Conclusió
La nostra exposició mostra que en la realització del socialisme no es tracta d'enderrocament i construcció arbitràries, sinó un canvi d'història natural. Tots els factors que juguen un paper en el procés de destrucció d'una banda, i de l'altra en juguen un en el procés de canv, són factors que actuen com han d'actuar. Ni “estadistes genials” ni menys encara “demagogs que inciten al poble”, poden liderar les coses segons llur voluntat. “Creuen que impulsen, i els impulsen”. Però ens acostam al punt, “on el temps s'ha acomplert”:
Parlàvem en aquestes exposicions sovint de la sobreproducció de mercaderies que genera les crisi, un fenomen peculiar del món burgès, que no es mostrava en cap període anterior de desenvolupament.
El món burgès no genera, però, tan sols sobreproducció de mercaderies i de treballadors, sinó també d'intel·ligència. Alemanya és el país clàssic on aquesta sobreproducció d'intel·ligència, que el món burgès no ja no sap emprar, es genera a més gran escala. Una situació que per al desenvolupament alemany ha estat considerada una desgràcia durant segles ha comportat essencialment aquest fenomen. Es tracta de la divisió en estats petits i la inhibició que aquesta situació política exercia damunt del desenvolupament del gran capitalisme. La fragmentació en petits estats descentralitzada la vida intel·lectual de la nació, creava molts petits centres de vida intel·lectual, que exercien la llur influència en el conjunt. En relació a una única centralització els nombrosos estats requerien un gran aparell funcionarial inoït, per als membres del qual calia una certa educació superior. Aparegueren com en els altres petits països d'Europa escoles superiors i universitat en abundància. L'ambició i l'enveja dels diferents governs hi juga un gran paper. Similarment s'esdevingué quan els governs individuals introduïren la instrucció pública obligatòria. El desig de no romandre enrere de l'estat veí actuà en aquesta ocasió per a bé. La demanda d'intel·ligència s'elevà com creixia l'educació, mà en ma amb el desenvolupament material de la burgesia, delitosa de participació política, de representació popular i d'autogovern de les comunitats. Hi havia petites corporacions per a petits països i districtes, però les cobejaven els fills de les classes superiors, que per aconseguir-hi una posició hi encaminaven la llur formació.
Com amb les ciències, passava amb les arts. Cap país d'Europa té en proporció tantes escoles de pintura, d'arts i tècniques, museus i col·leccions artístiques com Alemanya. Altres països poden mostrar més acumulació en les llurs capitals, però un repartiment per tot el reialme com a Alemanya no el posseeix cap. En relació a l'art tan sols Itàlia.
Tot aquest desenvolupament realitzà un aprofundiment en la intel·lectualitat alemanya, la manca de grans lluites polítiques donà oci per a una certa vida contemplativa. Mentre altres nacions maldaven pel domini del mercat mundial, es repartien la Terra i conduïen grans lluites polítiques interiors, els alemanys romanien a casa i somniaven i filosofaven. Però aquests somnis, fantasies i filosofies, afavorits per un clima que requereix una vida domèstica i esforç, convocà aquest esperit crític i observador que caracteritzà els alemanys tan bon punt s'hagueren despertat.
