27. Capítol | Índex | 29. Kapitel

Capítol vint-i-vuitè
La dona en el futur

Aquest capítol pot ésser força breu. Conté tan sols les conseqüències, que s'extreuen d'allò fins ara dit pel que fa a la posició de la dona en la societat futura, conseqüències que nogensmenys el lector pot obtindre fàcilment per ell mateix.

La dona de la nova societat és completament independent, socialment i econòmica, no és sotmesa a cap aparença de domini i explotació, es confronta a l'home com a lliure i igual i és senyora del seu destí. La seua educació és igual a la de l'home, amb excepció de les desviacions que condiciona la diferenciació de sexe i la seues funcions sexuals; vivint sota condicions de vida naturals, pot desenvolupar i exercir les forces i capacitats físiques i psíquiques segons la necessitat; tria per a la seua activitat aquell àmbit que es correspon als seus desitjos, inclinacions i disposicions i és activa sota les mateixes condicions que l'home. Fins i tot encara que és treballadora pràctica en qualsevol ofici és en una part de la jornada educadora, professora, cuidadora, exerceix en una tercera part qualsevol art o es dedica a una ciència i supervisa en una quarta part qualsevol funció administrativa. Realitza estudis, fa feines, gaudeix d'oci i d'entreteniment amb les del mateix sexe o amb homes, com li plaga i com se li presente l'ocasió.

En l'elecció amorosa és tan lliure i inobstaculitzada com l'home. Sedueix o es deixa seduir i conclou la unió sense cap altra consideració que la seua inclinació. Aquesta unió és un contracte privat sense la interferència d'un funcionari, com el matrimoni que era un contracte privat fins entrada l'edat mitjana. El socialisme no hi crea res de nou, sinó que col·loca a un nivell civilitzatori superior i sota noves formes socials ço que hi havia generalment abans que la propietat privada dominàs la societat.

L'ésser humà, sota l'assumpció que la satisfacció dels seus impulsos no suposen cap dany o desavantatge als altres, disposarà d'ell mateix. La satisfacció de l'impuls sexual és una qüestió tan personal de cada individu com la satisfacció de qualsevol altre impuls natural. Ningú ha de retre comptabilitat a un altre i cap no-implicat no s'hi ha de barrejar. Com mengi, com bec, com dorm i em vestesc, és la meua tria personal, exactament com és la meua relació amb la persona d'un altre gènere. Intel·ligència i educació, plena independència de la persona, qualitats totes que seran naturals amb la formació i les condicions de la societat futura, garantiran que les persones no adopten comportament en perjudici propi. Autocontrol i coneixement del propi ésser els posseiran homes i dones de la societat futura en un grau més elevat que l'actual. Un sol fet, relacionat amb l'estúpida vergonya i lamentable secretisme sobre les coses sexual, que desapareixeran, farà les relacions entre els sexes molt més naturals que no pas és el cas avui. Si entre dues persones que han conclòs un vincle, hi apareix la incompatibilitat, la decepció o la repulsió, l'ètica dictaria que cal dissoldre el vincle antinatural i esdevingut així immoral. I com que haurien desaparegut totes les circumstàncies que fins avui condueixen un gran nombre de dones a escollir entre el celibat o la venda del propi cos, el món masculí ja no fa valer cap desequilibri. D'altra banda, l'alteració completa de les condicions socials han bandejat molts obstacles i frens que avui influeixen perniciosament la vida matrimonial i que tan sovint no permeten o fan del tot impossible la plenitud.

Els obstacles, contradiccions i contranaturalitats en la situació actual de la dona arriben més i més a la consciència d'amples sectors i troben expressió en la literatura social i novel·lesca; sovint de forma imperfecta. Que el temps actual es correspon ben poc al seu objectiu, ja no ho nega cap pensador, de forma que hom no ha de meravellar-se que hi haja fins i tot persones que troben natural la llibertat d'elecció amorosa i la dissolució lliure de les relacions contretes, mentre que per a la resta no extreuen les conseqüències per a una alteració de la nostra situació social actual; creuen que tan sols les classes privilegiades haurien de vindicar la llibertat en les relacions sexuals. Mathilde Reichhardt-Stromberg expressa per exemple en una polèmica (1) contra els esforços d'emancipació de les dones de l'escriptora Fanny Lewald el següent:

