25. Capítol | Índex | 27. Capítol

Capítol vint-i-sisè
Art i literatura en la societat socialista

Tan aviat com la nova societat ha educat la llur descendència fins a la majoria d'edat, es deixa a cada individu la seua pròpia formació ulterior. Cadascú s'esforçarà i exercirà allò que inclinació i talent l'impulsen. Aquests emprenen una branca de les ciències naturals com més va més esclarides i formades: antropologia, zoologia, botànica, mineralogia, geologia, física, química, ciència prehistòrica, etc., etc., aquells la ciència històrica, la investigació lingüística, l'estudi de l'art, etc. Aquests esdevindran per passió músics, aquells pintors, esculptors, actors. En el futur no hi haurà artistes gremials ni tampoc estudiosos gremials ni artesans gremials. Milers de talents esclarits, fins ara reprimits, arribaran a desplegar-se i es mostraran en la llur saviesa i capacitat, on se'ls oferesca l'oportunitat. Ja no hi haurà cap músic, actor, artista, estudiós de professió, sinó que ho seran per elevació i per talent i geni. I ço que aquests han d'oferir hauria de superar fins i tot les realització presents en aquests àmbits, tal com les realitzacions industria, tècniques i agrícoles de la societat futura depassaran les actuals. Sorgirà una era per a les arts i les ciències com el món no ha vist mai, i corresponentment ho seran les creacions que genere.

Quin nou naixement experimentarà l'art, una vegada existesquen condicions humanes dignes, ho visionava algú de la mida del desaparegut Richard Wagner, que ja s'expressava així en la seua obra “Art i revolució”. Aquesta obra és particularment remarcable perquè havia estat publicada immediatament després d'una revolució derrotada, en la qual Wagner havia participat. Wagner predeia ço que el futur portarà; s'hi gira directament a la classe treballadora, que ha d'ajudar els artistes a fonamentar el veritable art. Entre d'altres coses diu: “Quan per als nostres éssers humans lliures del futur guanyar-se la vida ja no siga l'objectiu de la vida, sinó que a través d'una nova fe esdevinguda activa, o millor coneixement, guanyar-se la vida es corresponga a una activitat natural que ens l'assegure fora de tot dubte, en breu, que la indústria ja no siga la nostra senyora, sinó la nostra serventa, posarem l'objectiu de la vida en la joia de viure i del gaudi real d'aquesta joia els nostres infants seran capaços i hàbils mitjançant l'educació. L'educació, basada en l'exercici de la força, en la cura de la bellesa corporal, esdevindrà ja per l'amor intacte per l'infant i per la joia de l'esclat de la seua bellesa esdevindrà purament artística, i tota persona esdevindrà en un sentit particular un veritable artista. La diferenciació de les inclinacions naturals formarà les tendències més múltiples d'una riquesa inoïda!” Això és un pensament profundament socialista i coincideix plenament amb la nostra exposició.

En el futur la vida social esdevindrà més i més pública. Cap a on es tendeix, ho veiem de manera més clara en la posició completament canviada de la dona respecte de temps anteriors. La vida domèstica es limitarà a allò necessari, mentre que al desig de sociabilitat se li obrirà el camp més ample. Grans locals de reunió per a conferències i debats i per a la discussió de tots els afers socials, sobre els quals en el futur la societat decidirà sobiranament, menjadors, sales de joc i de lectura, biblioteques, locals de concert i teatre, museus, salons de representació, parcs i promenades, banys públics, instal·lacions formatives i educatives de tota mena, laboratoris, etc., tot equipat el més possible, oferiran a l'art i a la ciència i a tota mena d'empresa l'oportunitat d'aconseguir el màxim. Igualment les instal·lacions per a la cura de malalts, convalescents, gent gran, es correspondrien a les màximes exigències.

Com de petita al costat semblarà la nostra època tan celebrada. Aquest remenament de cua per favors i bona disposició des de dalt, aquest sentiment llagoter i servil, aquesta lluita mútua d'enveges amb els mitjans més odiosos i més baixos pel lloc preeminent; amb la repressió de les veritables conviccions, encobriment de bones qualitats que poden caure malament, castració del caràcter, fingiment d'opinions i de sentiments – aquestes característiques, que hom breument covardia i manca de caràcter, apareixen diàriament més contrastades. Ço que enlaira i ennobleix els éssers humans, autoestima, independència i incorruptibilitat de sentiment i autoconvicció, lliure avaluació d'un mateix, esdevenen com més va més sota les actuals relacions mancances i afliccions. Sovint aquestes característiques arruïnen els llurs portadors, si no poden reprimir-les. Molts ja no senten mai la humiliació, perquè s'hi han acostumat. El gos troba comprensible tindre un amo que, quan té mala lluna, li costa el fuet.