Mentre la burgesia alemanya ja havia conquerit a mitjà del segle XVII una gran influència en l'estat, i la burgesia francesa ho havia fet a final del segle XVIII, la burgesia alemanya no fou fins el 1848 que aconseguí una influència relativa i força moderada damunt del poder estatal. Però l'any 1848 fou l'any de naixement per a la burgesia alemanya com a classe autoconscient que, representada pel liberalisme, entrava ara en l'escena com a partit polític independent. També ací es mostrava la particularitat del desenvolupament alemany. No eren pas fabricants, mercaders, homes del comerç i de les finances, els que conduïen el gran mot, sinó principalment cavallers d'estament liberal, professors, escriptors, juristes i doctors de totes les facultats. Eren els ideòlegs alemanys, i així queia la llur obra. Després de 1848 la burgesia fou conduïda momentàniament al silenci polític; però utilitzaren l'època del silenci polític sepulcral dels anys cinquanta de manera fonamental segons el que demanava el negoci. L'esclat de la guerra austro-italiana, el començament de la regència a Prússia impulsaren la burgesia de nou a estirar la mà cap al poder polític. Començà el moviment d'unió nacional. La burgesia ja era desenvolupada com per tolerar les nombroses restriccions polítiques, que eren alhora econòmiques, dins de nombrosos estats individuals; feia amenaces de fer-se revolucionària. El senyor v. Bismarck reconeixia la situació i l'utilitzà a la seua manera per reconciliar els interessos de la burgesia amb els de la reialesa prussiana, a la qual la burgesia mai fou hostil, ja que temia la revolució i les masses. Finalment caigueren les restriccions que havien impedit el seu desenvolupament material. Amb la riquesa d'Alemanya en carbó i minerals, i una classe treballadora intel·ligent, però satisfeta, la burgesia assolí en pocs anys un desenvolupament tan gegantí com el que no havia assolit la burgesia, amb l'excepció dels Estats Units, en cap país en un temps tan breu i en aquella mesura. Així Alemanya arribà com a estat industrial i comercial ràpidament al segon lloc en Europa, i malda pel primer.
Aquest ràpid desenvolupament material té també un costat fosc. El sistema de barrera que existia entre tots els estats alemanys fins a la fundació de la unitat d'Alemanya havia garantit l'existència a un estament ben nombrós d'artesans i petits pagesos. Amb el consegüent enderrocament de totes les restriccions proteccionistes es veié sobtadament confrontat amb un procés de producció capitalista desenvolupat. Arribaren així a una situació desesperada. L'època de prosperitat a començament dels anys setanta va fer que el perill semblàs inicialment poc important, però es deixà sentir quan començà la crisi. La burgesia havia utilitzat el període de prosperitat en el seu enorme desplegament i es feia sentir ara mitjançant la producció de masses una pressió decuplicada. A partir d'ara s'ampliava la clivella entre posseïdors i no-posseïdors ràpidament i poderosa. Aquest procés de descomposició i absorció, que es realitza com més va més ràpidament, fou estimulat pel creixement del poder material d'una banda i per l'enfonsament de la capacitat de resistència de l'altra, condueix classes senceres a un destre sempre en augment. Veuen com més va més clarament amenaçada la llur posició vital i veuen acostar-se amb seguretat matemàtica l'enfonsament.
En aquesta lluita desesperada molts cerquen un possible salvament en el canvi d'ofici. Els vells ja no poden acomplir aquesta modificació, i en comptats casos poden deixar als llurs infants propietats, de manera que fan els darrers esforços i empren els darrers mitjans per deixar fills i filles en posicions amb ingressos fixos, en les que no calga un capital per funcionar. Aquestes són les posicions funcionarials en el servei imperial, estatal i comunal, els serveis docents, postals i ferroviaris, les posicions superior al servei de la burgesia, en les oficines, en els magatzems i fàbriques, com a comptables, logístics, químics, tècnics, enginyers, constructors, etc., a més de les professions dites liberals: juristes, metges, teòleg, escriptors, artistes, arquitectes, professors i professores, etc.
Milers i milers, que abans haurien pres un ofici professional, veure ara com ja no hi ha cap possibilitat d'independència i d'una existència confortable, cerquen qualsevol posició en els oficis esmentats. Tots malden per una educació i estudi superiors. Escoles reials, gimnasos, politècnics, etc., creixen com xampinyons de la terra, i els existents s'omplen amb escreix; en la mateixa mesura creix el nombre d'estudiants en les universitats, els alumnes en laboratoris químics i físics, en les escoles d'art, en les escoles professionals i de comerç, les institucions d'educació femenina superior de tota mena. En totes les facultats sense excepció hi ha un alt grau d'amuntegament, i com més va més forta és la inundació. Constantment es fan peticions per a la fundació de gimnsasos i d'institució d'educació superior, per assumir el nombre d'alumnes i estudiants. Càrrecs i privats emeten anuncis damunt anuncis, tan aviat per aquest estudi, tan aviat per aquella facultat. Fins i tot la teologia, amenaçada en les dècades anterior per manca de candidats, rep un excés de sol·licituds i els púlpits són ocupats de nou. “Predicaria la fe en deu mil déus i diables, si calgués, si això em donàs una posició de la que poder viure”, esdevé el crit general. Sovint fins i tot els ministres respectius arriben a oposar-se a la fundació de noves institucions d'ensenyament superior, “ja que els existents cobreixen la demanda de candidats per a totes les facultats”.