“Quan vós (F. L.) presentau la reivindicació de la igualtat completa de drets de la dona amb l'home en la vida social i política, també hauria de tindre necessàriament George Sand raó en els llurs esforços d'emancipació, ja que no anava darrera de res més que allò del qual l'home disposava sense restriccions de feia temps. Ja que no es trobaria cap fonament racionalment pel qual tan sols el cap i no pas també el cor de la dona participàs en aquesta igualtat de drets i no hagués d'ésser tan lliure per donar i per rebre com l'home. Al contrari: si la dona, per la seua natura, té dret i així doncs el deure – ja que no hauríem de soterrar un talent que se'ns ha donat – d'exercir el cervell fins al darrer extrem en competència amb els titans intel·lectuals de l'altre sexe, hauria de tindre també el dret, exactament com ells a la preservació de l'equilibri amb l'acceleració del flux sanguini del cor, de la manera que li semblàs més apropiada. Per això tots llegim sense la més mínima repugnància moral, per exemple, de Goethe – tan sols per triar el més gran com a exemple -, com de sovint i sempre repetidament balafia del seu cor l'escalfor i l'entusiasme de la seua gran ànima en una altra dona. Els plens d'intel·ligència troben això del tot natural, fins i tot satisfactori per a una ànima gran i sòlida, i tan sols els moralistes estrets ho tenen com a condemnable. Per què, doncs, feu befa de les 'grans ànimes' entre les dones!... Assumim per una vegada que tot el sexe femení consisteix sense excepció en grans ànimes com la de George Sand; tota dona és una Lucretia Floriani, els infants de la qual són tots infants de l'amor, però que educa tots aquests infants també amb un amor i devoció maternals així com amb intel·ligència i raó. Què se'n faria del món? No hi ha pas cap dubte que el món podria continuar així i fer avenços com avui i podria potser funcionar excepcionalment bé”.

Però perquè tan sols poden les “grans ànimes” reclamar-ho, i no pas les altres, les petites “grans ànimes”? Si un Goethe i una George Sand, per citar dos entre els molts que s'han comportat i es comporten igual, viuen segons les inclinacions del cor, si hom publicament, especialment pel que fa als afers amorosos de Goethe, n'omple biblioteques, que admiradors i admiradores devoren amb una mena d'èxtasi reverencial, per què condemnar en altres ço que en un Goether o en una George Sand esdevenen objecte de meravellament extàtic?

Certament, realizar la llibertat de tria amorosa en el món burgès és impossible – com mostra la nostra exposició –, però si hom posa la comunitat sota condicions socials similars a les que avui tan sols tenen els afavorits materialment i intel·lectual, la comunitat tindria la possibilitat de les mateixes llibertats. A “Jacques”, George Sand descriu un marit que jutja la relació adúltera de la seua dona amb un altre així: “Cap és humà pot dominar damunt l'amor, i ningú no és culpable quan el sent o l'ignora. Ço que degrada la dona és la mentida; ço que constitueix l'adulteri no és l'hora que concedeix a l'amant, sinó la nit en la que retorna després amb el seu home." Jacques se sent obligat, com a conseqüència d'aquesta visió a cedir el lloc del seu rival (Borel) i filosofa aixó: “Borel en el meu lloc hauria apallissat tranquil·lament la seua dona i no s'hauria immutat per rebre-la després als seus braços, degradat pels seus colps i els seus besos. Hi ha homes que, sense més, occirien l'esposa infidel a la manera oriental, perquè la consideren com una propietat legal. D'altres es baten amb el rival, el moren o el bandegen i imploren després de la dona, davant la qual sostenen d'estimar-la, besos i carícies amoroses, mentre aquesta retrocedeix del tot horroritzada o roman en desesperació. Aquesta és en la vida matrimonial comunament la manera de comportar-se, i em sembla que l'amor dels porcs és menys baix i menys groller que el d'aquestes persones”. Brandes remarca davant de les frases citades: “Aquestes veritats, que per al nostre món educat actual es presenten com a elementals, eren sofismes que feien cridar el cel fa cinquanta anys”.(2) Per reconèixer obertament els principis de George Sand és quelcom també avui fora de l'abast del “món propietari i educat”, per bé que hi viuen d'acord amb ells. Hipòcrites en la moral i la religió, són hipòcrites també en el matrimoni.