Amb els canvis esmentats en la vida social també experimentarà la producció literària un canvi fonamental. La literatura teològica, que suposa en el recompte anual el fenomen literari del present, caurà juntament amb la jurídica. Per a una ja no existirà cap interès, per a l'altra cap necessitat; les creacions que es relacionen amb la lluita diària sobre les institucions estatals, també, perquè les institucions pertinents desapareixeran. Els estudis relacionats esdevindran història de la civilització. La quantitat de productes literaris superficials, com a demostració d'un gust deteriorat, sovint tan sols possibles pel sacrifici que comporten a l'orgull de l'autor, deixaran pas. Hom pot dir fins i tot des del punt de mira de les nostres condicions actuals sense disputa, que quatre cinquenes parts de totes les creacions literàries podrien desaparèixer del mercat, sense que ni un únic interès cultural se'n ressentís. Tan gran és la massa de productes superficials o perjudicials i deixalla òbvia en l'àmbit de la producció literària. Les belles lletres i la premsa periòdica serien afectades en la mateixa mesura. No existeix quelcom més desesmat i superficial com la major part de la nostra literatura periòdica. Si pel contingut dels nostres periòdics s'hagués de mesurar el nivell dels nostres assoliments culturals i el nostre punt de mira científic, quedarien ben enfonsats. L'activitat de persones i la situació de coses es jutgen des d'una posició que correspon a segles passats i que la nostra ciència fa temps que demostrà que era insostenible. Un part considerables dels nostres periodistes són individus que, com va dir no incorrectament Bismarck una vegada, “s'equivocaren d'ofici”, amb una posició educativa i una exigència salarial dependents dels interessos burgesos del sector. A banda, aquests diaris, com la majoria de les revistes literàries, tenen la tasca d'afavorir en la secció d'anuncis els reclams més reporables; la seua secció de borsa correspon al mateix interès en un altre àmbit. L'interès material de l'empresa determina el contingut. La literatura de ficció és, considerada en promig, no molt millor que la literatura periodística: cultiva particular l'àmbit sexual en els seus excessos, ara saluda la il·lustració superficial, ara els prejudicis i les supersticions antiquades. L'objectiu és fer sembla el món burgès, malgrat totes les mancances, que hom empetiteix, com el millor del móns.

En aquest ample i important àmbit la societat del futur haurà de fer profundament net. La ciència, la veritat, la bellesa, la lluita d'opinions quant al millor seran les úniques a dominar. Cadascú que oferesca talent rebrà l'oportunitat de participar-hi. Ja no dependrà del favor de l'editor, de l'interès monetari, del prejudici, sinó del judici d'experts imparcials, amb els quals ell mateix determinarà i contra els quals en les decisions de les quals discrepe podrà tothora apel·lar a la comunitat, cosa que avui no és possible en una redacció de premsa i menys encara davant d'un editor que tan sols considera els seus interessos privats. La visió ingènua que en una comunitat socialista la lluita d'opinions seria reprimida, tan sols la poden sostindre els qui veuen el món burgès com la societat perfecta i per enemistat al socialisme el blasmen i empetiteixen. Una societat basada en la igualtat més completat i democràtica no coneix ni tolera cap opressió. Tan sols la més plena llibertat d'opinió fa possible el progrés ininterromput, que és el principi vital de la societat. Tanbé és un gran engany presenta la societat burgesa com a defensora d'una veritable llibertat d'opinió. Els partits que representen els interessos de classe dels dominants tan sols publiquen en la premsa ço que no perjudica aquests interessos de classe, i ai de qui fa el contrari. La seua ruïna social és segellada, com sap qualsevol que conega les condicions. I com els editors reaccionen amb les obres literàries que no els convenen, ho saben els autors per cantar un plany. Finalment també mostra la nostra legislació de premsa i penal quin esperit domina les classes dominants i dirigents. La llibertat real d'opinió els sembla com el més perillós de tots els mals.