Aquesta situació s'agreuja per la lluita de concurrència i anorreament de la burgesia sota la qual una quantitat dels llurs fills es veuen forçats a cercar posicions públiques. A més, el creixement constant del sistema d'exèrcit permanent, amb el seu estol d'oficials, l'avançament dels quals és ben lent en temps de pau, fa que s'haja de pensionar-ne una quantitat en els millors anys de la vida, i aquests, afavorits per l'estat, cerquen ocupació en totes les posicions funcionarials possibles. La gran quantitat d'opositors al servei civil des dels graus inferiors de l'exèrcit absorbeix el pa d'altres estrats. A això cal afegir que el gran exèrcit de càrrecs imperials, estatals i comunals de tot grau eduquen i han d'educar en primera línia els seus fills per a les posicions esmentades. La posició social, el nivell educatiu i les aspiracions d'aquests cercles demanen barrar els infants de les denominades ocupacions inferiors, que altrament són cobertes amb escreix.
El sistema de voluntariat d'un any que, després de l'adquisició d'un cert grau d'educació fa possible d'estalviar-se el gran sacrifici material del servei militar de dos o tres anys, augmenta a més el nombre de candidats per a càrrecs i posicions. Especialment hi ha molts fills de pagesos benestants que no contemplen el retorn al poble i a la professió paterna.
Com a conseqüència de totes aquestes circumstància, Alemanya té més que cap altre país un proletariat acadèmic i artístic inoïdament nombrós, un fort proletariat en les denominades professions liberals, que augmenta constantment i això comporta una fermentació i insatisfacció amb la situació existent de coses en els cercles superiors de la societat. Aquesta joventut és conduïda i esperonada a una crítica a l'existent i contribueix a accelerar essencialment el treball general de descomposició. Així des de totes bandes la situació existent de coses és atacada i derrotada. Totes aquestes condicions han propiciat que la socialdemocràcia alemanya haja pres el primer rol director en la gran lluita gegantina del futur. Socialistes alemanys foren els que descobriren les lleis de moviment de la societat moderna i el fundaren científicament el socialisme com la forma social del futur. En primera línia Karl Marx i Friedrich Engels, que foren seguits per qui, amb la seua agitació va fer prendre el foc en les masses, Ferdinand Lassalle. També foren sovint socialistes alemanys els pioners que estengueren el pensament socialista entre els treballadors dels diferents pobles.
Fa mig segle Buckle podia escriure arran del seu estudi sobre les condicions intel·lectuals i educatives alemanyes, que Alemanya tenia de fet un gran nombre de grans pensadors, però que en cap país hi havia una distància tan gran entre la classe instruïda i la massa de la població. Això ja no és avui correcte. Ho fou mentre a Alemanya la ciència es restringia a un cercle acadèmic allunyat de la vida pràctica. D'ençà que Alemanya s'ha revolucionat econòmicament, la ciència s'ha fet necessària, i fa un servei a la vida pràctica. La ciència mateixa s'ha fet pràctica. Hom concep plenament el valor que té quan per a la vida esdevé un mitjà, forçat pel desenvolupament de la producció gran-capitalista. En conseqüència a Alemanya en les darreres dècades totes les disciplines científiques s'han democratitzat fortament. El gran nombre de joves educats per a professions superiors ha dut la ciència al poble; l'educació general, que ha assolit a Alemanya un nivell superior a la majoria d'altres països, ha disseminat en les masses una quantitat de produccions intel·lectuals. Particularment, però, el moviment socialista amb la seua literatura, periodisme, unions i assemblees, la representació parlamentària i la crítica constantment exercida en tots els àmbits de la vida pública, ha elevat considerablement el nivell intel·lectual de les masses.