Ço que Goethe i George Sand fan, avui ho fan milers d'altres, que no poden comparar-se amb Goethe o Sand, i sense perdre el més mínim d'estima en la societat. Hom tan sols ha d'ocupar una posició respectable, i farà tot per ell mateix. No obstant, les llibertats d'un Goethe i una George Sand des del punt de mira de la moral burgesa es tenen per immorals, ja que topen contra les lleis morals disposades per la societat i entren en contradicció amb la natura de la nostra situació social. El matrimoni forçós és per a la societat burgesia el matrimoni normal, l'única unió “moral” dels sexes, i qualsevol altra unió sexual és immoral. El matrimoni burgès, com hem demostrat incontestablement, és la conseqüència de les relacions de propietat burgeses. En unió estreta amb la propietat privada i el dret d'herència, es conclou per a la consecució d'infants “legítims” com a hereus. I sota la pressió de les condicions socials és forçat també als qui no tenen res a heretar, (3) esdevé dret social, la violació del qual l'estat castiga, siguen homes o dones que viuen en adulteri i que es divorcien, amb un temps de presó.

En la societat socialista ja no hi haurà res a heretar, tret que hom considere el mobiliari domèstic i l'inventari personal com a porcions hereditàries, de forma que també des d'aquest punt de mira la forma matrimonial actual caurà. Per tant, es resol a més la qüestió del dret d'herència, que el socialisme no tindrà la necesitat d'abolir. Si ja no existeix cap propietat privada, tampoc no pot existir cap dret d'herència. La dona és doncs lliure, i els infants que puga posseir, no li escurcen aquesta llibertat, sinó que tan sols poden augmentar-li la joia de viure. Cuidadores, educadores, amigues, la joventut feminina que madura li són al costat en els casos on li calga ajut.

Possiblement, també en el futur hi haurà persones que diran com A Humboldt: “No he estat fet per ésser pare de família. A més, tinc el matrimoni per un pecat, i criar fills per un crim”. Què hi fa? La força de l'impuls natural generarà en altres el contrapès. No ens agita ni l'enemistat al matrimoni d'un Humboldt ni tampoc el pessimisme filosòfic d'un Schopenhauer, Mainländer o v. Hartmann, que assenyalaven a la humanitat l'autodestrucció com a “estat ideal”. Coincidim amb Fr. Ratzel que escriu amb tota raó:

"L'ésser humà no s'hauria de considerar ja més com una excepció de les lleis naturals, sinó que finalment ha de reconèixer l'actuació de les lleis en els seus propis comportaments i pensaments, i maldar per conduir la vida segons les lleis naturals. Arribarà així a disposa de la vida comuna amb els seus iguals, és a dir la família i l'estat, no segons les sentències de segles passats sinó segons els principis racionals d'un coneixement natural. Política, moral, fonaments del dret, que són encara extrets de tota font possible, prendran forma tan sols en correspondència a les lleis naturals. L'existència digna per als éssers humans, de la qual ha fabulat des de fa mil·lennis, es farà finalment realitat”.(4)

Aquesta era arriba a passes gegantines. La societat humana ha passat en mil·lenis per totes les fases de desenvolupament per finalment arribar allà d'on havia partit, a la propietat comunista i a la plena igualtat i fraternitat, però ja no merament dels companys de clan, sinó de tots els éssers humans. Aquest és el gran avenç que fa. Ço que la societat burgesa ha maldat infructuosament i en el qual fracassa i ha de fracassar, establir la llibertat, igualtat i fraternitat de tots els éssers humans, ho realitzarà el socialisme. La societat burgesa tan sols podia aixecar la teoria, mentre que la praxis contradeia, com en tantes altres coses, també les seues teories. El socialisme uneix teoria i praxis.

Però en retornar la humanitat al punt de partida del seu desenvolupament, passa a un nivell cultural infinitament superior que no pas era quan el deixà. La societat primitiva disposava en la gens, en el clan, de propietat comuna, però tan sols en la forma més crua i en el nivell menys desenvolupat. El curs de desenvolupament que ha realitzat de llavors ençà ha dissolt la propietat comuna fins a la resta més petita sense importància, les gentes s'han esmicolat i finalment la societat sencera atomitzat, però també en les seues fases diferents la capacitat productiva de la societat i la multiplicitat de necessitats han pujat de forma poderosa, les gentes han generat les nacions i grans estats, però creant de nou una situació en la qual les necessitats de la societat topen en la contradicció més flagrant. La tasca del futur és resoldre aquesta contradicció, en emprendre la reconversió de la propietat i dels mitjans de treball en propietat comuna damunt de la base més àmplia.

