució a la superpoblació desesperada i creixent del país en relació als seus recursos productius presents.

El problema bàsic és el que afligeix tots els països colonials: durant dècades, com a resultat de la dominació i modelació imperialistes de l'economia, ha estat un país d'un sol recurs, que produïa la seua principal collita per a l'exportació, en forma crua, per a les fàbriques cotoneres de les nacions capitalistes. El cotó suposa més d'una tercera part dels ingressos nacionals i, amb l'arròs, forma la base especulativa de l'economia. Molt de l'esforç de la pagesia es drena en forma de riquesa per als terratinents més grans i de beneficis per a les fàbriques tèxtils de l'exterior. Com en altres països colonials, la nació depèn abjectament del mercat mundial de la seua collita particular. En els anys immediatament posteriors a la revolució dels oficials, això es deixà notar emfàticament amb una forta caiguda del preu mundial del cotó, que resultà en una severa depressió del camp, i una caiguda de salaris i ingressos. El govern respongué amb l'augment de la superfície d'arrossar a expenses del cotonar, i amb l'obertura de nous mercats en el bloc soviètic, però res d'això canviava el fet que el país depèn principalment de les fortunes d'una o de dues collites principals.

Nasser i els seus planificadors econòmics havien esperat que molt capital agrícola, alliberat per la venda obligatòria de grans finques, seria vehiculat a la inversió industrial. L'esperança resultà vana. Els terratinents s'estimaren més invertir a l'exterior, o en negocis de luxe de ràpid rendiment; no tenien cap fe en la indústria. De mentres, les reduccions obligatòries dels ingressos més elevats reduïren el mercat de béns manufacturats sense crear prou demanda per compensar-ho entre els grups d'ingressos més baixos: els fel·lahs, com hem vist, lluiten per aconseguir aliments amb els quals suplementar dietes de fèsols, els treballadors no avancen en ingressos, i la classe mitjana creix massa lentament

EN darrera anàlisi, Egipte no es pot industrialitzar sense un ajut exterior massiu si no pot augmentar la quantitat de terra cultivable. Tota la nació s'amuntega en el cordill patèticament prim de la terra inundada i irrigada pel Nil. El subministrament alimentari per a una població creixent i els excedents d'exportació per finançar la industrialització no queden garantits amb aquesta petita àrea per ella mateixa. Tan sols un programa de conquesta del desert enfortiria l'economia agrícola i donaria a les ciutats un excedent que invertir en la indzstria, i fins i tot llavors és dubtós que l'empenta automàtica del mercat fes la feina; cal una certa forma de planificació governamental per garantir que la riquesa afegida resta en el país i s'aplica en tasques constructives.

El projecte de la Pressa d'Asuan és vist pel règim com la resposta bàsica. El 45% de l'aigua del Nil és desaprofitada. Hi ha anys grossos i magres, de sequera i d'inundació. La pressa proposada per Nasser el 1954 crearia una conca de captacis de 23.000 milles quadrades, que forniria prou aigua com per augmentar la terra cultivable en un 30%. Tot l'entramat agrícola seria més estable, allibertat de la mercè erràtica del Nil. En reduir les aigües subterrànies, els costos de drenatge disminuïrien un 24%. Però la producció d'enormes quantitats d'energia elèctrica barata seria la conseqüència més important de la pressa, i faria possible transformar la fesomia d'Egipte. Egipte en l'actualitat consum únicament un terç de milió de quilowatts-hora, un dels subministraments per càpita més baixos del món. La Pressa d'Asuan, plenament electrificada, produiria deu mil milions de quilowatts-hora a un cost negligible. Això tot sol forniria la base d'una revolució industrial de grans proporcions. Aquest projecte pot elevar el nivell de vida i posar fi a la disparitat entre els recursos del país i una població creixent. Egipte té pocs recursos naturals a banda del Nil, però el domini del Nil pot canviar la fesomia d'una gran part de l'Àfrica del Nord. Els costos totals de construcció de la pressa arribarien a uns 400 milions de lliures (1.120 milions de dòlars), una suma que la nació, fins i tot amb els ingressos del nacionalitzat Canal de Suez, no podria aplegar sense ajut exterior. És fàcil veure per què la nova política exterior d'Egipte ha adquirit preferència respecte totes les altres branques del govern.

Important com és el projecte d'Asuan, is difícil veure solucions al problema egipci a través de mitjans purament tècnics. La carta de presentació de l'actual règim militar és que, mentre desitja sincerament la industrialització i modernització d'Egipte, vol assolir aquest objectiu sense trencar l'antiga estructura social. A banda de la monarquia i dels paixàs, l'estructura de poder resta intacta. La dictadura té poc més autoritat damunt la direcció de l'economia que la democràcia de Nehru i per la mateixa raó: l'economia és, en general, encara en les mans de les mateixes classes posseïdores. Quan l'experiència de Xina es contrasta amb la de tots els països colonials que han provat de fer progressos sense una revolucis social bàsica, és fàcil veure que no n'hi ha prou amb expedients tècnics; barreres que semblen insuperables per a un règim que té les mans lligades per les velles relacions socials poden saltar-se o rodejar-se amb un règim que és lliure de fer una arrencada econòmica.

EL general Neguib, quan era en el càrrec, explicà a un diplomàtic egipci: Benvolgut ambaixador, explicau únicament als vostres amics que si no haguéssem pres el poder, uns altres haurien enderrocat la monarquia i per altres mitjans. Els Lacouture escriuen:

‘En l'entesa que constantment oferien els britànics i els americans (i que Nasser acceptà) hi havia certament un element de comprensió ideològica, una determinació comuna per bloquejar el pas a una revolució social violenta amb una reforma tècnica que la deixàs fora de joc (la idea era menys barrar el camí d'una imaginària invasió soviètica que no ofegar el brot d'un Mao de la Vall del Nil).’

Això traspua els motius dels revolucionaris militars però, com assenyalen els Lacouture, de cap manera defineix tot el procés. En les relacions exteriors, un règim que començava per fer la majoria dels seus vincles amb l'imperialisme aviat trobaria que se li oferia ben poca independència a canvi de la seua col·laboració, i trencà violentament per dur a terme un dels colps anti-imperialistes més frapants dels darrers anys. Les reformes tècniques limitades de la seua política interior han crescut en implicació, no perquè els canvis hagen estat tan grans, sinó perquè la conscienciació del poble ha avançat, i perquè testimonien les pressions del govern.

El règim de Nasser és certament una dictadura emmascarada de revolució, però és també una dictadura que acompleix algunes de les obligacions d'una revolució, i que inicia les tendències i els processos que avançaran més la revolució a Egipte. Mentre l'exèrcit puga substituir efectivament la lluita social, mantinga la tetera bullent, i faça si més no la impressió de moviment progressiu, pot controlar-ho tot. Si falla, els nobles i terratinents desposseïts són disposats a prendre el control de nou, amb ajut imperialista, si no és que la classe treballadora i la pagesia egípcies han madurat entre tant prou com per fer de la Vall del Nil l'escenari del primer experiment socialista d'Àfrica.