Tampoc les lleis d'excepció contra la socialdemocràcia (de 1878 al 1890) no ho han canviat. Afectaren el moviment i en reduïren el ritme. D'altra banda, però, aprofundiren el moviment i crearen una gran indignació contra les classes dominants i el poders estatals. La causa final de les lleis d'excepció fou tan sols la conseqüència del desenvolupament del partit socialdemòcrata sota elles i el desenvolupament econòmic de la nació, i així marca el moviment, que ha de marxar sota les condicions concretes.
I com a Alemanya, també en les darreres dècades el moviment socialista ha fet avenços enormes en tots els estats civilitzats, de la qual cosa són testimoni eloqüent els congressos obrers internacionals, que troben una participació sempre més forta.
Així la gran lluita de les ments en tots els estats civilitzats ha esclatat i es condueix amb el més gran enardiment. Al costat de les ciències socials, l'àmplia esfera de les ciències naturals, la higiene, la història de la civilització i la filosofia constitueix l'arsenal d'on es prenen les armes. Els fonaments de l'existent són atacats des de totes bandes, i els colps més rellevants es condueixen contra els pilars de l'antiga societat. Els pensaments revolucionaris prenen en els cercles més conservadors i duen els rengles dels nostres enemics a una plena confusió. Artesans i acadèmics, agricultors i artistes, comerciants i funcionaris, fins i tot fabricants i banquers, en breu, homes de tota posició acaben amb els treballadors, que constitueixen el gros de l'exèrcit que lluita per la victòria i hi és destinat. Tots s'ajuden i es complementen mútuament.
També per a la dona en general i a la proletària en particular apareix l'exigència de no romandre enrere en aquesta lluita, que es lluita també per al seu alliberament i redempció. És ella la qui ha de demostrar que ha capit la veritable posició en el moviment i en la lluita del present per un futur millor i que ha decidit de participar-hi. Cosa dels homes és recolzar-les en l'abandonament de tots els prejudicis i en la participació en la lluita. Que ningú en subestime la força i pense que de la seua persona no arribarà res. Ja que en la lluita pel progrés la humanitat no pot estalviar cap força, ni la més feble. La caiguda ininterrompuda de gota perfora finalment la pedra més dura. I de moltes gotes sorgeix el torrent, dels torrents del rierol, i d'un nombre de rierols el riu. Finalment no hi ha cap obstacle prou fort com per impedir el seu curs majestàtic. Justament el mateix s'esdevé en la vida civilitzatòria de la humanitat. Si tots els que senten la vocació hi actuen amb totes les forces en aquesta lluita, no es podrà evitar la victòria final.
Aquesta serà més gran com més coratjosament i abnegada cadascú seguesca el camí esmentat. Els dubtes, siguen per consideracions individuals davant de tots el sacrifici, treball i esforç, persistiran encara fins el començament d'un nou i bell període civilitzatori, la qual cosa no ens hauria d'impedir de gaudir dels fruits de la victòria ni tampoc d'apartar-nos del camí necessari per assolir-la. No podem determinar ni la durada ni la natura de les fases de desenvolupament per les quals ha de passar aquesta lluita fins als objectius més elevats, com tampoc no podem tindre cap certesa de la durada de la nostra vida. Però així com ens domina el gust per la vida, podem acollir també l'esperança que viurem aquesta victòria. Ens trobem en una època que ens fa avançar amb botes de set llegües i que fa tremolar tots els enemics d'un ordre social nou i superior.
Del ràpid creixement i de l'expansió sempre poderosa de les idees socialistes cada dia ofereix nous exemples. En tots els àmbits hi ha agitació i moviment cap endavant. L'albada d'un bell dia es fa notar amb força. Lluites i pugnes han d'avançar, amb independència d'“on” i “quan” els senyals de terme d'una època nova i millor seran aixecats per la humanitat. I si caiem en el curs d'aquesta lluita per alliberar la humanitat, apareixen uns altres que la menaran en lloc nostre. Caurem en la consciència d'haver complert el nostre deure com a éssers humans, i en la convicció que l'objectiu serà assolit, siguen com siguen els poders enemics al progrés de la humanitat que s'hi oposen o resistesquen.
"AL SOCIALISME PERTANY EL FUTUR,
LA QUAL COSA VOL DIR EN PRIMERA LÍNIA
AL TREBALLADOR I A LA DONA."