La societat recupera ço que inicialment controlava i ella mateixa havia generat, però fa possible a tothom, en correspondència amb les noves condicions de vida generades, el manteniment vital al nivell cultural més elevat, ço és, garanteix a tothom ço que sota les relacions primitives podia ésser tan sols el privilegi d'una o poques classes. I ara rep de nou també la dona el paper actiu, que sostenia en la societat primitiva, però no com a senyora, sinó com a igual en drets.

“El final del desenvolupament estatal és igual al començament de la presència humana. La igualtat originària retorna finalment de nou. La presència material maternal obre i tanca el cicle de les coses humanes”, escriu Bachofen a la seua obra “El dret matern”. I Morgan expressa:

“D'ençà de l'entrada de la civilització, l'augment de la riquesa ha esdevingut inoït, les seues formes tan diversificades, la seua aplicació tan englobadora i la seua administració tan hàbil en interès dels propietaris, que aquesta riquesa ha esdevingut per al poble no res més que una força violenta. La ment humana es troba desorientada i frapada per la seua pròpia obra. Però amb tot arribarà el temps on la raó humana reeixirà al domini damunt de la riquesa, on determinarà tant la relació de l'estat de la propietat que protegeix com els límits dels drets del propietari. Els interessos de la societat prevalen absolutament davant dels interessos individuals, i uns i altres han d'exercir-se en una relació justa i harmoniosa; la mera percaça de riquesa no és l'objectiu final de la humanitat, si el progrés ha de romandre llei del futur com ho ha estat del passat. El temps transcorregut d'ençà de l'adveniment de la civilització és tan sols un petit segment del temps vital transcorregut de la humanitat, i tan sols un petit segment del que encara té per endavant. La dissolució de la societat ens apareix amenaçadora com a conclusió d'un curs històric la finalitat única del qual és la riquesa; ja que aquest curs conté els elements del seu propi anorreament.

Democràcia en l'administració, fraternitat en la societat, igualtat de drets, educació general iniciaren el proper i superior estadi de la societat, per al qual treballaren l'experiència, la raó i la ciència.

Serà una resurrecció – però en una forma superior – de la llibertat, igualtat i fraternitat de les antigues gentes”(5)

Així els homes arriben des dels punts de mira més diferents, fonamentats en les llurs recerques científiques, als mateixos resultats. La plena emancipació de la dona i la seua equiparació amb l'home és un dels objectius del nostre desenvolupament cultural, la realització del qual cap poder de la Terra pot impedir. Però tan sols és possible damunt del fonament d'una transformació que abolesca el domini de l'ésser humà damunt de l'ésser humà – per tant també del capitalista damunt del treballador. Llavors la humanitat assolirà el desplegament més elevat. L'“edat daurada”, en la qual han somniat els éssers humans des de fa mil·lennis i a la qual han implorat, arribarà finalment. El domini de classe hauria arribat a la fi per sempre, però amb ell també el domini de l'home damunt de la dona.

Notes d'August Bebel

(1) Frauenrecht und Frauenpflicht. Eine Antwort auf Fanny Lewalds Briefe: Für und wider die Frauen. 2. Auflage, Bonn 1871. <=

(2) George Brandes, Die Literatur des neunzehnten Jahrhunderts. 5. Band. Leipzig 1883, Veit & Co. <=

(3) En la seua obra “Bau und Leben des sozialen Körpers” diu el Dr. Schäffle: “Una relaxació del vincle matrimonial mitjançant la facilitació de la dissolució matrimonial no seria certament gens desitjable, ja que aniria contra els deures morals de l'aparellament humà i seria perjudicial tant per al manteniment de la població com de l'educació dels infants”. Després de presentar els resultats que fan veure aquesta opinió no tan sols com a incorrecta, sinó com inapropiada, passen a considerar-ho “immoral”. En aquest punt el doctor Schäffle també concedeix que és impossible, en una societat de cultura tan elevada com la de les institucions actuals introduir o mantenir quelcom que viole els llurs conceptes morals. <=

(4) Zitat in Haeckels "Natürliche Schöpfungsgeschichte". 4. Auflage. <=

(5) Morgan, a.a.O., S. 474 bis 475. <=